Les Lectures a la Fresca celebren el 4, 11 i 18 de juliol la seva 20a edició amb tres obres commemoratives: “La Filla del Mar” d’Àngel Guimerà en el centenari de la seva mort, “Estat d’alerta” en homenatge al fundador de la Universitat Internacional de la Pau, Frederic Roda, i el musical “Nevares”, la novetat d’aquesta edició, basat en un conte de Pere Calders.
Presentació de la 20a edició de les Lectures a la fresca a l’Ateneu Sancugatenc 📷 (Lali Puig)
Dijous 4 de juliol a les 22 h als Jardins del Monestir (Espai dels Castanyers) es durà a terme el muntatge “La Filla del Mar”, adaptada i dirigida per Dolors Vilarasau. Una obra que s’ha seleccionat en commemoració al centenari de la mort d’Àngel Guimerà que es celebra aquest 2024.
La segona setmana de juliol, dijous 11 a les 22 h a la plaça de l’Om, les Lectures a la Fresca han programat “Estat d’alerta”. Es tracta d’un muntatge molt especial perquè commemora els 40 anys de la Universitat Internacional de la Pau i els 100 anys del naixement del fundador, Frederic Roda. L’obra la dirigeix el seu propi fill Ignasi Roda i és una reinterpretació del taller de teatre que ell mateix va dirigir el 1984 amb motiu de la fundació de l’Unipau.
Frederic Roda Pérez (1924-2006) 📷 CEDIDA
Les Lectures a la Fresca 2024 es tancaran amb el musical “Nevares”, també d’Ignasi Roda i dirigit per Dolors Vilarasau. Aquest muntatge és la novetat d’aquesta edició i es basa en el conte “Aquí descansa Nevares” de Pere Calders. El muntatge compta amb la direcció musical d’Albert Santiago i es durà a terme dijous 18 de juliol a les 22 h a l’Amfiteatre dels Jardins del Vallès.
El Vano
Aquest any, el disseny del Vano que en cada edició any s’ha encarregat a un artista plàstic de la ciutat, s’ha volgut seleccionar d’una forma diferent i s’ha col·laborat amb l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat, que ha realitzat un concurs intern d’on ha sortit guanyadora l’alumna Àmbar Caspari.
Vano d’Àmbar Caspari dissenyat per Lectura a la fresca 2024 de Sant Cugat
Exposicions
Aquest any, per commemorar aquestes 20 edicions de les lectures, els Amics de Pedra i Sang també han organitzat una sèrie d’activitats paral·leles, com l’exposició “Vint anys llegint a la fresca” composta per 20 fotografies de gran format que penjaran dels balcons dels espais més emblemàtics on s’han celebrat les lectures al llarg de la seva història, que han estat un total de 64 places. També es durà a terme del 26 al 10 de setembre a l’Ateneu Santcugatenc l’exposició “20 anys ventant-nos a la fresca” que recull tots els vanos originals realitzats per vint artistes plàstics de la ciutat al llarg d’aquests anys.
Documental
Televisió Sant Cugat també col·labora amb la commemoració d’aquestes 20 edicions de les Lectures a la Fresca amb la realització d’una entrevista amb la seva directora i fundadora, Dolors Vilarasau, on es va un repàs de la història del cicle amb imatges úniques dels muntatges de l’arxiu històric de la televisió. Un programa que podreu veure durant tot aquest estiu al nostre canal de TDT i també a la carta a YouTube.
Dolors Vilarasau i Eduard Jener al seu programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat 📷 CEDIDA
Lectures a la fresca, Sant Cugat 2024
DIA 4 – LA FILLA DEL MAR d’Angel Guimerà Direcció: Dolors Vilarasau Lloc: pla dels castanyers, darrere el monestir.
Portada del llibre La filla del mar d’Àngel Guimerà (1845-1924)
DIA 11 – ESTAT D’ALERTA d’Ignasi Roda Direcció: Ignasi Roda Lloc: plaça de l’Om, davant del claustre.
El bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, creador d’ Estat d’Alerta
DIA 18 – NEVARES (Músical) d’Ignasi Roda Direcció: Dolors Vilarasau Lloc: Jardins del Vallès
L’empresa Mon Vertical i responsables d’obres de la UAB porten el dia explicant la reobertura d’accés a la UAB, quan encara no s’ha presentat i votat al Ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra.
Món Vertical i UAB al pont de Can Miró informant de la reobertura
Cal recordar que en hores punta, l’accés a la UAB pel carrer Can Miró, l’utilitzen més de 700 cotxes, des de la carretera BV-1414, en contra dels objectius de mobilitat de Bellaterra aprovats en ple durant la presidència de Ramon Andreu (GXB). De moment, l’actual president Josep Maria Riba (BE), no diu res ni aporta cap nota de premsa oficial en nom de l’EMD de Bellaterra, una posició més que segueix indignant al veïnat, que el dia 26 de juny van fer pública l’oposició al projecte de trànsit del Camí Antic a través de 5 carrers més de Bellaterra.
