El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat amb data 13 de març els nous Estatuts de la UAB, que regeixen a partir de dia 14 tota l’activitat institucional de la Universitat.
Els nous Estatuts van ser aprovats pel claustre del passat 20 de juny. Són els tercers que s’aproven en els 57 anys de vida de la institució.
Els nous Estatuts han estat aprovats per l’acord del govern de la Generalitat l’11 de març. La UAB esdevé així la primera universitat pública de Catalunya amb uns estatuts nous després de l’aprovació de la Llei orgànica del sistema universitari (LOSU), l’any 2023. Els nous estatuts van ser aprovats en el claustre de passat mes de juny per 167 vots a favor (83%), 14 vots en contra (7%) i 21 vots en blanc (10%).
Sobre la «naturalesa, autonomia, principis d’actuació i funcions de la Universitat» el títol preliminar dels Estatuts estableix que «la Universitat Autònoma de Barcelona es regeix pel respecte dels drets humans i pels principis de llibertat, de democràcia, de justícia, d’igualtat, d’equitat i de solidaritat» i marca com a principis d’actuació la lluita contra l’emergència climàtica, el foment de la ciència oberta i la millora de la salut de tots els membres de la comunitat universitària, entre d’altres. També enumera les funcions de la Universitat, des de la docència i la formació fins a la contribució al benestar social, passant pel «foment del pensament crític, el rigor científic, la tolerància, el pluralisme i els valors cívics propis d’una societat democràtica». I destaca el compromís de la UAB «a incorporar en les seves polítiques la igualtat d’oportunitats i la no-discriminació» per qualsevol tipus de condició o circumstància personal o social, així com «a aplicar la perspectiva de gènere i l’aproximació interseccional en el conjunt d’activitats i funcions que desenvolupa i a treballar per a la prevenció de les violències masclistes i LGBTI-fòbiques o envers qualsevol altre col·lectiu».
LLUÍS TORRES| Segons publica avui Cerdanyola Info, l’EMD començarà obres al carrer de la Universitat Autònoma i del Turó de Sant Pau de Bellaterra.
L’EMD de Bellaterra realitzarà tasques de manteniment al tram que va des de l’eix Nord de la UAB a la rotonda de Bellaterra, a l’alçada del Turó de Sant Pau.
Aprofitant el període de vacances de Nadal a la universitat, l’EMD de Bellaterra té previst dur a terme uns treballs de tala i estassada de vegetació al voral de la carretera que connecta la UAB amb Bellaterra a la zona del Turó de Sant Pau. Segons la previsió, l’actuació es realitzarà entre els dies 30 de desembre i el 4 de gener, ambdós inclosos, excepte el dia 1 de gener que és festiu.
Mentre duri l’actuació es produiran talls parcials del vial amb pas alternatiu en els dos sentits i, puntualment, talls totals, que estaran degudament planificats i senyalitzats. Així mateix, l’EMD ha sol·licitat autorització per utilitzar alguns espais del campus propers a la rotonda d’accés com a zona d’aplec de material i maquinària.
LLUIS TORRES|L’IRTA va rebre l’any 2022, 8,1 milions d’euros del Ministeri per finançar la construcció d’un edifici d’alta bioseguretat. L’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) és una empresa pública adscrita al Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya
CReSA està situat al campus UAB, a 200 metres del àmbit de la EMD de Bellaterra📷 IRTA-CReSA
📍ATÈS que s’està licitant la redacció de un projecte per un nou edifici de 1.500m2 d’experimentació animal amb risc bacteriològic 3 i 4 dins el campus UAB, a 200 metres del àmbit de la EMD de Bellaterra
📍ATÈS que aquest centre es de nivell màxim, igual que a Whuan (Xina):
Agent biològic del grup 1: El que resulta poc probable que causi una malaltia a l’home (1)
Agent del grup 2: El que poc causar ubiològicna malaltia a l’home i pot suposar un perill per al personal treballador, sent poc probable que es propagui a la col·lectivitat i existint generalment profilaxi o tractament eficaç.
Agent biològic del grup 3: El que poc causar una malaltia a l’home i presenta un seriós perill per al personal treballador, amb risc que es propagui a la col·lectivitat i existint generalment una profilaxi o tractament eficaç.
Agent biològic del grup 4: El que causant una malaltia greu a l’home suposa un seriós perill per al personal treballador, amb moltes probabilitats que es propagui a la col·lectivitat i sense que existeixi generalment una profilaxi o tractament eficaç.
📍ATÈS que ja existeixen diferents explotacions ramaderes a la zona, inclosa un altre Centre d’experimentació animal:
Hospital Veterinari – Distancia 50 metres
Cresa – Distancia 20 metres
Facultat de Veterinària – Distancia 100 metres
Escola Bellaterra – Distancia 200 metres
Zones Residencials – Distancia 150 metres
Facultat Ciències Educació – 200 metres.
Epona – Equinoterapia – 25 metres.
📍ATÈS que totes les explotacions ramaderes i centres de experimentació animal estan regulades pel DECRET 40/2014, de 25 de març, d’ordenació de les explotacions ramaderes.
📍ATÈS que el DECRET estableix les distancies mínimes en funció de la quantitat d’animals i espècie per evitar el risc higienicosanitari, i en cap cas les distancies son inferior de 500 metres.
