LLUÍS TORRES|Compartim la recepta de Paella valenciana apareguda al diari Hoja del Lunes, el dia 5 de maig de 1958, del professor de cuina en Josep Rondissoni (Turí, 1890-Barcelona,1968) un dels cuiner històrics de Catalunya.
📷Foto agafada del NO-DO, 1945
Josep Rondissoni va ser un cuiner italià nascut a Torino, Itàlia, amb família d’origen suís, establert a Catalunya. Va estudiar a França i arribà a Barcelona el 1914. Va passar pel Majestic, el Círculo del Liceo i l’Hotel Victoria de Palma, abans d’esdevenir xef del Casino de l’Arrabassada, Restaurant La Cala de Sitges i l’any 1968, any de la seva mort, de la cuina del Stetic Club de Barcelona, creat per la família Bassat. Des del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1937), fundat a Barcelona per Francesca Bonnemaison. Va dirigir la redacció de la revista Ménage entre 1930 i 1937. Després de la guerra va haver de passar a la Secció Femenina de la Falange.
RECEPTA DE PAELLA VALENCIANA
Recepta del Professor José Rondissoni, apareguda a l’Hoja del Lunes, el 5 de maig de 1958
INGREDIENTS: 300 grams d’arròs, 100 grams de calamars, 100 grams de llom de porc, 100 grams de congre, 100 grams de salsitxes, 100 grams de pèsols, 2 pebrots morrons, una ceba, un decilitre d’oli. , una cullerada de tomàquet concentrat Intercasa, 2 dents d’all, 6 musclos i safrà.
FORMULA: Col·loqueu al foc una paella amb les salsitxa, l’oli, llom, reduït a trossets, i la rebolla, picada fina. S’ofega tot fins a obtenir un bonic color dorade. Seguidament s’afegeix el peix, fet a trossets, i s’assequi arrebossant-ho tot durant cinc mimitos. Després s’hi afegeix el tomàquet concentrat. També s’hi afegeix a gust el brou, en total tres quarts de litre. Condimentar el conjunt amb sal i pebre. S’hi afegeixen els pèsols, els pebrots, fets a trossets; els musclos, prèviament bullits desproveïts de la closca; les gambes, que hauran estat fregides abans, i una picada composta d’all i safrà. S’afegeix l’arròs, s’empolvora amb julivert, picat, i es cou durant divuit minuts
LLUÍS TORRES|Compartim històric d’estrelles Michelin de 1929 a 2024 de la Península Ibérica (Espanya, Portugal, Gibraltar i Andorra) que ens ha aportat l’amic Antonio Cancela des de A Coruña, -el més gran coleccionista de Guies Michelin a nivell mundial-. El Bib Gourmand és va crear l’any 1998.
Part de la gran colecció mundial de les Guies Michelin d’Antonio Cancela 📷 CEDIDA
Restaurants amb Estrelles Michelin a la Península Ibérica, 1929 a 2024
La cita serà gratuïta i hi haurà un punt de trobada a l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) de Bellaterra a les 18.30 hores, per anar passejant fins a l’indret amb l’equip del festival. En cas de voler-hi anar amb cotxe, es podrà accedir des del carrer 1 del Turó de Sant Pau (G35V+99 Bellaterra). El concert començarà a les 19 hores i serà gratuït.
BOFESTIVAL al Campus de Bellaterra
LLUIS TORRES|4ar. BOFESTIVAL d’experiències artístiques a la natura de Bellaterra. El dissabte 19 d’octubre, la programació es trasllada a Bellaterra, amb una Passejada Artística pels boscos de la UAB. La jornada començarà a les 10.15 hores des de l’estació de Bellaterra, amb un esmorzar comunitari que donarà pas a un recorregut artístic per diversos espais naturals, on es podran gaudir d’espectacles de petit format.
BoFestival arriba a la seva 4a edició, proposant un cap de setmana ple d’art i natura. Les activitats es desenvoluparan entre Sant Quirze del Vallès i els boscos de Bellaterra i la UAB, amb entrada lliure i obert a tots els públics, incloent-hi el familiar. Sant Quirze acollirà la jornada inaugural El Parc de les Morisques de Sant Quirze serà l’escenari que obrirà el festival la tarda del divendres 18 d’octubre a partir de les 17.30 hores. L’artista Claire Ducreux, reconeguda per la seva sensibilitat escènica, serà l’encarregada de presentar l’espectacle ‘Fleurir les abîmes’, una proposta que barreja dansa, teatre, humor i poesia en un ambient íntim i proper. Aquesta actuació busca captivar el públic en un espai natural privilegiat i accessible per a tothom.
Un dissabte artístic als boscos del Campus de Bellaterra
El 19 d’octubre, la programació es trasllada a Bellaterra, amb una Passejada Artística pels boscos de la UAB. La jornada començarà a les 10.15 hores des de l’estació de Bellaterra, amb un esmorzar comunitari que donarà pas a un recorregut artístic per diversos espais naturals, on es podran gaudir d’espectacles de petit format. La programació inclou artistes com la guitarrista i compositora Amaia Miranda, la bailaora “La Chachi” acompanyada per la cantaora Lola Dolores, la performer Mabel Olea, i l’artista de circ Manel Roses. A més, Ángel de Miguel oferirà un espectacle de llit elàstic integrat en l’entorn natural. La jornada es completarà amb una col·laboració sonora i textual entre Marta Diez i el col·lectiu Animal Religion, que lligarà les diferents propostes artístiques.
