Catalunya compta actualment amb 65 Entitats Municipals Descentralitzades, ubicades majoritàriament a la demarcació de Lleida
l’EMD de Bellaterra és la segona més gran de Catalunya després de Valldoreix|FOTO: BELLATERRA.CAT
Irene Montagut|Pobles, ciutats, vil·les… Més grans o més petits, amb més o menys habitants, però tots són municipis. Alguns tenen, fins i tot, petits nuclis poblacionals aïllats. Aquests són les Entitats Municipals Descentralitzades, EMD.
Catalunya compta actualment amb 65 EMD, majoritàriament concentrades a l’Alt Pirineu i l’Aran. La Demarcació de Lleida en concentra 54, a les comarques de Tarragona n’hi ha 6, a les de Barcelona 4 i a les de Girona 1.
Tot i superar la cinquantena, són entitats poc conegudes. Què són i com funcionen les EMD? Qui les dirigeix? Com es creen? Qüestions bàsiques al voltant d’aquests nuclis poblacionals que conviuen a Catalunya entre pobles i ciutats reconegudes.
Què és una EMD? Una Entitat Municipal Descentralitzada és un tipus d’entitat d’àmbit territorial inferior al municipi. És a dir, un govern local per sota d’un municipi, com una autonomia a l’interior del municipi. Així ho estableix l’article 86.7 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “Les concentracions de població que dins d’un municipi formin nuclis separats es poden constituir en entitats municipals descentralitzades”.
Com funciona? Les EMD tenen un president o presidenta que elegeixen els veïns en votació majoritària. També hi ha una junta de veïns que, juntament amb el president, s’encarreguen de dirigir l’entitat.
Com s’escullen aquests representants? El president es vota el mateix dia de les eleccions municipals: els votants d’una EMD voten en dues urnes, una per escollir els regidors del municipi i una altra on trien el nom del candidat a president de l’EMD. Els vocals són nomenats pels partits polítics segons els resultats a les eleccions del municipi.
Hi ha algun requeriment especial? Sí. Només poden ser elegits president i vocals de la junta persones residents a l’EMD.
Què decideixen els dirigents de l’EMD? Tenen unes competències mínimes a complir que es poden complementar negociant-ho amb l’ajuntament del municipi. Aquestes són: vigilància dels béns d’ús públic, conservació i administració del seu patrimoni, enllumenat públic i neteja viària, execució d’obres i prestació de serveis de competència municipal d’interès exclusiu de l’entitat, ordenació del trànsit de vehicles i de persones, conservació i manteniment de parcs i jardins i patrimoni històric i artístic i, finalment, les activitats culturals i esportives.
Només un 14% dels joves barcelonins de zones humils utilitzen la llengua del país, mentre que en les àrees de renda més alta el percentatge puja fins al 41%
El castellà és l’idioma d’ús preferent per a quatre de cada sis veïns de la capital de 15 a 34 anys
La Plataforma per la Llengua idea un pla per revertir la tendència a l’àmbit metropolità
Que el català tenia, i té, un problema d’ús social focalitzat en l’entorn metropolità de Barcelona no és cap descobriment equiparable al de la sopa d’all. Se sabia i està documentat. Ara, però, un estudi fet per l’Ajuntament de la capital catalana a partir de 1.407 entrevistes presencials a veïns de l’urbs d’entre 15 i 34 anys ha revelat que la salut de la llengua entre els joves, el col·lectiu que ha —o hauria— d’assegurar-ne la pervivència a futur, és, si més no, precària. La primera dada genèrica que així ho corrobora és que únicament un 28,4% dels enquestats fan servir el català de manera habitual. El castellà, per contra, triplica aquest percentatge (62,1%), mentre que l’anglès es queda en un 2,3%. Aquesta, però, és una mitjana que queda matisada, i molt, quan es llegeixen les xifres per zones geogràfiques. I és que l’estudi municipal estableix tres categories en funció de la renda mitjana de l’any 2017 de la llar on viuen els joves que formen part de la mostra. El primer grup l’integren aquells barris on els ingressos anuals fluctuen entre els 21.609 i 32.806 euros. Hi trobem des de la Marina a Ciutat Meridiana, passant per Trinitat Vella, per citar-ne només alguns. Aquí, la situació del català és especialment complexa, ja que només l’utilitza un 13,9% dels joves. Malgrat que en aquests indrets l’arrelament del castellà és lleugerament superior al de la mitjana de la ciutat —69,7%—, el fet realment diferencial és el percentatge de veïns d’entre 15 i 34 anys que té com a primera llengua un altre idioma (13,7%). En el conjunt de Barcelona, aquest indicador tot just és del 7,2%.
