LLUÍS TORRES|Us recomanem TROPS, els millors mangos d’Europa “Madurats a l’arbre” de la cooperativa de Vélez-Málaga, compra + 30€: Transport gratuït. Fa 10 anys que els comprem!
Els mangos Tropes estàn cultivats amb molta cura pels agricultors de cooperativa TROPS de Vélez-Málaga i maduren a l’arbre. Els recol·lecten en el millor moment per al seu consum, cosa que fa que el seu sabor, aroma i textura siguin inigualables. Cuidem cada fase a la vida del producte, mimant cada pas per fer-te arribar a casa teva de Bellaterra.
Pots comprar mangos, alvocats, i altres productes gastronòmics en líniai rebre aquesta fruita tropical directament de l’arbre a la teva taula de Bellaterra
Veïns de Bellaterra que els reben des de fa més de 10 anys els recomanen i comenten que són una una delícia per la seva dolçor tropical i curada entrega.
LLUÍS TORRES|Compartim el curiós El JOC DE BELLATERRA (Bella Gent), i les seves normes, que es va publicà al número 38 del mes de setembre de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol de Bellaterra.
El joc de Bellaterra, Bella Gent 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
El JOC comença quan ens reunim els AMICS DE BELLATERRA, casella 1, i acaba quan arribem al jardí de L’ESQUIROL, casella 83. La passejada és molt agradable i a cada casa ens rebem molt bé, però si anem a parar a certes caselles tindrem sort o entrebancs:
5, 9,14… “D’esquirol a esquirol i tiro perquè ell ho vol». Avançar.
6 i 12: Avançar o retrocedir “de pont a pont”.
13: Anem al Gimnàs per estar en forma. Esperem dues vegades sense tirar.
19: Sempre que anem al Colmado ens hi quedem a parlar. Estem una vegada sense tirar.
26 i 53: Avançar o retrocedir “de daus a daus”.
31: Si baixem a la font no en podem sortir fins que un amic o amiga ens rellevi. Mala sort! Ens col.loquem al seu lloc d’abans.
42: No es pot aparcar perquè la plaça és un laberint i decidim anar amb el tren. Es retrocedeix a la casella 6.
52: Qui entra a la Farmàcia està dues vegades sense tirar per a poder refer-se.
58: El pitjor que ens pot passar és perdre les claus de casa. Cal TORNAR A COMENÇAR des de la casella 1.
74: Si encara no sou socis d’AMICS DE BELLATERRA teniu l’obligació de fer- vos-en.
83: Els veïns i veínes de Bellaterra llegim L’ESQUIROL!!!
LLUÍS TORRES| Compartim la carta de la UVB tramesa a la revista L‘Esquirol de Bellaterra, el mes de juliol de 1991. Moltes de les demandes segueixen sent de plena actualitat. Des de 2010 amb una EMD que cobra sous públics.
Portada de número 36 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Simpàtica fotografia de la Pepa Roda i l’Artur Vidal en un sopar al Club Bellaterra els anys cinquanta 📷 Bellaterra 1930-2005/ Ignasi Roda
LLUÍS TORRES|Compartim la primera part de la crònica d’Artur Vidal i Solà, qui fou jutja a Sabadell i cronista oficial de Bellaterra. Ho publicà al número 25 de L’Esquirol del Vallès, de 1990
Número 25 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
BELLATERRA, ABANS D’ARA
Bellaterra mira cap al sud-est del Vallès. Des dels nostres turons veiem el Collserola i les muntanyes de la costa, que limiten el Vallès per l’Est. Es un mirador magnífic. Com que les tragèdies, batalles, guerres, solen desenvolupar-se a les valls, és de suposar que alguns habitants de la plana, quan venien aquestes maltempsades, s’amagaven dins la nostra zona mutanyosa fins que havia passat la tempesta.
No penso endinsar-me en les èpoques de les bestioles estranyes i corpulentes, sinó que faré un esbós de temps més propers. El Vallès era habitat per una tribu íbera, els laietans, i, circumstància històrica important, la mateixa tribu ocupava la zona avui anomenada del Barcelonès. Això vol dir que a través dels mil.lenis, per qüestió racial i també geogràfica, hem tingut, en general, la mateixa sort que la ciutat de Barcelona. I segurament no és pas pura casualitat que a l’Edat Mitjana molts pobles del Vallès eren considerats com a carrers de Barcelona.
Els laietans eren una gent normal, vivien pacíficament i es dedicaven al conreu de la terra, petita artesania primitiva i, naturalment, a la procreació, com probablement feien els azteques abans de l’aparició d’Hernán Cortés. Però com que sempre hi ha algú que vol el que no té, va passar que els cartaginesos, després de la primera guerra púnica, van cercar un espai per a expansionar-se i explotar, i aquest lloc va ésser la Península Ibèrica. Van fundar la ciutat de Cartagena, com a base d’operacions, i des d’allí es van endinsar cap al sud i cap a l’interior de la Península, i més tard cap al nord. Es diu que Amilcar Barca va arribar fins al lloc on actualment hi ha Barcelona, on va fundar un poblat cartaginès, anomenat Barcino, del nom del general. Però aviat va recular cap al sud. Per tal d’evitar enfrontaments prematurs amb Roma van signar un tractat pel qual es comprometien a no travessar l’Ebre cap amunt. Em sembla que és la primera vegada en la història que les terres d’amunt de l’Ebre quedaven vinculades a Europa, mentre que la part restant de la Península passava sota la influència africana de Cartago. Aquest tractat intentava de salvar les colònies gregues d’Empúries i Roses, aliades de Roma.