📍ATÈS que aquesta instal·lació afecta directament a tots els habitants de Bellaterra, sent un risc bacteriològic afegit al ja existent.
📍ATÈS que aquesta instal·lació afecta directament a totes les altres instal·lacions ja existent al campus de la UAB, sent un risc bacteriològic afegit al ja existent.
ACORDS
1.- REALITZAR un estudi tècnic i jurídic independent sobre la viabilitat i els riscos que suposa aquest projecte pels ciutadans de Bellaterra.
2.- OPOSARSE immediatament al projecte fins que es pugui avaluar el risc.
3.- CREAR una comissió per debatre i avaluar els riscos del projecte a la zona.
4.- CONVIDAR per escrit certificat a la comissió a tots els municipis del voltant i les principals associacions, amb una llista inicial tal com:
Ajuntament de Sant Cugat
Ajuntament de Sant Quirze
Ajuntament de Cerdanyola del Vallès
Escola Ramon Fuster
Escola La Vall
Escoleta Bellaterra
Institut Pere Calders
Associació d’Estudiants UAB
Associació Treballadors UAB
Associacions de Bellaterra
Unions de Veïns de Bellaterra
Unions de Veïns de Cerdanyola
Grups Polítics de la EMD de Bellaterra
Grups Polítics del Ajuntament de Cerdanyola
5.- COMUNICAR per escrit aquests acords a la UAB, al Ajuntament de Cerdanyola, a totes les associacions de Bellaterra, a la Taula Cívica i a tots els veïns a través del canal EMD Informa i a tots els del punt 4.
Tres investigadors de l’ICTA-UAB han estat guardonats amb un ajut Starting Grant de l’European Research Council (ERC) per desenvolupar els projectes entorn de la mobilitat sostenible, el coneixement ambiental indígena i el paper d’Internet en la protecció del medi natural. En conjunt rebran un total de 4,5 milions d’euros.
Álvaro Fernández-Llamazares, Johannes Langemeyer i Oriol Marquet
Els investigadors vinculats a l’ICTA-UAB Álvaro Fernández Llamazares, Johannes Langemeyer i Oriol Marquet són tres dels 400 joves científics i acadèmics de tota Europa que rebran un ajut de l’ERC per desenvolupar la seva recerca a través dels seus propis projectes i grups de recerca durant els propers cinc anys. La convocatòria ha comptat amb més de 2.696 propostes, revisades per grups d’investigadors de renom de tot el món. La taxa d’èxit global ha estat del 15 % i s’espera que les subvencions creïn més de 2.600 llocs de treball per a investigadors postdoctorals, doctorands i la resta de personal de les institucions amfitriones.
El projecte «Assessing long-term changes in Indigenous Environmental Knowledge», liderat per Álvaro Fernández-Llamazares, investigador de l’ICTA-UAB i del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia (BABVE) de la UAB, analitzarà els sistemes de coneixement ambiental indígena (IEK) per determinar com canvien amb el temps i els impactes ecològics que això pot comportar. Alguns estudis suggereixen l’existència de processos de deteriorament, adaptació i resiliència d’aquests coneixements que els indígenes tenen sobre el medi natural, però manquen dades sobre aquest possibles canvis en períodes llargs de temps i els seus efectes en cadena sobre la biodiversitat. Amb la col·laboració dels pobles indígenes tsimane’ de l’Amazònia boliviana, Fernández-Llamazares recopilarà de manera sistemàtica les dades etnobiològiques necessàries per analitzar com la pèrdua de memòria i coneixements col·lectiva repercuteix negativament en la conservació de la biodiversitat. El caràcter innovador del projecte rau en què se centra no només en els canvis en el contingut de l’IEK (per exemple, els usos de les plantes), sinó també en els contextos dels canvis (per exemple, els paisatges bioculturals) i els seus impactes ecològics entrellaçats (per exemple, la pèrdua de boscos).
El projecte «Fostering Internet-based Values of the Environment (BIG-5)», liderat per Johannes Langemeyer, posarà en relleu el paper d’internet i les xarxes socials en la construcció de noves formes de relacionar-se amb la natura, un pràctica que està en declivi. Hi ha la creença que aquest declivi provoca una disminució de l’apreciació social de la natura i un menor compromís amb la protecció ambiental. Langemeyer sosté que Internet esdevé un factor potenciador de les experiències a la natura, així com de creació de valors naturals i de foment de la protecció del medi natural. El projecte BIG-5 introduirà els valors relacionals digitals (VDR) com a valors fonamentals dins de les comunitats virtuals, desencadenats per experiències indirectes de la natura. El projecte rastrejarà aquests valors en cinc tipus de paisatges, cinc grans xarxes socials i cinc llengües europees mitjançant enfocaments qualitatius i quantitatius (big data) de manera inductiva-deductiva.
