JOSEP CARDÓ OLIVELLA|Aquest concret distintiu que en el dia d’avui per molt que busqueu en el vostre aparell de ràdio no podreu pas trovar, va ésser una realitat, per un període aproximat de 15 mesos, durant els anys 1960 i 1961.
📷 L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
L’església de Bellaterra estava en aquells temps a càrrec d’un mossèn que unia a les diferents i curioses peculiaritats del seu tarannà, una notable inquietud per les arts escèniques i pels mitjans de comunicació.
Un bon dia situà a dalt del campanar una parella de potents altaveus, molt adequats per recordar als feligresos tant les seves obligacions com la necessitat d’ésser “com Deu mana”, però que molt aviat despertaren les ires d’un bellaterrenc que li telefonava anònimament, tal com ell mateix explicava a les pàgines de la revista BELLA-TERRA, per fer-li saber que venien a Bellaterra per sentir els rossinyols i no les seves “audicions”.
Tal vegada l’interès per millorar el suport del seu missatge, li feu madurar la idea de crear una emissora parroquial com les que per aquells dies començaven a aparèixer arreu de Catalunya i és posà mans a l’obra.
L’antena fou situada des del campanar fins a la torre de la casa situada davant l’església i els equips tècnics i els “estudis” als baixos de la rectoria ocupant l’escenari d’un petit teatret, que de forma provisional s’hi havia construït i que esporàdicament era utilitzat per sessions cinematogràfiques.
Decisiva en la marxa de l’emissora i fou la residència a Bellaterra, d’en Joan Riu, un xicot interessat per l’activitat radiofònica i molt vinculat a Ràdio Sabadell, que és convertí en l’ànima de tot l’invent.
L’església de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Les emissions s’iniciaren el mes de juny de 1960. Diferents espais constituien la programació: noticiaris, deportius, concursos, però l’estrella fou “Bellaterra en el aire”, un “magazine” que s’emitia els diumenges a l’hora de dinar i que recollia una mica de tot.
Aquella activitat cultural aviat s’entrelligà amb altres iniciatives i així a les pàgines de la citada publicació “BELLATERRA”, apareixien periòdicament uns espais titulats “ONDAS Y LETRAS”, que recollien realitats i projectes de l’emissora, tota vegada que comentaven les col·laboracions dels redactors de la publicació en diferents emissions radiofòniques.
Per commemorar les 12 primeres emissions del programa “Bellaterra en el aire”, se celebrà al teatre de l’Hostal Sant Pancràs, un festival que fou com una audició cara al públic, que assolí extraordinari èxit, tant per la nombrosa assistència de públic, com per les col-laboracions d’amics d’altres emissores, principalment de Sabadell, que hi participaren.
Però arribà l’hivern i és va passar com es pogué. No oblidem que Bellaterra era encara un lloc d’estiueig i els hivernants molt pocs. S’emití poc i únicament alguns dies de festa, però malgrat tot l’emissora seguí funcionant.
L’estiu de 1961, es reprengueren amb tota empenta les emissions, arribant-se inclús a fer sessions de “radio-teatre”, amb gravacions que cedia Ràdio España de Barcelona, i com a fi de temporada se celebrà un nou Festival amb èxit igual o superior al de l’any anterior.
Poc temps després, l’iniciativa, com quasi totes les que es nodreixen tant sols de bona voluntat i entusiasme va anar desapareixent i durant alguns anys encara continuà penjat el cable que feia d’antena. Avui l’existència de l’emissora queda com el record del què fou, una aventura il-lusionada. Però qui ens diu que donat l’avenç dels mitjans audiovisuals i l’interès que desperten les noves tècniques entre les joves generacions, no podem sorprendre’ns un bon dia veient al nostre aparell de televisió un rètol de sintonia amb les inicials «T.V.B.», que donin constància de l’existència d’una «Televisió de Bellaterra», una iniciativa força divertida, malgrat que avui encara tindria que ésser un xic “pirata”.
“La bona collita d’olives al sud d’Espanya fa abaixar el preu de l’oli i arrossega les empreses catalanes, ofegades per una producció que s’ha reduït a la meitat a causa de la sequera“.
Oli d’oliva extra verge d’Arjonilla (Totes les oliveres són de famílies locals) 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Cristina Herranz | Algunes marques d’oli d’oliva verge extra comencen a abaratir preus i ja estan per sota dels 7 euros per litre en alguns supermercats. Això s’explica perquè la collita al sud d’Espanya es preveu prou bona. Però a Catalunya, la situació és diferent. La sequera reduirà la producció a la meitat i les cooperatives diuen que tenen pressió per abaixar preus quan, en realitat, no tenen marge per fer-ho. La collita d’olives, un 50% per sota de l’habitual L’oli d’oliva que les cooperatives catalanes estan envasant ara és de l’anterior collita, d’unes reserves que estan sota mínims. A dos mesos per començar la pròxima collita de l’oliva, els productors catalans no són gaire optimistes. David Miralles, director general del Grup Unió, un grup cooperatiu agroalimentari dedicat a la producció, envasat i comercialització d’oli d’oliva, confirma els mals auguris:
“A Catalunya, les previsions de la propera collita són bastant dolentes. La collita serà un 50% inferior als nivells d’una collita normal, inferior a la mitjana de 32.000 tones d’oli d’oliva. La propera temporada 2024-2025, l’oli català haurà de competir amb la resta d’olis d’Espanya, que, amb collites més generoses, pressionaran per abaixar preus”.
Els 5 millors olis d’oliva verge extra de Catalunya:
Els premis Barcelona Catalunya Selecció distingeixen Cal Portalé i Henri Mor (Lleida), Massís del Port 1898 i Merades Millennial (Tarragona), i Oli Varietats Antigues–OVA (Girona)
Afegeix també que el grup Unió, que produeix olis amb Denominació d’Origen Protegida –DOP Siurana, les Garrigues i Oli Terra Alta–, a l’hora d’apujar preus no els va apujar tant com altres referències. “Ara, els abaixarem, però l’abaratiment no serà tan acusat”, anticipa Miralles. Més oferta i preus més baixos Malgrat les males previsions per a la collita a Catalunya, Andalusia domina el mercat amb un 80% de la producció estatal. En aquest sentit, Antoni Galceran, responsable de l’oli d’oliva de la Federació Cooperatives Agràries de Catalunya, explica que “les previsions per a la pròxima collita dibuixen un equilibri entre oferta i demanda”:
“Els preus es van disparar en els últims dos anys, per manca d’oferta. A partir dels propers mesos, amb més oli al mercat, els preus aniran a la baixa”.
No obstant, Galceran insisteix que “els preus no tornaran a ser els d’abans, perquè suposarien pèrdues pels productors i per a totes les baules de la cadena”. “Hi ha costos que s’han afegit al sector i que no permetran a curt i mitjà termini, que l’oli es pagui per sota els 5 euros”, conclou Galceran.
La collita a Espanya es doblarà aquest any
Espanya, primer productor mundial d’oli d’oliva, preveu una collita d’1,4 milions de tones, gairebé el doble que l’any passat, quan va ser de 850.000 tones. Amb tot, productors com els de Jaén fan una crida a la prudència, a l’espera de les pluges de tardor, com apunta Francisco Elvira, secretari d’organització de COAG Jaén.
Al sector adverteixen, no obstant, que encara que la producció espanyola d’oli d’oliva és clau –representa el 60% de tota la Unió Europea i el 45% de la mundial– cal estar atents també al que passi a l’arc mediterrani per saber què és el que passarà amb els preus.
