Sarah Chang (Filadèlfia (Pennsilvània, Estats Units), 10 de desembre de 1980) és una violinista estatunidenca d’origen coreà.
Sarah Chang amb el seu pare, Angela Foster i David-Alexandre Pérez Ciurezu visitant la Sagrada Família de Gaudí a Barcelona
Sarah Chang va començar a estudiar el violí a l’edat de 4 anys a la Juilliard School of Music amb Dorothy DeLay, i de seguida fou considerada com una nena prodigi. A l’edat de vuit anys, fa una prova per a Zubin Mehta amb l’Orquestra filharmònica de Nova York, i per a Riccardo Muti amb l’Orquestra de Filadèlfia. El 1999, rep l’Avery Fisher Prize, un dels premis més prestigiosos atorgats a un instrumentista nord-americà.
Ha col·laborat, a part de les orquestres filharmòniques de Nova York i de Filadèlfia, amb l’Orquestra Simfònica de Chicago, l’Orquestra Simfònica de Boston, l’Orquestra de Cleveland, l’Orquestra Filharmònica de Berlín, l’Orquestra Filharmònica de Viena, les orquestres principals de Londres així com el Concertgebouw d’Amsterdam i L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ha donat prestigiosos recitals al Carnegie Hall i concerts al Kennedy Center de Washington DC, a l’Orquestra Hall de Chicago, al Symphony Hall de Boston, al Barbican Centre de Londres o a la Filharmonia de Berlín.
Sarah Chang a la programació de Lawrence Foster i l’OBC
“Els seus dons estan a un nivell tan allunyat de la resta de nosaltres que tot el que podem fer és sentir la admiració adequada i després preguntar-nos sobre els misteris de la natura. Sens dubte, els antics haurien fet que la senyora Chang sorgeixi completament formada d’alguna petxina botticelliana”.The New York Times
Reconeguda com una de les violinistes més destacades del nostre temps, Sarah Chang ha actuat amb les orquestres, directors i acompanyants més estimats en una carrera internacional de més de dues dècades. Des del seu debut amb la Filharmònica de Nova York als vuit anys, Chang ha continuat impressionant el públic amb el seu virtuosisme tècnic i la seva refinada profunditat emocional.
La violinista Sarah Chang amb Angela Foster i el bellaterrenc Francesc Pérez Torres visitant el Parc Güell de Gaudí a Barcelona
Els moments més destacats de les temporades recents i properes Sarah Chang han inclòs actuacions amb orquestres nord-americanes com la Filharmònica de Nova York, la Filharmònica de Los Angeles, l’Orquestra de Filadèlfia, la Simfònica de Chicago, l’Orquestra Simfònica Nacional, la Simfònica de Boston, la Simfònica de Cleveland, la Simfònica de Montreal, la Simfònica de Houston, Simfònica de Detroit, Simfònica de San Francisco, Simfònica de Toronto, Simfònica de Vancouver, Simfònica de Cincinnati, Simfònica de San Diego i Simfònica de Nova Jersey. També ha actuat al Hollywood Bowl i als festivals de música Tanglewood, Ravinia i Aspen, entre d’altres. Amb una carrera que ha florit internacionalment, els seus compromisos europeus l’han portat a Àustria, França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Suïssa i el Regne Unit, i els seus compromisos a Àsia l’han portat a audiències a la Xina, Japó, Corea i Malàisia. , Singapur, Austràlia i Nova Zelanda. Com a gran músic de recital i cambra, Sarah Chang viatja regularment pel món, actuant amb artistes com Pinchas Zukerman, Yefim Bronfman, Leif Ove Andsnes, Yo-Yo Ma, Isaac Stern, Wolfgang Sawallisch i membres de l’Orquestra Filharmònica de Berlín.
L’enregistrament més recent de Sarah Chang per a EMI Classics -el seu vintè per al segell- va incloure els concerts per a violí de Brahms i Bruch amb Kurt Masur i la Dresdner Philharmonie, i va ser rebut amb excel·lents elogis de la crítica i popular. La seva gravació de les Four Seasons de Vivaldi va atreure elogis internacionals, amb la BBC Music Magazine que va afirmar: “Mai no ha fet un enregistrament millor”. També ha enregistrat el Concert per a violí núm.1 de Prokofiev i el Concert per a violí núm.1 de Xostakovitx en directe amb la Filharmònica de Berlín sota la batuta de Sir Simon Rattle; Fire and Ice, un àlbum d’obres populars més curtes per a violí i orquestra amb Placido Domingo dirigint la Filharmònica de Berlín; el Concert per a violí de Dvořák amb la London Symphony Orchestra i Sir Colin Davis; així com diversos discos de música de cambra i sonates amb artistes com els pianistes Leif Ove Andsnes i Lars Vogt.
Entrevista de Sarah Chang a La Vanguardia
Juntament amb Pete Sampras, Wynton Marsalis i Tom Brady, la Sra. Chang ha estat una artista destacada a la campanya publicitària global de Movado “The Art of Time”. L’any 2006, la Sra. Chang va ser reconeguda com una de les 20 millors dones de la revista Newsweek Magazine “Dones i lideratge, 20 dones poderoses es fan càrrec”. El març de 2008, Chang va ser honrada com a Jove Líder Global per al 2008 pel Fòrum Econòmic Mundial (WEF) pels seus èxits professionals, el seu compromís amb la societat i el seu potencial en la configuració del futur del món.
El 2012, Sarah Chang va rebre el premi al lideratge de la Universitat de Harvard i el 2005, la Universitat de Yale va dedicar una càtedra a Sprague Hall al seu nom. Per als Jocs Olímpics de juny de 2004, se li va donar l’honor de córrer amb la Torxa Olímpica a Nova York i, aquell mateix mes, es va convertir en la persona més jove a rebre el premi del Saló de la Fama de Hollywood Bowl. També l’any 2004, la Sra. Chang va rebre el Premi Internazionale Accademia Musicale Chigiana a Siena, Itàlia. Altres distincions anteriors inclouen l’Avery Fisher Career Grant, el premi “Jove artista de l’any” de Gramophone, el premi Schallplattenpreis “Echo” d’Alemanya, els honors “Nouvingut de l’any” als International Classical Music Awards de Londres i el premi “Nan Pa” de Corea. El 2011, Chang va ser nomenada ambaixadora artística oficial pel Departament d’Estat dels Estats Units.
Els bellaterrencs Angi i Francesc van acceptar l’any 2009 la proposta d’en Ramon Gener, -veí del restaurant La Taula de Barcelona-, per iniciar els Sopars Tertúlia Òpera en Texans. Una convocatòria mensual per un màxim de 40 persones, amb un Menú Sorpresa i Cava Brut a tot beure. Tot inclòs a un preu honest.
Ramon Gener a La Taula d’Òpera en Texans de Sant Gervasi (Barcelona)
L’any 2009, el baríton i pianista català Ramón Gener, presentador del programa de TV3 Òpera en Texans, i de This is Opera de TVE, va iniciar-se en directe, al Restaurant La Taula de Barcelona, amb “La Taula de l’Òpera”, uns sopars maridatge de gastronomia i Òpera. Cal recordar que en Ramón Gener, veí del restaurant, en dos minuts era present dins la petita sala on aportava tot el seu Savoir Faire del món musical i en particular la seva especialitat d’òpera. L’aforament màxim del local de 40 persones, era perfecte per gaudir i crear sense micro, un ambient proper i íntim, permetent gaudir en directe, de tota la saviesa d’en Gener, aportada dels seus anys al teatre La Faràndula de Sabadell .
L’èxit previ a La Taula, abans del seu pas a TV3, va ser del tot apoteòsic en aquest petit restaurant del districte de Sarrià Sant Gervasi, inaugurat el 30 de maig de 1994.
Òpera en Texans de Ramon Gener al restaurant La Taula de Barcelona
“Entre plat i plat, en Ramon Gener cantava i comentava les òperes que programaven el Teatre La Faràndula de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu de Barcelona“.
Òpera en Texans va ser el programa de Televisió de Catalunya presentat per Ramon Gener en què s’explicava i analitzava l’òpera d’una manera amena i informal. Cada programa estava dedicat a una òpera diferent on s’analitzava aquesta i es donaven les pautes per poder entendre-la.
S’estrenà al canal 33 de TV3 amb l’òpera Carmen de Georges Bizet el 2 d’octubre de 2011. La tercera temporada va acabar amb una quota mitjana del 2,9%.
El programa va ser guardonat en els premis Zapping 2011 atorgats pel Telespectadors Associats de Catalunya (TAC) en la categoria de millor programa cultural. També va ser nominat el 2012 en els premis ARC en la categoria de millor programa musical. Posteriorment va ser comprat per RTVE (2015) qui en va reeditar uns 30 capítols sota el nom “This Is Opera” i que va emetre al canal temàtic de cultura de la televisió pública espanyola, La 2.
