Els mercenaris suïssos originaris del Cantó de Vaud, compromesos amb Napoleó III, van portar una recepta de rodanxes de formatge fregit a la paella
La nostra recepta del Malakoff de formatge Gruyère, tradicional del cantó de Vaud (Suïsse) 📷 BELLATERRA.CAT
Petita història del Malakoffde Vaud
El terme prové del fort Malakoff que va defensar la ciutat de Sebastopol durant la guerra de Crimea entre 1853 i 1855.
Els mercenaris suïssos originaris del Cantó de Vaud, compromesos amb Napoleó III van portar una recepta de rodanxes de formatge fregit a la paella. Actualment és una especialitat dels restaurants locals de La Cote, una zona vinícola tocant el Llac Leman, molt a prop de la ciutat de Lausanne (Suïssa).
Des de 1994 a 2015, Angi i Francesc, ho varen oferir als seus clients amb molt d’èxit, al seu restaurant La Taula, al barri de Sant Gervasi de Barcelona
Mini vídeo del Malakoff de Vaud (Suïssa) que s’oferia al restaurant La Taula 🎥 BELLATERRA.CAT
Recepta del nostre Malakoff de Vaud
INGREDIENTS 4 PERSONES:
500 g Gruyère 3 cullerades de Maizena 2 ous ecològics 1 gra d’all 1 bitxo tallat fi Pebre negre de molinet Nou moscada al gust 1 cullera de Kirsch 1/2 dl de vi blanc sec Oli de girasol per fregir
PREPARACIÓ:
Ratllar el formatge Gruyère, poseu-lo en un bol i afegiu-hi la Maizena, els ous ecològics , l’alls, el pebre i la nou moscada.
Afegiu el vi a poc a poc per obtenir una massa llisa i compacta.
Amb la massa de Gruyère feu boles de la mida de pilotes de ping-pong i reservar.
Escalfeu l’oli en una petita paella fonda a uns 180 graus.
Fregir els les boles de Malakoff fins que els veieu daurats i cruixents.
Escórrer amb amb un drap domèstic i gaudir els Malakoff, ben calents, sense esperar.
Acompanyat de confitura de figues, poma tallada o amanida assortida.
LLUIS TORRES|Compartim la crònica de teatre de Llegir.Cat sobre l’estrena de l’obra de teatre ‘La tercera fuga’, de la directora Victoria Szpunberg, primera autora catalana que dirigeix el seu propi text a la Sala Gran del TNC. Obra que repassa la història d’una família durant cent anys, i que podreu gaudir fins l’1 de juny de 2025.
La tercera fuga 📷 StudioRuano/TNC
JENNIFER CAMACHO 🎭 Sovint són les històries personals i petites les que ens esclareixen i ens fan entendre el passat. Els grans esdeveniments sempre se senten més tangibles a través dels sentiments i les relacions de persones que se’ns assemblen, o ens recorden algú, perquè posar-nos a la pell dels altres és més fàcil quan trobem espais comuns. La tercera fuga, text escrit a quatre mans per Victoria Szpunberg i Albert Pijuan, ens explica les vides i peripècies de la família Shprigelburd, des dels anys vint del passat segle fins al present, sense concedir el timó a cap personatge protagonista, en un exercici literari que sembla més propi del gènere de la novel·la.
Ens endinsem en cent anys d’història, en diversos països, conduïts per Joâo (Ton Vieira), mestre de cerimònies de tota l’obra, representant de la Mort i narrador, que tot just començar s’adreça al públic trencant la quarta paret. Tres actes, tres ciutats: Berdítxiv, Buenos Aires i Barcelona, i tres celebracions: un casament, un aniversari i un àpat familiar que anticipa un retrobament. La fi de cada acte ens demostrarà que la nostra quotidianitat pot ser fugissera.
Durant gairebé tres hores, sense entreacte, les persones comunes ens faran sentir la por dels jueus davant els progroms d’Ucraïna als anys vint del passat segle, o la tensió i el pànic que es respirava a l’Argentina de la Dictadura Cívic-Militar de Videla als anys setanta, fins que tornem a Barcelona, al temps present. El text i els intèrprets s’adapten als diferents arcs temporals, fins i tot en la llegua de treball: La tercera fuga és molt encertadament una obra bilingüe, a estones poliglota, i aquí escau reconèixer la meravellosa feina interpretativa en la recreació de l’accent argentí o l’ús de l’ídix.
Un altre aspecte immillorable a La tercera fuga és el joc metateatral que repetidament fa partícip al públic, i que culmina al tercer acte en el personatge de la Julieta, una treballadora de l’art interpretada per Clara Segura, que no podem coronar com a protagonista de l’obra, perquè el text reparteix molt bé el pes entre els personatges, però que potser és qui encarna els personatges femenins més interessants. En general, sembla que la gran majoria dels papers són poc espectaculars, però les actuacions són tan sòlides, que alguns dels personatges breus acaben sent els més icònics de l’obra, com el pianista Marcelo (Sasha Agranov) al segon acte, o Maria (Olga Onrubia), l’assistent russa del tercer acte.
La tercera fuga 📷 StudioRuano/TNC
També és important destacar la música en directe, que sempre és un punt fort, i sobretot la veu de Magalí Sare en aquest cas. Llàstima que el so fos un problema constant del muntatge, durant tota l’obra hi va haver moments en què es va posar a prova la nostra capacitat auditiva. Un error de prou magnitud per una gran producció com aquesta, en un escenari que ha de ser capdavanter en el teatre català contemporani, i que havia de celebrar que és la primera vegada que una dramaturga estrena i dirigeix a la Sala Gran el seu propi text.
És possible que una de les virtuts principals de La tercera fuga sigui alhora una de les seves grans desavantatges: el text representat és massa llarg. Personalment, li retallaria mitja hora al muntatge. La funció va rebre una intensa ovació dempeus en acabar, però una part del públic no va tenir problema a sortir de la sala per fer el seu propi descans. El final d’aquest colossal vaixell d’històries personals arriba a port una mica sobtadament, La tercera fuga té un final abrupte, un punt i final oníric que intenta tancar cercle i reivindicar la celebració de la vida. Però és perdonable perquè qualsevol final hagués fet curt per la magnitud d’aquest grapat d’històries amb h minúscula que ens expliquen la universalitat.
