Pau Barceló i Faix l’any 2022 al Palau de la Música Catalana 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|El fotògraf Pau Barceló i Faix (Barcelona 1910-1997), Creu de Sant Jordi (1992) i Premi d’Actuacio Cívica (1991), concedit per la Fundació Lluís Carulla, ho recorden moltes famílies de Bellaterra pels seus reportatges d’obres de teatre, com l’obra Un Promenatged’Anton Txèkhov, que es va celebrat l’any 1984 al jardí de la casa bellaterrenca de la poeta Mª Rosa Buïgas, obra que fou interpretada pels actors Jaume Pla, Immaculada Genís, Olga Díez i Rafael Vidal Folch. Igualment, és molt interessant l’arxiu de fotos dels grans directors d’orquestra que conserva l’Orfeó Catalàal Palau de la Música Catalana. No podem oblidar les 75.000 fotografies de l’Arxiu Barceló que Institut del Teatre va comprar a l’autor.
El gest del directorper Pau Barceló
Pau Barceló va captar, a través de l’objectiu de la càmera, les indicacions dels directors. Les fotografies immortalitzen cada gest: canvis dinàmics, rítmics o expressius es desprenen de totes aquestes imatges.
Biografia de Pau Barceló i Faix
Abans de la guerra civil espanyola es dedicava a fer retrats, però des del 1950 alternà aquesta feina amb treballs publicitaris. També va fotografiar tots els muntatges de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona del 1955 al 1963, i així s’especialitzà com a fotògraf d’espectacles i de concerts. Va reunir un gran arxiu que anys després va vendre a l’Institut del Teatre (Arxiu Barceló). També col·laborà en la il·lustració de llibres de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i del DINSIC. Hom considera que la seva obra és un testimoni gràfic de primer ordre perquè ha sabut captar la sensibilitat i el pols de la vida dels darrers cinquanta anys. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Un Promenatge de Txèkhov interpretat l’any 1984 pels autors Jaume Pla, Immaculada Genís, Olga Díez i Rafael Vidal Folch a casa de Bellaterra de la poeta Mª Rosa Buïgas (centre de la foto) 📷 Pau Barceló i Faix
El 2011 el Museu de les Arts Escèniques li va dedicar una exposició retrospectiva. Pau Barceló. L’escena en imatges (1954-1990). Es tractà d’una mostra fotogràfica amb motiu del centenari del naixement del fotògraf vinculat al món de l’espectacle. A part, conserva 513 fotografies originals del fotògraf català. Es troben a l’Escena Digital del MAE.
La mostra sorgeix de la selecció feta de l’arxiu del fotògraf que l’Institut del Teatre va adquirir l’any 1991. Més de 75.000 imatges que retraten la vida teatral i cultural de Catalunya des de l’any 1954 fins al 1990. El seu arxiu teatral, immens en nombre de negatius, és una eina molt important per estudiar i investigar el teatre català, ja que hi són presents gairebé totes les manifestacions artístiques de la ciutat de Barcelona, però també de les comarques de Catalunya.
LLUIS TORRES| Compartim l’entrevista d’Armant Romans Subirós (President del C. I. T., organitzador l’any 1975 de l’Homenatge de la Ciutat de Girona al Mestre Juanito Durán i Camps, qui fou chef propietari del Restaurant Duran d’Els Límits/Le Porthus (Girona) i el Restaurant Finisterre (Barcelona)
El mestre de cuina en Juanito Duran i Camps (1914-1981), propietari dels Restaurants Durán i Finisterre 📷 Narcís Sans
L’any 1972, Duran va comprar per 8 milions de pessetes el desaparegut Restaurant Finisterre, Diagonal, 469 (Barcelona), inaugurat el 23 de desembre de 1943 i tancat definitivament el 1994. Salvi Vila Pi, el seu soci, va ser el director de restaurant des del primer fins al últim dia.
Juanito Durán i Camps (Figueres,1914- 27/05/1981) Chef propietari del Restaurants Durán.(El Porthus-Girona) i Restaurant Finisterre (Barcelona), des de 1972 a 1994. Premi Nacional de Gastronomia 1975 al “Millor Cuiner d´Espanya”
HA arribat el moment oportú per rendir a Juanito Durán el seu homenatge. Seu i bén merescut, com un més dels molts que se li estan rendint en aquests dies i pels motius assenyalats més amunt i de tots coneguts. És l’homenatge de la gent de la seva ciutat. El de Figueres la seva petita pàtria, de la fillació de la qual ell sempre té gala de proclamar-se.
-I com que el Centre d’Iniciatives Turístiques porta la veu cantant a l’organització del mateix, acudim al seu President el senyor Armand Romans Subirós perquè ens digui com estàn les coses…
-Doncs les coses estan bé. El problema. únic que se’ns presenta és la manca d’espai. Són tants els que volen estar presents que, malgrat les generoses mesures i condicions dels salons del President, ens és realment difícil poder atendre totes les demandes. Més ben dit, ara mateix (això ho estàvem parlant el dissabte dia 7) ja no tenim places disponibles.
-En un altre ordre de coses, ¿han sorgit dificultats?
-En cap i de cap mena. Per part del nostre Alcalde i Consistori la col·laboració és total, com sempre amb el C.I.T., formidable. La família Durán de Figueras s’ha posat completament a la nostra disposició com pots presumir, amb orgull i satisfacció, perquè la Festa-Homenatge al germà i oncle resulti de la categoria que ell es mereix. Juanito i Pepita Durán, tan fantàstics com sempre, amb la seva comprensió i món estan al corrent de tot i accepten el que fem..Ells dos estan posant tot l’entusiasme i afany, que no és poc com saps, i col·laboren al millor èxit.
–Què va dir quan els van proposar vostès dedicar-los l’homenatge?
-Nosaltres, efectivament, a penes ens vam assabentar de l’honor i justícia que es feia a Juanito Durán concedint-li aquest Premi Nacional de Gastronomia, vam anar immediatament a saludar-lo, a felicitar-los i, amb el nostre Alcalde don Pedro Giró, oferir-los la nostra iniciativa de homenatge. Els va emocionar la idea, per ser espontània nostra, dels seus amics de Figueras i, concretament per oferir-li-la el C.I.T. Cal tenir en compte que ell sent molta simpatia, demostrada, pel C.I.T. Reflecteix això el fet que t’explicaré: Quan vam tornar a l’octubre de Tenerife amb la novíssima i gran notícia d’haver aconseguit per a Figueras la celebració de la propera 41 Assemblea Nacional de la FECIT, ell va ser un dels primers a qui vaig trobar i comunicar la bona nova, faltant-li temps per oferir-se incondicionalment al que convingui arribat el moment. Per cert, vull ressaltar aquí un detall que demostra la popularitat d’aquest home i, en general, de la família Durán. Amb els meus companys de Junta hem assistit ja a diverses Assemblees Nacionals de la F.E.C.I.T. Parlo de punts tan allunyats entre si com Sant Sebastià i Palma, Llanes i Tenerife, La Corunya, etc. Doncs ni en una sola ocasió se n’ha deixat d’esmentar el nom d’aquest fenomenal cuiner i home popular.
-Amic Romans, vostè que coneix de sempre aquest singular matrimoni, vol dir-nos com són en la intimitat?
-Bé, els conec a tots dos des de la infància. La Pepita i jo som del mateix carrer pràcticament i hem jugat junts de nens. Coneix els seus pares. Són formidables i una continuïtat d’aquelles bellíssimes persones. Treballadors entusiastes i incansables, amb uns sentiments magnífics i molt mereixedors d’aquest premi que els ha concedit la Gastronomia i el Ministeri. Hi són, ja et dic. molt contents amb l´organització d´aquests actes i esperem i desitgem que ho estiguin molt més quan arribi la nit del dissabte dia 14.
Juanito Durán i Camps 📷 CEDIDA
Te’n parlo en plural perquè em sembla que encara que el premi s’ha concretat en fer culinari de Juanito Durán, l’èxit i els mèrits són de la parella. Tots dos han format sempre un perfecte i compenetrat equip, com ha de ser a la vida i en tot, si es vol aconseguir alguna cosa. S’han recolzat l’un a l’altre i aquí hi ha els resultats.
-El C.I.T. titula aquesta Festa Primera Nit Gestronòmica de l’Empordà». Vol dir això, que hi haurà altres nits?
-Efectivament. Des del C.I.T. fa temps que ens estàvem plantejant la necessitat de fer honor a aquesta indústria hotelera que tant crèdit i atracció ha suposat per a Figueres turísticament parlant. A partir d’aquest homenatge procurarem la continuïtat d’aquestes nits, recordant-nos d’altres figures, entitats o personatges que tenen mèrits contrets. Ens sembla que és una activitat pròpia del nostre Centre i que amb això també promocionem d’alguna manera el nom de la nostra ciutat, fent justícia als seus homes. Als qui treballen pel seu bon nom.
I punt final a l’entrevista, no sense deixar constància de la nostra complaença, inclosa la del Setmanari i el seu Director, per la celebració d’aquest homenatge, que us ho desitgem per ben merescut a aquest il·lustre cuiner empordanès anomenat Juan Durán i Camps de Ca la Teta de Figueres. Enhorabona!
Postal vintage del Restaurant Durán de Les Perthus
Font: Entrevista amb Armant Romans Subirós (President del C. I. T., organitzadors de l’Homenatge de la Ciutat de Girona), Arxiu Comarcal, Ajuntament de Girona Fons fotogràfic: Narcís Sans
LLUIS TORRES|El restaurant el van anomenar Finisterre perquè en aquesta zona del nord de Barcelona gairebé no hi havia edificacions i perquè va obrir com marisqueria el 23 de desembre de 1943″.
Equip de professionals del Restaurant Finisterre amb el maître Casas i el Chef Belmonte
El Finisterre ha passat a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.
“Els restaurants de luxe de Barcelona, com el Finisterre, Reno, Via Veneto, etc., no oferien Cuina Catalana, només ho vàren fer després de la mort del dictador, ja que fins aleshores practicaven la sofisticada cuina tradicional francesa“
Detall d’una taula del Finisterre
Els promotors d’aquest restaurant de luxe de Barcelona van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní que feia de director entre els seus xarrups de whisky amb força gel, i que deixava a la cantonada de la barra del bar de l’entrada, dirigit pel prestigiós barman Puig.
Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona l’any 1968 📷 Foto per gentilesa de Lídia García, filla del segon chef de cuina Eugenio García Magdalena
El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell de la Diagonal havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, i que donava al carrer Villarroel, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes.
