Els mercenaris suïssos originaris del Cantó de Vaud, compromesos amb Napoleó III, van portar una recepta de rodanxes de formatge fregit a la paella
La nostra recepta del Malakoff de formatge Gruyère, tradicional del cantó de Vaud (Suïsse) 📷 BELLATERRA.CAT
Petita història del Malakoffde Vaud
El terme prové del fort Malakoff que va defensar la ciutat de Sebastopol durant la guerra de Crimea entre 1853 i 1855.
Els mercenaris suïssos originaris del Cantó de Vaud, compromesos amb Napoleó III van portar una recepta de rodanxes de formatge fregit a la paella. Actualment és una especialitat dels restaurants locals de La Cote, una zona vinícola tocant el Llac Leman, molt a prop de la ciutat de Lausanne (Suïssa).
Des de 1994 a 2015, Angi i Francesc, ho varen oferir als seus clients amb molt d’èxit, al seu restaurant La Taula, al barri de Sant Gervasi de Barcelona
Mini vídeo del Malakoff de Vaud (Suïssa) que s’oferia al restaurant La Taula 🎥 BELLATERRA.CAT
Recepta del nostre Malakoff de Vaud
INGREDIENTS 4 PERSONES:
500 g Gruyère 3 cullerades de Maizena 2 ous ecològics 1 gra d’all 1 bitxo tallat fi Pebre negre de molinet Nou moscada al gust 1 cullera de Kirsch 1/2 dl de vi blanc sec Oli de girasol per fregir
PREPARACIÓ:
Ratllar el formatge Gruyère, poseu-lo en un bol i afegiu-hi la Maizena, els ous ecològics , l’alls, el pebre i la nou moscada.
Afegiu el vi a poc a poc per obtenir una massa llisa i compacta.
Amb la massa de Gruyère feu boles de la mida de pilotes de ping-pong i reservar.
Escalfeu l’oli en una petita paella fonda a uns 180 graus.
Fregir els les boles de Malakoff fins que els veieu daurats i cruixents.
Escórrer amb amb un drap domèstic i gaudir els Malakoff, ben calents, sense esperar.
Acompanyat de confitura de figues, poma tallada o amanida assortida.
LLUIS TORRES|Compartim la crònica de teatre de Llegir.Cat sobre l’estrena de l’obra de teatre ‘La tercera fuga’, de la directora Victoria Szpunberg, primera autora catalana que dirigeix el seu propi text a la Sala Gran del TNC. Obra que repassa la història d’una família durant cent anys, i que podreu gaudir fins l’1 de juny de 2025.
La tercera fuga 📷 StudioRuano/TNC
JENNIFER CAMACHO 🎭 Sovint són les històries personals i petites les que ens esclareixen i ens fan entendre el passat. Els grans esdeveniments sempre se senten més tangibles a través dels sentiments i les relacions de persones que se’ns assemblen, o ens recorden algú, perquè posar-nos a la pell dels altres és més fàcil quan trobem espais comuns. La tercera fuga, text escrit a quatre mans per Victoria Szpunberg i Albert Pijuan, ens explica les vides i peripècies de la família Shprigelburd, des dels anys vint del passat segle fins al present, sense concedir el timó a cap personatge protagonista, en un exercici literari que sembla més propi del gènere de la novel·la.
Ens endinsem en cent anys d’història, en diversos països, conduïts per Joâo (Ton Vieira), mestre de cerimònies de tota l’obra, representant de la Mort i narrador, que tot just començar s’adreça al públic trencant la quarta paret. Tres actes, tres ciutats: Berdítxiv, Buenos Aires i Barcelona, i tres celebracions: un casament, un aniversari i un àpat familiar que anticipa un retrobament. La fi de cada acte ens demostrarà que la nostra quotidianitat pot ser fugissera.
Durant gairebé tres hores, sense entreacte, les persones comunes ens faran sentir la por dels jueus davant els progroms d’Ucraïna als anys vint del passat segle, o la tensió i el pànic que es respirava a l’Argentina de la Dictadura Cívic-Militar de Videla als anys setanta, fins que tornem a Barcelona, al temps present. El text i els intèrprets s’adapten als diferents arcs temporals, fins i tot en la llegua de treball: La tercera fuga és molt encertadament una obra bilingüe, a estones poliglota, i aquí escau reconèixer la meravellosa feina interpretativa en la recreació de l’accent argentí o l’ús de l’ídix.
Un altre aspecte immillorable a La tercera fuga és el joc metateatral que repetidament fa partícip al públic, i que culmina al tercer acte en el personatge de la Julieta, una treballadora de l’art interpretada per Clara Segura, que no podem coronar com a protagonista de l’obra, perquè el text reparteix molt bé el pes entre els personatges, però que potser és qui encarna els personatges femenins més interessants. En general, sembla que la gran majoria dels papers són poc espectaculars, però les actuacions són tan sòlides, que alguns dels personatges breus acaben sent els més icònics de l’obra, com el pianista Marcelo (Sasha Agranov) al segon acte, o Maria (Olga Onrubia), l’assistent russa del tercer acte.
