Bellaterra, 15 de març de 2024
El carrer Jeroni Martí de Bellaterra té una llargada de 600 metres, i comença al Carrer de Pint i Soler, per finalitzar als carrers Pedregar i Apel·les Mestres
DE CAN JERONI MARTÍ per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
La mal anomenada Masia de Can Jeroni Martí, torna a estar en boca de tothom per les obres que s’hi estan fet d’uns pisos amb jardí comunitari que es preveu estiguin enllestits d’aquí un parell danys. Comencem, però pel principi.
He dit que la finca està mal anomenada perquè Can Jeroni Martí no és equiparable a les masies del terme on es va construir Bellaterra: Can Miró, Can Domènec, Can Magrans, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Galliners… El casalot del senyor Martí es va construir el 1927 o si més no és la data que figura en el document de sol·licitud de permís per construir-la, i que està als arxius de Cerdanyola. Per la data podem dir que la casa està registrada abans de la fundació de Bellaterra datada el 1930. Aquesta datació, però és aleatòria ja que es va establir amb l’arriba del tren, però la denominació del territori ja venia d’abans.
En el llibre Bellaterra, Crònica de 75 anys que vaig editar el 2007, cito a Joan Campos, qui va ser masover de la casa. Ell ens dona un perfil ben especial del senyor Martí i alguna dada de fins on arribaven les seves propietats.
El meu pare va arribar a Bellaterra l’any 1949 per a fer de masover a la casa dels Blanc, al costat dels Pous. Jo vaig venir un any més tard. Dos anys després vàrem entrar a Can Jeroni Martí, tot signant un paper conforme no pagàvem res ni cobràvem. A canvi fèiem feines de manteniment de la casa i dels camps que arribaven fins a Cals Fàbregas. Nosaltres vivíem al pis de baix i els amos, quan venien, s’estaven al pis de dalt.
El propietari, era un personatge molt peculiar. Sempre el recordo amb la mateixa gavardina i les mateixes sabates. Recordo també que la caseta del motor que feia pujar l’aigua al dipòsit la tenia tancada amb pany i clau i cada cop que la benzina s’acabava l’havia de trucar. Aleshores venia de Barcelona amb una ampolla de benzina a la butxaca de la gavardina, obria el quartet, omplia el dipòsit i engegava el motor. Jo, prou li deia que era un perill passejar i anar amb tren portant benzina a la butxaca, però era cabut i recelós com una mala cosa. Quan vaig comprar-me el meu primer moto carro li vaig dir que ja posaria jo la benzina i aleshores em va donar la clau del quartet.
Pel que em vaig poder informar, el senyor Jeroni Martí tenia 2 filles solteres i d’edat, cosa que feia pressuposar que no es casarien mai. En morir, però una d’elles es va casar amb un taxista de Lleida. No sé si van arribar a tenir fills, però la família del taxista, un cop mort aquest i la dona, van ser qui van heretar la finca. Els lleidatans, doncs, van ser els hereus del casalot i les terres circumdants. He de suposar que el primer que van fer es vendres els terrenys que arribaven fins a Can Fàbregas, que, per més senyes, és la casa que queda davant per davant del restaurant Ebano. Fins aquí la pinzellada històrica.
Pel que fa a l’expropiació forçada que l’ajuntament va executar de la resta de terres i la casa, val a dir que el consistori mai no va voler pagar el preu estipulat perquè aleshores el preu d’expropiació s’havia equiparat al preu del sol privat. La cosa va anar a judici i l’ajuntament va perdre plet i recursos subsegüents i, es clar, el deute va anar creixent. D’aquí aquella mena de pacte soterrat contrari al pla urbanístic que regia (i regeix) a Bellaterra. Un acord que es van treure de la mànega sense consultar el veïnat, si més no pel greuja comparat de molts propietaris que seguien estant forçats a construir en terrenys de 1000/1500/2000 metres segons la zona. No cal dir que a Bellaterra hi ha hagut picaresca i algunes cases estan subdividides per fer més suportables els costos. També hi va haver alguna cosa tèrbola amb uns pisos construïts al barri de Can Domènec i que encara segueixen funcionant com a tals.
Ara assistim a noves requalificacions de dubtosa legalitat o, si més no, que no es fan públiques. L’EMD hauria de donar a conèixer tot aquest “desgavell”. La sostenibilitat econòmica de Bellaterra ha de passar tard o d’hora per un nou pla urbanístic més en consonància amb la realitat que vivim. Bellaterra va deixar de ser fa molts i molts anys una “zona residencial” i va a passar a ser una urbanització més, com tantes que hi ha, deixada a la ma de Déu pel seu ajuntament.
Font: Ignasi Roda Fàbregas
BELLATERRA.CAT 