“El bellaterrenc Josep Lluís Llusià ha estat proclamat nou president del Cercle Sabadellės 1856, després que la seva candidatura fos ratificada com a única presentada, d’acord amb els estatuts del Club”
Josep Lluís Llusià entre Judith Figuera com a Vicepresidenta Social i Mia Querol com a Tresorera i responsable de Recursos Humans 📷 CEDIDA
Després de sis anys com a vicepresident responsable de l’Àrea Econòmica, Llusià enceta aquesta nova etapa al capdavant d’una Junta de continuïtat amb visió renovadora, formada per perfils complementaris i compromesos amb el benestar dels socis i sòcies i amb el futur del Cercle.
“Sóc i em sento bellaterrenc, I assumeixo aquest repte amb il·lusió, responsabilitat i la voluntat de completar el projecte que vam iniciar fa quatre anys amb el també bellaterrenc Joan Carles Riba”, ha declarat Llusia. “Tenim l’oportunitat de fer créixer el Cercle sense perdre l’essència que el fa únic.”
Entre les prioritats del nou mandat destaquen:
Finalitzar el Pla d’Inversions aprovat per l’Assemblea i elaborar un nou pla per als propers anys.
Millorar l’estructura social i esportiva, garantint la sostenibilitat econòmica.
Ampliar i optimitzar els serveis oferts als socis, amb iniciatives com el nou Cercle d’Empreses i el control del nombre de socis per preservar la qualitat.
Impulsar la innovació i la transformació digital del Club, integrant tecnologies com la intel·ligència artificial.
El nou equip directiu compta amb una presència destacada de Bellaterra, amb Judith Figuera com a Vicepresidenta Social i Mia Querol com a Tresorera i responsable de Recursos Humans. Totes dues són veïnes actives i implicades en la vida comunitària del municipi.
“Afrontem aquest mandat amb un equip divers i sólid, i és un honor comptar amb la Judith i la Mia per fer del Cercle un espai cada cop més acollidor, eficient i participatiu”, ha afirmat Llusia.
Completen l’equip figures de continuïtat com Xavi Marti (Vicepresident Primer i responsable d’Economia i Instal·lacions), Josep Carles Anadón (Area Esportiva) i Santiago Tiana (Innovació), així com noves incorporacions com Francesc Lara, que desenvoluparà el Cercle d’Empreses, i Carles Carbonell, responsable de l’optimització de l’Àrea de Futbol.
En les properes setmanes, la Junta compartirà els eixos estratègics del mandat i convocarà els socis i sòcies per escoltar propostes i idees que contribueixin a la millora col·lectiva del Club.
Restaurant del Cercle Sabadellès 1856
Amb aquest nou lideratge, el Cercle Sabadellès 1856 inicia una etapa que combina tradició i futur, i que reforça el seu paper com a espai referent de convivència, esport i vida social al Vallès Occidental.
El Cercle Sabadellès 1856 compta actualment amb més de 4.000 socis i és considerat un dels clubs familiars i esportius de referència a Catalunya.
El mal com a concepte només és un, que no s’achaqui a un context històric determinat”, ha demanat Consuelo García del Cid, al tancament de l’acte. “Les supervivents del Patronat convertim el dolor en causa, i hem sobreviscut el tub feixista més profund que la ment humana pugui imaginar. Una institució contra les dones que es va anomenar Patronat. La major aberració del segle, perllongada fins al 1985, sense que ningú no fes res. A nosaltres, la democràcia ens deu deu anys de vida. I la responsabilitat és del Govern espanyol i el Ministeri de Justícia
El centre Hogar Nuestra Señora del Coll era un internat situat al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer Albigesos. L’edifici era una torre enorme amb un gran jardí, horta, estany, etc.
ANA MARIA PASCUAL✍️La Conferència Espanyola de Religiosos (CONFER) demana perdó públicament per haver contribuït a la repressió de milers de dones a través dels convenis amb el Patronat de Protecció a la Dona del règim franquista.
Les supervivents que han assistit a l’acte retreuen que les congregacions hagin posat més èmfasi en el context històric que en el seu veritable paper en la repressió, i han corejat: “Veritat, justícia i reparació”
Era una data molt assenyalada, un acte molt esperat des de feia anys per les dones que van passar pels reformatoris franquistes. Aquest dilluns, la Conferència Espanyola de Religiosos (CONFER), institució que representa més de 400 congregacions religioses, ha demanat perdó a les dones supervivents dels reformatoris del Patronat de Protecció a la Dona, organisme creat el 1941 adscrit al Ministeri de Justícia, amb el qual les dones han estat requisit catòlica.