Cal molta més transparència per ser de veritat una EMD DE PRIMERA com mereixen les famílies de Bellaterra!
La participació a la consulta sobre la independència feta el dia 20 de juny ha estat del 32%. Això significa que 1 de cada 3 bellaterrencs ha vingut a votar al col-legi electoral de la Plaça del Pí (Plaça de l’Estació dels FGC), o ho han fet mitjançant el vot anticipat.
📷 Imatge de Bellaterra Decideix creada per Bellaterra.Cat
RESULTATS
Participació: 31,78% (691 vots)
Vots sí: 92,04% (636 vots)
Vots no: 7,23 (50 vots)
Vots en blanc: 0,43 (3 vots)
Vots nuls: 0,28 % (2 vots)
Recordem que la població amb dret de vot a Bellaterra EMD, és al voltant de 2,200 persones.
Ara toca superar la crisi i servir a les 3000 persones del nostre poble, fent creixer tot el Comerç de Bellaterra EMD!!
Bellaterra EMD és de totes i tots, és casa teva! Estima la professionalitat europea del nostre modern comerc!
Per Josep A. Martínez Llorach, veí de Bellaterra i membre de l’Associació BV-1414
Projecte de mobilitat de l’EMD de Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim una nota d’opinió que hem rebut del nostre veí en Josep A. Martínez Llorach, que com membre de l’Associacio BV-1414, analitza la proposta de Josep Maria Riba Farrés, president de l’EMD de Bellaterra, pel partit polític Bellaterra Endavant (BE), que va sorprendre públicament quan va afirmar davant del veïnat de Bellaterra present al Centre Cívic de la Plaça Maragall, que el seu projecte de canvi de mobilitat s’havia consensuat amb les Associacions i Entitats de Bellaterra.
A més a més, Riba va dir al veïnat que si no estaven assabentats dels canvis era perquè no eren de cap Associació i no seguien les notícies, com si fos obligació del veïnat i no de l’EMD informar amb transparència i fer-ho puntualment. Cal recordar que l’EMD no envia notes de premsa als pocs mitjans de comunicació de Bellaterra, el que ho converteix en una anormalitat totalment antidemocràtica. Només el règim dictatorial de Franco ho practicava amb els seus més propers.
Campanyes cíviques de l’Associació Bellaterra BV-1414 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
OPINIÓ DE JOSEP A. MARTÍNEZ LLORACH (Josep A. Martínez Llorach, és veí de Bellaterra i membre de l’Associació BV-1414)
Bellaterra, 28 de juny de 2024
Com sabeu, el passat dia 26 de juny es va fer una reunió informativa respecte a les obres/modificacions que es faran al Camí Antic. Aquestes obres, conseqüentment afectaran el trànsit per zones fins ara tranquil·les.Durant la reunió, el president de l’EMD va dir diverses vegades que aquest projecte havia estat consensuat amb les associacions de Bellaterra. No és el cas, perquè com a membre de l’Associació BV-1414, puc afirmar que a l’esmentada associació no se li va demanar cap opinió ni consens.
Voldria recordar, que qualsevol mesura o projecte referent al trànsit, ha de ser consensuada i aprovada per tot el veïnatge que pugui ser afectat.
Hem de ser conscients que qualsevol modificació que es faci en un lloc concret afectarà la resta de la població.
La gimcana que suposarà el fet de transitar ( sentit Sant Cugat) per Josep Sentis, Abad Oliva i Terranova, farà que un considerable nombre de vehicles incrementin el trànsit a la ja malmesa BV-1414.
Carretera, que des de fa molt de temps, està pendent d’actuacions destinades a reduir la seva perillositat.
Si se’m permet, voldria recordar que l’EMD, és un Ens que ens ha de representar a tots.
LLUÍS TORRES|Compartim amb el veïnat de Bellaterra la nota de premsa que hem rebut del partit de l’oposició Gent per Bellaterra, que demana aturar el projecte de trànsit presentat ahir per Josep Maria Riba, president de l’EMD, i el seu partit BE, al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall.
Philippe, un enginyer veí de Bellaterra exposant el seu desacord amb el projecte de trànsit presentat per l’EMD
La sala era plena de famílies, com fa anys no s’havia vist, per exemple, des del conflicte de l’abocador de Can Fatjó del Aurons. La sorprenent proposta de l’EMD, (no consensuada amb el veïnat ni amb els partit de l’oposició, GXB i ERC) van indignat profundament a la majoria dels assistents, que varen fer cua per expressar públicament el seu profund desacord i preocupacio.