Aníbal, fill de l’anterior general, geni de les matances organitzades en forma de genials batalles i ple d’odi contra Roma, travessà l’Ebre, s’endinsà cap amunt de Catalunya, travessà la Gallia, els Alps i arribà a Itàlia.
Els romans, que eren força eixerits, van deixar que Aníbal es desgastés en un seguit de batalles, que guanyava, però insuficients per a dominar Roma, i van enviar a la Península Ibèrica unes quantes legions comandades per Gneo Scipió, que va entrar per Empúries, i després de moltes batalles derrotà els cartaginesos i s’apoderà de la Península. Així comença el domini romà sobre Catalunya. Fundà la província Tarraconense, i després la Bètica. Per la nostra terra hi van passar Publi Escipió, Cató el censor, Semproni, Grac, Quint Cecili Metel, Pompeu, Cèsar, August, etc., la flor i nata de la Roma clàssica, Vingueren soldats i funcionaris que es fusionaren amb els laietans i les altres tribus.
Penseu que des del mirador que formen les muntanyes de Bellaterra es podia veure com passaven les legions romanes, els traficants, comerciants, els primers missioners del Cristianisme, que venien de Roma i, passant per la nostra terra, després anaven cap al sud.
Els romans deixaren moltes coses al nostre país: en primer lloc la llengua més civilitzada del moment, la cultura, el dret, ponts, aqüeductes, ciutats, carreteres. Per les terres del Vallès hi passava la Via Augusta, que procedent de Roma anava fins a Cadis.
La Via Augusta seguia en part un camí anterior, la Via Heraclea. Travessava els Països Catalans i era l’eix bàsic de la seva comunicació. Procedent de Roma, passava per Perpinyà, travessava la serra de l’Albera, i probablement passava el Pirineu pel Pertús: continuava fins a Gerunda Girona i en la zona del Tordera es bifurca va. Una branca anava cap al Vallès, passava per Arrahona Sabadell, probablement seguia la ruta cap a Cerdanyola, ja que allí s’hi va trobar una milliar, i continuava cap a Sant Cugat -Castra Octavianum-, un campament de forces romanes a l’entorn del qual es formà un poblet, i després anava cap a Martorell i continuava cap a Vilafranca, Tarragona i fins a Cadis. L’altra branca passava per Iluro-Mataró-, Betulo-Badalonai Barcino -Barcelona per anar cap al Llobregat i unir-se després a la primera branca. El Vallès és ple de records romans: Egara, Arrahona, Rubí (que sembla que ve del nom del riu Rubricatus: Llobregat). Granollers, Caldes de Montbui, Sant Cugat i d’altres.
Les races es van fondre en una de sola. Això va durar quatre segles, fins que va arribar el col.lapse de l’Imperi Romà i les invasions dels bärbars. Primer eren rätzies aïllades, però després vingueren a Catalunya els visigots, com a aliats de l’Imperi. dirigits per Ataülf, maridat amb Gala Placídia, germana de l’emperador Honori. L’excusa de la seva vinguda al nostre país va ésser la destrucció de bandes d’altres bärbars que campaven lliurement, i la reducció dels “bagaudes”, pagesos revoltats, que campaven pel Principat i molt segurament pel Vallès. Ataülf dominava Catalunya i la Septimania. Fou assassinat ben aviat, així com també el seu successor. No vull fer la història visigòtica, un trist reguitzell de reis matant-se els uns als altres. No eren gaires. es calcula que eren uns trenta o quaranta mil bàrbars per a una població total de la Península d’uns tres milions d’habitants. Però els visigots eren guerrers professionals, mentre que els hispano-romans eren civils avesats a la pau romana. No és estrany: prou sovint s’ha vist un general, amb trenta o quaranta mil soldats, dominar durant molt de temps un país. Dels visigots no n’ha quedat gairebé res; al Vallès es podria citar l’església de Santa Maria de Terrassa, però es diu que no és visigòtica, sinó pre-romànica.
Els visigots van dominar durant molt poc temps tota la Península. La Bètica, durant uns cent cinquanta anys fou colònia bizantina. Les Illes Balears mai no foren visigòtiques. Tampoc no van dominar totalment les regions cantàbriques i basques. mentre que per la part de Galícia dominaren gairebé uns dos-cents anys els sueus, i Catalunya, durant molt de temps, va formar un regne separat juntament amb la Septimania. Tan inestable era el poder visigòtic a la Península, que l’any 711 uns quinze mil àrabs van derrotar el rei Roderic, junt al Guadalete, i en pocs anys van ocupar gairebé tota la Península. Començava l’era sarraïna.