Bar del Finisterre
Una gran terrassa coberta, plena de testos amb grans plantes s’estenia els estius fins el final dels anys 60 sobre la vorera del carrer Villarroel, completava l’establiment, mentres es veien passar per “l’autopista Diagonal” les cues de cotxes plens de turistes de pas, que es dirigiren cap a les costes del sur, ja que en aquells anys Barcelona vivia d’esquena al mar i les rutes d’en Gaudí no estaven gaire promocionades. Sota la direcció de Salvi Vila Pi, el prestigiós relaccions públiques Carlos Martorell i Estrella Salietti van redecorar el Restaurant Finisterre de Barcelona
Prospecte publicitari del Finisterre
L’any 1972 va patir una forta crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Juanito Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran l’any 1981, el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila, que era el director oficial des de 1972, quan Juanito Duran ho va comprar per 8 milions de pessetes.
Inovidable fou el seu històric equip professional de Cuina i Sala, una autèntica Escola d’Hosteleria de Luxe, amb el Chef Belmonte, el seu segon de cuina, en Eugenio Garcia Magdalena Nascut el (12/10/1025), per tant, a dia d’avui amb 99 anys, el pastisser Pepito, en TomàsRocamora, un autèntic expert amb la graella de carbó i els punts de la carn, el pastisser Pepito, sense oblidar l’equip de menjador, com els maîtres JosepCasas i Paulí, i els cambrers Escudero, Bruch, Dupré, Eliseo, Isaías i en Joan. Puig fou el gran bàrman.
Qui no recorda la seva clàssica cuina com per exemple, la Paella Parellada, Llenguado al Cinzano, Rap Costa Brava, Filet Stroganoff, Steack Diana, la sofisticada recepta de Becada flambé preparada davant del client, Pit de pollastre a la Kíev, els primers mini popets saltejats amb all i julivert, Salmó salvatge amb la seva etiqueta de cartró del riu Eo, Angules a la bilbaina, Filet Wellington. Postres del pastisser Pepito com la gegant Milfulles de Crema Catalana, els Souflés de llimona, Grans Marnier o Xocolata, els Bunyols de poma flambés al Cointreau o la millor recepta de Barcelona de Crêpes Suzettes preparada davant del client. Les patates Souflés eren increïbles, grans i esponjoses, les Graufetes, les Pont Neuf, les alumetes, les palla, etc., Recordar alguns clients fidels del Finisterre, com Joan Miró, Doctor Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Juan Antonio Samaranch, Paco Godia, Juan Antonio Andreu, Fernando Coll, Gonzalo Comella, Tita Cervera i la seva parella Lex Barker, Montserrat Caballé, Alfredo Kraus, Alícia de Larrocha, etc.,
El Finisterre va ser centre trobades per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses i banquers propers, com per exemple la família Botín, fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.
Portada de la carta del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
El prestigiós cronista barceloní, en Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió. A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina, els seus nous propietaris i socis, en JuanitoDurán, (del Restaurant Els límits d’El Portús) i Salvi Vila, (de Darnius).
Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.
Logotip oficial del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
Porta del Bocaccio de Barcelona 📷 Il·lustració de Núria Pompeia
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (Il·lustraciónd de NÚRIA POMPEIA) Es parlava de la gauche divine com es podia parlar de Salvador Dalí, del campionat mundial de mus o dels abrics de Massiel. La gauche divine era una excentricitat sociològica per alguns contemplada divertidament, per altres rigorosament i per alguns exterminadorament. Hi ha la gauche divine? No existeix? Aquest era l’estat de la qüestió fa més d’un mes. Davant la pregunta: Què és la «gauche divine?, les respostes es caracteritzaven per la seva poca no torietat cientifica, Solia va contestar-se pel contingut i no pel continent: La gauche divine?…, són uns dolls, uns jilis, uns divertits, uns integrats. De sobte, el tema de la gauche divine ha rebrotat, però aquesta vegada per diferents auspiciadors. Assessudos rotatius madrillenys, entossudits augurs de la nostra política, s’han plantejat el tema-problema de la gauche divine. Ells sí que han liquidat ràpidament la qüestió substancial i han manipulat l’expressió gauche divine amb una seguretat d’experts en caps trencats. Per a ells és gauche divine tot el que és esquerra intel·lectual, cultural o artística, i immediatament han desqualificat el sentit del realisme que puguin tenir esquerrans tan amables. No trepitgen terra ferma (al·leguen). No saben a quin país viuen (addueixen). Han mixtificat la realitat a partir de la seva visió sectorial (conclouen). Al marge dels judicis, de la seva justícia i al marge que segueix sense resoldre veure si existeix o no la gauche divine, sorprèn el cor irritat, ara de gent d’ordre i pre ordre, dissimulant molt malament, sota la conya, un antagonisme sever contra la gauche divines. El motiu d’aquesta dedicació i aquest enuig no és altre que la participació de bona part de l’anomenada gauche divine catalana a la tancada de Montserrat, al dejuni-protesta del club d’amics de l’ONU i en altres esdeveniments del mes agitat de desembre de 1970. D’aquesta manera, el mes de desembre de 1970 ja té, entre d’altres, un protagonista lleuger, bonal, fàcilment desautoritzable, combatible anomenat gauche divine. De tenir un protagonista a tenir un qualificatiu fa un pas, un lleu pas propagandistic. Els augurs seràn cribrats una història del mes de desembre de 1970, en què es digui que gent sense terra ferma, desconeixedors del país on vivien i mixtificadors subjectius de la seva realitat van crear un clima d’inestabilitat i violència moral i pública?
📷 Il·lustració de Núria Pompeia
Retrat robot de la «gauche divine»
Les senyes d’identitat del fantasma de la gauche divine estan condicionades en part per una precipitada, i una mica malintencionada, lectura de Françoise Sagan i per aquesta tendència hispana al voyeurisme. Ordre de cerca i captura. Retrat robot de la gauche divines:
Elles: una mica fresques, rosses, melenes làcies; no porten combinació llarga; miren els homes de baix a dalt i les dones de dalt a baix; els encanta el Ché», Bellocchio, Charlie Brown; comenten entre elles el cens i eficàcia dels seus partenaires sexuals; van a Perpinyà, a Andorra, a París a veure cinema, a Londres a veure draps; solen desenganyar-se matrimonialment en terminis que oscil·len des dels tres dies als set anys (mai passen dels set anys); tenen fills rossos, intel·ligents i ocurrents, partidàries de l’unisexe. masculí lli; es pirrien per les experiències comunals dels hippies», però rebutgen tot conat de postergació del desodorant; els xifla la guerrilla, odien la maxifalda; partidàries de la revolució sexual; no saben cuinar, treballen com a editores, traductores, agents de relacions públiques o munten «boutiques, llibreries, discoteques o escriuen per revistes implícita o explicitament progressistes.
Ells: són arquitectes, escrit-antologistes, novel·listes, poetes, periodistes, cineastes, metges, advocats (molt pocs laboralistes); vesteixen jerseis cigne i jaqueta del davant, partidaris de l’unisexe… femení; si es compren un cotxe que excedeixi el Mini, se’l compren vermell; els encanten les guerrilleres palestines, van a Calp amb els seus plans de cap de setmana i al Marroc amb els plans més duradors, truquen al psiquiatre per consultar-li el color del «foulard, consideren absolut el tema del diàleg entre catòlics i marxistes, saben cuinar dos altres plats (sol ser l’steak tartare, l’arròs al curry i, en casos d’intel·ligència excepcional, la paella) i alguns solen lligar molt bé la mahonesa o l’all i oli; els preocupa la semiologia sexual i la fatal tendència a la socialdemocratització que experimenta Europa.
Aquest és el retrat robot del membre de la gauche divine», creat per la delirant imaginació dels seus somiadors. Intueixo que el retrat masculí i femení nen igual podria haver-se aplicat (amb uns anys menys) a Elsa Triolet i Aragó. Em semblen signes superficials tan dignes d’absurda sospita com la veneració que Togliatti sentia per Albio Tibulo i Catulo o el cinisme amb què Trotski comenta el comportament de les vídues franceses en el transcurs de la primera guerra mundial. Jo he acudit a alguns dels suposats membres de la gauche divine i els he trobat sotmesos a preocupacions més circumstancials, comunes, humanes: pagar el lloguer és una de les més freqüents, o assegurar la traducció per al pròxim trimestre o l’embolat canor en un centre parroquial de la comarca que permetrà comprar llaunes de menjar en conserva i una botella de whisky, que es beurà amb prudent sigil·li econòmic. Són situacions tan poc dramàtiques com cíniques. Hi ha gent que ho passa molt pitjor i gent que ho passa molt millor. Pels seus suposats signes externs, la seva posada gauche divines és més aparental que real i està més emparentada amb la tia Leo que amb Creso.
Les conviccions polítiques comuns de la suposada gauche divine són minimes: són liberals sentimentalment i, cal reconèixer-ho, partidaris de les revolucions més noves. No es paren en distininguir substancials. Si la darrera revolució és la sexual, doncs la sexual. Si la darrera revolució és la palestina, doncs la palestina. Si la darrera revolució és la música progressiva, doncs la música progressiva. Em sembla poc científica, però també poc delictiva aquesta actitud. No em sembla millor la del que és claríssim, clarificadíssim, partidari del sentit progressiu de la Història i desconeix la significació dels Beatles. Entre els suposats membres de la suposada gauche divines, només són molestos els dogmàtics, sobretot els dogmàtics de l’antidogmatisme i del relativisme. En canvi, hi ha gent encantadora que dubta del seu propi dubte, veritables xafians més en ànima que en cos (el rigor filiforme és força comú), que amb el seu escepticisme amable posa una nota de tolerància a l’expedient de nostres convivència.
La major part dels suposats membres de l’anomenada gauche divine no sabien que aquesta existís fins que van començar a llançar-los l’adjectiu amb agressivitat. Liberals de cor, en lloc de respondre: això ho serà la teva mare, van analitzar l’expressió i van descobrir la seva contradicció íntima. Com pot ser divina I’esquerra? És que el Vaticà ha canviat d’actitud amb respecte al marxisme? Qualificar de divina a l’esquerra és desvirtuària, van concloure constructivament en les seves anàlisis. Autoclarificant-se ideològicament, els seus llocs membres consultats s’han definit molt variadament. Van des del maoista al partit de Servan Screiber i el doctor Barnard, des del qual assegura només tenir idees sexuals a qui denuncia la insuficiència marxista de Marx, segons el descobriment dels seus escrits juvenils; des del partit d’Areilza, i allò que sen, per tal d’evitar espectacles xafogosos, fins al qual promet una llarga, dura, sagnant, plorosa pelegrinació cap al triomf del socialisme. N’hi ha que miren els bous des de la barrera i n’hi ha que toregen a la seva manera. Només hi havia un diabètic. En canvi, abundaven els danyats d’intesa i estómac. Perquè si alguna cosa estaria a punt de donar uniformitat i existència real a la gauche divine és que cap dels seus suposats membres femenins sap cuinar.
