Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2023

SOCIETAT| 5 anys de la Comissió Bellaterra és Sant Cugat

Posted in Bellaterra, tagged , on 15 Desembre 2023|

📍El 15 de desembre de 2018, la Comissió Fundadora Bellaterra-Sant Cugat es va presentar al centre cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra. Miguel Àngel Vázquez, el seu promotor, acabà de dimitir per voluntat pròpia com vocal i portaveu del partit politic Gent per Bellaterra, a la Junta Veïnal de l’EMD. Ho havia estat des de 2010 fins a 2018.

Presentació oficial de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat, el dia 15 de desembre de 2018|BELLATERRA.CAT

📍El 28 de novembre de 2018, un grup veïnal de Bellaterra es vàren reunir a la sala petita del Centre Cívic de Bellaterra per fundar la “Comissió Bellaterra-Sant Cugat”, un procés per recollir signatures i demanar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès. El seu promotor Miguel Ángel Vázquez, “sense votació democràtica dels fundadors” es va autoanomenar President, també va anomenar a dit a Chus Cornellà, com vicepresidenta.

Uns dies després, el 15 de desembre de 2018, la Comissió Bellaterra-Sant Cugat es va presentar al centre cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra. Miguel Àngel Vázquez, el seu promotor, acabà de dimitir com vocal i portaveu del partit politic Gent per Bellaterra, a la Junta Veïnal de l’EMD. Ho havia estat des de 2010 fins a 2018.

Miguel Ángel Vázquez, tot i que va prohibir a la Comissió fer públiques les dades finals de la recollida de signatures, la matinada del dia següent, el Tot Bellaterra publicava que les signatures superen el 50 % (dels 2.043 censats). Dona la coincidència que Ramon Andreu, sempre ha estat present a les reunions de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat.

11 de juny de 2019, La Comissió Bellaterra-Sant Cugat va lliurat a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès les 1.230 signatures que van recollit els últims mesos per demanar que l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) passi a formar part de Sant Cugat del Vallès.
Es tracta del 60% dels habitants dels 2.043 censats a Bellaterra, també van dipositat al consistori vallesà la memòria justificativa de aquesta petició.

El recorregut d’aquesta demanda és que des de l’Ajuntament es traslladi a la Conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública, ja que, segons sostenen,s’ha superat el 50% de suports com es va fixar en el decret del 2017 i serà aquest departament el que decideixi si accepta o no la decisió del veïnat de Bellaterra.

Episodis de tensió entre Cerdanyola i Bellaterra

Les relacions entre Cerdanyola i Bellaterra porten temps trencades . Els múltiples conflictes judicials sobre les competències de l’EMD, les disputes pel pressupost i els problemes per renovar el conveni van fer que la confiança entre les dues administracions es deteriorés fins al punt que Bellaterra es volgués anar definitivament del municipi al qual pertany. Com que la idea d’independitzar-se i constituir-se com a municipi propi després de la consulta que van dur a terme el 2014 no la van poder materialitzar per qüestions legals, els veïns han emprès ara un camí per abandonar Cerdanyola i annexar-se a Sant Cugat del Vallès, un municipi on se senten més propers.

“Tal com Bellaterra.Cat va denunciar públicament en el seu moment, Miguel Ángel Vázquez, va amagar a la Comissió i veïnat de Bellaterra, durant 9 dies, la resolució del Jutjat, sentència que desbloquejava el procés d’annexió a Sant Cugat, la ciutat on es volen unir“.

Acta Fundacional de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat creada el 28 de novembre de 2018, depositada en l’EMD i Ajuntament de Cerdanyola

Bellaterra fa anys que lluita per deixar de pertànyer Cerdanyola del Vallès i anar-se’n amb Sant Cugat. Ara aquest pas sembla més a prop, des que a l’octubre una sentència va donar la raó als impulsors de la iniciativa i va reactivar el procés d’annexió que l’Ajuntament de Cerdanyola havia portat els tribunals. El municipi està obligat, doncs, a iniciar l’expedient per tramitar el canvi i enviar-lo a la Generalitat, que serà qui decideixi en darrera instància.

Per què Bellaterra vol independitzar-se de Cerdanyola del Vallès?

Ramon Andreu va ser qui presentà la proposta de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat al ple de Cerdanyola, dient que l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) -que ell mateix presidia-, defensa que no se sent reconeguda pel municipi a què pertany, que està separada per l’AP-7 i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Bellaterra és la casa d’uns 3.000 veïns i té la forma administrativa d’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD). Pertany a Cerdanyola del Vallès, ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona que compta amb 60.000 habitants. Tot i això, la majoria de veïns de Bellaterra fan vida a Sant Cugat: segons un estudi, un 60% de els habitants es desplacen a aquest municipi per motius laborals, escolars o de lleure, davant únicament del 7% a Cerdanyola.

A més, hi ha les barreres físiques, que fan que Bellaterra estigui “absolutament separada” i “molt lluny” del municipi al que pertany actualment. L’AP-7 i la Universitat Autònoma s’interposen entre el municipi i Bellaterra, que és una EMD des del 2009. Abans era simplement un barri.

Això implica que tenen algunes competències, com ara en cultura i esports, així com representants municipals. Però el veïnat se sent abandonat pel municipi a què pertany: “Tenim la singularitat d’un poble, i Cerdanyola no ho reconeix”.

La mala comunicació és un altre dels elements que, segons defensen, no facilita que sentin proximitat amb la ciutat. Mentre que per arribar a Sant Cugat hi ha trens de ferrocarrils de la Generalitat (FGC) cada 10 minuts, per desplaçar-se a Cerdanyola només hi ha un autobús cada hora. “No tenim res en contra de Cerdanyola, però està tot en contra”.

Queixes de manca d’inversió

Més enllà d’això, els grups i els veïns fa anys queixant-se de la manca d’inversió del municipi al barri, i apunten a que Sant Cugat té experiència en la gestió d´EMD, com Valldoreix. “Nosaltres ens identifiquem amb Sant Cugat, la població hi fa vida. Després ja veurem si invertirà o no”.

En un inici, l’EMD va reclamar la independència, però la Generalitat ho va rebutjar. Aleshores van iniciar el procediment per annexar-se a Sant Cugat, d’acord amb el decret 244/2007. Primer van crear la comissió, a finals del 2018, i llavors van començar la recollida de signatures, amb més d’un 50% dels veïns a favor. Un cop presentades a l’Ajuntament, Cerdanyola va impugnar el procés i des de llavors ha estat a les mans dels jutjats.