Victoria Szpunberg diu que la coautoria amb Albert Pijuan li ha permès agafar distància amb la història de la seva pròpia família, i permetre’s la fabulació, però és inevitable pensar que la directora i codramaturga ha estat conjurant els seus propis fantasmes durant tota l’obra. Mai no sabrem quines històries són les reals, però totes ens han mostrat una veritat, potser dramàtica, potser còmica, sobretot valuosa, i el conjunt converteix La tercera fuga en una de les obres imprescindibles d’aquesta primavera.
Szpunberg ve avalada pels guardons de teatre més prestigiosos, i pel favor del públic, com demostra haver exhaurit totes les entrades de L’imperatiu categòric al Teatre Lliure de Gràcia abans de l’estrena. No li podem perdre la pista. I apunto, per acabar, que si algú no es troba familiaritzat i té curiositat per la història dels montoneros i desaparecidos a l’Argentina, el segon entreacte és una lliçó magistral sobre aquesta època, que convido ampliar amb la lectura de La llamada de Leila Guerriero.
Font: Llegir.cat
Teatre Nacional de Catalunya. Plaça de les Arts, 1 (08013 Barcelona) ☎️ 933 06 57 00 https://www.tnc.cat
“Les reines fundadores passen l’hivern en estat de latència en refugis situats a racons protegits (sota escorça d’arbres, esquerdes en edificis o sota terra, etc.”
Niu embrionari o cortina (esquerra), Niu primari (centre), i Niu secundari (dreta)
Cicle biològic
Les reines fundadores passen l’hivern en estat de latència en refugis situats a racons protegits (sota escorça d’arbres, esquerdes en edificis o sota terra, etc.).
A la sortida de la hibernació (a partir de mitjans de febrer aproximadament), cada reina inicia la construcció d’un niu primari en un lloc protegit. S’alimenten de substàncies ensucrades que aconsegueixen de plantes florides. En aquest niu primari dipositen els primers ous que donaran lloc a la primera progènia d’obreres. Són alimentades per la reina mentre dura el seu estadi larvari amb proteïnes procedents de la captura d’insectes, però després de l’emergència d’aquestes obreres, elles seran les encarregades de la captura d’aliment per a les progènies següents, així que la reina tot just sortirà del niu.
Quan la colònia aconsegueix unes cent vespes, formen un niu secundari que en la major part dels casos és reubicat en un altre lloc de major altura (parts altes d’arbres, edificacions, etc.). Aquest niu és construït per les obreres a base de cel·lulosa i pot assolir dimensions considerables (més d’1 m d’alçada). En aquesta fase és quan la colònia provoca més danys per predació a causa de l’alta demanda de proteïnes per a l’alimentació de larves i de sucres per a les adultes.
A finals de tardor comença la decadència de la colònia. Apareix una generació de mascles i de reines que, després d’aparellar-se, aquestes últimes, ja fecundades, abandonen el niu per iniciar la hibernació, després de la qual iniciaran el cicle de nou.
Cicle biològic
Alimentació
La dieta dels individus adults és a base de sucres que obtenen de les plantes, generalment de flors d’arbres o arbustos (salze, camèlia, heura, etc.) i també de substàncies segregades per les larves (trofalàxia).
Les larves s’alimenten majoritàriament de proteïnes, que són obtingudes pels individus adults mitjançant la caça de diferents tipus d’insectes (abelles, en proporció elevada). De vegades també poden obtenir aquestes proteïnes de carns mortes o fins i tot peixos
Hàbitats
El factor comú a tots els nius pel que fa a la ubicació és la proximitat a una font de subministrament d’aigua. La majoria dels nius apareixen a menys de 200 metres d’un curs d’aigua.
Temperatura i protecció del vent també tenen influència en lelecció de lestabliment del niu.
Atès que una bona proporció de la dieta la constitueixen les abelles, també és freqüent trobar els seus nius propers a ruscs.
Font: Avisap, 📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
“Les potes són de color negre a la part anterior i de color taronja a la part extrema”
Diferències entre Vespa velutina i crabre
Biologia
Vespa velutina és un himenòpter de la família Vespidae. Viu a colònies nombroses allotjades en nius fabricats per elles mateixes i generalment situats en altura (arbres o edificacions).
En la fase d’adult tenen una mida que oscil·la entre els 17 i els 35 mm. El cap és negre i la cara de color taronja, el tòrax i la major part de l’abdomen també de color negre, a excepció del quart segment de l’abdomen, que és taronja. La resta de segments de l’abdomen són negres amb una línia taronja molt fina. Les potes són de color negre a la part anterior i de color taronja a la part extrema.
Vespa velutina
La diferència entre reines i obreres, de vegades és confusa. Es pot dir que les primeres són més grans, generalment. No obstant això, es poden diferenciar fàcilment mascles de femelles. Aquestes últimes tenen fibló, per la qual cosa el seu abdomen és més punxegut en contraposició als mascles, que el tenen més arrodonit. Els mascles també tenen les antenes més llargues i gruixudes.
A la nostra regió, de moment, l’única possibilitat de confusió és amb el vespa europeu “Vespa crabro”, però presenten diferències morfològiques fàcilment apreciables. Vespa crabro té la meitat posterior de l’abdomen de color groc, les ales vermelloses i les potes marrons.
La diferència entre reines i obreres, de vegades és confusa. Es pot dir que les primeres són més grans, generalment. No obstant això, es poden diferenciar fàcilment mascles de femelles. Aquestes últimes tenen fibló, per la qual cosa el seu abdomen és més punxegut en contraposició als mascles, que el tenen més arrodonit. Els mascles també tenen les antenes més llargues i gruixudes.
Quan la reina surt de la hibernació, construeix un niu embrionari o niu cortina on posa els primers ous.
És la pròpia reina la que surt a caçar aliment. Quan neix la primera progènia d’obreres, aquestes ja construeixen els nius primaris. En aquesta fase la reina continua posant ous, però gairebé no surt del niu perquè les tasques externes les realitzen les obreres.
