Castellfollit de la Roca s’alça sobre una espectacular cinglera basàltica de 50 metres d’alçada i de gairebé un quilòmetre de comprimento, retallat pel riu Fluvià.
Vista aèrea Castellfollit de la Roca|CEDIDA
Els estrets carrerons del poble desemboquen a l’antiga església de Sant Salvador, a l’extrem de la cinglera, on hi ha un mirador amb unes vistes privilegiades.
Castellfollit de la Roca és una de les portes dentrada al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
El barri vell està situat sobre una cinglera basàltica formada per dues colades de lava superposades. El nostre recorregut comença a la plaça de Catalunya i s’endinsa als carrers de la part vella del poble. Una part d aquesta ruta coincideix amb l antiga via romana Annia. Des de la passarel·la sobre el riu Fluvià es pot contemplar l’espectacular cinglera amb el poble sobre ell.
A Castellfollit de la Roca trobareu senyalització en braille de diferents punts d’interès turístic que conformen l’itinerari circular que permet recórrer els carrers del nucli antic per arribar als miradors de la paret basàltica i visitar l’antiga església.
Castellfollit de la Roca és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les comarques gironines. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És un dels municipis més petits de Catalunya, amb menys d’un quilòmetre quadrat. El terme comprèn el nucli urbà, un alzinar de 35 ha. i unes 30 ha. de terres de secà.
L’antiga vila, que estava envoltada de murs, va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428.
L’any 1462, durant la Guerra Civil Catalana, va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat. El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el marquès de Mortara.
L’any 1691, els francesos van enderrocar el castell. El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, prop del poble, a la serra del Toix entre Castellfollit i Oix, va tenir lloc, la batalla del Toix, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas.
L’inici de les obres de la nau sud, que tindran un cost de dos milions d’euros, enceten un projecte llargament anhelat per a Portbou
La biblioteca custodiarà el fons bibliogràfic del pensador
Casa Walter Benjamin a Portbou
Jordi Camps i Linnell | L’inici de les obres de la nau sud és la primera pedra del que serà la Casa Walter Benjamin de Portbou, un “somni” anhelat des de fa molts anys per l’Ajuntament. Han calgut acords governamentals i una subvenció important per arrencar aquesta primera fase d’un projecte de reforma i rehabilitació de l’antic ajuntament que porta la firma dels arquitectes Joan Falgueras i Jordi Pigem. La maqueta es va presentar el setembre de l’any passat i el cost per convertir l’edifici en espai expositiu, biblioteca i centre d’estudis al voltant de la figura del filòsof alemany que es va suïcidar al poble l’any 1939 suposa una inversió aproximada de dos milions d’euros.
“Fa molts anys que anem darrere d’aquest gran projecte i per fi posarem la primera pedra de l’espai dedicat a la memòria de Walter Benjamin”, va destacar ahir l’alcalde de Portbou, Xavier Barranco. Les obres de la nau sud perquè es converteixi en l’espai destinat a la biblioteca permetrà que el material que es troba en caixes al consistori tingui un espai molt més adequat. L’arxiu actual està format per documents i correspondència de filòsofs i escriptors coetanis de Benjamin, que provenen de França, Alemanya i Itàlia, entre altres països.
La biblioteca és la primera part de la reforma i s’espera que estigui acabada a finals del 2023. La segona fase, la més important, encara no té data concreta, en funció dels ajuts i suports econòmics que es pugui aconseguir. “Serà un espai on es podrà explicar el relat de Walter Benjamin i al mateix temps servirà per obrir portes de partenariats i finançament”, va valorar Barranco.
En el projecte, Falgueras i Pigem han dissenyat unes rampes d’accés als pisos superiors que seran una evocació de la travessia dels Pirineus per part de milers de refugiats que el 1939 van fugir de l’exèrcit franquista i, més tard, dels nazis, com el cas de Benjamin. A la primera planta, s’ubicarà l’espai per a exposicions, activitats pedagògiques o exposicions; mentre que la segona planta es destinarà als fons bibliogràfics sobre Benjamin de la Fundació Angelus Novus.