Encara que a Itàlia, Portugal, Grècia o Turquia les previsions són bones, les pluges no han estat altes, per la qual cosa es mantenen encara els dubtes sobre la producció mundial, cosa que podria afectar també els preus en el mercat domèstic.
Oli per sota dels 7 euros al supermercat
Amb previsió d’una millor collita, la indústria ja ha mogut fitxa. Els principals supermercats han situat el preu del litre d’oli d’oliva verge extra de les marques de distribució per sota els 7 euros per litre. Això són 3 euros menys del que se’n pagava fa quatre mesos, quan en alguns casos superava els 10 euros.
En els darrers tres anys, l’oli s’havia encarit gairebé un 200% i algunes marques van arribar a superar els 13 euros per litre.
Oli garrafes amb dispositiu antirobatori L’oli, que s’havia encarit fins a un 200% en tres anys, torna a baixar de preu per als consumidors (CCMA) Facua denuncia un pacte entre subministradors L’organització de consumidors Facua denuncia un pacte entre cadenes. Rubén Sánchez, secretari general de Facua-Consumidors en Acció insisteix que “primer una cadena de supermercats va abaixar preus i després ho va fer la resta, per no agredir-se i no competir, i per no forçar que un supermercat tingui els preus més baixos, i pugui fer de l’oli un producte reclam”.
La patronal dels supermercats nega un pacte de preus i insisteix en l’alta competitivitat del mercat. Asseguren que, en un context de normalitat d’oferta i demanda, els preus de l’oli aniran a la baixa els mesos vinents.
No obstant, el secretari general de CEDAC, el Consell d’Empreses Distribuïdores d’Alimentació de Catalunya, Roger Gaspa, explica que els preus baixaran però no tornaran als de 2019:
“Si la propera collita és bona, la distribució pagarà el preu en orígen més barat, i podrà traslladar les baixades al producte final. No obstant, els preus del 2019, no tornaran a mig termini. Hi hagut increments salarials o en el lloguer dels locals que s’han convertit en sobrecostos estructurals, i han vingut per quedar-se”
A partir de l’any que ve, el sector preveu una recuperació de la demanda, després del traspàs de molts consumidors a olis més barats com el de girasol.
La indústria recorda també que l’IVA superreduït de l’oli es mantindrà al 0% tot aquest mes, i després s’elevarà al 2% entre l’octubre i el desembre.
LLUÍS TORRES|L’actor Salvador Fenollar, va ser l’artífex del montatge del Restaurant Atalaya de Barcelona (Av. Sarrià amb Diagonal). Els anys 70 va vendre els luxosos apartaments de l’edifici Atalaya, el més alt de Barcelona. Fou cap de vendes de discos Belter i prestigiós Roat Manager internacional. Incorporant la seva filla Astrid, va crear el grup musical infantil Regaliz, i els hi va acompanyar per les gires l’Amèrica llatina, amb un èxit espectacular. Recordem a Salva per la seva participació en Plats Bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998), i en moltes obres de teatre.
Salvador Fenollar i Zaragoza a Valldoreix 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Salva es va casar amb Beatriz Echaurre Espinel (tenia 25 anys i ella 19), el 6 de desembre de 1.962. Del matrimoni van néixer tres noies: Beatriz, 3/10/1963, Itziar, 11/1/1965, Myriam, 30/1/1966, i Astrid, 1/10/1969
Aquell any 1962 va coincidir amb desgràcies, i Salva diu això perquè va ser l’any que el 24 de Setembre va començar a ploure a “bots i barrals” i el que semblava que era un núvol d’estiu va acabar sent la tempesta més dramàtica que va caure al país. Es van desbordar els rius Llobregat i Besos i van arrossegar tot el que van trobar al seu pas. El cadàvers es comptàvem per milers i molts es van trobar mar en dins setmanes desprès. L’altre “desgràcia” va ser que per Nadal va començar a nevar i el que tant bonic és que tinguem un Nadal blanc, es va convertir en un drama, doncs Barcelona no estava preparada per rebre els 70 centímetres de neu que la van cobrir i la ciutat va quedar col·lapsada durant una setmana. Per afegir desgracies, va ser quan ens va deixar la Marilyn Monroe i quan va estar a punt d’esclatar la tercera guerra mundial per culpa dels míssils de Cuba.
Salvador Fenollar i Zaragoza amb el seu inseparable amic, Jaume Pla i Pladevall 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
SALVADOR FENOLLAR: Com no me’n refio de la meva memòria, cada vegada més feble, vull tornar a plasmar negre sobre blanc el relat de la meva vida, que ja he fet en dues ocasions anteriors (l’any 1.994 i el 2.010) aquest últim en castellà, en la que vaig anar afegint suplements fins el 2017.
Al no conèixer cap mètode d’escriure, he volgut fer aquest document de forma cronològica i per dècades. 1 per què (com deia el meu pare) cada vegada em queden menys centímetres del meu metre, escriuré del que sóc capaç de recordar.
Primera dècada del 1.937 al 1.947
Vaig néixer el 19 d’Octubre de 1937, al carrer Miquel Angel (on eren propietaris de tot l’edifici els meus avis materns) en plena guerra civil espanyola i segons em recordava cada aniversari la meva iaia, mentre a l’exterior hi havia alarma de bombardeig, la meva mare paria mentre la llevadora estava esporuguida amagada sota el llit.
“Com a bon “balança” (ascendent capricorn), no m’agrada ni la violència, ni les discussions, ni la injustícia, però m’agrada l’equilibri la bona musica i la bellesa fisica (especialment en les dones). També m’agrada mes la calor que el fred“.
El dia del meu naixement el meu pare estava a Girona (a capitania general) i com en temps de guerra no es podien cursar telegrames particulars (però si comercials) van idear un sistema per fer-li saber al meu pare el sexe del fill que havia tingut. Com el meu avi matern (que tenia negoci de fruita) tenia un client a Girona, per indicar si havia sigut nen o nena, li enviaria un telegrama indicant “vagó de melons” si era nen o “vagó de síndries” si era nena. I així ho van fer. El primer telegrama anunciava l’arribada d’un vagó de fruita i el segon, el vagó de melons. I així el meu pare es va assabentar que havia tingut un nen. Els mencionats telegrames.
Tal com he explicat, el meu pare estava a Girona. Ell va ser excedent de contingent es a dir que no havia d’anar a fer el servei militar, però a l’esclatar la guerra, abans que el mobilitzessin, es va presentar voluntari per escollir el destí i com ell era administratiu, va anar a parar a Capitania portant la intendència i, segons m’explicava, a les nits, junt amb el seu capità, anaven a socórrer a famílies necessitades, portant-los aliments i mantes.
Com el meu pare veia que la guerra no s’acabava, va llogar una habitació a Girona perquè la meva mare i jo estiguéssim a prop de ell. tropes nacionals avançaven, es va decidir que la meva mare i jo ens en tornéssim a casa dels avis. Ja no hi havia transport disponible i la meva mare fent “auto stop” va poder pujar a la caixa d’un camió ja que no tenien lloc a la cabina, a amb mi, tots dos embolicats amb una manta, en plena tramuntana i esquivant les bombes, vam arribar a Barcelona.
Al meu pare el van enviar a la batalla de l’Ebre i com ell era un pacifista, quan li van entregar l’arma i municions, el primer que va fer va ser llançar-los a la cuneta. A qui se suposava que havia de matar? Va passar tot el Nadal amagat al cràter que havia fet un obús i no va poder ni menjar de la por que va passar i pel tremolor que tenia a les mans. Quan va poder i, d’acord amb els seus companys, es va passar al bàndol nacional. D’allà el van passar a un camp de concentració, i quan li van preguntar qui podia avalar-lo, va donar el nom d’Antonio Rosal (un dels propietaris de la empresa on ell treballava) i que només sabia que estava vivint a San Sebastian. El van localitzar i gracies a la seva intervenció, no el van jutjar com espia.