LLUÍS TORRES| Compartim una crònica en castellà d’Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Barcelona, 12 de juny de 1908-Sitges, 2 de juliol de 2006) fou un periodista, escriptor i dibuixant català, més conegut pel pseudònim de Sempronio, cronista oficial de Barcelona, 1972. Crònica publicada a la revista DESTINO, el 28 d’octubre de 1972
Sempronio a La Taula 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Fiesta mayor Durán i Sanpere. Holocausto del Putxet tradicional. Bellaterra y las maternales secretarias. El Gitano Power, en el Ateneo. Sufrido con los cirujanos. Las elegantes noches de subasta. Tranquilo con el L.N.L.
Mi querido amigo: Le tengo a usted mucho apego, o bien el escribirie se ha convertido en vicio, pues para hacerlo arrumbo cosas que normalmente me engolosinan. Sin ir más allá, tengo ahora para leer un libro muy gordo, gordísimo -ochocientas páginas- de Agusti Duran i Sanpere, que presiento va a ser una fiesta. Es el primer tomo de una anunciada trilogia, “Barcelona i la seva història”, y lleva el seductor titulo “La formació d’una gran ciutat”, Su autor, en una jubilación activisima y extraordinariamente lúcida, otea hoy Barcelona desde un piso alto cabe el Paseo de la Bonanova, tras haber vivido la mitad de su vida en el Barrio Gótico. Acaso, tan empinado mirador le ha inspirado la buena idea de reunir en un libro cuanto sabe de Barcelona, no solamente de sus piedras, sino de sus hombres y de las obras de éstos.
He dicho que el libro iba a ser una fiesta. La fiesta mayor Duran i Sanpere: Por esto me apresuro a avisarle a usted, para que participe en ella, para que no no se la deje perder. Duran es el sabio más ameno que conozco, el historiador que escribe con mayor garbo. El polvo de los pergaminos y de las excavaciones no le nubla los ojos. De la libreria a casa, no he podido resistir el impulso de leer la introducción, exponiéndome a ser atropellado por un auto. Refiriéndose a que Barcelona es una sintesis de pasado, de presente y de futuro, escribo (naturalmente, traduzco): Precisamente, este contrapunto entre realidades vitales y exigencias historicas es aquello que hace la gracia de una ciudad de vida compleja como Barcelonas. ¿Verdad que es así como usted y yo, mi querido amigo, amos nuestra ciudad?
“Pasado y futuro entablan en esta ciudad un incesante combate”, sigue escribiendo Duran. A mi me lo cuenta!, le replicaria yo, de tenerlo delante. ¡Y qué combate! Casi una acción bélica. Soy testigo de primera linea, estos dias, de los trabajos de apertura de la Ronda del General Mitre en su tramo de Balmes a Josepets. En las calles de Puigreig, de Julio Verne, de Ballester, de Berna, de Septimania, las mastodonticas excavadoras se han llevado por delante románticas “torretes” neoclásicas y modernistas, con unos jardines donde no faltaban el surtidor con barandilla de hierro, las estatuas y los adornos de terracota. Son los últimos estertores del Putxet y de Sant Gervasi, el holocausto de un tipo de vida patriarcal, el machaqueo de los sueños del “Senyor Esteve”.. Probablemente se deja uno llevar por el sentimentalismo y no para mientras en que lo que desaparece estaba irremediablemente condenado a morir, victima del desarrollo de la ciudad. Y que su equivalente, su sucedáneo, diriamos, toca buscario a varios kilómetros de aqui, donde los barceloneses levantan ahora sus re- sidencias secundarias. No puedo alegar yo desconocimiento, pues el otro dia asisti al bautizo de una calle que no era tal calle, sino un paso entre bosques y jardines. No hemos encontrado fachada para colocar la placa, hizo observar el presidente de la Unión de Propietarios de Bellaterra. Tuvieron que clavarla en un puntal hincado en el suelo. La placa reza: «Avinguda de Joan Baptista Viza, que es un simpático y venerable abogado, antiguo periodista y politico carlista. Le homenajearon por ser uno de los creadores de Bellaterra, mérito que él rechaza rotundamente. Bellaterra nació de una iniciativa de Bartomeu, un farmacéutico de Cerdanyola, dice y repite, pero Manuel Garí de Arana, el dinámico presidente del Consejo Regional del Banco Condal, que en nombre de Fomento Barcelonés de Inversiones descubrió la placa, insistió en el papel de pionero que desempeñó el señor Viza en aquella urbanización. Que podria ser, respecto a Barcelona, algo así como el Pedralbes actual… Pero uno de sus vecinos se me dolió: A primeros de octubre se produce el éxodo. En invierno apenas queda nadie. Nada, que la gente se empeña en vivir en la ciudad, pese a la contaminación y al ruido.