El bellaterrenc Josep Maria Carulla exponent la seva indignació als gestors de l’EMD 📷 CEDIDA
L’EMD proposa desviar un tram d’uns 800 metres el trànsit del Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell a través dels carrers Josep Sentís, Mestre Nicolau, Abad Oliva i Terranova, i sortida per les pilones del Camí Antic cap a Sant Cugat del Vallès, sense valorar profundament la seguretat dels vianants que estarien separats només per balises (no blocs de formigó), que donarien poca seguretat.
Projecte de trànsit de l’EMD de Bellaterra 📷 Foto captada de la presentació
Molt veïnat present, entre ells en Josep Maria Carulla (Qui participà en la construcció del Circuït de Catalunya), van respondre indignats a la proposta de l’EMD, exponent el perill i el zig zag a causa dels nous aparcaments, que pasaria a ser un autèntic Circuit per Bellaterra.
Projecte desviament de trànsit EMD
Nota de premsa Gent per Bellaterra:
Ahir 26 de juny de 2024 vam assistir al Centre Cívic a la presentació dels canvis de mobilitat proposats per Bellaterra Endavant.
El projecte no té el consens ni dels veïns ni dels partits polítics i es va fer unilateralment, sense participació ciutadana i sense cap transparència.
No resol el problema de trànsit al Camí Antic, i a més a més causa problemes a altres veïns.
Els enfrontaments entre veïns d’ahir van ser causats per l’EMD.
El pla no ha estudiat l’origen ni el destí dels 4.500 cotxes que passen pel Camí Antic i preveu passar 1.500 cotxes per carrers interiors, utilitzant els cotxes dels veïns en zig-zag com a obstacles reductors de velocitat.
Cada dia passen 100 vehicles pesants pel Camí Antic, i Bellaterra Endavant va votar en contra de prohibir-ho el 22 d’Abril de 2024.
A més, el pla reobre l’accés a la UAB pel carrer Can Miró, afegint 700 cotxes a la carretera BV-1414, en contra dels objectius de mobilitat de Bellaterra.
L’EMD va presentar al·legacions al Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana per desafectar la reserva viària del carrer Vázquez de Mella, però no va sol·licitar desafectar tot el Camí Antic. Aquestes al·legacions es van fer per decret de presidència de Josep Maria Riba, sense votació ni exposició pública.
Necessitem una EMD amb més transparència i menys improvisació.
Demanem que s’aturi el projecte i es treballi participativament valorant totes les opcions i escoltant a tothom.
Anna Güell, actriu bellaterrenca 📷 L’ESQUIROL AMICS DE BELLATERRA
Andrea Pascual entrevista a l’actriu bellaterrenca Anna Guell
Anna Güell sedueix amb la veu. Perfectament modulada, expressiva i segura, és la seva carta de presentació. Suau i densa com un glop de xocolata, la veu d’Anna expressa amb mil matisos els registres d’una actriu que disfru- ta recreant personatges a dalt de l’escenari.
-Vaig néixer a Sabadell, però es pot dir que sempre he viscut a Bellaterra. El pare de Sabadell i la mare de Barcelona, van viure un temps a cada ciutat, però a mig camí van trobar un camp de vinyes, que era Bellaterra, i s’hi van quedar!
– Quan vas començar a estimar el Teatre?
– Ja des de l’escola. Estudiava aquí a Bellaterra, a l’Escola Tagore, envoltada per la família Roda, i es respirava molt teatre. Vaig entrar al món del teatre més per la part literària que per la interpretativa. Quan estudiava Secretariat de Direcció a l’acadèmia Taulé Viñas de Sabadell, volíem fer una obra per parlar de determinats temes i amb uns companys vam començar a escriure-la. Es deia «La màquina de sommiar». La vam estrenar i una companyia d’aficionats de Barcelona la van muntar i va tenir una llarga vida. A partir d’aquí vaig començar a fer més coses.
– Vas treballar amb la Companyia de Belles Arts de Sabadell.
– Amb ells vaig fer moltes coses, entre elles, la funció número cent de <<The Manchester of Catalonia», que s’havia estrenat tres o quatre anys abans, i es va re-programar diverses vegades; «Totilimundi»; «Un pessic al melic», sobre textos de Pere Quart, i més coses…
– Has tingut molts premis de teatre. Ho trobes important?
– Sí, uns quants. Ho trobo gratificant. Sempre que et donen un premi és perquè algú, a part de tu, pensa que has fet un esforç per aconseguir una cosa, Però no serveix de gaire. Sí, per donar-te ànims. Però no és el que més m’interessa o el que més m’agrada. I alguna vegada he pensat que no me’l mereixia, i em fa ràbia.
– I al revés no t’ha passat?