Els anys 70, Salvador Fenollar va vendre els luxosos apartaments de l’Atalaya de Barcelona 📷 CEDIDA
Dècada, del 1.967 al 1.977
Un dia vaig convidar a sopar a Andrés Duran, que l’havia conegut per haver sigut el primer cap de la meva germana Merche i tenia certa relació. Al acomiadar-se de casa meva mentre li ensenyava el pis, va veure que tenia el despatx allí i es va estranyar que treballés a casa. Aleshores em va convidar a que fes servir el seu despatx al carrer Loreto, que traslladés totes les meves coses i de pas li fés de cap de vendes de la seva immobiliària. Així ho vaig fer i al poc temps vaig anar deixant les altres representacions per dedicar-me de plé a Construcciones Catalanas.
A Construcciones Catalanas vaig passar els millors anys de la meva vida laboral. Jo venia d’estar a les ordres del meu sogre i malgrat ser una bona persona, com a cap, era una mica tirà. M’havia anul·lat la meva voluntat, fent-me sentir a vegades una mica inútil, no trobant res ben fet i quasi no m’atrevia a prendre decisions per temor a cagar-la. En canvi l’Andrés Duran va saber treure el millor de mi, aprofitar les meves qualitats, valorant la meva feina i magnificat els meus èxits. Em deixava prendre decisions i no em coartava la meva opinió. Érem un equip molt complet i ens reuníem un cop a la setmana per dirimir i comentar la marxa de l’empresa. Ens vam traslladar als baixos de la Avda. Victoria 12 (en la actualitat Avinguda de Pedralbes) en un edifici construït per la nostra empresa on en Andrés Duran es va quedar a més dels baixos, un pis i un estudi a l’àtic.
“Una de les edificacions més emblemàtiques va ser Atalaya de Barcelona (un edifici singular, el més alt de Barcelona llavors), que l’Andrés Durán havia somiat construir-lo i es va comprometre a fer-lo per sols 100.000.000 de pessetes. La promotora ho va acceptar i es va fer l’edifici”.
En el projecte havia d’haver a la última planta, la 22, un restaurant de luxe, junt a un complex gastronòmic que es completava amb un “grill” al primer soterrani i un club privat a la planta baixa.
La promotora, veient que ningú es llançava a invertir en aquest projecte, volia modificar el projecte convertint aquest espai en apartaments. Aleshores l’Andrés va dir que s’ho quedava ell. Així ho va fer i al marge de la decoració que la van fer dos decoradors de molt prestigi, la resta de material, contractació de personal, disseny i compra de quasi tot, m’ho va encarregar a mi. Jo no tenia ni idea del que era un restaurant de luxe i sort que el primer que vaig contractar va ser el primer “maître” en Saturnino Giménez, que havia estat a les millors empreses de restauració d’Europa i a més d’entendre i saber portar el personal, era un expert en vins. Per una altra part i pel meu compte vaig visitar el Via Veneto, el Reno i el Finisterre, per veure com es feien les coses en aquests establiments. El dia de l’inaugura informació del Restaurant Atalaya, en el que estaven totes les autoritats del país, es va espatllar la maquina de fer glaçons i vaig haver de anar amb smoking i una galleda pels bars del barri a buscar glaçons per les begudes.
També es va parar a la meitat del camí l’ascensor que pujava els 22 pisos en 14 segons sense parades, amb Jose Mª de Porcioles i la seva esposa dins (el batlle de Barcelona).
La cuina també la vaig dissenyar jo, basant-me amb els pressupostos que havia demanat a diferents proveïdors d’aquest material (Matachana i Mas Bagà), i ho vaig combinar al meu criteri, sobre els plànols que m’adjuntaven els pressupostos. Quan vaig fitxar el chef de cuina, el Sr. Méndez, li vaig ensenyar el que havia dissenyat i aquest em va preguntar: Vostè diu que no hi entén? Perquè li semblava quasi perfecte. Tanmateix em va posar dos pegues, la primera era que no volia la cafetera dins la cuina (pels olors) i la va fer treure a un annex, i la segona era que jo en les càmeres frigorífiques havia previst tres seccions (carn, peix i congelats) però ell em va dir que un restaurant de luxe no ha de tenir congelats i en comptes d’això li posés un compartiment més petit per la caça, amb una porteta on ell pogués posar la ma i si al estirar la ploma o el pel del animal es quedava amb una mica entre els dits, es quan cuinaria el plat. Provenia de la alta gastronomia francesa.
A l’edifici Atalaya van traslladar el meu despatx i de pas fer la venda dels apartaments de l’edifici. Es va decorar un local dels baixos per aquesta finalitat. Inclús hi tenia una maqueta de la torre que va costar llavors 70.000 pessetes. Tenia dos hostesses (Carmen i Doris) per acompanyar als possibles compradors a veure els apartaments. Havíem encarregat a la empresa Decorart, perquè moblés uns quans apartaments com a mostra, i de pas si un client volia que els decorés el seu, rebia una petita comissió del decorador.
Per mostrar la resta d’edificacions de l’empresa tenia un equip amb un element a cada promoció, que ho feien a partir de les 7 de la tarda i els dissabtes i diumenges i jo em recorria totes les finques per reforçar la venda. Durant la setmana, com havia acostumat als clients que estàvem fins tard, quasi sempre plegàvem a les 10, però un dia vam decidir amb l’Andrés que havíem de plegar com a màxim a les 9 i així ho vam fer.
El sou que jo tenia no era gens generós, doncs cobrava 26.000 pessetes al mes (any 1.972), que consistien en 21.000 oficials mes 5.000 extres que em donaven sotamà. Jo ja tenia les quatre filles i la meva economia era molt limitada, però cada vegada que parlava amb Andrés Durán, hem deia que si necessitava quelcom puntual, ell m’ho resoldria, però jo no volia estar hipotecat constantment i vaig decidir deixar-me estimar pel primer que m’oferis quelcom.
Tornant a Atalaya, una de les estafes que vaig ser víctima va ser, que un dia es presentà un senyor molt ben vestit, fumant un “Davidov” del 0. Era en Julio Muñoz Ramonet, molt conegut al país per ser un gangster de primera línia i amb aires de superioritat em demana que li ensenyi un apartament. Ho vaig fer i em demana que el decorés amb mobles abans d’una setmana, que se’l quedaria i possiblement un altre o altres. Amb il·lusió em vaig posar mans a la obra i abans que poses cap moble es presenta amb un altre senyor parlant amb alemany i em diu amb un talant de extrema confiança: Fenollar, acompañenos a “mi” apartamento. Ho vaig fer i vaig veure que no deixaven de parlar en alemany i fer fotos. Al acomiadar-se em va insistir que urgentment li decorés l’apartament i que ja podia portar-li el contracte a casa seva (un palau a la part alta del carrer Muntaner, que havia sigut del Marques de Comillas). Així ho vaig fer, vaig arribar puntual i desprès d’esperar més d’una hora, la secretaria em diu que el Sr Muñoz estava “consternado” i que no em podia atendre perquè havia hagut de sortir de viatge, però que em trucaria per tornar-hi la setmana vinent i que no oblidés els mobles. Va passar la setmana, vaig trucar i ..que estava de viatge, però que em trucaria, va passar una altra setmana i el mateix i així fins ara. Sort que el decorador va aprofitar els mobles per mostra. Suposo que va ser una rebuscada excusa per estafar al pobre alemany. Aquest personatge va morir a Suiza fugit de la justícia espanyola per les moltes estafes i tanmateix vaig assabentar-me que també va estar embolicat amb l’assassinat d’una prostituta de luxe.
