A moltes zones diferents del camí hi ha bancs per gaudir de la bella natura, escoltar el so calmant del riu i reflexionar sobre les cites filosòfiques del mestre Yehudi Menuhin (1916-1999)
George Enescu (1881-1955), l’any 1931, amb el seu jove alumne Yehudi Menuhin 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Les diferents cites filosòfiques que hem trobat en plena natura durant la nostra estància a l’estació d’hivern de Gstaad (Suïssa), són presents en el mateix camí que el mestre Yehudi Menuhin (alumne de violí protegit per George Enescu), feia abans de la seva mort. L’unió entre el poble de Gstaad i Menuhin romandrà sempre en el cor dels amants de la natura i la música clàssica. Quin gran festival internacional va crear i deixar a Gstaaad Yehudi Menuhin l’any 1957!
Panel número 1: “Cada moment de la nostra vida és una nova sortida, un final i un començament, una conexió i una separació” 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
A moltes zones diferents del camí hi ha bancs per gaudir de la bella natura, escoltar el so calmant del riu i reflexionar sobre les cites filosòfiques.
Panels indicadors de guia
Per no perdre’s, hi ha panels indicadors que us guiaran constantment pel camí, perquè sàpigueu quina direcció heu de prendre o seguir.
Panel número 2: “Una forma de vida que exclou el regne del desconegut i el misteri no està en harmonia amb la vida mateixa” 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Qui era Yehudi Menuhin?
(Nova York, 1916 – Berlín, 1999) Violinista i director d’orquestra nord-americà. Fill de jueus emigrats de Rússia, Yehudi Menuhin es va revelar molt aviat com un prodigiós violinista. Als cinc anys feia el seu primer concert públic a la ciutat de San Francisco. El violinista Louis Persinger va ser el primer que va descobrir les seues aptituds musicals i el seu primer professor. També a San Francisco va rebre classes de Sigmund Anker, i després va ser alumne de George Enescu a Romania i d’Adolph Busch a Basel. Ja des dels set anys se’l coneixia per “meravella del violí” i “l’Einstein del violí”. Va fer la seva presentació a París amb deu anys, a Nova York amb onze i a Berlín amb tretze anys.
Talent precoç, Yehudi Menuhin -acompanyat per la seva germana menor, la reconeguda pianista Hephzibah Menuhin- va sorprendre el públic de la dècada del 1930 amb la seva execució de les grans obres del repertori violinístic. Des de llavors la seva carrera va ser imparable, conquerint les audiències no només per la seva saviesa musical, sinó també per la seva qualitat humana.
Per la seva condició de jueu, Yehudi Menuhin va tenir grans problemes en les relacions amb Alemanya nazi. L’any 1934 va refusar acceptar una intivació oficial per fer un concert a Alemanya, i va demanar que fos revocat el desterrament de Bruno Walter i altres músics de raça jueva.
El 1985 va rebre la ciutadania britànica, sent-li concedit el títol de Sir. En els darrers anys la seva activitat musical es va dirigir sobretot cap a la direcció d’orquestra ia causes humanitàries i benèfiques, destacant-se com un defensor convençut dels drets humans. Aquesta dedicació li va valer el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia el 1997, que va compartir amb Mstislav Rostropóvitx.
Yehudi Menuhin és un home que va influir fortament a la zona de Gstaad i Saanen amb les seves activitats musicals i humanitàries. L’any 1957 va fundar el Festival Menuhin que se celebra anualment en aquesta zona reunint músics clàssics de renom mundial i oferint fantàstics concerts per tota la zona durant dos mesos sencers, durant el juliol i l’agost.
Yehudi Menuhin era conegut per la seva tasca humanitària arreu d’Europa i aquesta és també una de les raons per les quals es van fer els camins del filòsof, per honrar-lo.
Com a nota al marge, una cosa que molt poca gent sap, és que també li agradava ajudar a altres músics i va finançar completament l’educació musical de Nigel Kennedys, un músic que sovint toca al mateix Festival de Gstaad. Simplement caminant per aquest camí en plena natura, es poden descobrir moltes coses interessants que omplen l’ànima. Al costat d’explorar una zona preciosa de la natura que segur que augmentarà la vostra energia, les diferents cites que trobareu us permetran pensar una bona estona, per explorar i viure en humilitat i plenitut.
