La Comissió Europea va recollir ahir el guant de la proposta franco-alemanya i va plantejar un pla de rescat econòmic per a tota la UE per valor de 750.000 milions d’euros, dels quals 500.000 serien ajudes directes i 250.000 tindrien forma de crèdits.
El pla respon a les expectatives dels països més afectats per la pandèmia, que són Itàlia i Espanya, que també en serien els principals beneficiaris. En concret, Itàlia rebria al voltant de 80.000 milions en transferències i Espanya uns 75.000.
Aquest pla encara ha de superar molts obstacles per ser efectiu, però en si ja suposa un pas de gegant pel canvi de paradigma que comporta. Aquests 500.000 milions sortirien de deute a 30 anys que emetria la mateixa Comissió Europea i que hauria de posar les bases per reconstruir les economies més malmeses pel coronavirus. Els països del nord, amb Holanda al capdavant, ja han arrufat el nas i es disposen a presentar batalla, ja que pretenen que tot el paquet d’ajuda sigui en forma de crèdits condicionats a reformes estructurals. De fet, la Comissió ha incorporat aquesta condicionalitat en la seva proposta, però no és segur que amb això n’hi hagi prou.
Una primera cimera de caps d’estat i de govern s’ha convocat per al 18 de juny, però a Brussel·les creuen que l’escenari més realista és que no es pugui donar llum verda al pla, previsiblement amb alguna correcció, fins a principis de juliol, de manera que els primers diners arribarien als estats al mes de setembre. Un cop més els mecanismes de reacció de la Unió davant d’una crisi econòmica són lents i farragosos, sotmesos a negociacions interminables que sempre acaben descafeïnant els acords i restant-los ambició. Però si aquesta vegada s’aconsegueix salvar el cor de la proposta, l’espera haurà valgut la pena, perquè per primera vegada hi haurà una mutualització del deute a través de la Comissió Europea, que funcionarà com un autèntic govern federal (en el sentit que va donar Alexander Hamilton als Estats Units).
Ara bé, perquè la intervenció europea acabi sent autènticament federal hauria de dirigir directament aquests fons al que en llenguatge europeu es coneix com a regions o entitats subestatals. D’acord amb el principi de subsidiarietat, aquests diners haurien de ser gestionats directament. En el cas de Catalunya, per la Generalitat, que és l’administració més pròxima al territori i que coneix millor la seva realitat econòmica, social i sanitària.
Aquesta seria l’única manera d’evitar que la política partidista –és a dir, els interessos de PSOE i PP i també els de la superestructura que controla l’Estat– interferereixi en el debat econòmic. Igual que als anys 60 va ser el Banc Mundial qui va dir a Espanya on s’havia de construir la primera autopista (l’AP-7 que recorre la costa mediterrània), ara Brussel·les hauria de fixar els criteris d’inversió sectorial i territorial, i fer confiança als governs autònoms que tenen la responsabilitat de rescatar l’economia amb decisions estratègiques i sostenibles a llarg termini.
BELLATERRA.CAT 