La construcció del ferrocarril Girona-França
La Sala de Duanes de l’estació de Portbou és el marc des d’ahir i fins al 15 d’agost d’una exposició que recull un àlbum de fotos del 1880 que il·lustra la construcció del ferrocarril de Girona a França. Portbou/Frontera aplega 53 fotos inèdites que documenten el procés de construcció d’aquesta important infraestructura les obres de la qual van exigir la construcció de sis ponts i l’impressionant viaducte de Colera, tots d’estructura metàl·lica subministrats per Eiffel et Cie.
Foto de Walter Benjamin al seu passaport
Walter Benedix Schönflies Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 – Portbou, 26 de setembre de 1940) fou un assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany, d’origen jueu, col·laborador de l’Escola de Frankfurt.
Evolucionà d’una inclinació inicial cap al misticisme jueu vers el materialisme històric de la seva etapa madura, aportant una perspectiva original a la filosofia marxista. Com a erudit literari, a més de nombrosos assaigs, fou conegut per les seves traduccions d’Honoré de Balzac, Marcel Proust i Charles Baudelaire. La seva obra La tasca del traductor és un referent de la teoria de la traducció.
Biografia
Benjamin nasqué a Berlín al si d’una família d’origen jueu benestant. Era el més gran dels tres fills d’Emil Benjamin i Pauline Schönflies. El seu pare havia estat banquer a París abans d’anar-se’n cap a Alemanya, a Berlín, on treballava com a venedor d’antiguitats. Ell mateix, a les seves reflexions, recordà amb tendresa els contes que sa mare li contava, els quals li serviren com a base per a una de les seves teories: «el poder de la narració i de la paraula sobre el cos». En aquesta obra reflexionà sobre la relació que els contes estableixen entre la tradició i l’actualitat. El 1902 Benjamin entrà a l’escola Kaiser Friedrich a Berlin Charlottenburg, i acabà l’Institut 10 anys després. Aleshores es traslladà a la Universitat, on estudià literatura i psicologia. Va apropar-se a les idees socialistes, va unir-se a la Freie Studentenschaft i va col·laborar amb publicacions republicanes. En aquella època també fou influït per Nietzsche. Durant tota la seva vida va considerar que el judaïsme representava el màxim grau de l’espiritualitat.
El 1912 Benjamin viatjà a Itàlia. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es volia enrolar amb l’exèrcit, però va ser rebutjat, i quan s’auria pogut allistar va fingir una malaltia per evitar-ho. El mateix any començà a traduir Baudelaire. El 1915 es traslladà a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic conegué Rainer Maria Rilke i Gershom Scholem. El mateix any escrigué un article sobre Friedrich Hölderlin.
El 1917 es va traslladar a la Universitat de Berna, on conegué i es casà amb Dora Kellner (1890-1964). També hi va conèixer Ernst Bloch. L’any següent tindria un fill, Stefan Rafael (1918-1972). El 1919 Benjamin aconseguí el seu doctorat cum laude amb l’assaig Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d’art dins el romanticisme alemany), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a immanent a tota veritable obra d’art. L’any següent tornà a Berlin amb els seus pares, que se separarien el 1921. El mateix any va publicar l’assaig “Zur Kritik der Gewalt (Cap a la crítica de la violència)”. En aquesta època Benjamin es va familiaritzar per primera vegada amb Leo Strauss, i es va mantenir un admirador de Strauss i de la seva obra durant tota la seva vida. El 1922 tornaria a marxar, aquest cop a la Universitat de Heidelberg on provà amb la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 preparà la tesi doctoral, que li fou refusada per la Universitat de Frankfurt: Ursprung des deutschen Trauerspiels (Origen de la tragèdia alemanya, 1928).
El 1928 Benjamin publicà Einbahnstraße (Carrer de sentit únic) i Ursprung des deutschen Trauerspiels (L’origen del drama barroc alemany). El 1929, conegué Bertolt Brecht i Asja Lacis, aleshores assistent seva, a Berlín. Benjamin es divorcià el 1930
Evitant l’emergent poder del Partit nazi i les creixents activitats de les SA, l’any 1932 passà uns mesos a Eivissa, on va escriure Crònica berlinesa. Treballà també en diferents projectes, recollits en el volum titulat Històries i relats: un conjunt de proses ambientades a l’illa, entre les quals destaca la titulada Suite eivissenca. Després anà a Niça. Durant una segona estada a Eivissa —d’abril a setembre de 1933— revisà la traducció al francès d’Infància berlinesa -resultat final de Crònica berlinesa-, realitzada pel seu amic Jean Selz. Va mantenir, des de la seva residència a Sant Antoni de Portmany, una important correspondència amb G. Scholem, que en el seu llibre Història d’una amistat dóna nombroses notícies d’aquestes dues estades a l’illa.
