La potenciació mediàtica d’artefactes polítics d’ideologia espanyolista disposats a violentar la societat catalana forma part d’una estratègia per intentar destruir el seu procés d’alliberament. No és pas cap estratègia nova, tanmateix. Només cal mirar uns quants anys enrere per trobar més intents, per bé que en contextos diferents. La diferència és que ara, l’estratègia, té més fondària perquè Espanya necessita frenar com sigui el procés català. I té dues poderoses raons: la primera és l’orgull, ja que el marc mental espanyol no pot imaginar una humiliació més gran que veure Catalunya independent; i la segona és l’espoliació, ja que sense Catalunya no li és possible mantenir el pla nacionalista d’autovies sense vehicles, de trens d’alta velocitat sense passatgers, d’estacions i aeroports fantasma, d’obres faraòniques de caràcter mussolinià o estalinista, ni tampoc l’estatus d’una ciutat com Madrid, que tot i els milions d’euros abocats any rere any per dotar-la d’una certa entitat, queda geogràficament arraconada i intel·lectualment desbordada per la força, el dinamisme, la creativitat, el talent i l’europeïtat de Barcelona. Un fet, aquest, particularment valuós, tenint en compte que Barcelona, no és capital d’Estat, no disposa dels immensos beneficis econòmics que això reporta i, per si fos poc, té un Estat en contra que treballa nit i dia en detriment del seu progrés i del de Catalunya. Imaginem, doncs, on seríem, si Barcelona, en comptes de ser la capital provincial que propugnen Ada Colau i els seus acòlits, fos la capital d’un Estat d’Europa.
Diguem-ho clar: l’artefacte d’Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d’hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i ressucitador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials. És a dir, que voler la llibertat de Catalunya seria una actitud burgesa i reaccionària impròpia de mentalitats universalistes, progressistes i altres ismes ‘txupi-guai’. En canvi, defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que siguin llunyans, negar l’espoliació de Catalunya i fer-se l’orni davant els atacs als nostres drets nacionals seria modern, assenyat, innovador, insurgent i revolucionari. Fixem-nos que Colau és incapaç d’articular una sola frase davant d’un micròfon sense criminalitzar el govern català. I per què? Doncs perquè la figura que lidera políticament el Procés, a ulls del món, és el president Mas. Però si fos Junqueras, faria exactament el mateix, perquè els horitzons universalistes de la senyora Colau són Saragossa, Màlaga, Madrid… És a dir, fronteres espanyoles ben definides.
No és estrany, doncs, que els artefactes d’Ada Colau i Pablo Iglesias rebin tant de suport espanyol. Són l’estratègia disfressada de canvi per fer que el sistema i la submissió catalana romanguin inalterables. És cert que aquests artefactes, un cop arriben al poder, diuen negre on abans havien dit blanc i acaben desemmascarats, però aconsegueixen l’efecte desbaratador, que és el que perseguien. El pla consisteix a alentir el procés català per tal de provocar un cansament que el desactivi i que l’aparti dels focus dels observadors internacionals. La dona maltractada no pot obrir la porta i ser lliure, segons Colau. “Amb Espanya hem de compartir pis”, diu. Només li falta afegir: i si no t’agrada t’aguantes.
Però hi ha més perles en la disfressa d’Ada Colau: “Mai no mentiré”, “Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper”, “No sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres”, “He votat SÍ-SÍ, però comparteixo molts motius amb els qui han votat SÍ-NO, segurament més que amb alguns que han votat SÍ-SÍ”. Tanmateix, tot i dir-nos que mai no faria carrera política, ara resulta que vol ser alcaldessa de Barcelona. No se’n diu mentir, d’això? Barra, molta barra! I ja que ens parla de fronteres, quins moviments ha desenvolupat la senyora Colau al llarg de la seva vida per tal que Espanya deixi de ser Espanya, esborri les seves fronteres amb Portugal, el Marroc i l’Estat francès i es dilueixi sense identitat nacional en la macedònia planetària? Si està en contra de les fronteres, com és que no ha dit mai res sobre les fronteres constitucionals espanyoles que impedeixen la federació dels Països Catalans –de les ‘Comunidades Autónomas’, en llenguatge Colau– i la recepció de TV3? Com és que no ha mogut mai un dit contra el lingüicidi que el govern espanyol està duent a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja? Que no és aquella llengua la mateixa que també és agredida al Principat? Per quina raó la senyora Colau, tan afeccionada a passejar-se pels platós de televisions catalanofòbiques espanyoles, no utilitza la quota mediàtica de què disposa per defensar la unitat de la llengua catalana?
Finalment, amb relació a les afirmacions que ha fet sobre el seu vot en la consulta del 9-N passat, la senyora Colau mostra unes contradiccions impròpies d’algú que encapçala una llista electoral. D’entrada, diu que va votar SÍ-SÍ, però de seguida palesa que ho va fer a contracor, talment com si no tingués altre remei, per raons d’imatge, per contrarestar el seu perfil espanyolista. I la prova és que ha corregut immediatament a fer-se perdonar per Espanya tot dient que s’identifica més amb bona part dels votants del SÍ-NO, que no pas amb els de SÍ-SÍ. Fantàstic! Tothom sap que definir-se en contra de la independència de Catalunya resulta molt productiu a l’hora de ser convidat als platós televisius espanyols. El vot SÍ-SÍ de Colau, per tant, no és res més que una argúcia de cara a l’electorat català per tal que no se li vegi el llautó. Però una altra argúcia és la utilització del nom de Colau com a imatge de marca omnipresent, a fi d’evitar que la candidatura es pronunciï sobre la llibertat de Catalunya. I és que quan la candidatura ho fa pel seu compte, com ha passat aquest mes de maig, es retrata dient que la llibertat de “Cacaluña”, “con ñ de coño” és cosa de “catalufos”.
Doncs bé, hi ha poques coses tan reaccionàries com fabricar una candidatura política entorn d’una persona. I per veure fins a quin punt és així, a més d’escoltar exactivistes de la PAH, que acusen Colau d’arbitrària, assetjadora i manipuladora, n’hi hauria prou d’apartar aquesta senyora del focus perquè el seu globus fes un pet com una gla. Dins del globus, naturalment, hi ha ICV-EUiA amb candidats que difonen comentaris de caràcter racista anticatalà. I si a això hi afegim que ICV es presenta a si mateixa com a ‘canvi’, després d’haver governat trenta anys Barcelona –trenta anys!– al costat del PSOE de Catalunya, n’hi ha per a llogar cadires! Quina diferència amb la CUP, una força veritablement d’esquerres, que no té problemes a l’hora de situar el seu país en el mapa i que sap molt bé que els drets socials d’un poble són indestriables de la seva llibertat nacional.
BELLATERRA.CAT 