Qui havia dit quedes del carrer d’una ciutat, el metro o d’un petit local no podría començar l’èxit d’un gran artista? FACTA NON VERBA
Ramon Gener Sala (Barcelona, 1967) és un músic, humanista i escriptor. Llicenciat en Humanitats i Ciències Empresarials, es va formar en piano i cant. Després d’alguns anys de treball com a baríton va deixar el cant i va iniciar la seva etapa com a divulgador musical i artístic. L’any 2011 va conduir el programa de televisió Òpera en texans. Més tard va dirigir i conduir This is Opera (2015), This is art (2017 i 2018) i 200. Una noche en El Prado (2019)
Ramon Gener en plena tertúlia de La Taula de l’Opera de Barcelona
BIOGRAFIA DE RAMON GENER I SALA
Fill de pare i mare de Cardona, va néixer a Barcelona. Des de petit escoltava òpera i música clàssica a casa seva gràcies a la seva mare. Va començar a estudiar música als 6 anys al Conservatori del Liceu de Barcelona, on va estudiar piano fins als 11 anys. Després d’un parèntesi durant l’adolescència, als 18 anys va reprendre els estudis de piano amb Anna Maria Albors, es va plantejar la possibilitat de cantar òpera i va començar a estudiar cant sota la supervisió de Victòria dels Àngels. Va completar els estudis de veu a Varsòvia amb el baríton Jerzy Artysz i a Barcelona amb el tenor Eduard Giménez.
Va debutar com a cantant al Palau de la Música Catalana en el paper de protagonista a l’òpera Noye’s Fludd, de Benjamin Britten. A partir de llavors va treballar com a baríton en oratoris com el Rèquiem de Fauré, l’Stabat Mater de Franz Schubert o el Magnificat de Bach i en òperes com Le nozze di Figaro (Almaviva), L’elisir d’amore (Belcore), Il barbiere di Siviglia (Figaro), Carmen (Dancaire), Die Fledermaus (Eisenstein), Così fan tutte (Guglielmo) o La flauta màgica (Sprecher). La temporada 1999-2000 va debutar al Gran Teatre del Liceu amb Sly, ovvero La leggenda del dormiente risvegliato, d’Ermanno Wolf-Ferrari. La temporada 2000-2001 va tornar-hi per cantar a l’òpera Billy Budd, de Benjamin Brittten.
Més tard va deixar el cant, però va continuar vinculat al món de la música donant cursos i conferències sobre història de la música i òpera. El ressò d’aquestes conferències el va portar fins al món de la televisió i la ràdio.
A la ràdio treballa com a col·laborador en els programes Versió Rac1 i De Pe a Pa (en castellà), de RNE. També ha treballat dues temporades en el programa Hoy por hoy (en castellà), de la Cadena SER.
L’any 2011 va estrenar al Canal 33 de Televisió de Catalunya el programa divulgatiu Òpera en texans , en què s’explicava i analitzava l’òpera de manera informal. El programa, que va estar en antena durant tres temporades, va ser guardonat, el mateix any, en la XVII edició dels Premis Zapping,[5] atorgats per Teleespectadors Associats de Catalunya (TAC) a la categoria de millor programa divulgatiu/cultural/documental.
L’any 2014, Gener va publicar en català Si Beethoven pogués escoltar-me, un llibre ple de sentit de l’humor, passió i molta música en què, com a músic apassionat de la vida que és, comparteix històries, anècdotes curioses i pinzellades biogràfiques dels millors compositors dels segles xviii i xix barrejades amb les seves pròpies experiències personals. Un any més tard, el llibre es va publicar en castellà, i el 2017, en portuguès.
El 2015 va dirigir i conduir el programa This is Opera, una producció internacional (Brutal Media, RTVE i Unitel Classica) de trenta capítols gravada en castellà i en anglès en què Ramon Gener exerceix de mestre de cerimònies, expert, pianista i animador.[8] A Espanya es va emetre a La 2 de RTVE. El programa també s’ha emès a Alemanya, Àustria i Suïssa (Servus TV), Itàlia (RAI5), Portugal (RTP2), Letònia (LTV i Lattelecom), Austràlia (Foxtel Arts) Mèxic (Canal 22 i Film & Arts), Colòmbia, Xile i Argentina (Film & Arts), Corea del Sud (NATV), Mongòlia (MNB) i Singapur (Channel 5). El programa va ser guardonat en la XXI edició dels Premis Zapping com a millor espai divulgatiu, cultural i documental, i Ramon Gener va obtenir el premi al millor presentador.
L’any 2016 va publicar en català i castellà el seu segon llibre, L’amor et farà immortal, en què l’autor viatja pel temps i per l’espai de la mà de les Moires, les deesses gregues del destí. En aquest viatge, l’autor coneix algunes personalitats del món de la música per entendre el dol provocat per la mort del seu pare propi per culpa de la malaltia d’Alzheimer.
Els anys 2017 i 2018, Gener va dirigir i presentar el programa This is Art, una coproducció (Brutal Media, TV3 y Movistar) de vint-i-quatre capítols gravada en català, castellà i anglès en què fa un viatge per la història de l’art a través de les emocions humanes. A més de Catalunya i la resta d’Espanya, el programa s’ha emès a Itàlia (RAI5), Portugal (RTP2), els països de la regió MENA (Al-Jazeera), Croàcia (HRT), Grècia, Hong Kong, Mèxic (Canal 22) i Nova Zelanda, i s’ha convertit en la sèrie documental en català més venuda. This is Art va ser guardonat en la XXIII edició dels Premis Zapping com a millor programa divulgatiu, cultural i documental.
L’any 2019 va dirigir i presentar el programa 200. Una noche en El Prado, una minisèrie de quatre capítols produïda per RTVE per commemorar el bicentenari del Museu del Prado de Madrid.
Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 – 21 de juliol de 1994) va ser un escriptor, periodista i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista. Al llarg de la seva vida va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos. Com a dibuixant, va arribar a dirigir L’Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Tísner.
Pere Calders, Rosa Artís i Francesc Lluís Pérez, Maître del Restaurant Via Veneto de Barcelona | ARXIU UAB
Després de la Guerra Civil espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic i hi va viure vint-i-tres anys. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d’exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins a l’any 1978 amb l’estrena d’Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en contes de l’autor. Arran de l’èxit d’Antaviana es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents. L’any 1992 la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir Doctor honoris causa.
« —Per què vàreu començar a escriure? —Perquè tenia el cap ple d’històries. En principi, les escrivia per explicar-me-les a mi mateix, tot posant-les en net. De moment, no comptava amb l’opinió dels altres. Jo tot sol era empresari i públic. Però mentiria si no confessés que quan algú, un amic, em va dir que de tant en tant l’encertava, em vaig sentir molt afalagat. En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d’escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M’avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig.
Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912, al carrer de Rosselló número 274, al districte de l’Eixample. Va ser l’únic fill del matrimoni format per Vicenç Caldés Arús, un grafista i escriptor que havia escrit algunes novel·les i obres de teatre, i Teresa Rusiñol Roviralta. Tots dos pares eren catalans d’origen pagès que s’havien traslladat a Barcelona poc després de casar-se i, per tant, l’educació de Calders es va desenvolupar dins d’una atmosfera catalana. Quan va néixer, el seu pare el va inscriure al registre com a Pedro de Alcántara Caldés y Rusiñol, i no va normalitzar el seu nom i cognoms fins al 1936. Poc després que Calders nasqués, es van traslladar a viure al barri del Clot de Barcelona. Al llarg de la seva infància va fer llargues estades a Can Maurí, una propietat familiar situada entre els municipis de Polinyà, Sabadell i Sentmenat. Aquelles estades van influir molt en l’obra literària de Calders perquè, en fer-se fosc, la família es reunia al voltant de la llar de foc i hi explicaven contes i històries.
Quan encara no anava al col·legi, la seva mare li va ensenyar a llegir. Mentre vivien a Clot, Calders va estudiar a l’Escola Sant Pere Claver que estava regentada per jesuïtes i, el 1920, coincidint amb un altre trasllat de casa al carrer de Balmes, el van matricular a l’Escola Mossèn Cinto, on també estudiava Avel·lí Artís i Gener (Tísner), el filòleg Joan Coromines i Ricard Boadella. Allí feien fer als alumnes uns exercicis de redacció de forma regular on havien d’explicar el que volguessin, i alguns d’aquells exercicis es van convertir en contes publicats més tard, com ara el que dona títol al seu primer recull, El primer arlequí. L’escola, però, va ser clausurada l’any 1923, acusada de separatisme. Després, el director de l’escola, Josep Parunella, va seguir impartint classe a l’Acadèmia Reixach. Calders hi va anar a estudiar i hi va seguir rebent classes de redacció per Parunella.