Sí, i això em fa més ràbia! Però quan treballo no penso mai en si em donaran o no em donaran premis. Bé, una vegada sí. Un espectacle que jo pensava que havia estat una passa endavant important, molt treballat, molt maco, era «El somni d’una nit d’estiu que es va estrenar fa un parell d’anys al Teatre Grec. Em semblava que hauria d’haver estat nomenat d’alguna manera i no va ser així.
Quin ha estat l’últim premi?
– El muntatge que vam estrenar la temporada passada al Teatre Lliure, <<<Dansa d’Agost», de Brian Friel. Explica la vida de cinc germanes en el món rural irlandès, molt tancat, d’abans de la guerra. Les cinc <<germanes» vam tenir el Premi de la Crítica a la millor interpretació femenina. Va ser molt maco treballar amb actrius de la categoria d’AnnaLizaran, Muntsa Alcañiz, Emma Vilarasau i Esther Formosa.
Ara has dirigit «La Dam de Pic», d’Ignasi Roda, amb els actors del Teatre Inestable de Bellaterra. Com ha estat aquesta experiència?
– No vaig veure l’obra, perquè estava molt nerviosa. Vaig acceptar de fer-ho perquè trobo que l’obra és interessant. Jo tenia ganes de
“Treballant amb aficionats s’obren nous camins”
treballar amb una companyia de gent que conec des de fa molt, però que no són professionals i amb els quals es pot treballar d’una forma molt distesa, amb tranquil.litat. Els actors professionals a vegades som molt maniàtics i molt puristes. Treballant amb aficionats s’obren nous camins, són com cera verge, amb menys prejudicis, perquè s’hi juguen res. Però jo sempre faig el meu examen de consciència i veig el que ha estat positiu i en què m’he equivocat. Ara estic fent aquesta reflexió. A part, que el tema de la Sida és molt actual s’ha de tocar. i –
-Havies dirigit altres obres?
Sí, la meva primera incursió en la direcció va ser fa uns tres anys. Al Centre Dramàtic de València vam muntar «Vides privades» de Noel Coward. Tenia allà uns companys actors que volien formar companyia i em van demanar una obra per a cinc personatges. Com que jo viatjo bastant per veure teatre a Londres i a París i llegeixo molt, sempre tinc acumulades peces que m’agradaria fer. Vides Privades els va agradar molt, i vaig anar a València amb una sabata i una espardenya, perquè no teníem res de res, però el projecte de muntatge, per casualitat, va guanyar el premi de la Diputació de València.
No seria pas per casualitat.
Bé, es que no ens ho esperavem, i el que havia de ser una experiència molt lliure es va convertir en un muntatge molt oficial. Es va estrenar per les Falles de fa tres anys, i vam fer una temporada de dos mesos. Va ser una petita incursió en una obra de categoria molt important.
– Què és el que empeny a una persona a pujar dalt d’un escenari? A tu, què et crida a fer teatre?
-Hum, a veure. Per una banda hi ha una necessitat de conèixer més coses de les que jo sóc capaç de conèixer per mi sola. Crec que puc aprendre moltes coses de mi mateixa que desconec. El posar-te dins la pell d’un personatge i veure que ets capaç de dir coses que tu no diries i de fer coses que tu no faries, veus que ets capaç de jugar-les. El teatre és un joc. És un estímul per a conèixer coses a través d’una nova pell o descobrir el món des d’altres ulls.
“El teatre em fa descobrir el món des d’altres ulls“
També hi ha un repte amb tu mateix. Treballar en directe és com llençar-se al buit cada vegada que surts a escena. I en algun moment pot haver- hi una part d’exhibicionisme.
– Moltes vegades es diu que, en general, els actors són gent tímida.
– Sí, i tant! Fa anys, parlant precisament amb Frederic Roda, em deia que molts psiquiatres, a pacients amb problemes de timidesa, els aconsellen apuntar-se a grups de teatre, o estudiar a l’Institut del Teatre, per superar moltes barreres personals. Sempre m’ha quedat gravat això. Un altre aspecte molt importat és que l’actor té necessitat d’explicar coses, de comparar la seva societat, d’explicar-la. L’actor té una gran necessitat de comunicació.
– Tu com vius les nits d’estrena?
– Jo ho visc fatal! Cada vegada pitjor! Ja m’ho havien advertit, que cada vegada era més dur i realment és així. Hi ha moltes coses que has de defensar, has de demostrar-ho tot. Són moltes coses que depenen de tu i això és horrorós… perquè és una professió que si en un moment estàs fent una cosa ben feta, molt bé! I en el moment que t’equivoques, fora! Això és molt radical. Ja no et criden i desapareixes. I seria maco poder tenir el risc d’equivocar-te i el repte d’arriscar-te per equivocar-te, si és necessari, però sense patir aquestes pors a allò que diran… Si et pots treure tot això del cap és quan pots treballar bé. Es viu una època en què encara no tens tot això posat al cap; una altra època en què ho has de passar tenint-ho al cap i patint per aquest “què diran”; i després una època de treure’t tot això del cap i viure-ho amb més tranquil.litat i poder disfrutar.
