A partir de l’1 de juliol de 2024, Bellaterra es convertirà en una Zona de Baixes Emissions (ZBE). Els vehicles que no disposin etiquetes ambientals Zero, Eco, C o B no podran circular per la zona els dies laborables, de dilluns a divendres, entre les 7 h i les 20 h.
La mesura s’aplicarà a partir del dia 1 de juliol de 2024 a efectes informatius, i amb efectes sancionadors, a partir de l’1 de gener de 2025.
Exempcions i moratòries
Tot i la implantació de la ZBE, hi haurà una sèrie d’exempcions i moratòries per a vehicles sense etiqueta ambiental.
– Podran circular per la ZBE els següents vehicles:
– Els vehicles dedicats al transport de persones amb mobilitat reduïda (VPMR).
– Els vehicles que presten serveis d’emergència i essencials.
– Els vehicles dedicats al transport de persones amb malalties i discapacitats.
– Els vehicles dedicats a l’exercici professional i que els seus titulars estiguin propers a la jubilació.
– Els vehicles dels titulars acreditin uns ingressos econòmics inferiors a 2 vegades l’IMPREM, ponderat segons el nombre de membres de la unitat familiar.
També es podran expedir autoritzacions puntuals:
– Per tractament mèdic, o prestació de servei singular.
(Fins a 24 autoritzacions de pagament vàlides durant un dia).
El president de l’EMD de Bellaterra, Josep Mª Riba, destaca que “un dels eixos estratègics d’aquest mandat del nou Govern de l’EMD que tinc l’honor de presidir, és l’activació de mesures i accions que contribueixin a la reducció de les emissions de gasos contaminants i d’efecte hivernacle, que afecten la salut de les persones i acceleren el canvi climàtic.Cada any, moren més de 3.000 persones a la regió metropolitana de Barcelona a causa de la contaminació i la calor. És per això, que l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la qual formem part, va decidir impulsar la creació de Zones de Baixes Emissions.”.
🐿️ La sessió informativa de l’EMD de Bellaterra es realitzarà el pròxim dimecres 26 de juny a les 19:00 hores a la sala gran del Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall. La sessió també es podrà seguir telemàticament a través del canal de YouTube de l’EMD Bellaterra.
📍“Als perillosos trams sense vorera del Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell de Bellaterra no es respecta la normativa de limitar el trànsit a 20 km hora”
Tram perillós sense voreres del Camí Antic de Sant Cugat 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Un dels objectius principals del mandat del nous gestors de l’EMD és la pacificació del Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell per millorar la seguretat dels vianants.
Després de treballar el projecte amb la comissió d’experts de mobilitat i aprofitant els estudis realitzats per la Unió de Veïns de Bellaterra, presentats al poble el 22 de març de 2022, així com un nou estudi de mobilitat específic, s’ha definit el projecte que es presentarà públicament el pròxim dia 26 de juny.
Consisteix a implementar un itinerari per vianants al llarg del Camí Antic, des de la Plaça Montserrat fins al Carrer del Til·ler. Inclou un tram de sentit únic entre les cruïlles del Carrer Terranova i el Carrer Josep Sentís, dividint el flux de vehicles.
El projecte a llarg termini és convertir el Camí Antic en una rambla pacificada de 20 metres d’amplada, amb doble sentit de circulació, i carrils per a vianants i bicicletes addicionals. Per fer-ho possible, caldrà que tots els veïns cedeixin les afectacions o que l’Ajuntament realitzi les expropiacions necessàries. Mentre la rambla no sigui una realitat, Bellaterra disposarà d’aquest itinerari per abordar el greu problema de seguretat per als vianants al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.
Cercle del nord del Camí Antic: Plaça Verge de Montserrat i sud: Carrer Til·ler
LLUÍS TORRES|Avui, dia que el veïnat de Bellaterra i mitjans han sabut oficialment, a través d’una nota de premsa oficial del tancament del Club Bellaterra el proper 31 de juliol, i la propera compra del club a partir de l’1 d’agost, pel grup català Sorli, -que durants mesos ho renovarà totalment per obrir-lo con Sorli Sport Bellaterra-, compartim un article de Jordi Fau (president del històric Club Bellaterra), publicat al blog delcamp.cat el dia 6 de juny de 2019.
📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
90è ANIVERSARI DEL CLUB BELLATERRA “Villarriba y Villabajo”, per Jordi Fau
No sé en quin moment es va trencar la cordialitat i el diàleg entre els de dalt i els de baix, és a dir, el sector EMD i el sector plaça del Pi. Recordo tot just inaugurat el Club, els responsables de l’EMD ens varen trucar per interessar-se pel Club i es van oferir per buscar vies de collaboració i donar-nos un cop de mà. Corria l’any 2011, tant el nou Club, com l’EMD havien complert un any. La meva percepció, totalment subjectiva i personal, es que posteriorment a la festa major on hi va haver la intervenció de la policia, es va trencar el bon rotllo i ja res va tornar a ser com abans. I no sé perquè. Fa pocs dies parlava amb una persona molt propera als cercles de l’EMD i em comentava que en tot aquest estira-i-arronsa d’acusacions mútues, que ja no se sap ben bé qui ha començat, els de baix tenen les de perdre, perquè els de dalt tenen el poder… Doncs anem molt malament, no? El pitjor d’això és que en aquestes situacions, de retruc reben les Entitats, sense tenir cap mena de culpa. D’una banda l’EMD en surt perjudicada com a ens de representació del poble, quan la gent deixa de creure en els polítics; és aquell tòpic que els polítics van al seu rotllo i que per tal de conservar la cadira tot s’hi val. Si de veritat circulen mentides sobre la gestió de l’EMD, doncs cal seure i explicar-ho. Els debats electorals són una bona eina per axó. D’altra banda, el Club està sent objecte de campanyes de desprestigi per part d’una publicació periòdica molt coneguda, sembrant la incertesa sobre el seu futur, quan el que pertocaria seria enfortir la confiança dels veïns, si tinguéssim una relació de bon veïnatge dins una comunitat tan petita com la nostra. Admeto diferències de criteri sobre si el Club ens agrada més o menys com ha quedat, fins i tot la gestió de la Junta és opinable, però abans, si us plau, no publiquem falsedats o mitges veritats, cal recavar informació de primera mà i aixó us puc ben assegurar que no s’ha fet. És el que deia, quan l’objecte de les pedres són les persones, no pots evitar efectes col.laterals de manera que reben les entitats. Bé, per acabar, em poso públicament a disposició de qualsevol persona que vulgui parlar amb mi per aclarir el que calgui sobre la gestió del Club, la situació actual o el seu futur. Cal que seiem i parlem, cal sortir de posicions enquistades i trencar prejudicis, que tots en tenim. Si us plau, acabem amb aquest “Villarriba y Villabajo”, siguem positius.
LLUÍS TORRES| Compartim la nota de reflexió que hem rebut del cronista de Bellaterra, Ignasi Roda Fàbregas, creador del llibre “Crònica de 75 anys Bellaterra 1930/2005” Ignasi va néixer a Barcelona, l’11 de març de 1953. També és escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. L’any 2023 va publicar el llibre “Nova Crònica de Bellaterra”, coincidint amb la nova gestora de l’EMD del partit polític BE, presidida per Josep Maria Riba.
Ignasi Roda Fàbregas, creador del llibre “Crònica de 75 anys Bellaterra 1930/2005”
REFLEXIÓ A VOLTES D’UN COMUNICAT OFICIAL, per Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra
Havent llegit el comunicat del President del Club Jordi Fau adreçat als mitjans de comunicació (a misses dites) hom no pot per menys que fer aquestes reflexions:
Primer. EL Club no acaba una etapa. Dir això és com dir que en comença una altre i no és cert. El Club Bellaterra desapareix i ja no tindran identitat fiscal.
Segon. En el comunicat no veig cap mena d’autocrítica i això no és bo. Cal explicar on es van equivocar per arribar a la desaparició de l’entitat. Així ho expressió en un article enviat a Bellaterra Diari.
Tercer. El Club va ser un aglutinador social i sobre tot cultural. Era l’epicentre de l’activitat veïnal. Cap menció, doncs, a aquesta pèrdua de culturalitat i que es va decidir quan es va fer la operació de la maceo transformació.
Quart. Em sap greu que, quan es menciona a l’Artur Vidal, no es faci menció de la meva feina de recopilació de la història del club en el llibre Bellaterra Crònica de 75 anys. No crec ni tan sols que se l’hagin llegit.