DESTINO 📷 BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Uno de los bellaterricolas de invierno, el proteico Frederic Roda, a propósito de topónimos, me aseguró que hay allí una calle del Film, secuela de un frustrado y viejo proyecto de construir en Cerdanyola unos estudios cinematográficos. Ahora, pienso en la posibilidad de rotular una calle Marilyn Monroe. Seria la primera en el mundo, manifestó Roda, quien por lo visto comulga con la marilynmonroelogia, reciente religión. Menos mal que se me ofreció: Bellaterra cuenta con más de medio centenar de calles por bautizar. Si un dia tienes un compromiso…
Rematamos la intima solemnidad almorzando, cual corresponde. De sobremesa, aprovechando la presencia de Vicente Villar Palasií, rector de la Universidad Autónoma, cuyo campus está en Bellaterra, armóse un debate acerca de la nueva educación. Se hablaba de la formación de ejecutivos y el señor Viza, cuyos ochenta y ocho años han visto tantas reformas de la enseñanza, hizo observar: Desengáñense ustedes, quienes mandan en este mundo son los secretarios. Una voz puntualizó: y sobre todo, las secretarias. Frederic Roda matizó: De acuerdo, pero no las guapas, como se suele creer, sino las secretarias maternales. Son poderosas e imprescindibles. ¿Qué opina usted, mi querido amigo, que siempre se ha distinguido por compartir sus secretos profesionales con juveniles y auténticos premios de belleza? Claro que así le han ido los negocios. Pero dejemos tan vidrioso tema, aunque sigamos permaneciendo en las afueras urbanas, ahora no precisamente entre jardines, sino en el barrizal de la Perona. ¿Sabe por donde cae esto? Pues en la Ronda de Sant Marti, sobre la calle de Guipúzcoa. Hablándose estos días bastante de la Perona, en la prensa, y ávido de noticias de primera mano, las busqué, quién tenía que decirmelo, en el Ateneo Barcelonés, donde un lider del Gitano Power, Juan de Dios Ramirez Heredia, habló del racismo de su pueblo. Es un hombre joven y guapo, que nos apabulló, no tanto por sus argumentos como por su volcánica facilidad de palabra. Al final, un oyente, viejo amigo, se me acercó para comentar: ¿Usted ha conocido a Melquiades Alparea? Pues le llamaban el Pico de Oro, y éste es otro pico de oro. Evidentemente, los gitanos tienen en el señor Ramirez Heredia un potente portavoz. Que pintó con acentos apocalipticos nuestro futuro, el de los payos (jamás me había oido llamar payo tan repetidamente), de no satis- facer las necesidades de los gitanos. Como el pueblo fudio, somos пово tros unos perseguidos, unas victimas, afirmó. Hay que integraries facilitan- doles vivienda, trabajo e instrucción. de lo contrario, vamos a abrir entre ellos y nosotros un abismo que no habrá ya ya quien lo colme
Cuanto se ha dicho estos dias a propósito de los gitanos de la Perona, para negarles el derecho a vivir allí y a tener escuelas propias, el señor Ramires Heredia lo calificó de infames calumnias. La leyenda acumula sobre los gitanos todos los defectos. No son, dijo, ni mejores ni peores que los payos. Sus embustes son inocentes, de poco monta que yo sepa, ningún gitano ha estado involucrado en el asunto Matesa.
Lista la conferencia, el señor Ramirez Heredia, asistido por el Tio Peret, que es un apuesto jefe calé, firmó ejemplares de su libro “Nosotros, los gitanos”, que adquirian sus admiradores payos. Yo creo que este comando ateneistico de gitanos, bien vestidos y bien hablados, puede ayudar a suavizar las cosas.
Imagino que habrá enviado usted una tarjeta de felicitación al doctor Piulacha, que la otra noche recibió el Premio Virgilis de la Sociedad Catalana de Cirugia. Yo estuve en el acto, a trueque de quedarme sin cenar, pues celebróse a una hora absurda, de nueve y media a dies y media de la noche. El retraso es debido a que el francés doctor Mallet-Guy, a quien damos el premio «Gimbernata, se ha empeñado en venir por su cuenta del hotel, y se ha perdido, se me informó. La demora no inquietaba a los cirujanos, a quienes luego, en el claustro gótico recién encristalado del antiguo Hospital de la Santa Cruz, aguardaba un opiparo banquete. La entrega de galardones tuvo efecto en el regio salón circular de la Acadernia de Medicina, que en esa ocasión, y gracias a la asistencia de las esposas de los miembros de la Sociedad de Cirugia, ataviadas de soirées, lució como nunca. Parece una noche de Liceo, era el parangón inevitable. Yo he de confesarle a usted que este bellísimo salón siempre me ha fastidiado. Sólo se sientan a gusto en él repantigados en los sillones de las primeras filas, los académicos. El público está condenado a acomodarse, o más bien a incomodarse en las gradas, con las piernas colgantes, pues no llegan al suelo. Al comentario, Piulachs me dijo: Efectivamente, los antiguos no tenian nuestra sensibilidad, resistian mucho mejor el sufrimiento.
Hoy nos pone los pelos de punta la cirugía en frio que practicaban. A un hombre cortándole un brazo y, acto seguido, montaba a caballo y se iba a Paris. Tras esta reflexión del admirado quirurgo, escalé las gradas y fui a sentarme en el último peldaño, avergonzado de mi blandura.