– I després de catorze anys de teatre, en quina estàs tu?
Jo, a la del mig! Però almenys sóc conscient que sóc a la del mig i espero que ara ja ve l’etapa de maduració i creixement personal, d’anar-se creant un nom i, amb molta tranquil.litat, anar-se posant, anar treballant, anar tenint sort. La sort hi té molt a veure però també l’esforç personal, la dedicació, l’interès. Gràcies a Déu ho he pogut compagi- nar tot bastant.
“Fer teatre és un joc“
Quins directors t’han aportat més?
Destacaria molt a un primer mestre, en Joan Castells, que em va ensenyar a disfrutar de l’art de la interpretació. Em va ensenyar que fer teatre era un joc. I en Joan Oller, que em va ensenyar a no conformar- me mai amb les coses fàcils, sinó a buscar sempre més i més. Destacaria també en Sergi Belbel, que és un gran coneixedor de la força de la paraula a dalt l’escenari, i té unes idees molt modernes. I en Calixte Bieito, perquè és un apassionat del teatre, és un boig amb el que m’hi entenc perfectament. Ara estic fent una ajudantia de direcció amb ell.
Quin serà el teu pròxim treball?
Aquesta ajudantia de direcció en una obra que és un poema a tres veus, de Sylvia Plath, una noia nord-americana que es va suïcidar als trenta dos anys i ens ha deixat uns poemes “tremendos”, meravellosos, duríssims. Està programada pel 13 de gener a la Sala Beckett. Es titularà “Tres dones”.
Són tres dones embarassades que reflecteixen tres processos molt diferents: una vol tenir el fill i el té; l’altra vol tenir el fill i el perd; i l’altra no el vol, perquè és fruit d’una violació i l’abandona. És una excusa per fer un repàs dels sentiments, i les sensacions, i de la vida… a través dels tres punts de vista, introspectius al màxim. És una meravella. La interpreten tres actrius de la meva generació, Lluïsa Mallol, Francesca Piñón i Marta Millà.
Anirem a veure el teu treball a “Tres dones”. Compta amb tots nosaltres. Andrea Pascual
Portada de L’Esquirol Amics de Bellaterra, 1993 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Font: Andrea Pascual, L’Esquirol Amics de Bellaterra
Elisenda Sala amb la seva amiga Núria Feliu 📷 CEDIDA
Vídeo realitzat amb motiu del 110 aniversari del Mercat de Sants i com a homenatge a Núria Feliu, amb la col·laboració de la Coral Sant Medir i en Joan Fortuny i Guarro i en Lluís Fortuny i Guarro de l’Elèctrica Dharma.
Elisenda Sala amb el seu llibre “Fang a les mans” a l’Ateneu Sancugatenc 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Elisenda Sala i Ponsa (Barcelona, 1938) Ceramista formada a l’Escola Massana (1950-59), fou deixebla i col·laboradora de Josep Llorens i Artigas. Becada per la Diputació de Barcelona per perfeccionament d’estudis ceràmics a la facultat Konstfackskolan d’Estocolm (1961-62) sota el magisteri de Stig Lindberg. Graduada en Arts Aplicades i Oficis Artístics en l’especialitat de ceràmica per l’Escola Massana de Barcelona. Llicenciada en Belles Arts en l’especialitat escultura, per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. Becada per la Fundació March per un treball d’investigació al Japó de la ceràmica japonesa contemporània. Becada dues vegades pel British Council de Barcelona per treballs d’investigació a Anglaterra de les escoles de ceràmica i dels seus artistes ceramistes . Ha exposat individualment a la Garriga (1960), Estocolm (1962), Girona (1963), Sala Parés de Barcelona (1967-1979), Santa Catalina del Ateneu de Madrid- (1968), Museu Nacional de Ceràmica de Valencia (1974 i 1979), Galeria Pascual Lucas de Gandia (1979), Palafrugell (1983) i Vic (1985), Museu Monjo de Vilassar de Mar (1993), Sala Arts i Lletres de la Societat Cultural Sant Jaume (1994), Sala d’exposicions del Museu Municipal d’Argentona Museu del Canti (1995), Sala Busquets de l’Escola Massana (1997), Sala Municipal Can Palauet de Mataró (1998), Sala d’exposicions de la Fundació Caixa Penedès de Vilafranca del Penedès, Museu Monjo de Vilassar de Mar (2005), Museu de Premià de Dalt (2006) Ha exposat col•lectivament a Faenza, Ginebra, Florència, Montevideo, Maastrich (Holanda), Madrid, Cotlliure, la Bisbal, Tarragona, Don Mills (Ontario), Göteborg (Suècia), Bechyně (Txecoslovàquia) i, sovint, a Barcelona des del 1966 fins l’actualitat. Té el Premi Miguel Lerín de