Publicacions de Cerdanyola i altres mitjans parlen del “President de Bellaterra“, quan el correcte i legal és fer-ho com President de l’EMD de Bellaterra.
Ignasi Roda Fabregas (Cronista de Bellaterra), ho deixa força clar en el seu recent llibre Nova Crònica de Bellaterra Recull d’articles, cartes i altres documents, 2000-2023
L’Ajuntament de Cerdanyola també va titular Josep Maria Riba, President de Bellaterra, quan el càrrec oficial és President de l’EMD de Bellaterra|CEDIDA
“QUÈ DIU LA PREMSA OFICIAL” Ignasi Roda Fàbregas, (setembre 2017)
CARTA DEL SENYOR RAMON ANDREU
És bo que un càrrec electe agraeixi la contribució de tots aquells que formen la junta de l’EMD, encara que sigui utilitzant un llenguatge tòpic i una certa grandiloqüència.
Potser el temps li ha fet entendre que, en una comunitat com la nostra, el que cal és anar plegats i no actuar amb els tics totalitaris que solen mostrar els que assoleixen majories absolutes.
En les majories absolutes es demostra la intel·ligència dels mandataris que han d’interpretar la confiança dels electors com un mandat per a assolir cohesions i actuar de manera generosa.
En la seva carta, però, hi una cosa que grinyola i és que el senyor Ramon Andreu s’autoproclama President de Bellaterra, i no!, ell no és el President de Bellaterra sinó el President de l’EMD de Bellaterra. Fixi’s, senyor Andreu, que ni tan sols el senyor Puigdemont es presenta com a President de Catalunya sinó com a President de la Generalitat de Catalunya, i fins i tot el senyor Rajoy ho fa com a President del Govern Espanyol. Coses del protocol, ja se sap! Quan Bellaterra sigui una república, com preconitzava Valentí Castanys en la seva auca (República! Monarquia! / Bellaterra cada dia) aleshores triarem President.
Font: Llibre Nova Crònica de Bellaterra Recull d’articles, cartes i altres documents Ignasi Roda Fàbregas, 2000-2023
En agricultura i jardineria un escocell o una garangola és el clot practicat al peu d’un arbre o arbust per tal de recollir l’aigua de pluja o facilitar les regades, tot concentrant l’aigua i estalviar en temps de sequera
Garangola fet a un llimoner de Bellaterra per estalviar aigua en temps de sequera
També permet afegir adob evitant la seva dispersió. En ambients rurals i terrenys anivellats la forma més típica adopta la forma d’un sot circular que envolta la soca de l’arbre a un nivell més baix que el de l’entorn. També pot consistir en un monticle de terra, més alt que el voltant, amb un clot a l’interior. Una tercera forma incorpora elements i materials auxiliars (pedres grosses, lloses, totxos, fustes o similars) per a formar una mena de caixa que envolta la soca.
Els meus dies d’estiu, en el pis solitari, estan influïts per dos animals: el gos i la formiga.
Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, març 1927-Barcelona, 5 febrer 2023) fou un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.
El gos s’està en un terrat de la casa del costat. I es passa hores lladrant. És de creure que té propietari, i que, de tant en tant, el deuen visitar i alimentar. Un gos que plora fa molta pena, i el gos veí fa aquella mena d’udols tristíssims, humits i profunds, quan sent la sirena dels bombers, que pel meu barri passen sovint. Però el lladruc sistemàtic i monòton és una altra cosa. La vocació de fer soroll contínuament no és cap prova d’intel·ligència –en les persones i en els gossos– i més quan al cap dels dies es pot arribar a descobrir que no dona cap resultat. Però el gos no para, i quan sembla que durant uns minuts ha decidit de reflexionar, una nova sèrie de lladrucs, bruscament regulars, ens torna a pertorbar en la nostra feina o el nostre descans.