Tots rebutgen l’infamant qualificatiu amb un pudor digne de millor causa, i asseguren conèixer-se escassament entre si. Només dos o tres grupuscles practiquen un cert erotisme de grup, una mica vergonyós i mal visitat en alguna pel·lícula estrangera. Algun es creu gairebé atleta sexual japonès. Però les mirades femenines que acullen la seva afirmació són molt eloqüents sobre això.
📷 Il·lustració de Núria Pompeia
«Gent Divine»
En suport de les meves investigacions relataré els secrets de l’operació gent divine. Recentment, la fotògraf Colita, propiciada per l’empresari Oriol Regàs, es va decidir a muntar una exposició fotogràfica dels implicats a l’afer de la gauche divine. L’operació es va gestar el mes de novembre i s’havia d’ultimar a començaments de desembre. Les fotos ja estaven fetes, el local contractat, tot disposat, fins que el clima de gravetat que anava adoptant la situació del país va aconsellar als promotors la suspensió de l’acte. La fotògraf havia fet unes llistes prèvies de divins», perquè tinguessin títol acadèmic de ser-ho o carnet de partit divinat, sinó perquè les acusacions de gauche divines anaven dirigides a persones i grups molt concrets. Alguns de la llista es van negar a aparèixer a l’exposició; els més, no, i van creure contribuir-hi a excitar l’alicaït sentit de l’humor del país. Però va ser curiosa l’actitud general dels implicats: molts van rebutjar ser esquerra; en canvi, van acceptar ser prou divins, altres es van confessar d’esquerra, però no creien tenir res de divins. De totes maneres, a tots dos sectors els hi semblava una devaluació mutua la reunió significadora dels termes gauche i divine», i en primera i última instància no sabien què volia dir l’expressió. Es va arribar a un títol asèptic i l’exposició fotogràfica s’havia de retolar: Gent Divine; d’aquesta manera, la broma quedava més clarificada i no es col·laborava en la devaluació de la paraula gauche i la seva significació real. Per què aquesta meticulositat nominalista? Perquè gauche divine era poc més que això, un mer nom posat a un fantasma a què ningú s’havia enfrontat amb lucidesa, només amb emotivitat, de bido a l’aspecte atiat del fantasma, a la blancor de biodetergent i a les bromes una mica pesades.
En la confecció i discussió de la llista de gent divine es van poder arribar a interessants per aquest liberalisme com a actitud profunda del sentiment davant les relacions i que aquest judici es pot aplicar impunement a tota la casta intel·lectual haguda i per haver-hi: el liberalisme sentimental és l’única tradició intel·lectual possible, i és impossible ser intel·lectual sense una sentimentalitat liberal i sense una praxi en conseqüència. No anticipen deduccions, si us plau. Aragon és un intel·lectual marxista de sentiment liberal, i Sholojov, actualment, no és res més que un cap de Negociat de Primera de la Gran Administració de la Cultura Soviètica. Una altra cosa seria ja plantejar la qüestió, la validesa o invalidesa de l’intel·lectual, l’escriptor, l’artista i el professional de la cultura, en totes les seves facetes, al si d’una organització social contemporània, tant a la neo-capitalista com a la socialista. Però aquest tema excedeix la qüestió de la gauche divine», a la vista de com és d’utilitzable a les nostres latituds. Perquè s’ha demostrat que la gauche divine aprofita, i a uns els serveix, per denunciar les trampes de la dreta i la dreta per valuar l’esquerra. Mai no es va veure fantasma tan necessari. Caldrà deduir, finalment, que si la gauche divine no existís caldria inventar-la com a gran coartada lingüística de la revolució semàntica espanyola.
Excedències i tarannàs
Per incipient que sigui, un renaixement cultural burgès tendeix a crear-se un clima emmarcador del fet. En tota situació renaixentista es crea un brou d’elit progressiva, interessada en tot allò que significa novetat i, en definitiva, activadora. El renaixement cultural burgès espanyol és evident a Madrid i Barcelona, propiciat per una situació econòmica favorable, en part, però fonamentalment per una necessitat voluntarista de superar tants anys de mediocritat cultural i vivencial. A partir dels anys cinquanta, la Universitat ha llançat successivament promocions i promocions de professionals de la cultura, crítics, sentimentalment liberals i amb tendències estètiques i estetitzants cap al socialisme. Aquest ha estat el substrat del qual s’alimenta el renaixement cultural burgès, força polifòrmic en aquests darrers anys, però a la dècada inicial dels cinquanta gairebé circumscrit a l’experiència del realisme crític. Però no tota la muntanya és orenga, i la Universitat també ha llançat promocions i promocions de subempleats culturals, veritable proletariat cultural, més evident fins ara a províncies i fins i tot a Madrid, perquè la indústria editorial barcelonina i altres plataformes industrials culturals absorbien mà d’obra i no creaven la inquietant impressió de desocupació i la frustració i la radicalització consegüents. Hi ha símptomes que l’equilibri professional a Catalunya s’està alterant per una sèrie de circumstàncies: augment progresiu d’oferta de mà d’obres i la feblesa, que arriba a fallida en ocasions, de la major part de les plataformes de la indústria cultural. Els plans de reforma de l’educació, que en principi poden absorbir grans quantitats de professionals de la cultura, són a la corda fluixa del pressupost. De moment, en ple mes de gener encara no s’han pagat sous als professors dels Instituts de Barcelona, ni als del COU, ni a la major part del professorat de la Universitat Autònoma.
📷 Il·lustració de Núria Pompeia
Lògicament, el tarannà de les noves promocions de professionals és molt diferent que el de les primeres, i, sobretot, que el d’aquells que han assolit una certa singularitat, que repercuteix en la cotització i en la facilitat per trobar treballs. Aquest sector subempleat és, potser, el més crític, sobretot a Catalunya, contra el que s’ha batejat com a gauche divine. Abans de res, els molesta el tarannà amb què els suposats membres de la gauche divine es prenen les coses serioses. La «posa» distanciadora de certes elits irrita, per la qual cosa la distanciació té de manera pulcra davant una època que exigeix contínuament la substitució de la forquilla pels dits. Els molesten certes aparences de l’anomenada gauche divine»: que surtin a «Fotogrames, que surtin als diaris, que es comentin les dites i els fets. Hi oposen el quadre de l’Espanya del silenci, que no surt a «Fotogramés ni als diaris, la que no té nom ni un anell amb una data per dins. No es tracta d’un mer enfrontament biològic entre situats i envejosos: es tracta de dos taranns diferents, condicionats per situacions socioeconòmiques diferents. Fins ara, l’enfrontament verbal havia sorgit entre l’anomenada gauche divines i l’anomenada gauche satanique, com a retrets dirigits per la formiga a la cigala. Molestava a les formigues el relatiu paràgraf insectivor que la paraula gauche li plantejava amb la cigala. La sacramentalitat de la paraula, encara pronunciada a francès, és evident. Però l’operació política de clarificació s’ha invertit per les circumstàncies, i ara, la droite divine i la droite satanique malempleen l’expressió gauche divine per desarmar les possibles raons crítiques de tot l’intel·lectual. – testat i professionalitzat del país. Davant la impossibilitat històrica que als carnets deidentitat s’aclareixi si un és de la gauche seriosa o de l’altra, cal passar pel rubor d’un temps de confusionisme, sota l’ull de les inquisicions, i so portar amb resignació les vexacions, tot esperant el creixement de la zitzània sobre el blat i la definitiva, clarificadora, sega. Mentrestant, cadascú pot donar gràcies als seus déus per ser menys culturalista que Eugenio Trias, menys socialdemòcrata que els socialdemòcrates, menys xulo que Juan Benet, menys cantant que Serrat i menys estructuralista que Gabriel Celaya . Però en aquesta discussió de llebrers o podencs poden arribar els caçadors, i llebrers o podencs, joh, sorpresal, mosseguen amb idèntics resultats, en la seva irracional, poc meditada, poc científica, en suma, confusió sobre allò diví o allò satànic. Potser això és motiu de reflexió, sobretot per a la gauche conscienciosa, la que ha entès l’ofici de viure com una operació gens banal.
📷 Il·lustració de Núria Pompeia
L’ofici de viure
Sols, fanès, descangaiats, surten de matinada del cabaret. L’ambient del cabaret és una mica tsarista, recorda aquests vagons luxosos on se signaven les paus de Versalles. Estava poblat d’arquitectes, «misses», models, fotògrafs de moda, estudiants de Ciències Econòmiques amb paràlisi facial, executius, cantants de la «nova i l’eterna cançó, servan-screiberista, ex ballarins de «soul», arcà els anglesos, noctàmbules parelles arminyades fugitives d’un tapís de Montecarlo, dos poetes borratxos, tres toques visuals, una antillana, una pubilla vallesana que pensa: «Com que el Vallès no hi ha res» («No hi ha res com el Vallès). Amb tots ells s’ha muntat l’afer de la «gauche divine», una serp d’estiu gratuïta que s’ha convertit en drac per la intencionada imaginació gens liberal dels adjectivadors de fantasmes. I aquests éssers solitaris, fanès, descangaiats, que surten de matinada del cabaret, constitueixen, en grup, un excedent social comú a totes les societats urbanes que superen el milió i mig d’habitants. Només els uneixen determinades conclusions sobre l’ofici de viure, que, naturalment, no s’assemblen gens a les del matricer que ha posat el rellotge per despertar-se precisament a aquella hora per anar a la feina. És baratíssim i medicrement esteticista enfrontar la retirada de la cansada gent divine cap a casa amb l’alba de la població obrera de la ciutat industrial, tan grollera i groda com enfrontar el crom del rebel de províncies, morat de negre, al del camperol dels voltants, que s’aixeca a aquella mateixa hora perquè sent queixar-se a la truja.
La gauche divine no existeix. Hi ha el drama de l’anomenat professional liberal, de l’anomenat artista, de l’anomenat professional de la cultura, consumit per una societat estuchadora que no ha vacil·lat a adjectivar pejorativament un dels seus sectors més aparents i menys determinants.
Aquest sector s’ha constituït, socioeconòmicament, en high society de la petita burgesia progressiva i legisla algunes coses, però de poca importància comunitària: modes culturals, de vestuari, sexuals, lingüístiques. I aquesta «alçada social s’ha de considerar molt a l’espanyola: és una altura relativa, amb molt de dos cavalls pel mig i cobert de seixanta pessetes en un restaurant per a iniciats, amb molt de pla de filtre i molta terra a La Habana, amb molta saviesa convencional i molt <Reader’s Digest», amb més Charlie Brown que Carlos Marx. Aquesta high society relativa, tan relativa, per alguns precipitadament qualificada de gauche divine, es declara tan partidària de la felicitat com dels psiquiatres i del Che Guevara, com de Marcial o Pirri. Perquè erren els que han circumscrit la clarificació al litoral català. Al triangle braguetari del Gijón, de l’Oliver i del Pub dels madrils es cou un brou semblant, inofensiu i tristò, del qual sempre s’aprèn alguna cosa en el dur aprenentatge de l’ofici de viure.