Tomba de Walter Benjamin a Portbou|Wikipèdia
Després de l’assalt de Hitler al Reichstag, el 1933, i la persecució dels jueus i intel·lectuals d’esquerres, Benjamin cercà refugi a Svendborg, amb Bertolt Brecht, i a Sanremo, amb la seva exdona, finalment hagué d’emigrar a París. Començà a col·laborar amb Theodor Adorno i Max Horkheimer rebent ajut de l’Institut für Sozialforschung, establí amistat també amb Georg Lukács.
Més tard marxaria a Nova York. Retrobà d’altres intel·lectuals i artistes alemanys refugiats a París i esdevingué gran amic de Hannah Arendt, Hermann Hesse i Kurt Weill. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica).
El 1937 Benjamin treballà en el seu llibre El París del Segon Imperi amb Baudelaire. A més, conegué Georges Bataille i s’adscrigué al College of Sociology. El 1938 feu la darrera visita a Bertold Brecht a Dinamarca. Hitler tragué la ciutadania alemanya als jueus i Benjamin va ser empresonat tres mesos en un camp prop de Nevers.
El gener de 1940 Benjamin tornà a Paris i escrigué el seu darrer i inconclòs llibre Geschichtsphilosophische Thesen (Tesi sobre la filosofia de la història).
Quatre dels assaltants han ingressat a la presó després de passar a disposició del jutge i una de les víctimes de l’assalt va ser detingut per possessió i tràfic de drogues.
Els Mossos d’Esquadra de la Divisió de Recerca Criminal (DIC) de la Regió Metropolitana Nord han detingut cinc persones a Bellaterra per irrompre en un domicili aliè i assaltar les persones que eren al seu interior. Als presumptes autors també se’ls atribueixen delictes contra la salut pública i de robatori amb violència.
Segons informa aquest dissabte Mossos d’Esquadra en un comunicat, els fets van passar el 16 de juliol passat durant el migdia. Els cinc assaltants van entrar per força al domicili de Bellaterra, on s’estava celebrant una festa des de la nit anterior. Un cop a l’interior, encaputxats i empunyant armes de foc i armes blanques, els presumptes autors van assaltar i van emmordassar vuit persones amb l’objectiu de robar les drogues amb què estaven traficant.
Segons el mateix comunicat, tres persones van resultar ferides per arma blanca durant l’assalt, mentre que la resta va patir lesions lleus. A més, una d’elles va poder alertar Mossos d’Esquadra i diversos agents del cos es van personificar immediatament al lloc, aconseguint així aturar in fraganti tres homes d’entre 21 i 32 anys. Un amb una desena d’antecedents.
Poques hores després, una patrulla va detenir dues persones que s’amagaven en una zona boscosa propera i després d’inspeccionar les motxilles van trobar brides, una quantitat d’estupefaents similar a la robada al domicili i al mòbil d’una de les víctimes. Durant la detenció, una va aconseguir escapar en carregar contra un dels agents però va ser detingut dos dies després, el 18 de juliol.
A més, una de les víctimes de l’assalt al domicili, un home de 30 anys, va ser detingut per possessió i tràfic de drogues.
Quatre dels assaltants han ingressat a la presó després de passar a disposició del jutge d’instrucció en funcions de Cerdanyola del Vallès. De moment, la investigació continua oberta i es treballa amb la hipòtesi que els assaltants coneixien les activitats il·lícites dels integrants del pis, i per això van preparar l’assalt amb l’objectiu de fer-se amb els estupefaents.
Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021.
Sinopsi
Romania, 1986. El país viu els darrers i pitjors anys del despòtic règim ceaucista. Liliana Dragu, catedràtica de filologia, secretària traductora de l’ambaixada de França i guia de turisme, renuncia a la seva còmoda i previsible vida, enfrontant-se al sistema i a la temuda Securitate, a la figura del tinent Alexandru. El seu objectiu: mantenir la relació amb Adrià Fornell, un estranger que visita Romania per fer turisme i intentar oblidar-ne el recent passat. A mesura que la relació creix, tots dos es veuen abocats a situacions al límit del que és versemblant.
