LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió sobre el Verd per Bellaterra del bellaterrenc Joan R. de Clasca publicat al número 64 de 1997 L’Esquirol de Bellaterra, i la polèmica sobre l’avantprojecte de zona esportiva al Torrent de Can Domènec.
Joan R. de Clascà i el Torrent de Can Domènec
Verd per Bellaterra (Joan R. de Clascà)
Ja tenim polèmica ecologista a Bellaterra, i, de luxe, amb oposició a golf inclosa. I, a més, tenim una nova associació per a la reivindicació dels valors ambientals del nostre poble: Bellaterra Natura. L’Avantprojecte de zona esportiva al Torrent de can Domènec, que està estudiant el Club, s’enfronta, no nat, a un moviment d’oposició acabdillat per aquesta Associació que ja ha iniciat la corresponent recollida de signatures. Es denuncia l’agressió ambiental lligada a la futura operació de reblert del Torrent i fins i tot rebem comunicats de ciutadans a qui la noticia del projecte els fa tremolar les cames i ennuvolar la vista veient amenaçats arbres, mussols, eriçons i esquirols. Tot un panorama d’actualitat.
El nostre poble és viu, evidentment…
En Frederic Roda, l’home més erudit i entès de la història de Bellaterra que conec, m’ensenyava un dia velles fotografies dels nostres paratges: ¡sense cap arbre!, ja que abans de la urbanització original, Bellaterra eren vinyes, i m’explicava com els pins que avui dia omplen el nostre paisatge varen ésser plantats per la immobi- liària que es va “inventar” Bellaterra, com a reclam per afavorir la venda de parcel.les, qui per economía i, sobretot, per rapidesa de creixement, va efectuar la plantació amb pi gallec, tan estrany al paisatge originari català.
També un altra dia em va contar com, un grup d’entusiastes de la imatge de l’esquirol com a símbol de Bellaterra, preocupats pel fet que als nostres boscos no hi havia un sol representant del gènere, varen aconseguir uns exemplars, de raça americana, que hi varen alliberar i que, per tant, varen ésser els pares de la nostra emblemàtica fauna actual.
Amb tot això no vull pas elaborar un argument menyspreador de la defensa del nostre entorn, ni tampoc debilitar cap acció que vulgui preservar la fauna que conviu amb nosaltres. Però, de vegades, es bo desdramatitzar una mica els debats aferrissats per tal de cercar-ne perspectives d’anàlisi més complertes. Està clar que, a Bellaterra, ningú vol, em sembla a mi, donar suport a cap malifeta ecològica, però també està clar que el nostre territori ha de complir amb la missió d’acolliment als seus habitants “humans” i això vol dir que ha d’estar dotat dels espais públics de lleure adients i que aquests han d’ésser, sobretot, accessibles i fonamentalment utilitzables sense recórrer a tècniques d’exploració selvàtica tipus Indiana Jones, amb matxet per obrir-se camí per les bardisses, cordes per escalar-ne les vessants, botes especials per a resistir els àcids al creuar els seus rius-claveguera i revolver per defensar-se de l’atac dels molsuts i descarats exemplars d’enormes rates de claveguera que, a més de mussols, eriçons i esquirols, els poblen.
L’estricta realitat i legalitat urbanística ens diu que les dotacions significatives i qualificades de zones verdes i lliures d’ús i gaudí públic que existeixen a Bellaterra són els nostres torrents. Per tant, els habitants “humans” de Bellaterra, si volen poder gaudir d’aquests espais, (cosa a la que tenen el mateix dret que els ciutadans que viuen en altres indrets on les zones verdes són terrenys “normals”) han de poder exigir que s’hi practiquin les adients operacions de reparació infrastructural per tal que es transformin en terrenys com hem dir accessibles i utilitzables normalment.
Està clar que aquestes transformacions caldrà efectuar- les amb la cura ambiental que calgui per preservar-ne les espècies però, vista la història, no passarà res de nou si damunt el reblert dels torrents, (convenientment canalit- zats els seus fons-claveguera) hi tornen a plantar arbres, potser aquesta vegada d’espècies més adients al territori Vallesà com ara roures, alzines i pi del país.
A partir d’aquest moment i quan ja tinguem les zones verdes a les que tenim tot el dret, podrem discutir com les gaudim i per què no, si les dotem o no parcialment amb instal.lacions esportives amb l’edificabilitat, les característiques, i la forma i proporció adequades a les normatives urbanísti- ques vigents.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article de 3Cat sobre un estudi que han participat més de 7.000 voluntaris d’entre 40 i 65 anys, vinculats al projecte GCAT Genomes for Life de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol.
Investigadors de l’ISGlobal aconsellen no menjar durant unes 12 hores durant la nit, però desmenteixen que saltar-se l’esmorzar ajudi a aprimar-se
Una taula de dinar a Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Sopar d’hora per tenir un dejuni nocturn més llarg –d’unes 12 hores– i esmorzar d’hora és beneficiós per mantenir un pes saludable. És la conclusió d’una recerca liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que relaciona aquests hàbits amb un menor índex de massa corporal a llarg termini.
L’estudi conclou que el que pesem no té a veure només amb què mengem, sinó també amb les hores a les quals ingerim els aliments, tal com apunten també altres estudis recents.
Menjar d’acord amb els ritmes circadians
Els motius, els exposa la investigadora Luciana Pons-Muzzo:
“Creiem que això podria ser perquè menjar més d’hora durant el dia s’ajusta més als ritmes circadians i permet cremar millor les calories i regular la gana, la qual cosa pot ajudar a mantenir un pes saludable.”
I és que “els patrons d’ingesta de menjar inusuals poden entrar en conflicte amb el sistema circadiari, el conjunt de rellotges interns que regulen els cicles de la nit i el dia, i els processos fisiològics han d’acompanyar-los”, assenyala la investigadora Anna Palomar-Cros.
Què passa si ens saltem l’esmorzar?
L’estudi apareix en un moment és que es parla molt del dejuni intermitent i desmenteix algunes fórmules que s’han fet populars com la de saltar-se l’esmorzar.
Segons aquesta investigació, si es vol perdre pes és millor intentar avançar l’hora del sopar que no pas saltar-se el primer àpat del dia. Perquè l’esmorzar “regula la gana i ajuda al fet que la ingesta total al llarg del dia sigui menor”, explica la investigadora d’ISGlobal Camille Lassale.
Els investigadors de l’ISGlobal també plantegen un tipus de dejuni intermitent, que és el dejuni nocturn. Però han observat que saltar-se l’esmorzar fins i tot pot contribuir a augmentar el pes corporal, afirma Lassale en declaracions a TV3.
I afegeix:
“Altres estudis d’intervenció en participants amb obesitat han mostrat que aquesta tàctica no és més eficaç que la reducció de la ingesta de calories per reduir el pes corporal a llarg termini.”
Amb tot, cal tenir en compte que, quan parlem del pes corporal, el més decisiu és l’activitat física i els aliments que es mengen.
Com s’ha fet l’estudi?
Hi han participat més de 7.000 voluntaris d’entre 40 i 65 anys, vinculats al projecte GCAT Genomes for Life de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol.
El 2018 van respondre qüestionaris sobre el seu pes i altura, el seu estil de vida i els seus hàbits alimentaris (què menjaven i a quines hores), així com la seva situació socoieconòmica.
Cinc anys després, el 2023, més de 3.000 participants van realitzar una visita de seguiment amb l’equip investigador, en què se’ls va tornar a registrar les mesures i plantejar un nou qüestionari.
Menys risc de malaltia cardiovascular i de diabetis
Es tracta d’una recerca publicada a l’International Journal of Behavioral Nutrition and Physical Activity i que dona continuïtat a la línia de recerca de l’ISGlobal sobre crononutrició.
En els últims anys, l’institut ha publicat altres estudis més que tenen resultats en la mateixa direcció i que apunten que el dejuni nocturn no només contribueix a reduir el pes corporal, sinó que té efectes beneficiosos per a la salut.
En un d’ells es va observar que sopar i esmorzar d’hora s’associava amb un menor risc de malaltia cadiovascular. En l’altre, que pot ajudar a no desenvolupar diabetis del tipus 2.
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Oriol Gibert va realitzar a l’escultor Emili Colom (Barcelona 1924-Bellaterra 2007), a la revista L’Esquirol de Bellaterra, l’estiu de 1994. Colom és l’autor dels Esquirols de Bellaterra, única escultura a l’espai públic, emplaçada a la Plaça Maragall.
Llàstima que les administracions públiques tenen totalment abandonada l’escultura, tota ella mig trencada i oxidada des de fa un munt d’anys
Escultures Cavall de la llibertat i Esquirols de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Oriol Gibert entrevista a Emili Colom
L’escultor Emili Colom no para. El creador dels esquirols de la Plaça Joan Maragall afirma que està jubilat (va néixer l’any 1924), però en el seu taller de Bellaterra ja projecte dues escultures noves per a l’església de Sant Miquel del Port i un altar per a la Col.legiata de Cardona. Tot just fa un mes que es va presentar públicament una talla seva a l’església barcelonina de Sant Pau del Camp, talla que s’afegeix al gran nombre d’escultures que d’ell es poden veure arreu de Catalunya. Durant molts anys ha treballat en el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, fent-hi rèpliques de les obres d’art religioses custodiades als museus catalans. A causa del seu domini de les tècniques escultòriques, en un llibre suís sobre el romànic català van confondre una de les seves obres amb una escultura de l’època.
Se sent còmode treballant per encàrrec?
Sí, força. Però també tinc obres de creació lliure: he fet dues exposicions a Àustria, tres a Ginebra. M’han comprat escultures a l’estranger… i també tinc molts dibuixos en col.leccions particulars.