Joventut
Entre 1929 i 1934 va estudiar a Llotja,[28] l’Escola Superior de Belles Arts, on va tornar a coincidir amb Tísner i hi va tenir professors com el pintor Ramon Calsina. Allí va conèixer a Mercè Casals, amb qui es casaria més endavant
Mentre estudiava a Llotja va treballar com a aprenent amb un publicista txec anomenat Karel Černý. El 1930 va fundar un estudi de disseny gràfic amb dos companys de classe, l’Estudi CCC.[30] El 1933 va entrar a treballar al Diario Mercantil, on també treballava Tísner, com a redactor. Allí va publicar els seus primers articles i també hi va dibuixar il·lustracions per acompanyar articles i poemes. Aquell mateix any el diari va tancar i el seu director, Josep Janés i Olivé, va fundar un altre diari anomenat Avui, on Calders va passar a publicar una columna periòdica. El disseny del diari i de la capçalera era de Calders. Va ser en aquest diari on va publicar per primer cop un conte. Aquell diari, però, no va durar gaire temps i va acabar tancant.
El 1934, quan es van produir els Fets del sis d’octubre, Calders formava part de Palestra, una organització en paraules seves: «especial, una mica política, una mica educativa, de centre excursionista». Els diumenges feien instrucció militar amb canyes i bastons que simulaven fusells. El 6 d’octubre els van donar fusells als joves de l’organització, entre ells Calders, que no els sabia fer anar, i els van distribuir en grups. El de Calders el van enviar al Teatre Coliseum on van passar la nit. Allí sentien trets però no sabien ben bé què passava, fins que Josep Maria Batista i Roca va pujar a l’escenari a la matinada i els va dir que tot s’havia perdut i que podien marxar.
El 4 de novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d’aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals. Al juny d’aquell mateix any, Josep Janés va publicar a Calders el seu primer llibre, El primer arlequí, un recull format per vuit contes, dins de la col·lecció Quaderns Literaris. El desembre del 1936, Josep Janés va publicar, també dins de Quaderns Literaris, la primera novel·la de Calders, La glòria del doctor Larén.
Pere Calders va dirigir amb Tísner L’Esquella de la Torratxa durant la Guerra Civil.
L’any 1936, abans de començar la Guerra Civil espanyola, Calders militava a les joventuts d’Acció Catalana. Amb l’inici de la guerra i la creació del PSUC, Calders va passar a militar en aquest partit perquè, entre altres motius, duia com a base del seu programa l’autodeterminació.
L’octubre del 1936 es va produir el rellançament de la revista L’Esquella de la Torratxa i Calders i Tísner es van encarregar de la seva direcció en aquesta nova etapa.[6] Durant aquella època, també va treballar per la publicació Mirador, on va publicar el conte Les mans del taumaturg, que posteriorment seria recollit en el llibre Cròniques de la veritat oculta, i també treballava fent dibuixos pel Diari de Barcelona.
A la fi de 1937 es va inscriure com a voluntari de l’exèrcit republicà, pel cos de carrabiners, on el van nomenar tècnic cartògraf. Amb l’inici de la batalla de Terol, la seva unitat cartogràfica va ser mobilitzada fins allí. Aquell mateix any va presentar la novel·la inèdita La cèl·lula al Premi Joan Crexells de narrativa que va acabar guanyant Mercè Rodoreda amb la seva novel·la Aloma. La cèl·lula es va perdre en el seu viatge de retorn de l’exili.nDe la seva experiència a la guerra en va escriure la novel·la Unitats de xoc, publicada l’any 1938 per l’Editorial Forja.nEl 1938 també va escriure la novel·la Gaeli i l’home Déu, que no va ser publicada fins al 1986, i la va presentar al Premi Joan Crexells de narrativa de 1938, però tampoc va guanyar.[
Exili a França
El 10 de febrer de 1939 Calders va marxar cap a França i va deixar la seva dona i el seu fill a Barcelona.[48] El pas fins a França el va fer el dia 10 de febrer, creuà el Coll d’Ares i va anar a Prats de Molló i la Presta. Allí el van tancar en un camp de concentració. Calders i quatre companys més, entre els quals hi havia Tísner i el seu cunyat, Enric Clusellas, van aconseguir escapar i van fugir a Tolosa, on hi havia el Comitè Universitari d’Ajut als Refugiats que oferien protecció a intel·lectuals. Allí li van donar uns impresos per escollir a quin país voldrien anar en el cas que calgués marxar de França i Calders va escollir Mèxic. Durant un temps va viure allí amb Tísner i part de la seva família, entre els quals hi havia la seva futura esposa, Rosa Artís i Gener. El 2 d’abril de 1939 va marxar cap a Roissy-en-Brie on va coincidir amb altres intel·lectuals de l’època, com ara Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel. Amb aquest últim hi va establir una amistat que va durar fins a la seva mort. Finalment, el 4 de juliol de 1939 va marxar cap a Mèxic, on ja hi era Tísner, a bord del vaixell Mexique que va salpar de Bordeus. Poc després de marxar, la seva dona, Mercè Casals, va arribar a Roissy-en-Brie i, quan va veure que Calders ja havia marxat, se’n va anar també cap a Mèxic,[56] ignorant que Calders havia escrit diverses cartes d’amor a Rosa Artís, de qui n’estava enamorat però mai va casar-se.
« Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me.» — Pere Calders
Mèxic
El 27 de juliol de 1939 va arribar al port de Veracruz. Durant el viatge, Calders va formar part del diari de bord. Des de Veracruz va anar a Ciutat de Mèxic. Calders duia una carta de recomanació escrita per Francesc Trabal adreçada a Josep Carner i una altra d’Armand Obiols dirigida al seu germà. Allí es va reunir primer amb el germà d’Obiols, però no li va poder oferir feina perquè el seu soci li acabava de robar els diners de la seva empresa. Després es va reunir amb Carner i, gràcies a ell, just en arribar a Mèxic va poder publicar tres contes seus a canvi de 240 pesos, que en aquell temps permetien viure durant uns tres mesos. Carner també li va donar una carta de recomanació per l’Editorial Atlante on va entrar a treballar més tard. Allí també es va retrobar amb el seu amic Tísner. A la fi de 1939, Mercè Casals va arribar a Mèxic i es va reunir amb Calders. Ell i la seva dona van estar vivint junts tot i que Calders ja havia declarat el seu amor a Rosa Artís i ja festejaven.
L’octubre de 1941 va començar a col·laborar a Full Català, on va publicar alguns contes com Raspall. Amb els relats publicats durant aquell temps que duia a l’exili recollits a Memòries especials, Calders va guanyar el Premi Concepció Rabell de narrativa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 3 de maig de 1942. Durant una època va anar a treballar amb Tísner a Publicistas Mexicanos, S.A. a fer de fotògraf, cobrant un peso per treball. L’any 1943 va entrar a treballar a UTEHA (Unión Tipográfica Editorial Hispanoamericana) com a grafista i dibuixant tècnic i hi va estar treballant fins que se’n va tornar a Barcelona. Al llarg del seu exili també va col·laborar amb diverses publicacions com La Revista dels catalans a Amèrica, Quaderns de l’Exili, Revista de Catalunya, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau, entre d’altres. El 22 de juliol del 1943 va rebre el divorci després d’haver-lo sol·licitat dos anys enrere i, aquell mateix dia, es va casar amb Rosa Artís.
El 5 de maig de 1947 va néixer el primer fill del seu segon matrimoni, Raimon Calders i Artís.bJust després d’aquest naixement es van traslladar a Chapultepec. Aquell mateix any, per petició de Josep Carner i de Pompeu Fabra, va publicar el conte La ratlla i el desig a la Revista de Catalunya. Amb aquest mateix conte va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1948. El 1949 va néixer la segona filla del matrimoni, Glòria Calders i Artís i, un any després, va néixer la seva tercera filla, Tessa Calders i Artís. En aquella època Calders havia decidit llevar-se cada dia a dos quarts de cinc del matí per dedicar dues hores i mitja a escriure. Als inicis dels anys 50, Joan Triadú el va instar a fer un recull dels diferents contes que havia anat escrivint a l’exili. Aquells contes formarien el llibre Cròniques de la veritat oculta. Calders els va anar enviant a Catalunya, on el seu pare, amb qui va mantenir una intensa relació epistolar al llarg de tot l’exili, els va passar a màquina i els va presentar al Premi Víctor Català de 1954. El llibre va guanyar el premi i va ser publicat el 1955 per l’Editorial Selecta. L’aparició de Cròniques de la veritat oculta va ser un èxit i va fer que la crítica considerés Pere Calders com un dels grans contistes catalans. Entre 1954 i 1955 va escriure la novel·la Ronda naval sota la boira. Aquesta la va enviar al Premi Joanot Martorell del 1957 però va guanyar Blai Bonet amb la seva obra El mar. El 1957 també va publicar Gent de l’alta vall, un recull de contes de temàtica mexicana. També havia escrit la novel·la curta Aquí descansa Nevares, però no va ser publicada fins al 1967. Al pròleg d’Aquí descansa Nevares, Calders fa referència a la seva experiència a l’exili:
« He passat la meitat de la meva vida a Catalunya i l’altra meitat a Mèxic. […] He vist més indis de muntanya que no pas pescadors mediterranis. Això, per a un català, és molt gros. Un fenomen així no es deu gairebé mai a causes banals i la que ens va empènyer a mi i als meus fou un daltabaix famosíssim, del qual encara no em sé avenir. » — Pere Calders, Pròleg a Aquí descansa Nevares.