Fons: EUROPA PRESS, PÚBLICO,

Read Full Post »

SOCIETAT [VÍDEO] “Residències sota pressió”, un documental imprescindible de 3Cat

Posted in Bellaterra, tagged , on 14 Desembre 2023|

LLUÍS TORRES | Des de Bellaterra donem les gràcies al nostre veí Andrés Rueda i professionals de totes les Residències de Gent Gran de Catalunya per recordar-nos aquest important documental, que possa veu als residents , treballadores i famílies.
Retrata els micromóns al voltant de la dependència/residències/administracio a l’època postaguda del covid.
Ha estat un sisme al sector a Catalunya.

El bellaterrenc Andrés Rueda, director de la residencia Sant Pere de Les Fonts, en Terrassa, la seva muller, (enfermera), la seva filla, (psicóloga) y el seu fill (administració).

📍Queda clar que l’administració coneix el que succeeix i com sempre la resposta és no hi ha diners. Esperem que aquest documental de 3Cat ajudi a moure moltes conciències i porti el debat a les cases i carrer. Cal un canvi del model i professionalitzar aquest sector tant humà i necessari per tothom.

FACTA NON VERBA X LES RESIDÈNCIES DE GENT GRAN I ELS SEUS PROFESIONALS!!

La covid va deixar 10.000 morts en residències a Catalunya i va posar en evidència les mancances del sistema. Tres anys després, ha canviat res?
https://www.ccma.cat/3cat/residencies-sota-pressio/video/6255601/?ext=APP_APP3C_F4_3CAT_CAPP_

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET| Restaurant Vilalba al Golf de La Roca del Valles

Posted in Bellaterra, tagged , , on 14 Desembre 2023|

LLUÍS TORRES | Visitem el Restaurant Vilalba situat a la casa del Club Golf de La Roca del Vallès, una construcció moderna dissenyada amb la màxima comoditat, fins i tot amb butaques properes per petar la xerrada a l’hora del cafè. Tenen davant un propi i ampli aparcament, que facilita molt l’estada.

Hall del Golf de La Roca i Restaurant Vilalba al fons

Quan accedim a la sala del menjador, la vista ens porta fins a la terrassa a l’altra banda de la vidriera, envoltada d’una verda i relaxant natura.

Hem gaudit d’uns plats deliciosos, com per exemple, Amanida de formatge de cabra torrat amb vinagreta de fruits vermells. Pèsols ofegats amb tendres calamars i gambes. Sopa ceba amb ou, torrada i cruixent de seba. Raviolis de figues i formatge pecorino de Roma amb oli de nous i mel. De segon plat: Bacallà a baixa temperatura i muselina de codony (Recomanem que la muselina no vagi sobre la pell del bacallà, ja que per la seva gelatinositat, cau i perd la presentació). Calamars saltejats sobre briox, amb seva i mayonesa de llima i ciboulet. De postres: Pannacotta amb toffe. Púding creatiu de la casa. Cremós de llimona amb merenga italià. Finalitzant amb un espresso Ravazzi de qualitat que recorda els bons d’Itàlia.

Raviolis de figues i formatge pecorino de Roma amb oli de nous i mel del Restaurant Vilalba

Al Restauran Vilalba del Club de Golf La Roca trobem una línia gastronòmica moderna, i oferta àmplia pels més exigents gourmets i amants de la cuina tradicional acurada, amb unes presentacións modernes i un canvi permanent de vaixelles i peces culinàries.

Bacallà a baixa temperatura i muselina de codony del Restaurant Vilalba

El Menú Migdia compta amb una gran assortiment d’elaboracions per escollir, sense cap problema per triar primers, segons i postres, segons els gustos, necessitats i preferències. En definitiva, un lloc tranquil on menjar relaxat, envoltat de natura, amb menús de presentació acurada i una molt bona relació qualitat preu, i finalitzar la sobretaula al també lluminós hall del Club de Golf de La Roca, una adreça per guardar per moments d’escapada des de Bellaterra.

Púding creatiu amb nata fresca i torrades de canyella i xocolata del Restaurant Vilalba

RESTAURANT VILALBA JPCH GOLF LA ROCA Ctra. de La Roca a Cardedeu km 4’5,
08430 La Roca del Valles
☎️ 93 583 85 64
Horari:
Dilluns – Tancat
De Dimarts a Dissabte: 7:45h – 18:00h
Diumenge: 7:45h – 17:00h

Read Full Post »

CULTURA|Biografia de Lawrence Foster (Los Ángeles, 23 octubre 1941), ex director d’orquestra de l’OBC.

Posted in Bellaterra, tagged , , on 13 Desembre 2023|

LLUÍS TORRES |Lawrence Foster va néixer a Los Angeles (EUA), de pares jueus romanesos, el dia 23 d’octubre de 1941.  Tot i que els seus pares, provenents de l’Europa farcista de Hitler, -van arribar en vaixell a México-, un policia americà  vigilant de fronteres, va deixar que el matrimoni Foster entrés als EUA i que Larry nasqués en aquest territori lliure.

Lawrence Foster 📷 Konrad Ćwik

Últimament, després de ser director musical de l’Òpera de Marsella durant nou anys i director artístic i en cap de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia durant quatre anys, aquesta temporada 2023/24 , Lawrence Foster està convidat a dirigir una gran varietat de programes. En l’àmbit operístic, tornarà a l’Òpera de Frankfurt i al Festival Enescu per dirigir un repertori tan divers com Pelléas et Mélisande de Debussy i la Nit de Nadal de Rimsky-Korsakov i programes simfònics que inclouen Brahms, Prokofiev, Enescu, Copland, Korngold, Kurt Weill, Beethoven. , Strauss, Txaikovski, Mozart, Mahler, Berg, Penderecki, amb orquestres com Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, Bruckner Orchester Linz, Würth Philharmonic Orchestra, Zagreb Philharmonic Orchestra i les seves col·laboracions habituals amb l’Òpera de Marsella i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia.

Lawrence Foster, l’any 1997, fent la migdiada entre la gravació de El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC a l’Auditori de Sant Cugat

Lawrence Foster celebra la seva darrera temporada com a director artístic i director principal de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia. És conegut per les seves actuacions emocionants i expressives en una àmplia gamma de música i ha gaudit d’una carrera distingida als Estats Units, Europa i Àsia. Campió de la música d’Enescu, les seves interpretacions són conegudes per la seva fidelitat a la partitura.