Un altre aspecte del comportament humà es com es manifesta l’agraïment dels favors. Havia venut un estudi a la part alta de Barcelona a una senyora i a l’hora de fer el contracte em va demanar que li orientés per contractar els comptadors dels subministres. Jo no sols la vaig orientar sinó que li vaig tramitar (a mi no em costava cap esforç i no m’apartava de la meva feina), però ella va insistir que m’havia de fer un regal i que li digués que em feia falta i que em fes il·lusió. Després de resistir-me li vaig dir que m’agradaria tenir una escopeta de caça. Em va preguntar a on la podia comprar i li vaig orientar cap a una armeria. Ella va anar a la armeria Beristany i va deixar pagada la millor escopeta (una Bufalo). Allí em van dir que em treies el permís i ho vaig fer. La meva dona mai va creure que no m’hagués lligat a la clienta. Un altre cas, però a la inversa, va ser que un propietari d’un pis de luxe que l’haviem construït nosaltres em va dir que el posés a la venda i que m’encarregaria jo (que segons ell, em creia el més competent). Li vaig preguntar quant en volia i em va dir 4 milions de pessetes i tot el que passes d’aquesta xifra, podia quedar-m’ho. Li vaig vendre per 4,5 milions i quan s’estava signant la escriptura, em va dir en to solemne que jo mereixia un agraïment i em va regalar un clauer de plàstic de propaganda de la Pegaso (empresa on ell treballava). Tot un detall i te n’adones que la misèria no està als carrers de la India, sinó en la mentd’algunes persones que la seva major pobresa son els diners que tenen en el seu compta corrent.
Un dia va aparèixer per Atalaya un senyor (Francisco Mendez) amb una jove belga (Marie Claude Nys) que ell deia que l’assessorava, però que en realitat eren amants. Total que es van quedar un apartament dels més grans. La venda es va fer existint una relació molt fluida entre el Sr. Mendez i jo. I un dia em va preguntar quan em pagaven, li vaig dir i ell em va oferir cobrar 500.000 pessetes anuals per dirigir una empresa estibadora al port de Barcelona. No m’ho vaig pensar massa i em vaig embarcar a aquella aventura que per poc, quasi surto amb els peus per davant.
Faig una aclariment i és que el què van posar al meu lloc a Construcciones Catalanas (el Sr. Heras), d’entrada ja li pagaven el doble del que jo cobrava, tot i amb això als dos mesos no va poder aguantar que la gent li parlés tant bé de mi, que no va voler ser el que substituïa al Sr. Fenollar i se’m va anar. Als pocs mesos, jugant a tennis a un hotel de la Costa Brava, va caure a terra mort ocasionant un aldarull considerable a la direcció del hotel.
Torno a Atalaya. L’Andreu Duranfeia de “mecenas” del pintor Pedro Pacheco i que ens vam fer molt amics, tant és així que quan es va casar amb Doris (la meva secretària), jo li vaig fer de padrí de boda. A la foto, el dia del seu casament. Pedro Pacheco era un pintor abstracte amb un estil molt propi i va posar uns quants quadres al meu despatx per si en podria vendre algun. Em va donar els preus i es van fer algunes vendes, entre elles a la “amiga” d’en Mendez (la Mari Claude), que es va enamorar d’un i naturalment el Sr. Mendez li va comprar. En Pedro Pacheco em va dir que em donaria el 10% de comissió a la primera venda i a més em convidava a un sopar. Aquest quadro era la primera venda i el sr. Mendez em va dir que l’anés a cobrar al seu despatx a la Via Layetana. Vaig anar i es veu que s’acabaven de barallar amb Mari Claude i em va dir que me’l pagava perquè així ho havia promès, però amb la condició que li despengés i me’l endugués. Així ho vaig fer i quan li vaig anar a portar em va dir que me’l quedes o el llancés, perquè no volia saber res del quadre. Em vaig quedar amb el quadre, el Pedro em va pagar les 4.500 pessetes i em va a convidar al sopar. Finalment el quadro va anar a parar al despatx d’una empresa immobiliària que vaig treballar anys mes tard. A la imatge, el quadro en qüestió (desnudo integral)
Al port nomes vaig estar des de setembre de 1.972, fins febrer de 1.974 i tal com he dit, vaig marxar “per cames” doncs perillava la meva integritat física.
Recordem a Salvador Fenollar per la seva participació en Plats Bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998), etc., i en moltes obres de teatre 📷 CEDIDES
ELS ANYS DE LA GUERRA CIVIL A BELLATERRA (1936-1939)
“Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig“.
Artur Vidal i Solà 📷 L’Esquirol del Vallès
El dia 25 de gener del 1936 la ciutat de Sabadell va caure a les mans de les tropes franquistes, que procedents de Sabadell s’havien internat cap a Terrassa i Sabadell. El dia 26 a les deu del ma- ti, aproximadament, jo passejava per la Diagonal, a prop del Palau Reial de Pedralbes, menjant un entrepà i poc desprès m’en vaig anar Diagonal enllà cap al centre de la ciutat seguint després cap a Sant Andreu i continuant vers el Nord. Darrera meu venien les tropes franquistes que van ocupar Barcelona.
Començava una nova època, amb canvis fonamentals, tant de fons com de forma. Com anecdotari significatiu i dintre del nostre àmbit territorial, recordo que el nom de Sant Cugat es transformà en el de San Cucufate, el de Sant Quirze en el de San Quirico i la plaça de Catalunya de Barcelona va ser ba tejada durant un temps amb el nom de Plaza del Ejército Español.
La tragèdia també va incidir a Bellaterra; en els primers dies de la revolució va ser assassinat el senyor Bartomeu, fundador de l’Hostal de Sant Pancràs i un dels primers puntals de Bellaterra i acabada la guerra va ser arrestat i després afusellat el senyor Plaza, cap de l’Estació de Bellaterra, de la companyia de Ferrocarrils de Catalunya.
Durant els tres anys de la guerra civil Bellaterra va quedar neta d’estiuejants. Hi va romandre la familia Cots, si bé el Casimiro vivia amagat en algun indret de Barcelona. Al començament de la revolució va quedar sota l’autoritat del camarada Pérez i els seus nois, més tard s’hi establí una unitat de l’exèrcit popular formada per milícies procedents d’Estat Català, que ocupaven algunes torres, com la dels Grifé, havia la Plana Major o la nostra per una companyia d’ametralladores. Més tard la unitat va ser tramesa al front i les torres foren ocupades per families de refugiats principalment provinents del Nord.
Les torres aviat quedaren lliures de refugiats. L’autoritat militar ordenà el retorn de totes aquelles families al seu lloc d’origen i els hi va assenyalar dia i hora per prendre el tren cap el seu destí. Els procediments eren expeditius.