El 1959 es va editar un nou recull format per set contes de Calders titulat Demà, a les tres de la matinada. El 1960 va tornar a presentar sota pseudònim i amb un altre títol la novel·la Ronda naval sota la boira al Premi Sant Jordi de novel·la, que anteriorment era conegut com a Premi Joanot Martorell, però tampoc va guanyar sinó que ho va fer Enric Massó i Urgellès amb la seva novel·la Viure no és fàcil. Aquell any Mercè Rodoreda també s’havia presentat al Premi Sant Jordi de novel·la amb La plaça del Diamant.
Retorn i vida a Barcelona
Calders mai es va integrar del tot a Mèxic i sempre pensava a tornar a Catalunya. A més a més, creia que quan algun fill d’exiliat tenia més de quinze anys, s’estimava més viure allà on havia nascut que no pas a la terra dels seus pares, per això el 1962, l’any que el seu fill Raimon va fer 15 anys, va decidir tornar a Barcelona abans que els seus fills ja no hi volguessin anar. El febrer d’aquell any el seu pare li va enviar una carta dient-li que se’n tornés cap a Espanya i que aconseguís tants diners com li fos possible:
« Pere estimat: Comença tot seguit les gestions necessàries per a obtenir els papers de sortida de Mèxic i d’entrada a Espanya. No t’hi pensis més. Per depressa que portis els tràmits, duraràn més temps del què voldriem. […] El què has de fer, mentrestant, es recollir tot el què puguis, estalviar amb el pensament posat en el futur que us espera a Catalunya. Fes diners de tota cosa que no et sigui indispensable, respectant, però l’equip de treball i roba. Cal que portis l’equip fotogràfic i eines de dibuix i material que puguis, que aqui et costaria tot un ull de la cara. […] La pena per nosaltres -meva i de la mare- és no poguer oferir-te l’ajut econòmic que voldriem. Ha passat el temps de les vaques grasses i se m’han multiplicat les obligacions.» — Vicenç Caldés Arús, Extracte d’una carta a Pere Calders (Barcelona, 1 de febrer de 1962).
Un cop a Barcelona, Calders va treballar a l’Editorial Montaner i Simón fins que es va jubilar.
El 8 d’octubre de 1962 tota la família Calders-Artís va embarcar al vaixell Covadonga amb destí Bilbao. Durant el viatge de retorn, la família va poder visitar l’Havana i Nova York. Finalment, el 7 de novembre, el vaixell va arribar a Bilbao on els esperava el pare de Calders, qui va conèixer la seva nora i va poder veure per primer cop els seus tres nets. Des d’allí van agafar un tren per anar a Barcelona i en aquest trajecte es creu que es va perdre un bagul que contenia la novel·la inèdita La cèl·lula, que tractava sobre la història d’una cèl·lula del PSUC. Un cop a Catalunya, se’n van anar a viure a un pis de Sant Cugat del Vallès que els hi havien aconseguit els pares de Calders. Al principi del seu retorn a Catalunya, Calders feia feines que li donava el seu pare a Can Sirven i també treballava per a l’Editorial Vergara.bEl 1963, gràcies al fet que la seva antiga empresa, UTEHA, havia comprat l’Editorial Montaner i Simón, el van nomenar gerent de producció. Aquell mateix any va presentar l’última novel·la que havia escrit, L’ombra de l’atzavara, al Premi Sant Jordi de 1963, premi que va acabar guanyant.[87] El premi estava dotat de 150.000 pessetes i el jurat del premi estava format per Maurici Serrahima, Joan Petit, Josep M. Llompart, Tomàs Garcés i Joan Triadú. Aquell mateix any 1963 va començar a publicar articles a la revista Serra d’Or gràcies a Joan Triadú.
Amb la família ja establerta a Catalunya i sent econòmicament estables, es van traslladar a viure a Barcelona al número 91-93 del carrer de Borrell. A partir de 1964 van començar a estiuejar a Llançà. Aquell mateix any va publicar una biografia de Josep Carner a l’Editorial Alcides. Durant aquella època col·laborava en diferents publicacions com Cavall Fort i Tele-Estel.nEl 1966 va publicar, finalment, la novel·la Ronda naval sota la boira per l’Editorial Selecta. El 1967 Alfaguara va editar la novel·la curta Aquí descansa Nevares, que havia quedat fora del recull Gent de l’alta vall en la seva primera edició. El 1968, un antic conegut de Calders, Felipe Cid, que acabava d’engegar una editorial, va decidir publicar un llibre amb tots els contes de Calders. Així va ser com el 1968 es va publicar Tots els contes, que inclou 68 contes de Calders, 15 dels quals inèdits fins al moment. Amb aquest llibre va rebre l’any 1969 el Premi Crítica Serra d’Or. Aquell mateix any va morir el seu pare suposant un gran trasbals per Calders
« Em consta que, en general, les persones ens enamorem del lloc on hem nascut. Amb un d’aquells amors tan forts que t’inclinen a passar per alt -o a fer els ulls grossos- fins i tot tot (sic) pel que fa als inconvenients i als defectes. Jo vaig néixer a Barcelona, i me l’estimo. […] I l’he enyorada molt, en el curs d’un llarg exili. […] Passejar i badar és un dels dons (o dos alhora) a l’abast dels barcelonins. Es poden triar rutes ciutadanes absolutament distintes, d’acord amb els estats d’esperit de cadascú o de cada dia. Barcelona ofereix un ventall d’opcions d’una varietat inesgotable.» — Pere Calders, Viure a Barcelona
A l’octubre de 1992 va publicar el que seria el seu últim recull de contes, L’honor a la deriva, que no incloïa cap narració inèdita. L’any següent va rebre el Premi Nacional de Periodisme per l’article titulat Sense carta de navegar, publicat al diari Avui. Calders cada cop es trobava pitjor de salut i a mitjan 1994 va deixar de publicar a l’Avui i a El Temps. El 10 de juny d’aquell any el van traslladar a casa de la seva filla Tessa per poder ser atès millor.
Mort
Pere Calders i Rossinyol va morir el 21 de juliol de 1994, a 81 anys, al llit de casa de la seva filla Tessa. La notícia de la seva mort va ser portada l’endemà al diari Avui i tots els mitjans de comunicació catalans en van fer ressò. La capella ardent fou instal·lada al vestíbul de la seu de la Institució de les Lletres Catalanes, a la Casa Amatller. El matí del 23 de juliol es va celebrar a l’església Pompeia un funeral obert a tothom, on van assistir diverses personalitats polítiques del moment com Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, o Joan Guitart i Agell, conseller de Cultura. Després es va celebrar un acte íntim al cementiri de Collserola on el seu cos va ser incinerat. Les cendres es van dipositar en el monument erigit a Pere Calders al passeig marítim de Llançà.
« Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n’hi ha, hi aniré al cel, on passaré una llarga temporada.» — Pere Calders, La fi dins de Cròniques de la veritat oculta.
–El romanx és una llengua romanç originària del cantó més gran de Suïssa, els Grisons, ubicat a l’extrem sud-est del país.
-Els viatgers que visiten el Cantó dels Grisons poden veure el romanx en els senyals del carrer, o escoltar-lo als restaurants quan són rebuts amb un ‘allegra‘ (benvingut).
A l’últim segle, el nombre de persones que parla romanche ha disminuït en un 50%. Avui dia només unes 60.000 persones parlen aquest idioma.
El romanche (autoglotònim: rumantsch) (també anomenat retorromanche, retorromànic, rètic o grisó) és el nom genèric per a les llengües retorromàniques que es parlen a Suïssa, on gaudeix de reconeixement com a llengua nacional. Com a llengua del grup retorromànic té una gran afinitat amb el ladí dolomita i el friulà, llengües parlades al nord d’Itàlia. El romanche actualment es restringeix a alguns llogarets del cantó muntanyós dels Grisons (Suïssa).