Els nius estan fabricats a base d’una barreja feta amb cel·lulosa i aigua i solen estar situats en llocs arrecerats de les inclemències del temps (construccions abandonades, etc.).
Font: Avisap, fotos de: Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
“Necessitaràs una ampolla de plàstic i un esquer a base de substàncies dolces amb què cridar la seva atenció”.
TIPO 1
1/2 llitre aigua tèbia
200 grams de sucre
5 grams de llevat de forn
📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
1/2 llitre aigua tèbia
200 grams de sucre
5 grams de llevat de forn
Dissoldre els ingredients i esperar entre 4 i 5 dies o que es produeixi la fermentació en un recipient obert
Utilitzar al parany selectiu i canviar la barreja cada 8 o 10 dies
📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
180 ml (1/2 llauna) de cervesa negra
180 ml de suc de nabius
80 ml vermut o de vi blanc (a escollir)
1 gota de detergent
1 cullerada de vinagre
Barrejar tots els ingredients i utilitzar a la trampa selectiva
Introducció
Vespa velutina (avispó asiàtic) és una vespa procedent del sud-est asiàtic, que va penetrar a Europa a través d’un vaixell de mercaderies descarregat a Bordeus (França) el 2004 i s’està expandint per tota Europa occidental causant un fort desequilibri ecològic al continent.
A Espanya, present des del 2010, està considerada com una “espècie exòtica invasora” i, per tant, inclosa al Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores (RD 630/2013).
La seva expansió al nostre territori és extremadament ràpida a causa de l’adaptació a la climatologia, l’absència de depredadors i la gran quantitat d’aliment disponible (principalment abelles).
L’impacte de la seva presència té efectes en diversos àmbits: econòmic, pel que fa a la producció de mel, en tractar-se d’un depredador massiu d’abelles; al mediambiental, en provocar un fort desequilibri biològic per la captura de gran quantitat d’insectes, principalment pol·linitzadors; i en el de la salut pública, a causa del risc de picades, especialment perilloses per a persones al·lèrgiques al verí.
Font: Avisap, 📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
“No jutjarem una decoració pel que costa, sinó per l’efecte que produeix”.
Dibuix d’Enric Llimona Raymat, dedicat el 1994, a La Taula dels bellaterrenc Angi i Francesc 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES|En tots els restaurants, siguin modestos o luxosos, les flors són essencials. Una decoració de taula amb bon gust sempre tindrà un efecte positiu en els convidats. Ella el fa sentir la benvinguda.
Quan es col·loquen flors en gerros per a taules individuals en un restaurant o en un banquet, cal prendre les precaucions següents:
evitar decoracions excessivament altes, no sobrecarregar els gerros ni la taula (dues o tres flors per gerro són suficients per a taules petites); saber harmonitzar els colors de les flors. No jutjarem una decoració pel que costa, sinó per l’efecte que produeix.
Taula parada en primavera 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Els gerros de flors s’han de netejar i omplir tres quarts de la seva capacitat amb aigua fresca cada matí.
Traieu les flors marcides i les fulles mortes.
Assequeu bé cada gerro abans de col·locar-lo a la taula.
Quan es decoren taules grans, sobretot quan les flors s’han col·locat sobre l’estovalla, s’han de treure immediatament després que els convidats hagin marxat i posar-les en un recipient amb aigua perquè es puguin tornar a utilitzar.
Aneu amb compte amb les taques que les flors poden causar als estovalles.
“Bellaterra té molts plans pendents per elaborar i resoldre, perquè, com ja he dit en un altre ocasió, no només ha envellit sinó que l’hem deixat envellir de mala manera i ara se’ns acumulen les urgències”.
Ignasi Roda, cronista de Bellaterra
UNA REFLEXIÓ
El passat 10 de març va tenir lloc la inauguració d’un tram de voravia del camí antic de Sant Cugat, conegut també pel Camí dels Monjos, ja que era el corriol utilitzat per connectar el Monestir de Sant Cugat amb el Monestir de Sant Llorenç del Munt o de La Mola, o al Monestir de Montserrat. Per l’ocasió, l’EMD em va demanar de fer un escrit que transcric més avall i que vaig llegir sota d’una pluja persistent i en presència de representants de la mateixa EMD, de l’Ajuntament de Cerdanyola, de la Diputació de Barcelona, algun mitjà de comunicació i amb l’absència manifesta de veïns, potser per la inclemència del temps o perquè l’esdeveniment no va merèixer de la seva atenció.
Amb un to evocador vaig fer un repàs d’aquest carrer, no sense però pensar, mentre llegia l’escrit, que potser hauria estat bé d’aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre els desastre d’aquesta via Bellaterrenca que no sabem si és ben bé carn o peix. Però soc de mena educat i si em conviden per parlar sobre Bellaterra, ho faig de grat i amb respecte. Això no treu, i bé ho saben els meus lectors (si és que en tinc) que pugui utilitzar la premsa local per a dir allò que penso.
Ja he parlat altres vegades d’aquest Cami Antic de Sant Cugat i ho he fet denunciant la passivitat de l’administració per buscar solucions. També he criticat aquelles solucions imposades per l’antic President de l’EMD Ramon Andreu i el seu equip i tots hem vist com algunes d’elles eren tombades per la justícia i d’altres perduren fent d’aquest vial un recorregut desagradable i ple d’entrebancs. Jo no crec que els entrebancs serveixin per pacificar un carrer.
Tornant a la inauguració de la voravia, us he de dir que crec que és una obra incompleta, no només perquè el seu recorregut és curt sinó també pel seu disseny que, a ben segur i en dies de pluja, el voral de terra adjacent envairà la zona cimentada. També perquè aquesta reforma es queda a mitges ja que hi ha altres trams on s’hauria pogut actuar. Em refereixo a aquells on ja existeix el terreny guanyat a les parcel·les, però que han quedat com a part integrant d’aquestes i d’us exclusiu dels vehicles que hi aparquen i, per a més inri, disposant unes barreres d’arbust que barren el pas dels vianants. L’administració argumentarà que, per qüestió de pressupost, cal fer les reformes per fases, però ningú ens explica quines són o seràn aquestes fases. Dit d’una altre manera; l’administració es penja la medalla d’una inauguració i després, qui dia passa anys empeny.