Entrada lliure per a tothom
El BoFestival és un esdeveniment que aposta per la sostenibilitat i l’accessibilitat, tant per als artistes com per al públic. Totes les activitats són gratuïtes, fomentant l’accés lliure a la cultura i la participació de persones de totes les edats. A més, es tindrà especial cura en fer els espais accessibles per a persones amb mobilitat reduïda.
El festival culminarà el 27 de novembre amb una actuació de dansa a càrrec de Sònia Gómez i Encarni Espallargas a la Sala Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta iniciativa, organitzada per Elclimamola, compta amb el suport de l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès, la Universitat Autònoma de Barcelona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Font: Diari Sant Quirze, Javi Quintano, BoFestival,
LLUÍS TORRES|Amb ocasió del 13è Aniversari de la representació en viu Maragall a casa, el seu autor en Josep Maria Jaumà, ens presenta en llibre el texte de l’obra que es representa des de 2011 a la casa familiar del poeta Joan Maragall (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911), situada al carrer Alfons XII de Sant Gervasi de Barcelona.
Casa familiar Joan Maragall i Gorina, al carrer Alfons XII, 79, al barri de Sant Gervasi de Barcelona
“Maragall a casa” és un espectacle creat per Josep M. Jaumà a partir d’articles, poemes i correspondència del poeta Joan Maragalli Gorina, que es representa des de l’any 2011 al menjador de la seva casa de Sant Gervasi, des d’on l’actor Jep Barceló, sota la direcció de Dolors Vilarasau, ens explica les seves vivències, els seus somnis, el seu ideari. Els versos, articles, discursos i cartes de Joan Maragall (Barcelona, 1860 – 1911) van suposar un canvi de rumb en la literatura, en el pensament i, en general, en la cultura catalana. Ja amb el seu primer recull de poemes i amb els primers articles al “Diario de Barcelona” va aconduir els seus lectors des del floralisme historicista i rural de la Renaixença a la modernitat de la vida quotidiana a ciutat. Maragall cresqué alhora que creixia l’Eixample barceloní i –atès que l’atzar li oferí aquesta possibilitat- es proposà educar la nova burgesia industrial i comercial que s’hi instal·lava. Va obrir-li horitzons més enllà dels diners i de les ostentacions socials, va fer-li descobrir l’ordre i la bellesa de la natura, el poder de la paraula i de l’art, la força de l’esperit que li permetria enfrontar-se al demà. El fet que vint anys dedicats quasi exclusivament a aquest propòsit tinguessin el final tan tràgic del juliol de 1909, degué ser per a ell un cop molt dur. Envellí ràpidament i morí dos anys després. El centenari, any en què es creà l’espectacle, va ser una bona ocasió, no tan sols per celebrar l’alta qualitat del que (malgrat els obstacles de l’època) arribà a assolir, sinó també per comprovar una vegada més la vigència actual del seu pensament i de la seva actitud, enfrontats encara avui a obstacles potser més poderosos dels que li tocà viure. L’home Maragall i la seva obra continuen essent un referent literari, moral i cívic indispensable per a nosaltres, per al país.
Menjador de la casa Joan Maragall i Gorina de Sant Gervasi (Barcelona), on es representa en directe l’obra Maragall a casa
Restaurant Font del Lleó, va obtenir dues estrelles Michelin l’any 1936
Restaurant Font del Lleó 📷 CEDIDA
La guia Michelin va distingir en la seva edició de 1936 cinc restaurants de la ciutat, dos amb una estrella i tres amb dues estrelles
Una de les màximes aspiracions per un bon grapat de restaurants és ser distingit amb una estrella Michelin. Aquest reconeixement és una de les valoracions gastronòmiques més reconegudes i influents arreu del món. Rebre una estrella, a banda d’obrir el camí cap a l’obtenció de la segona i la tercera, significa ser reconegut com un dels millors restaurants, no només del país d’origen del restaurant, sinó de tot el món. El gourmands i amants de la bona taula d’arreu tenen molt en compte aquestes distincions a l’hora de triar els restaurants on faran els seus àpats. Per a la gran majoria de la població, anar a un restaurant amb estrella o estrelles Michelin és un fet aspiracional. Per una gran majoria de xefs, rebre una estrella Michelin és la seva màxima aspiració.
Però possiblement això no era així als inicis de la guia Michelin. La guia Michelin va néixer l’any 1900 creada pel germans André y Édouard Michelin com una eina que regalaven als conductors de vehicles francesos per incentivar la compra dels pneumàtics que fabricaven des del 1889 a la seva empresa. Inicialment, era una publicació gratuïta on els conductors hi podien trobar informació útil per als seus viatges: mapes i plànols d’algunes ciutats, adreces de mecànics i tallers de reparació de vehicles, adreces de centres d’atenció mèdica, establiments d’hostaleria, etc.