Comentant el fet amb alguns amics he arribat a la conclusió que som bastants els ciutadans que patim el veïnatge d’un gos cridaner. En una escala hi ha un gos que lladra cada nit fins a les cinc de la matinada, que és l’hora que els amos del pis hi tornen. La gent que vol dormir, i que l’endemà s’ha de llevar d’hora per a anar a treballar, està indignada. La irresponsabilitat d’alguns amos de gos és extraordinària, i el problema no té solució, perquè no hi ha manera de fer callar un gos, que és una bèstia que no s’avé a raons –si no les dóna l’amo.
L’altre animal amb el qual es pot dir que convisc aquest estiu és la formiga, o més exactament: centenars de minúscules formigues. Prou que he posat pólvores al voltant de l’aigüera, i prou que aquesta substància fa efecte, però tot just han passat un parell de dies una nova fornada de formigues compareix de sobte a la recerca de l’engruna de pa que jo hagi pogut oblidar sobre el marbre. L’eliminació per mitjans d’artesania –projectar-les amb el dit dins l’aigüera, per exemple– és un entreteniment inútil.
Ignoro el ritme de multiplicació de les formigues, però pel que veig a casa diria que o bé neixen a cada moment o tinc amagat en un algun racó de la cuina la Nova York de les formigues. Són tan menudes que no fan fàstic, però són tantes que impressionen. Sé, d’altra banda, que tot just la casa torni a ser plenament habitada desapareixeran… fins a l’estiu.
El món dels gossos el trobo bastant avorrit, però el món dels insectes és apassionant. Els savis diuen que els insectes, que són uns dels animals més “vells” del planeta, dominaran el món quan l’home ja no existeixi. La seva resistència i capacitat d’adaptació és infinita –les formigues no són afectades per les radiacions atòmiques– i tenen un estrany sentit, gairebé electrònic, de l’acció conjunta.
I no criden.
Placa amb la signatura de Josep Maria Espinàs al monument al llibre (Barcelona)
Josep Maria Espinàs va néixer el 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Massip Ubis. Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article.El 1955 va entrar a treballar a l’Editorial Destino i va deixar l’advocacia. Va morir el 5 de febrer de 2023 als 95 anys
PREMIS 2015-Medalla d’Or Generalitat Catalunya 2014-Premi Memorial Francesc Macià 2011-Premi Amics de la Gent Gran 2007-Medalla Honor Parlament Catalunya 2006-Premi Lletra d’Or 2002-Premi Honor de les Lletres Catalanes 1999-Premi Trajectòria 1995-Premi Nacional de Periodisme 1983-Creu de Sant Jordi 1961-Premi Sant Jordi de novel·la 1958-Premi Rodoreda contes i narracions 1957-Premi Josep Yxart 1954-Premi Sant Jordi de novel·la
Fou autor d’una extensa obra narrativa amb la qual va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.
Recepta francesa Clafoutis amb préssecsecològicsde Cal Roca de La Granada de l’Alt Penedès
Clafoutis amb préssecs ecològics de Cal Roca de La Granada del Penedès
Recepta francesa Clafoutis amb préssecs
Ingredients (per a 4 o 5 persones):
☑ 2 ous ecològics número O
☑ 180 ml de beguda d’ametlla
☑ 40 g de panela bio Tierra Madre
☑ 60 g de farina qualitat OOO
☑ Un pessic de sal
☑ 15 g de margarina vegetal
☑ 2 préssecs grans ecològics
☑ Un pessic de canyella
☑ Festucs per decorar
Preparació:
Posa el forn a escalfar a 180 º.
Pela i talla en trossos petits els préssecs.
Recobreix la font o motlle amb margarina i farina perquè no s’enganxi el pastís.
En una enciamera, posa la farina, el sucre, la sal i la canyella. Barreja bé.
Bat els ous i fon la margarina una mica.
Fes un buit al mig de la barreja de farina i afegeix els ous batuts, la beguda d’ametlla i la margarina fosa. Barreja-ho tot bé fins a aconseguir una pasta homogènia sense que estigui molt líquida.