Caldria, doncs, reclamar a qui correspongui (que crec que és l’EMD perquè és qui ha de tenir cura dels vials) que elaborés un pla d’actuació total pel Camí dels Monjos perquè tots sabéssim com anirà la cosa, com es farà i en quins terminis. Bellaterra té molts plans pendents per elaborar i resoldre, perquè, com ja he dit en un altre ocasió, no només ha envellit sinó que l’hem deixat envellir de mala manera i ara se’ns acumulen les urgències.
El 2011 vaig presentar la meva candidatura per a presidir l’EMD i amb un grup de veïns i veïnes vàrem elaborar un programa amb més de 70 propostes per a implementar en els diferents àmbits que creiem havíem de treballar: governació, economia, cultura, esports, neteja, jardineria i enllumenat, regulació i ordenació del trànsit relacions municipals, política local, relacions externes i comunicació. La darrera proposta resava així:
Que es creï un equip de treball que elabori un llibre blanc amb el títol provisional La Bellaterra del centenari, on hi quedin reflectits els anhels i les inquietuds de tots nosaltres de com volem que sigui la Bellaterra del 2030. Aquest ha de ser un document pensat per a les generacions futures.
Aquest Llibre Blanc havia de ser un memorial de greuges col·lectiu, a la manera d’aquell Memorial enviat al rei Alfons XII d’Espanya el 1885 inspirat en l’estil de les antigues reclamacions (greuges) de les Corts Catalanes.
A les portes d’aquest centenari el més calent és a l’aigüera i no sembla que la cosa vagi per bon camí. I em sap greu deixar un llegat poc productiu i farcit de polèmiques i entrebancs de tota mena i fent us del mot Montilla, amb una desafecció veïnal pels mals que semblen endèmics de Bellaterra i la poca imaginació que es té per cercar solucions.
I ara, us deixo amb lescrit inaugural.
Ignasi Roda 4 de maig de 2025
Tram voravia del Camí de Sant Cugat
UNA EVOCACIÓ
He viatjat en el temps i he vist antics caçadors caminant per un corriol i endinsar-se als boscos de la serra Galliners. Possiblement aleshores deuria ser coneguda com a serra dels velociraptors, parents prehistòrics de les gallines.
Després he tornat a remuntat el vol i he vist que aquest corriol esdevenia un sender o camí, i que per ell hi passaven els traginers, i també els caçadors de conills i, dia si dia també, una processó de monjos que anava d’aquí d’allà del Monestir de Sant Cugat al Monestir de Sant Llorenç del Munt o de La Mola, o al Monestir de Montserrat. Anaven i venien i per això fou conegut aquest corriol com El Camí dels Monjos.
Ja més cap aquí, un terratinent de l’indret de nom Margenat, i que l’any 1927 va demanar permís per fer-se una casa a la urbanització dels Margenat, veient que més avall de les seves terres, al solell de Can Domènech, un apotecari de nom Bartomeu impulsava una urbanització amb aspiracions de Ciutat Jardí, va pensar de fer el mateix i parcel·lar les seves terres per fer-hi cases.
Aleshores aquell primer senderol i després camí, va esdevenir carrer on i confluïren altres carrers amb el denominador comú de que tots els que queden a la part oest, o, dit duna altra manera, els que queden a la banda esquerra venint de Sant Cugat, el seu nom comença per T: Talismà, Til·ler, Talió, Talent, Tosca, Tamborí, Tulipà i Topazi. Potser la tria va ser perquè a la nova urbanització li van posar el nom de Terranova, tot junt, i no pas com Bellaterra que va néixer amb un guionet al bell mig i que un veí d’aleshores va suprimir-lo per allò de trencar definitivament amb el Noucentisme.
I, per què Terranova i no Nova-Terra, amb guionet? Potser en Margenat admirava Leif Eriksson anomenat l’Afortunat, el Viking que va trepitjar terra americana 500 anys abans que Colom i que, segons diuen, va establir un assentament a l’illa de Terranova anomenat Wine Land, o Terra del Vi. No seria potser per les vinyes que per l’indret hi tenia en Margenat? Sigui com sigui, a partir d’aleshore el corriol primitiu o senderol o camí medieval, va esdevenir carrer per on hi circulaven els cotxes del veïnat. Ai las! D’això en van dir progrés.
Però, no acaba aquí el meu viatge al passat perquè ara veig…, veig, veig.., sí! homes visionaris que van pensar que calia fer un túnel que travessés la muntanya del Tibidabo i una carretera que connectés el Baix Llobregat i el Vallès (Occidental, es clar). I aquella carretera seria una Via Interpolar, és a dir, entre dol pols, i que d’ella en sortirien ramificacions que, ves per on, una d’elles seria aquell corriol primitiu o senderol o camí medieval o carrer, i que aleshores esdevindria una avinguda d’amplada generosa.
Ai las! La reserva del sol es va aplicar de immediat i com a resultes va esdevenir una cosa que ara…, no sé com dir-li. Perquè ni corriol primitiu ni senderol ni camí medieval ni carrer ni avinguda sinó una mena de circuit per a practicar una gimcana, és a dir: on els vehicles de motor fan recorreguts artificials durant els quals els participants han de superar una sèrie de proves: punts rodons minúsculs, stops inversemblant o contra natura, esvorancs i vianants que, com balises, cal esquivar.
Oh! Per aquell corriol primitiu, aquell senderol, aquell camí, ja no hi podien passar ni caçadors, ni monjos ni vianants. La modernitat ho va fer tant malament que durant anys i anys les gents que per allí passaven corrien el risc de ser atropellades o d’ensopegar amb extensions de jardí a les voreres o trobant-se barrant el pas, els nous dinosaures de quatre rodes.
I ara que he tornat al present veig un nou intent d’humanitzacio d’aquell Camí dels Monjos, només un tros, no fora cas que humanitzéssim tot el vial i ens vingués la síndrome de Stendhal. Però, com se sol dir, val més això que res, que l’esperança mai es perd, i per alguna cosa hem de començar. I que no s’aturi, i que s’apliqui el sentit comú a les decisions que es prenguin.