Perd algun grau de llibertat quan treballa per encàrrec?
No exactament. El que passa és que sovint topo amb els mals arquitectes que no tenen gens en compte el projecte escultòric: per exemple, vaig fer una estàtua del timbaler del Bruc, per a Santpedor, que s’havia de posar damunt d’un pedestal de dos metres i la van instal.lar dins d’un bassalet, a nivell d’aigua. Ara bé, de vegades passa tot el contrari: l’arquitecte de la Catalana-Occident aquí a Sant Cugat, va donar moltes voltes buscant una escultura que s’adeqüés al seu edifici fins que va trobar el meu “Cavall de la llibertat” i el va ins- tal.lar allà amb molt de compte i encara hi és.
La talla que ha fet a Sant Pau segueix una línia molt propera a les talles romàniques de fa un mil.leni; es pot considerar vigent el treball escultòric actual amb tècniques de l’antigor?
I tant! Què més voldríem que dominar totes les tècniques escultòriques del passat! Jo he treballat tots els estils d’art religiós català, des del romànic fins el neoclàssic, passant pel gòtic i el barroc. L’escultura de Sant Pau del Camp s’inspira en les talles ròmàniques de fusta policromada. El romànic català és pobret però impressionant. Sempre m’ha interessat bastant i l’he estudiat a fons.
Com prepara les escultures des que rep un encàrrec fins que les presenta en públic?
Jo tinc dues personalitats: d’una part hi ha el poeta, el creador que s’ha d’inspirar, però per altre banda tinc l’ofici que m’ajuda a estudiar les obres d’art del passat, a fer molts dibuixos i esbossos i a adaptar les escultures a l’espai on seran instal.lades. Per exemple. Sant Pau del Camp l’he analitzat de dalt a baix.
Amb quins materials se sent més còmode a l’hora de fer escultu- res?
Jo treballo amb tot tipus de materials. En escultura, a més a més de l’art hi ha d’haver l’ofici. Si algú vol ser escultor cal que domini les diverses tècniques d’aquest ofici: bronze, marbre, fusta… però per començar, cal anar al taller d’un escultor i escombrar-lo, com he fet jo.
Com definiria l’ofici d’escultor?
Ser escultor significa conèixer totes les tècniques que es relacionen amb l’escultura. Jo he treballat en una fundició, he fet il.lustració, he dissenyat joies, he treballat l’ivori, he fet ceràmica… l’estudi d’aquestes tècniques va definint l’ofici. A més a més, ser escultor també significa saber muntar grans escultures sense que caiguin per terra, o saber esmolar les eines, o controlar els volums. Vaig quedar esgarrifat quan van haver de fer servir un ordinador per convertir el Cobi en un ninot de tres dimensions. Si és facilíssim!
Vostè ha cultivat des de sempre diverses tècniques, formats i temàtiques, però sense apartar-se mai del figurativisme. Considera que l’abstracció no és art?
I tant que no! No pot ser que jo ara agafi un filferro cargolat i, basant-me en la meva filosofia barata, digui que una idea determinada es tranfereix en aquest objecte deforme. Actualment, les arts plàstiques van cap per avall: Tot són idees, però no hi ha obres. Els “artistes” surten retratats a la premsa però de les seves “obres” no se’n sap res. Ara bé, diuen que les seves idees són genials. Això és un frau! Per exemple hi ha el trasto de ferro del cèlebre Chillida a la plaça del Rei, que només serveix d’urinari. Les arts plàstiques són més que això, són el notari de la història: Coneixem el passat gràcies a l’art i, en canvi, aquest “art” actual no explica res de com som.
Quins són els seus escultors preferits?
Si parlem de l’antigor, i sense menysprear els grecs i els bàndol en el qual havien lluitat. Era bastant agosarat per l’època… El monument es va desfer, segurament la pedra era molt dolenta…
A Bellaterra ha trobat l’espai adequat per a crear?
Sí. Jo aquí estic molt tranquil: tinc el meu racó, el meu estudi… Abans de venir a Bellaterra vivia en una torreta a Sarrià, on també hi tenía el taller. Allà hi estava molt bé, però quan van començar a construir edificacions sense mesura pels voltants me’n vaig cansar. Ara ja fa anys que visc a Bellaterra però segurament sóc la persona més insociable que hi viu, perquè com que sempre vaig encaparrat amb les meves coses, no estic ni per festes majors ni per a res.
Creu que és conegut entre els veïns de Bellaterra?
No, no sóc gaire conegut, però ja m’està bé. No m’agradaria que m’adulessin.
Una de les seves obres s’ha convertit en tot un símbol per la gent de Bellaterra, es trac- ta dels Esquirols de la Plaça de Joan Maragall. De totes maneres, Bellaterra no destaca gaire per les seves escultures públiques…
No, gens. De fet em sembla que l’escultura dels Esquirols és l’única que hi ha. I això que a Bellaterra hi vivim diversos artistes.
LLUIS TORRES|Recordem que a l’àtic de Diagonal, 431 (amb Aribau), a mitjans dels anys 60 es va crear el Stetic Club, exclusiu per a socis. El seu creador fou en Lázaro Bassat, tiet de l’empresari de publicitat Lluís Bassat, una família que es va establir a Barcelona després que visitessin l’Exposició Universal de 1929. La família Bassat eren els fabricants de les fulles d’afaitar Filomatic, recordades per les seves simpàtiques campanyes publicitàries de televisió, amb Gila d’estrella estelar. Recordeu aquell eslogan “Fa un gustirrinin‘ dels anys 70?
Historia de un Barman (“Dioni” Rodríguez del Ejido (Barcelona, 27 agost 1930-octubre 2016)
STETIC CLUB va ser un gran gimnàs d’elit, situat a mitjans dels anys 60 a l’àtic de l’Edifici Chasyr*, Diagonal, 431 (Aribau), tenien sala de massatges, que alternativament utilitzaven sòcies i socis, també perruqueria i piscina.
Segons recorda “Dioni“, Dionisio Rodríguez del Ejido, (Barcelona, 27 agost 1930-octibre 2016), al seu llibre Història de un Barman (2012), entrà con director al Stetic Club de Barcelona, associat amb Lázaro Bassat (Istanbul, 21 abril 1920-Barcelona, 16 febrer 2006). La col·laboració no va ser gaire fructífera, ja que com a bon jueu l’havia proposat a Dioni un negoci on els preus els posava la junta, cosa que demostrava el poc marge de benefici. Així i tot diu que li va il·lusionar fins a empenyorar-se, doncs tot el material d’hostaleria corria al seu compte. Varen contractar un dels millors chef de cuina que no era altre que l’ex professor de lnstitut de la Dona, -on les dones de l’alta societat barcelonina acudien a les seves classes culinàries-, és a dir, el Sr. Josep Rondissonii Battù (Turín,1890-Barcelona, 14 agost 1968)
El mestre de cuina Josep Rondissoni donant classes (1930) 📷 CEDIDA
Josep Rondissoni (el seu nom apareix amb la forma catalanitzada com a autor als seus llibres publicats en català) va ser un cuiner italià amb família d’origen suís, establert a Catalunya. Va estudiar a França i i arribà a Barcelona el 1914, passant per l’Hotel Majestic, el Cercle del Liceu i l’Hotel Victoria de Palma, abans d’esdevenir xef del Casino de l’Arrabassada. Des del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1937), fundat a Barcelona per Francesca Bonnemaison. Va dirigir la redacció de la revista Ménage entre 1930 i 1937, i després de la guerra civil va haver de passar a la Secció Femenina de la Falange. A Sitges dirigí el restaurant La Cala entre 1955 i 1963. Per les seves taules passaren totes les personalitats que vivien o eren convidades al poble perquè era sempre marca de prestigi i èxit
Stetic Club era d’una gran categoria, el gran chef Rondissoni elaborava els plats del dia amb productes que Dioni aportava del Mercat de la Boqueria. La selecta clientela era mínima, -només amb l’assistència d’alguns dels socis del club-. Per les nits no obrien, fet que no ajudava gaire econòmicament.
Jordi Sabaté ens mostra la guitarra del seu pare, en Miquel Sabaté “Simplicio”, tenor i Luthier, que va tocar en Narciso Yepes al Stetic Club Privat de Barcelona
En certa ocasió va venir a dinar en José María Gotarda, més aviat a degustar la cuina personal de Rondissoni i va felicitar al “Chef”, era el més correcte, -sobretot quan un és convidat, és la norma-. Organitzaven sopars musicals, i fins i tot en un, el soci Dr. Salgado va convidar, el gran concertista de guitarra, Narcís Yepes, qui va tocar una de les guitarres d’en Miquel Sabaté Simplicio (sogre d’en Dioni), que a part de tenor s’havia convertit en un bon Luthier. Aquell dia varen tenir l’honor que el mestre Yepes la toqués, sent una opinió molt satisfactòria.
Segons recorda en Dioni, una de les més sonades anècdotes al Stetic Club, va ser sobre una gran gala de cap d’any, amb dues orquestres i amb pista de ball -de fusta desmontable-, llogada com tot el parament, vaixella, cristalleria etc., Dioni va encarregar a unes caves d’un bon amic seu, que li produeixin un Cava negre, segurament va ser la primera vegada que es va conèixer un cava de color fosc. Tant la cuina com la sala van estar a l’alçada, però tenint en compte la gran quantitat d’errors que es podien cometre en una celebració tant especial, per una clientela que no era altra que la gran colònia jueva de Barcelona, -fins i tot va assistir l’embaxaidor de la República Argentina de Madrid-.