La tercera fuga 📷 StudioRuano/TNC
També és important destacar la música en directe, que sempre és un punt fort, i sobretot la veu de Magalí Sare en aquest cas. Llàstima que el so fos un problema constant del muntatge, durant tota l’obra hi va haver moments en què es va posar a prova la nostra capacitat auditiva. Un error de prou magnitud per una gran producció com aquesta, en un escenari que ha de ser capdavanter en el teatre català contemporani, i que havia de celebrar que és la primera vegada que una dramaturga estrena i dirigeix a la Sala Gran el seu propi text.
És possible que una de les virtuts principals de La tercera fuga sigui alhora una de les seves grans desavantatges: el text representat és massa llarg. Personalment, li retallaria mitja hora al muntatge. La funció va rebre una intensa ovació dempeus en acabar, però una part del públic no va tenir problema a sortir de la sala per fer el seu propi descans. El final d’aquest colossal vaixell d’històries personals arriba a port una mica sobtadament, La tercera fuga té un final abrupte, un punt i final oníric que intenta tancar cercle i reivindicar la celebració de la vida. Però és perdonable perquè qualsevol final hagués fet curt per la magnitud d’aquest grapat d’històries amb h minúscula que ens expliquen la universalitat.
Victoria Szpunberg diu que la coautoria amb Albert Pijuan li ha permès agafar distància amb la història de la seva pròpia família, i permetre’s la fabulació, però és inevitable pensar que la directora i codramaturga ha estat conjurant els seus propis fantasmes durant tota l’obra. Mai no sabrem quines històries són les reals, però totes ens han mostrat una veritat, potser dramàtica, potser còmica, sobretot valuosa, i el conjunt converteix La tercera fuga en una de les obres imprescindibles d’aquesta primavera.
Szpunberg ve avalada pels guardons de teatre més prestigiosos, i pel favor del públic, com demostra haver exhaurit totes les entrades de L’imperatiu categòric al Teatre Lliure de Gràcia abans de l’estrena. No li podem perdre la pista. I apunto, per acabar, que si algú no es troba familiaritzat i té curiositat per la història dels montoneros i desaparecidos a l’Argentina, el segon entreacte és una lliçó magistral sobre aquesta època, que convido ampliar amb la lectura de La llamada de Leila Guerriero.
Font: Llegir.cat
Teatre Nacional de Catalunya. Plaça de les Arts, 1 (08013 Barcelona) ☎️ 933 06 57 00 https://www.tnc.cat
“Les reines fundadores passen l’hivern en estat de latència en refugis situats a racons protegits (sota escorça d’arbres, esquerdes en edificis o sota terra, etc.”
Niu embrionari o cortina (esquerra), Niu primari (centre), i Niu secundari (dreta)
Cicle biològic
Les reines fundadores passen l’hivern en estat de latència en refugis situats a racons protegits (sota escorça d’arbres, esquerdes en edificis o sota terra, etc.).
A la sortida de la hibernació (a partir de mitjans de febrer aproximadament), cada reina inicia la construcció d’un niu primari en un lloc protegit. S’alimenten de substàncies ensucrades que aconsegueixen de plantes florides. En aquest niu primari dipositen els primers ous que donaran lloc a la primera progènia d’obreres. Són alimentades per la reina mentre dura el seu estadi larvari amb proteïnes procedents de la captura d’insectes, però després de l’emergència d’aquestes obreres, elles seran les encarregades de la captura d’aliment per a les progènies següents, així que la reina tot just sortirà del niu.
Quan la colònia aconsegueix unes cent vespes, formen un niu secundari que en la major part dels casos és reubicat en un altre lloc de major altura (parts altes d’arbres, edificacions, etc.). Aquest niu és construït per les obreres a base de cel·lulosa i pot assolir dimensions considerables (més d’1 m d’alçada). En aquesta fase és quan la colònia provoca més danys per predació a causa de l’alta demanda de proteïnes per a l’alimentació de larves i de sucres per a les adultes.
A finals de tardor comença la decadència de la colònia. Apareix una generació de mascles i de reines que, després d’aparellar-se, aquestes últimes, ja fecundades, abandonen el niu per iniciar la hibernació, després de la qual iniciaran el cicle de nou.
Cicle biològic
Alimentació
La dieta dels individus adults és a base de sucres que obtenen de les plantes, generalment de flors d’arbres o arbustos (salze, camèlia, heura, etc.) i també de substàncies segregades per les larves (trofalàxia).