No! No tornarem a tenir aquell corriol, aquell camí. La seva essència es va perdre amb el progrés i la modernitat. Però, si més no, tenim aquest tram que s’inaugura a bombo i plateret i per on, per uns metres i a recer d’aquests maltractats xiprers, podem fer volar a la nostra fantasia i creure que som uns monjos consirosos que van i venen de monestir en monestir.
ARTUR VIDAL I SOLÀ🌳Gairebé tota l’arbreda que hi ha actual- ment a Bellaterra, aquests pins i xiprers de quinze metres d’alçada, així com alguns roures i alzines que trobem de tant en tant, aleshores no tenien més d’un metre. Recordo que en un solar davant del Club Bellaterra, de cara al carrer Lluís Àbalo, hi havia tres o quatre pins més alts on algunes noies anaven, els matins dels estius, a fer labors i xerrameca. Una gran part de Bellaterra eren terrenys erms, possiblement antigues vinyes destruïdes el segle passat a causa de la invasió de la fil·loxera.
Publicitat de I’Hostal de Sant Pancràs, 1930 📷 Arxiu Club Bellaterra
🐿️La urbanització de Bellaterra es va inaugurar el 1930 segons un projecte de l’arquitecte barceloní Lluís Girona i Cuyàs i la va ampliar, successivament, Emili Sala Pibernat. Es tracta d’una de les ciutats jardí noucentistes més ben conservades de l’època i constitueix un mostrari excepcional de l’arquitectura catalana dels anys trenta en els seus diversos vessants estilístics: del noucentisme al racionalisme ortodox del GATPAC, passant pel regionalisme i l’art déco. Com tota ciutat jardí, Bellaterra comptava amb diferents tipologies que donaven servei a les nombroses torres d’estiueig: estació, església, club esporiiu i hostal.
Repassa les 6 millors construccions de Bellaterra catalogades d’aquesta modèlica urbanització creada l’any 1930:
Inauguració: divendres 10 de maig a les 19 h, al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra (Exposició oberta fins al 17 de juny)
Bellaterra, 2 de maig de 2025
“Alumnes del taller de pintura de l’EMD i de l’escola Waldorf s’han inspirat en el món del joc per crear obres plenes de color, records i creativitat. Una mostra intergeneracional que convida a mirar, compartir i, sobretot, jugar plegats”.
El joc infantil i la seva metodología
La joguina
El que és fonamental no és la joguina en si mateixa, sinó el… Parlar de joc comporta inevitablement parlar de joguines. Tots els nens i nenes tenen dret a jugar i a tenir temps, amics i llocs on poder divertir-se i també tenen dret a tenir joguines. La relació que estableix l’infant amb les seves joguines ens ha de fer reflexionar com a educadors sobre els valors que transmetem als infants quan els oferim joguines i sobre els missatges que l’infant ens transmet per mitjà d’aquestes. En la nostra societat, la joguina s’ha convertit en un bé de consum, però com podem saber si una joguina és adequada per a un determinat infant? Segur que tots recordeu algunes de les vostres joguines. La joguina és un mitjà molt important per fer feliç als infants, però només és un mitjà!
El paper de la joguina en el joc infantil
Els infants són capaços d’inventar-se jocs utilitzant objectes ben diversos d’ús quotidià (una capsa com a camió). Es podria dir que cada objecte pot esdevenir una joguina per a l’infant. Per això, la primera qualitat exigida a una joguina és que permeti el joc.
Contràriament a aquesta primera exigència, avui dia moltes joguines inciten a la passivitat, l’infant esdevé espectador i no pas actor en el joc. D’altra banda, la joguina actualment s’ha convertit en un producte comercial de primera línia. Però l’experiència mostra que moltes d’aquestes joguines són ràpidament relegades pels infants, ja que tenen ben poca utilitat.
La forma més estesa és considerar les joguines com a creacions artesanes o industrials, especialment dissenyades i produïdes pels adults per estimular i acompanyar el joc infantil.
El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola diu que la joguina és un objecte atractiu amb el qual s’entretenen els infants. Aquesta definició no té en compte que la noció de joc és inherent a la de la humanitat. El joc i la joguina, amb l’edat, es transformen en hobby, oci, malgrat l’essència, la necessitat de proporcionar plaer lúdic, perdura.
La legislació defineix la joguina com tots aquells productes concebuts i adreçats al joc dels infants de 0 a 14 anys.
Però si, com hem dit abans, una característica fonamental de tota joguina ha de ser que permeti el joc, millor que la considerem en un sentit més ampli. Per tant, definirem joguina com qualsevol objecte que l’infant utilitza per jugar, sigui quin sigui el seu origen.
La conceptualització de joguina des d’aquesta perspectiva remarca l’ús que l’infant li dóna. La taula.1 mostra els diferents tipus d’objectes i materials per jugar.
Joguines i objectes per jugar
Les joguines construïdes de manera artesana o industrial amb la finalitat que els infants hi juguin. Objectes de la vida quotidiana Objectes elaborats per a un altre ús però amb els quals els infants juguen: vestits, ampolles, pintes, escombra… Objectes de la natura Sorra, terra, aigua, pedres, fulles… Materials no estructurats Objectes seleccionats com a material lúdic, que permeten moltes possibilitats de joc: retalls de roba, cordes, material de rebuig…
Creacions dels infants
Tot allò construït pels mateixos infants: des d’una capsa de cartró que fa de llit per a la nina, fins a llaunes que fan de vaixells, disfresses, invents… Així, en la imaginació de l’infant tot es pot convertir de sobte en una joguina. De fet, la seva primera joguina és el seu propi cos. Es poden distingir una sèrie d’objectes que, independentment de la funció per a la qual van ser elaborats, als ulls de l’infant perden la seva identitat i es transformen en instruments de joc, és a dir, en joguines.