Segons el Cens Federal de Població de l’any 2000, 60.561 habitants de Suïssa parlen aquesta llengua, o el 0,8 % de la població del país. És l’idioma principal de 35.095 persones, cosa que representa el 0,5% de tots els residents. La majoria d’aquests es troben als Grisons i la resta a la diàspora a tot Suïssa. L’ús d’aquest idioma retrocedeix lentament (−15 % durant 10 anys i és parlat per menys de 100 000 persones), i fa témer pel seu futur. Per tal de contrarestar aquesta tendència, la Confederació Suïssa recolza el cantó dels Grisones per a la salvaguarda i la promoció del romanche. L’idioma només s’utilitza als Grisons i dins del cantó, especialment a les regions d’Albula, Surselva, Engadina Bassa / Val Müstair i als ¾ de la regió de Maloja (Engadina). També s’usa a les comunas de Cazis, Ferrera i Andeer a la regió de Viamala ia Domat/Ems, Trin i Felsberg a la regió d’Imboden. Aquests territoris representen al voltant del 40% del territori cantonal.
Detall del Romanx (dreta) a un bitllet de 1000 francs suïssos
Històricament el Romanche és el que queda de la completa llatinització que s’esdevingué a la Recia romana, durant els primers segles de l’imperi romà.
Aquest procés va ser tan complet que els confins d’Itàlia van ser portats fins al Danubi per l’emperador Dioclecià a la Itàlia Anonària.
Lentament l’àrea llatinitzada al nord dels Alps es va anar reduint amb els segles successius a l’esfondrament de l’imperi romà, però en l’actual Suïssa encara existeix una nombrosa comunitat neolatina que parla l’idioma romanche: els Ladins del Cantó dels Grisons.
85 Aniversari oficial del Romanx
Estandardització
El 1982, es va aconseguir estandarditzar el romanx sota la varietat normativa Romansch Grischun («romanx grisó»), dissenyada pel lingüista suís Heinrich Schmid, que va intentar evitar l’ús d’ortografies d’aparença inusual per a l’acceptació d’aquest nou estàndard. Per tant, en paraules que compten amb el fonema /tɕ/ seguides de les vocals /e/ o /i/, s’empra el dígraf «tg» (tgirar) per representar aquest so en lloc del dígraf «ch». En paraules on el fonema /k/ precedeixi les vocals /a/, /o/ o /u/, s’escriuen amb «ch» («xalanda» en lloc de Calanda). De la mateixa manera, che i chi (a causa d’aquesta norma, anomenada Leza Uffers Kompromiss) es pronuncien [ke] i [ki]. D’altra banda, la lletra «k» es converteix en un grafema innecessari en aquesta llengua romanç. Així mateix, el fonema [ə] s’escriu amb la lletra «e», una característica de la marcada influència de l’ortografia de l’alemany. Entre altres característiques, també s’usa el trígrad «sch» per representar els fonemes fricatius /ʃ/ i /ʒ/, i «tsch» per a/ʧ/.
D’altra banda, el fet que no existeixi <ü, ö> en rètic, potser no sigui degut aquesta només a l’absència de la [i] i de [ø] en la majoria de les llengües rètiques, sinó també a la seva forma gràfica (per influx alemany), que no és considerada una forma romanç. A més, això també demostra que l’adopció d’una determinada grafia no està sempre relacionada amb factors fonètics. Com a conclusió es pot afirmar que l’ortografia rètica se situa entre la tradició ortogràfica romanç del italiano, i del francès i la tradició ortogràfica germànica de l’alemany.
La Lia Rumantscha és una organització que abasta associacions de llengües rètiques. La seva pàgina web facilita més informació sobre aquestes llengües.
Karan Armstrong (14 de desembre de 1941 – 28 de setembre de 2021) va ser una soprano d’òpera nord -americana , que va ser celebrada com a actriu cantant. ‘Diva de la modernitat’ lligada durant quatre dècades a la Deutsche Oper Berlin, va ser una gran defensora de l’òpera del segle XX
Karan Armstrong amb Francesc Pérez i els baritons Marcel Rosca i Gheorghe Emil Crasnaru al Restaurant La Taula de Barcelona
Després de guanyar les audicions del Consell Nacional de l’Òpera Metropolitana el 1966, li van donar petits papers a l’ Òpera Metropolitana i va aparèixer en papers principals a l’ Òpera de Nova York a partir de 1969, incloent Conceptión a L’heure espagnol de Ravel , Blonde a Die Entführung aus de Mozart. dem Serail , i els papers principals a La traviata de Verdi , La belle Hélène d’Offenbach i La fanciulla del West de Puccini. Després d’actuar a Europa a partir de 1974, primer com Micaëla a Carmen de Bizet , i després com a sensacional Salomé a l’ Opéra du Rhin , va gaudir d’una carrera als grans teatres d’òpera, apareixent en diversos enregistraments i pel·lícules d’òpera. Armstrong va ser durant dècades una soprano destacada a la Deutsche Oper Berlin , on el seu marit Götz Friedrich va ser director. Va aparèixer en estrenes mundials, com ara Jesu Hochzeit de Gottfried von Einem , Un re in ascolto de Luciano Berio i Der Meister und Margarita de York Höller . Va rebre el títol de Kammersängerin dues vegades.
La soprano nord-americana Karan Armstrong va morir el 28 de setembre de 2021 a la ciutat espanyola de Marbella als 79 anys, segons va informat la Deutsche Oper Berlín, teatre a què va estar lligada durant quatre dècades. Armstrong va destacar en el repertori wagneriani, straussià i de finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX i va ser una gran defensora de la nova creació, cosa que li va valer el sobrenom de Diva de la modernitat. El 1979 es va casar amb el director d’escena i gestor teatral alemany Götz Friedrich, que va saber treure sobre l’escena el millor dels seus dots interpretatius com a cantant-actriu.
Karan Armstrong va néixer en una petita població muntanyosa de Montana, Dobson, el 14 de desembre del 1941. Va començar a estudiar piano, però després del seu pas per la Universitat va aparcar el piano pel cant. Va estudiar amb a Califòrnia amb la llegendària Lotte Lehmann, el director d’orquestra Fritz Zweig, el director i exintendent de la Deutsche Oper Berlin Carl Ebert. Aquesta trobada amb mestres alemanys va contribuir a posar els fonaments sense saber-ho del que seria finalment la seva carrera a Centreeuropa.
Va iniciar la seva carrera com a soprano lleugera cantant papers de l’últim belcantisme (Norina de Don Pasquale i Adina de L’elisir d’amore) i la segona meitat del segle XIX com la Gilda de Rigolet o la Musetta de La Bohème, paper amb què va debutar el 1965 a l’Òpera de San Francisco. A l’any següent va guanyar les audicions del Met Council, victòria que va ajudar a llançar la seva carrera a Estats Units. Primer cantant petits papers al Met i després amb papers protagonista a les temporades de la New York City Opera. El 1974 va debutar a Europa interpretant la Micaela de Carmen a l’Opéra du Rhin, on va ser convidada a cantar Salome, l’èxit del qual li va obrir les portes als teatres a França i Alemanya
El 1978 va conèixer Götz Friedrich, director d’escena polèmic en aquella època amb què es va casar tres anys després. Sota la seva direcció va debutar el 1979 al Festival de Bayreuth cantant l’Elsa de Lohengrin, la producció del qual es va gravar en vídeo.
El repertori de Karan Armstrong havia passat de soprano lleugera a soprano lírica interpretant rols com Antonia, Mimì, Violetta, Butterfly i Tosca per fer el salt a Salomé, Elektra, Mariscala, Elsa, Elisabeth, Katia Kabanova, Katerina Ismailova, Mélisande, paper que li va reportar un gran èxit a l’Opéra de París el 1980 ia Berlín el 1984. També va ser una intèrpret de referència del paper de Lulú, que progressivament va ser abandonat per abordar rols més pesats.
El 1981 Götz Friedrich va assumir la direcció artística de la Deutsche Opera Berlín, teatre al qual la soprano va estar vinculada durant gairebé quatre dècades. Allà va debutar el 1977 interpretant Salome i es va acomiadar de l’escenari el 2016 cantant el paper de Larina d’Evgeni Oneguin de Txaikovski. Van ser més de 400 representacions, la majoria amb el marit dirigint la posada en escena, d’un total de 24 títols.
Crítica musical per Xavier Montsalvatge
A més de la Deutsche Oper Berlin, Karan Armstrong era habitual de la Wiener Staastoper, l’Opera de París, el Royal Opera House Covent Garden de Londres, l’Òpera de Stuttgart, l’Òpera de San Francisco, la Komische Oper Berlin i el Teatre Bolshoi de Moscou. A finals de gener de 1994, la soprano formava part del repartiment al paper d’Ursula de l’òpera Mathis der Maler d’Hindemith, que es representava quan el Gran Teatre del Liceu es va cremar a causa d’un incendi. El 1985 va ser nomenada cantant de cambra de Stuttgart i el 1994 també de la ciutat de Berlín.
