LLUÍS TORRES|Compartim el relat de “Som o no som bellaterrencs“, del veí Jordi Guiu, publicat el 1992, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra.
Casa catalogada de Climent Vidal i família de l’avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra
SOM O SO SOM BELLATERRECS?
Fa més de 10 anys que el carrer Joan Fàbregas, la Plaça del Pí i la Plaça Maragall s’ha convertit en el que podríem dir “les rambles de Bellaterra”. M’explico: estació, club, farmàcia, gimnàs, escola de música, església, tenda, pizzeria, aparcaments improvisats i descontrolats, més els autocars dels col.legis, els camions; i per si tot això no n’era suficient, afegim la celebració de la Festa Major, els casaments i les festes del Club. Tot això es concentra a dins d’aquest petit espai. Jo em pregunto: tan petit és la nostra Bellaterra que tot ha de fer-se a la mateixa àrea?.
No vull ni desitjo pensar que siguin només uns quants bellaterrencs els que han de suportar tots els inconvenients del normal desenvolupament comercial i de diversió de Bellaterra, mentre que d’altres zones gaudeixen d’allò que tots hem vingut a buscar aquí: pau i tranquil.litat, tal com correspon a una zona residencial. I sé que algú pot pensar: Però de què es queixen, si els qui viuen allà són els veïns que ho tenen tot més a prop? Però és cert que són els veïns d’altres zones els que venen aquí a ocupar els llocs d’aparcament, a fer soroll, a manifestar llurs alegries i aparquen allà on volen i com volen.
A Bellaterra encara queden terrenys potser de propietat privada per poder traslladar allí la Festa Major o qualsevol manifestació sorollosa.
Estic segur que els propietaris d’aquests terrenys no tindrien cap obstacle a cedir-los una vegada a l’any per aquest motiu, a condició de deixar-los després en condicions normals i no com vessadors d’escombraries produïdes pels assistents.
Tots vam venir a Bellaterra fugint del soroll, de l’acumulació i d’altres inconvenients urbans, però resulta que els veïns dels tres llocs assenyalats han de continuar suportant allò del que van fugir.
A l’ Unió de Veïns he sentit parlar de gestions realitzades per solucionar-ho, però de solucions no n’he vist cap i tot queda en paraules. Es tingui o no es tingui gual per entrar a casa, es tingui o no garatge particular pels cotxes, als carrers de 6 metres d’ample no es pot aparcar seguit. Només es podria permetre això als amics que venen a visitar-nos, com passa a la resta de Bellaterra.
Fa anys vaig enviar a l’Ajuntament – i a Unió de Veïns – un estudi proposant diverses mesures per una millor ordenació del trànsit, amb fotografies demostratives del «caos». No va servir de res, i és més, se’m va donar a entendre que allò no n’era possible.
Seria perquè no afectava a cap membre responsable?
Ara em temo que de no formar-se <<patrulles particulars>> els defectes d’organització del trànsit no es solucio- naran. Els veïns d’aquest sector volem viure com la resta dels bellaterrencs, sense aguantar sorolls i molèsties de tota mena. Es podria reservar, pintat en groc i amb el número de la casa, un espai per us dels propietaris, o dels amics que els visiten. La resta de l’espai podria ser explotada per l’Ajuntament, com fan, molt encertadament, altres municipis de les rodalies.
Podrem dir, algun dia, que tots els bellaterrencs som iguals? El dret ens assisteix, però no el podem fruir.
L’espai del Club, que n’era privat, ara s’utilitza com lloc públic. Aquest estiu es va deixar entrar a tots els amics i amigues dels socis. El resultat ha estat soroll (12 hores de futbol, de rock, més les motos i els cotxes i els innevitables i lògics crits). Fins quan podrem aguantar els veïns de la zona?
Busquem solucions entre tots, però reals, no ens limitem a les converses.
Que d’una vegada per sempre, tots els bellaterrencs siguin iguals.
Està previst que el Camí Antic es transformi en una àmplia carretera per cotxes?. Quina llàstima serà quan perdi el caràcter de vianants que li fou atorgat des de fa tants anys!
Il·lustració d’Assumpta Nebot per L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim el relat “El camí més antic” de l’exbellaterrenca il·lustradora Assumpta Nebot, publicat el 1992, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra,
EL CAMI MÉS ANTIC
Alguns vespres, sobretot aquells que són vigília de dues festes, el Camí Antic de Sant Cugat s’omple d’una remor inusual. Remor entrellaçada de veus, rialles, frec de roba, trepitjades decidides…seguici de gent que camina voluntariosa per arribar a la fita, amb motxilla, calçat d’excursió i animada conversa. Des que visc a Bellaterra he sentit i vist passar pel meu carrer força grups de gent gran i de gent jove. A vegades són tres o quatre persones… a vegades són desenes. d’elles. El soroll inconfusible en creixent i decreixent ritme acompanya i corprèn. No dubto gens que molts veïns del barri compartim l’emoció que la remor provoca.
Aquesta periòdica presència de vianants fa que el nostre llarg carrer sobresurti de l’anonimat i prengui el seu caràcter transcendent de «ruta excursionista» de les més antigues de Catalunya, prou indicada en plànols i guies.
El Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell, en el seu tram per Bellaterra, és coincident amb els itineraris que a peu van de Barcelona a Sant Llorenç de Munt i a Montserrat. Certament, des de baix de la via del tren de Sant Joan fins a dalt de la nostra placeta de la Verge de Montserrat hi ha nombrosos senyals de pista blancs i vermells molt visibles i ben repintats.
Just a dalt de la nostra petita plaça és on la ruta, bifurcant el Camí Antic, s’enfila pels Pous al Pla de l’Estel, travessa el Turó de Can Camps i segueix, per Les Fonts, direcció a Terrassa…
Aquesta sendera és l’històric <camí dels monjos» que, a l’edat mitjana, unia els cenobis de Sant Cugat i Sant Llorenç. Hi ha variants per pujar a Montserrat pel cantó de Monistrol i d’Olesa… Més aclariments i d’altres interessants precisions, ens els podrien descriure els amics de la Unió Muntanyenca de Bellaterra, ja que en són bons coneixedors. Quan ells em referien el trajecte ressenyat, jo m’estava imaginant que seria molt útil disposar d’un bonic plànol mural que representés gràficament aquests recorreguts a fi d’informar millor als bellaterrencs, tot fent-nos solidaris amb els nostres excursionistes i els que també ocasionalment ens visiten.