Amb aquesta facilitat, l’infant és capaç de trobar en ell mateix i en el seu entorn les joguines que necessita en el moment en què està jugant i que duren el temps que dura el joc. En aquest sentit, una joguina és tot objecte que l’infant transforma per poder desenvolupar el seu jo. A més a més, les peculiaritats d’un objecte poden induir a un determinat tipus de joc. En el cas de l’infant que xuta una ampolla buida, la joguina adquireix una dimensió temporal (dura el que dura el joc) i una dimensió imaginària (l’objecte transformat).
“El que no s’ha de perdre mai de vista és que el joc és més important que la joguina”.
Els objectes són instruments de joc
L’Andreu va pel carrer … D’altra banda, en l’àmbit educatiu, es parla de joguina didàctica, joguina educativa, material estructurat i material no estructurat. Cal clarificar cadascun d’aquests conceptes:
Joguina didàctica: material que utilitzen els educadors per facilitar als infants l’aprenentatge de determinats continguts (rellotge didàctic, capsa de lletres, àbac, etc.). Joguina educativa: aquella que afavoreix el desenvolupament i perfeccionament de les diferents capacitats dels infants (encaixos, escacs, dòmino). Material estructurat: joguines creades per un determinat ús (trencaclosques). Material no estructurat: joguines on no hi ha establerta una determinada forma d’ús, sinó que depèn de l’infant i de la seva capacitat creativa (un cotxet). Fa uns anys que s’han posat de moda les joguines didàctiques, que intenten conjugar els conceptes de treball/utilitat i joc.
Si, com se sap, el joc contribueix al desenvolupament integral de l’infant, ja que influeix en les diferents dimensions de la personalitat (intel·lectual, creativa, psicomotriu, social i emocional o afectiva), totes les joguines són educatives, perquè les diverses aportacions contribueixen al desenvolupament infantil. A més a més, les joguines tenen un potencial didàctic, ja que n’hi ha que permeten afermar o exercitar aprenentatges motrius, relacionats amb el currículum escolar.
Intrínsecament, una joguina no és ni educativa ni didàctica, una joguina és una joguina.
Tanmateix, segons com s’utilitzi i segons l’orientació que les persones adultes puguin donar a l’ús d’aquesta joguina, es pot considerar que és educativa o didàctica.
Com a educadors infantils hauríeu de procurar que a la classe hi hagi una varietat de joguines amb les quals els infants puguin jugar lliurement.
Funcions de la joguina
El joc és l’activitat per la qual l’infant mostra més interès i hi dedica més temps ja que a través del joc aprèn a viure i assaja la forma d’actuar en el món. En aquest sentit, la joguina és el recurs, l’instrument que ni que sigui de forma inconscient, l’infant utilitza per jugar.
Si com ja s’ha dit, l’important és el joc, una bona joguina serà aquella que estimuli la imaginació per desencadenar el joc i enriquir l’escenari del joc, afavorint la interacció, assegurant la comunicació i perfeccionant l’activitat lúdica. D’altra banda no hem d’oblidar que la joguina creix amb l’infant i que cada infant té les seves preferències.
La joguina no és imprescindible per jugar, només és un recurs capaç d’enriquir i estimular el joc.
La joguina en el procés evolutiu de l’infant
La joguina
La joguina convida l’infant a afinar la coordina… Les joguines acompanyen i contribueixen el desenvolupament dels infants, per tant, aquestes han d’anar canviant a mesura que l’infant creix i canvien les seves necessitats, interessos i capacitats.
De manera orientativa, en cada apartat hi ha exemples de joguines que afavoreixen el desenvolupament d’aquell aspecte concret, ja que la majoria de les joguines poden ser polivalents, encara que n’hi ha que desenvolupen més un aspecte que un altre. El que és important és que a l’hora d’escollir-les es tinguin en compte els diferents àmbits, per tal d’afavorir la formació integral dels infants.
Així podem parlar de les joguines següents:
– Joguines que desenvolupen la motricitat. – Joguines que desenvolupen l’afectivitat. – Joguines que desenvolupen les capacitats cognitives. – Joguines que desenvolupen la sociabilitat. – Joguines que desenvolupen la motricitat – Hi ha joguines que desenvolupen més la motricitat bàsica, com ara els arrossegadors, els patins, les cordes, les pilotes, els estels, els cotxes amb pedals, els tricicles, les bicicletes, els monopatins, les baldufes, els globus,les raquetes, els carretons, etc.
Altres joguines afavoreixen el desenvolupament de la motricitat fina:
Els encaixos, els jocs d’amuntegar i acoblar, les bales, les bitlles, els blocs lògics, les pintures, les joguines musicals de percussió, corda i vent (que, a més a més, contribueixen al desenvolupament de la sensibilitat i l’expressió).
Aquestes joguines indueixen a jocs que possibiliten l’exercitació de determinades habilitats emergents en relació amb el propi cos, com ara guanyar destresa o millorar la coordinació i l’equilibri.
Una pilota incita l’infant a moure’s per anar-hi al darrere. En proposar-li experiències motrius noves, la joguina incita l’infant a progressar.
Joguines que desenvolupen les capacitats cognitives
La joguina desperta la curiositat de l’infant
En descobrir…El desenvolupament de la intel·ligència està estretament unit al desenvolupament sensorial i motor. En muntar i desmuntar una joguina, vestir i desvestir una nina, l’infant aprèn a analitzar els objectes, i aquest constitueix un pas cap a les activitats mentals d’anàlisi i de síntesi, de raonament. També aprèn a distingir els colors, les formes, les textures, les mides, etc. Per aquesta raó, moltes de les joguines apuntades en els apartats anteriors també es poden incloure aquí.
D’altra banda, l’estimulació de la intel·ligència es realitza mitjançant jocs de reflexió, d’observació, de relació d’associació, d’anàlisi i de síntesi. Entre els jocs que afavoreixen aspectes intel·lectuals, hi ha els de preguntes i respostes, els d’associació i relació de lletres i d’imatges, els encaixos, els jocs de construcció, els llibres de contes o d’imatges, les cartes, els escacs, els jocs d’estratègia i tots els jocs de taula.
La joguina també permet la invenció i la imaginació, sobretot quan es tracta de jocs que ofereixen moltes possibilitats d’iniciativa: jocs de construcció, de pintura, etc.