L’organització no va sortir del tot com estava planejat, ja que els mateixos socis assistents del Stetic Club, van col·laborar fent sortejos d’obsequis. Així que malgrat totes les mancances, es va celebrar bé, però el resultat econòmic va resultar una mica decebedor, ja que després de pagar tots els extres, varen romandre en números vermells, però contents.
A la part alta es trobava el Stetic Club de Lázaro Bassat 📷 CEDIDA
EDIFICI CHASYR, DIAGONAL, 431 (BCN) Autor Raúl de Miguel Rivero / Carles Madirolas (esmalts) Des de la seva construcció, l’any 1965, es va convertir en un dels edificis més singulars de la Diagonal, en obert contrast amb els edificis de començament de segle, bàsicament per la seva agosarada façana. El seu arquitecte, Raúl de Miguel Rivero va apostar per una façana de vidre negre amb 42 panells esmaltats amb clar domini del color vermell intens, obra del ceramista i esmaltador Carles Madirolas i Casart (Barcelona, 1934 – 2007), que representen la creació del món i les tres formes de la vida: vegetal, animal i humana. Al terrat s’entreveu un pavelló quadrangular de formigó i vidre – amb aire nòrdic-, posat de biaix, rematat amb coronament corbat i una mena d’antena central, a més d’un paredat que sosté el reclam de l’asseguradora. L’aparellador va ser Marià Suriñach Guàrdia.
Font: “Dioni” Dionisio Rodríguez del Ejido, Història de un Barman
JOSEP RONDISSONI BATTÙ (Turín, 1890-Barcelona, 1968) “un mestre a cavall entre dues etapes”
Josep Rondissoni Battù va ser un cap de cuina suís, o d’origen suís no he pogut determinar-ho amb precisió-: “Nació en Turin, o en los alrededores de Turin. El aprendizaje y la profesión los ejerció en Francia -on va ser deixeble d’August Escoffier-, Suiza y España, A España le trajo la Guerra Europea y ya no se movió d’aquí“. Així, doncs, va arribar a Espanya, i potser concretament a Barcelona, l’any 1914: “Estuvo de “chef” en el Casino de la Rabassada en aquellos días de la primera contienda en que se jugaba tanto o más que se comía. Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince de la calle de Fernando, en el Majestic, en el Círculo del Liceo, en el Hotel Victoria de Palma de Mallorca, donde infinidad de veces había servido al archiduque Luis Salvador de Austria”. El propi Rondisssoni diu “que siempre me ponía [l’arxiduc] en la mano una moneda de veinte francos, una propina de príncipe de entonces. Desde 1924-data errònia José Rondissoni se dedica a enseñar lo que sabe en materia gastronòmica” (Llopis 1954). Ara bé, aquestes notes cal tenir molta cautela perquè segons en comunica el sr. Jaume Rius Gumà, fill de Capellades però resident des de fa molt anys a Sitges i que va tenir el plaer de treballar uns sis o set anys al costat del “Sr. Rondissoni”, tal com explicita, sempre deia que era italià, encara que la seva família podria ser d’origen suís.
Per documentar la seva trajectòria docent he fet un buidat, tant a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona com a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. En aquest Centre hi ha lligalls de multitud d’apunts manuscrits sobre alimentació així com de bibliografia culinària, però no puc afirmar que siguin realment de Rondissoni, car estan escrits per diferents mans.
De la seva qualitat pedagògica se n’han fet valoracions diferents; per exemple: “Del que s’aprenia amb Rondissoni, se’n pot tenir una idea fullejant les seves Classes de cuina. Si obrim a l’atzar les del curs 1925-26, hi trobem receptes com bavaresa Bristol, consomé Celestina, puré Longchamps, maionesa de salmó a la russa, rosbif a l’anglesa, etc. Obrim per on vulguem, sempre surten plats semblants i poques vegades una recepta del país” (Torrado, dins Agulló 1990, VII).
En aquesta època sembla que Rondissoni va consultar-utilitzar el manuscrit de fra Tolosa que he esmentat, perquè en el receptari, en llapis i en català, hi figura la paraula “fet” en algunes elaboracions i, en alguna d’elles, la data, que correspon a les classes que impartia aleshores. Si aquest tipus de cuina la feia abans de la guerra, una vegada passada, va continuar en la mateixa línia. Així per exemple, el llibret n° 4 de les “Clases de Cocina” que l’autor impartia al centre, anomenat ara “Instituto de Cultura para la Mujer”. S. F. de F.E.T. y de las J.O.N.S, seguint el règim franquista, que corresponen al curs 1943-44, hi figuren “Huevos al nido“, “Tartaletas de langostinos”, “Huevos a la Clamar”, etc. Això mateix es pot observar en els números 5 i 6 del mateix Curs. No cal dir que aquestes últimes classes s’impartien en “la lengua del Imperio“, és clar!
Abans de la guerra civil, concretament l’any 1935, el professor Rondissoni també impartia classes a les subscriptores de la revista “Menage”-de la qual n’era responsable de la redacció culinària-, que tenien lloc a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he pogut localitzar als números 49 i 52 de la revista esmentada. Les receptes són de caire estrictament francès: “Filetes de lenguado Orleans”, “Tournedos a la Marguery”, “Carlota Walkiria”, “Merluza a la Trianon”, “Solomillo de ternera a la Rodesia” i “Savarina a la Pompadour”. Rondissoni també feia classes per correspondència, per als subscriptors de la revista, com manifesta el número 49, p. 229.
Revista Menage
Rondissoni figura com a “Jefe de Redacción” de la revista Menage des del primer número (febrer de 1931) fins al 70, de novembre de 1936. No sé perquè, a partir d’aquesta data, l’empresa Sociats prescindeix dels seus serveis i no descarto que fos a causa de la guerra i la davallada del consum dels seus productes. Més enllà d’això crec, però, que Menage necessitaria un estudi monogràfic on s’analitzés, per una part, el receptari i la seva evolució, les possibles duplicitats a variants de les elaboracions i, sobretot, quina mena de receptari s’hi troba i a quin públic anava adreçat.
El mes d’agost de 1932, amb motiu d’una Exposició-Fira de fruites que es va celebrar a Barcelona, aquest Mestre va collaborar en l’elaboració de melmelades així como en la tècnica de conservació de fruites (L. V., 09/08/1932: 8).
Les classes de cuina a l’Institut de Cultura de la Dona
Per fer un puntual seguiment de les Classes de Cuina que es van impartir a l’Institut de Cultura de la Dona, m’he basat en la documentació que es conserva a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. El document més reculat que hi he trobat és de l’any corresponent al Curs 1912- 1913. A la part “Culinaria” hi figura com a professor Mr. Pince (Programa 1912: 45); no he trobat cap mena d’informació sobre aquest mestre. Recordo que a Barcelona hi ha haver el restaurant Pince, però crec que el patró no era cuiner; és possible que fos un germà. En el Report corresponent al Curs 1916-1917, s’hi diu: “Classes setmanals. Aquestes classes, que començaren a funcionar l’any 1913, tenen per objecte els coneixements complementaris i domèstics de les alumnes, com indiquen les assignatures de què les matèries consten” (Report 1916: 20). Per tant no hi ha cap dubte sobre la data dels inicis dels Cursos de Cuina (a més això concorda amb la còpia de l’exemplar que tinc per deferència de l’amic Castells). El Curs 1914-1915 tornem a trobar “Cuina Pràctica. Sota la direcció de Mr. Pince” (Programa 1914: 35). Les classes es feien els dimarts al matí, d’onze a dotze. El Curs 1917- 1918, en la “Llista de Professors i Assignatures, Classes setmanals“, i en l’apartat “Cuina Pràctica”, hi continua figurant Mr. Pince i en les Classes de Rebosteria, D. Manel Muñoz i Josep Torres. En aquestes últimes hi havia alternança de professors; a les de 1916-1917, s’hi incorpora Josep Jansà, a les del 1930, Miquel Termes, Mercè Sarrado [o Serrado] i Mercè Vert.
J.RONDISSONI, Culinària, Mil recetas de cocina. Primera edició de 1945 i segona de 1954 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Sobre la data d’incorporació de Rondissoni a les Classes de Cuina s’ha de dir que, malgrat que segons s’ha dit: “Rondissoni s’incorpora a l’Institut el juny de 1921, segons el llibre d’Actes, i cobrarà de 400 a 500 pessetes al mes. Tenia també cura dels menjadors del casal” (Marín 2004: 135), aquesta data no és correcta, ja que a la Memòria-Programa 1918-1919, dins el “Quadre de Professors”, i a l’apartat de “Cuina Pràctica”, ja hi figura D. J. Rondissoni. Ara bé, em comenta la senyoreta Maria Oriola, actual bibliotecària de la Biblioteca Bonnemaisom que no es conserven les Actes corresponents als anys 1920-1921. Com que Rondissoni, segons Llopis: “Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince, de la calle de Fernando“, una hipòtesi plausible seria que fos aquest tal mestre Pince, inicialment encarregat de les classes i que després cedir més tard a Rondissoni.
En el Report anual que feia l’Institut de Cultura referent a la marxa de l’Entitat, l’any 1923 les: “Classes de Cuina Pràctica“. L’esmentada Classe s’obri el dia 7 de novembre confiada, com les d’Ensenyament Secundari i Domèstic i la de Cuina Popular al professor D. Josep Rondissoni. Es dóna els dimarts, a les 11 del matí, confeccionant-se el plat i fent-ne mentrestant l’explicació del mateix”. Les Classes de Rebosteria es van iniciar el dia 6 de novembre: “Les lliçons anaren alternant, dedicant-les una setmana a plats de rebosteria, i l’altra a plat dolç de cuina, confiades respectivament als professors senyor Torres i Sr. Rondissoni. A les alumnes d’aquesta classe, el mateix que a les de cuina pràctica, se’ls entregà mensualment un llibret que contenia impresa l’explicació de les lliçons donades durant el mes”.
