Bellaterra, 9 de març de 2024
El Carrer de Pin i Soler de Bellaterra té una llargada d’uns 800 metres, comença al Carrer de Jenoni Martí i finalitza al la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat, amb el Camí Antic de Sant Cugat i els Carrers Apel·les Mestres, Enric Losantos i Amadeu Vives.
Aquest carrer de Bellaterra, juntament amb la BV-1414 i el Camí Antic de Sant Cugat soporten cada dia un trànsit de milers de cotxes foranis.
Josep Pin i Soler (Tarragona, 11 de maig de 1842-Tarragona, Tarragonès, 1927), intelectual i home de lletres. De família modesta i orfe de pare des de petit, estudià les primeres lletres al seminari tarragoní; a quinze anys treballava d’ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid (1865) estudià filosofia i lletres, però encartat en els avalots de la Nit de Sant Daniel (abril del 1865) hagué de sortir d’Espanya. S’instal·là a Marsella, on, després de dedicar-se a diversos oficis, treballà com a arquitecte. Des d’allà envià els seus primers escrits, Quadros de costums marítimes, al diari tarragoní La Prensa. El 1887 tornà a Catalunya i mitjançant Josep Yxart publicà la seva primera novel·la i la que més nom li ha donat: La família dels Garrigas, seguida de Jaume (1888) i Niobe (1889), que completen la trilogia. Alícia (premiada el 1921 pel Centre de Lectura de Reus) i el breu conte Lo miracle del Tallat (1898) completen la seva obra pròpiament narrativa. El 1899 s’instal·là a Barcelona, on treballà en un càrrec administratiu de les indústries Güell.
A partir del 1890 començà a escriure per al teatre: Sogra i nora (1890), La viudeta (1891), La sirena (1891), La tia Tecleta (1892), La baronessa o bé Nau sense timó (1917) són els seus títols més celebrats. Cal afegir-hi Alícia o bé Paràsits (1921), Castell-Florit (1921) i encara el tríptic Poruga, Bibiana i Ariana abandonada, La pau reparada, L’enveja i Afinitats. El seu teatre representa, fonamentalment, la incorporació de la comèdia burgesa al teatre català, encerclat fins aleshores pel sainet, el drama històric i el drama rural.
Recollí les seves impressions de viatger a Vària I (1903), Vària II (1905) i Orient. Vària III (1906). Publicà també Regles morals i de bona criança (1892), Problemes d’escacs (1899) i Libro de la patria (1923), on exposà la seva actitud conservadora i espanyolista, que mantingué tota la vida, malgrat l’aventura progressista de joventut. El 1913 publicà al Diario de Reus una Protesta contra les Normes ortogràfiques.
Al final de la seva vida dedicà una especial atenció a l’obra aliena: publicà un recull de Sonets d’uns i altres (1904) i 10 volums del que denominà “Biblioteca d’Humanitats” traduïda al català per ell: Elogi de la follia, Col·loquis i el Llibre de civilitat pueril d’Erasme; la Utopia de Th. More; els Diàlegs de Lluís Vives; el Philobiblon de Ricard de Bury; els Diàlegs de les armes i llinatges de la noblesa d’Espanya d’A. Agustí; i El príncep i Comèdies i poemes de Maquiavel.
Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1912) i a la de la Llengua Catalana (1917) i presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1917. Pòstumament foren publicats els seus Comentaris sobre llibres i autors (1947), molt interessants per la llibertat de criteri i el coneixement directe i personal que suposen.
Font: Enciclopèdia Catalana
BELLATERRA.CAT 