Una intrigant història, basada en fets reals, els protagonistes dels quals van patir les conseqüències d’un règim repressiu, amb la il·lusió posada en el seu futur, totalment incert. Una vivència afectada per la distància, els condicionants d’un sistema i els avatars d’una època en què, després de la caiguda del mur de Berlín, es va iniciar un canvi de transcendència històrica.
Joan Mercé Mozo|CEDIDA
Joan Mercé Mozo (Autor)
Joan Mercé (Barcelona, 3 octubre 1950) és enginyer i un apassionat de la música clàssica, la lectura i la pintura, la qual practica, a més de l’escriptura. Des de sempre li ha agradat escriure i l’any 2012 decideix aprofundir i ampliar els seus coneixements en aquest ofici, per això va seguir els quatre cursos d’escriptura creativa, especialitat novel·la, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Posteriorment ha assistit a nombrosos tallers i cursos per millorar la seva formació com a escriptor. La seva primera novel·la, Quatre hiverns a Bucarest, va quedar finalista del Premi Josep Pla del 2021. Aquesta obra és la seva versió en espanyol. Actualment està treballant a la seva segona novel·la i alhora en una selecció de contes.
Molta tristesa al Parc Taulí, davant la noticia de la defunció ahir diumenge de la presidenta, Mariona Creus i Virgili.
Mariona Creus i Virgili|CEDIDA
Infermera de professió, la sabadellenca Mariona Creus i Virgili va accedir a la presidència de la corporació sanitària ara fa dos anys, el juny de 2020, en substitució de Modesto Custodio. Segons el director general del Taulí, Joan Martí, el sentiment “és d’una pèrdua profunda, i més perquè era una persona que tot i tenir una edat avançada tenia una implicació extraordinària amb la nostra institució”. Martí, en declaracions al Diari, posa en relleu que Creus era una persona “que anava més enllà del Taulí, reconeguda en el món de la sanitat”, i també destaca que va ser una “peça important” per aconseguir portar la nova Escola d’Infermeria de la UAB a Sabadell. Precisament, Creus sempre explicava que se sentia ‘epiona’, per l’estima i el record que tenia de la primera escola d’infermeria de Sabadell, ATS Epione, fundada pels doctors Duran i Argemí, i d’on va ser responsable de pràctiques. Com en tota la seva trajectòria, com a presidenta del Taulí Creus va treballar en tot moment per reforçar el rol de les infermeres i posar en valor i potenciar el paper de l’hospital sabadellenc com a espai d’excel·lència fora de Barcelona.
La cerimònia de comiat tindrà lloc al tanatori de Sabadell demà dimarts 26 de juliol a les 17 h. La família estarà present al tanatori avuil dilluns 25, de 16 a 21h; i dimarts, de 9 a 13h i de 15 a 17h.
Des de Bellaterra volem transmetre el més sentit condol a la seva família i amics, acompanyant-los en el sentiment.
Els Jocs Olímpics d’Estiu de 1992, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Barcelona entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992. Hi participaren 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, que competiren en 32 esports i 286 especialitats.
La cerimònia inaugural va tenir lloc al remodelat Estadi Olímpic de Montjuïc (al qual posteriorment es va donar el nom de Lluís Companys), que tot i que va ésser inaugurat en ocasió de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, fou renovat completament per tal d’acollir els Jocs Olímpics de Barcelona’92 i només se’n va conservar la façana.
Els Jocs Olímpics de 1992 varen suposar una transformació profunda de la ciutat de Barcelona i de la societat catalana. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació de la configuració de la ciutat aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei, sinó per fer canvis a la ciutat que haurien requerit decennis en condicions normals. La transformació social va venir de la mà de la necessitat d’implicació de tots els sectors: ciutadans, empreses, entitats, etc. en el suport de l’esdeveniment i, especialment, de la seva organització. Les múltiples accions generades per aconseguir aquest suport tenien com a resultat un alt grau de complicitat, sentiment de pertinença i orgull individual i col·lectiu que va reforçar la societat en el seu conjunt. A més a més, algunes de les iniciatives engegades, com el foment de la pràctica de l’esport o el foment del voluntariat es van quedar instal·lades a la societat catalana de forma estable.