Les larves s’alimenten majoritàriament de proteïnes, que són obtingudes pels individus adults mitjançant la caça de diferents tipus d’insectes (abelles, en proporció elevada). De vegades també poden obtenir aquestes proteïnes de carns mortes o fins i tot peixos
Hàbitats
El factor comú a tots els nius pel que fa a la ubicació és la proximitat a una font de subministrament d’aigua. La majoria dels nius apareixen a menys de 200 metres d’un curs d’aigua.
Temperatura i protecció del vent també tenen influència en lelecció de lestabliment del niu.
Atès que una bona proporció de la dieta la constitueixen les abelles, també és freqüent trobar els seus nius propers a ruscs.
Font: Avisap, 📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
“Les potes són de color negre a la part anterior i de color taronja a la part extrema”
Diferències entre Vespa velutina i crabre
Biologia
Vespa velutina és un himenòpter de la família Vespidae. Viu a colònies nombroses allotjades en nius fabricats per elles mateixes i generalment situats en altura (arbres o edificacions).
En la fase d’adult tenen una mida que oscil·la entre els 17 i els 35 mm. El cap és negre i la cara de color taronja, el tòrax i la major part de l’abdomen també de color negre, a excepció del quart segment de l’abdomen, que és taronja. La resta de segments de l’abdomen són negres amb una línia taronja molt fina. Les potes són de color negre a la part anterior i de color taronja a la part extrema.
Vespa velutina
La diferència entre reines i obreres, de vegades és confusa. Es pot dir que les primeres són més grans, generalment. No obstant això, es poden diferenciar fàcilment mascles de femelles. Aquestes últimes tenen fibló, per la qual cosa el seu abdomen és més punxegut en contraposició als mascles, que el tenen més arrodonit. Els mascles també tenen les antenes més llargues i gruixudes.
A la nostra regió, de moment, l’única possibilitat de confusió és amb el vespa europeu “Vespa crabro”, però presenten diferències morfològiques fàcilment apreciables. Vespa crabro té la meitat posterior de l’abdomen de color groc, les ales vermelloses i les potes marrons.
La diferència entre reines i obreres, de vegades és confusa. Es pot dir que les primeres són més grans, generalment. No obstant això, es poden diferenciar fàcilment mascles de femelles. Aquestes últimes tenen fibló, per la qual cosa el seu abdomen és més punxegut en contraposició als mascles, que el tenen més arrodonit. Els mascles també tenen les antenes més llargues i gruixudes.
Quan la reina surt de la hibernació, construeix un niu embrionari o niu cortina on posa els primers ous.
És la pròpia reina la que surt a caçar aliment. Quan neix la primera progènia d’obreres, aquestes ja construeixen els nius primaris. En aquesta fase la reina continua posant ous, però gairebé no surt del niu perquè les tasques externes les realitzen les obreres.
Els nius estan fabricats a base d’una barreja feta amb cel·lulosa i aigua i solen estar situats en llocs arrecerats de les inclemències del temps (construccions abandonades, etc.).
Font: Avisap, fotos de: Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
“Necessitaràs una ampolla de plàstic i un esquer a base de substàncies dolces amb què cridar la seva atenció”.
TIPO 1
1/2 llitre aigua tèbia
200 grams de sucre
5 grams de llevat de forn
📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
1/2 llitre aigua tèbia
200 grams de sucre
5 grams de llevat de forn
Dissoldre els ingredients i esperar entre 4 i 5 dies o que es produeixi la fermentació en un recipient obert
Utilitzar al parany selectiu i canviar la barreja cada 8 o 10 dies
📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
180 ml (1/2 llauna) de cervesa negra
180 ml de suc de nabius
80 ml vermut o de vi blanc (a escollir)
1 gota de detergent
1 cullerada de vinagre
Barrejar tots els ingredients i utilitzar a la trampa selectiva
Introducció
Vespa velutina (avispó asiàtic) és una vespa procedent del sud-est asiàtic, que va penetrar a Europa a través d’un vaixell de mercaderies descarregat a Bordeus (França) el 2004 i s’està expandint per tota Europa occidental causant un fort desequilibri ecològic al continent.
A Espanya, present des del 2010, està considerada com una “espècie exòtica invasora” i, per tant, inclosa al Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores (RD 630/2013).
La seva expansió al nostre territori és extremadament ràpida a causa de l’adaptació a la climatologia, l’absència de depredadors i la gran quantitat d’aliment disponible (principalment abelles).
L’impacte de la seva presència té efectes en diversos àmbits: econòmic, pel que fa a la producció de mel, en tractar-se d’un depredador massiu d’abelles; al mediambiental, en provocar un fort desequilibri biològic per la captura de gran quantitat d’insectes, principalment pol·linitzadors; i en el de la salut pública, a causa del risc de picades, especialment perilloses per a persones al·lèrgiques al verí.
Font: Avisap, 📷 Ernie i Francis ITHURBURU, via Wikimedia Commons.
BELLATERRA.CAT 