Posa la pasta al motlle i afegeix-hi les fruites tallades.
Fiqueu el motlle al forn i deixeu-lo al voltant de mitja hora.
Empolvora amb una mica de sucre i torna a ficar-ho al forn per caramel·litzar perquè quedi més cruixent i afegeix per sobre festucs triturats.
Dolors Roca presentant els seus Préssecs de Cal Roca|CEDIDA
Desig, constància, inspiració, recerca continua…, els quadres de Ferrer Guasch ens transporten als carrers i places de dalt Vila i Sa Penya, a les cases pageses i esglésies rurals d’aquesta Eivissa que tant estimava. Creador d’un estil propi, les seves teles s’omplen de jocs de llums i ombres, blancs lluminosos, i una infinita gradació de tonalitats, on els volums i els plans de l’arquitectura tradicional eivissenca són els seus principals protagonistes.
Església, Mar i Ombres de Ferrer Guasch| Colecció particular
Vicent Ferrer Guasch (Sant Antoni de Portmany, 1917- Eivissa, 2008) fou un pintor eivissenc format a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, encara que ja des de molt jove va rebre classes de pintura del reconegut pintor eivissenc Narcís Puget. El motiu principal de la seva obra és la arquitectura tradicional eivissenca caracteritzada per les blanques parets, la senzillesa volumètrica y la seva bellesa. Vicent Ferrer Guasch neix a Sant Antoni de Pormany, a Eivissa, que aleshores era una petita illa desconeguda i oblidada, dedicada a l’agricultura i a la pesca artesanal. Realitza els estudis primaris a l’escola unitària del mestre Albert d’Eivissa. Ja en aquest temps mostra un gran talent pel dibuix, i animat pel seu pare pinta la seva primer tela als 9 anys. Més tard, en estudiar batxillerat, assisteix a les classes de pintura del reconegut artista eivissenc Narcís Puget, que l’introdueix en aquesta matèria i li proporciona els fonaments pel seu posterior desenvolupament com artista.
El 1932 participa per primera vegada en una exposició col·lectiva a la “Sociedad Cultural Ebusus” d’Eivissa. El 1934 es trasllada a Barcelona i comença a estudiar magisteri del nou Pla Professional, però ha de tornar a la seva illa el 1935 a causa de patir un tifus. El 1936 retorna a Barcelona per a continuar els seus estudis i aleshores esclata la Guerra Civil. Les seves vivències de la guerra les recull en un diari íntim, que comença l’octubre de 1937 i l’acaba l’abril de 1939 quan es desplaça a Menorca on havia mort el seu pare. En acabar la guerra, torna a Barcelona, obté la titulació de mestre, per la qual cosa comença a exercir la docència, però també continua pintat. Més tard estudia a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i exposa regularment a Barcelona, Ciutat de Mallorca i Eivissa. El 1946 finalitza la carrera de Belles Arts. L’any 1962 es trasllada a Eivissa per prendre possessió de la plaça de catedràtic de dibuix de l’Institut Santa Maria d’Eivissa, que ocupa fins a la seva jubilació, l’any 1982. Al llarg de la seva vida va compaginar sempre la docència amb la seva dedicació a la pintura. Ens va abandonar el novembre del 2008.
Vivent Ferrer Guasch (Sant Antoni de Portmany, 1917-Eivissa, 2008)
La varietat Vigatana és una ceba amb no gaire bona conservació. Varietat allargada i panxuda, de tons violacis, apreciada pel seu sabor fort i alhora dolç.
La dolçor i la manca de picantor són les característiques que la destaquen, i sembla estar relacionat amb la pluviometria de la zona d’origen.