Karan Armstrongva ser una gran defensora de l’òpera contemporània, que estimava realment, i va protagonitzar diverses estrenes absolutes, com Jesuhchzeitz de Gottfried von Einen el 1980 a la Wiener Staatsoper; Lou Salome de Giuseppe Sinopoli el maig de 1981 a la Bayerische Staastoper; Un re in ascot de Luciano Berio en el marc del Festival de Salzburg del 1984.
Dedicatòria de Karan Armstrong per Angi i Francesc del La Taula de Barcelona
El 2019, Karan Armstrong es va instal·lar a Marbella des d’on va seguir impartint classes magistrals.
Comissiona va ser testimoni d’un canvi d’actitud entre els directors en els darrers temps: ‘Els músics ja no admeten dictadors amb batuta, ara busquen guies que els convencin que la seva visió de la música és vàlida i per això cal tenir un cap de ferro i guants de seda‘….
Els bellaterrenc Angi i Francesc visitant a Sergiu Comissiona al seu cameri del Palau de la Música Catalana, el 8 febrer 1998
El 1990, Sergiu Comissiona va ser el primer director de l’orquestra de RTVE on va romandre fins l’any 1998, i entre 1990 i 1994 també va ser director musical de l’orquestra de la Filharmònica d’Hèlsinki (Finlàndia).
Sergiu Comissiona va néixer a Bucarest el 16 de juny de 1928. El seu pare, d’origen jueu, era el propietari de la fàbrica de productes químics “Minerva”. Vitan i la seva mare eren cantants d’òpera. L’origen del seu nom l’ho va explicar ell mateix en una entrevista: el seu avi, de cognom Lupu, era agent de viatges a Târgu Ocna, la gent l’anomenava Lupu el comissari, i després el va canviar pel de Comissiona.
Comissiona va estudiar violí, després al Conservatori de Bucarest, teoria, composició i direcció. Com ell mateix va declarar, les classes privades de direcció amb Constantin Silvestri van ser determinants per al seu desenvolupament posterior. Quan era adolescent, esdevingué membre del Quartet de la Ràdio i violinista de l’Orquestra Filharmònica Estatal. L’activitat cantant de la seva mare va despertar la seva passió per l’òpera des de petit, la qual cosa li va suposar un debut inesperat: quan el director de l’orquestra, que se suposava que havia de dirigir l’òpera “Faust” de Charles Gounod, no estava disponible aquella nit, Comissiona, que aleshores només tenia 17 anys, va convèncer la direcció de l’òpera que coneixia la partitura, debutant així com a director al costat de la seva mare, que interpretava el paper de Margaret. El 1949 es casa amb la ballarina Robinna,
El 1950, Comissiona es va convertir en el director musical de l’Ensamble Estatal de Romania, i cinc anys més tard, el 1955, va ser nomenat director principal de l’Òpera Estatal de Bucarest. El 1954 va representar Romania al concurs internacional de direcció de Besançon (França).
Tot i que s’havia convertit en una figura destacada de la vida musical romanesa, ateses les restriccions imposades pel règim comunista a Romania, Sergiu Comissiona va emigrar el 1959 amb la seva família a Israel. Aquí, l’any 1960, va esdevenir director musical de l’Orquestra Simfònica de Haifa, càrrec que va ocupar fins al 1966. Paral·lelament, va organitzar i dirigir l’orquestra de cambra “Ramat Gan”, conjunt amb el qual va recórrer 43 ciutats del EUA el 1963 i Canadà, apareixent així per primera vegada a les sales de concerts del continent nord-americà. El 1962, Comissiona va debutar a Londres amb la “London Philharmonic Orchestra” i a l’òpera reial “Covent Garden”, dirigint especialment actuacions de ballet.
Sergiu Comissiona entrevistat per Marino Rodríguez de La Vanguardia, en ocasió del seus concerts amb l’OBC, els 6, 7 i 8 de febrer de 1998, al Palau de la Música Catalana
El 1966 Sergiu Comissiona va ser nomenat director musical de l’orquestra simfònica de Göteborg (Suècia), càrrec que ocuparia fins al 1977. El 1973 va rebre la medalla d’or de la ciutat de Göteborg, i el 1982 va ser nomenat membre d’honor de la Reial Acadèmia Sueca de Música.
Es va convertir en ciutadà nord-americà el 4 de juliol de 1976. El 1977, Comissiona es va convertir en director musical de l’orquestra “American Symphony” de Nova York. La col·laboració més llarga va ser amb l’Orquestra Simfònica de Baltimore (1969-1984). Durant el seu treball a Baltimore, Comissiona va iniciar un concurs nacional per a joves directors, i va ampliar la temporada musical, augmentar el personal de l’orquestra, va inaugurar la nova sala de concerts “Joseph Meyerhoff Hall”, va fer una gira amb l’orquestra als Estats Units i a Europa, introduïnt moltes obres noves de compositors americans contemporanis als programes de l’orquestra, com ara Allan Pettersson, i va elevar el nivell de l’orquestra establint-la entre els primers rangs dels EUA. Al final del treball habitual a Baltimore, el seu compromís s’amplia amb el títol de Conductor Laurate.
Sergiu Comissiona i Senyora al restaurant La Taula de Barcelona
El 1990 va ser el primer director de l’orquestra de la RTVE on va romandre fins al 1998, i entre 1990 i 1994 també va ser director musical de l’orquestra Filharmònica d’Hèlsinki (Finlàndia). Molt sol·licitat com a “director convidat”, apareix al faristol de nombroses bandes prestigioses, com la Vancouver Symphony Orchestra, la Radio Philharmonic Orchestra d’Hilversum, Holanda, l’Orquestra de Filadèlfia.
El 1981, amb motiu del centenari del naixement de George Enescu, juntament amb un grup de músics es va convertir en un dels membres fundadors de la Societat “George Enescu” als Estats Units d’Amèrica, amb Yehudi Menuhin com a president honorari.
Després de 1990, anirà diverses vegades al seu país d’origen, Romania, sent també membre del jurat del Concurs Internacional George Enescu. En molts dels seus programes, els encàrrecs incloïa obres de compositors romanesos. L’any 2005 va fer una gira per França juntament amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Bucarest, enregistrant un gran èxit, entre d’altres, obres de George Enescu.
Sergiu Comissiona va morir el 5 de març de 2005, en un hotel d’Oklahoma City, arran d’un atac de cor, unes hores abans de presentar-se en concert al faristol de l’orquestra simfònica local.
La seva discografia inclou 18 àlbums d’enregistraments realitzats liderant diverses orquestres simfòniques.
Va ser doctor honoris causa de moltes institucions, entre les quals el Conservatori de Nova Anglaterra de Boston, el Conservatori Peabody, el Loyola College, la Universitat Johns Hopkins i la Universitat de Columbia de Nova York li van concedir el “Premi Alice M. Ditson”.
Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
Montserrat Gudiol amb el bellaterrenc Francesc Pérez al restaurant La Taula de Barcelona
Es va formar a l’estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva obra mostra un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa. La seva pintura mostra interioritat i tristesa.
Va exposar a Barcelona, Ripoll, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els EUA, l’antiga URSS i elCanadà. El 1960 va rebre el “Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot”, que atorga la Fundació Ynglada-Guillot de Barcelona, en la seva segona convocatòria. Aquell mateix any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona, en la qual va presentar els olis “Mujer con niño y Mujer sentada”.
Té obra al MNAC, al MACBA, a Madrid, Bilbao, Johannesburg, Flint, Montréal, etc.
El 1980 realitzà un monumental Sant Benet per a l’abadia de Montserrat i el 1981 fou la primera dona que ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1991 va rebre el Premi Quadern de la Fundació Ars i el 1998 la Creu de Sant Jordi
Obra de Montserrat Gudiol feta per la Fira del Llibre de Barcelona 1985
Alexis Eudald Solà (del texte de presentació de l’exposició a la Galeria Montcada. Barcelona 1999):
“Formada amb el seu pare, un dels mestres catalans més eminents a l’estudi de l’Art i creixent al si d’una família on l’art i la música constituïen un element vital, necessari i quotidià, Montserrat Gudiol ha lluitat des dels seus inicis per a trobar un llenguatge pictòric personal i sinceríssim que, voluntàriament, defuig qualsevol estil o qualsevol moda passatgera, perquè sap que, en matèria d’art, com en tot, no hi ha terme mitjà. I des d’aquest punt de vista, no és gens aventurat proclamar que l’art de Montserrat Gudiol és intemporal i és bell, perquè és veritable i sincer, perquè només vol expressar el que sent l’artista i perquè ho expressa amb aquell mestratge que ha obtingut amb una lluita intensa, amb gran esforç, amb una incansable tenacitat.