En aquest sentit, hi ha materials que desenvolupen la creativitat, afavorint la lliure expressió dels infants. Amb aquests materials, els infants creen quelcom nou gràcies a la seva fantasia. El fang, la fusta, la roba, el paper, les pintures, etc. li permeten tallar, pintar, inventar, descobrir formes i models nous. També desenvolupen la creativitat les disfresses, els titelles, les màscares i carotes, les joguines per enganxar i els instruments musicals, entre d’altres.
Joguines que desenvolupen l’afectivitat L’afectivitat és el motor i la força de la intel·ligència.
En el terreny de l’afectivitat de l’infant, la joguina ocupa un paper molt important.
Els infants tenen la necessitat de basar-se en les coses reals, de reviure situacions, d’identificar personatges per poder afermar-se, projectar-se, situar-se afectivament en el món dels adults i poder-lo entendre.
La joguina per fer front a situacions afectives
La Maria, e… En els primers anys, les joguines que afavoreixen l’afectivitat els permeten imitar les situacions de la vida adulta. En aquest grup trobaríem les nines, els ninots articulats o sense articular, els animals de peluix, les disfresses, els cotxes, les botigues, les casetes, etc. Amb aquests objectes, l’infant estableix relacions afectives i, de vegades, hi projecta la seva angoixa i resol situacions conflictives.
La joguina pot actuar com a objecte transicional.
En els primers mesos de vida, l’infant no veu la diferència entre el jo i el no-jo. Aviat descobreix que certs moments, com per exemple, quan la seva mare l’alimenta, li proporcionen un gran plaer, però aquests moments no duren gaire. Uns quants mesos més tard, substitueix la mare, que no para d’absentar-se, per un objecte, amb el qual crea una relació simbiòtica. D. W. Winnicott l’anomena objecte transicional.
Una joguina es pot convertir, temporalment, en un objecte transicional, que permet a l’infant substituir la mare que se separa d’ell o que no és capaç de satisfer la seva demanda immediata d’atenció. Buscant refugi en les seves joguines, abraçarà la nina, el peluix, un coixí o la suavitat d’una tela (el seu mocador), amb els quals mirarà de suprimir l’angoixa. Així doncs, la joguina permet a l’infant enfrontar-se a una variada gamma de situacions afectives.
La joguina esdevé un pont per comprendre i conquerir el complex món social adult.
Joguines que desenvolupen la sociabilitat
La sociabilitat es desenvolupa mitjançant els jocs que posen l’infant en contacte amb els altres i l’ensinistren per a la vida en comú: les nocions de propietat, de relació, de respecte i tots els vincles que mantenen la vida en grup, l’infant els descobreix a través del joc (el concepte de propietat, l’experiència de regalar, de prestar les seves coses). La relació es transforma ràpidament en competició; malgrat que molts jocs impliquin cooperació, la idea de guanyar i de ser el millor guia els jugadors.
Als infants els agrada imitar les accions de les persones que hi ha al voltant seu, amb la qual cosa se’n facilita la integració social. En aquest cas, cal vigilar les limitacions que suposen certs models socials vigents que responen a rols i estereotips molt discutibles, com és el fet d’establir rols o activitats diferenciades per a nens i nenes. En les joguines això es podria traduir equivocadament a oferir nines, cuinetes i firetes o disfresses de princesa o d’infermera a les nenes, i camions, ninots articulats d’aventurers, soldats o astronautes i disfresses de pistolers als nens.
Dins aquest grup, situarem les joguines que reprodueixen objectes, activitats i professions de la vida adulta com ara les eines de treball de qualsevol ofici, els elements relacionats amb el camp (granges, tractors, carretons…), els elements relacionats amb la vida del carrer (botigues, cotxes, garatges…), els elements de la vida familiar (cuines, vaixelles, planxes, bricolatge, mobles…), etc.
A més, cal ubicar-hi els jocs que afavoreixen l’establiment de relacions i la comunicació amb els altres. Entre aquests jocs hi ha els jocs de regles, en què els infants s’han d’ajustar a unes normes acordades prèviament.
Qualitats d’una bona joguina
Una bona joguina és la que est… Amb aquests jocs aprenen a comunicar-se amb els altres jugadors i a aplicar i respectar un determinat reglament. Aprenen a guanyar i a perdre i a controlar els seus impulsos. Sempre seran més interessants els jocs que desenvolupin la cooperació més que no pas la competició. Pel que fa a aquests darrers, cal tenir cura de controlar l’agressivitat que poden produir. El parxís, l’oca, les dames, els escacs, el monopoli són alguns dels jocs socials.
La joguina participa en el despertar dels sentits, de la motricitat, de la intel·ligència, té una funció afectiva i pot afavorir la socialització. Tots aquests poders són molt menys importants que el de proporcionar alegria i plaer. El primer poder de la joguina és el joc.
Si, com s’ha vist, les joguines contribueixen al desenvolupament dels infants, podem dir que són realment necessàries. L’infant que no té joguines, les fabrica. El que és important no és tant l’objecte manufacturat com la possibilitat i el permís concedit a l’infant per utilitzar uns objectes en el seu joc. Més que la seva qualitat o quantitat, el que és indispensable de la joguina és el dret a tenir-la, tocar-la i divertir-s’hi.
Creativitat i joguines
El joc ofereix l’oportunitat de desenvolupar la imaginació i la creativitat, però no es pot assegurar que aquestes habilitats cognitives apareguin realment, en tot cas, el cert és que el joc és un mitjà que afavoreix l’emergència d’aquestes aptituds ja que precisa de la imaginació i d’una ment oberta per donar diferents alternatives a la resolució de problemes, doncs el joc lliure permet que cada infant es mostri tal com és de forma lliure i espontània.
Per a Verónica Bronstein (Psicòloga-Psicoanalista. Directora de l’Institut de la Infància de Barcelona):
“La creativitat és la capacitat de respondre a necessitats, problemes o situacions desconegudes d’una forma original i nova. És la possibilitat que té cada persona d’afrontar desafiaments interns o externs, analitzar problemes, experimentar amb ells, prendre decisions i així poder trobar solucions originals.”