Les congregacions religioses van estar al capdavant dels centres del patronat, on milers de nenes, adolescents i dones adultes van ser internades, entre el 1941 i el 1985, enviades pels seus pares i germans normalment, o conduïdes allà per la Policia, pel simple fet de mostrar un comportament poc recatat com a altres, violades fins i tot pels seus autèntiques delinqüents.
L’associació Les desterrades filles d’Eva, creada per Consuelo García del Cid, supervivent dels reformatoris, ha lluitat en els darrers anys pel reconeixement del patiment experimentat als reformatoris del Patronat. Fruit de la feina, la CONFER ha convocat l’acte per demanar-los públicament perdó, però el seu perdó no ha estat acceptat.
L’acte, celebrat a la Fundació Pau VI, a Madrid, ha començat amb una reflexió de Sant Agustí sobre la veritat, la memòria i l’esperança. El president de CONFER, Jesús Díaz Sareigo, ha explicat que l’acte és el fruit del treball que porten fent amb l’associació Les desterrades filles d’Eva i ha definit el Patronat de Protecció a la Dona va exercir el control social i la repressió. “És un acte de justícia, per reconèixer que en el passat no ho vam fer bé. Som conscients que moltes han estat silenciades durant dècades. Amb humilitat i sinceritat, volem trencar aquest silenci. Ens dirigim a totes aquelles dones que van patir i reconeixem la nostra participació”.
El president de la CONFER ha indicat a més que el Patronat va ser “més una presó que un mitjà de promoció, com sí que va ser per a altres dones. Avui se’ns descobreix l’oportunitat de comprometre’ns més amb la cura, d’acord amb els principis evangèlics que professem”.
Tot seguit s’ha donat pas a un vídeo amb testimonis de moltes dones que van passar pels reformatoris, relats duríssims, sobre els maltractaments que van rebre en aquells centres regits per congregacions religioses; testimonis que han recordat suïcidis de dones, parts en solitud, sense assistència mèdica als reformatoris, menjar en pèssimes condicions. Dones titllades de rebels, que van patir pallisses amb tovalloles mullades de mans de moltes monges, bufetades, pallisses, proves de virginitat.
El mal com a concepte només és un, que no s’achaqui a un context històric determinat”, ha demanat Consuelo García del Cid, al tancament de l’acte. “Les supervivents del Patronat convertim el dolor en causa, i hem sobreviscut el tub feixista més profund que la ment humana pugui imaginar. Una institució contra les dones que es va anomenar Patronat. La major aberració del segle, perllongada fins al 1985, sense que ningú no fes res. A nosaltres, la democràcia ens deu deu anys de vida. I la responsabilitat és del Govern espanyol i el Ministeri de Justícia.
“La realitat dels reformatoris era a dins, i allà no entrava qualsevol. Cap metge es va alertar de tants talls de venes que es produïen als mateixos llocs. I tampoc de les suïcides. No importava. Es va justificar com a intent de fuga. El Patronat no té mortes a les cunetes, té mortes que ja es van treure les vida.” García del Cid s’ha fet ressò dels crits de moltes de les assistents: “robatori de nadons”. “Sí, robatori de nadons”, ha repetit aquesta investigadora, en relació amb els casos de sostracció de nadons i amb les adopcions irregulars que han estat denunciats els últims anys.
Consuelo García del Cid s’ha acordat de les lesbianes i de les dones gitanes que van ser recloses en els reformatoris, patint els mateixos maltractaments que la resta, però a més la intolerància i el racisme.
“No ens facin combregar amb rodes de molí, fent balons fora, no parlin de context”, ha dit Consuelo García del Cid dirigint-se a la CONFER.
Així ha estat la petició de perdó
La petició de perdó ha arribat al final de l’acte de la mà de les representants de tres de les congregacions més destacades a la tasca del Patronat. Carmen Ortega, superiora provincial de les Oblates Santíssim Redemptor, ha reconegut que moltes dones van ser internades als nostres centres “en contra de la seva voluntat, sense poder decidir sobre la seva pròpia vida, exposades a humiliacions”. Matilde Mena, superiora de les Terciàries Caputxines, ha demanat perdó “per justícia envers totes les dones que van patir en aquests centres”. Antonia López, de les Adoratrius, s’ha referit a la “renovació del nostre compromís”
Les dones assistents han corejat: “Veritat, justícia i reparació” mentre moltes mostraven pancartes amb la paraula “No”, en referència al fet que no accepten el perdó basat únicament en la justificació històrica. Tot i això, el simbolisme de l’acte, únic en la seva espècie en tot allò que va de democràcia, ha estat molt important i commovedor.