L’investigador Oriol Marquet, vinculat a l’ICTA-UAB i al Departament de Geografia de la UAB, és el responsable del projecte «The active travel backlash paradox: opposition and acceptability determinants of built environment-based sustainable travel interventions» que analitzarà les causes dels moviments d’oposició sorgits contra algunes de les ambicioses propostes públiques en matèria de transport, encaminades a reduir l’ús de l’automòbil i promoure sistemes de transport més sostenibles, equitatius i saludables. Alhora, polítics de tot el món que han impulsat polítiques de desplaçaments basades en l’entorn construït s’han vist revalidats posteriorment amb importants victòries de reelecció o per resultats electorals millors del que s’esperava. Això podria suggerir l’existència d’una “paradoxa del contraatac al desplaçament actiu”, on moviments d’oposició sorollosos podrien estar encobrint un suport silenciós substancial a les mesures que pretenen transformar l’entorn construït per fer-lo més transitable a peu i amb bicicleta. El projecte tractarà de validar l’existència i conèixer millor aquesta paradoxa. Per això, el projecte utilitzarà un disseny multiescala i multimètode que s’aplicarà a vuit ciutats europees capdavanteres en polítiques de transport. Gràcies a dades electorals i a dades geolocalitzades sobre la transformació de l’ús del sòl, el projecte podrà avaluar les associacions entre el comportament electoral i les intervencions en matèria de desplaçaments sostenibles basades a l’entorn construït. Combinat amb enquestes d’opinió pública i entrevistes amb experts per comprendre els factors socioeconòmics, individuals i contextuals subjacents a l’acceptabilitat/oposició cap a aquestes polítiques, podran comprendre les causes d’aquesta oposició, així com la seva distribució espacial i social. Això permetrà explorar les vies futures cap a polítiques de transport sostenible eficients i àmpliament acceptades.
Una revisió bibliogràfica del CREAF i la UAB conclou que els arbres més alts són capaços de superar les sequeres, almenys les de curta durada, gràcies a una sèrie d’adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen alçada.
Una de les tres sequoies d’Hostal de Ipiés plantades en 1950
Arbres
L’estudi, liderat per la investigadora postdoctoral del CREAF Laura Fernández Uña (beca Marie Curie) i que ha comptat amb la participació dels investigadors del CREAF i del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la UAB Jordi Martínez Vilalta i Rafael Poyatos, conclou que mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies al sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que pateixen els arbres en períodes de sequera.
Detall de branques d’un pinsapo de Ronda a Bellaterra
L’evidència científica demostra que, amb l’alçada, els arbres van millorant l’eficiència en l’ús de l’aigua. Per exemple, quan hi ha sequera són més àgils a l’hora de mobilitzar aigua des de les reserves del tronc fins al sistema circulatori (conegut com a xilema). Així mateix, a més alçada el tronc fabrica més teixit dedicat a emmagatzemar aigua i guarda més reserves d’aliment, i a la vegada desenvolupa unes arrels més profundes i capaces d’extreure aigua de les parts més profundes del terra. Aquestes adaptacions són claus per suportar la manca d’aigua, i potencialment els fan més resistents als episodis de sequera que els arbres més baixos. “En aquest estudi no hem comparat diferències entre espècies més o menys altes, sinó que ens hem centrat en com els arbres, dins de cada espècie, adapten la seva estructura i funcionament a mesura que guanyen alçada i en el potencial efecte de l’alçada en el patiment davant de sequeres”, comenta Fernández de Uña, primera autora de l’estudi.
L’estudi de revisió ha avaluat més de 125 estudis (dels quals més de 90 se centraven en arbres de diferents alçades), la majoria en boscos temperats a causa de la manca de dades en altres tipus d’ecosistemes, i més de 25 trets estructurals i funcionals.
Tronc d’una de les tres sequoies d’Hostal de Ipiés plantades en 1950
La sequera mata de set o de gana
En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o als quals els cauen les fulles, pot ser a causa de diversos motius. D’una banda, pot ser que l’aigua arribi a les branques més altes, cosa que pot provocar errors hidràulics al sistema circulatori a causa de les embòlies. Aquestes es produeixen quan la calor és molt forta i les fulles han d’evapotranspirar molta aigua des de les arrels fins a les fulles, però el terra està sec o no hi ha prou aigua. Aquesta situació augmenta la pressió dins del sistema circulatori i es poden arribar a provocar embòlies si entra aire als conductes, de manera similar al que passa amb els humans. Les embòlies es consideren fallades hidràuliques i poden portar a la mort de l’arbre. De l’altra banda, l’arbre pot patir gana: “la calor també fa passar gana als arbres perquè, quan augmenta la temperatura, les fulles tanquen els estomes per no perdre aigua amb l’evapotranspiració i la fotosíntesi s’atura. De fet, igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir més reserves de carboni en els seus teixits, que poden utilitzar durant aquests períodes en què no fan la fotosíntesi”, comenta Maurizio Mencuccini, coautor de l’estudi i investigador ICREA al CREAF. “Els estomes són els forats que tenen les fulles per intercanviar gasos durant la fotosíntesi; si l’arbre tanca els estomes atura la fotosíntesi i deixa d’alimentar-se”, conclou.
Pinsapo de Ronda plantat a Bellaterra en 1998
Els arbres gegants són molt importants
Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Proveeixen menjar i ombra i són refugi d’espècies forestals. A més, acumulen molt de carboni i són capaços de redistribuir els nutrients i de modular gran part del cicle de l’aigua del bosc, perquè recullen molta aigua de pluja per les arrels i l’evapotranspiren en grans quantitats. “Les sequeres cada cop més freqüents i dràstiques són una amenaça per als boscos, i perdre aquests exemplars gegants podria ser un perill per al bon funcionament del bosc”, comenta Jordi Martínez-Vilalta, coautor de l’estudi i investigador de la UAB i del CREAF.