“L’EMD Bellaterra no transmet els plens en directe“
Ple de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra 📷 CEDIDA
Sorprèn i molt que Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra no compleixi el que signa en les cartes de convocatòries oficials dels. Plens de les Juntes del Veïnat de Bellaterra. Segons s’anuncia, “aquests plens es podrán seguir en directe a través de la seva pàgina oficial al Facebook”.
Ara es compleix un any de quan el seu partit polític Bellaterra Endavant va guanyar la presidència de l’EMD. i és demostrable que el veïnat mai ha pogut seguir els Plens pels canals oficials de Facebook o Youtube, (com sí ho respecta puntualment l’Ajuntament de Cerdanyola). Inútil ha estat contactar o fer queixes trucant a l’oficina de l’EMD o per les xarxes socials, el que és del tot denunciable fer-ho través de GAIP, organisme que tracte que les administracions públiques compleixin el que signen i no amaguin la informació pública. Recordem que l’EMD de Bellaterra està pagant professionals que haurien d’ocupar-se de transmetre en directe les activitats oficial, més quant tenen un munt de canals. públics: La mal anomenada i inexistent Bellaterra TV, EMD Informa, 2 canals de YouTube i Facebook.
President i Vocals del partit politic Bellaterra Endavant també estàn presents al grup veïnal X Temes de Bellaterra, però mai responen a les moltes denúncies veïnals diàries sobre la deixadesa de l’espai públic. Facta Non Verba X Bellaterra!
Recordeu l’eslogan utilitzat en la darrera campanya electoral? «De la desidia… a una altre Bellaterra».
Ens ho deien el mes de Maig de 1987. Doncs bé tres anys després, continua la desidias (fotos comparatives 1 i 2).
📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS 📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS
Dels vuit punts assenyalats en el folleto electoral i que servian per desenvolupar l’eslogan, el resultat després de tres anys ha estat: 7 «desidies més aumentades i només una a mitge solució.
«UNS» diuen: No es pot fer res més. «ALTRES»: No existeix conexió entre el cap de la nostra representació Municial (Regidor) i les entitats locals.
«El “poble” pensa»: Tot esta pitjor i… han passat TRES ANYS!!
Dins de poc temps tindrem novament campanya electoral i veureu com tornaran a prometrens coses, com les que ens van prometre fa tres anys, encara que saben molt bé que no tenen res a fer-hi que continua la desconexió entre Regidor i Entitats.
Es efectiu? NO, pero… es un joc divertit, pagant el «poble» clar.
Ens preguntem: No será que la «desidia també ha arribat als nostres representants i a les nostres Entitats?
📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS 📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS
Dues fotografies més de l’ordenació vial de Bellaterra(?). Es pot veure i comprobar perfectament el total bloqueig de l’entrada a dues vivendes, (una amb gual i l’altre la porta de entrada) fotos 3 i 4. Curiosament aixó continua passant en els carrers Joan Fàbregas, Lluís de Ábalo, Plaça del Pi, Plaça Maragall i ara comença al carrer Ramon Llull. Podria es- ser que qualsevol dia els veïns d’aquests carrers busquessin pel seu propi conta mides alternatives directes en defensa de la seva tranquilitat. Per qué, senyors, aquest veïns, també han vingut a viure a Bellaterra per gaudir de pau i tranquilitat. En la fotografia nº 5 es pot comprobar com un camió esta fent marxa enrera, perque enfront de l’Esglesia l’hi era del tot impossible pasar.
📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS
Hem sentit un brogit, que recull perfectament el nostre pensament i forma d’entendre la Bellaterra del futur. Una total independència aconsseguida conjuntament amb la Universitat Autónoma, al estil d’Oxford o Cambridge. Els límits de la zona estan perfectament delimitats per accidents reals: Carretera de Bellaterra a Sabadell, Autopista de Sabadell fins el seu encreuament amb la B-30, seguint aquesta fins el terme de Sant Cugat i després seguint fins trobar el terme de Sant Quirze del Vallès, seguint aquest fins a retrobar la Carretera de Bellaterra a Sabadell.
La unió de l’actual Zona Residencial de Bellaterra, el Turó de Sant Pau i Terranova amb la Universitat Autònoma comportaria aventatges per totes les parts, tan a nivell urbanístic, com administratiu.
Unim esforços fins aconsseguir-ho, recorda bellaterrenc que estem en un bon moment per intentar-ho. No serà res fàcil i ens constarà temps, però sinò ho començem ara, demà no tindrem més remei que entonar el «si no fos».