Deu anys després de la primera edició de la guia de França, l’any 1910 es van crear les guies d’Espanya i Portugal i la d’Alemanya, que es podien identificar per la seva portada de color groc en comptes del color vermell de la portada de la guia francesa.
Amb el pas dels anys, la Guia Michelin anava incorporant millores. L’any 1923 van aparèixer per primera vegada dins de la guia els hotels i els restaurants per separat i valorats per crítics gastronòmics que els concedien una, dues o tres estrelles en funció de la seva qualitat. Així van néixer les que esdevindrien les famoses estrelles Michelin. Al 1923 rebre una estrella Michelin significava, a criteri de la guia, ser distingir com “un restaurant molt bo en la seva categoria”. Rebre dues estrelles significava “un restaurant amb cuina excel·lent, que justifica desviar-se de la ruta per anar-hi”. I tres estrelles, la màxima distinció possible, significava “un restaurant amb una cuina excepcional, que justifica anar-hi expressament”.
La primera estrella Michelin per un restaurant de l’estat espanyol es va concedir a la guia de 1930 i va ser pel Restaurante del Puerto de la ciutat de Valencia. No va ser fins a la guia de 1936 que trobem els primers restaurants catalans guardonats amb estrelles. En aquesta guia apareixien sis restaurants amb estrella, tres amb una: el restaurant Mont Calvari d’Arenys de Mar (Barcelona) i els restaurants barcelonins Euzkadi i Cataluña. I tres amb dues: Font del Lleó, Casa Llibre i Taberna Vasca, tots ells a la ciutat de Barcelona.
Restaurant Euskadi de Barcelona, posteriorment va ser el Navarra
Restaurant Euzkadi de Barcelona L’aleshores Restaurant Cataluña estava situat al número 4 de la Plaça de Catalunya, fent cantonada amb el carrer Bergara. Era propietat de Ramon Perramón i es va inaugurar per la revetlla de Sant Joan de 1914. Joan Amils i Josep Bachs el van adquirir al 1915 i li van donar la rellevància com a restaurant que el va portar al reconeixement de la guia Michelin. Va romandre obert fins al 1954.
La cerveseria-restaurant Euzkadi la va obrir l’any 1932 de la mà d’Esteve Sala i Canadell, un dels empresaris capdavanters del negoci de la restauració a la Barcelona de l’època. Situat al els baixos de la Casa Pons a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Casp, era un establiment inspirat en les tabernes del País Basc i en la que es servien plats de la cuina basca. Es va fer molt conegut pel llenguado Euskadi, un plat que visualment presentava els colors de la ikurriña, el blanc per part de llenguado, el verd per part de les mongetes i el vermell per part del pebrot.
Els restaurants que van rebre de cop dues estrelles Michelin, un fet que avui dia representaria el somni més humit de molts xefs, van ser:
El restaurant La Font del Lleó es va inaugurar l’any 1927 per part de Jaume Balet i Viñas en una part de la finca de Santa Caterina, també coneguda com a Torre Güell. Estava ubicat al barri de Pedralbes de Barcelona, al carrer que avui porta el seu nom, un nom provinent d’un lleó de pedra que sostenia un escut del qual brollava una font, popularment coneguda com La Font del Lleó. Aquest restaurant va portar molta vida a una zona, que en aquells temps estava a les afores de la ciutat i on s’hi començaven a establir metges i empresaris.
Antonio Cancela té la major colecció de Guies Michelin del món 📷 CEDIDA
Les primeres estrelles Michelin es van concedir l’any 1900
El restaurant Casa Llibre va resultar del trasllat, l’any 1925, en un mateix espai de la Confiteria de Guillermo Llibre, situada fins aleshores al número 21 de la Plaça Catalunya, i del servei de restaurant del Cafè-Restaurant Ribas a un local situat al número 605-607 del carrer de la Gran Via de les Corts Catalanes, al costat del Palau Marcet i davant dels Jardins de la Reina Victoria. El cafè-restaurant Ribas va continuar oferint el servei de cafeteria al seu local de la Plaça Catalunya, número 23 i de la Rambla de Canaletes número 10. Va ser restaurant de capçalera de l’aristocràcia, la burgesia l’alta societat barcelonina.
La Taberna Vasca es inaugurar l’any 1932 al número 670 de la Gran Via de les Corts Catalanes, al costat de l’Hotel Ritz. Ambdós establiments pertanyien als mateixos propietaris. Era un restaurant de luxe decorat i ambientat com una taberna típica del País Basc. La carta estava composada dels plats més típics i tradicionals de la cuina basca. Al capdavant de la Taberna Vasca hi havia Cirilo Santiago Dañobeitia, que dirigia la sala, i la seva dona, la senyora Garnika de Dañobeitia, que estava als fogons. L’època daurada d’aquest restaurant va arribar quan es va incorporar la seva filla, Emilia Dañobeitia, a la cuina del restaurant, fent tàndem amb la seva mare. Van ser les primeres dones cuineres amb rebre dues estrelles Michelin.