Cinquè. Tornant a la menció de l’Artur Vidal, i sense treure-li cap mèrit, qui veritablement va empènyer el projecte del Club va ser la meva tia Lluïsa Fàbregas. Ella i les noies d’aleshores van ser les que van anar porta per porta demanant els diners per aixecar el Club. A la meva tia se li va negar el dret a ser la sòcia número 1 li van atorgar, benèvolament, el número 2.
Sisè. Atribuir-se el mèrit d’una “millora de qualitat de vida” em sembla del tot exagerat. Amb el nou club, sí, es va generar una àrea de serveis inexistent a Bellaterra, però d’això a dir que la gent de Bellaterra té més qualitat de vida em sembla, com a mínim, exagerat.
Per acabar. Tots els que vam tenir i gaudir el Club l’hem perdut i això dol, no pas per la pèrdua material sinó perquè el club es i forma part de l’origen de Bellaterra com a comunitat. El club i la Unió de Propietaris i l’Hostal Sant Pancraç i el seu factotum Bartomeu Bartomeu. Aquesta troica va ser qui va plantar l’embrió del que és ara Bellaterra, amb les seves virtuts i els seus vicis.
LLUÍS TORRES| Artur Vidal Solà, qui va ser cronista de Bellaterra, ens recorda al número 1 de la revista L’Esquirol de Bellaterra (gener- febrer de 1985), com es va iniciar el Club Bellaterra, aquell estiu de 1934, quan un grup de famílies del veïnat estaven de xerrameca a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs, i Bartomeu, el seu propietari, els acusava d’apatia i els hi digué que si ells volien podien tenir una pista de tennis; que els hi facilitaria els terrenys del costat de l’Hostal, amb la condició que haurien de cercar els diners per la construcció de la pista. Artur Vidal va anar publicant cròniques del Club Bellaterra al llarg de molts números de la revista, i que Bellaterra.Cat ha reproduït durant molts dies.
Jordi Fau, president del Club Bellaterra
EL CLUB BELLATERRA CESSA LA SEVA ACTIVITAT.
NEIX UN NOU CENTRE ESPORTIU
El nostre Club, com probablement ja sabeu, arriba a un final d’etapa. Després de 90 anys, l’explotació de l’activitat esportiva canvia de mans, cosa que farà possible la seva continuïtat amb unes instal·lacions completament renovades.
Per aquest motiu, ens agradaria fer un breu repàs de la trajectòria del Club per entendre el perquè de la situació actual.
El “Club Bellaterra Associació” va néixer ara fa 90 anys com entitat sense ànim de lucre amb l’objectiu de donar serveis esportius als veïns de Bellaterra.
Al llarg dels anys el Club va créixer i va anar ampliant la oferta d’aquests serveis esportius, sent al mateix temps un gran aglutinador social i un punt de trobada i de referència de joves i grans.
Efectivament, al que va començar amb un modest “xalet” com seu social i una pista de tennis, s’hi van anar afegint al llarg dels anys, la bolera, la pista poliesportiva, la piscina, la pèrgola, etc. Per altra banda, la seu social es va veure ampliada amb una segona planta i l’oferta de serveis esportius i activitats va anar creixent.
El nostre Club va tenir uns anys de bonança, que els que ho vàrem viure recordem amb enorme estima. Si hem arribat fins on som és gràcies a l’esforç de les successives juntes directives que han lluitat i s’han esforçat per millorar-lo, i també dels socis i sòcies que sempre ens han recolzat.
– No obstant, a nivell econòmic aquesta lluita era de pura supervivència, ja que les quotes dels socis eren insuficients i les noves inversions es feien amb aportacions extraordinàries en forma de derrames.
A finals dels 90 la situació era realment insostenible, amb instal·lacions molt deficients i una massa social a la baixa. Per aquest motiu, amb el nou mil·lenni varem aconseguir crear un nou projecte que feia possible la seva total transformació, amb possibilitat de finançament extern gràcies a la creació de 1.000 m2 de locals comercials. Un projecte que va anar agafant forma paulatinament, fins que el juny del 2010 vàrem obrir les portes del “vell-nou” Club remodelat.
Malauradament, les dificultats econòmiques que, per diferents motius, varem patir posteriorment, varen conduïr a la execució de la hipoteca per part del banc el desembre de 2017.
En aquest sentit però, voldríem posar en valor quatre aspectes importants:
• El nou Club es va finançar amb recursos externs i mai ha sigut una càrrega econòmica pels socis.