Seria bo, i a la vegada símbol bellaterrenc d’amistat, donar benvolent testimoni d’acollida als actuals caminants ja que la petita plaça de la Verge de Montserrat, encreuament de camins, és el lloc idoni per a aturar-se. Suggereixo, doncs, remodelar aquest indret i adequar-lo amb els senyals inequívocs d’hospitalitat: una olivera, un xiprer, una font, bancs de pedra… i també un plànol mural (ceràmica), orientador dels camins que a peu des d’aquí uneixen Bellaterra amb els altres pobles de l’entorn. És, tanmateix, un projecte de modesta estructura però de rica expressivitat. Està previst que el Camí Antic es transformi en una àmplia carretera per cotxes?. Quina llàstima serà quan perdi el caràcter de vianants que li fou atorgat des de fa tants anys! Mentrestant això no succeixi, voldria poder compartir amb els bellaterrencs i les nostres institucions la bondat de posseir un tros d’una ruta tan antiga, des de sempre transitada, i aconseguir entre tots donar-li el formal reconeixement, pretext que convertiria la plaça de la Verge de Montserrat en significatiu lloc acollidor i harmoniós, concordant més amb l’esperit i estil dels veïns de Bellaterra.
LLUÍS TORRES|Compartim l’emocionant relat La meva Bellaterra d’infant del poeta Francesc Garriga i Barata (1932-2015), publicat al número 41 de maig de 1992, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra,
El poeta bellaterrenc Francesc Garriga i Barata votant al Centre Cívic de Bellaterra, el 28 l’any 201 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LE JARDINIER ET SON SEIGNEUR Un amateur de jardinage, Demi-Bourgeois, demi-Manant, Possédait en certain village Un jardin assez propre….. (JEAN DE LA FONTAINE)
LA MEVA BELLATERRA D’INFANT
Feia por. Anar de casa a l’estació, i mireu que són quatre passes, feia por. En tot el carrer hi havia dos llums de mala mort jo diria que amb bombetes de seixanta. I molt bosc. I molt vent entre les branques dels pins i òlibes llunyanes i remor fantasmal.
Es clar que érem petits i ens calia matinar i tornar negra nit quan anàvem i veníem dels escolapis que es regien per horaris preconciliars. I hi havia molts pocs trens a Sabadell. Apuràvem els moments abans de treure el cap al carrer a trene d’alba, i només quan sentíem que el tren enfocava l’última corba i encetava la recta de l’estació, empreníem la baixada cames ajudeu-me. Sempre hi érem a temps, malgrat que el cap d’estació, que vigilava la nostra arribada, hagués d’aturar sovint el tren alguns segons més del compte.
El carrer era sense asfaltar, ple de rocs i de tranquil.litat. Al capdamunt àdhuc hi senyorejava un pi d’ampla pitrera que enmig del pedregar servia al Frederic per fer el xiulet a la Maria Rosa, lluny dels ulls del sogre.
I tot feia olor de pi, de farigola, de romaní, d’espígol. I els aires eren sans i secs. Aquests aires eren els que ens havien dut a Bellaterra, fugint d’un Sabadell de postguerra empudegat de fums i de misèria on començaven a brillar-la quatre fabricants de «paño», i que portava a mal borràs l’asma crònica del pare.
Tots plegats, els habitants d’aquell racó de món, érem quatre i el gos (el nostre es deia orellut i era com de la família). Però respiràvem, això sí, i sentíem cantar els ocells i podíem córrer i fer el brètol per carrers i boscos sense més llei que la mirada autoritària del Casimiro quan en fèiem alguna de grossa, o els renys maternals de la senyora Pepita (ai aquesta canalla!), llustrosa matrona que des de Sant Pancràs, envoltada de majòliques i de taules i cadires cubistes, mirava amb bonhomia les quatre torres.
Tot era feréstec, com nosaltres, hereus d’una guerra que ens havia caigut entre cap i coll en plena infantesa.
I ens movíem com anguiles entre els <<<mites» que donaven sabor a tot plegat: a l’altra banda de la vila, la fortalesa dels Vila Puig, senyorials (la senyora Maria n’era la castellana), distants, paradigma dels senyors fabricants amb pintor il.lustre incorporat, artista de ford romantic i paleta miraculosa ens camins i pallers. Els esguardàvem amb respecte i sempre d’un tros lluny… I el senyor Fabregues qui amb pas cerimoniós baixava sovint pel carrer de la Circumvalació amb un bastonet de senyoras i una finíssima polsera d’or a la mà esquerra, i ens mirava de molt, molt enllà… I un mossèn eixelebrat i simpàtic, fill de forners, devorador d’almoines, i que mai va veure prou clar que el pintor Tries li fes a l’altar major un crist una mica afemellat voltat d’àngels hermafrodites, esguerrats d’ala… I el senyor Vidal amb una torrassa a tocar de l’estació, amb un misteri de vitel.les de cigar havà.
Eren els puntals. Els que omplien de seny i distinció la meva Bellaterra d’infant. Ah, i les Buïgas, que jugaven a tennis amb una gràcia noucentista que ens embadalia, en una pista de terra grogosa plena de bonys i de bona voluntat, a peu d’un edifici a mig fer entre art-decó i passa que t’he vist, envoltada, això sí, d’un autèntic jardí de xiprer que algú podà més tard, potser per posar ordre al desordre, amb una gran pensada. Però per damunt de tot això, permeteu-me que insisteixi, un aire net i sa, ple de bosc sec on la ginesta floria confonent-se amb les gatoses i regalava les nits el romaní.
De cop tot començà a trontollar. Ens ho digueren els savis: si asfaltàvem els carrers, i la carretera passava pel mig del poble, tindríem la gallina dels ous d’or. S’ens acabà la infantesa.