Tots aquests restaurants van perdre les seves estrelles l’any 1939, coincidint amb el final de la guerra civil i l’inici de la dictadura del general Franco.
La guia Michelin d’Espanya no es va tornar a editar fins l’any 1952 i fins al 1974 no va tornar-hi a haver un restaurant estrellat a Barcelona.
Enamoren les fotografies familiars on els fills fan de models improvisats per aconseguir instantànies de gran valor compositiu i sentimental. Es posa a la pell dels infants i reprodueix amb imatges el seu món desenfadat, sincer, sense hipocresia; mirades innocents i escenes joganeres i a voltes esperpèntiques.
LLUÍS TORRES|Bellaterra acollirà una exposició fotogràfica en homenatge a Josep Mateu Morenilla (1930-2022), reconeguda figura destacada en l’àmbit de la fotografia artística. La mostra es podrà visitar al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra, des de l’11 d’octubre fins al 10 de gener, oferint un recorregut per la seva prolífica trajectòria, que s’estén des de 1950 fins al 2022.
Josep Mateu Morenilla 📷 CEDIDA
L’exposició reuneix fotografies de gran format que foren exposadesdel 13 de març al 13 d’abril de 2024 l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, fotografies de gran format que capturen paisatges, personatges i escenes de la vida quotidiana, on la seva mirada única convida a una reflexió profunda sobre la bellesa dels moments i l’essència de la vida. Aquest viatge visual permet explorar la sensibilitat artística de Mateu, que va saber immortalitzar l’instant amb autenticitat i passió.
Josep Mateu i la seva connexió amb Bellaterra
Josep Mateuva viure a Bellaterra des de l’any 1980 fins la seva mort el 2022, i el seu llegat fotogràfic ha estat cedit a l‘Arxiu Històric de Sabadell, on es preservaran més de 100.000 instantànies que capturen no només la seva visió artística, sinó també la història viva del seu temps. Aquesta exposició és una oportunitat única per conèixer una obra que, més enllà de la tècnica, es defineix per la seva autenticitat i passió per la fotografia
El Grup Divergent va retre homenatge al fotògraf Josep Mateu i Morenilla (membre fundador del grup l’any 2017), en forma d’exposició fotogràfica, obra que abasta del 1950 al 2022, any del seu traspàs. Més de 7 dècades d’amor i dedicació a la imatge fotogràfica dins l’ampara del Càmera Club Sabadell, del qual n’era soci honorari.
El més natural hagués estat que Càmera Club Sabadell li oferís aquest darrer detall després dels seus 72 anys com a soci, però després d’haver-ho demanat dues vegades i davant el desinterès de la junta directiva, Divergent va decidir agafar el testimoni i es va posar com a fita l’organitzar aquella exposició. Es varen posar en contacte amb la família i es posaren d’acord de com ho volíem fer.
La preparació de l’exposició va estat un treball de visualització de tota la seva obra per poder fer una tria dels negatius que van creure més interessant a nivell artístic, digitalitzar-los i reproduir-los sobre paper en fotografies de gran format que són les que van exposar a la sala. L’exposició és composà de 24 obres físiques de mides entre els 50×96 cms, mostra reforçada per un passi de diapositives de la seva extensa obra fotogràfica mitjançant un monitor on s’hi van visualitzant les seves instantànies.El que més va atraure de la col·lecció artística d’en Josep Mateu que s’esposà és la seva habilitat de trobar un punt de vista i un enquadrament efectiu per comunicar el que ell volia. Aquest determina allò que veiem en la fotografia i des d’on ho veiem. En Josep Mateu també era un juganer i feia de les seves fotografies joguines per disfrutar-les ell i els seus espectadors quan les contemplem. Hi ha multitud de fotos seves que es visualitzen d’entrada amb un somriure.
Els temes que fotografia són diversos: paisatges, personatges, escenes de carrer, bodegons… però sempre hi destaca amb gran força la seva manera de veure les coses. Destaca també la seva capacitat per captar el moment que dóna interès a la imatge i l’habilitat per capturar l’expressió dels personatges que fotografia.
Se li reconeix un parell d’etapes. La seva primera etapa, la majoria de fotografies en blanc i negre i més desconeguda és la que encaixa més amb els standards fotogràfics de l’època. Ell no era un perfeccionista de la tècnica del revelat, sempre havia admirat al seu amic Josep Busoms perquè deia que a ell no l’importava repetir infinitat de vegades una còpia fins que li sortia com ell volia. En Mateu era més directe, era més discret i a voltes s’infravalorava, potser per aquesta mancança de perfecció en el resultat final de les seves fotografies. No per això aquestes deixen de tenir el seu impacte, la seva estètica i el seu missatge.
La segona etapa és la divergent on el que més li interessa és el que diu la fotografia deixant de banda tota tècnica. Ajudat pel Photoshop crea imatges imaginàries i escènes de la vida i de l’actualitat amb una visió sarcàtica, crítica o divertida. Tant se li endonà el que pensin els col·leges o els espectadors de les seves instantànies, ell s’ho pasava bé amb les creacions que feia i amb això ja en tenia prou.