Hablando de asistencia elegante, ¿qué me dice usted de las subastas de arte? Jamás habíamos previsto que a la buena sociedad le entrase un dia semejante pasión por la pintura. El pintor, en su estudio, se lo habria dado por la mitad de lo que ha pagado aqui, me susurró el vecino de asiento, apostillando la disputada adquisición de que acabábamos de ser testigos. Pero, claro está, comprar en el estudio, a solas, no tiene gracia, mientras que pujar en las noches de Gobero, entre caballeros con facha de financiero y damas que parecen salidas del «Vogue», confiere patente de exquisito. No importa lo que uno se lleva a casa.
Es increible la cantidad de dinero que se da por todo. Y resulta curioso que mientras un Sunyer dejó indiferente a la brillante concurrencia, unas bañistas (cierto que eran algo sicalipticas) del valenciano Pla Rubió, contemporáneo de Sorolla, motivaron la más ardiente disputa de la noche. Y cuando se adjudicaron en ciento ochenta y cinco mil pesetas, sonaron aplausos.
Ninguna pasión, en cambio, detecté en unas conversaciones sobre la problemática del cine desarrolladas en Montjuïc, a despecho de que la concurrencia estaba integramente formada por jóvenes hirsutos, de contestatario talante y cargados de papeles. ¡Y mire usted que en su magnifica disertación, José Maria Garcia Escudero dijo cosas que se prestaban a la controversia! Por ejemplo, definió el cine como el arte de expresarse en imágenes. ¿Dónde deja, entonces, usted la voz que se ha convertido en uno de los pilares del cine actual?
Le confieso a usted, una vez más, que esto del cine no lo entiendo. Por lo menos, constituye para mi misterio la exacerbada afición de muchos. En las conversaciones a que asistí hablose repetidamente de autores, de creadores, cuando es notorio que la mayor parte de películas, de unos años acá, son transcripciones de obras literarias. Transcripciones tan geniales y personales como usted quiera, pero basadas en el talento ajeno. Ahora mismo, acabo de ver «El padrino” y, no habiendo leído la novela de donde la han sacado, muchas de sus escenas me resultaron oscuras. Les ha ocurrido lo mismo a otros. Pero esto de la ambigüedad, en el cine (como en todo el arte moderno) no es un inconveniente, sino que, al revés, puede convertirse en ventaja. Mi colega Jaime Arias, que es un cuco, al plantearle yo la objeción, replicóme: Mejor, asi la gente verá la pelicula un par de veces.
No creo, sin embargo, que sean más claras las finanzas. El tan controvertido I.N.I., por ejemplo, explicado por su presidente, el ampurdanés señor Boada, es paradigma de buena politica económica. Por lo menos, la lucida y acaudalada concurrencia que para escucharie abarrotó el Club Mundo, a la hora del coloquio, apenas formuló reservas. Y fue chocante que las solas preguntas firmes concernieran a los intereses de los pobres, quiero decir a quiero de las la obligatoria participaciones de las Cajas de Ahorro en las empresas del Instituto Nacional de Industria. Participación que según disposiciones oficiales afecta al sesenta y cinco por ciento de los incrеmentos mensuales de las Cajas El señor Boada tranquilizó a los preguntones, asegurando que, en este caso, las disposiciones oficiales no se cumplen al pie de la letra y que las inversiones del ahorro popular en el I.N.I. son menores.
Suponiéndole a usted imponente de alguna Caja, como son todos los españoles, cierro la carta con esta tranquilizadora información. Hasta la próxima semana.
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista en castellà a Carles Buïgas publicada a la revista parroquial Sardanyola, del mes d’agost de 1965.Carles Buïgas i Sans (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979),enginyer, és conegut internacionalment pel mag de l’aigua i de la llum. De la seva obra literària i poètica es podrien omplir moltes pàgines Per tant, em limitaré a parlar breument d’algunes de les obras, i projectes i dels guardons amb que fou distingit. Com a figura humana era un geni de cor senzill, ulls somiadors i de carácter infantil. Era bo, respectuós amb tothom i la poesia li nexia de la ment com les cascades d’aigua, Iluminosses i melòdiques.
Dibuix de Carles Buïgas 📷 Revista parroquial Sardanyola
Nos enorgullece sinceramente presentar hoy en estas columnas de SARDANYOLA al “Mago de la luz”, de prestigio mundial.
Solicitamos entrevista, nos es amablemente concedida y, ya en su presencia, le manifestamos nuestro interés.
Preguntamos:
–Señor Buigas, ¿de cuándo data su afición?
-De pequeño, mi afición era la marina, pero más tarde me sentí inclinado hacia esta idea que por aquel entonces ya bullía en mi cerebro.
-¿Qué otra actividad ejecutaba en aquel entonces?
-Ninguna, sólo el estudio.
-¿Cuál fue su primera obra?
-Fue el proyecto y construcción de un transbordador aéreo y tres funiculares para la elevación de materiales,
-¿Y su primera fuente luminosa?
En el año 1926, cuando realicé tres fuentes en el porque del Palacio Real de Pedralbes.
¿Qué otra obra le precedió?
Un año más tarde comencé el estudio y trazado del proyecto de todas las fuentes, cascadas e iluminaciones decorativas de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929.
¿Cómo le brotó esta idea?