Molt més tard vingueren els jardins nòrdics amb gespa ufanosa que calia regar fos com fos amb l’aigua agònica d’uns pous que havien estat anys i anys el nostre principal trasbals (ara com que ja tenim l’aigua clorada, fot-li greens). I vingueren les floretes capricioses, i la rocalla de revista, i les escultures comprades a preu de pedra. I se n’anaren els romanins i les farigoles, l’espígol i la ginesta i els ocells i el silenci. I tornà l’asma i el neguit.
El redós somniat del repòs i la bona aigua es convertí en lloc de perill i en pàrquing de forasters.
Ara som «rics». Es paga bé el pam quadrat, i els nostres fills llueixen velocitat amb motos i cotxes amunt i avall d’uns carrers asfaltats i amb aceres misèrrimes. I ens fem boqueta de pinyó parlant dels nostres jardins escocesos. Per què ens hem de queixar si ens enllustra una universitat filla de la necessitat de reunir en un clot boirós la canalla inquieta, i el túnel de Vallvidrera (en podem reivindicar la idea mare) amb deu minutets ens abandona al tràfec d’una impossible Via Augusta per tan sols tres-centes cinquanta pessetones d’impost de comoditat, i les més ufanoses autopistes ens embolcallen fins els primers semàfors de ciutats impossibles?
Bona feina, tot plegat. I ara, més. Soc un vell rondinaire, no em feu cas. I estimo la poesia per més Inri.
Adéu. I a esperar l’expropiació a cops de progrés de tots els nostres somnis d’infant.
Francesc Garrigai Barata (Neix a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989)
Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), a la tertúlia JAP del Zum Zum de la Plaça Augusta de Sant Cugat 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|L’amic actor Jaume Pla, (Creu de Sant Jordi 2011 i Gall d’Honor de Pedra i Sang 2024 de Sant Cugat del Vallès), el dia 21 de maig va fer 96 anys, i està considerat l’actor català de més edat que continua en actiu després de 70 anys d’ofici. Tots recordem les seves 2 últimes representacions d’Un Prometatge de Txèkhov, aquest any 2024, a Valldoreix i l’Ateneu de Sant Cugat, acompanyat de Anna Pou i Ignasi Roda.
Jaume Pla, durant els seus 70 anys de professió ha interpretat unes 500 vegades a Ivan Vassílievitx, un home gran i encara solter a la Rússia de principis del segle XX, que es vol casar i va a casa d’un veí seu Stepan Spánovich, a demanar la mà de la seva filla Natalia.
Maria Rosa Buïgas saludant els actors R. Genis. Olga Diez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch a casa seva de Bellaterra 📷 BARCELÓ
JaumePla fa una vida normal, assistint a totes les representacions d’Arts Escèniques que es presenten a Sant Cugat del Vallès. Diu que el cap encara li funciona, però que des de fa uns anys camina recolzat en un bastó anglès.
Fins que va arribar la pandèmia, Pla encara pujava a un escenari. “Ens van quedar tres bitlles pendents i la darrera actuació va ser a casa de la meva dermatòloga amb motiu d´una festa d’aniversari”, explica. Des de fa diverses dècades forma part del projecte Teatre Truca a la Porta (TTP), en què representa obres a domicili i en residències de la tercera edat. “Portem més de 500 representacions del prometatge, d’Anton Txékhov, una obra d’un sol acte, que dura just una hora, força desconeguda per al públic, però molt entretinguda”.
Jaume Pla, R Genis i Rafael Vidal Folch interpreten ‘Un prometatge’, de Txékhov a Can Buïgas de Bellaterra 📷 BARCELÓ
Fins al 2017 anava de gira pels teatres de Catalunya amb el monòleg Abansque pugi el teló, escrit especialment per a ell per l’escriptor Sancugatenc Victor Alexandre.
Abans que pugi el teló
“El protagonista d’Abans que pugi el teló és un actor que es troba en el darrer tram de la seva vida, una mena d’heroi romàntic que veu com el món canvia a una velocitat que ell ja no pot seguir. El teatre, el seu món particular i estimat, també ha canviat i ja només les sales públiques poden assumir els costos de representar obres de Shakespeare, de Molière o de Txèkhov, farcides de personatges, amb actors i actrius professionals. El minimalisme s’imposa i la magnanimitat de l’espectador hi fa la resta. Fill d’un altre temps, per bé que ben aferrat al present, el nostre heroi enyora aquelles grans escenografies que reproduïen una llar familiar o una estació de tren fins al més mínim detall i aquell gran teló que, en alçar-se, ens introduïa en un petit univers de conflictes humans i que una o dues hores després baixava majestuós per rescatar-nos de l’encanteri.
Ara l’heroi està sol al seu camerino esperant que arribi el moment de sortir a escena i viu la nit més difícil de la seva vida, la nit en què s’ha d’acomiadar dels escenaris i dir adéu per sempre als personatges que ha interpretat al llarg de més de seixanta anys. No és, doncs, una nit d’estrena com les altres, és la nit de l’última estrena, és la nit de l’última obra d’un gran actor, una nit de pànic escènic, de nervis a flor de pell, d’emocions intenses, de moments, de records i de sensacions inoblidables… És la nit d’estrena d’una obra que homenatja l’ofici d’actor contra l’estigma social que l’acompanya i és també un cant d’amor apassionat al teatre i a tots els qui el fan possible.” (Extret de la introducció de Víctor Alexandre)
El llibre conté els pròlegs del president Artur Mas i de l’escriptor Jordi Coca.
El dia del seu 89è aniversari, els seus companys de professió li van preparar un homenatge al teatre Romea, presentat per Josep Maria Pou, i amb l’assistència de Mercè Conesa, que aleshores era alcaldessa de Sant Cugat, localitat on viu Pla i és un actiu important de la vida cultural. Va ser llavors quan va decidir deixar definitivament el teatre professional i continuar desenvolupant-lo tan sols de manera amateur.
Es va fer molt popular amb la sèrie ‘El cor de la ciutat‘ de TV3 i ara representa obres a cases particulars i residències de la tercera edat.