Article: Fernández de Uña L., Martínez-Vilalta J., Poyatos R., Mencuccini M., McDowell N.G. «The role of height-driven constraints and compensations on tree vulnerability to drought». New Phytologist
El Departament de Química de la UAB en col·laboració amb l’ICN2 han desenvolupat un nou tipus de finestres intel·ligents de baix cost i fàcil fabricació basades en recobriments polimèrics que contenen nanopartícules de ceres orgàniques. Així, a temperatures ambient baixes o amb poca irradiació solar la finestra és transparent i a temperatures altes o en dies assolellats es torna opaca.
A l’esquerra el polimer a 20ºC deixa veure la planta que té darrere, a 40ºC es torna opac|UAB
Modulació de la transparència de les finestres intel·ligents induïda per canvis de temperatura.
Actualment, els edificis són responsables d’un 33% del consum energètic global i d’un 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle relacionades. D’aquestes xifres, gairebé la meitat són degudes als sistemes d’il·luminació, calefacció, ventilació i refrigeració i, per tant, estan associades als fluxos de llum i calor que es produeixen a través de les finestres. Per aquest motiu, una de les principals estratègies proposades per tal de millorar l’eficiència energètica als edificis és l’ús de finestres intel·ligents que modulen la transmissió de radiació solar en funció de les condicions climàtiques — és a dir, que presenten una elevada transparència en dies freds i ennuvolats per tal d’afavorir el pas de la llum solar i el corresponent escalfament, però que es tornen opaques i bloquegen la radiació solar quan fa calor per tal de reduir el consum en aire condicionat. De fet, l’aplicació de finestres intel·ligents en edificis d’apartaments permetria disminuir en un 5-10% el consum energètic privat.
Malauradament, les tecnologies actuals de finestres intel·ligents presenten diversos inconvenients que fan inviable el seu ús massiu, com ara preus elevats, difícil preparació i instal·lació i baixa fotoestabilitat. Per tal de superar aquestes limitacions, al nostre grup de recerca del Departament de Química i en col·laboració amb els investigadors Dr. Claudio Roscini i Dr. Daniel Ruiz-Molina de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) hem desenvolupat una nova metodologia per a la fabricació de finestres intel·ligents.
Els nostres sistemes estan formats per pel·lícules polimèriques dins de les quals es troben dispersades nanopartícules de ceres orgàniques que fonen a temperatures de 20-60 °C. Si s’escull de forma adient la composició d’aquests elements i els seus índexs de refracció, els materials compòsits resultants presenten una elevada transparència a la radiació solar a baixes temperatures quan les nanopartícules de ceres es troben en estat sòlid; en canvi, quan aquestes nanopartícules s’escalfen i es fonen per acció de la calor i la llum ambiental o d’un corrent elèctric extern, els nostres recobriments polimèrics esdevenen opacs i presenten una baixa transmitància a la radiació del sol. De fet, en aplicar aquests materials en les finestres de cases model, es permet una bona il·luminació i escalfament solar en dies freds, mentre que s’aconsegueix una reducció de fins a 6 °C de la temperatura interior en dies calorosos.
Modulació de la transparència de les finestres intel·ligents induïda per la irradiació solar i per l’aplicació d’un voltatge extern|UAB
En relació amb les tecnologies existents, les nostres finestres intel·ligents presenten un ample ventall d’avantatges: fabricació senzilla a partir de materials de baix cost, que permetria reduir-ne el preu entre 10 i 100 vegades respecte als sistemes actuals; elevada fotoestabilitat, flexibilitat i escalabilitat; fàcil adaptació de les seves prestacions a diverses zones climàtiques; i capacitat de respondre tant de manera espontània a les condicions ambientals com sota el control extern d’un usuari. Tot plegat, això hauria d’afavorir el seu ús a gran escala per tal de millorar l’eficiència energètica en edificis i regular el pas de llum solar en altres aplicacions (hivernacles, vehicles…).
Jaume Ramon Otaegui, Jordi Hernando Departament de Química, Facultat de Ciències, Universitat Autònoma de Barcelona
jaumeramon.otaegui@uab.cat, jordi.hernando@uab.cat Referències Otaegui, J. R., Ruiz-Molina, D., Hernando, J. & Roscini, C. (2023). Multistimuli-responsive smart windows based on paraffin-polymer composites. Chemical Engineering Journal, 463, 142390. https://doi.org/10.1016/j.cej.2023.142390
Juli Fernàndez (Conseller de Territori de la Generalitat de Catalunya), Carlos Cordón, (Alcalde de Cerdanyola del Vallès), i Javier Lafuente (Rector de la UAB), han inaugurat aquest matí el nou bus elèctric que conecta l’Estacio dels FGC Bellaterra amb la UAB i el Sincrotró del Parc Alba de Cerdanyola.
Les tres autoritats amb el bus elèctric a l’Estacio FGC Bellaterra |UABNou bus elèctric a l’Estacio FGC Bellaterra |UAB
HORARIS ESTACIÓ FGC BELLATERRA-UAB- PARC ALBA (Sincrotró)
Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 – 21 de juliol de 1994) va ser un escriptor, periodista i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista. Al llarg de la seva vida va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos. Com a dibuixant, va arribar a dirigir L’Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Tísner.