-Debido a dos causas: la principal que mi carácter es soñador y lleno de fantasía, y la segunda una convicción; yo pensaba que una exposición puede contener 30, 300 6 3.000 pabellones. Eso es cuantitativo, pero lo verdaderamente interesante es lo cualitativo, y precisamente en el significado de marcar un sentido de avante. O sea, que el certamen producirá mayor resonancia mundial y dejará más honda huella si en él algo sobresale rotundamente sobre todo lo hecho en su especie; así, pues, debía realizarse este algo que diera la gran campanada, y creí que eso podría ser conjunto de fuentes e iluminaciones decorativas.
-¿Encajó el proyecto?
-Sí. Aunque no faltó quien pusiera sus trabas, unos por considerarlo una extravagancia y otros quizá por envidia.
-¿Era muy complejo éste?
-Fueron presentados 60 pinturas y más de 500 planos, los cuales fueron entregados, en junio de 1928, al Comité Ejecutivo a la junta d la Junta Directiva y aprobados en principio, en espera de hallar consignación, o sea que en realidad sólo se dispuso de seis a siete meses para realizar toda la obra luminotécnica.
¿Qué otras obras ha realizado?
-Muchas, entre las cuales destacan el transbordador aéreo del puerto de Barcelona (con colaboración de los ingenieros J. R. Roda y R. Calzada), iluminación de las cuevas del Drac en Mallorca, fuentes luminosas en las Exposiciones Internacionales de Lille, Roubaix, Alier en Vichy, la de Lisboa, la de Agricultura de Roma, además, las realizadas en Castellón, Zaragoza, Cádiz, Granada, Madrid, Bagdad y Valencia; fuente luminosa y teatro de agua-luz musical de Ciudad Trujillo, fuente luminosa y jardín de luz en la Exposición Internacional de Lieja (con el surtidor más alto del mundo, de 110 metros de altura); dos fuentes luminosas con cambio de forma y color para la Exposición Internacional de Bruselas, y actualmente, en construcción, la iluminación de las Cuevas de Valporquera, en León, y las de Vall de Uxó, en Castellón.
-¿Proyectos?
-Muy numerosos, entre los cuales destaco el de la Nave Luminosa, en Cuyàs realización llevo invertidos más de 25 años; también tengo el proyecto que se me encargó para la Exposición Universal de Roma de 1944, consistente en fuentes luminosas y teatro de agua-luz cuyas obras quedaron paralizadas a causa de la segunda guerra mundial. Proyecto de un funicular aéreo sobre el Tajo entre Lisboa y Almada. Proyecto presentado al Ministro de Obras Públicas español, de un sistema patentado de ruedas de doble llanta para poder transitar por vías de ancho español y normal europeo. Proyecto de unas grutas artificiales con efectos luminotécnicos, ícneos a los fondos del mar, para una posible Feria de Muestras de Barcelona. El de teatro de agua-luz musical para Madrid, y últimamente tengo el propósito de realizar un teatro integral de agua-luz para Barcelona.
-¿Su obra predilecta?
Sin vacilar ni un momento nos contesta:
-La gran fuente de Montjuich, que sigue siendo la más grande y espectacular del mundo.
-¿La más importante?
-Era el teatro de agua-luz de París, pero hace años que ha desaparecido por causa de la guerra.
-Tenemos entendido que está pre- parando un viaje a Madrid. ¿A qué se debe?
-A varios motivos: Asistir a la inauguración de una fuente en la plaza de San Juan de la Cruz, asistir al acto en que seré nombrado miembro de honor de un comité luminotécnico y también pienso gestionar mi proyecto del teatro de agua-luz para Barcelona.
–Señor Buigas, después de ilumi- nar con sus fuentes todo el mundo, ¿no ha pensado nunca en la posibilidad de instalar una en Sardanyola?
-Pues sí, aunque la gente me llame el mago de la luz, yo no hago milagros. Mi varita mágica es el dinero, y si yo lo tuviera haría tiempo que Sardanyola tendría su fuente.
DENÚNCIA📍Els actuals gestors de l’EMD de Bellaterra han bloquejat el pas de vianants d’accés a l’Estació dels FGC, impedint l’accés de persones amb mobilitat reduïda i famílies amb carrets d’infants, etc., Amb motiu de la Festa Major de Bellaterra 2024, han instal·lat una tarima d’activitat festiva just bloquejant el principal pas de vianants, quan sempre s’havia instal·lat a la zona d’aparcament de la Farmàcia i Bonaparte.
Tarima per la Festa Major Bellaterra 2024 impedint l’accés de persones amb discapacitats reduïda 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
Els veïns del barri de Torre Baró, un dels més costeruts i de renda més baixa de Barcelona, continuen les mobilitzacions per les deficiències del parc d’habitatges, la falta de serveis i la difícil mobilitat.
Fa dècades que els veïns de Torre Baró, un dels barris més allunyats del centre de Barcelona, es mobilitzen perquè l’administració resolgui la gran quantitat de mancances i incerteses d’aquest barri a l’extrem nord de Barcelona.
És un dels tres barris amb la renda mitjana més baixa de la ciutat, amb menys de10.000 euros anuals. També alberga alguns dels problemes urbanístics més greus, per les deficiències del parc d’habitatges i per la difícil mobilitat.