Des de ben petit Pla, nascut a Vilassar de Mar, va descobrir la seva vocació, la de ser actor, en una època en què els còmics estaven mal vists, especialment per la família de la seva nòvia, la Laura Per ella va deixar de banda el seu somni de ser actor i va buscar un treball seriós com a representant de perfums. Però l’olfacte del teatre no el va perdre i actuava de manera amateur. “Per mi el teatre fa olor de perfum de lavanda fresca”, diu Pla. Finalment, amb els anys va poder fer de la seva vocació la professió.
La televisió li va donar popularitat gràcies a sèries com Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Plats bruts,Temps de silenci o La Riera. I especialment gràcies al seu personatge de Ferran a El cor de la ciutat. El 2019 es va posar davant de les càmeres per última vegada per rodar el curtmetratge Tant com sempre, en què interpreta un malalt d’Alzheimer. Cosa que li toca molt de prop, ja que se li va declarat a la LauraJansà, la seva dona, amb qui ha tingut cinc fills (i 10 néts).
Jaume Pla compleix la rutina de cada divendres, a les 10h. es posa la seva americana i barret Panamà i assisteix al Zum Zum proper a la Plaça Augusta, a tocar el Monestir de Sant Cugat de Sant Cugat, on en modera la taula de tertúlia JAP, “M’enriqueix molt –diu Pla– i sempre s’aprèn alguna cosa nova. Parlem de tot, depenent de qui vingui com a convidat”.
Beatriz Ripol, secretària de l’EMD i Josep Maria Riba, president de la: EMD de Bellaterra.
“L’EMD presidida per Josep Maria Riba (del partit polític Bellaterra Endavant), s’ha negat, des de 2023, fer pública la suma total pagada al mitjà local Bellaterra Diari. Tampoc ho té penjat a la web oficial de l’EMD de Bellaterra. Encara que sigui legal la contractació i pagaments, no es pot amagar al veïnat de Bellaterra, i menys no publicar-ho a la web oficial pagada per la Diputació.
Segons va denunciar Guillem Nadal, (portaveu de Gent per Bellaterra), a l’últim Ple de la Junta Veïnal, per transparència, és d’obligat compliment, apareixen públiques les despeses, però Riba no l’ha fet des de l’any 2023, quan va guanyar la presidència de l’EMD de Bellaterra.
LLUÍS TORRES| Compartim el Pla d’acció per a la democràcia del Gobierno de España per reforçar la transparència, el pluralisme i el dret a la informació, anunciat avui 17 de setembre de 2024:
…una segona mesura és l’establiment del deure de publicació anual d’inversió publicitària per part de totes les administracions públiques, una informació que avui “o no es presenta o es presenta de forma opaca”, segons ha assegurat Urtasun. Quan s’implementi la normativa, totes les institucions públiques han d’oferir aquesta informació de manera visible, clara i transparent.
Urtasun, Ministre de Cultura, ha assenyalat que, en primer lloc, cal establir els criteris que defineixen què és un mitjà de comunicació davant d’altres plataformes “la finalitat de les quals no és informar”. Per això, es crearà un registre de mitjans de comunicació en què es disposarà de la informació pública sobre la seva propietat i la inversió publicitària que reben. Aquest registre serà elaborat i tutoritzat per un organisme independent, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència.
El pla recull la reforma de la Llei de publicitat institucional en dos aspectes. D’una banda, com ja va anunciar el president del Govern, s’introdueixen criteris de transparència, proporcionalitat i no discriminació a l’assignació d’aquesta publicitat; aquests seran elaborats a partir del treball amb experts al sector de la comunicació i també amb els grups parlamentaris. D’altra banda, la Llei es modificarà per garantir que els sistemes de mesurament d’audiències compleixin els principis de transparència, imparcialitat, inclusivitat, proporcionalitat, no discriminació, comparabilitat i verificabilitat.
L’objectiu en tots dos casos, segons ha remarcat el ministre de Cultura, és “fer més just el sistema de repartiment de la publicitat institucional i evitar que amb diners públics s’estiguin finançant pseudomedis que promouen la intoxicació mediàtica i les ‘fake news'”.
Protecció dels periodistes
El pla pretén, igualment, impulsar una llei del secret professional dels periodistes com a garantia jurídica per a la protecció de les fonts. “Això significa regular o fer complir allò que ja preveu i reconeix l’article 20 de la Constitució Espanyola”, segons ha apuntat Urtasun. En la mateixa línia, es transposa una directiva europea per protegir els periodistes d’assetjaments externs. La norma, segons ha explicat el ministre, permet als jutges desestimar amb rapidesa demandes manifestament infundades contra periodistes o defensors dels drets humans.
A més, seguint l’acord del Govern de coalició, es reformarà la Llei de Seguretat Ciutadana per acabar amb les sancions que reben professionals de la informació per desenvolupar la seva feina quan això implica cobrir les actuacions de les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat.
En aquest segon eix, Félix Bolaños ha anunciat que el Govern modificarà les lleis orgàniques que regulen el dret a l’honor i el dret a la rectificació per “garantir que els tribunals puguin donar una resposta àgil i efectiva a qualsevol difamació que es publiqui en un mitjà o pseudomedi de comunicació”. El règim actual que protegeix l’honor de les persones i que garanteix el dret a una rectificació de les informacions no veraces que es publiquen s’ha quedat obsolet davant de l’ecosistema de mitjans actual, ha recalcat.
A més, el ministre ha anticipat que es farà una reforma integral del Codi Penal per abordar els articles que puguin limitar la llibertat d’expressió, entre altres casos quan es refereixi a institucions de l’Estat i als sentiments religiosos: “L’objectiu és adequar el nostre Codi Penal al dret de la Unió Europea, la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans”.
El pla també proposa revisar el marc regulador per fer front als oligopolis mediàtics i limitar el finançament que les administracions poden dedicar als mitjans, a fi d’evitar que hi hagi mitjans impulsats directament per ells.
