El Regne d’Espanya, que en aquests moments presideix el Consell de la UE, ha sol·licitat a aquesta institució la incorporació del català, l’euskera i el gallec al llistat de llengües oficials que consten al reglament 1/58. És un fet, no pas una promesa, que mai s’havia volgut donar.
El calendari també és clar; el 19 de setembre. Tots els precedents de modificació d’aquest reglament s’han aprovat per unanimitat, que és la regla fixada perquè prosperi. Pedro Sánchez va dir ahir que “Espanya es fa escoltar a Europa”. Ara que és el president del Consell de la UE i que és justament aquesta institució la que té la competència per modificar el reglament (no és el Parlamet, no és la Comissió), ara té una ocasió magnífica de demostrar-ho.
Per a Junts per Catalunya, l’acord per formar la mesa del Congrés no anava de càrrecs a la mesa ni de presidències de comissions, que és el que habitualment figura en aquesta mena d’acords. Ni podia anar, de cap manera, vinculat a la investidura. No ens mouran promeses o voluntats polítiques sense garaties de compliment de qui no ens genera cap confiança. No sé si aquesta distància s’escurçarà o no. Però si arriben acords futurs, serà perquè porten incorporat el seu compliment de manera comprovable. Com ha estat el cas.
A alguns els semblarà massa, i a d’altres els semblarà poc. És una negociació per la mesa del Congrés. La investidura està exactament allà on estava l’endemà de les eleccions.
NOTA: El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l’Alguer i tradicional a Catalunya del Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada a Catalunya, el País Valencià (tret d’algunes comarques i localitats de l’interior), les Illes Balears (on també rep el nom de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer segons l’illa), Andorra, la Franja de Ponent (a l’Aragó), la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (un petit territori de Múrcia habitat per pobladors valencians), i en comunitats arreu del món (entre les quals destaca la de l’Argentina, amb 200.000 parlants). Té deu milions de parlants, dels quals quasi la meitat ho són de llengua materna; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d’habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com a llengua materna, és parlada per quatre milions de persones (29% de la població del territori lingüístic), de les quals 2.263.000 a Catalunya, 1.521.000 al País Valencià i 417.000 a les Illes Balears. Com les altres llengües romàniques, el català prové del llatí vulgar que parlaven els romans que s’establiren a Hispània durant l’edat antiga.
NOTA: L’euskera ho parla el 37% de la població basca, aproximadament un milió d’euskaldunak, traduït literalment com “els que parlen euskera”, que viuen als diferents territoris bascos situats als dos costats de les muntanyes Pirineus . Precisament en aquesta zona geogràfica és on hi ha gran part dels jaciments paleolítics més rellevants i on es concentra la major part de l’art rupestre del continent. A més, coincideix amb l’àrea geogràfica de més concentració humana d’Europa Occidental durant el període glacial, cosa que seria significativa a l’hora de remuntar-se a les arrels lingüístiques europees.
Theo Venneman, un reconegut lingüista de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic, afirma que “totes les llengües tenen el seu origen en algun costat, moltes vegades no sabem on. Però en l’època que tractem aquí, l’euskera no havia vingut de cap lloc, ja era aquí quan van arribar les altres llengües. Sota aquest concepte, l’euskera és la llengua més antiga d’Europa. Totes les altres llengües són idiomes forans que van venir de l’Est i que van ser tan influents que podien imposar les seves llengües als habitants primitius. […] el basc és l’única supervivent de tota una família idiomàtica europea”.
Segons aquesta teoria a Europa no hi va haver una única llengua, sinó multitud de dialectes emparentats entre si, dels quals l’èuscar seria l’única llengua supervivent. Per això el basc constituiria el darrer nexe lingüístic amb les cultures de la Vella Europa.
Tot i que molts investigadors han intentat durant anys, donar llum sobre els orígens del basc, la veritat és que continua sent un enigma sense resoldre. És per això que la lingüística oficial defineix l’euskera com una llengua aïllada , és a dir, sense relació amb cap llengua coneguda, i el parentiu amb altres llengües encara està per determinar.
NOTA: EL galego el parlen uns 2.800.000 habitants. El territori geogràfic de la llengua gallega està delimitat per la comunitat autònoma gallega i les àrees més occidentals d’Astúries, Lleó i Zamora, a més de tres petits llocs d’Extremadura. La distribució del gallec és geogràficament força homogènia, sense que hi hagi àrees territorials en què no se’n constati l’ús.
A més d’això, i per les circumstàncies històriques de l’emigració de la població per tot el món, hi ha àrees amb àmplia presència de comunitats gallegues que van conservar la seva llengua com a vehicle comunicatiu, no només a l’àmbit privat, sinó també al públic, a mitjançant publicacions periòdiques, literàries o fins i tot en la comunicació radiofònica dels països d’acollida. Persisteixen àmplies comunitats de parlants a ciutats com Barcelona, Zuric, Montevideo o Buenos Aires.
Font: Carles Puigdemont (130è President de la Generalitat de Catalunya), Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 