Va començar el retorn dels estiuejants, jo no vaig participar en aquell període de recobrament de les propietats perdudes perquè passava una temporada al balneari del carrer Entença. Segons notícies, les torres recuperades estaven en un relatiu bon estat, però hi havia un veritable garbuix en el mobiliari. Potser entre els refugiats hi havia un amical canvi de mobles. Les noves autoritats de Cerdanyola varen organitzar una exposició dels mobles desperdigats i de propietat desconeguda on els bellaterrencs i altres ciutadans de la comarca hi acudien per la seva identificació i recuperació. Es murmurava, aleshores, que la recuperació, en alguns cassos, havia estat bastant generosa, amb l’argument justificatiu que si el moble no era el mateix, n’havien per dut d’altres de semblants. Al Club Bellaterra no hi havia destrosses, però el mobiliari havia desaparegut i només hi quedava un sillonet de vímet. La pista de tennis continuava igual, segurament les gallines que l’havien ocupat durant aquells anys no tenien instints destructius i el xalet havia servit d’escola per als menuts de Bellaterra. També és possible que alguns mobles servissin per a la calefacció o la cuina, doncs la falta de carbó, petroli i electricitat va ser angoixant durant els últims temps.
Artur Vidal recollint el diploma que l’acredita-va com a cronista oficial de Bellaterra 📷 BELLATERRA 1930-2005/Ignasi Roda Fàbregas
Durant el mes d’agost i després de sortir del balneari vaig passar una quinzena a Bellaterra, amb la torre precàriament amoblada, per referme una mica dels entrebancs soferts. Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig.
El 1939 va començar el canvi de signe dels estiuejants de Bellaterra. Abans la majoria procedia de la ciutat de Barcelona, però després vingueren d’altres indrets, principalment de Sabadel i també va començar, encara que molt lentament, la transformació de Bellaterra en ciutat residencial.
L’estiu del 1939 fou un periode trist, deixant de banda l’eufòria per la recuperació de les propietats. En general l’economia pública i privada estava en plena bancarrota, trets de la minoria estraperlista que havia començat el seu esplendor per si no fos prou el dia 1 de setembre començava la segona guerra mundial. Va ser un estiu sense activitats col·lectives, el Club Bellaterra paralitzat totalment, això no vol dir que no es fessin alguns partits de tennis a la pista o xerrameques en uns bancs de fusta clavats a terra i que no havien de saparegut o es prengués alguna beguda a l’Hostal de Sant Pancràs, que la senyora Pepita havia restablert immediatament, els diumenges, sortint de missa, que encara se celebrava en un magatzem de darrera de l’Hostal.
ARTUR VIDAL I SOLÀ
(Jutja a Sabadell i Cronista oficial de Bellaterra)
P.ESPINOSA|També podríem encapçalar aquest modest article així: “El nostre deute amb els Buigas o ningú no és profeta a la seva terra”, a l’estil de les novel·les vuitcentistes: però deixem que cada lector el tituli al seu gust.
És possible que molts de Sardanyola sapiguem qui són “els Buïgas”, però no és menys cert que moltíssims més ho ignoren.
No hi ha en poques línies el que “ells” han fet, però sincopant aquest escrit només direm que el “primer Buïgas” que “va descobrir” Sardanyola va ser un il·lustre pròcer que, pel seu meritori fer a Sarrià, aquella vila d’ahir, el va honrar posant el seu cognom a un dels seus carrers, on avui compta Barcelona amb una de les seves millors clíniques.
El “segon Buïgas” té en el seu haver la projecció i construcció a Barcelona del monument a Colom, concurs que com a arquitecte va guanyar sent molt jove, entre 41 projectes nacionals i estrangers més. Després, fora i dins d’Espanya va construir molts altres edificis oficials i particulars, però concretant-nos a la nostra vila de Sardanyola direm que l’Excm. senyor duc de Castro-Enríquez, marquès de Sardañola, comte de Plasència, etc., li va encarregar que sobre les ruïnes del castell de Sant Marçal edifiqués el castell de Sardañola, que avui embelleix i així creiem serà per molts anys el nostre terme.
Aquell insigne arquitecte, l’excel·lentíssim senyor Cayetano Buigas i Monravá, va tenir diverses condecoracions, com la de Comanador de la Corona d’Itàlia, etc.
Passant al “tercer Buigas” (mort aquest any), el senyor Joaquín Buigas i Garriga, mereixeria un monument elevat amb els petits estalvis de les tres generacions de nens i adults de parla castellana que s’han solassat honestament amb les interessants, instructives i alegria històries, nocions i historietes de la seva inimitable revista “TBO”.
Joaquín Buigas ho “va inventar”, ho va redactar, ho va dibuixar, ho va editar, el va dirigir i el va administrar des del primer número fins al dia de la seva mort, i fins i tot després va deixar la pauta a seguir.
Sabíem “tots els de Sardanyola” que Joaquín va passar la seva infantesa a la nostra vila i tenia a Bellaterra una magnífica propietat, avui dels seus hereus?
Sabíem que “ell” ens va divertir amb el seu “TVO”?
Hem arribat ja al “quart Buigas”, amb tractament d’excel·lentíssim i il·lustríssim senyor, per estar en possessió de les condecoracions següents:
D’Espanya: Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica.
Medalla del Treball.de plata, 1a classe.
Orde del Mèrit Civil.
Medalla de plata de l´Exema. Diputació Provincial de Barcelona, amb caràcter extraordinari.
Medalla d’or, extraordinària, del Cercle de Belles Arts de Madrid.
Medalla d’or al Mèrit Tecnològic, de la Federació Politècnica Espanyola de Diplomats, integrada al Sr.
Bèlgica: Oficial Ordre de Leopoldo.
Txecoslovàquia: Ordre León Blanco.
República Dominicana: Ordre de Duarte, Sánchez i Mella.
Itàlia: Orde de la Corona.
Noruega: Ordre de Sant Olaf.
Portugal: Oficial de l’Ordre de Crist.
Aquestes distincions tan justament guanyades pel “nostre” Carlos Buïgas i Sans, enginyer, propietari del xalet número 58 de l’Avinguda del Generalíssim, a Sardanyola, tan savi com bona persona i amic de tots els seus conveïns, fill de Cayetano Buïgas i germà de Joaquín Buïgues; “el nostre Carlos”, que des de 1926 fins avui ha projectat més de 30 grans fonts lluminoses per tot el món, i innombrables altres fonts d’aigua llum (vegeu detall al llibre de José M. García Rodríguez, Ediciones Caribe, 1961 ), de qui constantment parlen els diaris, diaris i revistes, la ràdio i la TV: Carlos, que des de molt petit ha viscut i segueix vivint a Sardanyola, Sardanyola ni l’ha anomenat mai, ni se’n recorda, ni li ha organitzat un homenatge, ni li ha encarregat una fonteta lluminosa, ni ha posat el seu nom en carrer o plaça, ni li ha nomenat Fill Predilecte, ni ho ha proposat per a la Medalla d’or, de plata o de bronze, ni gairebé se’l coneix i “oficialment” les nostres digníssimes autoritats “ignoren” la seva presència física a la seva vila i “oficialment” també “desconeixen” el seu gran mèrit. Amb tots els respectes, ¿no seria ja hora que els sardanyolencs, amb les seves eficients autoritats al capdavant, ens n’adonéssim oficialment compte i per assabentats que tenim entre nosaltres un “valor mundial”? (P. Espinosa)
Miquel Sánchez amb un grup de col·laboradors de la revista de Sardanyolas durant l’homenatge que es va fer a Josep Maria Cortada (Xane), un dels puntals de la revista, a l’any 2007
Introducció
Aquest document són uns breus apunts històrics redactats de manera improvisada» per Miquel Sánchez al novembre de 2016, per donar resposta a la demanda d’informació que se li va fer, destinada a un treball més ampli sobre la «Revista de Sardanyola» que, en principi, voldríem publicar durant l’any 2017.