Classes de Cuina del mestre Rondissoni que s’anunciava a la revista Menage.
L’any 1924, pel que fa a “Cuina casolana”, hom diu: “Destinada a les sòcies en general, ha vingut donant-se els tercers diumenges de mes a la tarda“. Sobre les “Classes de cuina popular” sabem que: “Començant el 16 d’octubre, tots els dies feiners el matí, ha funcionat aquesta classe a la qual ha assistit un promig de 150 cuineres. La darrera lliçó es donà el 28 de juny. A les que acreditaren tenir 60 tiquets d’assistència i confeccionaren un guisat a presencia d’un tribunal se’ls expedí un certificat d’aptitud”.
De les Classes de cuina pràctica es comenta: “Des del 6 de novembre fins el 16 de juny, excepció feta els dies festius i de vacances, s’ha donat els dimarts a les 11 del matí la lliçó de cuina pràctica. A la mateixa es matricularen, assistint-hi amb assiduïtat, bon nombre de senyores i senyoretes de l’alta societat de Barcelona”. Resulta evident que les Classes gaudien d’un gran predicament en aquests anys. Com a complement, les alumnes tingueren durant el curs una lliçó d’anatomia animal”, mostrant-los les diferents peces d’una vedella i la seva aplicació més adient pels diversos guisats. El mestre Rondissoni, pel que sembla, no deixava res a l’atzar.
Però si les Classes de cuina, fins a la data esmentada, eren tot un èxit, en canvi a l’Escola de cambreres i cuineres” es reconeix que: “Comptades han estat les demandes d’ingrés en aquesta escola, essent d’esperar que aniran augmentant quan es coneguin la utilitat i la importància d’aquest ensenyament“. El novembre d’aquest any 1924, Dª Rosa Sensat [i Vila] de Ferrer -la cèlebre pedagoga, aleshores directora de l’Escola del Bosc-, va pronunciar-hi una conferència sobre Les bases d’una alimentació racional.
Ja en el curs iniciat l’any 1925, el dia 4 de novembre van començar les Classes de l’Ensenyament Domèstic. En el primer curs s’impartien: “Nocions de ciències aplicades a la cuina i a la casa“. En el segons curs: “Cuinar i Proveïment“. S’explicita que: “Les alumnes han fet les pràctiques de servir taula i auxiliar a la cuina del Restaurant sota la direcció dels professors senyor Pagès i senyor Rondissoni”.
Aquestes Classes finalitzaren el dia 13 i el dia 20 amb un acte de comiat i en presència de les alumnes, familiars i tot el cos Directiu de l’Escola, es van presentar plats elaborats per les alumnes. Les classes de “Cuina casolana” es feien mensualment un diumenge a la tarda. En acabar se sortejaven els “guisats entre las presentes”.
Sobre les Classes de cuina popular. “Des del dia 16 d’octubre al 27 de juny, tots els dies feiners s’ha donat, a les 8 del matí, una lliçó de cuina”, també amb el mateix nombre d’assistentes de l’any anterior. Les Classes de cuina pràctica es van impartir del 4 de novembre fins al 23 de juny. Les assistentes continuaven sent de l’alta societat de Barcelona”. Respecte a la Classe particular de cuina, amb una classe setmanal, “a la qual han assistit les alumnes que elles mateixes, sota la direcció del professor senyor Rondissoni, confeccionaven els guisats”. “L”Escola de Cambreres i Cuiners” continuava amb la mateixa tònica que l’any anterior, és a dir, amb una participació més baixa del que s’esperava.
El mateix any 1925 es van fer: “Classes de Cuina de Règim“. Amb l’objecte de facilitar llur comesa a les persones que tenen a llur càrrec l’alimentació de malalts sotmesos als diferents règims que les malalties exigeixen, pel mes de març foren establertes les esmentades classes de cuina; després d’haver demanat el valuós concurs, que amablement ens fou concedit, de metges competents en diverses especialitats”. En aquest sentit, dos anys després, Rondissoni va col·laborar amb el llibre Lliçons de cuina de règims per a diabètics, gastro-intestinal i infantil.
En el llibre de la “Caixa de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona“, hi figuren diversos pagaments al mestre Rondissoni. Per exemple, el mes de juliol de 1929 “J. Rondissoni clases de cocina“, cobra 100 pessetes i, el mateix mes: “J. Rondissoni, Cocina Popular“, 125 pessetes. Pel juliol de 1930, “J. Rondissoni, mensualidad clases cocina”, 125 pessetes. Sembla, per tant, que cobrava per dos conceptes diferents. Si es compara amb els sous d’altres docents, un professor de “prácticas comerciales” cobrava 45 pessetes, un de “clases particulares“, entre 35 i 35,87 pessetes i un de “Enseñanza Secundaria“, 75 pessetes. Ara bé, caldria saber les hores de dedicació de cada professor per poder establir algun escalafó. El mes de setembre, “J. Rondissoni”, 225 pessetes. Sembla que l’última dada correspon al mes de gener de 1931: “J. Rondissoni, profesor clases de cocina“, amb el sou de 225 pessetes. (No he pogut localitzar el llibre d’Actes a què fa referència la doctora Marín; però no tindria gaire sentit que Rondissoni cobrés de 400 a 500 pessetes al mes l’any 1921 i deu anys més tard només 225 pessetes).
Tornant a l’Institut per a la Dona, segons les dades de l’any 1924, en l'”Ensenyament Domèstic” figuren D. Josep Rondissoni, D. Albert Pagès, D. Josep Torres, Da Mercè Serrado i Dª Mercè Vert, però no s’hi estableix cap tipus de distinció entre cuina i rebosteria; això mateix succeeix l’any 1925.
El Curs 1926-1927, les “Classes setmanals” van ser 84, i no hi figura cap Classe particular; en el 1927-1928, hi consten 78 “Classes setmanals” i cap de “Classes particulars“; a la Memòria de l’any 1929, a la “Llista de Professors” no s’hi detalla 1″Ensenyament Domèstic” -en desconec el motiu-, però sí, en canvi, a la corresponent a l’any 1930.
L’any 1934, sobre les Classes de Cuina, ja impartides dins la “Secció Permanent d’Educació i Instrucció, es diu: “S’han vist concorregudes com de costum, així com també las dels tercers diumenges de mes destinades a les sòcies”.
L’assistència a les Classes de Cuina va seguir la trajectòria següent:
En paraules de Cristina Segura, estudiosa de l’Institut de Cultura: “Allà on l’institut va arrasar i superar totes les expectatives pel que fa a quotes d’assistència i popularitat va ser les classes de cuina.
Havien començat de manera timida durant els primers anys, però de mica en mica van anar obrint especialitats: cuina de malalts, popular, rebosteria… I el 1922, només en l’especialitat de cuina popular, hi van assistir gairebé 40.000 dones. Tot un èxit sense precedents”. El 1924 i 1925 també hi va haver més de 39.000 alumnes. Aquesta és una xifra molt alta si la comparem amb les del quadre anterior. Si ens preguntem el perquè d’aquesta davallada tan gran entre l’any 1922 i el 1935, potser la resposta, encara que no definitiva, podria ser que les alumnes van passar-sobretot a partir de l’any 1934-, de l’Institut a l’Escola Professional per a la Dona, on les classes les impartia un altre mestre, en Joan Vila.
Segura explica: “Les noves installacions de l’institut, amb la cuina del soterrani i la de la quarta planta, ho permetien. La disposició de la cuina del soterrani, amb accés per la planta baixa, era en forma d’amfiteatre romà. [Les fotografies que es conserven així ho demostren). Al mig, en una superfície contínua disposada en semicercle: el fogons, la pica, l’espai de treball. Encerclant-la, es disposaven els seients de manera esglaonada per tal de tenir perspectiva sobre l’actriu o actora principal, el professorat. Des de qualsevol distància es podia anar seguint, fil per randa, cada un dels passos en l’elaboració d’un plat. En aquesta sala es feien les classes més massives… El cas més paradigmàtic n’és l’espai de la cuina i tota l’activitat que hi gira al voltant. Els llocs on s’impartien les classes de cuina, progressivament, s’anaven assimilant a laboratoris, ja ho hem vist a l’institut, però a més de l’espai també va canviar la representació de la persona que n’ostentava el coneixement. En les imatges que es conserven de les classes de cuina, tant les generals com les especialitzades, es veu que el professorat són els cuiners, en canvi les dones, que devien cuinar cada dia a casa, ocupaven els seients com a alumnes”. Després afirma que l’artífex de tot això va ser el propi Rondissoni, que a més va ser l’introductor dels canelons a la cuina catalana (Segura 2007:89-91).
Una de les característiques d’aquesta pedagogia era que també es feien sortides a mercats, com el de Vic, i a fabriques d’elaboració d’aliments. Les assistents, per un preu mòdic, rebien la recepta impresa que es cuinaria aquell dia. Van ser publicades conjuntament amb el títol Classes de cuina popular, i l’autor era el propi Rondissoni. Els cursos 1924-25 i 1925-26 estan organitzats per classes setmanals. Els de 1927-28 i els de 1930-31 estan organitzats per plats. A la Biblioteca Francesca Bonnemaison es conserven les de 1924-1925 en dos volums; 1925-1926, en 1 volum i 1927-1928 en 3 volums. Es té constància que, després de les classes rebudes, fins i tot alguna alumna avantatjada es va convertir en professional de la cuina.
Rondissoni estava afiliat a la “Germandat Art de Cuiners“, on figura inscrit l’any 1918 amb el número 190. Aquest mestre, a banda de la seva condició de professor de cuina, també va escriure diverses obres culinàries i de pastisseria, que figuren a la Bibliografia que he aplegat aquí.