La segona categoria la integra aquell sector de l’urbs, essencialment l’Eixample, on els inquilins tenen una renda d’entre 33.078 i 39.823 euros/any. Aquí, l’indicador sobre la presència del català és millor (32,0%), però tampoc per tirar coets, mentre que el del castellà està més o menys en sintonia del valor mitjà (63,6%). Per contra, aquí, les altres llengües, relacionades sobretot amb l’immigració, tenen una presència poc menys que residual (2,9%). Finalment, a la zona alta de Barcelona —de 39.875 a 109.146 euros— és on el català entre els joves està més igualat respecte al castellà (41,3% i 51,3%). Aquí, el percentatge que diu que el seu coneixement de la llengua és bo és del 55%, xifra que és sensiblement inferior a la que es dona a la l’Eixample (58,7%). A les zones més humils, es queda prop del 48%.
Ateses realitats com aquesta, la Plataforma per la Llengua ha posat en marxa un pla per fomentar l’ús del català en aquells entorns metropolitans —Badalona, Santa Coloma…— on coixeja el nivell de penetració del català. A través d’iniciatives com, per exemple, tallers de rap es vol arribar més als joves, de la mateixa manera que es volen adreçar cursos a col·lectius específics, com ara dones immigrants.
1.407 joves han participat en l’enquesta de l’Ajuntament de Barcelona.
No són pocs els restauradors que pensen que no han de permetre l’entrada de gossos en els seus restaurants perquè la llei ho prohibeix. I no és ben bé així.
La dama i el rodamón (pel·lícula de 1955) WALT SIDNEY
La normativa europea diu que els animals domèstics, inclosos els gossos, no han de tenir accés als llocs on es preparen, manipulen o emmagatzemen els aliments: no especifica l’exclusió d’animals de les àrees on se serveix menjar, com pot ser el menjador d’un restaurant.
En aquest cas, li correspon a l’operador de l’empresa alimentària decidir si hi ha risc que els gossos entrin a àrees d’aquest tipus si els permet l’accés a les instal·lacions. Això sempre que no hi hagi una ordenança municipal o llei autonòmica que digui el contrari: cosa que a Espanya passa, donant lloc a disparitats sorprenents, encara que en les terrasses hi ha certa generalització en la permissió de la permanència amb mascotes.
A Barcelona, l’ordenança municipal deixa a criteri dels propietaris dels locals l’accés o la restricció de mascotes. La pregunta que es faran, llavors, molts d’ells per prendre la decisió és: són els gossos en restaurants un perill per a la seguretat alimentària? I al no saber amb certesa la resposta, és habitual que optin directament per vetar l’entrada de mascotes al seu establiment per curar-se en salut (mai millor dit).
No obstant això, si països com França, Alemanya, Països Baixos, Hongria o Itàlia , els índexs d’higiene alimentària en restaurants estan en l’estàndard mitjà de la Unió Europea, estan regits per la mateixa normativa europea, i és habitual veure-hi gossos acompanyant als seus amos a l’interior de cafeteries i restaurants, conclourem que hi ha la forma de conviure amb mascotes en restaurants sense que això suposi un risc per a la higiene del local.
Inclòs Portugal ha aprovat fa poc una llei que permet explícitament l’entrada de gossos en restaurants
Sense contacte amb aliments, el risc és baix
Molts restauradors desitjarien deixar entrar mascotes a les seves instal·lacions per equiparar-se a països com França, Alemanya o Itàlia, i per contribuir a la salut d’aquests animals, que tenen una millor qualitat de vida si poden formar part de l’oci quotidià dels seus amos. A més, els locals que permeten l’entrada a gossos es veuen recompensats econòmicament, ja que són alguns dels que més clientela fidel aconsegueixen.
No obstant això, majoritàriament no solen fer el pas fonamentalment per tres motius: salut, seguretat i estètica .
La gent vol saber que els gossos no els posaran malalts, no els mossegaran, i no interrompen la seva experiència gastronòmica.
No obstant això, hi ha una conscienciació cada vegada més gran pel que fa a la educació dels gossos , i és possible una millor convivència dia a dia. Per això la principal preocupació que queda és sobre higiene.
Klaas Romaní , tècnic de la consultoria alimentària Seguretat Alimentària i de l’Aigua (SAIA), explica que els animals mai haurien d’entrar en àrees de manipulació d’aliments, on es poden donar contaminacions, però que la seva presència a la sala, més que un problema d’higiene, és una qüestió de tolerància per part de la resta de comensals. “Lògicament, en el cas de gossos guia o animals similars d’assistència, la seva presència hauria de ser permesa sempre”, diu, però matisa que “per a la resta ha de quedar molt clar a tots els clients si es permet o no la seva presència, per part del restaurador”.