Cerámica, diversos premis barcelonins, entre els quals el primer Ciutat de Barcelona que es concedí per a ceràmica (1966), i és medalla d’or del concurs de Faenza (1973) i Premi adquisició al Concurs de ceràmica artística contemporània de Faenza. Professora de l’Escola Massana des del 1963, ha participat en congressos i seminaris fent conferències a Yale (1971), Londres (1972) i Sargadelos (Galícia, 1974). Fou invitada per impartir un curs de tècnica de la ceràmica mural a la Universitat de Haifa (Israel). Ex membre del Consell directiu de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica de Ginebre (Suissa). Ex membre del primer Consell d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Membre fundadora i vocal de ceràmica de la Junta directiva del AA/FAD de Barcelona. Ha publicat la monografia ” La porcellana en el Japó ” de l’Editorial del Castro (Sargadelos). Ha traduït de l’anglès “El llibre del ceramista” de Bernard Leach,de l’Editorial Blume. Ha destacat en la recerca de formes ceràmiques i d’esmalts originals. De la seva obra destaquen murals a la sala de juntes de FENOSA de la Corunya (1964), al vestíbul del Banco Ibérico del carrer de Tuset de Barcelona (1968), a la capella de les Carmelitanes Missioneres de Gràcia, a Barcelona, (1970) i els titulats Catalunya (1967) i Mediterrània (el premiat a Faenza, 1973). Té obres als museus de ceràmica de Barcelona, València i Faenza, Museu Popular D’Art de Villafames, Castelló, Museu d’Art d’Elx, Alacant i a diversos museus d’ Europa i Àsia.
LLUÍS TORRES| Coincidint amb el 90è Aniversari del Club Bellaterra, -creat l’any 1934-, i amb la recent i trista notícia rebuda a través de nota de premsa oficial del president Jordi Fau, anunciant el tancament definitiu de l’històric Club de casa nostra, compartim la crònica publicada a L’Esquirol del Vallès sobre els actes de celebració del 50è Aniversari del Club i inauguració del trencadís de la seva façana dissenyada per Ramon Codinach i realitzada per Rosa Blanch.
El Sr. Rossell, (en representació del President de la Generalitat de Catalunya) felicità al Club pel camí emprés fa 50 anys i encoratjá als més petits a continuar-lo ja que, digué “Vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixement que avui celebrem”. Li respongué amb mots ben emotius el nen Jordi Casellas i Tamburini representant la generació que, ben segur, regentarà els destins del Club en el seu centenani.
L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
CINQUANTANARI CLUBBELLATERRA
El Club Bellaterra ha celebrat el seu cinquantenani els dies 31 de maig, 7 i 15 de juny de 1986. Sport Club Bella Terra (nom que se li donà al començament), va ésser fundat l’any 1934. Per tant el seu cinquantenari va tenir lloc l’any 1984. L’actual Junta ha cregut, molt encertadament, tornar a celebrar-lo amb la solemnitat que mereixia. M’atreveria a pensar que també per a retre un petit homenatge a aquells membres d’altres Juntes que varen idear i començar la construcció del nou local social però que malauradament, les circumstàncies adverses i la manca de col·laboració, i la situació económica d’altres moltes coses no permeten fer-ho realitat. Avui, l’actual Junta, al comptar amb mitjans económics atípics, el fet d’haver quanyat el suport dels simpatitzants ho ha fet.
El Club ha estat sempre una entitat preferent a ta Bellaterra. Els bellaterrencs ho han demostrat sempre que han tingut la possibilitat de fer-ho. La nova façana del Club, idea original d’en Ramon Codinach, ha tingut en la Rosa Blanch l’executiva perfecta. El que ha fet la Rosa Blanch n’és un altre. La Rosa ha sabut plasmar la seva sensibilitat i transformar unes linies perfectament dissenyades en una realitat plàstica realment atractiva.
En la dura i llarga tasca d’anar trencant rajoles i anar enganxant els trocets (tècnica anomenada trencadis utilzada per Gaudi), hi ha col·laborat molta gent. Jo voldria destacar per les llarges i moltes hores que va dedicar a treballar-hi a l’Emili Sala, primer perquè és un gran artesà -haurieu de veure els seus treballs en paper, construïnt els més singulars edificis de Barcelona i arreu del del país i que son una auténtica marevella-, i segon, perquè és un bon amic meus que ho feia sortin.li de dins, amb gust i il·lusió.