Acabada la Guerra Civil, Rondissoni va passar a la Sección Femenina de las JONS. Dos anys després, el 1941, es va cedir a la Diputació de Barcelona: “Todo el haber del Instituto de Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer“, amb la condició que la Diputació continuaria l’obra desenvolupada per l’Institut al llarg de tots aquells anys. El 12 de febrer d’aquest mateix any: “es va fer saber que el professorat de l’Institut hauria de ser de Falange i que es convocaria un concurs per ocupar-ne les places. L’ordre feia inviable un dels acords pactats: la reincorporació de l’antic professorat un cop hagués estat depurat” (Segura 2010: 22-23). Rondissoni devia ser un dels professors que no havia estat “desafecto al règimen”, com el nou règim feixista designava els qui durant la guerra civil no havien pres part activa en cap sindicat ni partit polític. Segurament per aquesta circumstància va ser professor del rebatejat Instituto de Cultura para la Mujer de la Secció Femenina de la F.E.T y de las J.O.N.S, almenys en el curs 1943-44. Probablement en aquella mateixa època, pels volts de 1942, Rondissoni va regentar una xarcuteria a la Rambla de Catalunya, amb cantonada Còrsega, Barcelona (segons comunicació del mestre de cuina sr. Hierro, avui finat, membre del Montepío. També confirma aquesta dada el sr. Jaume Rius).
Primer curs de J. Rondissoni, posterior a la guerra civil, 1943-1944
Igualment aleshores, com a mínim, es van editar 6 llibrets o opuscles. Tots duen la publicitat dels cubets Gallina Blanca i “El Cocinero, vino de cocina“. El nº 3 s’inicia l’1 de desembre de 1943 amb Merluza a la polonesa i Pastel mosaico. Crida l’atenció que en les dues preparacions hi aparegui la tòfona així com el vi esmentat, que defineix com a jerez. Cal pensar que eren elaboracions pensades més aviat per a butxaques privilegiades o, si es vol, de famílies benestants, ja que per a la majoria de la població la postguerra va portar anys de moltes penúries i una gran carestia d’aliments al costat de molt d’estraperlo. El dia 22 de desembre de 1943, explica els Canelones a la catalana, en què posa per damunt de la beixamel, entre d’altres, salsa de tomàquet, que personalment, en tots els anys que he exercit l’ofici de cuiner, mai no he emprat. Crec que no hi fa cap falta!
També sobta el fet que en la recepta del Consommé de ave hi afegeixi “cubitos de caldo Gallina Blanca“, ingredient que de cap manera correspon a unes classes de cuina. Una elaboració amb la qual estic en total desacord és la salsa romesco: els ingredients que cita són all, bitxo, ceba, pebre vermell, tomàquets, oli d’oliva, sal, pebre i vinagre, amb una total absència d’avellanes i ametlles. En el llibret o quadern nº 4, apareixen els Buñuelos de viento en què, on en lloc de la mantega, que és la forma clàssica, fa servir el llard. A l’igual que d’altres professionals de l’època, sembla que tampoc Rondissoni tenia massa cura a l’hora d’elaborar el bacallà, perquè, per exemple, en la recepta Bacalao a la cartuja diu “Hervido el bacalao…, i com se sap molt bé el bacallà no ha d’arribar a bullir mai. En la preparació guisantes a la francesa, omet la chiffonade d’enciam llarg, ingredient que, amb la seva amargor, contraresta la dolçor del pèsol i que ha estat condició sine qua non a la cuina francesa.
En el curs del mes de febrer (nº 5) hi figuren Filetes de lenguado a la cardenal, tortilla paisana, soufflé de chocolate, croquetas de pescado, melocotones a la Margarita, lomo a la Duval, tronco de pescado, bacalao a la pil-pil, sopa de almejas, tortilla celestina, filetes de lenguado a la crema, pudin diplomático, aspic de pescado, bizcochos, perdiz a la vinagreta, huevos a la carmelita, tartaletas de avellanas, crepinetas a la parmentier, corona de Eugenia, pichones a la vinagreta, tortilla soufflé, picadillo al gratin, merluza a la genovesa, flaones de cabello de ángel, carne rellena a la castellana, bollos de Berlín, riñones a la duquesa, pudin brasileña, corona San German.
El llibre Culinaria exprés, com és obvi, inclou elaboracions cuites amb l’olla exprés. Inclou Sopas y Potajes, Arroz y Macarrones, Pescados y Mariscos, Carnes, Aves y Caza, Verduras y Legumbres. Es complementa amb Salsas i Postres.
Potser un dels llibres més interessants d’aquest Mestre és el titulat Golosinas, publicat l’any 1948. Francisco Roig Riera, vell conegut del lector perquè n’he parlat a bastament en altres capítols, li va escriure el Pròleg. Diu:
“Cuando un maestro, doblemente consagrado, a la par que como artista profesional, como verdadero catedrático del arte culinario en lo más sutil y recóndito de sus exquisiteces, acude a mí (como ocurre en este caso) para que, a fuer de amigo -ya que otro mérito no puedo alegar- me preste a levantar el telón tras del cual va a desfilar, en forma de recetas, una de las más bellas obras de reposteria que hasta la fecha se han escrito en nuestra patria, éntranos la duda de si, en realidad, esta corazonada del amigo será un error o un acierto de su modestia… Ha hecho el Sr. Rondissoni, en esta obra, lo que ningún otro autor ha llevado a la práctica todavía: tratar exclusivamente y en toda su plenitud, cuanto se refiere a dulces, o tal vez, con una palabra más general todavía, a postres”.
Com que Roig diu que Rondissoni va exercir “como profesor durante veinticinco años“, això significa dir que l’any 1943 va acabar les seves Classes de Cuina a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he apuntant abans. També afirma que dels llibres Culinaria i Deleites se n’havia fet una tirada d’impressió de deu mil exemplars cadascun, quantitat certament elevada per a l’època.
L’obra tracta primerament dels estris necessaris per poder elaborar tota mena de rebosteria i confiteria. Segueix el tractament del sucre, en les seves diferents fases. El capítol III tracta dels flams, cremes i natilles. Tot seguit s’ocupa dels diferents tipus de bescuits (tipus genovesa, les mones de Pasqua, el pastís Sara Bernhardt, etc.). Segueixen els puddings. El capítol VI descriu el procediment de la pasta de full, on fa una explicació molt detallada, amb dibuixos, intentat descriure els plecs que s’han de donar per aconseguir-la. El capítol següent està dedicat a Tartas y tartaletas, elaborades amb la pasta brisa. Una de les elaboracions que tampoc hi podia faltar són els cakes típics anglesos. El capítol IX tracta de les masses fermentades, com el brioix, el tortell de Reis, els croissants, el Panetón de Milán i la Coca de Sant Joan. Tot seguit explica la preparació de les bavareses. Hi figuren la composició bàsica de l’elaboració de les creps i diferents opcions de farciment. El capítol XII parla dels soufflés i el següent, dels Postres variats, entre les quals hi ha els borregos o l’ensaïmada mallorquina. Quan es dedica a la pasta choux sobta que hi figuri llevat en pols en els ingredients i, en canvi, no en la seva elaboració. El capítol XV s’ocupa de les pastes de té, incloses on les llengües de gat. Seguidament tracta dels canapès, emparedats i tartaletes. Un capítol que tampoc hi podia mancar és el dels torrons i panellets. Igualment dedica la seva atenció a les Fruites confitades, on hi són presents el marron glacé, la confitura de cabell d’angel i la síndria confitada. També parla dels motlles de gelats, granissats i ponches, etc. En definitiva, aquesta compilació és un tractat molt complet, tant de rebosteria com de confiteria.
Segons em comunica el Dr. Jaume Oliver Bruy (22/10/2012), historiador de la població, a qui agraeixo sincerament la seva informació, durant l’estiu de 1953 Rondissoni va regentar les piscines Oller de Sant Martí de Centelles. (el sr. Jaume Rius Gumà, creu que van ser dues temporades, màxim tres).
Una de les classes de Josep Rondissoni Ajuntament de Sitges
Un estudi molt recent afirma que, als anys cinquanta del segle passat, Rondissoni va llogar el restaurant La Cala de Sitges al seu propietari, Pedro Bloch Goechel. Concretament, el mes d’agost de 1955, la publicació L’Eco de Sitges (n° 3322: 21/08/1955), ja anunciava el restaurant bar-club La Cala sota la direcció de Rondissoni, amb cuina selecta i servei de plats a domicili. Durant uns deu anys el mestre va regentar aquest establiment, freqüentat per les personalitats més rellevants del moment. La durada de la temporada era molt llarga, de l’1 de març a l’1 de novembre, 8 mesos -ara les temporades s’han escurçat molt-, i també s’hi feia el servei de Cap d’any. Com que quan Rondissoni va agafar l’establiment ja tenia una edat avançada -uns 65 anys-, va ser recolzat per Jaume Grimau Bauza, un cuiner jove que va saber interpretar la cuina del Mestre i que alguns anys més tard va regentar l’establiment juntament amb la seva muller (Mongay 2012). Segons m’informa gentilment el sr. Blai Fontanals Argenter, que s’ha près la molèstia de fer el buidatge del diari L’Eco de Sitges i altres documents (1) un dels setmanaris locals més antics de Catalunya, el qual s’edita des de l’any 1886-, el Mestre no era el propietari d’aquest hotel, sinó que compartia l’edifici. El restaurant estava al soterrani, amb una entrada a part per un carrer diferent del de l’hotel. Per un acord pactat entre el propietari i Rondissoni, el restaurant feia una funció doble: estava obert al públic i a la vegada era el menjador dels clients de l’hotel.