Els olis i els dibuixos impecables de Montserrat Gudiol ens revelen, a més a més, la forta personalitat d’una dona, la seva capacitat de treball i de lluita, la seva infinita tendresa de mare, però també l’extrema problemàtica de l’ésser humà. Perquè, en el fons de les seves creacions, apareixen sempre uns silencis profunds, misteriosos i alhora inquietants, un emotiu afecte i també una certa ansietat, una pau pau i una angoixa humaníssima. Per aquest motiu, el diàleg de les seves creacions ens enriqueix i fa que les estimem tant i que les sentim tan entranyables.”
Una obra que culmina quaranta anys de labor històrica d’Angel Viñas
La proclamació de la Segona República també va significar un intent de normalització de la política exterior espanyola, l’absència de la qual del gran tauler global repercutia negativament en la seva economia i en la seva projecció internacional. Dins aquesta nova dinàmica diplomàtica, es va situar l’acostament cap a una URSS, el reconeixement oficial de la qual fins llavors s’havia ignorat. No es tractava d’ideologia, sinó de interessos purs: es tractava d’accedir al petroli ia les primeres matèries i de trobar nous mercats per a unes exportacions delmades per la crisi dels anys trenta. I, a això, van dedicar els seus esforços governs de tots colors.
Tot i això, l’inici de la guerra civil va distorsionar, quan no va fer oblidar interessadament des del franquisme, tota aquesta relació prèvia. En no poder comptar amb l’ajuda de les democràcies contemporànies, la República ho va haver de fiar tot al suport soviètic i aquest vincle va ser utilitzat propagandísticament pel bàndol revoltat. És en aquest moment que sorgeixen els mites franquistes -alguns represos per l’actual revisionisme- sobre la sovietització d’Espanya, sobre l’or de Moscou i sobre la suposada voluntat de la Internacional Comunista de fer seva la Península. Gràcies a un ingent treball d’arxiu ia la nova localització «evidència primària rellevant d’època» espanyola i russa, el reconegut historiador Ángel Viñas aconsegueix el llibre definitiu sobre La República espanyola en temps de Stalin, actualitzant les seves investigacions prèvies sobre el finançament de la guerra , l’ajuda soviètica o el paper del president Juan Negrín i inserint-les en una ambiciosa i completa interpretació del període.
Ángel Viñas (Madrid, 1941)
Ángel Viñas (Madrid, 1941) doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant; fill adoptiu de Las Palmas de Gran Canària; premis Gernika, “Bernardo Vidal” i “Lola González Compromís i Memòria”. Encomana i Gran Creu del Mèrit Civil i encomana de número d’Isabel la Catòlica. Gran oficial del Mèrit d’Equador, de l’Ordre Bernardo O´Higgins de Xile i del Sol del Perú. Catedràtic emèrit de la UCM. Assessor executiu dels ministres d’Afers Estrangers Fernando Morán i Francisco Fernández Ordóñez; director de relacions amb Amèrica Llatina i Àsia; de polítiques multilaterals i de drets humans i ajuda a la democratització a la Comissió Europea; ambaixador de la UE davant les Nacions Unides; expresident de l´Associació Espanyola d´Història Militar. Premi Extraordinari a la llicenciatura i doctorat en Ciències Econòmiques i número u de la seva promoció al Cos de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat. Manté des de fa anys un bloc d’història a http://www.angelvinas.es i col·labora a InfoLibre sobre temes de la seva especialitat. La seva obra històrica és molt extensa.
Josep Maria Espinàs: “Estic contra les cites perquè fan afirmacions tan generals que solen ser reversibles.” Això deia Espinàs el 2013, però amb motiu de la seva mort és un dia especial per recollir 10 de les seves reflexions:
Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) Wikipèdia
1. “La màquina d’escriure està en la nòmina de la meva vida. Com la pipa, com algunes cançons. Com la sirena de les ambulàncies que sovint passen cap al Clínic.”
2. “Per escriure, el temps no es pot comptar amb el rellotge. Necessitem tot el temps que hem viscut.”
4. “Jo admiro bastant coses que no estimo, i estimo algunes coses que no són admirables.”
5. “El dolor compta les hores, mentre que el plaer les oblida.”
6. “El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat.”
7. “El nostre país és massa petit perquè es pugui reconèixer que un home és capaç de fer bé dues coses.”
8. “Tu saps, Olga (la seva filla amb síndrome de Down), quantes preocupacions innecessàries ens has ajudat a esborrar en aquesta vida?”
9. “Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l’himne del Barça. Mira, és divertit!”
10. “La vida ens lloga més temps als uns que als altres, i no té en compte els currículums. De manera que, de moment, continuaré escrivint, i gràcies per la companyia.”
Aquestes frasses apareixen recollides a la Viquiquote, un projecte de la Viquipèdia que recull frases cèlebres de personalitats, i també en un article recull de la revista cultural catorze.cat. També se’n poden trobar al compte de Twitter que li va obrir la seva editora quan va fer 94 anys.
L’autor, que va publicar noranta llibres i seguia escrivint, ens parlava sobre la seva manera d’entendre la vida i l’escriptura
Josep M. Espinàs, al seu pis de l’Eixample de Barcelona 📷 Manel Haro
Manel Haro|Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) és un home més aviat discret a qui li agradava sentir-se anònim, un segon pla que aprofitava per observar amb atenció el seu entorn.
No es recreava en els elogis i fuigia de les generalitzacions i dels excessos. Sorprènia la seva modèstia d’un escriptor que va guanyat premis com el Joanot Martorell, el Sant Jordi, el Víctor Català i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’algú que ha escrit noranta llibres, que va ser cofundador d’Els Setze Jutges, que va impulsar la Nova Cançó, que va participar en la creació de l’himne del Barça i que va posar en marxa amb Isabel Martí Edicions La Campana. Escrivia un article diari a la premsa des de 1976 i als seus 95 anys seguia sent actiu. La vella capitana (La Campana) és la seva darrera obra, on plasma les seves reflexiones sobre la vida i la mort.
Entrevista d’arxiu de Manel Haro
Aquesta entrevista acaba amb un afusellament?
No, no pas! Al contrari, anem a viure la literatura si li sembla bé!
Sí, però m’has de parlar de tu.
Perfecte, t’anava a preguntar com et trobes d’energies, però ja veig que estàs en plena forma.
Em trobo bé. Escric cada dia un article per a El Periódico i estic refent un llibre que tenia escrit, així que des del punt de vista de l’escriptura estic actiu. Fa dos anys vaig patir un desmai i encara que estic bé, sempre queda un rastre de por de què es pugui repetir quan surto a caminar. Ara, si vaig al costat d’una noia guapa, camino perfectament!
Per sort, has caminat molt en la teva vida.
Sí, encara tinc imatges molt clares de les meves caminades. Jo sempre he mirat de treure el màxim partit de l’observació, de tot el que m’envolta, i de la comparació, que em permet aprendre coses. També t’haig de dir que no sóc una persona que miri molt al passat, sóc totalment presentista. Quan vaig escriure la meva primera novel·la, als catorze anys, no em plantejava si volia ser escriptor. Tot el que he fet al llarg de la meva vida són respostes a impulsos que he tingut, ja sigui l’escriptura o sortir a un escenari a cantar. M’agrada molt la diversitat i per això m’he implicat en tantes coses, no sóc un home que es quedi a casa a escriure.
I això que has escrit 90 llibres!
M’ha interessat molt la vida en totes les seves manifestacions possibles. Em sento còmode amb la diversitat que hi ha al món, em sembla fantàstica, així com amb la diversitat de les persones i, si m’ho permets, amb la diversitat que s’amaga en mi, perquè a vegades sóc una cosa i a vegades sóc una altra, segons les inquietuds que tingui en cada moment.
Després de tot el que has fet i aconseguit, costa mantenir la modèstia?
Gens. Si ets modest, no costa ser-ho, però si no ho ets, sí que costa. Entenc que sí m’ho preguntes és perquè creus que sóc modest, no?
Exacte.
Estic content del que he escrit, però no em considero una persona excessiva. Tampoc m’he proposat mai ser modest, senzillament sóc així. De les poques coses segures que sé és que mai m’he falsificat, mai m’he projectat d’una determinada manera per agradar ningú. Tot en la meva vida ha estat espontani. Et diria que el que he fet ha estat sense adonar-me’n, sempre m’he trobat fent coses. I també et dic que el que vaig fer ahir ja no m’interessa. Una vegada acabada una feina, l’oblido, no visc del record. Et confesso que tinc una certa al·lèrgia a la gent que sap molt bé com és ell, què vol i quina imatge ha de donar.
Sorprèn escoltar això en uns temps en els quals busquem el reconeixement immediat pel que fem.