Enamoren les fotografies familiars on els fills fan de models improvisats per aconseguir instantànies de gran valor compositiu i sentimental. Es posa a la pell dels infants i reprodueix amb imatges el seu món desenfadat, sincer, sense hipocresia; mirades innocents i escenes joganeres i a voltes esperpèntiques.
En Josep Mateu, a part de la fotografia artística té un extens arxiu de fotografia de reportatge fruit dels seus nombrosos viatges per la geografia del nostre país, la qual obviarmen, és inevitable que els dos estils es creuin de manera inevitable.
Font: Joan Rosell, Divergent
JOSEP MATEU MORENILLA (1930-2022)
Va néixer el 30 de març del 1930 a la Maternitat de Sabadell. Fill d’en Joaquim Mateu (Quimet) i de Teresa Morenilla. Vivien a cal Seydoux de Sabadell (empresa tèxtil francesa) on el seu pare n’era el comptable i la seva mare la portera. Al cumplir dos anys va néixer la seva única germana, la Carmen. Va ésser alumne de l’Academia Miralles per poc temps i després va anar a fer escola amb el Sr. Pujol, professor particular, que no podia exercir a l’escola pública per haver col·laborat amb els republicants. Aquest li va ensenyar anglès entre d’altres materies. Ell va tenir molta facilitat pels idiomes, cosa que li serviria en el futur per fer classes particulars així com pels seus viatges a l’estranger.
LA SEVA VIDA LABORAL Als 16 anys va deixar d’estudiar i va entrar a treballar a l’escriptori de l’empresa tèxtil de cal Llonc. Aquí ja va iniciar la seva trajectoria professional on després d’estar-hi força temps va iniciar la seva etapa de viatjant com a representant de l’empresa. Més endavant, ja casat i amb fills, el van reclamar de l’empresa Baygual Llonch, també tèxtil. Després d’uns anys va passar del ram del tèxtil al de les arts gràfiques, concretament a Busquets Gruart. Va ser aquí on va començar a viatjar per tot el món. Anys després torna a canviar de feina i es traslladà a València amb tota la família, per treballar de representant a l’empresa de bijuteria «Creaciones Gralo». Hi van estar 2 anys. De retorn a Sabadell va anar a fer de representant al sector de l’alta joieria fins a la seva jubilació.
LA SEVA VIDA LÚDICA Quan tenia 14-15 anys el seu pare li va regalar la seva primera càmera fotogràfica i la va estrenar en una excursió a Mura. Sembla que va ser llavors que va agafar el cuquet per la fotografia. També de ben jove es va apuntar a la JAS (Joventut Atlètica de Sabadell) per practicar atletisme on va fer bones amistats: Josep Bussoms, Francesc Llorens, Antoni Farell… Havia heredat l’afecció per l’esport del seu pare. Va fer el servei militar a Saragossa i el van acabar destinant a l’aeroport del Prat. Ell contentíssim perquè li encantaven els avions. És una altra de les seves grans aficions.
LA SEVA VIDA FAMILIAR En una sortida a Núria, el juliol de 1952, amb tota una colla, va coneixer a la Carme Vives Humbert, també de Sabadell i filla de fabricant del tèxtil. Ella treballava de secretària a l’ajuntament de Sabadell. Es van prometre i el 12 d’abril del 1955 i es van casar al Santuari de la Salut. La residència familiar va començar a Sabadell, València, Sabadell i Bellaterra. Van tenir 4 fills: Sergi, Georgina, Glòria i Olga. Morí sobtadament el 28 de febrer del 2022 a l’edat de 91 anys. La faceta fotogràfica
Josep Mateu Morenilla 📷 Josep Busoms
El seu bagatge fotogràfic s’inicia fent-se soci del Casinet juntament amb en Josep Busoms. El 1950, a l’edat de 20 anys, l’Antoni Fité, secretari de Càmera Club Sabadell, el covenç perquè es faci soci de l’entitat sota la presidencia de Carles Gumbau i així ho va fer. De la mà dels seus companys Jaume Bañó, Quadres, Francesc Barat… aprèn tècniques fotogràfiques, aconsegueix revelar les fotografies a casa seva i comença a participar als mensuals de l’entitat.
Degut a la seva feina de viatjant no pot participar assiduament en els esdeveniments de Càmera Club, però la contrapartida és que en els seus viatges per la península fa amics i contacta amb altres entitats fotogràfiques com les de Ponferrada, Salamanca, Burgos, Reus… de la mà de Josep Busoms que curiosament també viatjava com a representant tèxtil i coincideixen de manera puntual en els seus desplaçaments per la península.
Durant els anys 1968-1969 es va traslladar a viure a València, on a través del Camera Club de Valencia va aprendre a revelar negatius de color i al seu retorn a Sabadell, juntament amb Josep Busoms van practicar el color en els seus laboratoris casolans i van fer algun curset de com revelar un mateix el color.
El 1999, en motiu de la celebració del cinquantenari de Càmara Club Sabadell se li concedeix el reconeixement de soci honorari i deixa de pagar la quota annual de l’entitat.