Per la seva cuina de categoria i, sobretot, per la seva honradesa professional, en no voler donar mai “gat per llebre“, les millors famílies de Barcelona i d’altres indrets, així com les sitgetanes, evidentment, es complaïen a ser els seus comensals. Rondissoni va practicar una cuina honesta, sense estridències, ben elaborada i amb uns preus molt ajustats. El Sr. Jaume Rius i Gumà (2) em comentà que “en lloc de guanyar un duro, es conformava amb quatre pessetes“, és a dir, no donava “clatellades” a l’hora de presentar la factura dels serveis del seu establiment. Això hauria de servir d’espill a molts restauradors d’avui dia que només volen “escandalls“; per això els caps de cuina han de de fer mans i mànigues perquè al final de mes surtin els números que l’empresari vol.
Una dada curiosa del Mestre: cada dia jugava 2 números de loteria -devien ser els “cupons” de l’ONCE-, i sempre abonat al mateix número. Havia guanyat alguns premis, però mai massa importants.
Quan va acabar la seva estada a Sitges devia tenir uns 72 o 73 anys i llavors va tornar a Barcelona. Per les seves grans qualitats, tant humanes com professionals, va deixar una bona petjada a la localitat entre les persones que el van conèixer i, sobretot, entre el personal que va treballar al seu establiment,
Una vegada reintegrat a la ciutat comtal, aquest mestre encara donava un curset d’aperitius i berenars a l’Escuela Hogar del Passeig de Sant Joan el mes d’abril de 1968 (L. V. 28/04/1968: 30). Del que va fer Rondissoni després d’aquesta data ja no n’he trobat cap informació més, ni sobre el final de la seva tasca professional ni sobre l’any de la seva mort. El Mestre no va tenir descendència.
Espero que en futur no massa llunyà, i a partir de les collaboracions i la complicitat dels lectors, es pugui escriure una biografia més extensa d’aquest gran Mestre. Rondissoni, sens dubte, va marcar una gran fita dins l’Art Culinari a Catalunya i sobretot a Barcelona i a Sitges, i les seves qualitats pedagògiques van passar moltes senyoretes que després es van convertir en mestresses de casa amb una bona formació culinària. També s’ha de remarcar que Rondissoni no es va limitar a ensenyar les particularitats de les cuines francesa i espanyola, sinó que també es preocupava per harmonitzar els seus menús tenint en compte tres paràmetres bàsics: el paladar, la dietètica i el pressupost. Com a recopilador gastronòmic, la seva obra magna, Culinaria (amb diverses edicions a partir de 1945), va merèixer molts elogis. Tal vegada un dels més notables sigui que la primera edició duia un pròleg de Lluís Carulla, fundador de Gallina Blanca, i que alguna de les posteriors fos prologada pel reconegut gourmet Manuel Vázquez Montalbán.
(1). El qual, durant una molt amable conversa (11/01/2011), i amb un to emocionat, m’informà de diverses dades personals i professionals del Mestre Rondissoni, especialment les que no apareixen escrites, que són el fruit del dia a dia al seu costat. El sr. Rius va treballar a l’actual Hotel Colón quan el maître era el sr. Cabané Felisart i també, durant 10 anys, ell mateix va ser el maître del restaurant Mare Nostrum, de Sitges, que aleshores era el millor establiment de la població.
(2). El sr. Blai Fontanals Argenter, sitgetà, m’ha ofert dades molt precises de l’estada del Mestre Rondissoni a Sitges. Actualment està realizant un estudi de la història de la restauració i l’hoteleria de la seva ciutat, i li desitjo èxits i encerts a la vegada que li regracio totes les seves informacions.
Portada del vídeo Els Murs de Bellaterra, Filosofia de viure des de 1930 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió sobre Els murs de Bellaterra del bellaterrenc Albert Mallol, publicat al número 73 a la revista L’Esquirol de Bellaterra, el maig- juny de 2000
Els murs de Bellaterra
Passejant per Bellaterra he arrivat a la conclusió que potser la podríem anomenar la ciutat emmurallada. Així com hi ha «Las casas colgantes de Cuenca» o «los jardines de Babilonia», també podríem parlar d’ «Els murs de Bellaterra». És cert que donada la configuració del terreny, a Bellaterra, els murs sovint són necessaris. Són, podríem dir, els murs terapeutics o de sosteniment. També és cert que donada la configuració de les persones, els murs poden ser necessaris per tal d’aconseguir sentir-se lluny del <<mundanal ruído». Són, també murs terapeutics (d’un altre tipus de teràpia) o d’aïllament personal. Està bé que els murs aguantin el terreny, que ens donin seguretat. És respectable que els murs ens aïllin i ens donin privacitat (enca- ra que de vegades sembla una competició per veure qui el farà més gros). Però això no exclou que tinguem en compte la seva integració en el paisatge. No entenc com un senyor arquitecte (per encàrrec del propietari) pot dissenyar i dirigir la construcció d’una casa molt maca amb jardí paradisíac i pot quedar-se «tan panxo» deixant, per exemple, un mur de formigó al carrer, o bé, un mur de dimensions faraóniques Des d’el meu punt de vista això és un despreci pel paisatge, és una agressió a l’entorn.
Evidentment, aquesta sensibilitat meva és personal i intransferible. Ens queixem de l’Ajuntament de Cerdanyola pel manteniment de les voreres, enllumenat, pavimentació, etc, però de vegades penso que Déu n’hi do la col.laboració amb la degradació del paisatge urbà. I això és una cosa que depèn únicament de nosaltres.
Crec que s’hauria de fer una campanya d’«embelliment» de murs. Murs estètics, que s’integrin al paisatge, murs que permetin passejar sense sentir-se agredit. Murs que converteixin Bellaterra en una ciutat jardí més que en una urbanització bunkeritzada. I això és fàcil d’aconseguir, bé amb jardineria, bé amb revestiments.
També cal dir que hi ha força murs dimensionats estrictament pel que és necessari, i generalment fixeu-vos que aquests també són els més estètics, els que respecten el paisatge. Per això penso que podríem instaurar uns premis “taronja” i “llimona” al mur més maco i més lleig respectivament. Tot això em passa per caminar per Bellaterra. També em podia haver quedat a casa.
📍Aquí sempre ens preguntem que si Bellaterra és poble, que si és zona residencial. L’Ajuntament de Cerdanyola diu que és un barri. A Bellaterra diem que és un poble i no és ni barri ni poble, és una urbanització i les urbanitzacions, com deia Le Corbusier, “si no prosperen tenen el perill de convertir-se en solitàries, aïllades i aburrides”. Si una persona que ha estat a Bellaterra fa 15 anys hi torna ho trobarà exactament igual, urbanísticament parlant.
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que L’Esquirol Amics de Bellaterra va realitzar al prestigiós actor de 96 anys en Jaume Pla Pladevall (Vilassar de Mar, 28 de maig de 1928), ex veí de Bellaterra i des de 1998 de Sant Cugat del Vallès. Fou publicat l’estiu de 1994.
Jaume Pla Pladevall (Vilassar de Mar, 28 de maig de 1928 📷 L’ESQUIROL AMICS DE BELLATERRA
Entrevista a Jaume Plaa L’Esquirol Amics de Bellaterra,
Jo me’n vaig haver d’anar per unes circumstàncies en les quals es troben moltes persones de Bellaterra. Jo dic que a Bellaterra només podrà viure-hi gent gran fins a un límit. Sí, fins a un límit perqué els fills no poden seguir a Bellaterra.
Aquests fills, en general, no disposen dels recursos econòmics necessaris. i això, com ha dit en diverses ocasions J.A. Corbera, s’hauria de solucionar actualitzant el Pla Comarcal per tal de dotar a Bellaterra d’una normativa que li doni I’habitabilitat de poble.
Aquí sempre ens preguntem que si Bellaterra és poble, que si és zona residencial. L’Ajuntament de Cerdanyola diu que és un barri. A Bellaterra diem que és un poble i no és ni barri ni poble, és una urbanització i les urbanitzacions, com deia Le Corbusier, “si no prosperen tenen el perill de convertir-se en solitàries, aïllades i aburrides”. Si una persona que ha estat a Bellaterra fa 15 anys hi torna ho trobarà exactament igual, urbanísticament parlant.
Home, no tant…
Ha canviat el concepte de zona d’estiueig. Ara hi viu molta més gent Però, urbanísticament no ha canviat res. L’estació té una certa dignitat, sobre tot sí la comparem amb estacions com la de Sant Cugat. La de Bellaterra és més viva, més correcte. Això és cert. Però urbanísticament, els carrers, les voreres, les places, els parterres, els jardins, la neteja, l’arbratge, tot això és igual. El ser fora de Bellaterra m’ha donat una perspectiva diferent. Per exemple, he pogut observar que poblacions com La Floresta, Les Planes, Valldoreix han canviat molt i, en canvi, Bellaterra no té vida. El que li falta és tenir una vida de poble i la vida de poble no la tindrà si no té un Ajuntament.
Això és evident.. Per exemple urbanísticament no s’ha fet res en molts anys. Tú passes per la Plaça Maragall i està exactament igual. I la plaça Maragall és el centre del poble!. I, no igual, potser està pitjor. Menys cuidada, amb l’escultura trencada, els focus desapareguts i la jardineria abandonada i tronada. Es va fer una reordenació de la Plaça de l’Estació sense consultar el poble per a res. Ho decideixen uns senyors que viuen fora, que desconeixen tot el que necessita Bellaterra, etc. Però ja no parlem del que està fet.