No es tracta d’un do o talent particular que posseeixen algunes persones, sinó d’un camí que s’inicia amb l’aparició d’una necessitat i que es dirigeix a la recerca de solucions. Des d’aquest punt de vista, en el procés creatiu no es valora únicament la resposta final, sinó que es considera tot el procés, en el qual intervenen des de la prova i l’error, el fracàs, la tolerància a la frustració, l’èxit…
Els titelles són adequats per promoure la creativitat.
La creativitat és una capacitat pròpia de l’ésser humà que es desenvolupa al llarg de tota la vida, però és durant la infància quan s’inicia i es manifesta de forma molt evident.
Per estimular la imaginació i la creativitat els infants necessiten objectes per jugar, d’aquests objectes n’hi ha d’haver que siguin joguines i altres objectes quotidians (capses de cartró, teles, etc.) per tal que els puguin transformar integrant-los en el joc.
És important que la joguina desperti el joc simbòlic ja que aquest és una de les eines que ajuden a l’infant a entendre el món i a trobar el seu lloc en ell. Els infants gaudeixen més amb aquelles joguines que són capaces de despertar la seva imaginació, la creativitat i la il·lusió, i a més a més l’ajudarà a desenvolupar el seu creixement emocional. Però també és molt important per ell jugar amb l’adult. No s’ha d’oblidar que com més petit és l’infant o menys autònom es sent, més li costarà desenvolupar la seva imaginació i creativitat ell sòl. Per això és tant important romandre al seu costat donant-li tot el suport emocional i creatiu que ell encara està intentant desenvolupar. A partir dels 2-3 anys comencen a passar més estones jugant sols. També és important oferir als infants llocs de joc estimulants (platges, boscos, sorreres…) amb materials diversos i sempre amb la supervisió de l’adult.
La transmissió de valors a través de la joguina i de la publicitat Joguina i joc, essència de la infantesa
La joguina, igual q… El món de la joguina és un reflex de la societat i també dels valors, normes i costums imperants en cada moment històric. Val la pena aturar-se a reflexionar breument sobre els valors i les pautes de comportament que transmeten les joguines.
Com a adults, el tipus de joguines que posem a l’abast dels infants implícitament transmeten uns valors: els nostres (gust estètic, preferències per determinats materials, etc.) i els de la nostra cultura (tolerància, tecnologia, nou paper de la dona, del pare, etc.), que d’alguna manera influiran en les preferències dels nostres infants i contribuiran, sens dubte, a la seva integració a la nostra cultura. Com a educadors heu de ser conscients d’aquest fet en el moment de seleccionar els objectes lúdics.
Joguina i societat
La societat influeix en les joguines. Les joguines són representants en miniatura d’una societat, deriven de la civilització que les produeix. Per tant, es podria dir que les joguines han existit sempre, són tan antigues com la mateixa humanitat. En jaciments arqueològics de l’Iran i Mesopotàmia datats del tercer mil·lenni aC s’han trobat joguines amb rodes, sonalls i mobiliari de nines de terrissa. La història de la joguina ens mostra que n’hi ha que s’han mantingut al llarg dels temps malgrat que la seva forma hagi evolucionat. Els grecs ja jugaven a les bales, els egipcis a pilota, el parxís és d’origen hindú, el tangram, xinès… La nina, fabricada amb materials diferents en cada etapa (del fang es passa a la fusta, el cartró, la porcellana i el polietilè), creua tota la història.
– Si estàs patint assetjament escolar o creus que algú a prop teu n’està patint, truca al telèfon gratuït 900 923 098 o escriu a la USAV (*): usav.educacio@gencat.cat
– Si pateixes assetjament escolar, o n’ets testimoni, pots contactar amb les persones referents de confiança del teu centre educatiu.
– Si ets familiar d’algú implicat en una situació d’assetjament escolar, has de comunicar la situació al centre educatiu.
A causa de les preocupants xifres que agafen diversos estudis nacionals i internacionals sobre l’augment de casos de víctimes de bullying i la seva estreta relació amb l’augment de suïcidis entre els nostres adolescents, des d’ANPE volen conscienciar sobre aquesta lacra que persegueix els nostres centres educatius en els últims anys.
Dades recents de l’ONG ‘Internacional Bullying Sense Fronteres‘, assenyalen que set de cada deu nens al nostre país pateixen assetjament escolar, mentre que la UNESCO el situa en un de cada tres al món. Aquesta diferència ha de tenir com a conseqüència ineludible l’aplicació immediata de mesures dins i fora de les aules que inexorablement passen per una major inversió i presència del servei d’orientació, tant en Infantil i Primària com en Secundària i la resta d’Ensenyaments.
Es dona la circumstància que en l’últim any ha augmentat considerablement la conducta suïcida en nens i adolescents, disparant-se l’any 2023, a 906 temptatives fins al mes d’agost, la xifra més alta dels últims deu anys.
La Fundació ANAR indica que hi ha un trenta per cent més de probabilitat de suïcidi en els casos de víctimes d’assetjament.
Els docents, implicats plenament en els processos d’ajuda i acompanyament, amb el coordinador de convivència al cap, lliguen amb aquesta realitat en el seu quefer diari. Per això exigim a les diferents administracions una major inversió tant en recursos econòmics com humans per treballar la prevenció i detecció, així com empoderar el docent en els recursos de gestió i administració necessaris per esborrar el bullying de les nostres aules amb el suport incondicional de famílies, institucions i administracions per complementar aquesta feina fora.
En aquest sentit, cal que la figura del coordinador de benestar i protecció anunciada a la LOMLOE es vagi incorporant als centres a les diferents comunitats autònomes, amb una formació específica i amb la dotació d’ hores corresponents per poder realitzar el seu treball de forma eficient i contribuir així a la millora de les condicions socioafectives d’ alumnat i del professorat.
ANPE, al llarg dels anys, ha mostrat el seu compromís amb l’erradicació de l’assetjament escolar i així seguirà en el futur, participant activament en qualsevol iniciativa que permeti aconseguir aules segures i centres escolars lliures de bullying.
(*) És la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència, que atén i gestiona les situacions de violència que els alumnes li comuniquen que estan vivint o que han viscut, tant si han passat dins del centre, com fora.
BELLATERRA.CAT 