• La creació d’uns espais de serveis (supermercat, botigues) i les noves instal·lacions esportives, representen una plusvàlua important pels veïns i veïnes i una millora de la qualitat de vida.
O Es decebedor que els esforços que hem fet els darrers anys per trobar recolzament econòmic per part de l’Administració no hagin trobat resposta.
• Actualment necessitàvem una sèrie d’inversions per posar al dia les nostres instal·lacions, però per fer-ho cal un múscul financer que no teníem.
Finalment l’empresa propietària Building Center (filial de Caixa Bank), que prèviament va signar un contracte de comodat amb el Club i es farà càrrec del cost del passiu laboral, ha tancat un contracte d’arres amb el Grup Sorli per vendre l’immoble.
Sorli, una coneguda empresa catalana que inverteix en centres de lleure incloent activitats esportives, a partir de l’1 d’agost passarà a ser propietària de les instal·lacions i els locals comercials.
Es preveu una inversió molt important en nous equipaments esportius, nova maquinària de fitness, nova piscina amb zona de wellness, nous vestidors, nova recepció, nou pàrquing, etc., per la qual cosa es projecten unes obres que tindran una durada aproximada de 3 ó 4 mesos, temps durant el qual les instal·lacions esportives romandran tancades. No així els locals comercials, que continuaran la seva activitat normalment.
Creiem que aquesta nova etapa representa una molt bona sortida pel Club i per Bellaterra, i esperem amb il·lusió continuar gaudint d’uns nous serveis esportius de màxima qualitat..
Així doncs no ens acomiadem, sinó que esperem seguir trobant-nos com sempre al Club!
VISCA EL CLUB BELLATERRA!
Jordi Fau Risques
President del Club Bellaterra
Terrenys del Club Bellaterra els anys 30 i façana el 2024
ARTUR VIDAL SOLÀ|A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí. Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans. La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó. Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat. Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo. Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo. Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista. Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.
LLUÍS TORRES|Compartim l’Editorial sobre el procés d’Autodeterminació de Bellaterra, publicada a la revista mensual L’Esquirol de Bellaterra, en el seu número 41, del maig de 1992.
Postal vista aèrea de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
L’Esquirol de Bellaterra maig de 1992
EDITORIAL 🐿️ Sobre la «Autodeterminació» de Bellaterra
El moviment d’afirmació de Bellaterra ara intensificat pel grup promotor de la segregació d’aquesta zona residencial de l’històric i administratiu municipi de Cerdanyola, té d’innegable valor positiu de continuar una presa de consciència. El «fer poble» es troba en la pròpia arrel de la constitució de les múltiples temptatives socialitzadores: Club, Parròquia, Unió de Veïns, Festa Major, Cau, Teatre Inestable, Amics de Bellaterra…
És evident que la proposta de municipalitzar aquesta Ciutat-Jardí (o com voleu dir-ne) és absolutament opinable, i que després de molts i variables factors, com estudis econòmics, programàtics, de relació de mancances, de tradició, d’ordenació general del territori…, tot plegat és susceptible d’un ampli debat, el resultat del qual pot tenir diferents conclusions.
Ara en tenim una que no depèn només d’una sola voluntat sinó de diferents interlocutors, i no únicament d’una majoria de veïns o residents a Bellaterra. El resultat final d’un contenciós, que es preveu llarg i difícil, no hauria de constituir mai ni un «èxit» ni un «fracàs», sigui quin sigui el resultat final, sinó una mostra de vitalitat que ha de posar en joc la nostra capacitat de consens, d’entesa, de pacte.
Només d’aquesta manera pot ser útil «fer poble», que res té a veure amb una declaració administrativa. El món és ple de pobles morts i de barris vius.
Amb independència de que el procés segueixi el seu curs, no hem de caure en l’error de sotmetre tota una rica i imaginativa feina de convivència a la possible alteració d’un «estatus>> administratiu.
Una correcta interpel.lació d’Amics de Bellaterra i per tant de L’ESQUIROL, serà la de mantenir- se com a plataforma de diàleg. És molt important que les relacions d’amistat no esdevinguin, de cap manera, relacions contencioses o relacions de distribució de poder.