Ceba Vigatana a la botiga Tot Agro de Sant Cugat del Vallès
HISTÒRIA La ceba vigatana és una de les poques produccions de ceba que encara es poden trobar a Catalunya. Aquesta ceba s’assembla a la de Figueres, i no se’n coneix l’origen però es ven al mercat de Vic de fa ja molts anys. Té el renom de ceba dolça perquè havia estat considerada així anys enrere, però l’evolució del gust i l’aparició d’altres varietats més dolces fa que hi hagi qui, avui, la trobi lleugerament picant.
DESCRIPCIÓ I PRODUCCIÓ La ceba vigatana és una varietat de l’espècie Allium cepa, de la família de les Liliàcies. És una ceba tardana, allargada, de pell violada, dolça i forta de gust. Els seus ceballots són molt apreciats. Per al bon creixement en una comarca freda com l’Osona calen espècies adaptades a climes freds, la qual cosa fa que només algunes varietats amb característiques específiques, com aquesta ceba, puguin plantar-se durant l’hivern. La llavor se sembra entre el novembre i el començament de la primavera. Un més i mig després, la planta brota, i dos mesos més tard ja apareixen dues o tres fulles i una ceba petita. A final de juny comença la collita. Un cop arrencada, la ceba es deixa assecar al sol entre dos i tres dies per tal que completi la maduració.
Ceba Vigatana a una cuina de Bellaterra
COMERCIALITZACIÓ I CONSUM La ceba vigatana es ven, principalment, al mercat de Vic, però també es pot comprar en petits establiments i botigues de verdura de la zona. Una part de la producció la compren els restaurants de la comarca que han decidit incorporar-la en la seva oferta de plats tradicionals. De sempre, aquesta ceba s’ha menjat sobretot amanida. També és molt bona per escalivar, especialment el ceballot, però aquesta és una pràctica de consum recent i els coneixedors d’aquesta varietat prefereixen consumir-la fresca
AMORES és una Joieria Rellotgeria, creada pel matrimoni Ana i Antonio l’any 1996 al centre de Cerdanyola del Vallès. El seu fill Toni assegura la continuïtat i bon servei.
BotigaJoieria Rellotgeria Amores de Cerdanyola del Vallès
Al seu taller, dissenyen i fabriquem joies a mida, ajudant i coordinant amb el gust de la clientela, perquè darrere de cada joia, hi ha un petit equip de profesionals artesans, amb una tècnica acreditada i disseny que vetllen per cada detall: disseny, cera, fundiciò, reàas, selecciò de gemmes, engast, acabat i packaging. Es un procès laboriós on cal dedicació i sobretot molta passió per l’ofici.
Detall interior de la Botiga Amores de Cerdanyola del Vallès
Ja en el primer contacte amb la família AMORES, es detecta la seva passió per la feina ben feta, perquè els hi encanta el que fan, transmetent plena confiança i honestetat en el ràpid servei i bons preus.
Un dels suggeriments professional de la Botiga Amores és canviar les piles dels rellotges cada any
Eines precises per canviar la pila de rellotges, en aquest cas la d’un Tag Heuer
Quina maravella veure la pulcritud i facilitat en que canvien les piles dels rellotges més sofisticats, el que és d’agrair, perquè són precisos i no fan perdre el temps a la clientela.
Exposició de la Botiga Amores amb prestigioses marques internacionals de rellotges
La seva especialitat com rellotgers professionals està més que demostrada durant tots aquests anys, aportant un servei personalitzat que fan possible les solucions de totes les grans marques internacionals.
Avinguda Primavera, 11-15, (Galeries Unicentre Local 17) ☎️ 935 920 430 08290 Cerdanyola del Vallès
Els nous gestors de l’EMD han canviat els dies de la Festa Major de Bellaterra. A través de la publicació del grup de Whatsapp Bellaterra TV hem vist també reproduït el cartell dissenyat per Blanca Brugera, (La programació oficial es farà públic a final d’aquest mes d’agost).