En els darrers dies, però, s’ha parlat de Torre Baró perquè una pel·lícula l’ha rescatat de l’oblit. Es tracta d'”El 47“, un film de Marcel Barrena que narra la història real del segrest d’un autobús el 1978.
Manuel Vital, veí de Torre Baró i conductor de TMB, va portar el bus davant les cases de tots els seus veïns. Cases que tots ells havien construït amb les seves pròpies mans, com els seus drets, que van aconseguir lluitant amb molt d’esforç.
La mobilització veïnal ha anat aconseguint millores, i la lluita ha forjat la identitat de barri a Torre Baró (3Cat)
“No teníem res, però vam aconseguir molt”
Torre Baró és un dels barris més costeruts de Barcelona. Fragmentat en diverses zones de difícil comunicació, s’enfila fins al parc de Collserola, amb una trama de carrers anàrquica i complexa que fa difícil de resoldre problemes que s’arrosseguen des de fa més de cinquanta anys.
Als anys seixanta, al final de la gran allau migratòria, les parcel·les es venien a baix preu i es va crear un barri majoritàriament d’autoconstrucció, amb cases esglaonades sobre un terreny abrupte, una bona part amb afectacions urbanístiques. Els habitatges són de propietat, però molts estan fora de normativa.
Els veïns no tenien cap mena de serveis bàsics i van començar a lluitar per millorar les condicions de vida. “Quan van arribar molts immigrants andalusos, extremenys i de la resta d’Espanya, vam entendre què era el moviment veïnal, què era lluitar per un bé comú pel barri. No teníem res, i vam aconseguir molt”, explica José Antonio Martínez, veí i expresident de l’associació de veïns de Torre Baró.
Andrés Naya recorda aquells temps, en què els veïns es van arromangar per aconseguir els seus drets, tant en dictadura com en democràcia. “És la lluita d’un barri per la seva dignitat, per reivindicar tot allò que es necessitava. Primer, amb les autoritats franquistes, i després, amb la Transició i la democràcia, perquè molts cops costa molts esforços que es dugui a terme”.
A la part alta de Torre Baró, continua sense haver-hi cap comerç ni farmàcia 📷3Cat
“Les associacions veïnals segueixen sent necessàries”
A la part alta de Torre Baró, continua sense haver-hi cap comerç ni farmàcia. El metro, l’estació de tren i la resta de nous equipaments són tots a la part de baix. Hi ha autobusos, però el gran pendent fa complicat comunicar la zona alta i la baixa del barri. La mobilització veïnal ha anat aconseguint millores, i la lluita ha forjat la identitat de barri a Torre Baró, sigui segrestant autobusos o tallant carrers.
“Aquí vam aconseguir l’aigua i l’electricitat tallant l’avinguda Meridiana. Ara, quan s’espatlla una canonada d’aigua, que és cada dos per tres, només aixequen un tros de carrer i posen un pegat. Tenim els carrers plens de pegats”, defensa Martínez.
I és que, en un dels barris de Barcelona amb el nivell de renda més baix, les millores avancen lentament, així com el relleu generacional dins l’associació de veïns.
“Som tres mil habitants, la gent participa, però sí que és cert que hi ha molta precarietat laboral, i estar en el moviment actiu implica molt de temps”, lamenta l’expresident de l’associació de veïns.
Davant d’aquesta situació, l’activista Andrés Naya reivindica la vigència del moviment veïnal. “Les associacions de veïns segueixen sent necessàries, perquè la història ens ha demostrat que l’organització i el sentit crític són imprescindibles. Però les associacions, crec, han de treballar conjuntament amb la resta del teixit social, per aconseguir tot allò que el barri necessita”, apunta.
Per això, els veïns continuaran fent mobilitzacions per reclamar que Torre Baró es posi al nivell dels altres barris de la ciutat.
*Crònica de Xavier Sala i Martí publicada els anys 80 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Xavier Sala Martín, Cristina Martín i Queralt Martín a Bellaterra 📷 CEDIDA
Situat en les pitjors muntanyes de la cadena dels Andes, les seves ciutats talment semblen muntanyes russes on les pujades i baixades fan que els cotxes s’embesteixin els uns als altres per manca de frens i que de tan en tant es vegi algun vailet potes enlaire després d’una patinada de quinze metres. La raó de tan irracional ubicació no és més que les famoses mines d’or i plata del Potosí, que encara avui dia funcionen, malgrat la llarga extirpació de què van ser objecte per part dels nostres com- patriotes de l’altra banda de l’Ebre: les mines eren a les muntanyes i els espanyols van haver de fer ciutats a la vora seva; aquest és l’origen.
La població és majoritàriament índia (només el 10% són blancs). Descendents de les dues grans famílies que formaven la poderosa nació dels Inques, adoradors del déu sol i la deua terra, mare de les muntanyes: els kitxues i els aimares. Es tracta d’una raça de molt baixa estatura i de faccions exageradament anguloses i grosses. De pell molt fosca i cremada degut a l’alçada (manca d’atmosfera que protegeix dels ratjos solars). Les seves mans escamoses talment semblen de rèptil. (Si voleu tenir una referència gràfica podeu consultar Tintin al temple del Sol. Aquests pobres indis tenen ben arrelat el sentit de la jerarquia i el respecte en- vers els blancs: quan jo entrava a treballar, els indis que hi havia per allí em cedien el lloc a l’ascensor i em saludaven en posició de reverència tot dient: “lisensiao Sala, pase por favor”. Si això passa després de 500 anys, no em vull imaginar com els deurien tractar els “heroicos conquistadores españoles“que van arribar després de que el lisensiao Colón descobrís aquest nou continent.