Aquest fet ens fa pensar que si els gossos guia no representen un risc per als humans, en estar educats per conviure a la perfecció amb les persones, altres animals que ho estiguin tampoc ho haurien de ser.
En aquest sentit, Marta Trias , que és tècnica d’aquesta mateixa consultoria, recorda que hi ha altres perills amb més risc de contaminació dels aliments que la presència de mascotes, com l’entrada dels proveïdors a les cuines, o disposar de plantes dins de les zones de manipulació d’aliments, de manera que si realment els gossos no passen de les zones de servei, el seu accés als restaurants no hauria estat un risc.
Irene Molins, també tècnica de SAIA, també opina en la mateixa línia, i afegeix que els gossos en restaurants no haurien de ser un risc de contaminació per als aliments, sempre que se segueixin les pautes d’higiene que s’especifiquen a continuació en aquest post.
Pautes d’higiene per a restaurants que permeten gossos
Si un restaurador decideix permetre l’entrada a gossos al seu restaurant ha d’indicar a l’entrada del local , i sol·licitar que vagin subjectes amb corretja. A més, ha de seguir una sèrie de pautes per mantenir els estàndards de seguretat alimentària al seu local.
Alguns d’ells són:
Garantir que el personal del local s’abstingui de tocar gossos , i en cas contrari, rentar-se immediatament les mans i si pot ser desinfectar amb un producte específic, per evitar contaminació creuada amb aliments.
Si serveixen menjar o aigua per a gossos en recipients específics , han de comptar amb instal·lacions adequades per a netejar-los, separadament dels recipients i estris per a persones, o fins i tot millor, si són d’un sol ús.
Desenvolupar un protocol per netejar possibles deixalles dels gossos, i comptar amb productes específics per a fer-ho.
Si és possible, proporcionar un espai separat per a persones amb gossos, allunyat el màxim possible de les cuines o altres llocs on es preparen, manipulen o emmagatzemen aliments. Així també es garantirà millor la convivència amb altres comensals. Si el restaurant disposa de terrassa seria el lloc ideal.
Addicionalment, és recomanable:
-Desenvolupar un protocol específic per a tractar queixes de clients i gossos molestos.
-Proporcionar informació i/o senyalització per a informar els clients de la decisió de l’empresa de permetre o no permetre l’entrada de gossos en certes zones del local.
-Comptar amb una assegurança de responsabilitat civil .
És molt aconsellable que els restauradors que es plantegin obrir el seu local a mascotes comptin amb assessoria especialitzada d’una consultoria en seguretat alimentària que els orienti en la consecució dels objectius d’higiene necessaris.
Una qüestió més cultural que de seguretat alimentària
En l’admissió o no de gossos en restaurants i en la legislació local en aquesta matèria, la qüestió cultural influeix igual o més que la qüestió sanitària.
Com hem explicat, si la normativa europea és flexible pel que fa a l’entrada de gossos en llocs on físicament no es prepara, manipula o emmagatzema menjar, cada ciutat, comunitat o Estat ha de l’orientació de la seva legislació al seu rerefons cultural, a quin paper es dóna socialment a les mascotes.
És natural que França , país conegut per la seva elevada proporció d’amants dels gossos, amb una de les proporcions de gossos més altes del món ( 17 per cada 100 persones ), tingui una cultura de tolerància a què aquests animals puguin fer el màxim d’activitats al costat dels seus amos, que solen educar correctament perquè això sigui possible, i aquesta es vegi reflectida en un emmotllament de les seves normatives. El mateix passa a Alemanya , on hi ha la població de gossos més elevada de la Unió Europea: més de 9 milions ( 11 per cada 100 persones) , o Hongria o els Països baixos, amb una de les proporcions de gossos per habitant més elevades d’Europa: 20 i 21 gossos per cada 100 habitants respectivament.
En aquest sentit, resulta lògic que Espanya , amb una població de gossos de més de 6 milions ( 13 per cada 100 persones ), vagi en la línia d’assolir uns estàndards de tracte als gossos en la línia dels seus veïns europeus. Iniciatives com Sr. Gos reivindiquen que així sigui. Una major responsabilitat dels propietaris cap a l’educació de les seves mascotes i una major obertura en la seva acceptació en els llocs públics, com els restaurants, són dos punts sobre els quals hauria de pivotar l’estratègia per aconseguir-ho.
Font: Saia, Consultoria en seguretat alimentària i APPCC a Barcelona
BELLATERRA.CAT 