LLUIS TORRES| Per ser un problema de plena actualitat, compartim aquesta opinió de la bellaterrenca Francisca Bajona, publicat al número 41 de L’Esquirol de Bellaterra, maig de 1992. Que tracta sobre el tràfic del carrer de Les Acàcies (actual carrer de Can Miró).
Informe tècnic EMD 2020, accés Can Miró a la UAB 📷 EMD BELLATERRA
OPINIÓ “De carrer a carretera” per Francisca Bajona 🐿️ Esquirol de Bellaterra, maig 1992
Varem venir a viure a Bellaterra cap els anys 67-68, al Passeig de les Acàcies, ara anomenat Carrer de les Acàcies, i assenyalat amb un rètol de “Campus 4”. Llavors era un carrer bonic, amb arbres a les voreres i molt tranquil. Tot va canviar quan van fer el pont sobre la via dels Ferrocarrils de la Generalitat. convertint el nostre carrer en pas directe cap a la Universitat Autònoma de Barcelona. Això vol dir quantitat de cotxes, furgonetes, camions, motos i autobusos, aquest circulen fins i tot dissabtes i diumenges, ja que les biblioteques de l’UAB estan obertes pels estudiants. A vegades es fa difícil poder pujar al cotxe davant de casa. Amb motiu d’aquest transit continu es van col.locar unes plaques limitant la velocitat a 40 per hora, i una altra que prohibeix la circulació en direcció de pujada, però tothom va com vol i quasi ningú les respecta. Els camions carregats van destrossar l’asfalt i les pobres acacies es van quedar sense branques. Gràcies a les queixes constant d’un veí del carrer es van tapar els forats més grans, però la resta roman igual.
Gràcies als recursos presentats per Unió de Veïns a l’Ajuntament van venir amb una serra mecànica a tallar algunes de les acàcies que semblaven mortes, però van deixar una soca de més de trenta centímetres a on ensopeguem o s’enganxen les portes dels cotxes. Tenim soques i arbres morts, les rajoles de les voreres es desenganxen, amb perill d’entrebancarse i l’asfalt està ple de forats i de pedres.
Si el Senyor Guiu es queixava a l’anterior número de l’Esquirol, ja pot veure que nosaltres, els veïns del carrer de les Acàcies, també voldríem viure com la resta de bellaterrencs. Tots hem d’agrair els esforços que Unió de Veïns fa per aconseguir una Bellaterra millor, per això els bellaterrenes hem de col.laborar donant les nostres opinions.
Jo no sé si l’Alcalde llegirà aquesta queixa, amb tota la raó del que he exposat. I pregunto: A on van els diners que hem pagat d’impostos, si en vint-i- cinc anys no s’ha fet res o quasi res al nostre carrer?
Font: L’Esquirol de Bellaterra, número 41, maig de 1992
Un amateur du jardinage, demi-bourgeois, demi-manant possedait en certain village un jardin assez prope… (La Fontaine)
Francesc Garriga i Barata, poeta bellaterrenc , va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
RELAT|La meva Bellaterra d’infant
Bellaterra, maig de 1992
Feia por. Anar de casa a l’estació, i mireu que són quatre passes, feia por. En tot el carrer hi havia dos llums de mala mort jo diria que amb bombetes de seixanta. I molt bosc, I molt vent entre les branques dels pins i òlibes llunyanes i remor fantasmal.
Es clar que érem petits i ens calia matinar i tornar negra nit quan anàvem i veniem dels escolapis que es regien per horaris preconciliars. I hi havia molts pocs trens a Sabadell. Apuràvem els moments abans de treure el cap al correr a trec d’alba, i només quan sentíem que el tren enfocava l’última corba i encetava la recta de l’estació, empreniem la baixada cames ajudeu-me. Sempre hi érem a temps, malgrat que el cap d’estació, que vigilava la nostra arribada, hagués d’aturar sovint el tren alguns segons més del compte. El carrer era sense asfaltar, ple de rocs i de tranquillitat. Al capdamunt àdhuc hi senyorejava un pi d’ampla pitrera que enmig del pedregar servia al Frederic per fer el xiulet a la Maria Rosa, lluny dels ulls del sogre.
I tot feia olor de pi, de farigola, de romaní, d’espígol. I els aires eren sans i secs. Aquests aires eren els que ens havien dut a Bellaterra, fugint d’un Sabadell de postguerra empudegat de fums i de misèria on començaven a brillar-la quatre Fabricants de «paño», i que portava a mal borràs l’asma crònica del pare.