Presentem el cartell de la Festa Major de Bellaterra 2023! El cartell d’aquesta 40a edició ha estat creat per l’artista bellaterrenca Blanca Brugera|CEDIT
Per commemorar aquestes quatre dècades, la directora d’art, la bellaterrenca Blanca Brugera ha volgut crear un cartell commemoratiu que integri els elements més característics de la Festa Major.
El que sorprèn és que s’ha decidit trencar amb la tradició del Concurs de Cartells que va començar el 1987 i que, fins l’any 2005, es va respectar any rere any.
El de l’any 2005 va ser del tot especial perquè, amb motiu del 75è Aniversari de la creació de Bellaterra, es va decidir reproduir un cartell publicitari de ValentíCastanys, l’artista autor de l’Auca de Bellaterra.
Aquest 2023 se celebra el 40è Aniversari de la Festa Major de Bellaterra, i hagués estat una ocasió popular per fer participar tot el veïnat de Bellaterra, perquè siguin aquest jovent i famílies els qui aportin les seves creacions artístiques per una festa que va perdre personalitat sota l’EMD gestionada durant 13 anys per Ramón Andreu i el seu partit polític GxB, ja que varen treure de les mans de la Unió de Veïns des de l’any 1983.
És una llàstima que els nous gestors no hagin pensat en fer-la amb la participació de tot el veïnat, el que significa una ocasió d’or perduda i demostrar un canvi, i altres formes de gestionar Bellaterra. Ara, més que mai, hem de reclamar el “Facta Non Verba X Bellaterra”, o el que és el mateix, Fets i No Paraules X Bellaterra. F.P.T.
Per commemorar aquestes quatre dècades, la directora d’art i bellaterrenca Blanca Brugera ha volgut crear un cartell commemoratiu que integri els elements més característics de la Festa Major, però el que sorprèn és que s’ha decidit trencar amb la tradició del Concurs de Cartells que va començar el 1987 i que, fins l’any 2005, es va respectar any rere any.
El de l’any 2005 va ser del tot especial perquè, amb motiu del 75è Aniversari de la creació de Bellaterra, es va decidir reproduir un cartell publicitari de Valentí Castanys, l’artista autor de l’Auca de Bellaterra.
Aquest 2023 se celebra el 40è aniversari de la Festa Major de Bellaterra, i hagués estat una ocasió popular per fer participar tot el veïnat de Bellaterra, perquè siguin aquest jovent i famílies els qui aportin les seves creacions artístiques per una festa que va perdre personalitat sota l’EMD gestionada durant 13 anys per Ramón Andreu i el seu partit polític GxB, ja que varen treure de les mans de la Unió de Veïns des de l’any 1983.
És una llàstima que els nous gestors no hagin pensat en fer-la de veritat amb la participació de tot el veïnat, el que significa una ocasió d’or perduda i demostrar un canvi i altres formes de gestionar Bellaterra. Es per això que ara, més que mai, hem de reclamar sempre el “Facta Non Verba X Bellaterra”, o el que és el mateix, Fets i No Paraules X Bellaterra. F.P.T.
Biografia de Valentí Castanys
Va ser la principal figura i impulsor de la revista d’humor esportiu Xut!, nascuda el 1922. Fou col·laborador d’un gran nombre de publicacions d’humor gràfic i informació general: En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, La Veu de Catalunya, La Rambla, La Ciutat o La Piula. Va assolir una gran popularitat com a humorista radiofònic, conferenciant i escriptor, en crear, per exemple, la popular família Sistachs.
Va ser l’il·lustrador de la novel·la Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal, amb qui compartia l’admiració pel cinema i l’humorisme, tal com el mateix Castanys plasmà a Barcelona-Hollywood (1935).
Durant la guerra civil es va refugiar a Donosti, on col·laborà a publicacions falangistes com Flechas y Pelayos, amb el pseudònim As. Després de la guerra col·laborà a Destino ja des de Burgos i al diari esportiu El Mundo Deportivo, que deixà el 1946 per fer un acudit diari a El Correo Catalán a més de crear El Once, amb el que pretengué emular l’èxit del Xut!. L’any 1963 dos monòlegs escrits per ell seran gravats en un disc pel popular actor Joan Capri. Amb el seu humor blanc i costumista, un grafisme net i sense complicacions i un estil de caricatura estilitzada sense massa exageració, fou un dels principals humoristes catalans de la postguerra.