Va començar el seu treball amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia al famós Festival Enescu, interpretant música de pop, Chopin i Lutosławski. Ha dirigit als principals teatres d’òpera d’arreu del món, com ara Troilus i Cressida de Walton a la Royal Opera House, gravats per a EMI, l’estrena de Lulu de Berg a la Gran Òpera de Houston, Oedipe d’Enescu a la Deutsche Oper Berlin, també gravada per a EMI i l’actuació d’obertura de la recentment fundada Òpera de Los Angeles amb Plácido Domingo i Sherrill Milnes a l’Otello de Verdi.

Després dels seus exitosos deu anys com a director artístic i director en cap de l’Orquestra Gulbenkian, ara n’és el director honorari. Va fer nombroses gires amb l’orquestra, i la seva discografia col·lectiva inclou una sèrie d’enregistraments per a Pentatone Classics, incloent enregistraments molt aclamats de l’Otello de Verdi i obres per a violí de Bruch, Chausson i Korngold amb Arabella Steinbacher.

Foster també ha estat director musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (1996-2002), l’Orchestre Philharmonique de Monte-Carlo, la Houston Symphony, l’Orchestre de Chambre de Lausanne, l’Opéra Orchestre nacional de Montpeller Occitanie i l’Aspen Music Festival and School.

Sopar de presentació de Lawrence Foster, con titular de l’OBC, al restaurant La Taula, dels bellaterrencs Angi i Framcesc

Ha col·laborat amb orquestres com la Konzerthausorchester Berlin, l’Orchestre Philharmonique de Radio France, la Filharmònica de Copenhaguen, l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki i la Filharmònica Txeca, l’Orquestra simfònica de Mont-real, l’Orquestra Filharmònica de Hong Kong i la Filharmònica Arturo Toscanini, per citar-ne. uns quants per trucar.

A més dels enregistraments amb l’Orquestra Gulbenkian, ha estat elogiat per una sèrie d’enregistraments amb Pentatone, incloses les primeres simfonies de Schubert amb la Filharmònica de Copenhaguen, The Gypsy Baron de Strauss i Die Fledermaus amb la Radiophilharmonie NDR i els concerts dobles de Martinů.

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET| “Per millorar el servei cal donar llicències a professionals”

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Desembre 2023|

📍El bellaterrenc Francesc Pérez Torres va respondre a l’alcalde Xavier Trias, que per millorar el servei a la restauració de Barcelona, caldria que les administracions locals fessin com a Suïssa: “Concedir llicències només quan el titular acrediti estudis professionals del sector o certifiqui suficient experiència, no per diners”

Francesc Pérez Torres, experimentat professional del sector de la hostaleria de Barcelona 📷 Gremi de Restauració de Barcelona

LLUIS TORRES | Aprofitant les noticies aparegudes a El Periódico de Catalunya, dient que segons l’enquesta de població activa (EPA), sóm és el país de la Unió Europea que presenta una taxa d’atur més gran, amb un 11,84%. A escala internacional són xifres elevades, tot i que lluny de les assolides durant la pandèmia i després de les conseqüències de la crisi del 2008, on l’atur es va elevar per sobre del 25% en els pitjors moments. Malgrat això, en alguns sectors econòmics que avui ha analitzat aquest mitjà en paper crear per Antonio Franco Estadella, es dona la paradoxa d’una clara escassetat de mà d’obra.

Tot i que les estadístiques al respecte no són concloents, l’CEOE diu que gairebé tres de cada quatre empreses tenen problemes per trobar determinats perfils professionals.

Entre els sectors amb més dèficit de treballadors hi ha els informàtics, un perfil que es pot cobrir amb una formació relativament ràpida i que obté uns sous que se situen clarament per sobre de la mitjana. O, una mica potser desconegut pel gran públic, els conductors, d’autobusos, autocars (en què algunes empreses han hagut de recórrer a personal forà) i camions (amb sous que poden arribar als 4.000 euros mensuals).

Caldria preguntar-se, per tant, per les causes d’aquest desajust i si s’hi pot posar remei. La resposta tampoc és unívoca.

Hi ha sectors amb falta de mà d’obra, com el de l’hostaleria (essencial en un país com el nostre, amb bon clima i gran entrada de turistes internacionals), en el qual els baixos sous i unes condicions laborals poc favorables a la conciliació han foragitat els professionals, especialment després de la pandèmia. D’altra banda, si es fa una comparativa amb el nostre entorn, s’observa que Espanya és dels països amb més taxa de llicenciats universitaris que, en molts casos, han de treballar en llocs de treball que no requereixen formació elevada (cosa que es coneix com a sobrequalificació).

Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona (1990-1994)

OPINIÓ PROFESSIONAL SOBRE EL SERVEI:

El bellaterrenc Francesc Pérez Torres, recorda la conversa mantinguda amb Xavier Trias, (quan exercia d’alcalde de Barcelona). A la trobada al restaurant La Taula de Barcelona, l’alcalde Trias va preguntar a en Francesc, -aprofitant la seva experiència acreditada la seva direcció a diferents locals de prestigi de la ciutat, com el Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona, Hilton, Tragaluz, Cercle Comtal, La Taula, i formació a Suissa-, per recollir la seva opinió professional sobre les innumerables queixes turístiques per la mala atenció i servei en el sector de restauració i hostaleria en general.

LLICÈNCIES PER PROFESSIÓ NO PER DINERS:

En Francesc va dir-li a l’alcalde Trias, que per millorar el servei a la restauració de Barcelona, caldria que les administracions locals fessin com a Suïssa: “Concedir llicències només quan el titular acrediti estudis professionals del sector o certifiqui suficient experiència, -perquè només així el titular pot preparar correctament al seu personal, mantenir els locals en perfectes condicions d’atenció pública, no només el bon servei, sinó també la neteja, etc.-, L’alcalde Trias, que com en Francesc, també va treballar i residí a Suïssa durant un bon temps, va respondre que estava d’acord amb el plantejament, però que no podia portar-lo a la pràctica, perquè ell i el seu partit eren políticament lliberal.

