Això dels “catalufos”, com tot en aquesta vida, deu tenir la seva història. L’insult s’ha tornat a posar de moda aquests dies, arran de les piulades d’una política de tercera categoria, pertanyent a un partit de tercera categoria, que feia ostentació d’una moral i d’una intel·ligència també de tercera categoria. La bona candidata d’esquerra —autèntica— de Girona s’atrevia a fer befa del país i dels seus aborígens amb aquest adjectiu malsonant, tot per a fer veure que hi ha una Catalunya bona i sana, contraposada a la dels ‘catalufos’, que per definició són provincians, incultes, tancats de mollera i petits burgesos.
Una de les coses que més em cridaven l’atenció, quan vaig començar a ficar el nas en les petites coses d’aquest país, és l’atenció que hi posa molta gent als orígens socials de cadascú. Aquest és un país encara de lligatges, de jerarquies, de famílies relacionades en un teixit de contactes ambivalents i penetrants, i enmig de les quals hi ha un ampli sector de la població que s’hi sent exclòs, al marge d’un ‘gran món’ que no entén, que no domina, i que imagina per definició mogut pel nepotisme i els favors mutus.
Seria una mena de versió nostrada del concepte ‘la casta’, que fa que molta gent acabi amb la impressió que els que remenen les cireres són uns altres, i que ells no els queda més remei que callar i fer la viu viu per les cantonades. Tanmateix, aquest és un país molt obert, on aquestes suposades elits no tenen castells inexpugnables. Basti’ns veure de quina manera determinades persones han accedit als centres de poder amb un parell de mesos, simplement perquè han començat a tocar les portes i aquestes s’han obert de bat a bat, mostrant que això del poder i dels poderosos no és una cosa tan fantasmagòrica. Res més curiós que veure de quina manera Ada Colau ha passat de rebentar els mítings d’un partit —amb capa i antifaç— a ser-ne la líder, i tot en uns quants d’anys. Vull dir que els ‘catalufos’ són una genteta més aviat oberta. Oberta sobretot a les pallassades i a tot allò que garanteixi emocions fortes.
Els ‘catalufos’ de la senyora Pibernat Vila —cognoms ben catalans, per altra banda— són gent amb cognoms d’origen espanyol, gent que amb dues generacions s’han arrelat completament al país, amb una integritat que molts vells catalans —de soca-rel— no han sabut acabar d’entendre. El que molesta a alguns ‘catalans de tota la vida’ —és a dir: espanyols de cor— és que una altra casta de catalans els hagin desplaçat del domini simbòlic i real del país, i des d’una identitat on tot allò espanyol no se sent amb aquell fervor indiscutible.
Per alguns catalans foragitats dels centres de poder per les dinàmiques de la societat oberta, els ‘catalufos’ són més aviat còmics, amb les seves passions democràtiques, la seva fixació per la llengua del país, i el seu entusiasme per algunes tradicions com l’autogovern o les sardanes. ‘Catalufo’ és l’insult del català espanyolista que es veu perdedor, i que fa del ressentiment de classe un motiu més per afirmar-se dins d’una Espanya on encara espera trobar-hi un horitzó favorable.
El ‘catalufo’ és el català més català que el “català antic”, que veu que d’això de la democràcia i la societat oberta se n’ha fet una gra massa. No ens ha de sorprendre que els que parlen més de “democràcia real” o “d’acabar amb el sistema” siguin no els pobres que volen pujar sinó les classes que amb aquest sistema hi han perdut més reconeixement del que gaudien, per exemple, durant el franquisme. Què hi farem. Perquè també aquí hi ha tant els del PP com aquells fills d’un progressime catalanista que amb això del sobiranisme es veu sobrepassat per tots els cantons. Les apel·lacions contra ‘la casta’ vénen tant de l’extrema esquerra com de Plataforma per Catalunya, això veig en els cartells electorals. ‘Acaba con la casta’ és el lema de l’ultradreta i l’ultraesquerra. Fantàstic.
En temps electorals s’encenen els ànims i tot agafa un airet enverinat, a la recerca d’un enterboliment que pugui confondre el votant i portar-lo allà on més convingui. Enmig d’aquest farrigo-farrago de manicomi surten totes les barbaritats: l’ús polític de la llengua catalana —Wert i les seves equiparacions insuportables—, una llengua que es torna instrument de desgast contra l’altre, i l’insult més groller, la pallassada populista, els nervis a flor de pell. Tot fa una miqueta de pena. Però bé: res que no ens mereixem, nosaltres que només ens recordem de les promeses electorals quan toca empassar-se l’esquer. Ningú ajuda a posar una mica de calma.
Doncs res més. A partir d’avui deixaré d’escriure aquí cada divendres. Ho farem en diumenge, i cada quinze dies, tan sols. Què hi farem. Ànims i alegria, que no cansa.
BELLATERRA.CAT 