El 2016 és soci fundador d’un grup fotogràfic independent format per membres de diverses entitats fotogràfiques de Sabadell que es troben un dia a la setmana per parlar i comentar de fotografia. Aquest grup va començar les seves reunions a diversos bars de Sabadell i el 2019 va establir-se a la UES pagant lloguer d’una sala. Finalment el 2022 s’establiren a l’Acadèmia de Belles Arts fins el dia d’avui.
LLUÍS TORRES|Sorprèn i molt veure que cap administració pública neteja ni treu els arbres caiguts, ni restaura el Torrent de Can Domènech i el barranc del Parc de la Font de la Bonaigua. On són els ecologistes de Bellaterra?
📍Hi ha pocs espais atractius per a consolidar les relacions veïnals. 📍Es constata un excessiu ús del vehicle privat. 📍Hi ha poc sentiment de comunitat. La gent no fa barri. 📍Hi ha una carència d’un espai central prou potent. 📍Es constata una manca de serveis a les persones.
LLUÍS TORRES|Avui compartim l’Avaluació de la viabilitat d’increment de densitat d’habitatges a Bellaterra, de l’estudi que la Diputació va encarregar al prestigiós arquitecte urbanista Sebastià Jornet, i que es va presentar online el 7 de març de 2022. Es va penjar a la web de l’EMD, però desconeixem si a dia d’avui segueix estant disponible pel veïnat de Bellaterra.
Problemàtiques, necessitats, oportunitats i possibilitats d’actuació
Problemàtiques
– A Bellaterra hi ha un excessiu monocultiu de tipologia residencial unifamiliar.
– Hi ha una carència d’un espai central prou potent.
– Es constata una manca de serveis a les persones.
– Els veïns i veïnes de Bellaterra tenen poca relació amb el nucli de Cerdanyola del Vallès. Per a disposar de serveis o equipaments es desplacen més fins a Sant Cugat (60%) i Sabadell (20%) que no pas a Cerdanyola (9%).
– Hi ha pocs espais atractius per a consolidar les relacions veïnals.
– Es constata un excessiu ús del vehicle privat.
– Hi ha poc sentiment de comunitat. La gent no fa barri.
Hi ha vàries edificacions residencials en sòl no urbanitzable, sota l’avinguda de la Generalitat.
Necessitats
Cal disposar de zones en les que oferir habitatge plurifamiliar i, si és el cas, habitatge de protecció oficial.
Fora interessant potenciar una o dues àrees de centralitat com a pols d’atracció al barri.
Cal disposar de més serveis que no facin imprescindibles desplaçaments fora del barri, tant de comerç i serveis, com d’equipaments de proximitat.
És necessari atendre les necessitats de les veïnes i els veïns de Bellaterra, adaptant espais de trobada atractius.
Cal incentivar la mobilitat saludable, a peu o en bicicleta.
Cal crear una identificació de comunitat: Veïnat de Bellaterra.
Elements a tenir en compte en la formulació de les propostes
Valorar la densificació intencionada dels sòls urbans consolidats.
– Establir quins són els millors usos a admetre per afavorir la centralitat.
– Vetllar per una bona iso-accessibilitat. Cal establir recorreguts agradables: carrers arbrats.
– Cercar les diferents possibilitats d’obtenir sòl per a equipaments públics.
Radiografia de la baixa densitat a Bellaterra
L’habitatge unifamiliar és un producte que sorgeix en l’urbanisme de finals del segle XIX, com una resposta higienista a la ciutat en la que convivien les fàbriques amb els habitatges. El moviment de la Ciutat Jardi preconitzava, per primer cop en la història de l’urbanisme, la qualitat de viure al camp envoltat de natura i gaudint d’un jardí individual per a cada casa.
Posteriorment serà el moviment racionalista qui preconitzarà la divisió de funcions a la ciutat i d’aquesta forma, treballar, habitar i circular seran les tres funcions bàsiques a repartir en la ciutat i l’urbanisme amb aquests postulats començarà a créixer pels nostres territoris amb espais monofuncionals que han ocupat una gran part de la nostra terra.
Per tant, en el cas de les urbanitzacions, convergeixen dues bones intencions:
– viure prop de la natura; i
– viure separats dels llocs de treball.
Les dues premisses juntes suposen una gran contradicció respecte a l’urbanisme ecosistèmic que cal promoure en el temps del segle XXI.
Tenim doncs, una situació de partida que clarament no és favorable als principis de la sostenibilitat en cap dels seus tres pilars: ni sostenibilitat social (per la manca de diversitat de l’ecosistema); ni sostenibilitat econòmica (per la dificultat de mantenir aquest model, ja que els impostos que es recapten no cobreixen els costos de manteniment de l’espai públic que generen); ni la diversitat ambiental (sobretot per l’excessiva dependència del vehicle per la mobilitat obligada, ja que en l’ecosistema, no es cobreixen totes les necessitats de la vida del veïnat de Bellaterra).