Restaurant La Taula de Barcelona

Una de les solucions per equiparar-nos als països amb menys atur seria la d’aprofundir en la via de la Formació Professional dual, que implica una connexió més gran entre centres educatius i empreses, en la qual encara estem molt lluny d’avançar (a tancament del curs 2020-2021, amb prou feines un 4% de l’alumnat de Formació Professional escollia aquesta modalitat). També queda per recórrer terreny en el prejudici a l’hora de contractar majors de 55 anys, una cosa a què ja recorren algunes empreses, davant una piràmide de població en la qual les cohorts més joves són menys nombroses que fa 30 o 40 anys.

Un altre remei passa per un canvi profund, del qual només es parla quan Espanya arriba a alts nivells d’atur: el de crear incentius per modificar el teixit productiu. És sabut que un dels problemes estructurals de la nostra economia és el baix nivell de productivitat, que només pot millorar si les empreses aposten pel creixement i per generar llocs de treball de més valor afegit (que acaben sent llocs de treball més ben pagats que la mitjana), perquè disminueixi el pes de sectors que creen molta ocupació en època de bonança però que requereixen mà d’obra de baixa qualificació.

Font: El Periódico de Catalunya,

Read Full Post »

CULTURA|In memoriam Radu Lupu (30 novembre 1945-17 abril 2022)

Posted in Bellaterra, tagged , on 10 Desembre 2023|

LLUIS TORRES|El pianista Radu Lupu va ser convidat sovint a Bellaterra, i una de les vegades, el 6 novembre 1998, l’acompanyà el director d’orquestra Cristian Mandeal (Rupea, 18 abril 1946), que va començar els seus estudis de piano, composició i direcció a l’Escola Superior de Música de Brașov, després a l’Acadèmia de Música de Bucarest (1965-1974). Es perfeccionà a Berlín, amb Herbert Karajan (1980), i a Munic, sota la direcció de Sergiu Celibidache (1990).

In Memoriam Radu Lupu (2023), edició bilingüe en romanès i anglès 📷 Universitatea Națională de Muzică din București de

El diumenge, dia 26 de novembre de 2023, l’últim dia de la Fira del Llibre Gaudeamus celebrada al Pavelló Romexpo de Bucarest, es va presentar el volum bilingüe “In Memoriam Radu Lupu”, una iniciativa de l’Associació Opus, en col·laboració amb ARTEXIM, Editorial de la Universitat Nacional de Música de Bucarest i Radio Romania Muzical.

Horaci Miras Giner (Barcelona, 7 març 1918 – 24 desembre 2018) veient el programa de mà del concert de Radu Lupu (Galati, 30 novembre 1945 – Lausanne, 17 abril 2022), al Palau de la Música Catalana (10 maig 2018)

El director d’orquestra Cristian Mandeal va evocar amb nostàlgia moments preciosos passats amb el pianista Radu Lupu: “Vaig conèixer en Radu de petit. Vaig tenir l’oportunitat de créixer amb ell, de créixer junts, de ser molt, molt amics, fins i tot de tocar a quatre mans obres diverses, sobretot transcripcions de simfonies de Mozart, Schubert, Beethoven, Brahms, Mendelssohn… gairebé totes aquestes obres també existeixen en versió a quatre mans i ens divertim llegint-les durant l’estiu. Així que d’alguna manera també es va apropar a la simfonia a través de Radu. Radu va ser el seu gran mestre en el sentit de que per a Mandeal va ser el model definitiu del que es pot fer, no només amb el piano, sinó amb la música en general. Radu Lupu va ser un garant de la qualitat artística romanesa. Això ho devem a Radu Lupu, opinant que el dia del seu traspàs, el 17 d’abril de 2022, hauria d’haver estat un dia de dol nacional”.

Radu Lupu amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres 📷 ARXIU

Mihai Constantinescu, gestor cultural i antic director d’ARTEXIM, va esbossar un càlid retrat del gran pianista Radu Lupu, assenyalant aspectes desconeguts de la seva personalitat: No va ser fàcil treballar amb Radu perquè Radu, en primer lloc, era una persona que volia la perfecció i només va acceptar pujar a l’escenari quan sentia que, sí, podia presentar-se al màxim nivell. A l’últim festival va venir amb el seus acords, va demanar una sèrie de piano determinada, unes hores d’assaig, canviar l’hora del recital perquè no acceptaria tocar a les 17h., -quan estaven programats els concerts de l’Ateneu-, i aquell fantàstic i memorable recital va tenir lloc a partir de les 21:30.

Foto del pianista Radu Lupu, durant una de les seves visites a Bellaterra

La modèstia i el fet de Radu Lupu ha estat sempre, caracteritzat i considerat com un constructor al costat d’altres artistes de la cultura, com la música i l’art del piano. Això es va observar en tots els seus recitals, en totes les seves presències a Romania, el seu país de naixement i, per descomptat, a l’estranger. Però, un cop més, el que volia fer en Radu era cercar la perfecció, per això no només és negava als enregistraments, sinó que amb molta dificultat, concedir entrevistes, -per no ser interpretat-, i menys que li fessin fotos, llegir articles seus o entrevistes.

Concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15, obra per a piano i orquestra completada per Johannes Brahms el 1858.
-Finnish Radio Symphony Orchestra
-Pianist: Radu Lupu
-Conductor: Jukka-Pekka Saraste
-Recorded in Helsinki on 4 Apr 1996👇

Font: ARTEXIM, Festival Enescu,

Read Full Post »

CULTURA|Biografia de Krzysztof Penderecki, compositor i director d’orquestra

Posted in Bellaterra, tagged , on 9 Desembre 2023|

Krzysztof Eugeniusz Penderecki (Dębica, Polònia, 23 de novembre de 1933 – Cracòvia, 29 de març de 2020) fou un compositor i director d’orquestra polonès.

Krysztof Penderecki va dirigir l’Orquestra Simfònica de Puerto Rico i el Festival Casals des del 1993 al 2002.

El mestre Penderecki va sentir un amor profund pel Festival Casals i per Puerto Rico

Després de prendre classes privades de composició amb Franciszek Skolyszewski, va estudiar música a la Universitat de Cracòvia i a l’Acadèmia de Música de la mateixa ciutat amb Artur Malawski i Stanislaw Wiechowicz. Després de graduar-se l’any 1958, va aconseguir un lloc d’ensenyament a l’Acadèmia de Música.