LLUÍS TORRES| Compartim una interessant entrevista feta per Andrea Pascual a Joan Garriga i Manich que es publicà el setembre de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Joan Garriga i MANICH 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
JOAN GARRIGA, CIÈNCIA I ART
Joan Garriga i Manich, alt, elegant, sensible i respectuós és tot un senyor. Un autèntic senyor de Bellaterra. No ha pogut ni ha volgut dedicar els noranta anys de la seva vida exclusivament a la ciència o exclusivament a les belles arts. Ha estat obert a tot. Sense fer so- roll, suaument, ha dedicat les hores de treball a la ciència i les hores de lleure a les belles arts. Conscient de les seves obligacions, ha seguit la tradició fami- liar al davant de l’antiga farmàcia Be- nessat de Sabadell, a la vegada que, per les seves inquietuds artístiques, s’ha relacionat amb pintors i escriptors i fins fa poc ha exercit com a crític d’art. – Jo em vaig nodrir amb amics com en Salvat Papasseit i Dalí, encara que amb en Dalí molt poc, perquè com a persona era molt antipatic». Al món de les lletres, Joan Garriga és conegut per haver format part del <<<Grup de Sabadell», juntament amb Francesc Trebal, Miquel Carreras, <<<Armand Obiols» (seudònim de Joan Prat) i>Pere Quart» (pseudònim de Joan Oliver), Joan Garriga també ha gastat pseudònim, i més d’un, encara que el de «Joan David> fos el més conegut.
<<<Em vaig nodrir amb amics com en Salvat Papasseit i Dalí».
-Com era aquell «Grup de Sabadell»? Molta gent parla d’aquell grup amb massa ampul.lositat, perquè no han viscut la realitat, i la realitat és que el <<<Grup de Sabadell» era un grup de broma. Uns quants joves, tots de Saba- dell, ens reuníem per que ens trobàvem bé i fèiem broma. A Barcelona fèiem treballs per les revistes d’aquella època. Jo vaig començar cap als vint-i- cinc o vint-i-set anys a escriure a «La Publicitat» i a «La Veu de Catalunya», i a tots els diaris d’aquella època, amb pseudònim i sense».
Guarda tot el que ell ha escrit, i gairebé tot el que han escrit els altres. La seva casa és un enorme arxiu de material literari. Piles de llibres i revistes om- plen les prestatgeries de les habitacions i les que s’han hagut d’instal.lar a les escales. Tot està endreçat, ordenat, arxivat,
-Tine aquí més de 3000 fitxes d’un treball que estic fent ara sobre tots els pintors que han exposat a Sabadell des de l’any 27, sabadellencs o residents a Sabadell.
El treball, ingent, està en marxa, però pel temps d’agost que passarà-descan- sant- a Sa Riera, s’emporta la docu- mentació sobre la farmàcia Benessat, la del «apotecari del pou», per completar un treball de documentació històrica. Joan Garriga, noranta anys, no para mai. Ell va fent, poc a poc, però no para. «Que et cansaràs, Joan – diu la seva dona preocupada en veure que s’allarga l’entrevista – «No si d’enraonar no em canso, dona, em canso de caminar».
I tant com havia caminat ell per aquests
<<<Als vint-i-cinc anys vaig començar a escriure a «La Publicitat» i «la Veu de Catalunya».
camins de Bellaterra, a l’any 1940, quan va venir a viure-hi.
– Els metges em van recomanar de viure a un lloc, fora de Sabadell, a on pugués passar totes les nits i anar a dinar cada dia, i passar tot un mes primer per acostumar-me al clima sense agafar encostipats. Patia molt per culpa de l’asma. Al laboratori de casa havia treballat molt durant la guerra, i després també perquè era analista de totes les mútues i del «seguro». La farmàcia podia «anar fent» però al laboratori jo feia falta. Vivint a Bellaterra podia treballar a Sabadell i fer el que em recomanaven els metges. Jo era amic d’ en Bartomeu, que juntament amb la senyora Pepita van començar a crear Bellaterra. Bartomeu ja era mort, el van matar a la guerra. Jo vaig venir en acabar la guerra i ja tenia tres o quatre criatures. Totes les torres estaven obertes, havien estat ocupades per la gent del govern, que van haver de sortir ràpidament i ho van deixat tot, <plats i olles». Negrín, per exemple, havia estat vivint a la torre de Can Tort. En aquella època vivien poques famílies a Bellaterra. Recordo en Fabregas, el senyor Vidal, que era procurador aBarcelona i molt aficionat a les arts. Jo vaig fer el que deien els metges i durant un mes m’anava a passejar per aquí. Totes les cases eren obertes, els jardins florits. És l’època que he disfrutat més. Cada dia portava a casa un ram de flors del jardí que havia anat a veure. Entrava a la casa i veia els mobles, els quadres. els plats. Veia que havia coses que tenien valor i vaig dir: separem-ho i el dia que torni el senyor Fabregas li ho donarem. Quan va tornar em vα
regalar uns plats antics.
-Com era Bellatera en aquella èpроса? – En aquella época no hi havia carretera, per anar a Sabadell calia voltar per Cerdanyola, el guarda era l’únic que tenia telèfon, i a vegades ni per una urgència contestaven des de la centraleta de Sabadell. Va passar que una masovera de Can Camps havia de tenir una criatura. Volia anar a L’Aliança, però va perdre l’últim tren per anar a Barcelona. Llavors, què s farem?, què deixarem de fer?, el Cap d’ Estació els va dir d’ anar a buscar al senyor Garriga. Jo vaig atendre a aquella dona i des de llavors vaig fer com de «metge d’urgències». Jo soc farmacèutic i analista, però vaig estar molts anys treballant a l’Hospital de Sant Pau, al Clínic, i a la Clínica dels germans Pujols. A Sant Pau vaig treballar amb el Doctor Fernandez Pellicer, que va ser el meu mestre, era un home que sabia molt i vàrem acabar sent companys, no mestre i deixeble. A més, a la farmácia jo vaig començar a despatxar darrera el taulell als vuit anys i veia com el pare tractava amb la gent, feia d’ apotecari. però també de confident i fins i tot de curandero. Li portaven criatures de tot arreu, fins de Bilbao. Potser per això. jo sempre he estat acostumat a tractar amb la gent, sobretot amb la gent que
té criatures».