L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Font: L’Esquirol del Vallès ( número 33 de 1990), J.G.Santanach
LLUÍS TORRES|Compartim una Editorial de L’Esquirol del Vallès corresponent a l’any 1990, però de plena actualitat, ja que l’escultura l’Esquirol de l’artista bellaterrenc Emili Colom Comerma (1924-2007), situada al centre de la placa Joan Maragall, just davant del Centre Cívic i l’EMD, que després de 34 anys segueix abandonada i sense reparar, a pesar que des de l’any 2010 Bellaterra és oficialment una Entitat Municipal Descentralitzada. Llàstima d’aquesta deixadesa, tot i ser l’única escultura a l’espai públic, i la mascota-símbol oficial de Bellaterra.
FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
L’Esquirol de Bellaterra, una obra del bellaterrenc Emili Colom Comerma (1924-2007), trencada i plena d’òxid des l’any 1990
EDITORIAL
Bellaterra té una curta historia. Li mancan llocs, edificacions i indrets que serveixin pèr la seva identificació. Avui en l’any 1990 només ens queda com a referència per identificarla, la Universitat Autònoma.
Van desaparèixer les Masies, inclòs els seus restes (es van emportar hasta les pedres); desprès ens vam quedar sense el pi de la plaça; dins de poc temps farem l’enterrament definitiu de la Font de la Bonaigua i tampoc amb aquet sentit fem RES! La fotografia de la portada es una denúncia d’una altre identificació amb perill. El nostre únic monument «ELS ESQUIROLS», obra que amb tot afecte es van fer per Bellaterra, va començà a deteriorarse perdent una pinya un dels esquirols i arà li han colocat davant dos artístics rétols de circulació i un altre publicitari i indicatiu.
En qualsevol altre indret aquest atentats a les coses pròpies, a les coses de casa es reprenen amb protestes i amb l’oposició total per part dels seus habitants. Aqui NO! Bé, no ho coneixem a fons, però podria esser que si es ves presentar alguna queixa però… burocràtica, o sigui amb papers, com ho fan les persones que desprès ens diuen: NO ES POT FER RES, com va passar amb els nous noms del carrers. Menys senyals i anuncis, i millor ordenació del tràfic. Respetem, cuidem, mimem, i restaurem les poques coses que tenim. La història dels pobles l’escriuen els seus propis habitants, cuidant i conservant tot allò que es va fent, o al menys així m’ho van ensenyar.
Número 33 de L’Esquirol del Vallès de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Microteatre a l’Ateneu: La memòria teatral de Jaume Pla
El dissabte 15 de juny a les 18 h a la sala d’actes de l’Ateneu acollim una sessió ben especial amb la proposta 500 prometatges Txékhov i Pla, per homenatjar una trajectòria de 70 anys de teatre de Jaume Pla
El programa serà el següent: *El teatre de Txékhov a càrrec de Jordi Coca
*Lectura dramatitzada de l’obra Un prometatge a càrrec de Jaume Pla – Anna Pou – Ignasi Roda
*Les gales d’en Jaume Pla. Un recorregut amb imatges de les representacions d’Un prometatge des del 1959 al 2024 comentades per en Jaume Pla.
ATENEU SANTCUGATENC
Acte gratuït. Reserva les teves entrades aquí👇
☎️ 93 674 51 95 secretaria@ateneu.cat Avinguda de Gràcia, 16 (08172 – Sant Cugat del Vallès)
“Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit al qual estem acostumats, ni Beethoven és un músic de teatre, ni un dramaturg” (Wilhelm Furtwängler)
Fidelio amb Gustavo Dudamel i LA Phil al Gran Teatre del Liceu de Barcelona
LLUÍS TORRES| Compartim el comentari sobre l’òpera Fidelio de Beethoven que Wilhelm Furtwängler (25 de gener del 1886-30 de novembre del 1954), director d’orquestra i compositor alemany, va realitzar a Salzburg l’any 1948, poc després del final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del nazisme.
Furtwängler és considerat un dels grans directors de la història de la música.
L’amor conjugal de Leonore apareix, a l’individu modern armat de realisme i psicologia, irremeiablement abstracte i teòric. . . .
Ara que els esdeveniments polítics a Alemanya han restituït als conceptes de dignitat i llibertat humanes el seu significat original, aquesta és l’òpera que, gràcies a la música de Beethoven, ens dóna consol i coratge. . . .
Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit al qual estem acostumats, ni Beethoven és un músic de teatre, ni un dramaturg. És bastant més, tot un músic, i més enllà, un sant i un visionari. El que ens pertorba no és un efecte material, ni el fet de l'”empresonament”; qualsevol pel·lícula podria crear el mateix efecte.
No, és la música, és el mateix Beethoven. És aquesta “nostàlgia de la llibertat” que sent, o millor, que ens fa sentir; això és el que ens fa plorar. El seu Fidelio té més de la missa que de l’òpera; els sentiments que expressa provenen de l’esfera del sagrat, i predicen una “religió de la humanitat” que mai hem trobat tan bella o necessària com ho fem avui, després de tot el que hem viscut.
Aquí rau el poder singular d’aquesta òpera única. . . . Independentment de qualsevol consideració històrica… el missatge flamíger de Fidelio toca profundament. Ens adonem que per als europeus, com per a tots els homes, aquesta música sempre representarà una crida a la nostra consciència.
Furtwängler va néixer a Berlín. El seu pare, Adolf Furtwängler, era arqueòleg, la seva mare pintora i el seu cosí Philipp matemàtic. Com que el seu pare era professor a la universitat de Múnic, allà va passar la major part de la seva infantesa. Va tenir una bona educació musical des de petit i ben aviat va desenvolupar la seva passió per la música de Beethoven, compositor al que va romandre estretament lligat durant tota la seva vida.
Als vint anys, quan Furtwängler debutà com a director, ja havia compost diverses obres. Tanmateix, no van ser ben rebudes, i sumades a la inseguretat econòmica que significava la carrera de compositor, va decidir concentrar-se en la direcció. En el seu primer concert, va dirigir l’Orquestra Kaim (avui Orquestra Fillarmònica de Múnic) amb la Simfonia núm. 9 d’Anton Bruckner. Seguidament va obtenir càrrecs com a director en diversos teatres de Múnic, Lübeck, Mannheim, Frankfurt del Main i Viena. El 1920 va ser nomenat director de l’Orquestra Estatal de Berlín (Staatskapelle) i de l’Òpera de Berlín, succeint a Richard Strauss. El 1922, va passar el mateix amb l’Orquestra del Gewandhaus de Leipzig, on va succeir a Arthur Nikisch, i també la direcció de la prestigiosa Orquestra Filharmònica de Berlín. Més endavant també es va convertir en director de l’Orquestra Filharmònica de Viena, del Festival de Salzburg i del Festival de Bayreuth, considerat en aquell temps el càrrec musical de més prestigi que podia obtenir un director a l’Alemanya.
Cap al final de la guerra, sota la pressió del Partit Nazi, Furtwängler va marxar a Suïssa. Va continuar dirigint i gravant després de la Segona Guerra Mundial i va continuar sent un reconegut director a Europa, si bé va ser qüestionat per alguns que l’acusaren d’haver col·laborat amb el nazisme, pel fet que va seguir dirigint a Alemanya. Va morir el 30 de novembre de 1954 a Baden-Baden.
Furtwängler és molt famós per les seves interpretacions de Beethoven, Brahms, Bruckner i Wagner. Tanmateix, també va donar suport a la música del segle XX, com el Concert per a orquestra de Béla Bartók.
Vaig néixer el dia 25 de juny de 1914 a la ciutat de Barcelona, a la dreta de l’Eixample. El meu pare, Climent Vidal i Pons, Procurador dels Tribunals, versat en qüestions d’art, va ésser qui s’establí a Bellaterra i construí la torre de la Plaça de l’Estació; era nascut a Manresa. I la meva mare, Joana Solà, de la població de Gràcia, poetessa, va guanyar un premi en uns jocs florals de Bellaterra.
Forma part de la meva historia el fet que el meu avi patern, Maurici Vidal i Quer, fos advocat, director i propietari del periòdic de Manresa “El Puente de Alcolea”, del qual crec que van sortir solament dos o tres números. Era partidari del general Prim i, per tant, del partit progressista, i el meu avi matem, Artur Solà i Moner, fou apotecari de la població de Gràcia, republicà federal de Pi i Margall i tinent d’Alcalde de Gracia per aquest partit.