En Miquel ens ha donat permís per difondre «online» aquests apunts, encara que en principi no estaven redactats amb aquest objectiu
Pensem, però, que són prou interessants com per proporcionar una primera aproximació a la història d’aquesta publicació, tant atípica per molts motius i que va jugar un paper més que destacat a la vida social i política de Cerdanyola durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició política
Voldríem que aquest document pogués servir, també, com a petició d’informació a totes aquelles persones que puguin tenir informació, dades, o documents relatius a la revista de Sardanyola, i molt especialment a la segona etapa de la publicació. És a dir, la que va començar amb l’arribada del nou equip parroquial, encapçalat per Mossèn Josep Rosell, a Cerdanyola
Número 1 de la revista Sardañola, desembre de 1962
1) L’etapa confessional catòlica (62-70)
El mes de desembre de 1962 es va publicar el núm. 1 de “Sardanyola”, un mitjà de comunicació local, amb periodicitat mensual, de pensament confessional catòlic, dependent de la Parròquia de Sant Marti de Cerdanyola. Des del primer moment la revista va treballar amb subscriptors, hi havia tres llocs per inscriure’s: la Casa Rectoral, el Bar Grau i la floristeria Morera. Per que la gent de Cerdanyola sabés de què anava a la portada hi havia un pessebre, un poema titulat “Nit de Nadal” i un fragment de l’evangeli de la primera missa de Nadal. Els col-laboradors inicials van ser Josep Naudi, Jaume Mimó Llobet, Justiniano Hidalgo Barriuso, Antonio Tomás, A. Ferrer-Dalmau, Ramon Tusal (“Ray”), Francisco de P. Roset, Juan Sala Llargués, Luis Diego i Jaume Marquet Puig. N’hi havia alguns que escrivien amb pseudònim com “Candilejas” (teatre), “Ray” (música), “Anaid”, Jurelius, Luis de Arquer, Encara que la revista s’escrivia gairebé tota en castellà, des del primer moment els col-laboradors Mimó i Naudi ja ho feien en català. Acabava aquell primer exemplar amb dues notes reveladores: 1) “en este número no se insertan anuncios porque ha sido costeado por un anónimo y entusiasta colaborador”; i 2) “Suplemento de la Hoja Parroquial” A l’editorial de desembre 1965 hi ha comentaris sobre França, Rhodesia, Vietnam, Xina i l’Amèrica llatina. El gener de 1967 va celebrar el núm. 50 i deien que estava en ple creixement. La revista publicava una fulla informativa de l’Ajuntament a canvi d’una subvenció econòmica. Alcalde i secretari la feien servir de mitjà publicitari, amb col-laboracions constants, simbol del nacionalcatolicisme d l’Estat confessional. Noves col-laboracions van ser les de Carlos Celso, Octavio Morado, M. Cristina Casas Palau. Els redactors van qualificar el mitjà de “butlleti”. En realitat era molt prim: 4 pågines del suplement de l’Ajuntament i 12 pågines del text periodistic més la publicitat. El desembre de 1968, a partir del núm. 73, es va produir el canvi de nom del butlletí que s’havia dit “Sardanyola” des de la seva fundació. Ara, es diria “Revista de Sardanyola”, nom amb el que es mantindria fins la seva desaparició l’any 1977. S’argumentava que es fela per l’adaptació als nous temps i noves lleis
2) Els meus inicis a la revista (64-70)
Miquel Sánchez vaig néixer el 1943 al barri de Baix de Cerdanyola. Parlavem en castellà a casa i al col-legi; jugàvem al carrer on aprenia el català. Encara que nascut a Cerdanyola, no coneixia que era el poble: ni al col-legi ens ho explicaven ni a casa ho sabien. El meu camí de Damasc, en el qual se’m van obrir els ulls a la veritat objectiva del poble i el franquisme, va tenir lloc l’any 1971. De resultes d’aquest fet, vaig començar a enviar els primers escrits, en forma de carta a la redacció, a la revista “Sardanyola”. El primer escrit que em van publicar va ser “Cuestiones de interés para la población” (març 1964) i el signava com M. Sánchez. El van incloure a les “Cartes al director”. Van seguir d’altres el juny i juliol de 1964, signats com M. Sánchez i M.S.G. Després d’una pausa pel servei militar i estudis d’enginyeria a Terrassa, vaig reprendre les col-laboracions amb diversos articles com “Dónde se esconde el hombre?” (desembre 68), “La calle Santa Ana (gener 69).
3) Etapa de transició de la revista (71-72)
El 14-10-70 va arribar, procedent de la diòcesi d’Urgell, un nou equip sacerdotal a la parròquia de Cerdanyola, encapçalat pel rector Josep Rosell i els nous diaques, aviat sacerdots, Angel Bringué i Ramon Gràcia. Mn. Rosell va ser el director de la revista i Mn. Bringué el sotsdirector. La primera tasca parroquial que van haver d’estudiar va ser la modernització del Casal Parroquial i el nomenament d’una nova Junta Rectora. La revista va quedar per més endavant El nou sotsdirector, Angel Bringué, va escriure algun article com “Palabras…utópicas!” (juliol 71). En la mateixa data es va publicar l’article “Sardanyolés”, adreçat a la reforma de la revista i a la creació d’un nou equip de redactors. El setembre del 71 es va produir una col-laboració molt especial, la de Mn. Rosell, amb un llarg article sobre el Casal Parroquial. Al número de setembre del 72 es va fer pública la nota “Aclaraciones a los lectores”, signada pel sotsdirector. L’arribada del nou equip parroquial encapçalat per Mossèn Rosell va suposar canvis radicals en el funcionament de la parròquia i de la revista En aquesta fase, la revista encara tenia una orientació preconciliar, però ja hi havia algunes coses que no agradaven al poder politic. Va ser legalitzada amb la nova llei de Premsa, del ministre d’Informació, Manuel Fraga, com “suplemento de la Hoja Parroquial, encaminada a proporcionar el pasto espiritual a los feligreses de la parroquia de San Martín de Sardanyola”. A partir de 1971 es va produir la incorporació d’Andrés Salillas Garcia a l’equip de redacció, la qual va constituir una llarga i fructifera etapa de col-laboracions periodístiques, tant en temes d’història com de crònica ciutadana. Esmentaré les més importants: “Sardanyola i Ripollet a principis de segle (1914)” (abril 71); idem (1915) (maig 71); (1916) (juliol 71): (1917) (agost 71); “La canalización del Rio Sech” (novembre 71); “Un primer año de quehacer sacerdotal” i “Carlos Buigas Sans” (desembre 71); “Cruz Roja Española” (abril 72); “El Poligono Badia (maig 72); “El Cementerio Comarcal” (juny 72), “La primera Peña Flamenca de la comarca” (juliol 72); “Sardanyola, orgull del Vallès” i “Vilcom Serraparera” (agost 72). També van continuar com col-laboradors alguns que procedien de l’etapa anterior. Anaid, F. Roset, J. Tabuenca, J. Marquet, etc. En aquesta nova singlada vaig fer diverses col-laboracions i, per no quedar-me curt, vaig utilitzar diversos pseudònims com M.S.G, MASG, Miquel, SAMI, GELSA i Miquel Llamerit: “Infracciones municipales” (octubre 71); “Suministro de butano” (gener 72); “horario recogida de basuras (març 72); “Cuatro preguntas” (maig 72); “La ineptitud en funciones” (juny 72); “Algo sobre los bares y el orden” (juliol 72); “¿Catalán en la escuela?” (agost 72); “¿Como funciona la Seguridad Social” i “Meritxell” (octubre 72); “Calle Santa Ana” i “Ventana abierta” (novembre 72); “La medicina del Seguro a examen” (desembre 72). Eren moments de problemes econòmics i pèrdua de subscriptors. A la revista d’octubre del 72 es va publicar una nota que donava explicacions pels constants retards per culpa de l’equip de treball. Afegia que, entre novembre i desembre, es faria una reestructuració de la revista. En acabar-se l’any 1972, la ysrevista no 100 pessetes. El que no anunciava era el profund canvi d’orientació periodística que s’anava a produir a partir de gener.