Joan Garriga i Angelina Barata tenen sis fills, vint-i-cinc nets i dos besnéts. – Per poder dedicar-se plenament a la seva feina i a les seves aficions, quin recolzament ha tingut per part de la seva dona?
La meva dona té un valor tan
enorme, però tan enorme, que jo al seu costat em quedo petit, petit. Ella ha acceptat el que jo faig i està contenta. Ara, com és estiu, estem tots dos sols, amb la Carme. La casa està buida,
però normalment aquí sempre es reuneixen deu persones a l’hora de dinar. Cada membre de la família ja té assignat un dia per venir a dinar amb els avis. El Victor viu aquí, a la casa del costat, i el Francesc, el fill gran, que és solter, està molt amb nosaltres. Ell té un estudi a Barcelona, un pis
preciós. A vegades em fa enrabiar perquè m’agafa algun llibre, jo veig el lloc buit i dic, ja està, ja me’l ha
agafat!. Saps, el que passa és que ell també escriu i de vegades necessitem el
ma-teix llibre per una consulta. I em diu: “Vingui a buscar-ho”. Sí, home!, a Barcelona aniré!. Ell és poeta, el coneixes?»
– Sí, i tant, ha vingut a alguna reunió del consell de redacció de L’Esquirol. -Ah sí?. Doncs no m’ha dit res. No em diuen res!
Sembla con si s’enfadés, però en Joan Garriga no pot enfadar-se amb el seu fill Francesc.
– Potser ell farà alguna cosa amb aquest munt de llibres. No sé jo, ara els joves no llegeixen ni el diari..!. Tu ets la primera persona que rebo en aquest despatx de dalt. Aquest és el meu “sancta sanctorum”, sé tot el que hi ha aquí i a on està. Ho he seleccionat jo, que sóc com una mena de col.lecionista d’ articles i coses. Aquí hi ha un treball espantós. espantós. A casa tinc més de deu mil llibres i quan algú em pregunta «I vostè els ha llegit, tants llibres?» em molesta molt. Tots no els he llegit, però si els agafes trobaràs que tenen comentaris, notes, algun subratllat. Estan treballats.
– Com reparteix el seu temps? -Ara he estat una mica malat, hospi- talitzat i tot, però quan tornem de Sa Riera faré com sempre. Al matí vaig al laboratori a Sabadell, m’agrada comentar les coses i veure com va tot, i a la tarda em reparteixo. A primera hora estic aquí dalt per escriure d’un tema que m’interessi. A les sis vaig a prendre la llet i després fins a l’hora de sopar estic a baix, a l’estudi de baix i allà faig música en un armonium o pinto. Jo no he estat a cap escola d’art, però pinto i he fet coses fins i tot bones, d’altres no tant, però no ет рис passar de la pintura. En el fons crec que ja vaig néixer amb totes aquestes aficions per l’art, que en néixer jo ja ho tenia tot aixὸ».
<<<<La meva dona té un valor tan enorme que jo al seu costat em quedo petit, petit».
Sortint al carrer passem per l’estudi de baix. Al cavallet, un grup de flors, a mig fer, espera que siguin les sis de la tarda. Al mig de la tela una flor
blanquíssima rep intensament la llum i il.lumina suaument els colors de les flors que l’envolten. És un quadre
elegant i lluminós, serè i ple de vida. És el quadre que, als noranta anys, està pintant en Joan Garriga.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article sobre els constructors de Bellaterra, per Artur Vidal i Solà, cronista de Bellaterra i jutja de Sabadell, que publicà l’estiu de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970), és l’autor de la dita casa ‘Climent Vidal Pons ’ , al número 2 de l’ Avinguda de Joan Fàbregas 📷 Txema Romero
ELS CONSTRUCTORS DE BELLATERRA
No em refereixo a les persones emprenadores que van descobrir l’indret que després seria Bellaterra i on varen preveure la possibilitat de construir una urbanització, pretenent seguir els plans gubernamentals de finals de la dictadura de Primo de Rivera, previstos en la llei anomenada de construcció de cases barates i sembla que per aquest motiu la societat urbanizadora es va anomenar «Fomento de la Vivienda Popular S.A., sino que em refereixo als planificadors, els constructors i aquells que d’alguna forma varen col laborar en la materialització del projecte.
Es dificil saber autènticament qui va fer els plànols i dissenya la primera estructura dels carrers, places, clavagueram, enllumenat, per cerquessim els antecedents a que si l’admínistració, si es que existeixen trasbals de l’any 1936 no els i el va fer desaparèixer, ens trobariem molt possiblement que el que figura autor, en realitat no ho és. ara les coses són diferents, com ignoro si però en aquella época, moltes vegades l’arquitecte que havia signat plànols no era pas l’autor, si altre que ho feia per diverses com incompatibilitats, els no un raons, residències, col·legiació, funcionaris administratius, etc. i com que per altra banda ara ja no tinc paciència per fer recerques en els archius administratius, recorrer a la llegenda, que moltes vegades és tan certa com les noticies documentades.
Recordo que el meu pare explicava que l’arquitecte que va plantejar els plànols de Bellaterra fou el Sr. Girona, crec que nat a Barcelona però artísticament perteneixent a l’escola futurista de Marinetti.
Ignoro d’on ho treia el meu pare, però si que puc observar com a possible circumstància, que corrobora la veracitat de l’afirmació, és que el meu pare era Procurador dels Tribunals i de sempre molt afeccionat a l’art. Tenia certa amistad amb el Sr. Viza Cavall, un dels fundadors de Bellaterra, personatge important, advocat i financer i en política un ferm i notable carli, encara que de la branca lliberal. El meu pare el coneixia en primer lloc per raons professionals i després per l’adquisíció d’uns solars a la nova urbanització. També podien existir certes concomitàncies pel fet que encara que el meu pare era lliberal i sentimental pertenexien al partit republicà d’Acció Catalana, el seu padrastre era també un carli notori a Manresa, tant es així que per baralles polítiques va ser desterrat de Manresa on vivia la família del meu pare.
Això que he dit em fa pensar que va treure la paternitat tècnica de l’urbanització, de la font inicial o sigui dels primers administradors de la societat urbanitzadora.