La meva joventut va ésser la propia d’una família benestant barcelonina, estudiant les primeres lletres i després el batxillerat al col.logi dels Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Els estius, en canvi, eren diferents dels dels meus companys barcelonins, ja que passàvem tres mesos seguits en una masia al mig del camp, prop de Sampedor, amb els masovers i la Pepeta, una minyona d’aquelles que passaven de pares a fills. Era un estiueig força salvatge: això vol dir que he laurat, he portat carro, als dotze anys caçava amb escopeta del 12 i ens banyàvem a la sèquia de Manresa, que passava pel bell mig de la finca, però també hi havia una bona biblioteca i fou on vaig començar a sentir-me devorador de llibres. El 14 d’abril de 1931 era al col.legi del carrer Diputació i en arribar la nova que s’havia proclamat la República, els capellans ens van enviar cap a casa, però amb un parell de companys vam anar a recorrer la ciutat, Rambla avall, on els tramvies anaven curulls de gent i els vianants, pel carrer, cridaven l’històric “Visca Macià, mori Cambó”. Ens arribarem fins a la Plaça de Sant Jaume, plena de gent cridant visques i morin alternativament. i de tant en tant sortia del balcó de la Generalitat algun polític per dir quatre paraules. El curs de 1931 1932 vaig acabar el batxillerat, i el mateix estiu vaig fer el primer curs de la carrera d’advocat. El curs 1932-1933 vaig aprovar aproximadament el segon curs i part del tercer, mentre que a l’estiu vaig fer el que em quedava del tercer curs. L’any següent, o sigui el curs de 1933 -1934, vaig acabar la carrera d’advocat. Faltava un mes per complir els 19 anys.
Com que per la meva edat encara no podia exercir d’advocat, per guanyar temps vaig entrar de passant al despatx d’un advocat i al mateix temps vaig començar la carrera de Filosofia i Lletres, que no vaig poder acabar perquè mentrestant va venir la guerra civil.
Si no recordo malament, l’estiu de 1934 va ésser el primer que vam venir a Bellaterra, a la torre que era a mig fer. Bellaterra era petita, hi havia poques famílies, amb l’hostal d’en Bartomeu, que era l’eix de la vida social. Recordo d’aquells temps les famílies Fabregas, Llorach, Grifé, Roda, Tamburini, Ábalo, Buïgas, Platero, Negre Balet, Casolà. Cottet, etc,
El 19 de juliol i començament de la guerra civil ens va agafar a Bellaterra, i un dia escriuré els fets ocorreguts aquí aquells primers dies. Bellaterra va quedar un temps sota el domini del camarada Pérez, però nosaltres, tan bon punt es va restablir el trànsit ferroviari vam fugir a Barcelona. Quan vam arribar a Barcelona encara s’hi veien restes paleses de la batalla del dia 19 i següents. Va ésser un terratrèmol moral tan gran que tots vam quedar com esglaiats, però després ens anàrem sitsar. Recordo que els primers mesos, i juntament amb uns amics entranyables, en Martínez, Serramalera i Bassedas, amb un automòbil propietat d’un parent, circulavem per la ciutat i amb gasolina subministrada pels comitès revolucionaris, gracies que els dos amics eren estudiants de medicina i havien pintat a la carrosseria rètols que deien “METGE” “Requisat”. Durant aquells dies, a més de gaudir dels beneficis d’un automòbil gratuït, vam portar moltes monges i capellans d’un lloc a un altre, i també llençàvem armes que ens donaven gent esporuguida que les tenien amagades, però es va acabar quan van assassinar el pare d’un dels nostres companys, que era precisament propietari del vehicle.
Després vaig ésser declarat útil per a serveis auxiliars, per raó de la meva vista i juntament amb l’amic Serramalera, i també algunes vegades amb el meu germà, recorríem els pobles cercant patates i aliments. Finalment vaig ésser mobilitzat com a oficial de complement, i incorporat amb el grau de tinent. Després d’uns mesos d’entrenament al Castell de Figueres vaig ésser incorporat a la Reserva General d’Artilleria. Era un cos que estava generalment a la reraguarda, acampat a uns quilòmetres del front, destinat a reforçar les unitats d’artilleria a les zones de combats. Vaig participar en algunes batalles i també a la retirada de Catalunya. El dia 26 de gener vaig ésser a Barcelona, disparant des de la Diagonal contra les tropes franquistes que avançaven des del Llobregat i cap a Esplugues. El migdia ens vam retirar cap al nord i en arribar a l’altura de Premià vaig decidir acabar la guerra i em vaig escapar de la bateria. Vaig presentar-me a les forces italianes de la columna Litorio, que avançaven per la costa. Vaig ésser conduït a Barcelona a peu i portat presoner al castell de Montjuïc, on vaig passar una quinzena, i després acompanyat per dos guardies civils, a peu, em van portar a la presó Model de Barcelona, on vaig passar una temporada, fins a les darreries del mes de maig. Avui els presos de la Model es queixen perquè hi ha tres presos per cel.la, nosaltres érem set. A últims de maig vaig sortir de la presó, després em van fer un consell de guerra i vaig tenir la sort de sortir-ne absolt. Una de les èpoques més interessants, curioses i que recordo amb més complaença d’aquell temps de guerra civil, són aquell parell de mesos que vaig passar fent de vagabund per les terres catalanes, sense gastar ni cinc i vivint de caritats.