Per tant, la solució no té un únic camí, sinó que caldria una acció creuada de diferent accions per tal de minimitzar aquests aspectes de la sostenibilitat comentats anteriorment i, en aquest sentit, s’apunten com a potencials millores de la sostenibilitat de Bellaterra les següents:
• Per la sostenibilitat social: incrementar el factor de diversitat en les diferents vessants: social, introduint, si es possible, noves formes d’habitatge, com pot ser l’habitatge compartit, l’habitatge cooperatiu, o el mateix habitatge protegit en les seves diferents modalitats (pisos d’inserció, centres residencials d’acollida, CRAE, CRAI, centres terapèutics, pisos per ex tutelats, pisos pels MENA, altres modalitats de pisos d’atenció social….).
En definitiva es tracta de trencar amb la uniformitat del monocultiu de l’habitatge unifamiliar aïllat i envoltat de jardí, i aquesta finalitat ha de ser un dels objectius d’aquest document, tot procurant no perdre la qualitat de vida d’aquest espai, ni la qualitat del paisatge, què el fan un dels seus actius forts del model de viure de Bellaterra.
La diversitat social s’hauria estendre a altres formes d’ús diferent de l’habitatge. En aquest sentit ens referim al comerç, la restauració i les diferents tipologies de llocs de treball que es puguin implantar i que l’experiència del COVID ha posat sobre la taula (la possibilitat de realitzar alguns treballs a distància, sense necessitat de tenir-se que desplaçar del lloc de la residència).
• Pel que fa a la sostenibilitat ambiental, tal vegada dels tres pilars de la sostenibilitat aquest és el que presenta una situació més binària o dual.
Per una part, el sol fet de viure aïllat en un territori de baixa densitat i de monocultiu d’ús d’habitatge suposa una petjada ambiental vers la sostenibilitat molt superior a la que es correspon amb aquells que viuen en la ciutat compacta. Per una altra part, pel que fa referència a la factura del consum de recursos naturals, els estudis realitzats recentment (veure la publicació de la Diputació Barcelona sobre “Estratègies per la ciutat de baixa densitat: de la construcció a la gestió”) confirmen que, en general, és molt més elevada per als habitants de la ciutat dispersa que per als de la ciutat compacta, pel que fa a l’energia, l’aigua i la gestió de residus.
No obstant això, el model de la baixa densitat té dos arguments sòlids en aquest període que en diem de la de la transició energètica, això és el canvi del model energètic basat en el consum de combustibles del recursos fòssils, cap un model, com ha anunciat la Generalitat de Catalunya cap a l’horitzó del 2050, el compromís de tenir un país que cobreix les seves demandes energètiques amb el 100% d’energies renovables.
Els dos arguments més forts serien:
1) La major facilitat que el model d’urbanisme basat en l’habitatge unifamiliar té en la implementació de les mesures ambientals necessàries per reduir les despeses de l’energia com l’energia, l’aigua i els residus, respecte els models de la ciutat compacta amb habitatges col•lectius, on s’han de posar d’acord la major part dels membres de la comunitat, per l’adopció d’aquestes mesures i on també el tema dels habitatges d’arrendament dificulten la implementació d’aquestes mesures, al mig de terminis de contractes on ja està cordat el preu.
La condició d’unifamiliar facilita la presa de decisions ja que majoritàriament a la casa unifamiliar hi viu el mateix propietari, per tant el beneficiari directe d’una inversió en el millorament del comportament del mateix edifici i per tant amb la possibilitat de beneficar-se de la potencial amortització de la inversió amb l’estalvi ordinari que es produirà a l’habitatge. Les actuacions en la millora del comportament energètic de l’habitatge, ja sigui amb la reducció de la demanda i la cobertura amb 100% renovables com amb les accions per reduir la despesa en el cicle de l’aigua, ja sigui amb la gestió de les aigües ordinàries com en la gestió de les aigües de pluja, en els teixits d’habitatges unifamiliars són molt més fàcils d’implementar que no pas en els teixits de la ciutat compacta, de forma que quasi podríem afirmar que el territori de la baixa densitat és un espai amb molta més facilitat per implementar les mesures d’ecoeficiència ambiental, que no pas en la ciutat compacta.
Relacionem a continuació algunes d’aquestes mesures que s’entén que son més fàcils de promoure i implementar amb el teixits de les urbanitzacions que no pas en el teixits conformats per habitatges col•lectius tal i com correspon a la ciutat més densa: ens referim per exemple a la producció d’energia fotovoltaica per la cobertura de les necessitats energètiques, a la posta en funcionalment del sistema de reutilització de les aigües grises de cada dia, o la gestió de les aigües de pluja pel rec i per la neteja de la casa, o el reciclatge des residus, podent arribar a un 100% de gestió de residus fent inclús compostatge in situ, per l’abonament dels espais lliures exteriors de la casa.
2) La transició cap a una mobilitat sostenible de l’espai de l’habitatge unifamiliar aïllat, és el millor forma en la que es pot intensificar la modalitat del teletreball, tal i com hem comprovat amb la recent crisi del COVID, ja que aquesta tipologia d’habitatge és on no es pot parlar de cap manera d’infrahabitatge, sinó tot el contrari, en les urbanitzacions en general, és on l’habitatge és de millor qualitat i confort de tota la ciutat. També respecte la mobilitat, les tipologies de baixa densitat són les que estan més ben preparades per la introducció del vehicle elèctric, ja que l’adaptació al canvi, és molt simple perquè només afecta el mateix usuari de l’habitatge i del vehicle.
