Barcelona, 5 de marc de 2024
El Passatge Ignasi Iglésias de Bellaterra té una llargada d’uns 120 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza al Carrer de Juan Valera. Apareix al plànol oficial de Bellaterra però no existeix la seva placa.
Ignasi Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 d’agost de 1871 — Barcelona, 9 d’octubre de 1928). Fill d’un obrer qualificat que treballava a la Companyia del Nord, es traslladà a Lleida amb la seva família, on cursà el batxillerat i estrenà, amb una colla d’amics, la seva primera obra, La fuerza del orgullo (1886).
L’any 1888 tornà a Sant Andreu i s’interessà pels problemes dels obrers. Estudià pintura i es relacionà amb joves artistes plàstics com ara Ricard Canals, Isidre Nonell i Adrià Gual. Durant un any i mig treballà al taller d’escenògraf de Fèlix Urgellés. Les obres teatrals d’aquesta etapa foren escrites majoritàriament en vers i adreçades a les societats dramàtiques del barri: El remordiment (1891), Sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893) i L’escurçó (1893). En aquestes obres retratà l’oposició entre els homes i les dones del seu entorn i l’univers de les classes poderoses. A partir del 1892, s’integrà a la redacció de Lo Teatre Regional, on, a banda de petits quadres dramàtics de circumstàncies, publicà una sèrie de tres articles titulats “L’evolució teatral”, clarament influenciat per la colla de L’Avenç. Segons Iglésias, calia superar el model encarcarat del teatre romàntic i costumista i, sense trair la realitat, fixar-se en el naturalisme teatral d’Europa i en l’exemple d’autors com Zola, Tolstoi o Ibsen. La influència d’Ibsen es nota a L’argolla (estr. 1894) i La cançó nova (1894), on defensà un ideari típicament modernista.
Recollint una vella idea de L’Avenç, l’any 1896 fundà amb Jaume Brossa i Pere Coromines el Teatre Independent i representà Espectres d’Ibsen. Amb Fructidor (1897), l’obra d’Iglésias conformà un nou model dramàtic —amb propostes d’obertura moral i social que naixien de la convicció naturalista que les lleis de la natura havien d’estar per damunt de les lleis humanes—, contraposat a les temptatives simbolicoal·legòriques i decadents que representaven autors com ara Adrià Gual. Els conscients (1898), L’alosa (1899) o La resclosa (1899) significaren el punt àlgid del vitalisme d’aquests anys (amb tot, també provà fortuna pels camins més maeterlinckians de la tendència contrària, com ara a Cendres d’amor, 1900, o a Cor endins, 1907, significativament estrenada pel Teatre Íntim de Gual).
A principi de segle, com altres autors modernistes, amplià la seva popularitat des del Teatre Romea. Obres com La mare eterna (1900), El cor del poble (1902), on planteja la prioritat de la paternitat afectiva sobre la paternitat física; Els vells (1903), denúncia d’una de les injustícies socials més greus d’aquell moment; Les garses (1905), en contra del diner guanyat sense esforç i que envileix el protagonista més que no pas l’ajuda, i La barca nova (1907) foren considerades globalment sota l’etiqueta de teatre d’idees i contribuïren a la fama de l’autor. A partir d’un determinat moment, però, el model ideològic entrà en crisi i convisqué amb altres propostes: el drama psicològic o la comèdia de costums, com ara La colla d’en Pep Mata (1905), Foc nou (1909), La comedianta (1909) i Flors de cingle (1912).
L’any 1909 fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana. El 1911 col·laborà en la fundació del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, tot i que aviat acabà distanciat del projecte. El 1917 exercí fugaçment la direcció artística de la nova empresa d’Evarist Fàbregas al Teatre Romea.
Un retorn a l’epopeia social, Els emigrants (1916), drama en què intervingué com a actor, resultà poc autèntic i fracassà. Les darreres obres de l’autor, que no assoliren el ressò de les precedents, s’inscriuen netament en el gènere de costums: La senyora Marieta (1919) i La fal·lera de l’amor (1921). El seu darrer èxit, poc abans de morir, fou La llar apagada (1926), una “alta comèdia” que li estrenà Enric Borràs (l’autor hi planteja el problema de l’esterilitat conjugal, que visqué en la seva vida familiar).
El seu enterrament constituí una manifestació d’adhesió popular, i les seves obres completes començaren a ser editades al cap de poc temps. D’entre la seva dilatada producció, són els drames de la primera etapa els que han perdurat i, de fet, no han deixat de ser representats, malgrat que els anys els han envellit notablement. Fou traduït al francès (Les garses obtingué una bona acollida a París), a l’italià i al castellà, i fou representat durant anys a l’Amèrica del Sud.
Font: Enciclopèdia Catalana
BELLATERRA.CAT 