Pere Calders, Rosa Artís i Francesc Lluís Pérez, Maître del Restaurant Via Veneto de Barcelona | ARXIU UAB
Després de la Guerra Civil espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic i hi va viure vint-i-tres anys. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d’exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins a l’any 1978 amb l’estrena d’Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en contes de l’autor. Arran de l’èxit d’Antaviana es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents. L’any 1992 la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir Doctor honoris causa.
« —Per què vàreu començar a escriure? —Perquè tenia el cap ple d’històries. En principi, les escrivia per explicar-me-les a mi mateix, tot posant-les en net. De moment, no comptava amb l’opinió dels altres. Jo tot sol era empresari i públic. Però mentiria si no confessés que quan algú, un amic, em va dir que de tant en tant l’encertava, em vaig sentir molt afalagat. En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d’escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M’avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig.
Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912, al carrer de Rosselló número 274, al districte de l’Eixample. Va ser l’únic fill del matrimoni format per Vicenç Caldés Arús, un grafista i escriptor que havia escrit algunes novel·les i obres de teatre, i Teresa Rusiñol Roviralta. Tots dos pares eren catalans d’origen pagès que s’havien traslladat a Barcelona poc després de casar-se i, per tant, l’educació de Calders es va desenvolupar dins d’una atmosfera catalana. Quan va néixer, el seu pare el va inscriure al registre com a Pedro de Alcántara Caldés y Rusiñol, i no va normalitzar el seu nom i cognoms fins al 1936. Poc després que Calders nasqués, es van traslladar a viure al barri del Clot de Barcelona. Al llarg de la seva infància va fer llargues estades a Can Maurí, una propietat familiar situada entre els municipis de Polinyà, Sabadell i Sentmenat. Aquelles estades van influir molt en l’obra literària de Calders perquè, en fer-se fosc, la família es reunia al voltant de la llar de foc i hi explicaven contes i històries.
Quan encara no anava al col·legi, la seva mare li va ensenyar a llegir. Mentre vivien a Clot, Calders va estudiar a l’Escola Sant Pere Claver que estava regentada per jesuïtes i, el 1920, coincidint amb un altre trasllat de casa al carrer de Balmes, el van matricular a l’Escola Mossèn Cinto, on també estudiava Avel·lí Artís i Gener (Tísner), el filòleg Joan Coromines i Ricard Boadella. Allí feien fer als alumnes uns exercicis de redacció de forma regular on havien d’explicar el que volguessin, i alguns d’aquells exercicis es van convertir en contes publicats més tard, com ara el que dona títol al seu primer recull, El primer arlequí. L’escola, però, va ser clausurada l’any 1923, acusada de separatisme. Després, el director de l’escola, Josep Parunella, va seguir impartint classe a l’Acadèmia Reixach. Calders hi va anar a estudiar i hi va seguir rebent classes de redacció per Parunella.
Joventut
Entre 1929 i 1934 va estudiar a Llotja,[28] l’Escola Superior de Belles Arts, on va tornar a coincidir amb Tísner i hi va tenir professors com el pintor Ramon Calsina. Allí va conèixer a Mercè Casals, amb qui es casaria més endavant
Mentre estudiava a Llotja va treballar com a aprenent amb un publicista txec anomenat Karel Černý. El 1930 va fundar un estudi de disseny gràfic amb dos companys de classe, l’Estudi CCC.[30] El 1933 va entrar a treballar al Diario Mercantil, on també treballava Tísner, com a redactor. Allí va publicar els seus primers articles i també hi va dibuixar il·lustracions per acompanyar articles i poemes. Aquell mateix any el diari va tancar i el seu director, Josep Janés i Olivé, va fundar un altre diari anomenat Avui, on Calders va passar a publicar una columna periòdica. El disseny del diari i de la capçalera era de Calders. Va ser en aquest diari on va publicar per primer cop un conte. Aquell diari, però, no va durar gaire temps i va acabar tancant.
El 1934, quan es van produir els Fets del sis d’octubre, Calders formava part de Palestra, una organització en paraules seves: «especial, una mica política, una mica educativa, de centre excursionista». Els diumenges feien instrucció militar amb canyes i bastons que simulaven fusells. El 6 d’octubre els van donar fusells als joves de l’organització, entre ells Calders, que no els sabia fer anar, i els van distribuir en grups. El de Calders el van enviar al Teatre Coliseum on van passar la nit. Allí sentien trets però no sabien ben bé què passava, fins que Josep Maria Batista i Roca va pujar a l’escenari a la matinada i els va dir que tot s’havia perdut i que podien marxar.
El 4 de novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d’aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals. Al juny d’aquell mateix any, Josep Janés va publicar a Calders el seu primer llibre, El primer arlequí, un recull format per vuit contes, dins de la col·lecció Quaderns Literaris. El desembre del 1936, Josep Janés va publicar, també dins de Quaderns Literaris, la primera novel·la de Calders, La glòria del doctor Larén.
Pere Calders va dirigir amb Tísner L’Esquella de la Torratxa durant la Guerra Civil.
L’any 1936, abans de començar la Guerra Civil espanyola, Calders militava a les joventuts d’Acció Catalana. Amb l’inici de la guerra i la creació del PSUC, Calders va passar a militar en aquest partit perquè, entre altres motius, duia com a base del seu programa l’autodeterminació.