Resulta que per uns actes vandàlics, que ens han de fer vergonya a Bellaterra, els fanals nous de la plaça nova ja estan destruïts. No ara, al cap de dos dies. No sé quan fa que es va inaugurar la plaça. El mes de juny farà un any. Doncs els actes vandàlics es van cometre dos dies després i els fanalets, al cap d’un any segueixen exactament igual. Això és un afront i una vergonya amb els que ens castiga l’Ajuntament de Cerdanyola, amb el seu total menyspreu i desinterès. Jo vaig, a vegades, amb gent i diuen: Què ha passat? Uns “gamberros” de Bellaterra… Has de donar explicacions i passar la vergonya davant de la gent. Tots els Ajuntaments tenen pressupostos per a fer places i també per a mantenir-les quan hi ha actes vandàlics. O es que Cerdanyola no té actes vandàlics?. Ja ho crec que en té, desgraciadament!. Si no ho anés arreglant, tot estaria tan destruït com els llums de la plaça de Bellaterra. Si tinguéssim ajuntament ja s’haurien arreglat. D’altra banda, a uns guàrdies que venen de fora ves a explicar-los que si aquest que si aquell. Si la policia fos de Bellaterra coneixeria els veïns i sabria qui són els que han destruït i haurien près mesures perquè aquests nois “gamberros”, que se sap que són de Bellaterra, no ho fessin més. I fins quan estaran aquests llums així?Ah, doncs sembla que quedarà com un monument a la desgràcia de Bellaterra.
I parlant d’una altra cosa, per exemple el Punt Rodó. Actualment, a Canaletes s’han fet una sèrie de Punts Rodons macos i ben cuidats amb verd, amb il.luminació..
Bé, això ara també es farà al nostre Punt Rodó..
Sí, però quants anys ha estat de qualsevol manera?. I, encara no han començat. I és un indret molt més important que els de Canaletes, amb molt més trànsit i moviment. No és un petit punt local, sinó un nus de comunicació important entre l’autopista de Barcelona- Terrassa, la Universitat, Sabadell i l’entrada de Bellaterra. Hi passa molta més gent que a tots els punts rodons de Canaletes, que és una barriada nova però on tot està acabat i polit. Fins i tot en les places i punts rodons de Cerdanyola. Aquella que dóna entrada a Les Fontetes i al carrer que va a l’Ajuntament amb una “C” enorme i majestuosa pagada pel mateix Ajuntament de Cerdanyola. Aquí, el nostre Punt Rodó, diuen que l’arregleran, però de moment encara no han començat.
L’autònoma no hi té també alguna cosa a veure?
Suposo que sí, però com que l’Ajuntament no els ha obligat a fer-hi res, doncs n’han prescindit, tot i que hi passen millers d’estudiants a l’any. Dins l’Autònoma és una plaça conegudíssima. La van dissenyar ells, per cert, ben mal concebuda d’entrada. Em sembla que va ser gràcies a la Unió de Veïns que es va remodelar, perquè hi havia una gran quantitat d’accidents. Sempre hi havia castanyes, vidres trencats. Ara la circulació ha millorat però hi passen moltes persones cada dia. Ara diuen que l’arreglaran però tot just el llum i el verd. L’escultura, si s’hi posa, l’haurà de pagar un mecenes de Bellaterra.
De moment no s’hi posa. Tan sols s’enjardina -només amb gespa- i s’hi posa llum i aigua.
I esperem que el manteniment també sigui a càrrec de l’Ajuntament, i que, a més, es tingui en compte que per dignificar el conjunt no tan sols s’ha de – considerar el centre del punt rodó, sinó que també hi ha una sèrie d’illes que actualment són plenes de pedres, papers i bosses de plàstic, que si no entren dins del projecte serà com si no s’hi fes res. És a dir, torno al començament: NO SOM POBLE. Urbanísticament no som poble. SOM UN BARRI MALTRACTAT, SOM CIUTADANS DE SEGONA DE CERDANYOLA.
Potser per això s’hauria de contemplar la possibilitat de fer, com deies tu, un nou pla urbanístic i designar unes zones comercials… però això no és gaire normal en una urbanització..
Naturalament, en això estem. Això és una urbanització, i quantes urbanitzacions es sap que quedin vives a Catalunya? Fins i tot hi ha programes de TV on se’n parla. Es parla del fracàs en què s’han convertit. La típica urbanització ja està fora de lloc. Bellaterra, a 20 km. de Barcelona, ja és un barri de Barcelona. La majoria de gent que ve aquí a viure, treballa a Barcelona i agafa el tren cada dia. I, per cert, anant en el tren es pot escoltar la gent que parla: entre els estudiants de l’Autònoma tothom creu que Bellaterra és un poble. Ningú no sap que pertany a Cerdanyola, que a Bellaterra no hi ha ajuntament. Quan se’n parla se’ls hi ha d’explicar. Però, en realitat, com que no tenim concepte de poble, no tenim serveis de poble, cosa que fan antigues urbanitzacions com Valldoreix, que cada vegada més s’incorpora “per se” a la categoria de poble per la quantitat de serveis que és capaç de donar als seus veïns.
Però Valldoreix és una entitat local menor, és a dir, com una sucursal de l’Ajuntament de Sant Cugat, amb pressupost propi, etc. des de fa molts anys, cosa que els ha suposat que la gestió municipal fos molt més propera. I pel que fa als comerços, penso que també estan força escampats…
Actualment, la gent pot anar a comprar a peu. Les necessitats més bàsiques les tenen cobertes. A més hi ha vida. Hi ha centres culturals. Hi ha dos o tres companyies de teatre que tenen el seu propi teatre, el seu local.
Però la merceria, la perruqueria, el forn, el supermercat…tot això que fa poble, hi és?
També n’hi ha. Allà al centre, als 4 cantons, hi ha la farmàcia, el forn, el super, l’agència immobiliària..
Això aquí també ho tenim, i a més tenim l’escola de música i el gimnàs..
Sí, però per exemple la cosa sanitària. Quan hi ha eleccions venen i prometen un lloc on hi haurà un mínim de servei mèdic perquè la gent jubilada no s’hagi de desplaçar…i no es fa res, no es farà mai.
Això s’ha perseguit des de la Unió de Veïns i, és cert, no es farà. I, en aquest cas, no serà l’Ajuntament el que ho denega sinó el Servei Català de la Salut, ja que té la política de centralitzar, no disgregar o dispersar…
Doncs bé, ja que parlem d’això, d’haver-se de desplaçar cap a Cerdanyola, per anar a buscar les receptes, una cosa tan quotidiana i que representa que tots hi tenim dret, oi? Com ho hem de fer? No hi ha cap mena de transport ni comunicació. Estem allunyats de Cerdanyola. No hi tenim cap mena de relació ni contacte. Ni ells mateixos hi tenem cap interès en què n’hi tinguem. Un centre cultural o un centre cívic faria falta…
Home, això de moment està en marxa..
Tu dius que de moment està en marxa, però encara no han posat ni la pri- mera pedra. Ja en parlarem de quan s’haurà acabat. Quants anys fa que els pobres actors del Teatre Inestable han hagut d’anar per les cases a assajar, o ara darrerament al Centre Cívic del Turó?. És que al Turó de Sant Pau, que no hi tinc res en contra, però hi ha més vida, més gent que a Bellaterra? Per què al Turò de Sant Pau s’hi va construir un Centre Cívic que ha estat infrautilitzat durant una pila d’anys i nosaltres amb més necessitats no ho hem tingut.
El cas del Turó de Sant Pau és un tema especial perquè ells tenen al seu càrrec tot el problema de la neteja, la jardineria i el manteniment del seu barri.
Però si nosaltres tinguéssim ajuntament els hi faria l’ajuntament. Hi ha una cosa clara que és la valoració de la zona. El motiu de marxar d’aquí: em vaig vendre la casa perquè, és clar, quan me la vaig fer èrem deu de família i ara som tres. Ens sobrava casa per a tot arreu i en no poder-la adaptar, per normativa, perquè hi visquin més famílies que seria el més lògic, vam haver de marxar. No hagués fet falta canviar tot el territori, tan sols la casa. Hi ha moltes famílies que ho fan, però a precari. Això no està permès. He estat dos anys per a vendre’m la casa, Tothom m’ha dit que la mateixa casa posada a Valldoreix, fins i tot a La Floresta, ja no dic a Sant Cugat, que actualment està sobrevalorat i els preus s’han desorbitat, l’hagués venuda desseguida.
I encara que jo tornaria a triar Bellaterra per a fer- m’hi la casa, a pesar de tot, la cotització dels preus és molt més alta a Valldoreix o La floresta que a Bellaterra. Bellaterra ha quedat estancada comercial i econòmicament. És cert que s’està construint força a l’entrada des de Sant Cugat, però els serveis són els mateixos. Hi ha un escombrador per a tot el poble. Hi ha una brigada de dues persones per arreglar les voreres que necessiten dos mesos per a fer-ne un metre (i encara gràcies!). Tot plegat reflexa el nivell econòmic. La prova és que Bellaterra ara no té la sortida ni el prestigi que tenía fa uns anys enrera. No és atractiu. La gent no sent interès. Quantes cases es fan a Bellaterra? Sí, se’n fan, però el “boom” de construcció que hi ha per tot arreu, aqui no existeix. La construcció és el que mou la força econòmica del país. A Bellaterra es fan les quatre casetes normals. Un dels API que vaig tractar deia que “Bellaterra ha quedado alejada, pasada de moda, ha quedado dormida, aislada y corre la voz que no ha evolucionado al ritmo de los tiempos. Ni plan urbanístico, ni centro comercial, ni servicios. Es un híbrido, no es ni pueblo, ni zona residencial, ni urbanización, ni nada”.