El més lamentable és confondre un tarannà vital determinat amb una participació històrica. Aquesta gent solitària, fanès, des cangaiada, que surt de matinada del cabaret, al dia següent es dutxen i desodoritzen (solen ser molt pulcres) i es converteixen en ciutadans operatius o no. Com tot sector social, es pot dividir individualment en éssers eficaços i no, actius i passius. N’hi ha que destaquen a la seva pràctica professional. N’hi ha que no superen les fidelitats polítiques estètiques i n’hi ha que s’empassen el tarannà distanciador (jai, la sentimentalitat liberal!) i són capaços d’arribar a pactes totals amb la Història. Però com a grup, no existeixen; com a gauche divine, ningú no pot fer-los un lloc al nostre pas, en el nostre present, ni en el nostre futur.
Hi ha un altre vocabulari més representatiu, més signe-funció de fets socials reals, que, sorprenentment, ha quedat sepultat sota l’oportunisme utilitzat de la gauche divine»: reaccionarisme, parafeixisme, maniàtic – repressors, immobilistes. és el vocabulari que mereix un lloc als nostres diaris i un lloc a les nostres oracions divines o satàniques.
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (Barcelona, 14 juny 1939-Bangkok, 17 d’octubre del 2003
La seu del Tribunal Tutelar de Menores estava situat a Passeig de Gràcia, 75, principal, a l’actual Hotel Monument de Barcelona
JOAQUIN RABAGO|COM ho tornis a fer, t’enviaran a un correccional. La frase, pronunciada per l’adult en to intimidatori amb algun rivet malèvol, si no de simple perversió, no podia deixar de provocar en el nen, a qui anava indefectiblement dirigida, imatges esgarrifoses.
En el pou sense fons de la fantasia infantil, la paraula “correccional o reformatori que tant munta” va portar immediates connotacions de segrest, de brutal apartament de l’entorn quotidià, familiar i confortant. Les imatges solien concretar-se en un recinte inhòspit, envoltat totalment de filferro d’arc i contínuament vigilat per cinturons guardians d’uniforme que anaven d’una banda a l’altra amb mans enguantades de negre em punyent llarguíssimes fustes. Era una visió intolerable, capaç de posar a l’infant “transgressor” la cama de gallina i els pèls de punta.
Hi havia, però, alguna semblança entre la figuració del nen, que només parla visitat un reformatori dins del seu cap, i aquest tipus d’institucions anomenades benèfiques tal com van existir i existeixen a la realitat concreta del nostre país? Deixant a banda, per descomptat, el costat purament fantàstic -producte amb gairebé total seguretat de la lectura constant de còmics o la visió de pel·lícules d’ambient bèl·lic- i substituint en conseqüència l’uniforme dels guardians pel més humil d’hàbit monacal d’alguna ordre (caputxins San Pedro Ad-Víncula, La Salle) i la llarguíssima i primíssima fusta per un simple punter o un catecisme d’arrugades pàgines, potser la imaginació infantil no fos tan descaminada N’hi ha prou per assegurar-nos a donar la paraula a alguns adults que si coneixen directament aquests centres per haver-los visitat o haver-hi treballat alguna vegada com a qualitat d’experts. Entreseguem, per exemple, només alguns qualificatius de la llarga enfilada que dedica a aquestes institucions en un fullet recent elaborat per un comitè mixt de pedagogs, psicòlegs i advocats vinculats a diversos organismes educatius catalans: Centre d’Educadors Especialitzats de la Universitat Autònoma de Bellaterra, Col·legi d’Advocats, Institució Rosa Sensat. Departament de Psicologia del Col·legi de Doctors i Llicenciats, Institut de Reinserció Social. Segons el comitè, aquestes institucions són: autoritàries, repressives, rígides, dogmàtiques. explotadores del falsos sentiments religiosos, dogmàtiques, mortalment avorrides, tancades sobre si mateixes, institucionalitzadores de la marginació, mutiladores, etcètera, etcètera.
Alguna cosa fa olor de podrit
El manifest que és no només de denúncia, sinó que ofereix alhora un esbós d’alternativa vol ser en certa manera la resposta democràtica i científica davant la reproducció de conflictes a diversos centres barcelonins dedicats a la tutela i reeducació” aquesta paraula sempre hi haurà que escriure-la entre cometes de menors. Alguna cosa fa olor de podrit en aquests centres. contrari, amb una carta que els posava sense contemplacions al carrer.
En tots els casos que tenim notícia el procés ha estat si més no paral·lel: un equip de joves professionals entraven a les benèfiques i clericals institucions, on intentaven iniciar una pedagogia “de portes obertes. Les seves idees, relatives a la necessitat de reforçar la personalitat i l’autoconfiança del nen, en lloc d’aniquilàres, i fomentar la seva identificació amb els valors i el projecte històric de la seva pròpia classe que, no cal dir, és la proletària en el 99 per 100 dels casos xocaren frontalment amb una concepció de la pedagogia falsament moralista, recolzada en tot tipus de prejudicis religiosos i de normes castrans i desestabilitzadores de la personalitat infantil. Una pedagogia interpretada com a apostolat o com a projecte de redempció social.
Aquesta mentalitat apareix clarament a les respostes d’una de les religioses que regeixen els centres dependents. del Patronat de Protecció a la Dona a Maria Teresa Sánchez Concheiro, veure revista “Primera Plana”, número 17): “És clar que tenim nenes amb problemes i més que hi haurà amb tant divorci i tant vici (…). Vénen nenes de tota mena, prostitutes, ja m’enteneu, noies que han anat alguna vegada amb algun home, homosexuals, no les vull ni veure, em desbaraten tot. I com a il·lustració del que en aquests àmbits s’entén per reinserció a la societat, una altra monja del mateix centre afirmava: “Aquí el que ens interessa és que aprenguin a treballar, que quan surtin no armenis a les empreses i no es digui que les hem educat malament”
Quan peça de museu d’aquesta mentalitat no desmereix al costat de les declaracions anteriors algun passatge de la decisió dictada per Magistratura en el judici per acomiadament d’un dels equips de psicòlegs i pedagogs de Barcelona: el de la Colònia Agrícola de Santa Maria d ‘Avall. Causa de l’acomiadament: haver entestat els afectats a institucionalitzar com a òrgan rector del centre una assemblea democràtica mixta d’educadors i nois. Segons la sentència, els pedagogs s’havien rebel·lat contra l’autoritat del director efectiu del centre, un pèrit agrícola, perquè estava sota l’influx d’idees que pertorben algunes ments joves Només va faltar esmentar Satan pel seu nom.
Aquest cas de la Colònia Agrícola i els altres ocorreguts a Barcelona, -Les Torres de Llisa d’Avall, Residència Albada, Wad-Ras, Institución Ramón Albó. Asilo Durán i Hogares Sos-, institucions dependents o estretament vinculades al Tribunal Tutelar de Menors, presenten característiques tan similars entre si que les fan aparèixer com a símptomes superficials d’una mateixa situació de fons que no es limita, per descomptat, a l’àrea catalana. encara que per circumtàncies concretes s’hi hagi manifestat primer. Cada cop que en un d’aquests centres, els pedagogs i psicòlegs seglars han aconseguit formar un equip coherent i compromès amb una línia pedagògica oberta i qüestionadora de l’Status quo, la resposta dels òrgans de l’Administració ha estat fulminant. sacrosant principi d’autoritat, els centres utilitzen altres arguments en aparença més racionals, com pot ser l’escassetat de pressupost que impedeix emprendre empreses pedagògiques minimament innovadores. Això s’entén encara menys, perquè, segons certes disposicions legals que, encara que daten de 1919 i 1935, continuen en vigor, (el Patronat de Protecció de Menors rep per a la seva distribució entre les diverses institucions dependents o col·laboradores el 5 per 100 de la recaptació anual dels espectacles teatrals i cinematogràfics, a més del 60 per 100 dels diners ingressats a les carreres de llebres, llebrers, cavalls, etcètera, i un 50 per cent de l’impost que graven les entrades als clubs a sales de festa amb dret a consumició). Quan es demana als directors dels centres que espliquin el destí que donen als diners que lògicament els hauria de composar segons el repartiment, les respostes són sempre evasives. En això, almenys res no han d’envejar els organismes de l’Administració.
Una legislació de 1918
A l’hora de buscar les causes profundes que determinen l’actual estat de coses, tots els especialistes semblaran apuntar a l’existència d’una legislació absolutament traspassada a Espanya la primera llei de menors es va dictar el 1918 i amb prou feines va patir modificacions el 1933 i la posterior refosa de 1948 i al funcionament propi i concret del Tribunal Titular de Menors o millor dels Tribunals de Menors, ja que la seva existència és múltiple.
Segons denunciava Mario Carretero a la revista “Quaderns de Psicologia” (número de gener-febrer de 1977), passa sovint que els interrogatoris en aquests Tribunals els realitzen no directament els jutges, sinó els administratius, que, independentment de les seves disposicions personals, no tenen preparació per establir una comunicació adequada i afectiva amb un nen que, a més, sol estar traumatitzat o ser problemàtic.
L’examen psicològic, realitzat segons les instruccions d’un anomenat Gabinet d’Orientació Psicopedagògica, no té caràcter vinculant i, quan es realitza, el jutge ja ha pres la seva decisió respecte d’enviar el menor a un centre de rehabilitació o tornar-lo sense més ni més a casa.
A més, el jutge o el funcionari que en el seu lloc realitza l’interrogatori no sol interessar-se més que per la conducta exterior del menor, investigar el context social i familiar en què es desenvolupa diàriament el nen, analitzar-ne la personalitat profunda, buscar les arrels dels seus frustracions o del seu comportament antisocial en determinades mancances afectives o qualsevol altre tipus de circumstàncies, no sembla que sigui fonamental per als qui han de jutjar-lo.