4) L’etapa de profunda renovació (73-77)
La modernització de la “Revista de Sardapppnyola” i la seva conversió en un mitjà informatiu al servei de les necessitats del poble, va ser l’objectiu d’aquesta nova i definitiva etapa. Eren anys de repressió i alguns articles havien de sortir sense signatura o amb un asèptic “Equipos de Redacción”, “Equipo de Barris”, “Equipo de Análisis Laborales”, etc. La revista de gener de 1973 va ser el primer exemplar protagonitzat pel nou equip de redactors. La portada era de Jesús Bolinaga i representava un Sant Marti damunt d’un pastis saborós, possiblement el pastis urbanistic cerdanyolenc. Va signar amb “Bolinaga”, “Bolinaga Duba” i “Oh Jesús”. Algunes portades no anaven signades. La primera portada de Maruchi va ser la del juny del 74, sinó m’he descomptat amb alguna anterior. Continuaven molts articles sense ser signats. La Tere Puig va escriure “Ligue, politica y estudio”, la Rosa M. Dumenjó “La Seguridad Social” (febrer 73), el “Xaneta” “¿Que es la televisión?”, l’Angel “La salvación y el cuento de la cebolla” (març 73). Capella Alsina i Xavier Mas “Detrás de cada nombre” (setembre 73), Maruchi/Maruchy i Ignacio Sáez (maig 74), A. Ribera Servent (setembre 74), Alfredo Bienzobas Convenios colectivos” (novembre 74), Prats de Bidasoa “El conflicto chino-soviético” (maig 76), Riviere (jun 76). Altres van ser “Iñaki”, “Fred Holik”, “Manelich”, “Danovich”, Zaratrusta, “Layret Layret de la matinada” Sandokan. De l’etapa anterior, vam continuar Josep Naudi, “Anaid” amb “Ulls del Campanar” (darrera col-laboració setembre 75), l’Andrés Salillas “Que si aqui, que si allá” (darrera col·laboració febrer 74) i jo “Informe”. Vaig continuar amb els pseudònims d’abans, Miquel, MASG, SAMI, GELSA, Miquel Llamerit, i vaig afegir de nous com Miquelius, Mikelius, Miquelet…el Xiulet, Pepet….el Xiulet (des. 74),, Lairet, Lairetel Xiulet (feb 75), (altres Xiulets que van sortir no eren meus), i Domènec Macià (aquest era el que usava a “Mundo Diario” i vaig emprar-lo per la secció “Facta non Verba”), Miquel Sánchez (oct 75). L’estiu de 1973 va servir perquè l’Ajuntament trenqués amb la revista i cancel-lés la col-laboració i la subvenció que feia des de la creació de “Sardanyola”. Evidentment, el model periodístic actual, amb critiques continuades a l’ajuntament i al poder econòmic urbanístic, no servia als interessos dels dirigents. Veien que la revista ja no era confessional católica (submisa i amb espais cedits), sinó que s’havia convertit en un mitjà critic de denúncia. L’escrit de l’alcalde deia que l’Ajuntament havia “decidido publicar una hoja informativa mensual y exclusiva”. L’any 1973 seguia col-laborant en forma de breus notes i algun article. Era una revista encara preconciliar, però que ja acceptava publicar petites coses no compromeses amb el règim, però sense fugir massa d’estudi. Voldria dir ara que, si bé el català l’havia après de nen jugant al carrer, mai me’l van ensenyar ni a les escoles de Cerdanyola ni de més gran a l’escola tècnica de Terrassa. Els estudis a L’Autònoma van ser sempre en català, però, clar, ja havia mort el dictador. Vaig començar a escriure en català, sense haver-lo estudiat mai i això és fort, el maig de 1975 a les pàgines de la “Revista de Sardanyola” i, des d’aquell any, amb totes les mancances linguistiques inherents, ja no he deixat de fer-ho. Es fa estrany haver de dir això, però els que vam néixer a la postguerra vam quedar marcats per molts déficits i mancances i la del català -idioma proscrit pel franquisme- en va ser una més. De les reunions que vam tenir mentre va durar el projecte “Revista de Sardanyola” (1973-77), de la mà del nou equip de sacerdots de la parròquia de Sant Marti, vaig adonar-me’n que hi havia una altra Cerdanyola que jo no havia conegut fins aquell moment. Jaume Mimó Sarrablo, sempre creatiu, coordinava el grup de redacció, del qual l’Angel Bringué seguia com sotsdirector. El Jaume impartia criteris i idees i comunicava vivències d’aquelles que, de petit, havia fet seves al costat del seu pare, a qui acompanyava a “trepitjar el terme municipal: des de la serra de Collserola fins les fonts boscanes i els jaciments de la bobila Sallent-Unyó, Canaletes, turó de Ca n’Oliver, les Antigoses, la Betzuca, la Pedra Piula, etc. El Nadal de 1974 la revista va publicar un editorial on recollia que la revista s’adreçava a “todos aquellos que viven la Navidad cada adia del año: en la fábrica, en el campo, en la oficina, etc…, y que además son capaces de superar la monotona y rutinaria vida industrial y se elevan a cotas más humanas”. Prosseguia dient que el mitjà “respectava totes les opinions”, que el proper any serien prioritaris “els temes locals” i que no podia admetre les pressions que rebia. Finalitzava en adreçar-se a totes les “personas que estén unidas en la erradicación del inmovilismo y trabajen por un bienestar social”. Va ser un moment important per la continuitat del mitjà. D’acord amb la Llei de Premsa, van publicar en aquella data qui integrava la revista: José Rosell Ramonet (director), Angel Bringué Garreta (sotsdirector), i el Consell de Redacció estava integrat per Lluis Almirall, Joan Morera, Josep M. Cortada, Jesús Bolinaga, Rosa M. Dumenjó, Jordi Prat, Xavier Mas, Tere Puig, Ignasi Sáez, Enric Marin, Alfred Bienzobas, Alfons Ribera i Maruchi, “entre otros” Des. 74). La revista va atendre la major part de conflictes laborals que hi havia a la zona: Meler (novbre 74), Indecasa (des. 74), Grace (oct 75), Uralita i Asbestosi (febrer 77), El moviment de barris a través de les Associacions de Veins tampoc va ser negligit (Fontetes, Banús, Gurugú). Al número d’abril del 75, la revista confessava que estava sotmesa “a un implacable ayuno económico”, afegia que la millor Llei de Premsa “es la que no existe”; Una nota annexa al núm. 150 comunicava que la revista tenia un retard d’una setmana a causa de la seva viabilitat administrativa (agost 75). La revista va haver de pujar el preu als subscriptors a 220 pessetes anuals (des. 75). El desembre de 1975 la revista fa públic el Consell de Redacció. El director i el sotsdirector són els mateixos i al consell hi ha la baixa de Rosa M. Dumenjó. Les altes són les de Josep Pinent, Jordi Fondon i Isabel Juanola.
Dibuix de Carles Buïgas a la revista Sardanyola (1965)
El darrer número de “Revista de Sardanyola va ser el 169, abril 1977. Els deutes econòmics a causa de les sancions administratives imposades, van fer inviable la continuïtat de la revista i va restar suspesa.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
S’entra dins el pati per un ample i alt portal; aquest pati és relativament petit, envoltat per altes parets de pedra; a l’esquerra entrant hi ha uns porxos per als carros i altres estres.