Ademés de la geografia, Bolívia té una enormitat de coses divertides que van des del misteri de marina (Bolívia no té mar) fins les famoses «llames» (curiosos animalets mig ovelles, mig camells que, a la que t’apropes més del compte et llencen unes escopinades dignes dels millors mastegadors de tabac d’Arkan- sas); Us n’explicaré alguna.
Un bon dia estava jo aprofitant que era festa per a dormir fins tard; em va entrar una senyora a l’habitació de l’hotel i em va preguntar si tenia «sopa». Jo em vaig quedar esperverat. «Aquesta dona ha perdut el seny!!!», vaig pensar jo. «Senyora!!!», vaig exclamar indignat, «això no és ni un bar ni un cabaret, de manera que us demano que agafeu la porta, aneu al restaurant on tenen la més variada col·lecció de sopes silvestres i en demaneu alguna!!! i ara, si us plau, us pregaré que em deixeu seguir dormint!!!». (Us escric directament la traducció catalana dels fets que, naturalment, es van escaure en la llengua de l’Arcipreste de Hita i de l’Alfonso Guerra). Uns dies després em vaig assebentar que per no sé per quin atzar de la natura, els bolivians no saben dir les «erres» i, en comtes, diuen “eses” de manera que diuen “asoz” en lloc de “arroz”, “suinas” en lloc de “ruinas”, “sambo” en lloc de “Rambo” i “sobar” en lloc de “robar”. La bona dona em preguntava si tenia roba per a rentar. Quin «sidícul»!!!
Hi ha una col·lecció de curiositats (que gairebé entren en la categoria d’acudits) de caire econòmic: El primer és la inflació que, ara fa un any, era de 22.000%!!! Αίxò vol dir que un paquet de tabac que un dia costava 1 peso, l’endemà costava 25 pesos, l’altra 500 i al cap un mes 1 milió. Els sous puja- ven cada dia i la gent se’ls gastava just després de cobrar-los ja que si s’esperaven unes hores, els preus ja s’havien doblat. La gent agafava el taxi en lloc de l’autobús perquè, com que tardava menys estona, el seu preu pujava menys i, encara que al començar el viatge fos més car, en baixar, el taxi era més barat que no pas el bus. Quan anaven al bar, demanaven dues cerveses de cop encara que se’ls escalfessin ja que si s’esperaven a acabar la primera abans de demanar la segona, el preu ja havia pujat. Els bitllets (els diners) canviaven cada setmana: fa un parell d’anys tenien monedes de cèntims de peso i avui dia empren uns bitllets llargs i prims per a què hi càpiguen tots els zeros que calen puix que la unitat monetària actual és el milió de pesos, unes 50 pessetes. En definitiva, una bojeria de zeros.
Una altra peculiaritat econòmica són les estadístiques oficials: El negoci de la cocaïna no apareix enlloc tot i que representa el 60% del producte nacional brut. Les exportacions oficials d’or (recordeu que a Bolívia hi ha les famoses mines del Potosí) són de 2 kilos per any!!! Els «activos» són més grans que els «pasivos» i els «debe» no quadren amb els haber». Si Roma fos La Paz, l’Obelix diria: «estan bojos aquests bolivians»!
Una de les comèdies més curioses de Bolívia és la història dels cops d’estat: D’ençà que aconseguiren la independència dels espanyols de la mà de’n Simón Bolívar i del General Sucre ara fa uns 160 anys, han tingut un promig de més d’un cop d’estat anual. La llista degenerals i coronels que han estat presidents és tan llarga que recorda la dels reis visigods, la dels emperadors egipcis o la de gols que ha fet l’Aureli a la Iliga de futbol sala. Fins i tot s’ha donat – el cas d’un coronel que va donar un cop d’estat quan el president era el seu parel, com si del Juli Cèsar es tractés. Tot i amb això, Bolívia deu ser un dels pocs països sudamericans (si no l’únic) que no té grups terroristes importants com són el sendero luminoso a Perú o el M19 a Colòmbia. La raó és, segurament, que la gran majoria de la població està ben atontada de passar-se tot el dia mastegant coca o bebent una mena de tè que fan amb les fulles de tan popular planta «medicinal».
– Els designis del Senyor van fer que la meva estància a tan peculiar país fos només transitòria de manera que torno a ser a l’hemisferi nord d’aquest, el tercer planeta del sistema solar, per a gaudir d’un estiu del què havia estat privat pels fenomens astronòmics que fan que a Bolívia celebrin el Nadal a la piscina i la revetlla de Sant Joan a la neu. Definitivament, aquests vailets podrien ser romans. Fins ben aviat.
BELLATERRA.CAT 