Ana Maria Pascual
Periodista de recerca, responsable de la informació judicial a Público. Va treballar a Interviú, on va investigar corrupcions polítiques i va donar veu a les víctimes de violacions de DDHH. Premi de la Coordinadora d’Associacions de Bebés Robados, va ser corresponsal de l’agència pública de notícies de Mèxic, assessora en comunicació i guionista de 360 Graus a ETB. El seu mail: apascual@publico.es
“🌳La deixadesa de l’espai públic de Bellaterra pels gestors de l’EMD no fa pas recordar el projecte inicial d’una Ciutat Jardí de l’any 1930”
Parterre abandonat a la Plaça del Pi de BellaterraParterre abandonat a la Plaça del Pi de Bellaterra
LLUÍS TORRES✍️Des de Bellaterra.Cat denunciem la “Deixadesa de l’espai públic de Bellaterra”, i reclamem als gestors de l’EMD de Bellaterra, més interès per l’espai públic, fer un seguiment del mal estat de la jardineria. Els 7 nous aparcaments s’han fet en plena curva d’entrada a la Plaça del Pi, s’invadeix el carril contrari en línia contínua, etc., tot un error de projecte i execució oficial. Panots tocant l’estació FGC sense reparar, la guia de Restaurants de Bellaterra publicada al plànol del tòtem lluminós de la Pla del Pi segueix oblidat i sense que l’EMD ho canvi pels actuals 7 restaurants : Ébano, El Somni del Boig, Marcs, Nonna, Sant Pancràs, Turó, Umami. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
Llista vella de Restaurants inexistents a Bellaterra
Quina diferència hi ha entre un guindo i un cirerer? Concretament, el cirerer es coneix com l’espècie “Prunus avium”. Per la seva banda la cirereta és el fruit del guindo, un arbre que conforma una altra espècie coneguda com a “Prunus ceasarum”. El guindo és molt proper al cirerer i de fet se’l considera un cirerer silvestre, predecessor de les varietats cultivades
Pot d’Amarena Fabbri a Bellaterra
LLUIS TORRES🍒A casa nostra moltes persones no saben el que és la guinda, (Cirera àcida). Sovint només pensen en la cirera confitada que troben als pastissos, etc., això demostra que aquí no la tenim present en la nostra cultura gastronòmica, tot el contrari que Itàlia, que l’anomenen Amarena, Griotte a Franca, Cherry Sour a la Gran Bretanya, Visine a Romania, Sauerkirsche a Alemanya i Visnia a Polònia. Al Valle del Jerte hi ha un gran cultiu de guindes i produeixen un aiguardent de la mateixa fruita fresca.
A Catalunya, el guinder, també és conegut com a cirerer amarg o bord, cirerer de guilla o guineu, cirerer de moixó o gatzerí (Prunus cerasus) és un arbre de la família de les rosàcies i subgènere Cerasus. És conreat rarament com a arbre fruiter a la península Ibèrica, al contrari que la resta d’Europa.
Xarrop de Visnia ( Guindes) elaborat a Polònia. Preparació: 1/5 part de xarrop i 4/5 parts de sifó o aigua mineral amb gas
Amarena Fabbri és la icona d’una empresa que té una gran història per explicar. És una fruita apetitosa expressada de moltes maneres diferents, que t’ajudarà a expressar creativitat i passió a cada moment de la teva jornada.
El clàssic gust d’Amarena Fabbri és un producte que no perd la vigència des de fa cinc generacions. És un dels sabors més versàtils de la gamma, es combina amb qualsevol recepta i és l’ingredient perfecte per tenyir de passió qualsevol invenció teva.
Una fruita de consistència crocant que es capbussa en un almívar dolç i aromàtic, per a una experiència sensorial que no podràs oblidar. Amarena Fabbri, amb el seu inconfusible plaer envoltant, et conquistarà amb prou feines la proves.