Tots plegats, els habitants d’aquell racó de món, érem quatre i el gos (el nostre es deia Orellut i era com de la família). Però respiràvem, això sí, i sentíem cantar els ocells i podíem córrer i fer el brètol per carrers i boscos sense més llei que la mirada autoritària del Casimiro quan en fèiem alguna de grossa, o els renys maternals de la senyora Pepita (ai aquesta canalla!), Ilustrosa matrona que des de sant Pancràs, envoltada de majòliques i de taules i cadires cubistes, mirava amb bonhomia les quatre torres.
Tot era feréstec, com nosaltres, hereus d’una guerra que ens havia caigut entre cap i coll en plena infantesa. I ens moviem com anguiles entre els “mites” que donaven sabor a tot plegat: a l’altra banda de la vila, la fortalesa dels Vila Puig, senyorials (la senyora Maria n’era la castellana), distants, paradigma dels senyors fabricants amb pintor il.lustre incorporat, artista de ford romàntic i paleta miraculosa ens camins i pallers. Els esguardavem amb respecte i sempre d’un tros lluny… I el senyor Fàbregas qui amb pas cerimoniós baixava sovint pel carrer de la Circumval.lació amb un bastonet de senyoràs i una finíssima polsera d’or a la mà esquerra, i ens mirava de molt, molt enllà… I un mossèn eixelebrat i simpàtic, fill de forners, devorador d’almoines, i que mai va veure prou clar que el pintor Tries li fes a l’altar major un crist una mica afemellat voltat d’angels. hermafrodites, esquerrats d’ala… I el senyor Vidal amb una torrassa a tocar de l’estació, amb un misteri de vitel.les de cigar havà
Eren els puntals. Els que omplien de seny i distinció la meva Bellaterra d’infant. Ah! i les Buigues, que jugaven a tennis amb una gracia noucentista que ens embadalia, en una pista de terra grogosa plena de bonys i de bona voluntat, a peu d’un edifici a mig fer entre art-deco i passa que t’he vist, envoltada, això sí, d’un autèntic jardí de xiprer que algú podà més tard, potser per posar ordre al desordre, amb una gran pensada. Però per damunt de tot això, permeteu-me que insisteixi, un aire net i sa, ple de bosc sec on la ginesta floria confonent-se amb les gatoses i regalava les nits el romaní.
De cop tot començà a trontollar. Ens ho digueren els savis: si asfaltavem els carrers, i la carretera passava pel mig del poble, tindríem la gallina dels ous d’or. S’ens acabà la infantesa.
Molt més tard vingueren els jardins nordics amb gespa ufanosa que calia regar fos com fos amb l’aigua agònica d’uns pous que havien estat anys anys nostre principal trasbals (ara com que el ja tenim l’aigua clorada, fot-li greens). I vingueren les floretes capricioses, i la rocalla de revista, i les escultures comprades a preu de pedra. I se n’anaren els romanins i les farigoles, l’espígol i la ginesta i els ocells i el silenci. I torna l’asma i el neguit..
El redós somniat del repòs i la bona aigua es convertí en lloc de perill i en pàrquing de forasters.
Ara som «rics». Es paga bé el pam quadrat, i els nostres fills llueixen velocitat amb motos i cotxes amunt i avall d’uns carrers asfaltats i amb aceres misèrrimes, I ens fem boqueta de pinyó parlant dels nostres jardins escocesos.
Per què ens hem de queixar si ens enllustra una universitat filla de la necessitat de reunir en un clot boirós la canalla inquieta, i el Túnel de Vallvidrera (en podem reivindicar la idea mare) amb deu minutets ens abandona al tràfec d’una impossible Via Augusta per tan sols tres-centes cinquanta pessetones d’impost de comoditat, i les més ufanoses autopistes ens embolcallen fins els primers semafors de ciutats impossibles?
Bona feina, tot plegat. I ara, més. Soc un vell rondinaire, no em feu cax. I estimo la poesia per més Inri. Adéu. I a esperar l’expropiació a cops de progrés de tots els nostres somnis d’infant.
Font: L’Esquirol de Bellaterra (Nr. 42 de 1992)
(*) El veí de Bellaterra, el poeta català Francesc Garriga i Barata, va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989).
BELLATERRA.CAT 