BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 30 de març de 2024

El carrer del Pintor Utrillo té una llargada d’uns 150 metres, començant al Cami Antic de Sant Cugat i finalitzant al Carrer de Margenat. A la seva placa apareixen dibuixades unes fulles d’ortiga petita (Urtica Urens).

Antoni Utrillo i Viadera (Pintor)
Barcelona, 1867 — Barcelona, 1944
Format a Llotja, amb Antoni Caba, i pensionat a París (1886), on treballà als tallers dels pintors Coutois i Colin. Participà en diverses exposicions barcelonines. Partí d’un simbolisme social, però derivà cap a un convencionalisme, del qual tanmateix, cal destacar alguns retrats ( Amadeu Vives , 1893; Mercè Jaumandreu , Torras i Bages i Pius X ).

Fou cofundador i formà part de la primera junta directiva del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), entitat amb la qual exposà sovint, i de la junta permanent de la Unió Catalanista (1898). Dedicat també al cartellisme Art Nouveau, fundà i dirigí la litografia Utrillo & Rialp. Col·laborà amb historietes a La Barretina (1891), La Ilustració Llevantina (1900), Cu-Cut! , etc, i a la revista Hispania amb dibuixos. Tingué una activitat important com a decorador, dins un estil abarrocat. A partir del 1908, féu viatges per Itàlia, Suïssa, Alemanya, França i Anglaterra. Després se n’anà a Amèrica i residí a l’Argentina, a Buenos Aires. En aquesta ciutat va exposar sovint i aviat esdevingué el retratista de moda en aquella època. Fruit de la seva obra prolífica, s’en conserven avui encara uns frescos pintats a l’església de Mar del Plata i l’esplèndida decoració del Casino del mateix lloc. En tornar (1916), Prat de la Riba li concedí una plaça de cap de cerimonial de la Mancomunitat de Catalunya; en desaparèixer aquesta, ho fou de la diputació, fins el 1926.

El seu enfrontament ideològic amb Torres i Garcia sembla que fou un factor decisiu perquè aquest no continués els seus murals de la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, estança on ell mateix pintà el mural pompier El Consolat de Mar , en ésser replantejada la seva decoració per Milà i Camps.

Font: Enciclopèdia catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 29 de març de 2024

El Carrer de Josep Sentís de Bellaterra té una llargada d’uns 700 metres, comença al Carrer Mestre Nicolau i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.

Al no afegir-se a la placa del carrer el segon cognom, molts podrien pensar que està dedicat al músic Josep Sentís i Porta (Tarragona, 10 de juny de 1888 – París, 6 de juny de 1983), violinista i compositor de sardanes. Estudia a Barcelona amb els mestres Joaquim Malats i Enric Granados. Va ser fundador de l’Orfeó Tarragoní. Bon violinista, des de molt jove féu concerts a Tarragona i a Barcelona i, per aquest motiu, l’Ajuntament de Tarragona li concedí el 1906 una beca per estudiar a París on s’establí de manera permanent. Només tornà durant la primera guerra europea (1914-1918) i residí a Rubí, on funda l’Orfeó de Rubí.

Josep Sentís i Vilanova (Riudoms 1878-Barcelona 1968), va ser un actiu comerciant català. Fou un dels primers compradors de parcel·les de Bellaterra. Ell i la seva família solien anar a estiuejar a Can Coll, prop de Cerdanyola del Vallès, conjuntament amb la família del Can Miró de Can Doménech i en Bartomeu, venien a caçar al territori de Bellaterra.

En Bartomeu va ser qui va convèncer a Josep Sentís perquè comprés un terreny i que fes la seva casa familiar, que per cert, és la que tanca el Carrer de Monseny. Els darrers anys de la seva vida els va viure a Bellaterra.

Va ser el pare del periodista Carles Sentis i Anfruns. L’historiador Francesc Vilanova explica el periple vital i professional de Carles Sentís Anfruns, un dels personatges més importants de la Catalunya franquista, que no va dubtar a canviar de llengua, d’ideologia i de bandera quan va advertir els canvis sociopolítics que s’havien d’esdevenir a partir de la primavera del 36.

Carles Sentís Anfruns no va perdre la guerra. A diferència de molts altres, exiliats, menyspreats, oblidats, va prendre partit per la futura Catalunya franquista, raó per la qual no va batallar en favor del català i de la Catalunya que havia conegut i retratat fins aleshores, ja que això significava integrar el bàndol dels perdedors. Sentís era “impecablement pragmàtic i camaleònic, molt vanitós i sense manies ideològiques”, i la seva aspiració principal no era cap altra que estar al bàndol del poder vigent. Per això, en l’esfera privada “era un plaer llegir la poesia de Joan Maragall […] sota el paraigua del franquisme”.

Font: Wikipedia. Núvol. Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda

Read Full Post »