L’octubre del 1936 es va produir el rellançament de la revista L’Esquella de la Torratxa i Calders i Tísner es van encarregar de la seva direcció en aquesta nova etapa.[6] Durant aquella època, també va treballar per la publicació Mirador, on va publicar el conte Les mans del taumaturg, que posteriorment seria recollit en el llibre Cròniques de la veritat oculta, i també treballava fent dibuixos pel Diari de Barcelona.
A la fi de 1937 es va inscriure com a voluntari de l’exèrcit republicà, pel cos de carrabiners, on el van nomenar tècnic cartògraf. Amb l’inici de la batalla de Terol, la seva unitat cartogràfica va ser mobilitzada fins allí. Aquell mateix any va presentar la novel·la inèdita La cèl·lula al Premi Joan Crexells de narrativa que va acabar guanyant Mercè Rodoreda amb la seva novel·la Aloma. La cèl·lula es va perdre en el seu viatge de retorn de l’exili.nDe la seva experiència a la guerra en va escriure la novel·la Unitats de xoc, publicada l’any 1938 per l’Editorial Forja.nEl 1938 també va escriure la novel·la Gaeli i l’home Déu, que no va ser publicada fins al 1986, i la va presentar al Premi Joan Crexells de narrativa de 1938, però tampoc va guanyar.[
Exili a França
El 10 de febrer de 1939 Calders va marxar cap a França i va deixar la seva dona i el seu fill a Barcelona.[48] El pas fins a França el va fer el dia 10 de febrer, creuà el Coll d’Ares i va anar a Prats de Molló i la Presta. Allí el van tancar en un camp de concentració. Calders i quatre companys més, entre els quals hi havia Tísner i el seu cunyat, Enric Clusellas, van aconseguir escapar i van fugir a Tolosa, on hi havia el Comitè Universitari d’Ajut als Refugiats que oferien protecció a intel·lectuals. Allí li van donar uns impresos per escollir a quin país voldrien anar en el cas que calgués marxar de França i Calders va escollir Mèxic. Durant un temps va viure allí amb Tísner i part de la seva família, entre els quals hi havia la seva futura esposa, Rosa Artís i Gener. El 2 d’abril de 1939 va marxar cap a Roissy-en-Brie on va coincidir amb altres intel·lectuals de l’època, com ara Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel. Amb aquest últim hi va establir una amistat que va durar fins a la seva mort. Finalment, el 4 de juliol de 1939 va marxar cap a Mèxic, on ja hi era Tísner, a bord del vaixell Mexique que va salpar de Bordeus. Poc després de marxar, la seva dona, Mercè Casals, va arribar a Roissy-en-Brie i, quan va veure que Calders ja havia marxat, se’n va anar també cap a Mèxic,[56] ignorant que Calders havia escrit diverses cartes d’amor a Rosa Artís, de qui n’estava enamorat però mai va casar-se.
« Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me.» — Pere Calders
Mèxic
El 27 de juliol de 1939 va arribar al port de Veracruz. Durant el viatge, Calders va formar part del diari de bord. Des de Veracruz va anar a Ciutat de Mèxic. Calders duia una carta de recomanació escrita per Francesc Trabal adreçada a Josep Carner i una altra d’Armand Obiols dirigida al seu germà. Allí es va reunir primer amb el germà d’Obiols, però no li va poder oferir feina perquè el seu soci li acabava de robar els diners de la seva empresa. Després es va reunir amb Carner i, gràcies a ell, just en arribar a Mèxic va poder publicar tres contes seus a canvi de 240 pesos, que en aquell temps permetien viure durant uns tres mesos. Carner també li va donar una carta de recomanació per l’Editorial Atlante on va entrar a treballar més tard. Allí també es va retrobar amb el seu amic Tísner. A la fi de 1939, Mercè Casals va arribar a Mèxic i es va reunir amb Calders. Ell i la seva dona van estar vivint junts tot i que Calders ja havia declarat el seu amor a Rosa Artís i ja festejaven.
L’octubre de 1941 va començar a col·laborar a Full Català, on va publicar alguns contes com Raspall. Amb els relats publicats durant aquell temps que duia a l’exili recollits a Memòries especials, Calders va guanyar el Premi Concepció Rabell de narrativa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 3 de maig de 1942. Durant una època va anar a treballar amb Tísner a Publicistas Mexicanos, S.A. a fer de fotògraf, cobrant un peso per treball. L’any 1943 va entrar a treballar a UTEHA (Unión Tipográfica Editorial Hispanoamericana) com a grafista i dibuixant tècnic i hi va estar treballant fins que se’n va tornar a Barcelona. Al llarg del seu exili també va col·laborar amb diverses publicacions com La Revista dels catalans a Amèrica, Quaderns de l’Exili, Revista de Catalunya, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau, entre d’altres. El 22 de juliol del 1943 va rebre el divorci després d’haver-lo sol·licitat dos anys enrere i, aquell mateix dia, es va casar amb Rosa Artís.