Història de les vacances: així es va aconseguir el dret al descans
Colecció Bellaterra.Cat|Museu d’Arts Decoratives de Paris
A la conquesta del temps lliure: una història de les vacances El descans és un dret llaurat a poc a poc al llarg dels segles. Avui dia, la precarietat i el treball digital imposen noves dificultats per desconnectar
La vida són dos dies i un és dilluns. Hi va haver un temps en què ni això: en el passat, amb cada clarejar despuntava una nova jornada de treball, i no existia l’opció d’aferrar-se al cap de setmana o un dia de festa per trencar amb la rutina.
En alguns llocs del món, el descans ni tan sols és un dret actualment. Les vacances són un invent i, com qualsevol invent, tenen la seva pròpia història.
JULIOL I AGOST: EGO, CALOR I RELAX Els antics romans van ser els primers a donar-se un respir del treball. Al segle VI abans de Crist, Tarquini el Soberbi, últim rei de Roma, va tenir la bondat de concedir un dia lliure anual als esclaus durant les fires llatines d’abril, en què es rendia homenatge al déu Júpiter. Cinc segles més tard, Juli Cèsar i el seu fill adoptiu August van traslladar aquestes festes a l’estiu i van signar amb els seus noms els dos mesos de l’any que encara avui identifiquem amb l’oci i el descans.
Els emperadors i els patricis romans també van ser pioners a passar els dies de calor a viles allunyades de la ciutat on es dedicaven a relaxar-se. És del verb llatí vacare (que vol dir estar vacant o ociós) d’on procedeix la paraula vacances.
VACANCES PER FARDAR L’Edat Mitjana va quedar per al record com un moment de molta feina i poca diversió, però el cristianisme imperant va donar ales al pelegrinatge religiós: els fidels sortien de casa per visitar Roma, Jerusalem i Santiago de Compostel·la. El turisme medieval va derivar després en el llarg viatge anomenat Grand Tour que feien nobles i burgesos entre els segles XVI i XIX per donar carpetada a la seva educació universitària.
A la devoció i la cultura es va sumar una tercera raó per practicar aquest turisme primigeni: el postureig. Als estats italians del segle XVIII es va posar de moda marxar de vacances a l’estiu per presumir davant dels veïns, segons diuen Maria i Laura Lara, professores doctores d’Història, escriptores guanyadores del Premi Algaba i acadèmiques de la televisió. «Els ciutadans consideraven inconcebible quedar-se a la ciutat durant l’estiu», expliquen. «Hi havia una picabaralla entre les famílies per anar a la millor vila, no només per passar-ho bé, sinó pel que en pensarien els altres burgesos o aristòcrates».
A mitjan segle, les vacances es van popularitzar entre els que es podien permetre desaparèixer uns dies al balneari, la platja i la muntanya per tenir cura de la seva salut: els beneficis terapèutics de l’aire lliure motivaven els rics a fer les maletes. Al segle XIX, la reialesa es va apuntar al pla de l’estiueig i les classes més humils van fer el mateix quan l’expansió del ferrocarril va facilitar els desplaçaments a preus assequibles.
LA LLEI DEL DESCANS El dret a les vacances pagades es va plantejar per primera vegada al segle XX. Alguns països, com Finlàndia, Àustria o Suècia, el van introduir a la seva legislació als anys 20, i Espanya va instaurar un permís de quinze dies lliures a l’any per als funcionaris públics el 1918.
Per fi, el govern de la Segona República Espanyola va establir set dies de descans remunerat per a tots per mitjà de la Llei del Contracte del Treball, encara que van ser pocs els que els van poder gaudir.