Coincidint amb l’etapa de preparació dels jocs es van organitzar múltiples esdeveniments paral·lels que ajudaven a informar, formar i incrementar el grau d’involucració de la ciutadania. D’entre totes elles destaca el conjunt d’exposicions i actes agrupats dins el programa de l’Olimpíada Cultural, una iniciativa pionera que acostava l’esport des d’una perspectiva diferent a la de la pràctica esportiva.
Dins les noves construccions destaca la construcció de l’Anella Olímpica al voltant del reformat estadi olímpic, formada per les piscines Picornell, les piscines de salts de Montjuïc, el camp d’hoquei de Pau Negre, el Palau Sant Jordi, l’edifici de l’INEFC i d’altres instal·lacions.
També es construïren noves instal·lacions arreu de la ciutat, com ara el poliesportiu de l’Espanya Industrial al barri d’Hostafrancs, on es desenvoluparen les competicions d’halterofília.
Els Jocs Olímpics es van caracteritzar per la seva descentralització en diferents subseus properes a la ciutat que van suposar un important esforç de renovació d’infraestructures i de divulgació de la imatge de la ciutat a tot el món. Per aquest motiu es construïren diferents viles olímpiques per als atletes, al Poblenou, Montigalà (Badalona), entre altres.
Els Jocs Olímpics de Barcelona varen ser els primers a incorporar dins una mateixa organització els Jocs Paralímpics corresponents. Fins aquell moment s’havien configurat com a esdeveniments separats. Des del 1992, el model Barcelona es va instaurar com a definitiu.
Un perill creixent davant de focs cada cop més virulents pel canvi climàtic
És prudent tornar a construir en terrenys arrasats pel foc?
Doncs potser no, si les cases estan en urbanitzacions no regularitzades i en zones molt vulnerables als incendis.
El debat el planteja Enric Vadell, subdirector general de Boscos, davant l’augment del risc d’incendis pel canvi climàtic i el fet que els focs són, cada cop, més virulents.
“Cal una reflexió sobre l’emplaçament i la situació en què es troben moltes urbanitzacions de Catalunya”, demana.
Una reflexió que és urgent i que caldria fer, per exemple, abans de reconstruir les cases cremades a la urbanització River Park, al Pont de Vilomara, situada al capdamunt d’una serra i envoltada de bosc.
“Potser en algun lloc no s’hauria de tornar a construir”, avisa Vadell en una entrevista a l’ACN. “Soc conscient de la càrrega emocional que té això”, afegeix, “però la realitat és la que és”.
La meitat no compleix la normativa
A Catalunya hi ha 1.430 urbanitzacions, repartides per tot el territori. D’aquestes, la meitat –730–, encara no estan regularitzades. Això vol dir que tenen dèficits urbanístics i que no compleixen les normatives de clavegueram, canalització de l’aigua, asfaltat, enllumenat públic o de prevenció d’incendis.
Vadell explica que moltes, quan es van construir, no tenien la massa forestal actual i “ningú va fer cap estudi per veure on s’estaven ubicant ni es tenia en compte la vulnerabilitat del bosc”.
Ara, reconeix, “s’han de protegir totes, siguin legals o il·legals” i defensa la importància d’establir franges de seguretat no només per protegir les persones i els béns, sinó també “per evitar que els focs que s’originen a dins de les urbanitzacions puguin arribar a terreny forestal.”
Un terç de les urbanitzacions, a tocar del bosc
Del total de les urbanitzacions que hi ha al territori, el 35% –és a dir, mig miler– tenen més del 50% del perímetre en contacte amb zones forestals (sigui arbrat o matolls), que sempre hauria d’estar neta.
La llei obliga els propietaris de finques envoltades de massa forestal a tenir una franja de 25 metres de distància amb els arbres i també la vegetació aclarida, cosa que no sempre passa.
Un altre dels problemes més comuns són les parcel·les abandonades, que també són un perill en cas d’incendi.
Si els propietaris no ho netegen, la responsabilitat passa als ajuntaments, que se n’han de fer càrrec de forma subsidiària i netejar-les. Una feina ingent, sobretot per consistoris petits, que sovint tampoc tenen prou pressupost per fer-ho.
Tot plegat dibuixa un escenari de risc que cal abordar al més aviat possible.
Viure enmig d’un riu esperant un tsunami
“Ens agrada molt el bosc, però hi vivim d’esquena”, alerta Eduard Plana, investigador del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), que defensa que, a més de franges de protecció, també cal una millor gestió dels boscos.
“Algunes cases en segons quin lloc és com si estiguessin edificades enmig d’un riu, esperant que vingui el tsunami.”
Eduard Plana creu que les franges de protecció a les urbanitzacions són necessàries però insuficients en ple context de canvi climàtic, si no es gestiona el bosc que hi ha al darrere. I reivindica, per fer-ho, la feina de pagesos i ramaders.
“Només a la província de Barcelona tenim 1.500 urbanitzacions i nuclis, on viuen 800.000 persones”, explica Òscar Sànchez, cap de la secció de prevenció d’incendis forestals de la Diputació de Barcelona.
La Diputació de Barcelona inverteix un milió d’euros anuals per fer franges de protecció. Una inversió que, reconeix Sànchez, no és suficient i per això demana que tothom sigui conscient del perill que representa estar envoltat de bosc sense gestionar.
A Molins de Rei i a Corbera de Llobregat hi ha més de 30 urbanitzacions disseminades dins la zona boscosa.
Es pot reconstruir tot River Park?
El foc del Pont de Vilomara va cremar una quarta part de les 200 cases de la urbanització de River Park –unes 50 finques–. I d’aquestes, 20 van quedar del tot destruïdes.
Ara, gairebé una setmana després, el repte és refer-se i reparar tots els danys. Un centenar de voluntaris estan ajudant els veïns a fer-ho, retirant ferralla, runa i arbres cremats que podrien caure sobre les finques.
Ho ha explicat a TV3 Nerea Ilzarbe de la Torre, veïna del poble: “Cada casa té unes necessitats diferents”, diu. “El que fem normalment a totes és tallar els arbres i treure’ls cap a fora.”
Totes les mans són benvingudes i els veïns agraeixen la solidaritat que estan rebent, com ha explicat també Sandra Claramonte:
“Ens estan ajudant a treure ferro, a treure brossa i a treure runa. I estem fent pinya tot el poble i gent de fora. M’emociona que surtin voluntaris de sota les pedres per venir-nos a ajudar. S’agraeix de tot cor.”
La prioritat és recuperar la normalitat en les primeres residències però amb el debat de fons obert sobre què cal fer amb les urbanitzacions construïdes als anys seixanta i setanta –com aquesta–, moltes de forma il·legal i sense tenir en compte el risc d’incendi forestal.
Aquesta urbanització estava regularitzada però encara en vies de ser recepcionada, amb serveis com l’enllumenat públic o el clavegueram encara pendents.
Què implica regularitzar-se?
A Montcada i Reixac trobem un exemple d’una urbanització que està en procés de regularització gràcies al consens dels veïns.
És la de l’Estany de Gallecs, on ja han començat les obres. Costaran més de 2 milions d’euros, que hauran de pagar entre les 60 famílies que hi viuen.
La cantant ha mort als 80 anys per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig
Aquest divendres ha mort la cantant Núria Feliu als 80 anys, per les complicacions d’un ictus que va patir fa un any i mig, segons ha informat la família.
Nascuda el 1941 al barri de Sants de Barcelona, va començar la carrera com a actriu, però el 1965 va passar-se a la cançó i ha acabat protagonitzant una de les carreres més extenses de la música catalana.
Amb 50 discos gravats i més de 400 cançons, l’artista va interpretar tota mena de gèneres, com jazz, boleros, sardanes, cuplets, cançons de pel·lícules, adaptacions de poetes o estàndards nord-americans, sempre amb lletres en català.
Ros-Marbà i Tete Montoliu
El mestre Antoni Ros-Marbà va descobrir el potencial de la seva veu i va impulsar la seva carrera, i més tard va entrar en el món del jazz de la mà del mític pianista Tete Montoliu.
Sempre va viure a Sants, barri del qual es considerava ambaixadora, i on va finançar una geganta que passeja la seva imatge per les festes populars.
Coetània dels Setze Jutges, havia expressat un cert malestar perquè es va considerar menystinguda per no haver estat cantautora com ells, però sempre va defensar el seu paper d’intèrpret.
Tieta dels seus nebots
El seu germà Albert va ser sempre el seu mànager, i deia sovint que només era tieta dels seus nebots, però la seva simpatia ha fet que generacions senceres de catalans l’hagin considerada gairebé com una més de la família.