El dia 31 de maig es va inaugurar la nova sala amb la benedicció per part de Mn Toni Oliver, i a continuació un petit parlament d’Artur Vidal que recordà que era la primera vegada que el Club era beneït. No va ser prou encertat quan va dir que les anteriors Juntes del Club no van pensar en fer cap acte conmemoratiu en les dates correctes del cinquantenari o sigui l’any 1984. Jo recordaria que sí es van fer algunes coses, sempre dins del moment econòmic que s’atravessava, per exemple, el primer torneig de Parxis “Bota d’or”, pels infants; la primera olimpiada infantil, i un torneig de Dominó que va reunir al nostre Club altres Clubs més de la comarca amb un total de 48 jugadors. La final fou jugada entre els membres del Club -Les Fonts de Terrassa- i el Club Bellaterra que en va sortir perdedor.
Després del parlament de l’Artur Vidal els assistents vàrem visitar l’exposició retrospectiva de cartells, fotos, carnets, rebuts, anuncis de festes, realitzats durant aquests 50 anys.
Com a cloenda, els membres de la Junta van obsequiar amb una copa de Champagne (perdó Cava), als socis i amics que assistiren a l’acte. Per la tarda, “Conferència sobre la Bellaterra de l’any 1936” a càrrec d’Artur Vidal que amb la seva fina ironia que el caracteritza, va anar anumerant fets, impressions, i aconteixaments realment flapants d’aquells dies en que va esclatar la guerra civil, afegint de la seva colita els acudits que sempre son celebrats pels oïdors. Remarcà, tambe, que aquesta data del cinquantenari serà rесоrdada per la coincidència dels Mundials de Futbol a Méxic. Tot seguit es projectà una pelicula sobre socis d’anys enrera. L’expressió de la cara de més d’un soci al veure’s “retratats” quan era un noiet va ser tot un espectacle. Llàstima de no portar la máquina de retratar perquè les “fotos” eren de concurs.
Al vespre, el concert de música de cambra a càrrec de l’Enric Suñé al piano, en Josep Calvo al violí, en Santiago Vila Puig a la viola i l’Antoni Figueres al violoncel. El públic que gairebé omplia la sala va premiar amb grans aplaudiments l’actuació.
La cloenda de la primera jornada va demostrar la coordinació i bona organització dels membres de l’actual Junta que no deixaren a d’improvisació cap aspecte. Malgrat tot varem trobar a faltar la presència física en aquests actes dels antics presidents del club i de la gent de Bellaterra, no socis del Club, ja es pensava en l’assistència de més persones atretes per llur curiositat i la singularitat dels actes. Vull creure que, tal vegada, van agafar la sincera invitació de la Junta com a reclam per a captar socis, соsа totalment incerta, ja que fins i tot s’ha augmentat la quota al Club per limitar-ne el número.
El dissabte 7 de juny tingué lloc, la segona diada commemorativa amb una exhibició tenistica entre dues bones raquetes. Lamentem l’absència d’en Lluis Riba. El fet de jugar un torneig a Saragossa fèu impossible la seva presència. Per la tarda dos partits de Futbol Sala. El primer el disputaren els equips alevins del Club Bellaterra i l’escola Ramon Fuster en el que s’imposaren els petits del nostre Club per un contundent 6-2.
El plat fon fou l’actuació de la Selecció Catalana de Futbol Sala (que pocs dies abans es proclama, a Galicia, campiona d’Espanya al derrotar a la Selecció Andalusa per 9-1) enfront del Club Bellaterra. La veritat és que vàrem veure una selecció a mig gas. Varen anar sempre al davant en el marcador però mai ridiculitzar l’equip del nostre Club. Guayaren per 11 a 5.
Finalitzat el partit tots vàrem afanyar-nos per anar a visionar l’Espanya-Irlanda del Nord, corresponent als Mundials de Futbol i que va motivar el retard en el començament del Sopar del cinquantenari. Assistiren a l’esmentat sopar unes 150 persones l’acte més nombrós de tots els celebrats del que voldríem destacar la bona organització, distribució de l’espai i detalls molt ben cuidats. A la fi el President del Club donà les gràcies a tots els assistents, remarcant l’agraïment de tota la Junta als socis que, amb el seu esforç personal han fet possible la realització de de la façana i adreçant unes boniques paraules d’agraïment al Conserge del Club, en Pablo Sánchez. Cal remarcar les gràcies donades per la col-laboració extraordinária dels socis Ramon Codinach i Rosa Blanch.