Una tradición de familia que con los años se convirtió en un símbolo valioso. La elaboración de la famosa fruta nació en 1905 gracias a la intuición de Rachele Buriani, esposa de Gennaro Fabbri. Una idea genial y deliciosa que transformó un simple producto de la naturaleza en un ícono de gusto y estilo. Un éxito debido a su exquisitez.
Pa de pessic elaborat amb guindes “Made in Bellaterra”
Amarena Fabbri es sinónimo de «Made in Italy». De la pasión culinaria a la investigación artística, el paso es breve. En 2005, año del centenario de la empresa, Amarena Fabbri es protagonista absoluta del «Premio Fabbri para el Arte». Edición tras edición, artistas internacionales ofrecen un tributo a Amarena Fabbri, experimentando lenguajes artísticos diferentes para manifestar la belleza y la exquisitez.
LLUIS TORRES|Cal recordar que Suïssa no dona cap llicència de d’hostaleria si els demandants no tenen estudis hostalers o no presenten un acreditat CV, -única manera de formar bé el personal i aportar un servei de qualitat a la ciutat i clients.
“Ferran Adrià alerta de la manca de formació empresarial en el sector de la restauració”
Ferran Adrià alerta de la manca de formació empresarial en el sector de la restauració 📷 EPA.
El xef Ferran Adrià va alertar ahir en una conferència a Roses de la manca de formació empresarial en el sector de la restauració. La jornada professional “Cuina, talent i territori” va ser organitzada per l’Associació d’Hostaleria de l’Alt Empordà i en ella Adrià va rebre la jaqueta com a soci d’honor del col·lectiu gastronòmic La Cuina del Vent.
Davant d’un auditori d’empresaris i professionals del sector, el reconegut xef va advertir que “falta una revolució en el món de la gestió” en la restauració.
“Una cosa és obrir un restaurant, i una altra de molt diferent és saber-lo gestionar”, va assenyalar el president de elBullifoundation, que va posar l’accent en la manca de formació empresarial i financera entre molts restauradors. “És vital fer un pressupost anual i portar-ne un control rigorós. Més del 90% no ho fa”, va remarcar, citant un estudi de CaixaBank que revela que cinc de cada deu restaurants tanquen abans dels cinc anys.
Adrià també va alertar que l’actual pressió fiscal pot acabar ofegant molts negocis si no hi ha una bona planificació econòmica. En la seva ponència, titulada “Qualitat, bona gestió i actitud innovadora”, va defensar aquests tres pilars com a essencials per garantir l’èxit i la sostenibilitat dels projectes gastronòmics.
La seva intervenció també va abordar altres reptes que afecten el sector, com la manca de personal qualificat, l’increment dels costos de les matèries primeres i el canvi de paradigma en les jornades laborals. En aquest sentit, va reivindicar el dret dels professionals de la cuina a tenir horaris dignes: “Per què s’ha de treballar més de vuit hores? Ens mereixem tenir un horari com qualsevol altra professió.”
L’acte va comptar amb la participació de l’alcalde de Roses, Josep Maria Martínez, el diputat i vicepresident segon del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, Joan Plana, el president de la FOEG, Ernest Plana, i el president de l’Associació d’Hostaleria de l’Alt Empordà, Miquel Gotanegra També hi ha intervingut el director i guionista David Pujol, conegut per la sèrie documental El Bulli: Història d’un somni (2009), que actualment prepara una sèrie de ficció sobre el mític restaurant de Cala Montjoi.
“L’actuació s’hauria d’emmarcar dins les tasques de control i seguiment que l’EMD hauria de duu a terme per garantir la seguretat, la salubritat i el bon aspecte dels espais del poble de Bellaterra, tant públics com privats”.
Passatge Noucreus, que apareix al nomenclàtor oficial de Bellaterra, totalment deixa’t per l’EMD i Cerdanyola
LLUÍS TORRES ✍️ Des de l’any 2010 no sabem quants requeriments s’han realitzat perquè es mantinguin en bon estat els solars privats. Els avisos s’haurien de fer arribar als i les propietàries dels terrenys de Bellaterra amb la voluntat que mantinguin aquests espais nets de brutícia i degudament tancats. Aquesta actuació s’ha d’emmarcar dins les tasques de control i seguiment que L’EMD ha de duu a terme per garantir la seguretat, la salubritat i el bon aspecte dels espais del poble.
Més enllà del deure legal de les persones propietàries de conservació dels seus terrenys en general i dels solars en particular en l’àmbit local, no podem permetre que aquests espais esdevinguin punts de risc o degradació per al veïnat. Garantir-ne el manteniment no només és una qüestió d’imatge urbana, sinó sobretot de salubritat, de seguretat i de convivència.