Krzystof Penderecki

Amb només vint-i-sis anys, Penderecki va guanyar els tres primers premis en el Segon Concurs de Joves Compositors de Polònia, gràcies a les obres Estrofes , Emanacions i Salm de David . Una demostració inaudita d’eclecticisme i de domini dels mitjans si es considera que la primera havia estat escrita per a recitant i deu solistes, la segona per a dues orquestres de corda i la tercera per a cors i percussió.

Els efectes d’aquest triple èxit nacional no van trigar gaire a adquirir rellevància internacional. El prestigiós Festival de Donau va aclamar l’estrena mundial el 1960 de la partitura orquestral Ananklasis , convertint el seu autor en una de les figures més rellevants d’una gran generació de músics d’avantguarda.

En una època en què la ruptura amb la “tonalitat” havia donat com a conseqüència una fidelitat gairebé militar cap a les teories “serialistes” d’ Anton Webern i les seves derivacions, Penderecki aportava a l’avantguarda la sensibilitat d’un so metafòric i descriptiu. Bona prova d’això la constitueix Trenodia per les víctimes d’Hiroshima (1960), una de les partitures més esglaiadores mai escrites. S’hi descriu, mitjançant efectes sonors d’una ferocitat inusual, el primer atac nuclear de l’exèrcit nord-americà sobre la tristament famosa ciutat japonesa. L’impacte d’aquesta obra també va ser enorme, i no va estranyar ningú que una organització de les característiques de la Unesco li concedís el Premi de la Música el 1961.

A mesura que el prestigi internacional de Penderecki va anar creixent, també ho va fer la seva influència en els mitjans intel·lectuals polonesos. Va denunciar la situació d’opressió patida pels companys de generació mitjançant un acte simbòlic, en abandonar l’Associació d’Autors.

Aquesta ruptura amb un organisme oficial va marcar un abans i un després en les relacions entre Penderecki i les autoritats del seu país, que no obstant mai es van atrevir a trencar definitivament amb ell. El músic, que havia donat mostres d’una inquietud religiosa molt poc freqüent entre els intel·lectuals de l’est d’Europa, va aconseguir aquest èxit amb la Passió de Lluc (1965) que aviat va rebre invitacions per estrenar i dirigir la seva pròpia música a la resta del món, i qualsevol represàlia directa hauria perjudicat enormement la imatge del règim polonès a l’estranger.

A mitjans dels anys seixanta, Penderecki va compondre diverses obres de caràcter coral o polifònic inspirades en temes bíblics. És el cas de Dies Irae (1967), dedicat a les víctimes dels camps de concentració d’Auschwitz; La resurrecció de Crist (1970), o Utrenia (1971). La complexitat d’aquestes partitures fa molt difícil la seva direcció, motiu pel qual cada cop són més les institucions públiques i privades que conviden el mateix Penderecki a dirigir les estrenes internacionals de les seves obres.

Detall de la partitura del Concert per violí de Krzysztof Penderecki, dedicat als bellaterrencs Angi i Francesc

A partir dels anys 1970

A mitjan anys 1970, l’estil de Penderecki va començar a canviar. El Concert per a violí n. 1 mostra notablement densos clústers als quals estava associat el compositor, i en el seu lloc es concentra en dos intervals melòdics: el semitò i el tríton.

Aquesta direcció va continuar amb la Simfonia n. 2 “Nadal” de 1980, que fa encara més ús de recursos harmònics i melòdics del passat, en un compositor que ha estat un dels més experimentadors a Europa. Hi fa un ús freqüent de la melodia de la nadala Santa nit. El mateix any 1980, li van encarregar, des del sindicat obrer catòlic Solidarność, compondre una obra que acompanyés l’acte de descobriment d’una estàtua a Gdańsk, en record dels ciutadans que van ser assassinats durant les protestes contra el govern el 1970. Penderecki va respondre amb Lacrimosa, que posteriorment va ampliar i convertir en una de les obres més conegudes del seu últim període, el Rèquiem polonès (1980-84, revisat el 1993). En les seves darreres obres ha girat cap a criteris musicals més conservadors del romanticisme.

Penderecki va començar llavors el que es podria anomenar una «carrera secundària»: la d’ambaixador mundial de la intel·lectualitat polonesa sumida sota el control del règim comunista del país. La seva contribució a la difusió internacional del sindicat Solidaritat va ser decisiva. Al líder d’aquesta formació, Lech Walesa , va dedicar diverses obres. És el cas del Lacrymosa , un fragment del Rèquiem polonès que es va estrenar a Stuttgart el setembre de 1974 sota la direcció de Mstislav Rostropovich .

Molts es pregunten com va poder Penderecki obtenir un reconeixement musical tan ampli en un medi cultural dominat durant gairebé vint-i-cinc anys pels intel·lectuals marxistes. La seva música abundava en referències del romanticisme tradicional, el seu missatge (de marcat caràcter humanista) no amagava una profunda religiositat, i el seu llenguatge en general no desafiava obertament les lleis de la tonalitat. Sens dubte va ser l’audàcia sonora de les seves partitures la que el va fer guanyar el respecte de molts col·legues de professió ( Pierre Boulez o Karlheinz Stockhausen ) que probablement haurien estat molt més durs amb ell de no procedir d’un país comunista.

D’altra banda, la transcendència internacional de Penderecki també va permetre que la crítica occidental reparés en l’existència d’una generació important de compositors polonesos. A més de Penderecki, cal destacar altres autors que, com Lutoslawski o Bacewicz, van escriure música d’un extraordinari valor artístic.

https://youtu.be/oX8fjAlBRag?si=kt3KsVZV79S4bylN

Un nou estil

Als anys vuitanta la producció de Penderecki va experimentar un subtil canvi cap a un nou estil. Tot i que el llenguatge de la seva obra no va patir una evolució apreciable, s’observava una adaptació progressiva dels recursos habituals en la producció vocal al terreny de la música instrumental. La crítica, confosa per la pèrdua progressiva dels referents culturals que havien servit per jutjar l’art durant els darrers vint anys, va adoptar davant d’aquest canvi un cert escepticisme. Aquells que havien defensat tant Penderecki com la resta de compositors que durant dues dècades havien liderat els moviments d’avantguarda, sentien ara que el sistema els «robava» a un dels seus epígons. Amb més raó quan el monumental Te Deum va ser dedicat el 1980 al seu compatriota el papa Joan Pau II .