A continuació i amb el reconeixement de les entitats de Bellaterra: el Club, Unió de Veïns i l’Esquirol del Vallés, és lliurà a l’Artur Vidal el títol de “Primer Cronista de BeIlaterra”. L’emoció de l’Artur fou prou evident. Una animada revetlla, amb la instal·lació d’una discoteca ambulant plena de llum i sorolls al nostre local social posaren punt i final a un dia ple de celebracions. El 15 de juny es celebrà l’últim acte oficial del cinquantenari: la inauguració de la façana. En representació del Pre-sident de la Generalitat vingué el Sr. Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports d’aquella institució. Després d’un breu parlament del nostre president Josep M. Mas, el Sr. Rossell tallà la cinta amb els colors de la senyera catalana que creuava la façana de dalt a baix. Com que el temps no acompanyava, l’acte continuà a la nova sala recentment inaugurada. El Sr. Rossell felicità al Club pel camí emprés fa 50 anys i encoratjá als més petits a continuar-lo ja que, digué:
“Vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixement que avui celebrem”
Li respongué amb mots ben emotius el nen Jordi Casellas i Tamburini en representació d’aquesta generació que, ben segur, regentarà els destins del Club en el seu centenari. Una concorreguda ballada de sardanes a càrrec de la Cobla i un abundós aperitiu clogueren el conjunt d’actes programats.
Font: L’Esquirol del Vallès, número 9 maig-juny de 1986
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), és cronista de Bellaterra, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. A partir de 1970 inicia la seva carrera teatral.
Volum 1 Música per a poetes per Ignasi Roda 📷 CEDIDA
La lluna de Sant Joan (Ignasi Roda) https://youtu.be/tyevLg0iPLY?si=3D92fnVBuV1My_zt LLETRA La lluna de Sant Joan és una lluna cansada. Navega sense delit, xopa de mel i rosada. Les ones primes del cel li menen sospirs i alfàbrega, i amb ombres que no es desfan claror de fogueres altes. Ai, lluna de Sant Joan, padrina de les fogueres! Tria la flor del desmai i la rosa de l’estepa. En el vaixell de la nit sigues fanal i senyera, lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres. La lluna ja s’ha colgat, la volta blava ja és negra. Si volava un esparver sentireu el crit que feia. Ai, lluna de Sant Joan, sigues fanal i senyera. Lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres.
LLUÍS TORRES|Compartim l’Editorial de L’Escurçó de Bellaterra publicada en el seu primer número de 1990. És curiós que en aquesta revista de curta daurada no apareix cap nom signant els articles. Uns veïns creuen recordar que serien opinions d’algun membre del GEB (Grup Escoltes Bellaterra).
Número 1 de L’Escurçó de Bellaterra, 1990 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EDITORIAL ESCURÇÓ DE BELLATERRA
Hem de recuperar el Club com un dels símbols d’identitat de Bellaterra, perquè aquesta no hi pot viure d’esquena. Club que fa anys que enclaustrat als seus anacrònics estatuts ha caigut en mans de persones residents fora de la nostra comunitat, o que tenen Bellaterra com a segona residència i anteposen els seus interessos particulars abans que els propis de la comunitat com a municipi.
Cal un Club obert a tothom, on els vincles que van unir-lo a Bellaterra es recuperin, i aquí és on la Unió de Veïns ha d’actuar; que baixi del seu daurat pedestral i que assumeixi la responsabilitat que li correspongui, ja que a la llarga i per mutu profit estan obligades a entendre’s.
Gairebé tots els carrers de Bellaterra estan asfaltats, però fa poc s’han pavimentat per segona vegada i no era estrictament necessari- diversos carrers. Mentre que el sector sud la gran assignatura pendent de la Unió continua en un estat llastimós. On és aquest tracte equitatiu del que presumeix? A què es deuen aquests contrastos?
Des de fa tres anys Bellaterra té per primera vegada en la seva història representació pròpia al consistori municipal. Un regidor que se les va prometre molt feliços a l’inici de la seva tasca, aquesta, si mai va ser efectiva, va passar de mica en mica a anar-se’n diluint fins arribar a l’ostracisme actual.
Tampoc no és qüestió ara d’aprofundir en excés. Ja tindrem temps en números successius de tractar aquests temes amb més atenció.
Però no vull tancar aquesta primera editorial, ometent una cosa que em preocupa: es tracta de l’auge de la construcció, el qual bé pareix amb el de la temuda especulació del terreny. És difícil pronosticar el que passarà els propers anys. La tala de pins continua a un ritme trepidant, sent replantats per altres espècies “no autòctones” per engalanar els bells jardins Bellaterrencs.
Recordo que antany pul·lulaven els esquirols i Bellaterra sencera estava coberta de bosc. A aquest pas, el pi i el graciós esquirol, símbols de la nostra comunitat per excel·lència, desapareixeran del tot i amb això perdrem uns dels nostres signes d’identitat més grans.
Potser aleshores ens adonem d’allò que vam tenir i no vam saber conservar.
BELLATERRA.CAT 