El 5 de maig de 1947 va néixer el primer fill del seu segon matrimoni, Raimon Calders i Artís.bJust després d’aquest naixement es van traslladar a Chapultepec. Aquell mateix any, per petició de Josep Carner i de Pompeu Fabra, va publicar el conte La ratlla i el desig a la Revista de Catalunya. Amb aquest mateix conte va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1948. El 1949 va néixer la segona filla del matrimoni, Glòria Calders i Artís i, un any després, va néixer la seva tercera filla, Tessa Calders i Artís. En aquella època Calders havia decidit llevar-se cada dia a dos quarts de cinc del matí per dedicar dues hores i mitja a escriure. Als inicis dels anys 50, Joan Triadú el va instar a fer un recull dels diferents contes que havia anat escrivint a l’exili. Aquells contes formarien el llibre Cròniques de la veritat oculta. Calders els va anar enviant a Catalunya, on el seu pare, amb qui va mantenir una intensa relació epistolar al llarg de tot l’exili, els va passar a màquina i els va presentar al Premi Víctor Català de 1954. El llibre va guanyar el premi i va ser publicat el 1955 per l’Editorial Selecta. L’aparició de Cròniques de la veritat oculta va ser un èxit i va fer que la crítica considerés Pere Calders com un dels grans contistes catalans. Entre 1954 i 1955 va escriure la novel·la Ronda naval sota la boira. Aquesta la va enviar al Premi Joanot Martorell del 1957 però va guanyar Blai Bonet amb la seva obra El mar. El 1957 també va publicar Gent de l’alta vall, un recull de contes de temàtica mexicana. També havia escrit la novel·la curta Aquí descansa Nevares, però no va ser publicada fins al 1967. Al pròleg d’Aquí descansa Nevares, Calders fa referència a la seva experiència a l’exili:
« He passat la meitat de la meva vida a Catalunya i l’altra meitat a Mèxic. […] He vist més indis de muntanya que no pas pescadors mediterranis. Això, per a un català, és molt gros. Un fenomen així no es deu gairebé mai a causes banals i la que ens va empènyer a mi i als meus fou un daltabaix famosíssim, del qual encara no em sé avenir. » — Pere Calders, Pròleg a Aquí descansa Nevares.
El 1959 es va editar un nou recull format per set contes de Calders titulat Demà, a les tres de la matinada. El 1960 va tornar a presentar sota pseudònim i amb un altre títol la novel·la Ronda naval sota la boira al Premi Sant Jordi de novel·la, que anteriorment era conegut com a Premi Joanot Martorell, però tampoc va guanyar sinó que ho va fer Enric Massó i Urgellès amb la seva novel·la Viure no és fàcil. Aquell any Mercè Rodoreda també s’havia presentat al Premi Sant Jordi de novel·la amb La plaça del Diamant.
Retorn i vida a Barcelona
Calders mai es va integrar del tot a Mèxic i sempre pensava a tornar a Catalunya. A més a més, creia que quan algun fill d’exiliat tenia més de quinze anys, s’estimava més viure allà on havia nascut que no pas a la terra dels seus pares, per això el 1962, l’any que el seu fill Raimon va fer 15 anys, va decidir tornar a Barcelona abans que els seus fills ja no hi volguessin anar. El febrer d’aquell any el seu pare li va enviar una carta dient-li que se’n tornés cap a Espanya i que aconseguís tants diners com li fos possible:
« Pere estimat: Comença tot seguit les gestions necessàries per a obtenir els papers de sortida de Mèxic i d’entrada a Espanya. No t’hi pensis més. Per depressa que portis els tràmits, duraràn més temps del què voldriem. […] El què has de fer, mentrestant, es recollir tot el què puguis, estalviar amb el pensament posat en el futur que us espera a Catalunya. Fes diners de tota cosa que no et sigui indispensable, respectant, però l’equip de treball i roba. Cal que portis l’equip fotogràfic i eines de dibuix i material que puguis, que aqui et costaria tot un ull de la cara. […] La pena per nosaltres -meva i de la mare- és no poguer oferir-te l’ajut econòmic que voldriem. Ha passat el temps de les vaques grasses i se m’han multiplicat les obligacions.» — Vicenç Caldés Arús, Extracte d’una carta a Pere Calders (Barcelona, 1 de febrer de 1962).
Un cop a Barcelona, Calders va treballar a l’Editorial Montaner i Simón fins que es va jubilar.
El 8 d’octubre de 1962 tota la família Calders-Artís va embarcar al vaixell Covadonga amb destí Bilbao. Durant el viatge de retorn, la família va poder visitar l’Havana i Nova York. Finalment, el 7 de novembre, el vaixell va arribar a Bilbao on els esperava el pare de Calders, qui va conèixer la seva nora i va poder veure per primer cop els seus tres nets. Des d’allí van agafar un tren per anar a Barcelona i en aquest trajecte es creu que es va perdre un bagul que contenia la novel·la inèdita La cèl·lula, que tractava sobre la història d’una cèl·lula del PSUC. Un cop a Catalunya, se’n van anar a viure a un pis de Sant Cugat del Vallès que els hi havien aconseguit els pares de Calders. Al principi del seu retorn a Catalunya, Calders feia feines que li donava el seu pare a Can Sirven i també treballava per a l’Editorial Vergara.bEl 1963, gràcies al fet que la seva antiga empresa, UTEHA, havia comprat l’Editorial Montaner i Simón, el van nomenar gerent de producció. Aquell mateix any va presentar l’última novel·la que havia escrit, L’ombra de l’atzavara, al Premi Sant Jordi de 1963, premi que va acabar guanyant.[87] El premi estava dotat de 150.000 pessetes i el jurat del premi estava format per Maurici Serrahima, Joan Petit, Josep M. Llompart, Tomàs Garcés i Joan Triadú. Aquell mateix any 1963 va començar a publicar articles a la revista Serra d’Or gràcies a Joan Triadú.