Jo no, no sóc gens transcendentalista. I no m’ha interessat mai alimentar una part de mi per haver tingut cert èxit, sinó que he preferit explorar altres parts que ignoro i que només les descobriré si les potencio. Per exemple, vaig guanyar premis de narrativa i la crítica em tractava bé, però vaig decidir deixar d’escriure ficció. Mai m’he considerat novel·lista, ni músic, ni excursionista per haver escrit, cantat o caminat. Mai m’he considerat un personatge definit per poder ser encasellat en algun lloc. Això m’ha donat molta llibertat en la meva vida. Visc dels estímuls que vaig rebent, i són molts diversos.
Aquests estímuls et permeten tenir una metodologia de treball?
No. Puc escriure un article a les onze del matí o a la una de la matinada. O puc fer mig article a les cinc i acabar-lo a les nou. Podria dir que no mano sobre mi mateix, però també podria dir que mano tant sobre mi mateix, que no em vull limitar a uns patrons. M’agrada la llibertat d’escriure el que em sembla quan em sembla.
Les teves memòries les podem trobar, en fragments, en tots els teus llibres, però no existeix un volum que siguin les grans memòries de l’Espinàs.
No, m’avorriria molt fent unes memòries tradicionals. Si penso en escriure on i quan vaig néixer, com era la meva família… quin pal! I crec que si a mi no m’interessa, als lectors els interessarà menys.
Com vas començar a escriure articles?
Un dia em vaig trobar amb el Josep Faulí i em va informar que sortiria un nou diari, l’Avui. Em va oferir escriure un article cada quinze dies o tres setmanes. Li vaig dir que no, perquè em passaria aquests quinze dies patint sobre què escriuria, preocupat per si el tema seria prou important. Vaig dir en broma que era molt més fàcil escriure un article cada dia i em va agafar la paraula. I fins aquí ha durat aquesta broma.
Abans els lectors difícilment podien exposar la seva opinió sobre els articles que llegien, però ara sí ho poden fer molt fàcilment a través d’Internet. Aquestes opinions t’arriben d’alguna manera?
Jo sóc un zero en informàtica. Tinc una màquina d’escriure Olivetti amb la que he escrit els llibres i els articles. Desconec absolutament què es pot trobar a la xarxa i la veritat és que no ho necessito. No vull dir que no sigui interessant, no és cap menyspreu, perquè sóc molt conscient de la importància que tenen Internet i tots els seus accessoris. Simplement sóc el mateix que quan tenia trenta o cinquanta anys i llavors no existia Internet. El que necessito és trobar una idea cada dia, observar, fer associacions, no trobar coses ja fetes. Si ara tingués divuit anys i comencés a escriure, evidentment que faria recerca a la xarxa.
Creus que, en general, estem massa connectats a la tecnologia?
Mai seré negatiu amb el món d’avui. Sóc molt respectuós amb el progrés. Tot depèn del que la gent necessita. Hi ha persones que necessiten estar tot el dia connectades i és la seva vida o la seva feina. En el meu cas, la meva manera de connectar-me és sortir al carrer i meravellar-me amb les coses que veig cada tres passes.
En el teu llibre El meu ofici expliques que abans de conèixer la Isabel Martí, cap editor et comentava els textos que enviaves per publicar, simplement te’ls publicaven. Fruit d’aquesta relació professional i d’amistat, va néixer l’editorial La Campana. Com et fa sentir que, anys després, La Campana i Isabel Martí siguin una editorial i una editora tan respectades?
Tot va començar de manera casual, però la veritat és que la Isabel sempre m’ha tractat molt bé i és molt atenta amb la feina que fa. Ahir mateix em va trucar per dir-me que havia de fer unes precisions en el llibre en el qual treballo ara. És una gran ajuda, i es mereix que les coses li vagin bé.
Has participat en més de seixanta Sant Jordis. Recordes el primer?
Sí, em veig al capdamunt de la Rambla en una parada que vam aconseguir a través d’una enciclopèdia. Com que era una enciclopèdia, es tractava d’informació i no de creació, així que vam aconseguir passar la censura franquista. En aquella parada es venia l’enciclopèdia, però també hi érem tres o quatre escriptors que no teníem res a veure, però estàvem allà de manera discreta. Llavors els lectors s’apropaven amb els nostres llibres i nosaltres els hi dedicàvem sota la taula mentre la policia passava pel costat. Això per publicar en català, és clar.
I de l’etapa d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, amb quin record et quedes?
Hi ha una anècdota fantàstica amb el Raimon. Ell i jo vam anar al Palau de la Música a cantar, tots dos sols. La censura només havia aprovat tres cançons al Raimon i tres a mi. Evidentment, al Palau de la Música hi havia policia amagada. El Raimon va cantar les seves tres cançons, després jo les meves i a l’acabar la gent en demanava més. No sabíem què fer, així que li vaig dir al Raimon que sortís a cantar novament les mateixes tres cançons. I jo vaig fer igual. El públic va entendre perfectament que allà hi havia censura i la resposta dels espectadors va ser molt entregada. Són coses rares que abans passaven, com quan en un premi literari en català, et trobaves un policia a la porta apuntant en una llista qui entrava.
A Inventari de jubilacions, deies que t’havies jubilat de l’espanyolisme, però que sabies que moriries sent espanyol. Tenint en compte el que estem vivint a Catalunya, canviaries aquesta afirmació?
Home, és clar! És que abans la gent es moria en castellà, perquè no hi havia esqueles en català. Trobo que és admirable el que està passant i el que passarà quan jo ja no hi sigui. Sóc un optimista històric, però fa uns anys les coses eren molt diferents.
Del Barça no et jubilaràs mai, no?
No! Fa poc vaig veure un japonès cantant l’himne del Barça i vaig pensar “quines coses, un japonès cantant un himne que vaig escriure”. Suposo que sempre seré més famós per l’himne del Barça que per tots els llibres que hagi escrit.
A Relacions particulars parles de quan vas conèixer Espriu, Cela, Pla, Foix, Delibes i Sagarra. Quines són les teves relacions particulars a dia d’avui?
Sí, gràcies a la meva etapa a Destino vaig conèixer molts escriptors. Ara, en canvi, estic tractant molts joves i veig que tenen una empenta i una vitalitat que abans no eren molt comunes. M’hi trobo molt bé amb ells, podem conversar de manera còmoda sense que pensin que sóc un vellet. De totes maneres, mai he volgut mitificar res, no vull generalitzar: la joventut no existeix, la vellesa no existeix. Hi ha uns joves i hi ha uns vells.
D’aquelles relacions particulars, quin record salvaries?
Jo esborro molt. Potser sona molt pedant que digui això, però si a mi mateix no em dono importància, per què haig de donar-la als demés? Potser no he trobat les paraules justes per dir el que vull dir, però em refereixo a què tot té un punt de relatiu i les persones no som només una persona, som cent personers. S’ha d’evitar mitificar la gent i jutjar-la sempre des del nostre punt de vista.
Et segueixen incomodant els elogis?
És una de les coses que més m’incomoden. Ara he aprés una mica, perquè la Isabel Martí m’ha dit que havia de ser més amable quan algú em deia que era un admirador meu. Jo era més abrupte, per una qüestió de timidesa i perquè em costa pair els afalacs, sobretot si són cara a cara. Però ara sóc més amable.
És fàcil sorprendre a Josep Maria Espinàs?
Jo em sorprenc cada dia. A vegades penso “carai, Espinàs, ja has acabat l’article d’avui? Com ho has fet, si fa una estona estaves menjant un plat de sopa abans no es refredés?”. I després també em sorprenc i em diverteixo quan surto a caminar pel carrer. A vegades em creuo amb gent que em reconeix i em saluda, però d’altres vegades veig en els seus ulls que em reconeixen, però no s’atreveixen a dir-me res. Hi ha gent molt efusiva i gent molt discreta. És bonic sortir al carrer i veure la diversitat humana.
Abans deies que sortir al carrer és la teva manera de connectar-te…
Exacte. Per exemple, si jo sóc molt puntual a les meves cites és perquè arribo sempre un quart d’hora abans, perquè aquest quart d’hora és el meu temps lliure entre el que estava fent i el que haig de fer. Vaig amunt i avall pel carrer fent temps, llavors miro el meu entorn i visc. Aquest quart d’hora és la vida. Podria dir-te que la vida és anar sumant quarts d’hora, un temps d’observació, d’adonar-se que no som tan importants, que som un personatge més passejant pel barri. La simplicitat de la diversitat és fantàstica, poder mirar la gent i imaginar coses, no saber amb què et trobaràs o a qui veuràs a la següent cantonada. La improvisació de la vida és el que em té seduït. Sóc un badoc que viu de mirar.
BELLATERRA.CAT 