Artur Vidal Solà 📷 L’Esquirol del Vallès
Acabada la guerra la misèria en el pais va esser gran, excepte per a uns quants “enxufats” i per als “estraperlistes”. Vaig començar a exercir la carrera d’advocat, però fent qualsevol feina. No podia fer oposicions a catedra de dret, segons era el meu propòsit inicial, perquè no era ex- combatent, ni ex-captiu, i sí en canvi pertanyia al sector “rojo separatista judaico masónico” segons les qualificacions de l’èроса.
Acabada la guerra mundial amb la derrota d’Alemanya, les coses es van suavitzar una mica. Vaig anar a Madrid a fer oposicions per a Jutge i he de dir que m’ho vaig passar molt bé. El meu primer destí va ésser Gandesa, lloc d’on recordo en especial dos fets, el primer, que durant un parell de dies van quedar tancades les comunicacions amb Tortosa, interceptat el camí pel maquis, i el segon, una denúncia presentada pel metge forense, que suposo que era molt patriota i religiós: teniem un detingut a la presó de Gandesa, i com que tenia purgacions el metge forense el va visitar, i va quedar esglaiat quan va veure que a la “titola” tenia tatuada la imatge del Crist. El forense ho va denunciar i es va iniciar un sumari per injúries a la Religió que no sé com va acabar, ja que al cap de poc vaig anar a parar al Vendrell, on vaig estar un any i després vaig demanar l’excedència. Però poc després em van anunciar oposicions entre jutges per pujar de categoria, a les quals vaig presentar-me i, guanyades, vaig tornar a ingressar passat un any a Mataró, i de nou vaig demanar l’excedència. Durant els anys 1949 al 1968 vaig exercir d’advocat i vaig tenir moltes experiències diverses. Puc recordar la meva època literària, formant part d’una penya que es reunia en una granja taverna del carrer Petritxol. Allà es discutia tot sense limitacions ni censures. Recordo de la penya, a més dels inseparables Martinez i Reinals, com a d’altres components, l’Eugeni Nadal, que després de mort va donar nom al Premi Nadal de “Destino”, el pintor Llobet, l’aquarel.lista Juan Torras Bach, l’escriptor i guionista Juli Coll, el crític cinematogràfic Angel Zúñiga, el químic Joaquim Giralt, el poeta Segalàs, Juanito Valls, industrial i autor de revistes del Parallel. És en aquesta época que vaig escriure una novel.la, que l’editorial Hymsa va enviar a la censura de Madrid, la qual va prohibir la seva publicació. També vaig tenir el període de viatge. La meva primera estada a París va ésser el 1949, uns quinze dies. Era l’època de Sartre i de les coves existencialistes. Durant uns anys, del 1949 al 1955 més o menys, vaig passar un parell de mesos a l’estranger a l’estiu. Feia un curs d’un mes, aproximadament, en una Universitat europea i afegint hi el viatge d’anada i tornada eren aproximadament els dos mesos de vacances.
En aquest període vaig ésser durant uns anys President del Comitè de Competició de la Federació Catalana d’Hockey i Patinatge, i després, quan es van separar vaig passar a Secretari de la Federació de Patinatge fins que un dia es van acabar tots, des del President a l’últim mico. En el meu període intel.lectual vaig formar part de l’Institut de Dret Comparat, Fundat per en Solà Cañizares, del qual vaig ésser director, sense sou, de la secció de Dret Marítim. Per aquest motiu vaig col.laborar bastant en l’organització del Congrés Internacional de Dret Comparat, celebrat a Barcelona. També en aquest període vaig fer el Doctorat en Dret. Vaig publicar uns quants Ilibres, com “El crédito documentado irrevocable”, que va ésser la meva tesi doctoral. Després vaig escriure i publicar “El conocimiento de embarque en el transporte internacional” i una recopilació, ordenada i comentada, de la Jurisprudència Mercantil Marítima. També vaig publicar una bibliografia de Dret Marítim i alguns altres treballs i col.laboracions.