Penderecki, indiferent a aquest absurd distanciament, va continuar produint obres admirables. Que les seves òperes triomfessin al mateix Festival de Salzburg ( La màscara negra , 1986) o s’inspiressin en la temàtica buffa de Rossini ( Ubú rey , 1991, sobre el text d’ Alfred Jarry ) no va restar gens ni mica de valor a un músic que a els darrers anys de la seva carrera ha anat derivant cap a gèneres en què mai abans havia aprofundit. És el cas de la simfonia (n’ha escrit tres des del 1988) o el concert (n’ha escrit diversos, per als instruments solistes més dispars).

Entre els càrrecs que Penderecki ha exercit des dels anys setanta, cal destacar el de director de l’Escola de Música de Cracòvia, el de catedràtic de composició a la Universitat de Yale (Estats Units) i el d’alcalde honorari de la Vila d’Estrasburg.

La fonografia ha estat generosa amb aquest compositor de producció no excessivament abundant. Sens dubte, els discos que permeten a l’oient fer-se una idea més aproximada de la seva estètica són aquells en què ell mateix dirigeix la seva pròpia música. Mereixen destacar-se, dentre ells, la Passió de Lucas , els diversos monogràfics amb obres dels anys seixanta interpretats per la Filharmónica Nacional de Polònia, el Rèquiem polonès o l’òpera Els dimonis de Loudun .

Krzysztof Penderecki amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres

Obres

El compositor i director polonès Krzysztof Penderecki és un dels músics més destacats del món de la seva generació. Ha compost, entre altres grans creacions, el Threnody a les víctimes d’Hiroshima (1960), La Passió de Sant Lluc (1966), el Concert del violoncel núm. 2 (1983) escrit per a Mstislav Rostropovich, el Rèquiem polonès (1984), la Simfonia núm. 3 (1995), Concert per a violí núm. 2 escrit per a Anne-Sophie Mutter (1995) o la Simfonia núm. 7. Les Set Portes de Jerusalem (1997) i El Doble Concert (2012) escrit per a Janine Jansen i Julian Rachlin, per nomenar-ne alguns; ara es consideren obres mestres del nostre temps. Com a director Krzysztof Penderecki ha estat convidat del NDR Hamburg i MDR Leipzig Sinfonieorchesters, director artístic del Festival Casals a San Juan, Puerto Rico (1992-2002) i Assessor Artístic del Festival de Música de Beijing. Des del 2003 ha ocupat el càrrec de Director Artístic de l’Orquestra Simfonia Varsòvia amb qui ha desenvolupat una àmplia selecció de projectes. També col·labora regularment amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Polonesa i l’Orquestra Simfonia Iuventus, amb les quals ha enregistrat diversos àlbums, i també amb l’Orquestra de l’Acadèmia Beethoven, l’Orquestra Sinfonietta Cracòvia i l’Orquestra Filharmònica de Varsòvia. Entre les properes intervencions destaquen actuacions amb l’Orquestra Simfònica de Ràdio de Praga (concert de cloenda del Festival de Primavera de Praga), l’Orquestra Nacional d’Espanya, la Staatskapelle Weimar, la Filharmònica Dresdner, l’Orquestra Simfònica de l’Estat de Sao Paulo i la tornada al Festival Casals.

Formà part d’una generació de músics polonesos innovadors entre els que cal citar Baird, Kotoński i Serocki.

El 2001 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.

Font: Wikipèdia, Elena Fernández Tomás

Read Full Post »

CULTURA| Història d’El Molino del Paral·lel de Barcelona, propietat municipal des de 2021

Posted in Bellaterra, tagged , on 8 Desembre 2023|

El Molino és un cafè-concert de Barcelona, dels més reconeguts d’Europa durant bona part del segle xx i del segle xix, i sempre ha estat considerat un espai transgressor dels límits permesos, amb una gran capacitat de crear llenguatges propis, de doble sentit, amb el mòbil de poder escapar de les censures de cada època. Amb les seves característiques aspes vermelles de molí a la façana, va ser el més famós dels teatres del Paral·lel, avinguda que va arribar a ser batejada com “el carrer del teatre d’Europa”, a causa de la gran concentració d’espais escènics que tenia.

Façana El Molino al Paral·lel de Barcelona

Va obrir les seves portes l’any 1898, amb el nom de Pajarera Catalana concebut com un espai per a espectacles. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge (en català, Petit Molí Roig), i amb l’arribada de la dictadura franquista, el 1939, el règim va obligar a castellanitzar el nom i treure-li la paraula “roig”, per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors ha quedat com El Molino.

Després de la reforma finalitzada l’octubre de 2010, impulsada per l’empresa Ocio Puro i l’empresària Elvira Vázquez, El Molino continua sent una sala de music-hall, amb espectacles que es poden veure amb una copa o un sopar cuinat per un xef de renom. Cada setmana s’hi fan espectacles de música, teatre, flamenc i especialment de revista, cabaret burlesc i music hall, amb un espectacle dirigit per Josep Maria Portavella, un antic membre de The Chanclettes.

Exterior de l’edifici

L’edifici original de 1898 era, de fet, una construcció efímera en fusta. El 1910, s’encarregà a Manuel Joaquim Raspall la construcció d’un nou edifici amb caràcter permanent. Raspall, era afeccionat al teatre i ja tenia algunes experiències amb la construcció del Teatre Còmic (al mateix Paral·lel), el Granvia i el Teatre Triunfo.

Tot i ser considerat un arquitecte modernista, Raspall va passar ràpidament al noucentisme i a El Molino es recull aquesta tendència. S’inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit en Petit Moulin Rouge, tot i que, familiarment, se’l coneixia com a Moulin.

L’any 1929, s’encarregà a Josep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia del seu nom i, a més de modificar lleugerament el capcir de la façana, apareixen el molí i les aspes vermelles. Alemany ja havia fet altres construccions a Barcelona, com la cooperativa Lleialtat santsenca. Amb petites modificacions posteriors, probablement fruit del manteniment, és la façana que va arribar fins al 1997. En 1997 el Molino va tancar. Es va negociar la venda a empresaris russos però finalment va ser comprat pel grup català Ociopuro.

A més de renovar la programació van pensar a renovar també l’edifici, encàrrec que el promotor Ociopuro va oferir a l’equip de BOPBAA Arquitectes (Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo) i va realitzar la constructora Altiare. Després de dinou avantprojectes que responien a diferents visions del que seria el nou Molino, el projecte definitiu va començar en 2006 i va durar fins a l’octubre de 2010. L’obra civil va tenir un cost de 3 milions d’euros i les instal·lacions especials i l’interiorisme 3 milions més.