Si és la primera vegada que el menor és conduït al Tribunal i el fet que se li imputa no és, a ulls del jutge, excessivament greu, aquest el tornarà normalment a casa sense que la majoria de vegades es molesti a comprovar si l’entomo familiar adequat i si influirà una altra vegada negativament en el comportament del nen. Només quan el menor es manifesti reincident decidirà segurament el jutge enviaria a un centre de mediació”. Tant en un cas com en un altre, el menar no tindrà cap possibilitat de defensa. reconeixem el dret a ser assistit per un advocat. Aquesta situació no s’atura en els setze anys, sinó que fins i tot s’agreuja entre els setze i els deu, edat a què no s’aplica cap legislació especial, cosa que permet que jutge disposi enterament de la persona del menor fins al punt de poder-lo enviar bé a un reformatori, bé directament a la presó Qui determina, d’altra banda, el temps que el noi, internat en un reformatori, haurà de passar-hi? Per descomptat que novament el jutge, que, per decidir si el menor ha negenerat la seva conducta, haurà de refiar-se en tot moment dels informes que se li envien des de les institucions reeducatives, sobre les quals, dit sigui de passada, el Tribunal no exerceix normalment cap mena de control.
Comparem tot això amb el que passa, per exemple, a Itàlia, on primerament els Tribunals de Menors no són unipersonals, sinó col·legiats: els componen un jutge de carrera que n’és el president, i al qual assisteixen un grup d’experts en psicologia, biologia, pedagogia, etcètera, entre els quals ha de figurar inexcusablement una dona. D’altra banda, hi ha la figura del jutge encarregat de la vigilància dels centres de reeducació, que han d’estar sempre sotmesos al control dels tribunals de menors.
La inexistència al nostre país d’aquest tipus de fiscalització converteix molts centres en alguna cosa així com calaixos de sastre on hi caben tots els menors amb algun problema, des dels que han comès delictes greus per les conseqüències socials fins als que únicament pateixen trastorns emocionals o afectius . Promiscuïtat que en la major part dels casos agreuja els problemes del menor o provoca fins i tot uns nous.
Signes de canvi
Desmotxat en altres institucions més vinculades fins i tot a la pròpia Església, el nacionalcatolicisme sembla haver trobat en aquestes institucions el seu últim reducte, i això ha estat comptant amb el beneplàcit de certs proceres el paper de la qual en la política espanyola durant els últims quaranta anys no ha estat precisament el de benefactors públics, l’únic que s’ha ressaltat darrerament amb motiu de certs dramàtics esdeveniments.
Els primers signes de canvi ja han despuntat, no obstant. I han estat precisament els conflictes de Barcelona els que més han servit per sensibilitzar l’opinió pública i en concret el moviment ciutadà, que no en va fa uns quants anys d’avantatge sobre els d’altres llocs.
Recentment s’ha produït, per exemple, un fet que pot ser decisiu per arrencar els nostàlgiques de la reeducació clerical-autoritària de les seves últimes trinxeres. Es tracta de l’acord signat pel Centre d’Educadors Especialitzats de la Universitat Autònoma de Bellaterra, autèntica palanca de tot aquest procés, i el mateix Ajuntament de Barcelona per a la transformació dels internats que depenguin directament del municipi en institucions obertes sota forma de “col·lectiu de barri“, que funcionaran amb ajuda de personal especialitzat en règim de coeducació, La iniciativa va rebre immediatament el suport de l’Assemblea de Catalunya i de les diferents organitzacions veïnals, que han comprès millor que ningú que el problema dels delinqüents o inadaptats juvenils és , al capdavall, “el seu” problema i que són elles mateixes els qui els han de tutelar. i buscar per tots els mitjans i amb el mínim de traumes per a l’adolescent la seva reintegració a la col·lectivitat a què de fet i de dret pertany.
Quines són les mesures concretes que proposen els educadors especialitzats de l’Autònoma en el seu projecte d’alternativa?
Bàsicament encara que moltes ja les hem apuntat, serien aquestes: substituir l’ambient repressiu i castrant dels centres reeducatius tal com avui existeixen per un altre d’obertura a la comunitat on s’insereixen. Eliminar radicalment els actuals mecanismes de reeducació, que, com afirmava un dels educadors, desestructuren la personalitat de base del nen, al qual impedeixen assolir l’adultesa i provoquen en això un clar desclassament que fa que no es pugui identificar amb els valors de la pròpia classe.
Davant d’això, l’alternativa proposada tracta de proporcionar al nen marcs de referència vàlids que permetin estructurar positivament la seva conducta, així com retrobar la seva identitat com a persona i recuperar la confiança en les seves possibilitats d’actuació i participació en la col·lectivitat. Alhora, busca desenvolupar en el nen un esperit crític que el porti no a acceptar sense oposició la norma establerta, sinó a enjudiciar-la i valoraria des d’una perspectiva de compromís social.
Els autors del projecte es proposen acabar amb la massificació indiscriminada dels centres tradicionals a través de la creació de “col·lectius de barris” de fins a 50 nois, que se subdividien alhora en comunitats de 25 i grups més petits de 10, que podran viure, si és que tenen problemes familiars, a pisos independents sota la supervisió de personal especialitzat. En cap cas, no obstant, s’arrencarà els nois del seu entorn habitual, com ha passat fins ara.
El problema plantejat és profund i l’aposta difícil. No obstant, val la pena. Només cal tenir en compte que, segons les estadístiques, entre un 75 i un 80 per 100 dels que avui acumulen desesperació a les presons espanyoles com a presos comuns han passat alguna vegada per aquests centres que truquen -ells sabran perquè de reeducació de menors- .
L’escena, denunciada dies enrere davant el Ministeri de Justícia a Madrid i simultàniament davant el Jutjat de Guàrdia a Barcelona, d’uns nois d’entre deu i quinze anys als quals es fa diàriament travessar emmanillats el passeig de Gràcia barceloní camí del Tribunal de Menors , en contra del secret que estipula la llei per a aquest tipus d’actuacions, és una cosa que evidentment no pot continuar. Com tampoc tot el que hi ha a sota.
Tot i l’existència del Ferrocarril de Barcelona-Saragossa (via Terrassa i Sabadell), que uneix el Vallès Occidental amb Barcelona des del 1855, el gran creixement de Barcelona i també de Sabadell i Terrassa feia palesa la importància d’una comunicació més directa. Des de mitjan segle xix i fins a la darreria de segle, hi van haver diversos projectes per la construcció de serveis ferroviaris entre Barcelona i el Vallès, que per diverses raons no es van dur a terme.
L’estació de Plaça de Catalunya el 1865, terminal del Ferrocarril de Sarrià.
Carles Emili Montañès, enginyer industrial català, volia demostrar la necessitat de la construcció d’un ferrocarril entre Barcelona i el Vallès i la viabilitat tècnica de travessar la serra de Collserola. El 1908 va inaugurar el ferrocarril Mina Grott amb un ample de via de 600 mm, construït en aprofitar el túnel que portava aigua del pantà de Vallvidrera a Sarrià. Va tenir un èxit immeditat, però va tenir problemes legals, ja que la direcció del Tren de Sarrià va aconseguir que la Guàrdia Civil el tanqués, ja que aquest perjudicava el Funicular de Vallvidrera. L’Estat finalment va donar la raó a Montañès, però no podia atorgar-li la concessió ferroviària perquè el ferrocarril circulava per terrenys privats. Després d’arribar a un acord, el 1909 es legalitzava la Mina Grott amb una concessió provisional i se l’obligava a demanar la concessió d’un ferrocarril entre Sarrià i les Planes de Vallvidrera, que circularia en terrenys revertibles a l’Estat. Tres anys més tard se li adjudicava la construcció del ferrocarril.
Montañèsno disposava de suport financer i, mentre era a Londres per trobar finançament per als seus projectes d’electrificació, va conèixer Frederick Stark Pearson. El 1911 Montañès va aconseguir que Pearson visités Barcelona, i després d’explicar-li tot el projecte, Pearson va decidir dur-lo a terme. Un dels primers passos era adquirir el Tren de Sarrià de FSB, que era propietat de la Société Générale de Tramways Électriques en Espagne (SGTEE)
En aquells anys, SGTEE va ser adquirida per AEG que era propietària de Tramvies de Barcelona (TB); aquesta companyia pretenia suprimir el tram entre Pl. Catalunya i Diagonal per vendre els terrenys amb força benefici, i acoblar la resta de la línia a la seva xarxa. Tot i el preu elevat de l’operació, finalment Montañès i Pearson van adquirir les accions del FSB i el 1912 es constituïa Ferrocarriles de Cataluña S.A. (FCC), també coneguda com a Ferrocarrils de Catalunya. L’empresa va començar a actuar per ampliar el Tren de Sarrià cap al Vallès amb l’inici de les obres del túnel de Vallvidrera al maig i a l’any següent entre les Planes i Sant Cugat.
El Tren de Sarrìa s’expandeix cap el Vallès entre 1916 i 1922
Les obres van patir alguns problemes i van durar bastants anys; per una part, l’any 1914 esclatava la Primera Guerra Mundial, cosa que afectava el capital de procedència britànica i, per una altra, un cop solucionats els problemes econòmics, alguns trams van tenir filtracions d’aigua que van provocar l’enfonsament d’una part ja construïda. El 1915 un tercer fet va obligar modificar les previsions de la companyia, ja que el 7 de maig Pearson va morir quan tornava a Anglaterra d’un viatge al Canadà. Tot i que les obres es van paralitzar, FCC les va reprendre i a la tardor de 1916 les enllestia. El 28 de novembre FCC inaugurava la línia de Sarrià a les Planes de Vallvidrera, amb un tren inaugural que sortia a les tres de la tarda de Plaça Catalunya. Amb la inauguració va deixar de circular el ferrocarril de la Mina Grott. La tardor de 1917 arribava el ferrocarril a Sant Cugat.
Les obres d’ampliació de la línia van continuar amb la construcció del ramal de Terrassa. Es va inaugurar l’estació de Rubí el 13 de setembre de 1918. El 1919 el tren ja arribava a Terrassa, tot i que en una estació provisional, fins que el 1920 s’acabava l’estació de Les Fonts i el 1921 l’estació de Terrassa (ara anomenada Terrassa-Rambla). La construcció del ramal de Sabadell estava avançada i s’esperava que cap al final de l’any 1921 es podria iniciar el servei. Finalment, l’entrada en servei de la línia entre Sant Cugat i Sabadell es va produir l’1 de juny de 1922. El perllongament fins a l’interior de la ciutat, a l’estació de Sabadell-Rambla, no va arribar fins al 1925, ja que el consistori va pressionar perquè la línia fos subterrània.
Treballs de la línia Sant Cugat-Sabadell 📷 ARXIU NACIONAL CATALUNYA
El 1924 va ser l’any amb més nombre de viatgers, però el trànsit va disminuir a causa de les molèsties per les obres de soterrament del Tren de Sarrià, que havien obligat a canviar l’emplaçament habitual de les estacions de Barcelona i Gràcia. El 1929 s’obria el tram soterrat entre Pl. Catalunya i Muntaner.