Retirada dels escenaris des del 2005, la seva salut es va complicar durant la pandèmia amb una pneumònia i un herpes, i va estar-se un any sense sortir de casa.
El març del 2020 la revista Enderrock li va atorgar el Premi d’Honor per la seva carrera, destacant que va ser la primera cantant de jazz en català i la primera en versionar cançons de Joan Manuel Serrat, a més de recuperar els cuplets i traduir boleros clàssics.
Una de les últimes aparicions en públic va ser al programa de TV3 Al cotxe, el novembre del 2020:
“Jo no he cantat per cantar, he cantat per a la gent”
En aquest programa va dir que se sentia “satisfeta i a gust” amb la seva carrera, i que a la seva edat també se sentia plena i vital: “No he acabat, encara tinc coses per fer”.
També va assegurar que va ser una de les primeres dones que va conduir, als anys 60, i que malgrat que li deien “de tot”, es sentia feliç, autònoma i lliure, una llibertat que va dir que ha marcat tot el que ha fet en la vida, professionalment i personalment.
La Virreina reivindica en una exposició el treball contestatari de l’artista, morta el 2019, que va convertir les seves obres en armes contra l’autoritat i la disciplina
Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de la Plaça Catalunya
Maria Palau|L’artista Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparava il·lusionada una exposició per al Museu de Montserrat. Fràgil com una porcellana, va donar totes les indicacions a l’investigador Pere Pedrals per construir la peça central de la mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que ella sentia a tots els visitants. Era el seu autoretrat de comiat.
Però no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, un gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix edifici de la Rambla hi va presentar a mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, cosa gens estranya en el llegat d’aquesta artista a la qual no sempre s’ha donat importància; ergo tampoc a les seves obres per cuidar-les. “Els últims temps no se li va fer cap cas”, es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealista, sí, però sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis.
Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, per l’interès personal del seu director, Valentín Roma, a “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”. Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia “actualitzar”, remarca Roma, el relat de Riera després d’anys deambulant en lectures superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de l’art català de la segona meitat del segle XX, un fenomen aïllat i, per què no reconèixer-ho també, dissonant amb la creació en majúscules dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera és una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma. L’exposició Mrs. Death (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins al 6 de novembre, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens submergeix de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra. Tèrboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, però al mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades per la seva maquinària depuradora. “Mai va fer de víctima; no era masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.
L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En un, l’Eroticona hambrienta que va exposar a la galeria Dau al Set el 1978, un maniquí amb una vagina dentata que, a dins del centre d’art, fa família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En l’altra, una instal·lació molt més recent, del 2000, en què invocava el desig sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel. Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre per al lavabo de casa seva, a la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de performances inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva vena teatral.
El conjunt, dèiem, constava de la Dona silenciosa, un altre maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, els braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades perquè violenta la gent”, indica el comissari. El seu partner era, torna a ser ara a la Virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), al qual més recentment va afegir dos ous (de gallina). “Riera no explicava mai el significat de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes”, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, ha desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entendre el perquè de moltes coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball.
Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i en l’altra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir per una pròtesi. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tenir van ser les seves obres”, subratlla Pedrals, que sota aquesta realitat desconeguda de la seva biografia també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’agenda feminista.
La Taula 1994 obra original d’Amèlia Riera
“Riera va contra tot; era molt punk”, sosté l’investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que mostri l’evolució de la seva aventura artística, sinó just al contrari, un cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grup Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic del 1964, va adoptar el crit de Picasso (“La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel (“Qui m’hi trobaré? Els meus pares? No, per favor!”). “No suportava l’autoritat i la disciplina”, rebla Pedrals.
Fràgil com una porcellana, dos mesos abans d’aclucar els ulls per sempre es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de Peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser aquesta sigui la millor herència que ens ha deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.
Palau de la Virreina La Rambla, 99 08002 Barcelona T 933 161 000 lavirreinaci@bcn.cat
Horari: De dimarts a diumenge i festius, d’11 a 20h
ENTRADA LLIURE
Cal fer reserva prèvia per a grups de més de 10 persones a lavirreinaci@bcn.cat
Dies de tancament anual: 1 de gener 1 de maig 24 de juny 25 de desembre 26 de desembre
BELLATERRA.CAT 