Només la façana de Raspall amb el mític molí d’Alemany s’ha mantingut. Sis metres endarrere l’edifici té ara cinc plantes, i es va excavar una planta soterrània on hi ha la cuina i magatzem. La tercera planta acull ara una terrassa i un bar (al carrer Vilà i Vilà). Les plantes superiors, quarta i cinquena, acullen les màquines de les instal·lacions. Cap als costats i sis metres endarrere, per a no interferir amb la silueta de les aspes del molí, es va ampliar per a acollir sales d’assaig i camerinos (al carrer Roser). La terrassa aprofita precisament l’espai horitzontal que queda darrere de les aspes del molí, en part del que abans hauria estat el terrat de l’edifici antic de Raspall i Alemany, fins a l’edifici ampliat del darrere, més alt i que ha estat recobert de lames metàl·liques cobertes de leds blaus. Actualment la superfície total construïda és de 2.050 m² i la superfície útil de 1.600 m².

Marià Samaranch Kirner, un veí apassionat d’El Molino i el Paral·lel

Ambient a l’interior

L’interior de El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010. Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre la platea i l’amfiteatre, amb un aforament total de 250 places. L’interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l’esquerra, a més ara té el piano de la Bella Dorita. El petit fossat de l’orquestra ha estat transformat en plataformes mòbils.

L’interiorisme actual és signat per Fernando Salas, a qui se li va demanar que respectés l’ambient original de El Molino, però tenint en compte serveis que abans no tenia i que ara si es volien donar, com per exemple els camerinos, les sales d’assaig i el magatzem per a vestuari i material tècnic. L’escenari, amb platea i dos petits anfitatres, un sobre l’altre, és multiús i està equipat com un plató. Es va construir el magatzem i una cuina en un soterrani excavat, que connecta amb la platea, just a sobre, i els dos amfiteatres amb un muntacàrregues, perquè els espectadors puguin prendre una copa o menjar durant l’espectacle. L’única escala de l’edifici està en voladís, per fora de la façana original, al carrer Roser.

L’interior connecta les dues façanes per mitjà d’una llengua vermella, en alguns trams ondulada, per la qual els espectadors es desplacen com si estiguessin dins d’una boca. Està feta de pladur perforat, un material econòmic que evita reverberacions, permet una bona audició i té bona electroacústica.

La decoració en general està subordinada a l’espectacle i els espais propers a l’escenari estan concebuts perquè en puguin ser una prolongació, si l’espectacle ho requereix. Predomina el color negre. La platea té una barra de marbre negre i la disposició de les cadires es pot modificar. Per a una major versatilitat, els elements arquitectònics de la caixa, la platea i els amfiteatres es limiten a pocs elements puntuals, en general destinats a vestir aquestes zones segons la temporada o l’espectacle. Un exemple en són els laterals retroil·luminats, que permeten modificar l’ús de l’espai a través del control de diferents efectes de llum i color. També estan retroil·luminades les baranes dels amfiteatres i destacats amb llum els estants de vidre on es troben les ampolles del bar de la platea. La il·luminació, basada en jocs de llums amb leds, a tot l’interior està al servei de l’espectacle.

A la tercera planta, per aprofitar la terrassa que formen les dues façanes (la nova, més alta, està situada sis metres darrere de la que té el moló) es va afegir un bar-cocteleria a l’interior: el Golden Bar. La resta de la planta és una sala polivalent de parets de vidre que visualment comunica amb el bar. El Golden Bar és una estança de sostre alt al qual predomina el color negre en materials clàssics nobles (marbre, ceràmica), decorat amb dues figures daurades que recorden Carmen Amaya i Joséphine Baker, una llista, també en color or, de tots els artistes que havien actuat a l’antic Molino i una gran fotografia mural en blanc i negre, feta per Josep Ribas, de la vedet Christa Leem. En record de la decoració de la platea, i de la típica dels cabarets, els estants de les ampolles del bar estan resseguits amb llum, hi trobem panells de leds que poden variar de color i intensitat de llum i un llarg sofà entapissat en capitoné vermell, paral·lel a una sèrie de pufs alineats a conjunt.

La planta quarta, destinada als serveis (vestuaris, dutxes, lavabos) i treball quotidià dels artistes, és en canvi molt lluminosa. De fet, la sala d’assaig és l’espai més lluminós de tot l’edifici, ja que la llum natural entra per dos grans forats fets per a aquest fi a la façana. Les parets són totalment blanques, el terra no és de parquet, sinó de paviment negre. Té el mirall de paret a paret i la barra de treball que necessiten els artistes per a treballar.

Música

Entre la programació musical hi ha els dimarts de flamenc, Poco ruido y mucho duende, dirigit per Mayte Martín, i que programarà “la música que a ella li agradaria escoltar com a espectadora”. Constarà d’espectacles escollits, amb cantants, guitarristes i ballarins que actuaran en una dimensió més íntima i sincera, en contacte amb el públic i amb col·loquis al final de les actuacions. Es preveu organitzar també un festival de tango.

Cabaret

El burlesc (o burlesque), la nova moda del revival del cabaret i revista, és una prioritat, també se’n farà un festival internacional i se’n pretén liderar el moviment a Espanya, així com fer una franquícia perquè els espectacles girin a fora.

El Molino al cinema

Cartell de la pel·lícula El último cuplé
El Molino ha estat també escenari de nombroses pel·lícules, des del mític El último cuplé (1957), dirigida per Juan Orduña i protagonitzada per Sara Montiel, Las alegres chicas de El Molino (1977), pel·lícula rodada per José Antonio de la Loma a l’interior del local i protagonitzada pels artistes de El Molino Christa Leem i Pipper, o El extranger-oh! de la calle de la Cruz del Sur (1987), de Jordi Grau protagonitzada per José Sacristán, Emma Cohen, Teresa Gimpera i Gabino Diego.