El 1936 França va aprovar dues setmanes de festa per a tots els treballadors. I dos anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, el règim franquista va legislar sobre les vacances al Fuero del Trabajo de 1938, però sense detallar-ne la durada. El 1944 Espanya va recuperar els seus set dies lliures i el 1948 les Nacions Unides van recollir les vacances periòdiques pagades a la seva Declaració dels Drets Humans .
Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, les vacances es van generalitzar entre la població. I als anys 60, en ple desenvolupisme franquista, els espanyols van posar rumb al poble, al camp oa la costa a bord dels seus SEAT 600.
L’Estatut dels Treballadors actual contempla un mínim de 30 dies naturals de vacances, una xifra que situa Espanya per sobre de la mitjana pel que fa a descans de la feina. En aquest rànquing hi surten perdent els països asiàtics i americans. La Xina i els Estats Units són els pitjors aturats: les empreses no tenen l’obligació de concedir cap dia de vacances als empleats.
ELS DIES LLIURES: UN PRIVILEGI? El panorama laboral dels darrers anys, ferit per les crisis econòmiques i la precarietat, situa els treballadors en una posició vulnerable que complica l’exercici i la reivindicació de drets que es donaven per suposats, com el de les vacances.
Alejandro del Río, advocat laboralista i membre de la direcció del sindicat Comissions de Base (co.bas) de Madrid, coneix bé les discrepàncies entre empresaris i empleats al voltant de les vacances, i detecta amb facilitat les estratagemes administratives que menyscaven el descans de els treballadors (contractes fixos discontinus, un ús deshonest de l’ERTE, etcètera). Segons la seva opinió, que aquests casos tendeixin a solucionar-se amb acords econòmics entre les parts només serveix per posar pegats a un sistema defectuós.
«El dret al descans ha de ser un dels pilars fonamentals dels drets de les persones treballadores. Sense ell, estaríem abocats a treballar sempre més i més, complint les exigències del mercat», diu l’advocat.
OFICINA AL MÒBIL I WI-FI A LA PLATJA A l’era dels smartphones i del teletreball, la vida personal i la laboral s’embullen fins a un punt en què costa distingir on acaba una i comença l’altra. La lluita pel descans avui s’entaula en un camp de batalla poc conegut: el de la desconnexió digital.
La Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals i garantia dels Drets Digitals de 2018 permet que es pugui deixar anar el mòbil i tancar el portàtil a la fi de la jornada, un dret que a la pràctica resulta força esmunyedís. «La llei t’empara, però si desconnectes, t’estàs assenyalant com el que no agafa el telèfon», adverteix del Río. I això pot tenir represàlies, com un mal clima laboral o fins i tot un acomiadament dissimulat amb altres causes.
Arran de la creixent tendència a treballar des de casa, també han sorgit nous costums com el worktation (treballar des de la destinació de vacances) o el flexiworking (treballar sense horaris) que, malgrat la seva intenció d’oferir més llibertat al treballador, posen en escac la possibilitat d’una desconnexió efectiva i reparadora.
EL DRET A NO FER RES Per a les historiadores Lara, aquesta nova realitat té el seu costat bo. «Aquest xoc de la tornada a la feina al setembre es fa menys costa amunt. Avançarem cap a unes vacances de menys descans net, però amb un impacte menor de la tornada a la feina».
Del Río, al contrari, pensa que no ens hem de conformar amb aquestes vacances a mitges. «La lògica capitalista ens exigeix cada cop més temps de treball. El futur d’aquests drets passarà per la capacitat que tinguem d’organitzar-nos per defensar-los».
Hi ha arguments de tota mena a les vacances: professionals (el descans millora la productivitat), mediambientals (el planeta necessita que rebaixem la hiperproducció i el consum exacerbat), psicològics (els dies lliures redueixen l’estrès) i purament hedonistes: treballar menys significa viure una mica més.
BELLATERRA.CAT 