Part de la comarca del Vallès es va convertir en zona residencial com a resultat del servei dels Ferrocarrils de Catalunya. Per tal de servir a les urbanitzacions que van sorgir al voltant de la línia, es va inaugurar el 1925 l’estació de la Floresta, i entre 1930 i 1931, les estacions de Bellaterra i Valldoreix. El 1952 es van acabar les obres de soterrament del Tren de Sarrià fins a l’estació de les Tres Torres, i el 1959 s’inaugurava la segona nau de l’estació de Pl. Catalunya. Tot i que ja havia funcionat de manera provisional, el 1965 s’inaugurava el baixador de Sant Joan.
A partir de la dècada dels 70, les companyies FSB i FCC van començar a patir problemes financers a causa de la inflació, l’augment de les despeses d’explotació i perquè el Govern feia mantenir tarifes polítiques baixes, sense cap compensació. El 1977, després de demanar subvencions a diferents institucions, va sol·licitar el rescat de la concessió de les línies urbanes, però l’Ajuntament de Barcelona va denegar la petició i el 23 de maig de 1977 els Ferrocarrils de Catalunya van anunciar la clausura de la xarxa a partir del 20 de juny.
A principi del segle xxi, es presenta el projecte d’extensió a les dues branques existents, el primer des de vuitanta anys, cap a l’interior de Terrassa i Sabadell, i la generació de dos intercanviadors amb la línia Barcelona-Manresa (línia R4). L’octubre de 2003 s’iniciaven les obres de perllongament a Terrassa, que comportaven la construcció de tres noves estacions i un nou tram de 3,9 km de longitud. Pel que fa al perllongament de Sabadell, les actuacions es van iniciar el març de 2008, i consistien en la construcció de cinc noves estacions i un nou tram de 5,2 km. Les obres de construcció d’aquests perllongaments es van allargar més del previst (gairebé una dècada) a causa de canvis en la redacció del projecte per incrementar la seguretat dels túnels i, posteriorment, per problemes de finançament. Finalment, el 29 de juliol del 2015 va tenir lloc a Terrassa la inauguració del nou tram entre Terrassa Rambla i Terrassa Nacions Unides. A Sabadell, el perllongament es posà en servei en dues fases; la primera, el 12 de setembre del 2016, amb la posada en servei de les estacions de Can Feu | Gràcia i Sabadell Plaça Major, substituint les antigues Sabadell-Estació i Sabadell Rambla. Posteriorment, el 20 juliol del 2017 s’inaugurà el tram entre Sabadell Plaça Major i Sabadell Parc del Nord, completant així el perllongament de la línia a Sabadell.
Obres 1922 Línia Vallès per Bellaterra 📷 ARXIU NACIONAL CATALUNYA
Maximització de circulacions a la línia
Degut a l’increment de demanda després de l’obertuta de les extensions es van fer diferents actuacions per incrementar les circulacions de trens. Es va canviar la configuració ferroviària el 2016 a l’estació de Sarrià i El 2021 es van allargar les andanes a l’estació de Plaça de Catalunya. Tot i que primer s’havia estudiat la construcció d’una cua de maniobres, però que degut al elevat cost es va desestimar.
FGC va posar en marxa en 2021 una nova subcentral elèctrica a Bellaterra i es van ampliar els tallers del Centre Operatiu de Rubí amb tres noves vies de fossat, ampliat l’edifici principal de la nau de tallers i s’han construït tres noves vies sobre pilarets per augmentar la capacitat de manteniment.
Durant el 2022 es van afegir 15 nous trens de la sèrie 115, una comanda que es va efectuar el 2018 i es va fer la revisió i renovació de les 22 unitats de tren de la sèrie 112. Les línies S1 a Terrassa i S2 a Sabadell van millorar els intervals de pas de 7 i 10 minuts respectivament als 5 minuts en hores punta el 9 de desembre de 2022, tot i que va suposar l’eliminació dels serveis semidirectes.
El nou cartell del 125è aniversari del Barça, obra de l’artista mallorquí Miquel Barceló, no deixa indiferent a ningú.
Com comenta Eduard Jener, crític d’Arts Escèniques de Sant Cugati del programa “Mota Comèdia” de ràdio Sant Cugat”: El meu avi era un “modern” quan era jove i molts consideraven que el que feia no era bo ni correcte. Però si tracto de posar-me a la seva pell diria que es una “petraña” agosarada. El problema de l’art no es el que es fa sinó quan entra l’economia en joc i hi han obres que són “bones” perque són cares. El diner ho fa malbé tot. Els tenistes que faran exhibició a Dubai, Alcaraz i Nadal, cobraran 1,5 milions de $ per un partit d’exhibició. Són més bons per aixó?
Bellaterra, 17 d’octubre de 2024
Miquel Barceló i Joan Laporta presentant el cartell del 125è aniversari del Barça
LLUIS TORRES|Sorpresa al món del Barça pel Cartell del 125 aniversari del FC Barcelona, presentat pel reconegut artista Miquel Barceló, junt amb el President del FC Barcelona, Joan Laporta, i el Comisionado del 125 Aniversario, David Carabén, que han desvelat el dia 15 d’octubre, un sorprenent i polèmic cartell commemoratiu del 125 aniversari del Club i que supose l’inici de les activitats d’aquest 2024 és portarà a terme per celebrar aquesta efemèride del Barça.
Inspirat en el Manifest “Volem la Pilota“, Barceló ha presentado el Cartel del 125º siguint l’estela dels grans artistes internacionals que han realitzat les obres conmemorativas dels aniversaris del Barça com foren Josep Sagrelles (25 aniversari), Sebastián Rey Padilla (50 aniversari), Joan Miró (75 aniversari) i Antoni Tàpies, creador del cartell del Centenari del Club l’any 1999.
Històrics cartells dels 25, 50, 75, 99 i 125 Aniversaris del FC Barcelona 📷 Montatge BELLATERRA.CAT
El cartell, on apareix la figura d’un jugador vestit amb els colors blaugranes del Club, representa, segons l’artista, entre altres aspectes, el sistema de joc propi del Club. En el seu interior, el jugador inclou altres moltes figures humanes, tot un equip, amb els seus titulars i els suplentes. Aquest futbolista es presenta també de forma dinámica i decorada amb diverses figures vegetals, minerals i animals, especialment marines, que també són elements que poden connectar-se amb el futbol.
La presentació del cartell del 125 aniversari s’ha dut a terme durant el primer episodi de “La Llotja del 125” , el nou videopódcast de Barça One. Conducido per Andreu Juanola i Sara Loscos, “La Llotja del 125” es converteix en la cita mensual en directe i itinerant en la que es repassaran alguns dels episodis més importants de la història de l’entitat així com aquells elements que es converteixen al FC Barcelona. en “Més que un Club” . En aquest primer episodi, a més de descobrir el cartell de Miquel Barceló, s’ha volgut fer un adelanto de cuáles seran alguns dels actes puntals de la celebració del 125 aniversario, on destaquen els actes institucionals i destinats als socis i les societats del FC Barcelona. .
El FC Barcelona i TV3 iniciaran el proper 24 d’octubre la fase final de la búsqueda de “El nou Clam”, cant de la celebració del 125 aniversari del Club. A través de 6 capítols, es farà el retrat de tot el procés creatiu y de selecció de peces imitant el procés del 75 aniversari amb Armand Carabén, gerente del Club (1970-1973) y pare del Comisionado del 125, David Carabén, en el que es va composar el Cant del Barça , actual himne del Club. El jurat, format per personalitats del món de la cultura catalana, ha elegit tres lletres finalistes que tindran que musicar tres compositors i que arreglaran tres productors per a que finalment els socis i les societats del FC Barcelona escolleixin, de forma telemàtica, el Cant del 125 aniversari del Club.
Gala al Gran Teatre del Liceu el 29 de novembre
El dia que el Club complirà 125 anys de vida, el FC Barcelona reunirà a algunes de les caras més conegudes del barcelonisme en la celebració solemne de l’aniversari blaugrana al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Serà l’esdeveniment més institucional de l’aniversari en el que el Club homenatjarà a totes les generacions de culés que des de fa 125 anys han fet que la iniciativa de 12 pioners reunits un 29 de novembre al Gimnàs Solé s’ha convertit en una passió que molts milions. de persones en tot el món.
Número especial de la ONCE el 30 de novembre de 2024
Fruit de la col·laboració entre el FC Barcelona i el Grup Social ONCE el copó del sorteig del proper dissabte 30 de novembre homenajearà a l’efemèride del Club. Aquest homenaje, en forma de copó, es distribuirà a partir del 13 de novembre a Catalunya i del 20 a Espanya mitjançant els més de 20.000 agents venedors de la Organización. El passat 23 de maig el FC Barcelona i el Grup Social ONCE van signar un conveni que té la finalitat de definir un marc general i estable de col·laboració per desenvolupar elements comunicatius, físics i tecnològics que s’hagin fet del nou Spotify Camp Nou un espai referent en matèria de accessibilitat i igualtat per a totes les persones.
El model d’excel·lència blaugrana, protagonista de Sports Tomorrow de 2025 (3 i 4 de març de 2025)
La gran cita anual blaugrana amb el futur de l’esport, l’Sports Tomorrow Congress, tindrà com a gran protagonista el model esportiu del Club, model de referència mundial a la formació d’esportistes. Impulsat pel Barça Innovation HUB i al marc del Mobile World Congress, el Centre d’Excel·lència Esportiva del Club exposarà algunes de les fórmules que han fet de La Masia una font inesgotable de talent i una de les pilars més reconegudes del Club a nivell internacional. .
Caminata popular a Montserrat
El proper dissabte 22 de març el Club organitzarà una caminada popular entre la Ciutat Esportiva Joan Gamper i Montserrat. En el marc del Mil·lenari del monestir benedictí, el FC Barcelona farà aquesta acció per als socis i sòcies de cara a homenatjar una de les institucions més importants de Catalunya. Prèviament, el Club farà una visita institucional al Pare Abat de Montserrat per consolidar els lligams entre les dues entitats en el marc dels seus respectius aniversaris, el Mil·lenari de l’Abadia de Montserrat i el 125è aniversari del Club.
L’Olivera del 125è Aniversari
Durant el transcurs d’aquesta temporada d’aniversari i en el marc de la tornada dels partits a l’Spotify Camp Nou, el FC Barcelona adoptarà a les seves instal·lacions una olivera de exactament 125 anys. Símbol de longevitat i resistència, l’olivera és un dels arbres per excel·lència de la cultura mediterrània sostenible, esperit amb què s’està remodelant l’estadi i el símbol universal de la cultura de la pau i de l’esport, aspectes indiscutiblement associats als valors del FC Barcelona.