Cal destacar que els requeriments corresponen a solars o terrenys amb manca de manteniment o problemes de salubritat, la resta són per altres causes com el mal tancament del solar. No hi ha constància que hi hagi hagut sancions per les administracions públiques locals.
“La matinada de dilluns 2 de juny a dimarts dia 3, va tornar a caure una segona placa de formigó, de les mateixes característiques que el 20 de maig va provocar la mort d’un jubilat de Rubí, quan anava passejant amb la seva esposa, que va sortir il·lesa”.
La primera placa (esquerra) de formigó va caure el 20 de maig i la segona (dreta) la matinada del dia 2 a 3 de juny
LLUÍS TORRES|Ahir, era la segona vegada que vam anar-hi al centre comercial Via Sabadell. Feia quinze dies del primer enfrondament de la gran placa de formigó, que segons els experts, pesava unes 14 tones, i que va provocar la mort d’un jubilat de Rubí de 73 anys.
El despreniment d’ahir dia 3, entrava dins de les previsions dels tècnics que varen revisat l’immoble i, per aquesta raó, la zona es mantenia completament acordonada amb valles metaliques i supervisió permanent de guardes de seguretat. Afortunadament, la caiguda de la placa no ha provocat cap ferit. Tècnics de l’Ajuntament, de la gerència i efectius de la Policia Municipal es varen desplaçat fins al llocs dels fets.
L’edifici es manté tancat des que va tenir lloc el tràgic succés i tot apunta, per les informacions que hem recollit de personal de Media Mark i Pepco, que la reobertura anirà per molt llarg. Diuen que la direcció de Mercadona està apretant molt fort, que el grup valencià està disposat a fer-se càrrec de la seguretat de les plaques i estructura.
Que la direcció de Via Sabadell ha presentat a l’Ajuntament de Sabadell un projecte tècnic per fer segura la nau i els arquitectes municipals l’hauran de validar.
Arròs del chef Dani Feraru del Restaurant La Taula de Barcelona
Ingredients:
4 trossos de costella de porc 4 trossos de botifarra blanca i negra 150 g rovellons botons 150 g de sípia 1 pebrot verd 1 pebrot vermell 200 g d’arròs bomba 800 ml de fumet de peix 1 ceba de Figueres 2 grans d’all 2 tomàquets madurs
Preparació:
Daureu lleugerament la costella, la botifarra blanca i negra i reserveu-ho. Daureu la sepia i reserveu-la. En el mateix oli, daureu els alls i la ceba de Figueres picada. Deixeu coure la ceba uns 30 min, a foc molt lent, fins que es caramel·litzi. Afegiu-hi els pebrots i el tomàquet ratllat. Quan el tomàquet sigui ben cuit, afegiu-hi la sípia, la costella, la botifarra blanca i negra, els rovellons botons i enrossiu-hi l’arròs. Aboqueu el fumet bullent damunt de l’arròs. Repartiu-ho bé i no ho torneu a tocar; poseu-ho a punt de sal. Feu-ho coure al forn 10 min, a 200 ºC. Traieu-ho del forn i deixeu-ho reposar.
“Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952”.
Placa equivocada del passatge, no carrer, Joaquim Buigas i Garriga de Bellaterra
NOTA BIOGRAFICA
Joaquim Buigas i Garriga va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1886. De molt jove es traslladà a Amèrica, on, ultra capacitar-se en l’organització agricola i ramadera, co-negué totes les sensacions de l’aventura a través de nom-brosos viatges i caceres. D’aquesta part accidentada de la seva vida nasqué l’escriptor; «La illustració Catalana», «La Veu de Catalunya i altres publicacions donaren àmplia acollida a les seves cròniques, a les quals seguiren narra-cions més d’estil literari però no menys viscudes quant als escenaris i als tipus de les més diverses latituds. De retorn a Catalunya, de més a més de desenrotllar una gran acti-vitat en les més diverses creacions entre les quals el famós «TBO», el periòdic amb el nom del qual es designen avui totes les altres publicacions similars-, publicà diver-sos volums de «Contes i narracions» i altres reculls -«Pas-sant l’estona», «Proses selvàtiques», «Croquis americans», <<<De tots colors», «Un grapat d’històries», «De la rambla a l’Argentina», «Quasi tota la veritat», etc., que acrediten la seva ploma com una de les més ben dotades en el camp de la narrativa catalana.
Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952.
6 de juliol de 1980.
📷 Cedit per Xavier Viladevall
EL SOLEI DE CAN DOMÈNEC
Un grapat d’anys endarrera, aquest indret on avui hi veiem Bella-terra, no era gens conegut i poquíssima gent el petjava. Els pagesos del veïnat l’anomenaven el solei de can Domènec».
Atalaiat del Tibidabo o des de qualsevol altra serra circumveïna, no oferia pas cap tret especial per cridar l’atenció i es confonia amb el paisatge gris i fat de la monotonia vallesana, d’aquest vast semi-pla clapejat de boscos i conreus, solcat per xaragalls, torrents i rieretes. Mes, esguardat de Cerdanyola estant, que per la seva proximitat feia que els ulls sovint s’hi fixessin, adquiria un panoràmic relleu no mancat de certa atracció. Des del pla nivell es veia bon xic més alt, accidentat i atapeït de boscos, assolint un mig aspecte de muntanya llunyana i feréstega. Començava més enllà de les terres del castell i tenia com a únic senyal de vida humana la masia de can Domènec teulada a dues aigües, façana esblanqueïda, un paller, dos xiprers… al terme d’un torrent vorejat de pollancres i bo arredosada al peu d’una sèrie de turonets que anant-se sobremuntant entre valls i barrancades arribaven a la serralada que, tallant l’horitzó, partia les hisendes de can Fatjó i can Camps.
Per tots els indrets, enllà d’enllà no s’hi clissava cap habitacle i la meitat de les vegades ni una ànima vivent. Era una extensa clapa de boscúria creuada per desdibuixats corriols, esfondra-des carreteres de gavella i per un camí -llevem-nos el capell sagramental. Hi planava la més completa solitud; però, en canvi, s’hi explaiava a pleret la vida selvatica com en cap altre lloc dels encontorns. La flora i la fauna del nostre clima hi arrelava i hi vivia com en terreny privilegiat. Per les carenes, les plantes més odorants farigola, romaní, espígol… a mig aire; per entre els pins, alzines i roures, els arços, els ginebres (els nostres bells conífers), els arboços… Per les obagues, la coscollina, el matafull, el galzeran, les falgueres i ufanoses eures i vidalbes -les nostres lianes arrapades als troncs seculars… Allí s’hi encauava el teixó que de nit davallava als conreus baixos, per ses timbes s’esmunyia la gineta, al fons de l’espessedat hi miolava el gat mesquer, l’esquirol saltava de pi a pi. A hora tardana, entre les dues clarors dels crepuscle, la guilla amunt i avall glapia els conills… Arreu xiscles, cantarelles i brogit d’ocells. La perdiu escotxejava pels turons, l’àguila volava baixa i de nit, quan les tenebres ho engolien tot, de fondalada a fondalada s’oïa ressonar l’acorador plany de la cabra boja…
A l’hivern hi havia prou redosos contra el llevant, la tramuntana i el gregal; de vegades el xaloc enviava alenades caldes i el sol hi enviava els seus raigs i de lluny es veia com hi queien de ple. i d’aquí venia el nom ben adquirit de solei…
Un bon dia els esbufecs i trepidació d’un tren que passà brunzent entre el solei i la masia profanaren la tranquillitat millenària del condormit indret. Més ençà el comboi s’hi aturà enfront d’una escaient estació a tall de torreta amb el seu jardinet i batejada amb el nom de Bella-Terra. Era tan polida i alegroia que convidava a baixar-hi. I aviat, com per art d’encís, per entre la pineda hi hagué una brollada de torretes amb les teulades rogenques, talment molsuts reigs ben assaonats. Hi acudiren estiuejants, excursionistes, caçadors, caragolaires… I vet aquí que l’aïllat oasi on la solitud hi planava i la vida selvatica s’hi expansionava a pleret, esdevingué una atractivola colònia forestal o, millor, di-guem-ne ciutat jardí (fa més bonic). Aleshores, les perdius cotxejaven de més lluny, els conills sols s’atrevien a deambular de nit, el teixó féu una grossa marrada per baixar al pla, la guineu manefla, bo i asseguda al cim d’un turó, contemplà astorada la insòlita transformació del seu feu, i l’àguila ex-sobirana del lloc planejà més amunt, quasi a frec de boires.