En aquest període vaig ésser secretari d’organització del Congrés Internacional d’Activitats Subaquàtiques, celebrat a Barcelona dins el meravellós marc del Museu Marítim.
Vaig ésser durant uns anys administrador i tresorer de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat que va fer molt pel teatre català en aquella època, fins que fou clausurada pel govern civil franquista.
Mort el meu pare primer, i un temps després la meva mare, l’any 1968 vaig decidir passar a la vida tranquil.la i burgesa, i vaig reingressar a la carrera judicial. Després d’uns anys a Manresa vaig passar a Cornellà, i últimament a Sabadell, on fa cinc anys que em van jubilar. Com a última anècdota vull dir que vaig formar part de la plataforma de Justícia Democràtica, formada uns anys abans de la mort del General Franco, composta per jutges antifranquistes i adherida a l’Assemblea de Catalunya. En les reunions de l’Assemblea de Catalunya sempre hi assistia un representant nostre. Com a cosa curiosa recordo que vam tenir una reunió bastant nombrosa, amb representants de jutges de fora, i amb una assistència de trenta a quaranta delegats, en un pis del carrer de Llúria al costat de la comissaria de policia.
I en fi, com que tot té un acabament, fa cinc anys que em van jubilar i des d’aleshores visc “aparcat” uns dies a Barcelona, altres a Bellaterra, fent la viu-viu i esperant el canvi definitiu de residència.
L’Esquirol del Vallès, gener-febrer de 1990 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
L’estiu del 1939, després de tres anys d’ostracisme, els estiuejants de Bellaterra ens vam retrobar. No tots, alguns no vingueren, però d’altres s’establiren de nou a la nostra terra.
Hostal Sant Pancraç vist des de l’estació dels FGC de Bellaterra
Gairebé tota l’arbreda que hi ha actual- ment a Bellaterra, aquests pins i xiprers de quinze metres d’alçada, així com alguns roures i alzines que trobem de tant en tant, aleshores no tenien més d’un metre. Recordo que en un solar davant del Club Bellaterra, de cara al carrer Lluís Abalo, hi havia tres o quatre pins més alts on algunes noies anaven, els matins dels estius, a fer labors i xerrameca. Una gran part de Bellaterra eren terrenys erms, possiblement antigues vinyes destruïdes el segle passat a causa de la invasió de la fil·loxera.
Bellaterra tenia fama d’ésser un indret de clima sec. Aquells dies, sortint de Bella- terra i anant cap a Barcelona, es veien les planes de Cerdanyola i Sant Cugat, molt sovint cobertes de boira, mentre que nosaltres teníem un dia serè.
Sembla que aquest va ésser el motiu pel qual la família Garriga va venir a Bellaterra. Em sembla que en Joan Garriga i Manich patia d’asma, i per tant, és lògic suposar que el nostre clima sec li devía ésser profitós. Aquesta és la versió que jo tinc del motiu de la vinguda de la família Garriga a Bellaterra.
Joan Garriga i Manich (Sabadell, 20 de febrer de 1902 – Bellaterra, 7 de maig de 1995) 📷 CEDIDA
No recordo com ni quan ens vam conèíxer, però persona d’un tarannà obert, aviat ens vam trobar i vam iniciar un tracte que es convertí en una bona amistat, Indubtablement, en Joan Garriga era i és tota una personalitat: jo el definiria, i en aquest aspecte crec que tenim certes concomitàncies, com un burgès bohemi. Aquell temps fumava amb pipa, li agradava contar històries i una o altra de les facècies de la seva primera joventut. Era i és un home d’una cultura molt remarcable i un bon “causeur”. I com es deia aquells dies, era un lletraferit, però on sobresortia era en els temes d’art. De jove i estudiant de Farmàcia a Barcelona havia freqüentat les Galeries Dalmau, que eren un cenacle de l’art nou, i també les Galeries Laietanes, on conegué el poeta Salvador Papasseit. Va col.laborar en el Diari de Sabadell, abans i després de la direcció del poeta Joan Oliver, i també en d’altres publicacions. De les seves crítiques d’art se’n feia molt de cas, i les firmava amb diversos pseudònims, com Flac, Joan Davit i David Swartz. L’any 1975 va publicar a l’Editorial Joventut el seu llibre “Joan Vila Cinca”.