Hermanamiento audiovisual de culers del mundo “Tant se val d’on venim si del sud o del nord…”, clama el Cant del Barça de Josep M. Espinàs y Jaume Picas de 1974. Y para hacer buena esta afirmación el Club da voz a los culers de todo el mundo con una cadena audiovisual formada por vídeos provenientes de las Penyes azulgranas y los alumnos de las Barça Academies de todas partes. Una auténtica demostración de barcelonismo vivida con todos los posibles acentos.
Cena benéfica 30 años de la Fundación Barça A finales de temporada la Fundación FC Barcelona se suma a la conmemoración de los 125 años del FC Barcelona organizando una cena benéfica con el objetivo de recaudar fondos para los programas locales e internacionales que la Fundación Barça lleva a cabo en Catalunya y en otros países del mundo para mejorar la vida de niños, niñas y adolescentes en situación de vulnerabilidad. Durante esta temporada especial de aniversario, la Fundación realizará una serie de acciones de alcance local e internacional con el objetivo de seguir haciendo del deporte una herramienta para el aprendizaje de habilidades para la vida y para la transformación social.
I molt més…
Durant el transcurs de la temporada 2024-25 s’aniran incorporant més accions que convertiran el 125è aniversari del Club en una celebració global de barcelonisme i de passió blaugrana.
En la primera “Llotja del 125” ha assistit una nutrida representació institucional y esportiva del Club amb el president Joan Laporta al front, els vicepresidents Rafa Yuste, Elena Fort, Antoni Escudero y Juli Guiu així com els directius Xavier Puig, Josep Cubells, Xavier Barbany, Josep Ignasi Macià, Aureli Mas, Ángel Riudalbas y Joan Solé.
Per la part esportiva l’acte ha contat amb la presència de l’entrenador del primer equip de futbol masculí, Hansi Flick, així com els capitanes Ronald Araujo i Frenkie de Jong, l’entrenador i la jugadora del primer equip de futbol femení Pere Romeu i Salma Paralluelo , los jugadores del Barça Atlètic Aleix Garrido i Unai Hernández, el jugador de l’equip de baloncesto Joel Parra, el jugador de l’equip de balonmano Pol Valera, l’entrenador i el capitán de l’equip de futbol sala, Tino Pérez i Sergio Lozano, i el jugador de l’equip de patines d’hoquei Xavi Barroso, a més de representants de esports amateurs, embajadors del Club i representants de les diferents agrupacions de veterans del Club.
Com públic a més s’ha contat amb la participació de socis i societats de l’entitat, patrocinadors del Club i d’algunes de les Penyes que aquest any compleix 50 anys com la PB Agramunt i Comarca, PB Montgrí i Comarca i PB d’Arbúcies.
Josep García Fortuny (dreta) i placa de Ramon Cabau a la Boqueria
Ramon Cabau, renovador de la restauració a Barcelona amb un final tràgic, per Josep García Fortuny
LLUIS TORRES El llibre “Cuina i Cuiners de la Corona d’Aragó i Catalunya“, de Josep García Fortuny, publicat per l’Editorial COOKING BOOKS, va dedicat eminentment als cuiners, però és moralment obligatori tractar, encara que només sigui amb quatre mots, la figura del senyor Ramon Cabau Bosch pel que va representar per a la restauració barcelonina durant els anys 60-70 del segle passat.
Cabau va néixer en un poble de Lleida l’any 1924. Es va quedar orfe i aquest fet el va marcar i va fer que sempre busqués l’escalf humà. El va criar una tia a Barcelona. Es va llicenciar en Dret i Farmàcia i va estudiar peritatge agrònom, però tan sols va exercir de farmacèutic una temporada breu en una farmàcia del carrer Gignàs, anomenada “Botica de la Corona, al lloc més cèntric i antic de la ciutat. Al cap de poc temps va conèixer una de les filles d’Agustí Agut, un dels restauradors barcelonins més prestigiosos. Es deia Paquita, era vidua i tenia dues filles. S’hi va casar i Cabau es va integrar a la familia del sogre. Però sembla que no estava satisfet en aquest entorn i al cap de dos anys va plantar el senyor Agut i va obrir el seu propi establiment al carrer de la Trinitat, cantonada amb Avinyó (el carrer de les prostitutes que havien inspirat temps enrere un famós quadre de Picasso), el qual va anomenar Agut d’Avignon. El restaurant va iniciar les seves labors l’any 1962 i a finals d’aquella mateixa dècada ja havia adquirit un notable prestigi. En arribar la dels setanta s’havia convertit en un temple de la gastronomia fins a tal punt que va rebre els següents guardons:
Placa al Mérito Turístico, Bronze 1972. Placa al Mérito Turístico, Argent 1976 Cordón de San Lorenzo de la Asociación Nacional de Cocineros, 1971 Miembro de Honor de la Cofradía Vasca de Gastronomia Miembro del Consejo Español de Gastronomia Vicecanciller Culinario de la Chaine des Rótisseurs Miembro del Serenísimo Capítulo del Vino. Clé d’Or du Club Gault et Millau Membre d’Honneur perpétuel des Recontres Gastronomiques Internationales à Genève Membre de la Confrérie des Chevaliers Taste-Fromages de France Tres Soles en la Guia CAMPSA de España Couronne d’Or du Royal Automobile Club de Belgique
El llistó havia pujat molt alt. Tots aquests reconeixements van fer plantejar a Cabau que havia de posar la cuina a l’alçada de les circumstàncies del moment, que tants honors havia de de justificar- los, i aleshores canvia el rumb de la seva cuina i entra per comandar-la Josep Bullich (1), que aleshores ja havia aconseguit un bon historial com a professional. Bullich clarifica les posicions de cadascú del personal, tant de la cuina com del menjador i comença a remodelar el concepte de cuina. Prepara una carta per a cada estació de l’any. A l’estiu s’introdueix, per exemple, la sopa freda de cogombre o la sopa de préssecs, elaboracions fins llavors desconegudes en la restauració pública barcelonina. Cabau és un home inquiet. Viatja molt, explorant les cuines de restaurants, sobretot francesos, i descobrint plats i ingredients nous. Un és el bacallà fumat, que vol introduir a la carta. Li fa avinent a Bullich, porta el producte, l’elaboren i el serveixen en forma de sopa i folrat de pasta de full, com la sopa de tòfones de Paul Bocuse. És una novetat: tot un èxit! Plats dignes de ser recordats són la sopa de tords, les múrgules farcides, l’anec amb figues i els llagostins gratinats amb allioli.
Cabau no fou cuiner sinó un ideòleg. Pensava els plats i Bullich i la seva brigada, com a coneixedors profunds de la cuina, els interpretaven i els executaven.
Fou el primer en donar transcendència gastronòmica a les espardenyes de mar (també conegudes com llongos), que històricament eren un producte consumit pel pescadors de la costa mediterrània, així com als bolets i es mostrà partidari fervent dels cabdells de Tudela, les flors de carbassó i el cibulet.
Un dels postres que va causar més impacte al seu restaurant, per la novetat i gosadia, fou el sorbet de violetes, que ben aviat va gaudir de gran reputació. Referent als sorbets, l’any 1978 es van glossar les seves excellencies: “No hay necesidad alguna de viajar al extranjero para encontrar curiosisimos sorbetes. En Barcelona mismo tenemos a un admirable y sabio “maestro sorbetero”, Ramón Cabau, propietario del restaurante Agut d’Avignon. La casa, ya lo saben ustedes, es recomendable por muchas y notorias razones. Ahora bien, les insistimos para que no olviden los sorbetes que, en las correspondientes temporadas, Ramón Cabau elabora con frutas del tiempo: los sorbetes de fresa, de frambuesa, de mandarina, son algo literalmente exquisito. Y no nos ha complacido menos una última y brillante ocurrencia de don Ramón: su sorbete de coco, tal vez menos refrescante que los otros, pero de sabor excelentísimo” (Bettonica 1978: 34). El que oblida el finat critic gastronómic és esmentar que els qui realment elaboraven aquests delicioses postres eren la brigada de cuina de Bullich.
A la primera insinuació del xef per incorporar un nou producte, no esperava a l’endemà: el mateix dia anava a França a cercar-lo. No li feia cap mandra. El que volia era oferir al seu públic novetats i més novetats i fugir de la rutina que en aquells anys hi havia en la restauració pública a Barcelona.
Revolucionari en les arts d’agradar, Cabau va introduir en el seu establiment les mitjes racions, tota una novetat en: “aquella Barcelona funeraria del tardofranquismo”. (Arenós 2006: 10).
Un altre estudiós – Llorenç Torrado desaparegut el 2007-, divulgador de la cuina catalana i de la gastronomia en general i “agitador alimentari”, del que va representar l’Agut d’Avignon en l’àmbit de la restauració catalana opinava: “A finales de los 60 y principios de los 70, la cocina catalana se resumía en dos nombres, Ramón Cabau y Josep Mercader, del Motel Empordà. El Agut d’Avignon era una mezcla inteligente. Hacían cocina cosmopolita y cocina tradicional. Recuerdo los apartados, Hoy es tiempo de… Ramón les recomienda… Era cocina de mercado antes de que se definiese la cocina de mercado. El Agut d’Avignon estaba considerado el número uno de Barcelona y uno de los mejores de España, Ramón fue el primer restaurador catalán, y probablemente de todo el Estado, mediático e internacional” (Arenós 2005: 10).
Hom considera que el luxe de l’Agut d’Avignon era diferent del del Reno, Via Véneto i Finisterre, restaurants que en aquells anys eren, com a mínim, els més cars. (Malauradament, tan sols n’ha sobreviscut el Via Veneto).
Cabau practicava la táctica que el públic renunciés a la vulgaritat i s’inclinés per les elaboracions més refinades: el bistec amb patates tenia preu de caviar i el caviar, de bistec amb patates. La filosofia de Cabau no consistia a collar el client en els preus. Els consells del xef, en aquest sentit, no eren escoltats. Ell sempre deia que preferia ajustar-se i tenir el restaurant sempre ple. El mateix passava amb el servei de bodega, car els vins i licors estaven a un preu prou assequible, i això va provocar que més d’un restaurador li critiqués aquesta forma de veure el negoci.
Ara bé, la tasca del Sr. Cabau no es va limitar al seu restaurant. Com a home inquiet, estava present en tot allò que representava la restauració en les seves diferents facetes. L’any 1970 es va crear el Consejo Nacional de Gastronomía, presidit per Cabau, que manifestava:
“Defender la cocina española a través de la unión de todos los industriales y de todas las personas interesadas en la cocina española” (La Vanguardia, 29/04/1970:9).