De fet, jo no recordo haver vist mai el Sr. Girona per Bellaterra i el que durant molts anys va portar técnicament l’urbanització va ésser l’arquitecte Sr. Sala, molt conegut a Bellaterra en aquells primers temps.
Era persona amable, simpática i d’una falta de puntualitat tan extraordinària que em sembla que en la meva llarga vida no he vist cap altre semblant. És l’arquitecte que va plantejar el desbrossament de nous carrers a mida que s’aixemplava la nostra urbanitzció. Va construir una petita urbanització pròpia, adosada a Bellaterra, i situada al costat dret de la carretera cap a Sant Cugat i després de passat el pont sobre el ferrocarril.
La rivalitat del primer venedor oficial de terrenys Sr. Rovira, que va viure inicialment a la torre propietat crec del Sr. Borrull i que ara hi viu el Sr. Asturgó, amb el Sr. Bartomeu, l’amo de l’Hostal de Sant Pancràs va motivar que aquest senyor fes venir a Bellaterra, un altre arquitecte per enfrontar-lo l’oficial Sr. Sala. Aquest nou arquitecte fou el Sr. Audet que va acturar paralelament al Sr. Sala fins a l’any 1936, posteriorment no n’ha tingut cap noticia. El Sr. Jordi Audet, home també agradable, va fer els plànols de l’església de Bellaterra.
M’agrada recordar aquí, que es va possar la primera pedra de l’església de Bellaterra el 16 d’agost de 1935, presidit l’acte pel Bisbe Sr. Ururita de Barcelona, assesinat a l’any 1936, quan la revolta militar. En foren padrins el Sr. Joan Fàbregas i la Sra. Concepció Die de Platero. Naturalment hi assistí el rector de Cerdanyola i també el capellà que cada diumenge deia missa a Bellaterra a la improvisada capella de darrera l’Hostal, Sr. Josep Massip. El constructor de l’esglèsia era el Sr. Josep Bordas, que va fer altres construccions a Bellaterra, i que era l’avi del Sr. Bordas, periodista, que va venir a Bellaterra no fa gaire a donar una conferència sobre el narcotràfic.
Però també hi ha una altra persona que ara vull recordar com un dels constructors de Bellaterra i és l’amic Casimiro Cots, que va morir, em sembla, cap a l’any 1945. Qui era en Casimiro Cots? Ho era tot: el guarda, el representant de la societat Urbanitzadora a Bellaterra, l’encarregat de les obres, el distribuidor de l’aigua, carter, encarregat dels telèfons, etc.
I les cases, qui les va construir? D’aquells temps recordo en Josep Bordes, després un tal Amargos, que crec que a més era constructor del Bisbat, i després, en Tomàs Llorens Renau, mestre d’obres, un artista, que va construir la meva torre i que recordi ara la del Sr. Oliver i també la del Sr. Socrates, entre d’altres.
Després de la guerra civil la preponderancia constructiva la tingué el Sr. Roig que va ser el que va acabar la construcció de l’Hostal, més ben dit, les obres d’ampliació de l’Hostal cap a l’Estació, i altre torre i també l’edifici de la Plaça Maragall on ara hi han les botigues de queviures i pastisseria.
Durant un temps semblava que tallaria el bacallà a Bellaterra el Sr. Casamitjana, constructor de moltes torres, però aviat passa cap a negocis de més envergadura i ultrapassà els límits de Bellaterra i adhuc crec el territori català. També va treballar bastant el Sr. Navarro, que va començar com encarregat del Sr. Casamitjana, i va acabar després amb empresa pròpia.
No vull acabar aquestes línies sense parlar del bon amic Gaspar, mort fa molt poc temps, i durant anys encarregat del contractista Roig, i ara feia un estria temps jubilat. Jo crec que tots els bellaterrencs dels anys 1940 a 1970 li deuen algun favor o altre. Era nat a la regió murciana, ara no recordo la població, i vingut a Catalunya de jove. Es va integrar totalment a la nostra terra; parlava el català perfectament. Fou guardia d’Asalto, quan la República i al servei de la Generalitat primera, després de la guerra, depurat i apartat del cos, va tornar a l’activitat privada. Era republicà, però de la nostra terra, de forma que la seva simpatia política requeia en l’Esquerra Republicana de Catalunya. Últimament vivia jubilat a Sabadell i mort fa poc temps, crec que als 86 o 87 anys.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article sobre l’arquitectura a Bellaterra per Frédéric Roda i Pérez, que es publicà l’estiu de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Única casa de Bellaterra de l’arquitecte Enric Llimona i Raymat (1919-1999) 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
A cada nova casa (o “torre”, com deien els nostres pares) que s’edifica a Bellaterra. el passejant experimenta sorpresa. El més característic del que s’ha anomenat “post- modernisme és la dissolució dels estils. Dintre de les normes clàssiques: modernisme noucentisme, funcionalisme, cubisme, etc., i de les seves formulacions menors i decorativistes, quan es tractava d’una residència podíem fer-nos-en una idea fins i tot abans de veure-la. Ara ja no.
Seria interessant un estudi de les etapes de la construcció de vivendes a Bellaterra des dels seus començaments, els anys 29 i 30. d’aquest segle que aviat s’acabarà.
L’Hostal de Sant Pancràs i totes les cases construïdes en una primera etapa pels arquitectes Audet i Sala, mantenen una igual correcció. Són cases pensades per estiuejar-hi. I pels volts de la Plaça de Pi i Margall en les seves primeres construccions com, així mateix, les dels volts del carrer Pintor Fortuny.
Tres mostres cubistes, agosarades, foren les cases Grifé (Avgda. Bartomeu), Cottet (Jaume Balmes) i Cassola (Santiago Rusiñol). Les dues darreres modificades, després de la guerra civil, cap a l’estil “california amb influències de Beverly Hills i Hollywood!
Va venir després un senzill funcionalisme, d’espais ben pensats i sense preocupacions de personalitat. Adequació, en general, a les condicions econòmiques dels anys de l’estabilització, que no permetien gaires alegries.