La façana principal és de les més ben conservades: el portal, a punt rodó dovellat; els muntants i llindes de les dues finestres del pis, molt característiques; al mig de la façana hi ha el clàssic rellotge de sol; cal remarcar els seients de pedra als costats de la porta d’entrada al mas. La disposició interior és la de tots els de l’època; la planta baixa és poc utilitzada, s’habilita la part dreta per als masovers. Les altres dependències de la planta baixa s’aprofiten per a magatzems de llegums i demés productes del camp.
No tenim moltes referències d’aquest mas. Un document de principis del segle xvm parla de la família Miró. L’any 1727 una escriptura anomena Lluís Miró.
El propietari (1948) és Fèlix Llobet i Ustrell, domiciliat a Sabadell. En la actualidad forma part de l’Universitat Autònoma de Barcelona.
Mas Can Miró 📷 CEDIDA
L’antic mas està documentat per primera vegada l’any 1293. Fins a mitjans segle XX, l’edifici és la llar i el centre de producció agrícola de tres nissagues de famílies pageses: els Noguera, els Miró i els Llobet. Els Noguera es mantenen com a possessors del mas des del segle XIII fins a mitjans del segle XIV i els primers Miró documentats són de l’any 1434, els quals es mantenen com a possessors del mas fins el segle XX, que per matrimoni passa dels Miró als Llobet.
Situat entre la Vall Moronta, la serra de Puig Delmo i les torrenteres que davallen de la serra de Galliners, el mas va gaudir d’una situació privilegiada, al costat de les terres de conreu, els corrents d’aigua i els boscos de la serra. Forment, blat, espelta, bous, vaques, vedelles i ases, constituïren els productes econòmics que cultivaren els primers propietaris; més endavant, s’hi afegí un important conreu de vinyes.
Simultàniament a l’activitat pagesa, el mas no ha estat aliè als fets exteriors com les guerres, les epidèmies i els trasbalsaments socials. Diverses guerres amb França, entre el segle XVI i el XIX, van deixar la seva petjada al terme. També els problemes amb els soldats de Castella i França, especialment els allotjaments i els talls imposats, van afectar la casa Miró. Les guerres dels Segadors i de Separació van tenir incidència a la contrada, especialment perquè els Marimon, senyors del castell, van ser destacats col·laboracionistes de l’autoritat reial, oposats sovint a les institucions polítiques catalanes. Diversos boscos de roures, com el de Can Miró, van haver de ser talats com a contribució per la construcció de galeres i vaixells de guerra. Encara que amb recança, com els altres pagesos del terme, els Miró van haver de contribuir econòmicament a la construcció de la nova església parroquial de Sant Martí de Cerdanyola.
Finalment, la construcció de la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1971, damunt les terres de la finca de can Miró, va suposar la desaparició definitiva del mas, restant dempeus el testimoni de la masia, especialment la façana principal orientada a sol-ixent. És en aquest edifici remodelat i ampliat on s’allotgen actualment l’Escola de Postgrau i l’Escola de Doctorat, la primera pedra del qual va ser col·locada el 28 d’octubre de 1997.
📷 VDiverses escenes de la vida rural a l’antic mas can Miró, als anys 30 del segle XX.
Escola de Postgrau i Escola de Doctorat. L’edifici de l’antiga Masia Can Miró acull actualment l’Escola de Postgrau i l’Escola de Doctorat de la UAB. La masia can Miró és l’única edificació històrica del campus UAB, i va ser remodelada en els darrers anys del segle XX pel prestigiós arquitecte Eduard Bru.
Fusió de tradició i modernitat, la seu de les escoles de Postgrau i Doctorat és un cas exemplar de com compatibilitzar la conservació del patrimoni i l’articulació d’un espai de treball funcional i dotat de les més modernes tecnologies.
Font: Història del Mas Miró, Inèdit, 2001, Miquel Sánchez i González
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
Còmic TBO (1917-2017) i Joaquim Buïgas i Suárez (1886-1963) 📷 BETEVÉ
LLUIS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), fill de Gaietà Buïgas Monravà, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises.
JOAQUIM BUÏGAS I GARRIGA
Joaquín Buïgas procedia d’un llinatge familiar molt unit a la història cultural de la seva ciutat natal. El seu avi matern, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu; el seu pare, Gaietà Buïgas i Monravà, l’autor de 800 obres mundials, entre elles el Monument a Cristòfor Colom; el seu germanastre, Carles Buïgas, va dissenyar les fonts lluminoses de Montjuïc i era cunyat de la pintora i dibuixant Josefina Tanganelli, que estava casada amb un altre germà seu.
JoaquimBuïgas era un senyor d’una personalitat extraordinària, d’una distinció atàvica sorprenent. Era tot un gentleman, conservador amè inesgotable.
Les seves històries, els contes, les anècdotes eren sempre del major interès per a tothom.
Parlar del meu pare amb limitació d’espai és molt difícil, ja que de les seves activitats en diversos camps, n’omplirien llibres.
Fou creador de la primera revista infantil espanyola, (TBO), el tiratge de la qual sobrepassà la fabulosa xifra de més de 350.000 exemplars setmanals; també s’enviava el periòdic a Sud-Amèrica. Tenia els dibuixants més ben dotats d’Espanya i de l’estranger, amb els quals era molt exigent: volia que interpretessin amb exactitud les seves idees.
EI TBO ha representat la lectura de moltes generacions: dels infants, les primeres lletres, i dels grans, els primers records. Fins i tot Ramon Menéndez i Pidal, president de la Real Academia Española, al seu xalet de Madrid, llegia totes les nits el TBO abans d’anar-se’n al llit a somiar en castellà, en «Don Orduño, en el Cid» i «Doña Gimena», i és que molts dels personatges encisadors del TBO tenen semblança amb els Amadis de Gaula, dels Don Favila i els Don Quijote dels «Cid», personatges que surten per la geografia i la història d’Espanya.
El nom té una transcendència, ja que el diccionari de la «Real Academia Española» recull la paraula «tebeo com a sinônim de revista infantil. A Madrid, el 15 de febrer de 1977 s’institueix un premi amb el nom de Joaquim Buïgas i Garriga per a premiar la millor obra de la premsa infantil i juvenil.
Joaquim Buigas era un refinat intel-lectual. Publicà molts llibres de narrativa catalana. Des d’Amèrica, molt jove encara, ja enviava comtes i narracions a periódics de Barcelona i Amèrica
Un dels comtes, l’he trovat a La Veu de Catalunya, editat el dijous 5 de maig de 1910 i (dedicat a Josep Carner regraciant una endreça) intitulat L’ocell que està de broma. Joaquim Buïgas és un notable contista de gran fluïdesa idiomática. Les seves narracions es publiquen a la II-lustració Catalana dirigida i finançada pel patriarca de les nostres lletres, Francesc Matheu. Aquests comtes arriben fins a la taula de Matheu des de punts molt allunyats d’Amèrica procedents d’hi sendes agrícoles situades a la vora de cabalosos rius, al bell mig de les selves verges o perduts en les immenses pampes on Buïgas compartia la seva vida amb els gautxos callats, destres i valents de Martín Fierro. Ell escolli des de la seva joventut el galopar dels cavalls, la natura oberta, empunyar el rifle, obrir-se pas per la jungla tancada; i enfrontar-se amb les feres.
Al mig del Chaco va conviure amb els guaranis i n’aprengué el llenguatge. Els seus amors foren la familia, els llibres, i la natura.
BELLATERRA.CAT 