El mes de setembre d’aquest mateix any, el cèlebre prosista, periodista i poeta gallec José María Castroviejo, en l’article: Los felices meses con r [recordem que, segons els entesos, aquest són els millors mesos per menjar marisc i molluscs] escrivia la dedicatória següent: “A Ramón Cabau, recordando sus insuperables pulpitos” (Castroviejo 1970: 11).
L’any 1972 es va presentar l’Enciclopedia Salvat de la cocina, en la qual va collaborar Cabau. Pel juny de 1978 el veiem a la Fira del Llibre, en el debat “El libro de gastronomia”, juntament amb el bibliofil i amic Marià Castells i Luis Bettonica (La Vanguardia, 02/06/1978: 29). El 1980, va participar en la creació del Consell Català de Cuina, que, segons les cròniques és: “El resultado de una situación que obliga en este momento a un esfuerzo combinado para recobrar platos que han sido relegados a inmerecidas posiciones secundarias, y conservar-en la conservación creativa que siempre acompaña a un arte vivo-, lo que aún tenemos”. L’amic Josep Vilella es va fer càrrec del Secretariat provisional de Tesmentat Consell, amb seu a l’Escola de Turisme i Hoteleria installada als annexes de l’Hotel Gran Sol de Sant Pol de Mar (Castells 1980: 33):
El 17 de maig de 1982, va participar en la conferencia “L’Art del bon menjar i del bon conviure“, juntament amb altres professionals de la restauració pública. El 1983, el veiem en una conferència sobre cuina catalana a Sant Hilari Sacalm.
L’any següent es va vendre el restaurant i el 18 de desembre de 1984, TVE li va oferir un homenatge i dos dies després la Federació d’Artesans de Catalunya li va dedicar un sopar en reconeixement a la seva tasca a favor de la gastronomia a casa nostra. El mes de novembre de 1986 va participar con a conferenciant en les IV Jornades Gastronòmiques de la cuina dels bolets, a Sant Celoni, organitzades pel recordat Santi Santamaria a Can Fabes, en qué també participaren Manuel Vázquez Montalbán i Francesc Sanuy Gistau, ex conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya.
Néstor Luján, parent polític de Cabau i “Premio Nacional de Gastronomía 1974”, va descriure així la cuina que es practicava a l’Agut:
“Era sorprendente, sabrosa. No porque se imaginaran nuevos platos en aquel momento en que ya empezaba la nueva cocina, sino por la resurrección con sensibilidad moderna de platos de la vieja cocina tradicional o de la magnífica cocina burguesa francesa, todo ello aligerado, bien cocinado y con primeras materias de buena calidad. Y así, paradójicamente, la cocina más antigua, más enraizada con nosotros, desde el sencillo requisito de la tortilla de ajos tiernos al pato con higos o el civet de liebre, parecía algo nuevo. Era uno de los principios que defendian Paul Bocuse y su banda, que se han desvanecido por las paradojas y contradicciones de la cocina de la imaginación. El caso es que “L’Agut d’Avignon” reunió una clientela de políticos y escritores, de artistas, de gente que sencillamente quería comer bien. Ila dejado una gran memoria en la pequeña crónica de los grandes restaurantes de Barcelona” (Luján 1993: 171).
A la cuina del nou Agut es practicava una cuina on el producte de qualitat i de temporada estava per sobre de tot. El propi Cabau visitava pràcticament cada dia el mercat de la Boqueria. Era com una mena de ritual: no es limitava a comprar, suggeria idees, proposava millores tot i animant els venedors a incorporar tal o qual producte en les seves ofertes. Ho feia abillat amb un barret emplomat a la tirolesa, el seu característic corbati, -en tenia tota una col·lecció i una llegenda urbana deia que estaven fets amb teles que les senyores seduïdes li regalaven-, les armilles brillants, els vestits de seda fets a mida, fil o franella anglesa, sempre amb la gardènia -que hom considera com el símbol de la gràcia femenina, de la subtilesa i del mèrit artistic- a la solapa i un agressiu bigot de comandant colonial anglès jubilat en miniatura; tota aquesta indumentària modernista estava inspirada en la figura de Pere Romeu, un dels fundadors dels 4 Gats. Tot estava ben estudiat. En els últims temps portava una brusa a l’estil dels antics agremiats bacallaners [o el menys ho manifestava així (Luna 1987: 27)]. Tal i com diu Llorenç Petras: “Se vendía a sí mismo de una forma genial” (dins Arenós 2005: 10).
Cabau fou el que va convèncer precisament Petràs, que criava pollastres prop de Montserrat, perquè obrís una parada de bolets. Petràs és avui tota una institució a la Boqueria i, sens dubte, el rei dels bolets. Entre els dos es va crear una bona amistat.
A la dreta, el Sr. Cabau amb una carta de l’Agut d’Avignon. Al fons i l’esquerra, el xef, Josep Bullich acompanyat per dos companys del restaurant 📷 CEDIDA
Tal vegada cansat de la responsabilitat feixuga de la direcció d’un restaurant, l’any 1984 va deixar el negoci però aleshores es convertí en productor de verdures a la seva finca de Canet, les quals venia a la seva estimada Boqueria. [Dos anys abans havia estat ingressat a la clínica de la Sagrada Família per esgotament, segons (Arenós 2005: 11)].
L’estada Canet pensava que li faria canviar la vida. Havia confessat a Llorenç Torrado que pensava que l’hort li donaria més vida.
Segons diu Petras: “Canet fue el principio. Era una obra faraónica. No creo que estuviera sobrado de dinero. Era muy popular pero a las seis de la tarde en Canet estaba solo. En invierno se hace pronto de noche y no tenía donde ir hasta el día siguiente. Eso debió hacérsele una montaña. La habían salido proyectos con TV3, la dueña de La Dida le había ofrecido la dirección del restaurante…” (Arenós 2005: 11).
Tot això té una explicació. Un home que havia regentat un restaurant on, amb l’arribada de Bullich, després d’un treball continuat i persistent, arriben a servir fins a 210 comensals al migdia i 210 a la nit, és a dir, amb els menjadors plens, emissores de ràdio, espanyoles i estrangeres, televisions europees pel mig, etc., etc., i per tant esdevenint un eix central la seva figura sol·licitada, afalagada i aplaudida, en el seu racó d’hort, es va trobar completament sol. Li passà el mateix que a l’actor de cinema o teatre, que necessita el caliu del públic, necessita que se’l reconegui i que es parli d’ell. Va passar del tot al res.
El dimarts 31 de març de 1987, com cada mati, Cabau entra a la Boqueria per la porta de la Gardunya. Havia aparcat el seu Peugeot de luxe carregat amb els vegetals que conreava a la seva finca de Canet. Apareix a la Rambla i Miquel Pallès-mort l’any 2001-, president de l’Associació l’Arca de Noé i propietari d’una floristeria, el troba apagat, sense ganes de veure ningú. A les vuit del matí fa la seva ronda amorosa entre les venedores del mercat. Va lliurar una flor -conreada en la seva finca- a cada un dels seus amics del mercat i va parlar amb alguns. Després, Cabau va demanar un got d’aigua al bar del Mercat. Estava a prop de la parada de Petràs. Ell el va veure en un got de plàstic, i tot d’una va pensar que no era l’estri emprat per un home elegant com Cabau. Petràs comenta: “Eso me mosqueó un poco porque no era habitual en él. Le pregunté. Y me respondió que tenía que tomar una pastilla. Me llamó y se estaba bebiendo lo del vaso. Se me encendió una luz, fui y de un manotazo tiré el vaso”. Cabau li diu: “Perdona las molestias. Y perdona por todo”. Va abraçar-lo. Cabau té temps de dir-li: “Pensaba que sería más rápido“. Instants després cau i el traslladen a l’Hospital del Mar, però ja hi va ingressar cadàver. Petràs no va tenir temps de poder fer-hi res. Cabau havia ingerit una dosis de cianur. Petràs pontifica: “Eligió el modo de vivir y eligió el modo de morir”.
Finalment diré que, deu anys abans de la desaparició de Cabau, el propi Vázquez Montalbán incorporava el personatge en una de les seves novelles protagonitzades pel detectiu Pepe Carvalho: “El dueño del seva figura parecía un señorito de los años veinte completamente arruinado en una noche loca de bacarrá y salvado por la normalidad gracias a las raíces de un restaurante llevado personalmente, como si fuera una mujer o una pluma estilográfica… en el mercado de la Boquería… bastava el gesto del ya cuarentón joven crápula art déco para que las pescaderas o las carniceras pusieran en reserva lo señalado… y ahora Carvalho podía comer sin duda lo mejor del cercano mercado, más otras aportaciones interesantes que el patrón cultivaba en huertos y granjas especiales, a la manera de los restaurantes franceses, con dignidad profesional. La calidad de lo comido y lo por comer disculpaba la poquedad de la ración, que Carvalho atribuía menos a la usura que al deseo del patrón de que todos sus clientes estuvieran tan delgados como él” (Vázquez 2009: 40-41).
Cabau es va acomiadar amb flors, no amb retrets. Uns dels carrerons que des de la Rambla sendinsen a la Boqueria porta el seu nom. Sens dubte no hi deu haver cap altre mercat al món que hagi merescut una declaració d’amor tan autèntica i alhora tan desesperada.
Si la memòria no em falla, i els rumors que van córrer són certs, Cabau havia de ser el presentador del programa “Bona Cuina”, que es va començar a emetre a TV3 l’any 1987.Les circumstàncies esmentades van obligar a canviar les previsions i se n’encarregà el finat i recordat Jaume Pastallé.
Horacio Sáenz Guerrero, una de les plomes més elegants del periodisme en llengua castellana, que fou company de Cabau en el batxillerat, en un article que li dedica s’acomiada així:
“Ramon Cabau se ha llevado con él su desolación y la compañía que nos prestó, hecha de sabores, de perfumes y de entusiasmos epicúreos, para enriquecer nuestra existencia. Que los dioses que le habían olvidado le acojan con generosidad” (Sáenz 1987: 27).
Per completar el que acabo d’escriure, voldria recomanar especialment el video -que es pot trobar a Internet-, d’una entrevista feta a Cabau el 18 d’octubre de 1985 pel reconegut i tristament també desaparegut Jordi Estadella al programa “Piano Bar” de TV3, amb guió de Manolo Vázquez Montalbán, on es poden copsar les vessants humana i professional del personatge.
(1) L’amic Josep Bullich va regentar la cuina de L’Agut d’Avignon del novembre de 1977 fins al juliol de 1981. També va estar a les seves ordres l’amic Jordi Barrera, un incondicional del “Casal del Cuiner”, que hi va ocupar el càrrec de vicepresident.
Font : Josep García Fortuny, Cuina i Cuiners de la Corona d’Aragó i Catalunya”, de l’ Editorial COOKING BOOKS.
BELLATERRA.CAT 