En aquells moments s’inicia la construcció de vivendes d’habitatge permanent i la reconversió d’algunes cases d’estiueig a cases de tot l’any,
Una visió decorativa va determinar les primeres teulades de pissarra, exòtiques fins aleshores, les quals després han adquirit carta de naturalesa.
No disposem, en aquesta primera exposició anecdòtica, de l’evolució de la construcció d’habitatges a Bellaterra, d’un índex cronològic d’edificacions i fins i tot de nòmica d’arquitectes i valoracions d’obra. El fet de tenir-lo ens permetria una aproximació interessantíssima a l’evolució de la personalitat de la nostra comunitat fins a ser el que és ara. L’habitatge és un signe sociològic i antropològic de primer ordre.
D’uns anys ençà, el post-modernisme, que pot ser interpretat com una afirmació de subjectivisme, no tant potser dels propietaris com dels arquitectes (exalçats a filòsofs del nostre temps!), és el signe de l’edificació que, en els seus aspectes externs (no oblidem que les cases no són solament escenografies, sinó màquines per viure a dins), vénen determinades, no per cap canon arquitectònic, sinó per un gust de fantasia.
Noves proporcions, materials nous (després d’una episòdica proliferació de la fusta vista), elements incorporats (ceràmica, etc.). paròdia d’estils, humorisme decoratiu, etc. Passejar per Bellaterra és recórrer un calidoscopi de maneres de fer i, potser, de ser. L’artificiositat de la zona, la manca d’arrels, no podien determinar cap estil.
El fet que la Societat urbanitzadora no fos constructora va impedir (com succeí, per exemple, a S’Agaró) l’establiment d’un eriteri canònic. L’orografia trenada (la primera Bellaterra no és feta sobre un pla uniforme, sinó sobre tres barrancs!) obligava a una dispersió, tot i fent avinent el bon criteri de l’arquitecte Emili Sala de no edificar mai sobre la carretera, sinó als pendents, etc.
Capítol a part seria l’estudi d’anteriors: trasplantament de l’estructura de pis barceloní o sabadellenc, rústec, cinematogràfic, d’espais tancats o oberts, planta única o dues plantes, cellers i “pèrgoles”: i als jardins (de la grava fins a la gespa, de la grava al pis dur), l’etapa de les piscines i dels camps de tennis, frontons, etc.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant relat curt de l’Assumpta Nebot, ex bellaterrenca i il·lustradora que fou de la desapareguda revista local L’Esquirol de Bellaterra, que es públicà el mes de novembre de 1991.
Assumpta Nebot i un dibuix seu 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
AQUELLA TARDA, per Assumpta Nebot
Sabia que aquella tarda havia de passar per dos moments difícils. L’un era veure com es feia fosc.
Des de la sala, el cel blau cobalt intens contrastava amb la llum calida que la pantalla de pergamí escampava a l’interior.
Amb la mirada, l’Elvira feia el recorregut des del blau, que semblava pintat darrera els vidres, fins a la seva taula tan plena de coses on les lletres daurades d’una capsa ressaltaven entrellaçades en un bonic dibuix repujat. Les resseguí amb el dit… Després l’obriré, … sí, més tard – i apartà suaument la capsa.
Encara li faltava traduïr dues planes i calia enllestir el treball.
Quan torni a aixecar el cap ja serà de nit, pensà.
No li agradava veure fer-se de nit. La deprimia un xic, no ho podia evitar. Vivia a les afores de la ciutat. El balcó de la sala donava al cantó del bosc i la foscor a l’hivern esdevenia plana i misteriosa.
Distreta, fullejant el diccionari, no recordava si l’ela precedia a l’ ema, i es trobà recitant en veu alta la lletania de Iletres.
Dec estar cansada murmurà i allargà la mà per acariciar la capsa altra vegada.
S’adonà que, tanmateix, C. Marlowe, el dramaturg anglès, se li feia simpàtic. El seu teatre resultava més amè del que mai hauria imaginat. Quan acceptà ferne la traducció va tenir l’impressió que el treball se li arrossegaria. Ara estava contenta perquè s’hi havia interessat de debò. Probablement el públic de l’època l’admirava tot presenciant les truculentes històries reials.
Somrigué evocant la seva personal i curta experiència de teatre. Interpretava el paper d’una noia bleda en una petita obra d’una companyia d’aficionats. El públic de la plaça els aplaudia molt. Era bastant agradable, pensà.
El timbre del telèfon la féu aixecar.
Sí, digues? ah… no, no he acabat. Us reuniu a Ca la Tesia? Encara que sigui tard vindré… Lligueu el gos que no se’m llenci al damunt quan arribi. Bé, fins ara… Quê? Sí, tinc la capsa sobre la taula… no saps com m’incita…. Moltíssim!… Adéu Gonçal
La Tèsia li queía bé però la trobava bastant esnob. Ara s’inventava tertúlies culturals.
Treballaria una hora més i pràcticament tindria la feina acabada.
Volia, sobretot, trobar per les paraules de la reina el to dramatic més convincent, perquè es feia de nit al castell i l’escena última adquiria enorme transcendència.
La lluïssor de les lletres daurades la tempta de nou. Lentament s’apropà la capça sabent que s’acostava aquell altre moment difícil de superar, abans temut. Es proposava tenir prou decisió i fermesa per no haver-se’n d’arrepentir.
Obrí la capsa, apartà el paper fi i extasiada els contemplà: eren perfectes. bonics, menuts, arrenglerats, tots variats. Els olorà amb delectança. El perfum dolcíssim de la xocolata envaïa l’habitació. En Gonçal, aquell mateix matí, li havia enviat l’inesperat regal de Nadal, bombons suïssos que a ella li agradaven tant! En Gonçal era sorprenent, sabia seduir fins amb les coses més convencionals. Ella, precisament, seguia aquells dies la dieta de la poma i de cap manera volia trencar el règim. Calia voluntat per a no menjar-ne ni un!
Amb recança tancà la capsa i sospirà. Es sentia bastant satisfeta de l’acte final. Canvià el full amb rapidesa.
Visca! només li quedava la línia de: cau el telő.
Llàstima, però digué imitant Orson Welles que “la màquina d’escriure no pugui aplaudir”.
BELLATERRA.CAT 