Amb la família ja establerta a Catalunya i sent econòmicament estables, es van traslladar a viure a Barcelona al número 91-93 del carrer de Borrell. A partir de 1964 van començar a estiuejar a Llançà. Aquell mateix any va publicar una biografia de Josep Carner a l’Editorial Alcides. Durant aquella època col·laborava en diferents publicacions com Cavall Fort i Tele-Estel.nEl 1966 va publicar, finalment, la novel·la Ronda naval sota la boira per l’Editorial Selecta. El 1967 Alfaguara va editar la novel·la curta Aquí descansa Nevares, que havia quedat fora del recull Gent de l’alta vall en la seva primera edició. El 1968, un antic conegut de Calders, Felipe Cid, que acabava d’engegar una editorial, va decidir publicar un llibre amb tots els contes de Calders. Així va ser com el 1968 es va publicar Tots els contes, que inclou 68 contes de Calders, 15 dels quals inèdits fins al moment. Amb aquest llibre va rebre l’any 1969 el Premi Crítica Serra d’Or. Aquell mateix any va morir el seu pare suposant un gran trasbals per Calders
« Em consta que, en general, les persones ens enamorem del lloc on hem nascut. Amb un d’aquells amors tan forts que t’inclinen a passar per alt -o a fer els ulls grossos- fins i tot tot (sic) pel que fa als inconvenients i als defectes. Jo vaig néixer a Barcelona, i me l’estimo. […] I l’he enyorada molt, en el curs d’un llarg exili. […] Passejar i badar és un dels dons (o dos alhora) a l’abast dels barcelonins. Es poden triar rutes ciutadanes absolutament distintes, d’acord amb els estats d’esperit de cadascú o de cada dia. Barcelona ofereix un ventall d’opcions d’una varietat inesgotable.» — Pere Calders, Viure a Barcelona
A l’octubre de 1992 va publicar el que seria el seu últim recull de contes, L’honor a la deriva, que no incloïa cap narració inèdita. L’any següent va rebre el Premi Nacional de Periodisme per l’article titulat Sense carta de navegar, publicat al diari Avui. Calders cada cop es trobava pitjor de salut i a mitjan 1994 va deixar de publicar a l’Avui i a El Temps. El 10 de juny d’aquell any el van traslladar a casa de la seva filla Tessa per poder ser atès millor.
Mort
Pere Calders i Rossinyol va morir el 21 de juliol de 1994, a 81 anys, al llit de casa de la seva filla Tessa. La notícia de la seva mort va ser portada l’endemà al diari Avui i tots els mitjans de comunicació catalans en van fer ressò. La capella ardent fou instal·lada al vestíbul de la seu de la Institució de les Lletres Catalanes, a la Casa Amatller. El matí del 23 de juliol es va celebrar a l’església Pompeia un funeral obert a tothom, on van assistir diverses personalitats polítiques del moment com Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, o Joan Guitart i Agell, conseller de Cultura. Després es va celebrar un acte íntim al cementiri de Collserola on el seu cos va ser incinerat. Les cendres es van dipositar en el monument erigit a Pere Calders al passeig marítim de Llançà.
« Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n’hi ha, hi aniré al cel, on passaré una llarga temporada.» — Pere Calders, La fi dins de Cròniques de la veritat oculta.
El grup de voluntariat de medi ambient ha activat la campanya de recollida de mòbils i, a l’espai de la FAS a la Pl Cívica de la @uabbarcelona , hi ha una bústia on pots deixar els dispositius!
Porta el teu mòbil vell i col·labora amb el rescat de primats
El grup de voluntariat de medi ambient de la FAS torna a activar la campanya de recollida de telèfons mòbils amb la intenció de disminuir l’impacte social i mediambiental que aquest sector provoca.
A l’espai de la FAS de la Cívica hi ha una bústia on es poden deixar els dispositius que seran reciclats i els seus components aprofitables seran venuts a benefici de la Fundació Mona.
Com a conseqüència del gran augment de producció de mòbils en els últims anys i, que gairebé el 90% dels materials dels mòbils es poden reciclar, el grup de voluntariat del Programa de Medi Ambient de la FAS torna a fer la campanya de recollida de mòbils en desús, del qual s’encarrega l’empresa Eureka Mòbil, i destinarà els beneficis del reciclatge a la Fundació Mona. Aquesta fundació, situada a Riudellots de la Selva (Girona), treballa en el rescat i el benestar de primats.
A l’espai de la FAS, situat a la Plaça Cívica del Campus de la UAB, s’ha instal·lat una bústia per poder dipositar-los. S’hi poden portar mòbils que encara funcionen, que s’enviaran a països empobrits, o bé dispositius obsolets, que des de l’empresa Eureka mòbil es desmuntaran per poder-ne reutilitzar les peces i materials. D’aquesta manera, s’evita haver d’extreure més recursos de la natura, un fet que comporta desequilibris sociopolítics, contraban de material i explotació infantil, a més d’un clar deteriorament de l’ecosistema i danys a les espècies en perill d’extinció.
BELLATERRA.CAT 