Tornem-hi amb l’himne
JOAN J. QUERALT
Espanya és un país curiós. Dos secretaris d’Estat, en nom del Govern central, envien als presidents dels clubs que s’enfronten aquesta nit, Barça i Bilbao, a la final de la Copa del Rei una carta… privada. Si filem molt prim, aquí hi podria haver una infracció: diners i mitjans públics per a una activitat privada. Però sabem que no és així: sabem que la missiva és pública i que, segons els vigents usos governamentals, es filtra a trossos.
¿De què va la carta? Per als ciutadans comuns que paguem el sou dels dos secretaris d’Estat, el seu personal de suport i els spin doctors que deuen haver redactat la carta, així com els mitjans de transport d’aquesta, la carta és secreta. A partir de fragments deduïm que xiular l’himne d’Espanya és dolent, inconstitucional potser, que no va amb el senyoriu i el prestigi de les entitats que disputen el trofeu i que, hipotèticament, podria ser un acte esportivament violent; i, per tant, sancionable. Sancionable no tant en els individus –¡pobre, potser, del que enxampin!– sinó per als clubs.
¿Existeix l’obligació d’aplaudir l’himne espanyol? ¿Existeix l’obligació de seguir-lo –alguns diran suportar-lo– en silenci? Ni una cosa ni l’altra; ni l’himne espanyol ni cap altre. ¿És violent protestar contra l’execució en públic de l’himne espanyol, en un acte, d’altra banda, no oficial? En absolut: ni incita a la violència, ni al racisme, ni a la xenofòbia ni a la intolerància en l’esport, objectius lloables que pretén eradicar la llei antiviolència. És legítim dissentiment polític, pacífic, públic i col·lectiu davant una determinada situació política i social contra la qual els xiuladors reaccionen sorollosament.
Com fins i tot l’actual Tribunal Constitucional ha reiterat, no existeix en el vigent ordenament el patriotisme constitucional. Al contrari, discrepar de l’ordre vigent, lluitar políticament i cívicament per a la seva modificació, fins i tot radical, és legítim; ni es pot prohibir ni encara menys criminalitzar. Els espectadors, siguin els que siguin, tenen el dret de manifestar-se contra qui els vingui de gust i com els vingui de gust. Un camp de futbol no és un estat d’excepció, on els drets ciutadans bàsics estiguin o puguin ser limitats. Aquesta implícita exigència de conformitat amb l’ statu quo formulada pels secretaris d’Estat recorda la multa que es va imposar al Barça als anys 40 perquè els espectadors no havien aplaudit amb prou entusiasme el dèspota per tots sofert.
No hi ha en absolut cobertura legal ni per impedir ni per sancionar que es xiuli l’himne espanyol o qualsevol altre himne oficial. Existeix, al contrari, empara constitucional per manifestar pacíficament, sonorament, públicament i col·lectivament la dissidència.
Potser la solució vindria per evitar les causes que estan en la raó d’aquesta dissidència. Potser convindria que alguns dels censors recordessin com i a quins sons oficials va entrar l’anterior rei a l’Estadi Lluís Companys quan es van inaugurar els Jocs Olímpics del 92.
BELLATERRA.CAT 