En canvi està molt ben comunicada. Està a peu d’autopistes. Té el tren cada deu minuts a Barcelona, la universitat…
Està suficientment comunicada per a ser poble. Tan sols li falta que tinguem un ajuntament que permeti tenir uns guàrdies, una seguretat, un pressupost que permeti mantenir una jardineria, aclarir les voreres de pals i d’entrebancs, vetllar pel manteniment i neteja dels solars sense edificar, cuidar la zona adequadament, refer el plan urbanístic per a donar cabuda als nostres fills i a la gent gran, naturalment sempre tenint en compte el respecte a l’entorn i a les característiques de Bellaterra com a zona-jardi, però al servei de la comunitat. Fixa’t en la mateixa Festa Major. Jo comparo coses tan petites com poden ser la nostra Festa Major, per exemple, amb les de Valldoreix o La Floresta. Només cal mirar el programa: fan coses infinitament més creatives i variades que a Bellaterra, on fa anys que es va repetint el mateix, tenint el mateix nombre d’habitants o menys. Per què es fa sempre el mateix? Perquè hi ha quatre duros de pressupost.
Perquè possiblement des del punt de vista municipal Bellaterra està considerada com a zona de recaptació però nod’inversió…
És clar! Bé, però ara, encara que s’ha hagut d’anar a la justícia del Tribunal Suprem -i tal com està la justícia passaran uns quants anys-, quan tinguem la segregació tindrem un pressupost per invertir a Bellaterra (s’ha fet un estudi adequat) i aleshores estarem en condicions de poder cobrir les necessitats d’un poble com el nostre. Ara sempre hem d’anar demanant en plan de “pedigüeños” a l’Ajuntament de Cerdanyola i no se’ns dóna ni la quarta part del que necessitem.
Però la Generalitat creu que és més rendible unir pobles que separar-los..
Doncs mira, precisament no són gaire conseqüents amb les seves actuacions, perquè ells bé han demanat la segregació d’Espanya. Perquè han demanat l’Autonomia? Doncs exactament el mateix. Des del temps d’en Trias Fargas es deia que el Govern recaptava 1 pesseta de Catalunya i se’ns tornaven 20 cèntims i la resta s’ho quedaven. Perquè Catalunya també era un territori de recaptació però no d’inversió. Els bellaterrencs paguem religiosament totes les contribucions -per cert de les més altes de Catalunya-, i resulta que ens reverteix un mínim percentatge. La Generalitat diu que s’ha d’unir. Però un poble que aviat tindrà entre 3 o 4000 habitants pot tenir vida, qualitat i economia per fer el seu propi ajuntament. A l’època del Celestino Sánchez, recordo aquelles campanyes que es feien. Si ell mateix anés avui dia a una hemeroteca a veure les seves declaracions d’aleshores, s’adonaria que deia veritables barbaritats. Ben a prop es va donar la segregació: a Badia. En aquell moment vam dir: si es dóna a Ciutat Badia el següent pas serà a Bellaterra i resulta que el Tribunal Superior de Catalunya, en el cas de Badia, va donar l’autorització desseguida perquè l’Ajuntament s’ho tregués de sobre, i, en canvi, quan vam fer el recurs nosaltres el mateix Tribunal va dir que no. Això no s’aguanta. Jo guardo unes declaracions de Celestino Sánchez, aparegudes en premsa que deia: “Hem donat la segregació a Ciutat Badia perquè el poble ho demanava i el poble és sobirà. Si ell no vol tenir aquest ajuntament pot tenir-ne un de propi”. Això és el que estem dient nosaltres i estem a cinc kilòmetres de Badia. Resulta que ells sí, i nosaltres no. Això és una injustícia total. Nosaltres, per Cerdanyola, som ciutadans de segona. Com a resum, el mateix motiu i dret que té Catalunya de demanar l’Autonomia de Madrid, té Bellaterra de demanar la seva autonomia.
És que Bellaterra és un barri de poder adquisitiu alt i des d’allà es considera que si volem alguna cosa ens la podem fer nosaltres…
Això també ha canviat. Era abans, al començament, que Bellaterra era una zona residencial dels fabricants de Sabadell, igual que Matadepera era lloc d’estiueig i residència dels fabricants de Terrassa, però ara, i cada vegada més, hi ve gent de Barcelona que treballa a Barcelona. Hi ha empresaris, naturalment, però tothom és gent normal que treballen a Barcelona i viuen aqui.
És cert que si això depengués de Sant Cugat, tindria un altre prestigi. Sant Cugat està més acostumat a aquest tipus de zones residencials…
Nosaltres no tenim cap vinculació, ni econòmica, ni sentimental, ni històrica amb Cerdanyola i per tant no ens interessa per a res, i, nosaltres a ells tampoc. Bé, tan sols per la recaptació, però està clar que per Bellaterra no faran res. Jo, per tot el temps que hi vaig viure em sento bellaterrenc i per descomptat sol.lidari amb les aspiracions de Bellaterra, entre d’altres coses perquè les trobo tan justes, tan lògiques i amb tanta raó… La raó sem- pre acaba aflorant i Bellaterra haurà d’acabar sent poble. La justícia haurà de fer el que la política no ha permès. Això és per política que no es fa. La nostra campanya deia que Bellaterra seria un poble cultural, l’única indústria del qual seria la Universitat
Sí, però la UAB tampoc no està interessada actualment en pertànyer a Bellaterra.
No té cap interès perquè ningú no els ha intentat convèncer. Ells esgrimeixen que sent de Bellaterra perderien les subvencions europees que es donen a universitats emplaçades en zones amb més de 50.000 habitants, però sembla ser que no és ben bé així. El que passa és que per afinitats polítiques els hi va millor estar amb l’Ajuntament de Cerdanyola. No obstant, si fes part de Bellaterra, nosaltres ens beneficiariem del prestigi que dóna una universitat i del tenir la imatge de poble amb universitat. Precisament, amb tot això de l’entrada de la policía en el Campus amb motiu de la visita del Sr. Aznar, en tots els informatius, de Catalunya i també d’Espanya, es parlava de la “Universidad Autònoma de Barcelona o de Bellaterra” mai de Cerdanyola. No ho diuen enlloc, malgrat que l’Ajuntament insisteixi amb els cartells de Cerdanyola ciutat universitària.
Doncs esperem que es resolgui la segre- gació, i mentrestant cal parlar de les properes eleccions…
Sí, aviat hi haurà eleccions i tornarà a sortir el partit UNITS per BELLA- TERRA que no és un partit polític, és purament instrumental, un moviment electoral. No es paguen quotes, no té definició clara, no té estatuts. Es va crear per a la defensa de Bellaterra. Volem ser poble i ens unim en un partit que un cop passades les eleccions desapareixerà. És un partit electoral. Després que se’ns donés la independència, els membres d’aquest partit guanyador serien els que farien part de la comissió gestora que formaria el nou ajuntament provisional, fins a les següents eleccions. La prova de l’interès del tema està en què la gent va votar UNITS PER BELLATERRA. És el poble que clama. La gent vol tenir poble i voten pel poble. La gent es va manifestar de manera aclaparadora. No es votaven dretes o esquerres, es votava poble. Dels dotze regidors previstos, nou haguessin estat d’UNITS PER BELLATERRA. Va ser aclaparador.
El resum de tot això seria fer una reflexiò del perquè veient Bellaterra amb la bona situació que té i les bones comunicacions de què disposa i tot, no té la mateixa sortida, ni el mateix valor ni res que llocs com Valldoreix, etc. I també que això serà un lloc de gent de passada. Hi haurà gent ben situada però que no podrà arrelar-s’hi perquè els seus fills no podran continuar visquent-hi, i fins i tot ells mateixos, arribarà un moment que hauran de marxar perquè no hi ha cap servei que faciliti la vida a la gent gran a Bellaterra. Serà un lloc de gent canviant i sense tradició, si no es prenen mesures de cara a un replantejament de l’urbanisme en tots els seus vessants.
“Bellaterra hauria de deixar de ser una zona residencial que es recolza en un sentiment d’indiferència i promoure la participació”. TÀNIA VIÉ
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió “L’Esquirol és de tots” de Tània Vié, que es publicà al número 63 del febrer de 1997, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra.
Dibuix d’Assupta Nebot 📷 L’ESQUIROL AMICS DE BELLATERRA
L’ESQUIROL DE TOTS🐿️
Per a ser poble formalment el primer requeriment és la necessitat d’una conscienciació col·lectiva (i això implica no només pensar-hi quan hi ha eleccions, sinó també que es respiri en tot moment un ambient d’unitat i predisposició per a ser poble). En aquest context, l’Esquirol ha de jugar el paper de la “Veu del poble”, ha de ser vehicle d’intercanvi d’opinions, però no sempre de les opinions dels mateixos.
Ja és hora que tots participem en la formació de Bellaterra, encara que no sigui poble, Bellaterra ha de ser la llar de tots. Bellaterra hauria de deixar de ser una zona residencial que es recolza en un sentiment d’indiferència i promoure la participació. Aquesta unió que des d’aquí vull reclamar és la unió que es manifesta per exemple any rere any a la tradicional Festa Major… Què passa durant la resta de l’any? Vivim tots amagats i atrafegats sense pensar que formem part d’una comunitat que ens envolta. De bon segur que encara no hem descobert els valors de la convivència que fan possible aquella utòpica felicitat de tothom. La nostra revista vol fer un salt endavant. L’Esquirol ha de deixar de ser el “Patufet” i d’una vegada convertir-se en la Revista de Bellaterra que arribi a tothom i en la qual hi participi tothom. Una revista de joves i grans, de política i esports, seriosa i amb humor… En definitiva, un mitjà de comunicació i d’integració.
Tània Vié
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
BELLATERRA.CAT 