Va provar la pintura, i recordo que alguna vegada havíem sortit per les rodalies de Bellaterra a pintar, però jo ho vaig abandonar aviat perquè cada dia ho feia pitjor i vaig entendre que Déu no m’havia cridat per a aquest camí.
En Joan Garriga prosseguí amb aquesta dèria i fins i tot va presentar una pintura en una exposició col.lectiva.
Apotecari d’estirp, crec que el seu pare ja ho era, i que el fundador de la nissaga va ésser en Felip Benessat, farmacèutic i químic, i que un carrer de Sabadell porta el seu nom. Fundador de la farmàcia de la Plaça Major, on en Joan ha treballat tants anys i que ara continuen els seus fills.
Però vull recordar que en Joan Garriga va establir una diguemne reserva farmacèutica a casa seva, on els veïns de Bellaterra, en cas de necessitat acudien a proveirse. És pare d’una nombrosa descendència amb la qual ha seguit el dictat bíblic de “Creixeu i multipliqueu-vos”.
Bé, doncs l’amic Joan Garriga també va ésser president del Club Bellaterra, però com que no tinc els llibres d’actes d’aquells temps i no sé si es conserven, no puc precisar l’any. Jo diria que en va ésser president cap a l’any 1945.
Aquell temps el Club encara tenia l’enemistat de la gent pietosa de Bellaterra, però malgrat això, durant la seva presidència es van fer alguns passos endavant. L’obra més important, i sobretot perquè significava posar en moviment el nostre Club, anquilosat de feia temps, va ésser construir la primera terrassa davant el xalet del Club. Fins aleshores solament teníem el xalet, tal com es veu en la fotografia que hi ha a la sala d’actes o espectacles del Club Bellaterra. O sigui que davant els graons d’entrada a l’edifici no hi havia res, només terra irregular. L’obra va consistir a fer una primera terrassa d’uns set o vuit metres de llargada i de la mateixa amplada que l’edifici i ben encimentada, que ens va permetre celebrar algunes primeres festes al Club.
Com es va poder fer aquella obra? Vam organitzar una gran festa. La senyora Pepita, mestressa de l’Hostal, ens va deixar la planta baixa del local amb les seves cadires i taules. Nosaltres vam ésser els empresaris.
En Joan Garriga va portar de Sabadell un conegut seu que va fer de “maître” i organitzador. Tot va anar a càrrec nostre, des dels coberts fins als menjars i les begudes. A la festa hi va assistir tot Bellaterra, un gran èxit social i econòmic, i l’endemà vam subhastar entre els socis les begudes i altres coses que ens havien quedat. Amb els beneficis d’aquesta festa i alguna cosa més vam fer front a aquelles obres, petites si voleu, però que van ésser la represa del Club.
Amic Joan Garriga i Manich, salut i vida per a molts anys!
L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Joan Garriga i Manich (Sabadell, 20 de febrer de 1902 – Bellaterra, 7 de maig de 1995) fou un farmacèutic, dibuixant, pintor i crític d’art, membre de la Colla de Sabadell. Era el pare del poeta i pedagog Francesc Garriga i Barata. Era parent polític de Joan Oliver, ja que el seu cunyat era Enric Oliver, germà del poeta vallesà..Era parent també de Francesc Trabal, cosí germà del seu pare, el farmacèutic sabadellenc Francesc Garriga i Benessat.
Eduard Jener (centre), Jaume Pla (dreta) i Ignasi Roda (esquerra) 📷 programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat
Eduard Jener entrevista l’actor Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), amb ocasió del seu 96è aniversarial, al seu programa d’Arts Escèniques de Ràdio Sant Cugat.
Jaume Pla ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre Inestable, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i la Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
La temporada del 2013 encarna el paper principal de l’obra La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, al teatre La Seca-Espai Brossa de Barcelona, i en els anys 2013, 2014 i 2015 interpreta el protagonista de l’obra Taula Rodona, o la joia de ser catalans de Pere Calders i Víctor Alexandre. En el 2016 protagonitza Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre. Aquesta obra és un regal d’Alexandre a l’actor, ja que l’escriu perquè ell en sigui l’intèrpret i pugui acomiadar-se dels escenaris amb un text que constitueix un homenatge al món del teatre.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.”
Teclejar l’enllaç de sota per veure l’entrevista d’Eduard Janer a Jaume Pla, on també va intervenir el cronista bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. 👇
BELLATERRA.CAT 