I finalment, pel que fa a la sostenibilitat econòmica, l’objectiu serà afavorir les condicions que permetin optimitzar el sostre residencial reconegut pel Pla General Metropolità, per tal de mirar d’equilibrar la balança entre ingressos que genera el territori de Bellaterra i la despesa que el mateix genera en termes de manteniment de l’espai públic.
El sostre que determina el PGM pel teixit de la baixa densitat de Bellaterra és més que suficient per cobrir un potencial increment d’intensitat, ja que es tracta d’unes determinacions preses ara ja fa quasi 50 anys, que en la major part no s’han esgotat i que per la tipologia unifamiliar majoritària identificada amb el codi 20a, determina per les seves diferents subzones (20a/9, 20a/10 i 20a/11) habitatges unifamiliars que estan al voltant dels 450-500 m² de sostre, unes dimensions que la major part de parcel-les no han esgotat i són molt pocs els habitatges que tenen aquesta dimensió.
Per tant i en aquest sentit, es planteja una doble acció:
– per una part ajustar la dimensió resultant de la ciutat de la casa unifamiliar a la meitat aproximadament del sostre que es planteja en el vigent PGM, situant-la en la dimensió 250-300 m² per habitatge i, per l’altra,
– incrementar la densitat allà on, per consideració de diferents variables, sigui possible, adequat i raonable.
Ens estem referint a un increment que, en termes absoluts d’unitats d’habitatge, estigui al voltant d’un 20-25% més del nombre d’habitatges que ja estan construïts actualment.
Això pot comportar un increment potencial d’entre 200 i 250 habitatges respecte dels actuals, posant sobretot l’atenció en incrementar la diversitat en noves tipologies tal com s’ha comentat en l’apartat sobre la sostenibilitat social.
Els territoris d’oportunitat. Els lloc ideals de la intensificació intencionada
Per facilitar la diagnosi han estat elaborats una sèrie de plànols que ens ajudin a determinar els territoris d’oportunitat de Bellaterra.
S’ha partit del creuament dels indicadors següents:
Localització de les parcel-les qualificades com a 20a/10, 20a/11 o 20a/12 lliures d’edificació (solars).
– Solars amb més d’un terç de la seva superfície amb pendent inferior al 20%.
– Parcel-les amb front a carrer amb pendent inferior al 6%.
– Proximitat a les parades de transport públic:
1) parades de bus 200 m.
2) parada FGC 600 m.
– Proximitat al comerç i als serveis a les persones: 500 m.
– Proximitat als equipaments: 500 m.
S’ha calculat quina quantitat de sòl compleix amb 3 de les condicions anteriors (evidentment la de parcel-la lliure es una condició que cal complir si o si). Sabent aquesta dada, podem saber el sostre potencial que està en joc. Amb el sostre i una dimensió mitjana de 100 m²/hbtg
“A l’estudi, Jornet, després de fer un ampli i curós estudi de Bellaterra, va arribar a la conclusió que la divisió de les cases de Bellaterra en dos habitatges, de forma generalitzada, està totalment desaconsellada per motius de sostenibilitat“.
Vista aèrea del territori de Bellaterra 📷 DIPUTACIÓ DE BARCELONA
LLUÍS TORRES|Avui compartim l’estudi urbanístic de concentració d’habitatges a Bellaterra que la Diputació va encarregar al prestigiós arquitecte urbanista Sebastià Jornet, i que es va presentar online el 7 de març de 2022. Es va penjar a la web de l’EMD, però desconeixem si a dia d’avui segueix estant disponible pel veïnat de Bellaterra.
A l’acte, que va ser telemàtic, hi van assistir el president de l’EMD, Ramon Andreu, i la tinenta d’alcaldia de Territori de l’Ajuntament de Cerdanyola, Eulalia Mimó.
L’estudi va néixer de la demanda de una part d’ell veïnat d’estudiar la possibilitat de dividir les seves cases en dues propietats separades.
L’EMD de Bellaterra va encarregar l’estudi a la Diputació de Barcelona a través d’una subvenció, i la Diputació va ser qui contractar el prestigiós arquitecte urbanista, Sebastià Jornet per realitzar-lo.
Jornet és professor associat del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori i de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya. Jornet també és membre del Comitè d’Experts per a la reforma de la legislació urbanística a Catalunya i integrant de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de Catalunya.
En l’estudi, Jornet, després de fer un ampli i curós estudi de Bellaterra, va arribar a la conclusió que la divisió de les cases de Bellaterra en dos habitatges, de forma generalitzada, està totalment desaconsellada per motius de sostenibilitat. El motiu és la manca important de serveis bàsics a la nostra població, que ens obliga a tots a desplaçar-nos regularment. L’estudi només obre la porta a fer petites intervencions urbanístiques als punts més propers a les estacions de tren de Bellaterra i de Can Sant Joan.
Bellaterra.Cat no ha pogut veue el vídeo de la presentació, però podeu veure l’estudi complet a l’enllaç que compartim👇
BELLATERRA.CAT 