Espectacles

1978. Arriba las faldas
1982. ¡Viva el Molino!
1983. Las pícaras molineras
1984. Hay que reir
1985. Siempre Molino
1986. Hello Molino
1987. Loco loco music-hall
1989-90. Una cana al aire
1993. Rubias y morenas
2010. Made in Paral·lel 2011

Bibliografia

1972: El Molino. Memorias d’un setentón. Escrit per Sebastià Gasch. Dopesa, Barcelona.
1984: El Molino. Escrit per Josep Tobella i Miquel de Palol. Fotografies de Josep Tobella. Edicions del Mall, Barcelona.
1992: El Molino. Fotografies de Kim Manresa. Pròleg de Lluís Permanyer. Barcelona, Artual Edicions, S.L.
2005: El Molino. Historias d’una vedette. Escrit per Merche Mar amb la col·laboració de Fernando García. Arcopress, Barcelona.
2009: El Molino, un segle d’història. Escrit per Lluís Permanyer i amb fotografies de Josep Tobella (usades a El Molino, de Tobella, de 1984). Angle Editorial, Barcelona.

Filmografia

1977: Las alegres chicas del Molino. Director: José Antonio de la Loma.

Exposicions fotogràfiques

2011: Carpe Diem, 10 anys a El Molino, 1973-1983, del fotógraf Josep Tobella. De l’11 de gener al 28 de febrer de 2011 a la sala Setba Zona d’Art de Barcelona. Inclou més de cinquanta fotografies, la meitat inèdites.

EL MOLINO. Carrer de Vila i Vilà, 99. 08004 Barcelona ☎️ 632 79 06 05

Font: Ajuntament de Barcelona, Wikipèdia

Read Full Post »

FGC | Història de l’estació de Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , on 8 Desembre 2023|

Patrimoni FGC: Estació de Bellaterra

El 1922 s’inaugura el ramal del tren de Sarrià que uneix, entre d’altres, Sant Cugat amb Sabadell. La nova connexió ferroviària entre aquests dos nuclis de població promou l’expansió de la ciutat jardí de Bellaterra al seu pas, com ja ha succeït prèviament amb les estacions de Les Planes o Valldoreix.

Amb aquesta oportunitat, en uns terrenys aleshores despoblats pròxims a les vies, es planteja la creació de la urbanització de Bellaterra amb una estació associada que la connecta amb Barcelona i la resta de poblacions. En aquest context s’inaugura, el 1930, l’estació de Bellaterra seguint el projecte de l’arquitecte Lluís Girona.

https://youtu.be/EchQSN6x2y0?feature=shared

Arquitectònicament parlant, l’edifici segueix models precedents d’estacions a peu de noves urbanitzacions: una estètica doméstica, de volumetria senzilla i relacionada amb el lleure. D’estil noucentista i planta rectangular, consta de planta baixa i pis, amb un faldó perimetral sobre arcs de mig punt que defineixen el generós porxo de l’estació vers les vies. Les cares interiors dels arcs, com altres elements, estan rematades amb peces de terracota amb motius florals. La decoració interior destaca, especialment, pel singular teginat del sostre.

El 1957 s’amplia l’estació original i obté l’aspecte que encara avui perdura: la planta pis passa a ocupar tot el perímetre de la planta baixa, amb una única coberta a quatre aigües i s’afegeix un petit cos d’una planta més a la façana principal vers la plaça, per tal de donar més monumentalitat a l’edifici, de manera que aquest perd l’essència lleugera i delicada de què disposava.

Amb la construcció del nou campus de la UAB, el 1984 s’inaugura una tercera via per habilitar el tren llançadora que facilita el trajecte a milers d’estudiants a l’any. Quatre anys després s’allarguen les andanes i el 2005 s’inauguren les millores d’accessibilitat amb dos ascensors de connexió pel pas sota vies, entre d’altres.

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳Recepta  del dolç Flodni, una recepta familiar Made in Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged , on 7 Desembre 2023|

LLUÍS TORRES|Visitant Budapest, la sempre interessant i monumental  capital d’Hongria, vàrem passar un agradable matí entre les casetes de fusta plenes d’especialitats nadalenques, de vi calent, sopa de gulasch, embotits fumats, -sense oblidar el famós Salami Pick-, elaborat a la ciutat hongaresa de Szeged i venut a tot el món.

Recepta familiar Flodni de la bellaterrenca Angi

INGREDIENTS PEL FLODNI:

5 tasses de farina qualitat 000
3/4 kg de margarina
3 rovells d’ou ecològics
1 copeta de vi negre garnatxa
1 kg de pomes reineta pelades i ratllades
7 nous mòltes
1/4 kg de llavors de rosella mòltes
1 pot de melmelada de prunes
1/4 kg de panses
2 cullerades de melmelada d’albercoc
1 culleradeta de canyella mòlta
Un polsim de clau mòlt
3 culleradeta de ratlladura de taronja ratllada

Mercat de Nadal de la plaça Vörösmarty de Budapest (Hongria)

PREPARACIÓ:

PAS 1:
Fer la massa: Barrejar la farina, la margarina,
2 rovells d’ou, un polsim de sucre i un raig de vi, al gust. Pastar la massa fins que es pugui treballar fàcilment. Dividiu la massa en cinc parts, amb una una mica més gran que la resta. Refrigerar fins que estiguin fets els farcits.

PAS 2:
Feu el farcit de rosella: barregeu les llavors de rosella mòltes, la melmelada d’albercoc, 1 cullerada de pell de taronja, els claus, amb la meitat del vi, el sucre i les panses.

PAS 3:
Feu el farcit de nous: barregeu les nous mòltes, 1 cullerada de ratlladura de taronja i l’altra meitat del vi, el sucre i les panses.

PAS 4:
Feu el farcit de poma: barregeu les pomes ratllades amb la canyella i 1 cullerada de ratlladura de taronja.

PAS 5:
Estireu la peça més gran de massa perquè sigui una mica més gran que una safata.

PAS 6:
Unteu el motllo amb margarina i poseu aquesta primera làmina de massa al fons.

PAS 7:
Repartiu el farcit de llavors de rosella a la primera capa de massa.

PAS 8:
Estireu i estireu la següent capa de massa, i remeneu-la amb el farcit de poma.

PAS 9:
Estireu i estireu la següent capa de massa i repartiu-la amb farciment de nous.

PAS 10:
Estirar i estirar la següent capa de massa i untar-la amb melmelada de prunes.

PAS 11:
Estirar i estirar l’última capa de massa i pinzellar-hi l’1 rovell d’ou restant.

PAS 12:
Fornejar la preparació del Flodni a 180 graus durant una hora aproximadament fins que estigui daurat. Deixeu refredar i talleu-los en petits rectangles.

Font: Angi, Rachel Raj,

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »