“El Sr. José Monllor respectava molt el treball de cambrer i el portava amb molt d’honor, li agradava la feina tot i que era molt feixuga, moltes hores. Ell sempre ens deia que la feina s’havia de fer bé i estimar-la, sinó millor canviar” (Alícia Monllor, la seva filla)
Vídeo de l’Hotel Restaurant La Rotonda:
José Monllor Javaloyes, gran professional de sala del desaparegut Hotel Restaurant La Rotonda, Passeig de Sant Gervasi, 51, Telef. 2470400 (Barcelona), va néixer a Alacant, el dia 12 de juny de l’any 1921
José Monllor premiat per Juan Antonio Andreu, propietari de l’Hotel Restaurant La Rotonda de Barcelona
Una vegada arribat a Barcelona, a l’edat de 24 anys, José Monllor començà a treballar al Restaurant de l’Hotel La Rotonda, passant per La Rotondita (el restaurant de luxe de la casa), La Terrassa (el restaurant tocant l’Avinguda Dr. Andreu i el Tramvia t), els 4 salons de banquets i el Gran Saló dels Tapissos de la Casa Reial, on s’organitzaven els més importants events de la ciutat, que comunicava amb el jardí central La Pèrgola, lloc d’èxit on es celebraven els dinars i sopars d’estiu. Inoblidable fou el balcó interior del Gran Saló, lloc on es situaven els músics per amenitzar les noces i banquets d’elit.
José Monllor Javaloyes en un dels diferents salons de banquets de l’Hotel La Rotonda de Barcelona
Prejubilat als 62 anys, els anys 70, quan La Rotonda ja s’havia convertit en hospital, allí portava el bar-restaurant, on dinava el personal i els acompanyans dels malalts ingressats a l’hospital, però el Sr. Monllor i els seus companys no recordaren aquesta última etapa professional como satisfactòria, ja que aquell Hotel de Luxe La Rotonda es convertí en una clínica de malalts terminals, que tan tristos moments va aportar a tothom.
“El Sr. Monllor estava molt orgullós de treballar a La Rotonda, era molt treballador i tothom l’estimava molt”
Brigada de sala de La Rotonda a les escales del Restaurant La Rotondita
Una bonica anècdota que recorda la seva filla Alícia, és que el seu pare posava injeccions als seus companys, una pràctica que l’havia après a la mili, quan el van destinar a la infermeria.
Alícia: El pare era un apreciat treballador i molt responsable. Una vegada el van trucar per oferir-li anar a treballar a l’Hotel Ritz, amb intenció de promocionar-lo, però no va volgué, “perquè no li agradaven els canvis”.
Asunción Monllor: “Els empleats de l’Hotel Restaurant La Rotonda rebien de la direcció un passe permanent i gratuït per pujar al Tramvia Blau, Funicular i Parc d’Atraccions del Tibidabo”
Professionals de Sala (José Monllor, segon per l’esquerra) a Jardí La Pèrgola que comunicava amb el Gran Saló dels Tapissos de la Casa Reial
Asunción Monllor: Quan el pare feia el torn que sortia a la tarda, li anavem a recollir amb la mare i pujàvem amb el Tramvia Blau i el Funicular i gaudiem del Parc d’Atraccions del Tibidabo…”era el nostre parc favorit”. Sempre ho explico a tothom, ja que per a nosaltres era normal anar-hi amb total facilitat.
Saperas, el primer Maître, amb quatre dels seus cambrers (José Monllor és el primer per la dreta)
Tots els hotels de luxe de Barcelona els anys 60: La Rotonda, Arycasa, Avenida Palace, Colón, Manila, Presidente i Ritz.
Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona, 1968
Josep Garcia Fortuny,recorda el Restaurant Finisterre de Barcelona:
Dels anys 1966-7, recordo vagament que a la Carta hi havia un plat compost d’una taronja buidada i farcida, crec de llagosta, napada en salsa Cardinal i glasejada a la salamandra.
Referent a la brigada d’aquells anys, recordo:
-Xef: Belmonte, però com que sempre l’anomenaven pel cognom mai vaig saber el de pila.
-2n. de Cuina. Eugenio Garcia Magdalena Baixet d’estatura. Gallec i viu a Gràcia. Va acabar la seva vida professional a la Clínica Quirón. El (12/10/2024), va complir 99 anys, per tant va néixer el (12/10/1925).
Personalment, sempre guardaré un bon record d’ell perquè fou una bona persona.
–Tomas Rocamora. Era el de la “parrilla” (la prussiana que hi ha havia darrera la porta de la cuina). Era alt d’estatura. Home mes aviat de poques paraules, però correcta.
-Un tal Garcia, baixet que parlava castellà i no massa agradable.
-A l’hivern hi anava un Cap de Partida vermell de cara, que sempre feia la temporada d’estiu a Vichy Català. No recordo el nom. Era alt.
–Pepito, el pastisser, que anava amb moto. Segons deia, el seu pare havia estat de pastisser al Majestic quan estava de xef, crec que en Julià del Reno, en el 1954-, segons recordo que havia comentat.
També vaig conèixer el García, (Director del Restaurant), quan donava voltes pel restaurant i que quan anava una mica carregat, explicava que havia estat perseguit per la Gestapo o cosa semblant.
També recordo el senyor Casas (el primer Maître), molt alt i elegant.
A la Sala hi havia un ajudant no recordo el nom que amb els anys fa ser co-propietari del restaurant “Petit París”, c./ París, 196. Crec que avui ja no existeix.
RESTAURANT FINISTERRE (1943-1994)
El Finisterre passarà a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel, fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.
Els promotors d’aquest restaurant van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní. El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell del carrer hi havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes. Una gran terrassa coberta, que s’estenia sobre la vorera de Villarroel, completava l’establiment.
Restaurant Finisterre de Barcelona, el dia de la seva inauguració, desembre de 1943
El cronista Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió. A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina. A començaments dels vuitanta Ferran Adrià va treballar un temps al Finisterre abans de recalar a El Bulli de Roses.
Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.
El xef Josep García Fortuny, (primer per la dreta), i Fernando “Ferran Adrià”, (tercer per l’esquerra) l’any 1981 a la Masia Castell Arnau de Sabadell 📷 Josep Garcia Fortuny
Josep García Fortuny ha publicat articles científics i de divulgació. El 1992, després de quatre anys d’investigació va veure la llum Todo el bacalao a su alcance. El 1994 va publicar un receptari propi, La cuina del bacallà a Catalunya. El 2013 publicà en versió digital l’obra Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya. Un capítol oblidat de la nostra història.
Alfredo Di Lelio , de nen, tenia moltes ganes de treballar i una forta passió per l’art culinari que el va portar a l’èxit i la fama mundial començant per un petit restaurant familiar a la Piazza Rosa, al costat de l’actual galeria Column.
Tot va començar quan la seva dona Inés va donar a llum el seu primogènit.
La dona estava molt esgotada després de donar a llum al petit Alfredo II i el seu marit, preocupat per la seva salut, va fer tot el que va poder per ajudar-la a recuperar forces amb aliments sans i nutritius. Va ser aquí on va néixer la idea del plat que després es faria famós arreu del món. Amb les seves pròpies mans va preparar fettuccine barrejat amb sèmola i amanit amb mantega fresca i parmesà. Després va dir una pregària a Santa Anna (protectora de les dones que pareixen) i va servir aquest plat a la Inés dient-li: “Si no t’agraden me les menjaré!”.
Actors que varen assistir al restaurant Il Vero Alfredo Di Stéfano
Ella no només se’ls menjava amb plaer, sinó que fins i tot li va suggerir que els afegeixés a la carta del seu petit restaurant.
En el destí d’Alfredo aquests dos “naixements contemporanis”, el seu fill i la “rossa” , com ell anomenava amorosament la seva fettuccine, han estat des de llavors el punt fort de la seva fama mundial. El seu treball incansable, combinat amb una gran il·lusió, va aconseguir atraure clients d’arreu del món.
Els coberts d’or Cedit a Alfredo Di Lelio per Douglas Fairbanks i Mary Pickford
Una altra etapa decisiva en el seu viatge d’èxit i satisfacció va ser la seva trobada amb Douglas Fairbanks i Mary Pickford , els dos famosos actors americans de cinema mut, que, després d’haver tastat els seus suculents i originals plats durant la seva lluna de mel a Roma, al seu restaurant de Via della Scrofa on va obrir l’any 1914, li van regalar dos coberts d’or, un homenatge a la seva amable i càlida acollida.
Silvia Zizzo a la porta principal del restaurant Il Vero Alfredo Di Roma
Es tracta d’una forquilla i una cullera d’or massís gravada amb una dedicatòria: “A Alfredo el Rei dels fideus” , llegida per tots els il·lustres que van tenir l’honor de tastar el Majestic Fettuccine amb aquests coberts del “rei del gust a la taula”. . Van passar els anys i va ser el torn de la guerra que va suposar un punt d’inflexió en la vida d’Alfredo.
Alfredo I va decidir retirar-se de l’escena, deixant el seu lloc al seu digne hereu, Armando, com Alfredo II, al restaurant de via della Scrofa. Gràcies a l’experiència adquirida al llarg del temps al costat del seu pare i amb la seva personalitat indubtablement carismàtica, sempre acollia els seus clients amb un somriure esplèndid que s’obria sota el seu bigoti “Umberto”, els mateixos que després es convertirien en el símbol d'”Alfredo”.
El restaurant de Piazza Augusto Imperatore, 30
L’any 1950 Alfredo I va decidir recuperar les regnes inaugurant un nou restaurant a la Piazza Augusto Imperatore, 30, on actualment continua la tradició familiar, duta a terme primer pel seu fill Armando, que venia del restaurant de Via della Scrofa, i posteriorment per el seu fill Alfredo III juntament amb la seva germana Ines Di Lelio .
De pare a fill, de fill a nét, així és com la família Alfredo es va convertir en una autèntica dinastia. Alfredo III, de fet, heretant la inspiració del seu avi i pare, té el mèrit d’haver continuat dignament el camí traçat pels seus predecessors, portant el nom d’aquest històric restaurant al món.
“Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”: la dita popular catalana té molt a veure amb els orígens d’aquesta tradició que es remunta al passat carolingi
Detall d’una taula parada per Sant Esteve 📷 BELLATERRA.CAT
Nadal a Catalunya va molt més enllà dels dies 24 i 25. I és que els catalans fem festa fins al 26, dia en el qual celebrem Sant Esteve a la majoria de llars.
És una jornada en què les famílies es retroben una altra vegada, sovint per gaudir d’una taula carregada de plats que són una prolongació de les jornades prèvies: l’escudella i carn d’olla i el rostit donen pas als tradicionals canelons, preparats amb les restes del rostit, així com el pollastre farcit o el tall rodó. Mentre torrons, polvorons i neules segueixen encara a la sobretaula.
Tot i que a altres regions d’Espanya aquesta jornada no forma part del calendari festiu, a Catalunya, Sant Esteve té una significació històrica i cultural que va molt més enllà del menú, i que avui permet a les famílies un dia més de reunió. Us heu preguntat mai per què passa això? La història es remunta al passat carolingi i té a veure amb la dita “Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”.
Els orígens de Sant Esteve
Per a saber-ho hem d’anar fins al segle IX (per bé que l’origen es podria trobar al segle VIII), a la Catalunya Vella que formava part de l’imperi de l’estirp de Carlemany i era dependent del bisbat de Narbona. Això contrasta amb la resta de la península Ibèrica cristiana, que en el seu cas estava dominava pels gots i formava part del bisbat de Toledo.
Aquest fet suposava diferències pel que fa als conceptes de família i hàbits familiars. L’imperi carolingi era molt extens i cada festivitat comportava un desplaçament cap a la casa pairal. I és que la família era entesa com un clan en aquella època i per l’imperi.
En aquest sentit, la festa més important del calendari religiós era la festa de Nadal, la qual aplegava tota la família en una llar. Davant dels desplaçaments llargs, foscos i amb mitjans precaris de l’edat mitjana, també es requeria temps per poder tornar l’endemà de la celebració nadalenca.
Heus aquí el sentit del refrany “Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve, cadascú a casa seva”. I és que Sant Esteve ja era un dia festiu en el qual no es treballava, però realment no se celebrava com una festa com a tal, sinó que s’utilitzava la jornada per tornar a casa. En molts casos es tornava al mas pairal a peu, i s’acostumava a evitar la negra nit.
Festa a escala europea
Partint d’aquí, també podem entendre per què fem altres celebracions, en estar lligades a aquestes festivitats que requerien una jornada per al trasllat. En aquest sentit, per això els catalans també fem festa el dilluns de Pasqua Florida i el de Pasqua Granada, les altres festes més rellevants del calendari religiós de casa nostra.
A més, es tracta també d’un costum arrelat a la resta d’Europa, i que encara mantenen molts indrets que també van estar relacionats amb l’imperi carolingi. Ens referim a grans països europeus que han mantingut aquesta tradició, especialment a l’Europa central, així com els escandinaus, on es forca estesa. Alemanya, Suïssa, Grècia, Hongria, Polònia, Itàlia, Lituània, Bulgària, Àustria, Dinamarca i el Regne Unit són altres indrets on també es fa festa.
Font; Aleix Camprubí, Público
Redactor de Pauta Mitjana per al servei d’informació d’actualitat de Públic. Periodista (URV) especialitzat en comunicació esportiva (URL) i humanitats contemporànies (UOC). Parla català, castellà i anglès. Interessat en política, societat, cultura, gastronomia, art i esports. També és el responsable de web i xarxes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) i redactor de directes a La Vanguardia. Redactor de Pauta Mitjana pel servei d’informació d’actualitat de Públic a Barcelona. Periodista (URV) especialitzat en comunicació esportiva (URL) i humanitats contemporànies (UOC). Parla català, castellà i anglès. Interessat en política, societat, cultura, gastronomia, art i esports. També és l’encarregat de la web i les xarxes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) i redactor de directes a La Vanguardia
Impresionant!! Una proposta solidària de 106 anys de la família de la botiga Pastificio Guerra de Roma. Tots els 24 de desembre ofereixen un plat de pasta i copa de vi, totalment gratis”
El bellaterrenc Francesc Pérez amb Sílvia Zizzo, la seva filllola de Roma, a la botiga Pastificio Guerra
LLUÍS TORRES|Bellaterra Gourmet us recorda una proposa solidària una molt honesta i sorprenent proposta solidària gastronomica de la ciutat de Roma (Itàlia), a només 3 minuts caminant des de la Piazza di Spagna.
Des de 1918, quan es va acabar la Gran Gruerra (La primera guerra mundial), la botiga gastronòmica Pastificio Guerra, Via della Croce, 8, (Roma), ofereix un plat de pasta a escollir entre dos receptes diàries, amb una copa de vi (Tot per només 4 Euros)
El que més sorprèn és que des de 1918, cada 24 de desembre es formen cues al llarg de tota la Via della Croce per gaudir-lo totalment Gratis.
PASTIFICIO GUERRA Via Della Croce, 8 00187 Roma (Itàlia) ☎️ +39 66793102
Per primera vegada comproven que les cèl·lules intestinals absorbeixen els microplàstics que alliberen les bosses de te.
Una bossa de te infusionant-se en una infusió la bosseta allibera milions de microplàstics
Prendre te a granel és millor que prendre’l en bosses individuals. No només perquè les fulles de les bosses individuals no es poden desplegar en tota la seva totalitat perquè acostumen a estar trencades i o triturades, sinó perquè, a més, les bossetes alliberen milions de microplàstics durant l’ús. És la conclusió d’un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que s’ha publicat aquesta setmana i que ha observat per primera vegada la interacció amb les cèl·lules humanes.
L’estudi del Grup de Mutagènesi del Departament de Genètica i de Microbiologia de la UAB ha observat que, mentre s’infusiona una bosseta individual de te, s’alliberen enormes quantitats de microplàstics i nanoplàstics (MNPL).
El 2019 un estudi canadenc ja apuntava a aquesta exposició als microplàstics i ara per primera vegada s’ha observat la interacció amb les cèl·lules humanes; en concret, les intestinals.
Els experiments d’interacció biològica han demostrat que les partícules de microplàstics s’absorbeixen a les cèl·lules intestinals i arriben a introduir-se, fins i tot, dins del nucli que allotja el material genètic.
En aquest sentit, els investigadors de la UAB conclouen que aquest resultat suggereix un paper clau del mucus intestinal en l’absorció d’aquestes partícules contaminants.
També subratllen la necessitat de fer més investigacions sobre els efectes que l’exposició crònica pot representar en la salut humana: “A mesura que l’ús de plàstic als envasos d’aliments continua augmentant, és vital abordar la contaminació per MNPL per garantir la seguretat alimentària i protegir la salut pública.”
Com s’ha fet la investigació
Les bossetes de te poden ser de paper porós, de seda o de niló. I habitualment contenen polipropilè, un tipus de plàstic caracteritzat per ser molt resistent a la calor.
Les que han utilitzat en l’estudi estaven fabricades amb els polímers niló-6, polipropilè i cel·lulosa.
En una infusió han constatat:
El polipropilè allibera aproximadament 1.200 milions de partícules per mil·lilitre, amb una mida mitjana de 136,7 nanòmetres. La cel·lulosa allibera uns 135 milions de partícules per mil·lilitre, amb una mida mitjana de 244 nanòmetres. El niló-6 allibera 8,18 milions de partícules per mil·lilitre, amb una mida mitjana de 138,4 nanòmetres. Han fet ús de tècniques analítiques avançades, com la microscòpia electrònica d’escaneig (SEM), la microscòpia electrònica de transmissió (TEM), l’espectroscòpia infraroja (ATR-FTIR), la dispersió de llum dinàmica (DLS), la velocimetria làser per efecte Doppler (LDV) i l’anàlisi de seguiment de nanopartícules (NTA).
Segons una de les investigadores, Alba García, han aconseguit caracteritzar els contaminants de manera innovadora: “Constitueix una eina molt important per avançar en la investigació sobre els possibles impactes en la salut humana.”
LLUÍS TORRES|Recordant l’estimat Josep Maria Espinàs, i aprofitant les festes nadalenques, compartim un interessant article seu publicat l’any 1985 al llibre DEL REBOST I LA TAULA de l’Editorial Pòrtic de Barcelona
Taula parada de festa 📷 BELLATERRA GOURMET
EL SERVEI DE TAULA
Em penso que som moltes les famílies que tenim a casa una vaixella «bonas i la vaixella «de cada dia», i més que «bona» atès que no és res de l’altre món- hauríem de dir relativament <completa» i en més bon estat. A casa dels meus pares aquest material era més important, i si no ho recordo malament encara ho era més a casa dels meus avis. A través de la decadència del servei de taula es podria diagnosticar la «pèrdua de classe». Avui tenim el «duralex>> al rebost; abans hi havia mobles especials per a guardar les vaixelles.
Aquesta vegada voldria evocar els serveis de taula seguint les notícies que dóna l’admirable Francesc Curet sobre els segles XVIII i XIX en les seves «Visions barcelonines». En un inventari de 1798, fet amb motiu de l’arrendament d’una casa, hi figuren setrilleres, plàteres, safates, fruiteres, cubellets de pisa per a posar gots, gerros i gerricons de cristall, vasos i copes, tasses, teteres de Xina, mostasseres, diferents dotzenes (1) de plats de <pipa» blanca -la «pipa» era pisa anglesa, fina i llustrosa- i altres amb fistó de color verd i de pisa fina estrangera, set dotzenes més de plats (!), una porció de cafeteres, divuit plates de pipa, soperes, salseres, aiguamans… Això era el servei volant de taula d’una casa de senyors, sense comptar els coberts per a tots els usos, inclosa una forquilla especial per a treure el moll dels ossos; afegim-hi encara les sotacopes i marcelines d’argent, els vasets de porcellana de Xina per als escuradents, escudelles, oueres, bols per a rentar-se els dits…
Els coberts corrents eren d’argent, i algunes cases senyorials de primer ordre utilitzaven jocs de cullereta, forquilla i ganivet per a les postres. Les classes modestes se servien de coberts d’estany, de metall blanc i de llautó, anomenats de Vic; els d’alpaca corresponen a la segona meitat del segle XIX. Les culleres i forquilles de fusta, d’ús quasi exclusiu a la pagesia, a ciutat només s’empraven a la cuina.
Després de la decadència de la pisa barcelonina, que havia estat famosa, s’imposà la valenciana, però les cases benestants adquirien la producció anglesa, de porceIlana i pisa fina. La porcellana no tenia la translúcides i la lleugeresa de l’autèntica de Xina, però era més resistent i resultava molt vistosa per la seva ornamentació de flors i ocells d’or i de colors delicats. De la pisa anglesa-la «pipa>, n’hi havia d’un sol to (blanc brillant, blanc lletós i mantega), i les grans peces, com fruiteres, soperes i salseres, ostentaven trepes i lligats i afegits de forma diversa, en relleu. El més característic, però, de la pisa anglesa era el decorat complet de totes les peces amb escenes camperoles i ciutadanes, temes mitològics i històrics, vistes de pobles i d’edificis notables, paisatges, columnates, jardins, temples, runes, etc., estampats amb colors negre, marró, rosa, blau i verd.
La vaixella anglesa, doncs, no tan sols tenia una estètica definida, sinó també una expressivitat cultural molt pròpia d’una època i d’una societat. (La pisa anglesa va ser copiada amb gran èxit per «La Cartuja de Sevilla, que amb el mateix estil de decoració dibuixà les vaixelles amb vistes de ciutats espanyoles. Cal saber que aquesta indústria fou creada a Sevilla per un anglès, Pickman, i que també eren anglesos els obrers i els sistemes de fabricació.)
La qualitat de la cristalleria catalana durà més que la de la pisa. Els nostres vidriers eren els autors de les peces que apareixien a taula els dies solemnes: ampolles, garrafes, copes, gots, gerros, confiteres, setrilleres, licoreres i pitxers decorats amb ondulacions, arrissats, cargols i fulles estilitzades, també de vidre -del mateix color, o d’un altre- adherits al cos de l’objecte, talles, dibuixos a l’esmalt, daurats i gravats a l’esmeril o a punta de diamant. L’ornamentació, a més de la simplement visual, també era «significativa»: escuts, llegendes, te- mes mitològics, flora i fauna, imatges religioses, etc.
Resulta que hem anat a parar als tovallons, els plats i els gots de paper illustrats amb el «naranjito>>…
LLUÍS TORRES|Els Bib Gourmand és una categoria independent de les Estrelles, per la qual cosa ser distingit amb ell no suposa sota cap concepte el pas previ a fer-se amb les primeres. Es representa amb el ninotet de Michelin, que es diu Bibendum. El que la guia vol destacar amb el Bib Gourmand és que el local serveix una cuina d’una qualitat excel·lent a un bon preu. O el que és el mateix, el criteri que segueixen els inspectors és que es pugui menjar un bon menú que inclogui entrant, principal i postres a un preu que no superi els 35€ (begudes a part).
Segell dels restaurants Bon Gourmands de la Guia Michelin
El 2025, la prestigiosa Guia Michelin ha inclòs 15 nous restaurants amb el segell Bib Gourmand a tota Espanya:
Bistrot 1965, (Castelló d’Empúries) Arteaga Landetxea, (Mondragón) El Yantar La Cocina de Pilar, (Requena) Moral, (Santa Cruz de Tenerife) Enxebre, (Vigo) Taberna 5 Mares, (A Coruña) Alba, (Alacant) Aureum by Picualia, (Bailén) La Oveja Negra, (Barbastro) Bacaro, (Barcelona) El Rebojo, (Garachico) El Raier, (La Pobla de Segur) Varra, (Madrid) Tándem, (Murcia) Espacio Amunt, (Ulldecona)
Aquests són els 9 restaurants de Catalunya que s’estrenen amb una estrella: Casanova (Sant Martí Sarroca), Citrus del Tancat (Alcanar), Divinum (Girona), Esperit Roca (Sant Julià de Ramis), Fishølogy (Barcelona), MAE (Barcelona), Prodigi (Barcelona), Teatro Kitchen Bar (Barcelona) i Voramar (S’Agaró).
Els chefs galardonats durant la gala de la Guía Michelín, celebrada a Murcia. 📷 Europa Press
LLUÍS TORRES 🧑🍳 El posicionament internacional de la gastronomia catalana també s’amplifica amb ells, els restaurants amb estrella Michelin. Des de Bellaterra Gourmet donem l’enhorabona als 9 restaurants catalans que s’estrenen a la Guia amb una estrella, als 4 amb una estrella verda, i als que con conserven les seves 3 estrelles i els Bib Gourmand, fent més gran encara la gastronomia del país.
La Guia Michelin va lliurat ahir dimarts a Múrcia les seves cobejades estrelles en una cerimònia amb sabor i accent català, no en va, Catalunya ha sumat 77 estrelles, un autèntic reconeixement a la qualitat de la cuina i l’hostaleria catalana.
⭐ Aquests són els 9 restaurants que s’estrenen amb una estrella: Casanova (Sant Martí Sarroca), Citrus del Tancat (Alcanar), Divinum (Girona), Esperit Roca (Sant Julià de Ramis), Fishølogy (Barcelona), MAE (Barcelona), Prodigi (Barcelona), Teatro Kitchen Bar (Barcelona) i Voramar (S’Agaró).
🌳Amb estrella verda s’estrenen Bistrot 1965 (Castelló d’Empúries); Espacio Amunt (Ulldecona); La Boscana (Bellvís); i Bastronomic 1497 (Vallromanes).
⭐⭐⭐ D’altra banda, han conservat les tres estrelles tots els restaurants catalans que ja les tenien: El Celler de Can Roca,Cocina Hermanos Torres, Lasarte, ÀBaC i Disfrutar.
Felicitats, molt bona feina i bona cuina!
Els restaurants gaditans A Llevant i Lú Cuina i Ànima i el corunyès Retiro Da Costiña engrosseixen la llista d’establiments amb dues estrelles a la prestigiosa guia gastronòmica Guia Michelin
Els chefs galardonats durant la gala de la Guía Michelín, celebrada a Murcia. 📷 Europa Press
Casa Marcial’ (Astúries) ha conquerit les tres estrelles a la Guia Michelin Espanya 2025 que s’ha presentat a l’Auditori i Centre de Congressos Víctor Villegas de Múrcia, una gala carregada de novetats i guardons
Aquest any es tornen a incrementar els reconeixements a Espanya, que amb 1.257 establiments seleccionats a la Guia Michelin 2025 (6 d’ells a Andorra) i un total de 292 presumint de les Estrelles (1 a Andorra) s’han consolidat com una de les destinacions gastronòmics “més atractius i atractius del món”, han informat fonts de l’organització en nota de premsa.
En aquesta edició ha destacat ‘Casa Marcial’, el nou tres Estrelles, però darrere seu hi ha un gran nombre de restaurants que han fet un salt de gegant per oferir unes propostes gastronòmiques “singulars, personals i, en moltes ocasions, fins i tot amb la difícil capacitat d’emocionar”.
En aquest sentit, el director Internacional de la Guia Michelin, Gwendal Poullennec, ha assenyalat que “els nostres inspectors estan enamorats d’Espanya, sens dubte, i any rere any constaten que estem davant d’un destí gastronòmic realment top. En aquesta selecció, a més, estan impressionats amb el nivell culinari trobat fora de les grans ciutats, a petites localitats o pobles on la proposta culinària va més enllà del que veiem al plat”.
“Han vist un rerefons de compromís, ja que els xefs treballen habitualment amb els petits productors propers i busquen involucrar-se al terreny, exercint en molts casos com a eixos de dinamització en el desenvolupament econòmic i social”, ha indicat.
Parlar de ‘Casa Marcial’, situat a Arriondas (Astúries), suposa referir-se a la família Manzano, amb Nacho i Esther darrere dels fogons (ben recolzats per Jesús, el fill d’aquesta última) mentre Sandra s’ocupa que tot resulti perfecte a la sala.
Cadascú entén el seu ofici des del sentiment i el lliurament absolut, com un estret vincle amb el territori on es van criar i amb una elevada concepció del que aquí entenen per hospitalitat.
El paisatge asturià i els seus inconfusibles sabors prenen el protagonisme als plats des de la creativitat, amb increïbles elaboracions que exalten els conceptes sostenibles -guardonades també amb l’Estrella Verda- i que es poden gaudir tant al servei a la carta com a través de tres menús degustació (Nordeste ‘El Cachucho’, Nordeste ‘El Fitu’ i La Salgar), cadascun vinculat, amb nom, a un punt clau de l’entorn.
En paral·lel a aquesta novetat, la resta de restaurants tres Estrelles Michelin a Espanya han demostrat que segueixen oferint una cuina única, aquesta que per si mateixa “justifica el viatge”, renovant per això la màxima distinció: ‘ABaC’, ‘Cuina Hermanos Torres ‘, ‘Disfrutar’ i ‘Lasarte’ (Barcelona), ‘Atrio’ (Càceres), ‘Noor’ (Còrdova), ‘Quique Dacosta’ (Dénia), ‘Akelare’ i ‘Arzak’ (Donostia – Sant Sebastià), ‘Aponent’ (El Port de Santa Maria), ‘El Celler de Can Roca’ (Girona), ‘Azurmendi ‘ (Larrabetzu), ‘Martín Berasategui’ (Lasarte-Oria), ‘DiverXO’ (Madrid) i ‘Cenador d’Amós’ (Villaverde de Pontones).
Tres restaurants nous reben dues estrelles
Amb els tres establiments que arriben a aquesta distinció (‘Alevante’, ‘LÚ Cocina y Alma’ i ‘Retiro da Costiña’) ja hi ha 33 restaurants amb una cuina excepcional, aquests per la qual la Guia Michelin indica que, en qualsevol ruta que fem ‘¡ val la pena desviar-se!’.
‘Alevante’, dins de l’hotel Gran Melià Sancti Petri de Chiclana de la Frontera, pren el testimoni d’Ángel León al seu triestrellat ‘Aponiente’. Des de la pròpia personalitat que aporten, els xefs Cristian Rodríguez i Alan Iglesias ens conviden a embarcar-nos en un fabulós viatge pels productes marins, sempre prenent com a referència la genial i creativa proposta del mestre de Jerez.
‘LÚ Cuina i Ànima’, a Jerez de la Frontera, dóna encara més brillantor a la ja destacada gastronomia andalusa. El xef Juanlu Fernández ens parla d’aquesta terra conciliant el respecte pels sabors propers amb l’originalitat, ja que els seus plats reinterpreten el receptari regional convivint, alhora, amb la millor tècnica de base gala i uns fons increïblement untuosos, com el que es pot apreciar a la seva original Lubina atlàntica a la roteña.
Alhora ‘Retiro da Costiña’, a la corunyesa Santa Comba, ens mostra l’amor per l’hostaleria dins d’un negoci familiar que no ha parat de créixer i millorar amb els anys. Això, unit al treball diari dur, l’ha portat a convertir-se en tota una institució de la cuina gallega. Allí, el xef Manuel García ofereix molt més que una suculenta cuina, ja que ha aconseguit presentar-nos una experiència gastrosensorial completa vinculada a un recorregut per les seves instal·lacions.
32 nous restaurants amb una estrella
En aquesta ocasió, com sol ser habitual, la pluja d’Estrelles cala amb especial intensitat en grans metròpolis com Barcelona (‘Fish*logy’, ‘MAE Barcelona’, ‘Prodigi’ i ‘Teatro kitchen & bar’) o Madrid (‘Chispa Bistró’, ‘Gofio’, ‘Pabú’, ‘Sen Omakase’ i ‘VelascoAbellà’); tanmateix, veiem que també estan molt repartides per tot el país.
Al costat de la indòmita personalitat de cada establiment, criden especialment l’atenció dues regions: les Canàries, on trobem grans restaurants estretament vinculats a la seva àmplia oferta hotelera -‘Donaire’ i ‘Il Bocconcino by Royal Hideaway’, tots dos a Adeje (Tenerife); ‘Kamezí’ a Platja Blanca (Lanzarote) i ‘Muxgo’ a Las Palmas de Gran Canària (Gran Canària)-; i Aragó, una comunitat que, concretament a la província d’Osca (‘Ansils’, a Anciles; ‘L’Era de les Nogueres’, a Sardes i ‘Casa Arcas’, a Villanova), ha fet un salt de qualitat, realment cridaner , per presentar-se com a nou focus d’atracció gastronòmic.
Amb aquestes 32 novetats, el nombre total de restaurants amb una Estrella Michelin a Espanya se situa en 242 establiments, ja que se sumen als que renoven la distinció (a Andorra, concretament a Soldeu, n’hi ha un més -‘Ibaya’- que apareix reflectit a la nostra publicació i n’ha renovat la distinció).
D’altra banda, amb els nou nous restaurants reconeguts amb l’Estrella Verda -‘Bistrot 1965’ a Castelló d’Empuries, ‘Cal Paradís’ a la Vall d’Alba, ‘DSTAgE’ a Madrid, ‘Espai Amunt’ a Ulldecona, ‘La Boscana’ a Bellvís, ‘O Secadeiro’ a Serra de Outes, ‘Restaurant 1497’ a Vallromanes, ‘Taller Arzuaga’ a Quintanilla d’Onésimo i ‘Tramo’ a Madrid- ja són 57 els establiments que es posicionen com a màxims abanderats de la sostenibilitat a Espanya, exercint com a referents o prescriptors de les bones pràctiques per a tots.
De la mateixa manera, la selecció Bib Gourmand per a Espanya 2025 reflecteix un total de 213 restaurants, sent 15 d’ells novetats (‘Bistrot 1965’ a Castelló d’Empúries; ‘Enxebre’ a Vigo; ‘L’Ovella Negra’ a Barbastre; ‘El Rebojo’ a Garachico).
D’altra banda, el Premi Michelin al Servei de Sala 2025 ha recaigut a Cristina Díaz García, cap de sala del biestrellat ‘Maralba’ (Almansa); el Premi Michelin al Sommelier 2025, patrocinat per Vila Viniteca, és per a José Luis Paniagua, ‘Atrio’ (Càceres); el premi Michelin al Jove Xef 2025 se li concedeix al xef Carlos Casillas, després dels fogons del restaurant ‘Barro’ (Àvila); i el Premi Michelin al Xef Mentor 2025 reconeix l’àrdua tasca de Pedro Subijana al capdavant d”Akelare’ (Donostia – Sant Sebastià).
Els Premis Barcelona Restauració 2024 també han guardonat La Bodegueta de Sant Andreu, Rasoterra, El Passadís del Pep i l’Hermós, bar de peix
Premiats i jutges del V Premis Barcelona Restauració 📷 CEDIDA
La cinquena edició dels Premis Barcelona Restauració ha distingit aquest dilluns dos tòtems de la gastronomia de la capital catalana: el restaurant Petit Comitè, del xef Carles Gaig, i l’emblemàtic Set Portes, que va obrir l’any 1836.
Els guardons els impulsa des de l’any 2017 l’Ajuntament de Barcelona per difondre l’oferta gastronòmica i restauradora de qualitat i “celebrar l’excel·lència gastronòmica de la ciutat” reconeixent els establiments de restauració més destacats en cinc categories: qualitat gastronòmica, integració en el barri, sostenibilitat, servei de sala i restauració en els mercats de Barcelona.
Pel que fa al restaurant que Gaig regenta des del 2021 al passatge de la Concepció, el jurat l’ha distingit en la categoria de qualitat gastronòmica, destacant que es tracta d'”un autèntic referent, on l’experiència és sinònim de cultura i emoció”. Tal com detalla l’organització dels premis, aquesta categoria dels premis destaca aquells establiments que han sabut convertir-se en referents a la ciutat, gràcies a l’excel·lent i àmplia oferta culinària.
Gaig lidera el restaurant Petit Comitè, situat al passatge de la Concepció de Barcelona (Premis Barcelona Restauració) En la categoria d’integració en el barri, s’ha reconegut feina La Bodegueta de Sant Andreu, on “la cuina casolana es converteix en memòria i identitat, consolidant-se com a punt de trobada i celebració del sabor autèntic”. Aquesta categoria destaca els establiments que s’han convertit en punts de trobada i espais de convivència en el seu entorn, enriquint la vida social i cultural dels barris.
Pel que fa a la categoria de sostenibilitat s’ha distingit el restaurant Rasoterra, que és a tocar de l’Ajuntament, per la seva “declaració d’amor a la terra, la biodiversitat i el compromís amb el planeta”, amb una proposta culinària que inspira a cuidar l’entorn. Aquest premi reconeix aquells establiments que integren pràctiques responsables en el producte, els processos i en la relació amb les persones, promovent una gastronomia que contribueixi a fer de Barcelona una ciutat més sostenible.
En la categoria de servei de sala, s’ha premiat la feina feta al restaurant El Passadís del Pep, de Ciutat Vella, i especialment la figura de Modesto Baena. Segons el jurat, aquest establiment cuida “cada detall amb una dedicació incomparable”.
En aquesta edició també s’ha incorporat una nova categoria, la restauració dels mercats de Barcelona, que s’ha emportat el restaurant Hermós, bar de peix, del Mercat de la Llibertat, dedicat al peix i marisc fresc i amb una carta inspirada en la cuina marinera. Aquest premi reconeix la qualitat de les propostes gastronòmiques que combinen tradició i innovació als bars i restaurants dels mercats municipals, creant una oferta arrelada als productes frescos i de temporada.
Menció d’honor per al Set Portes i Fermí Puig En aquesta edició, el jurat també ha concedit dues mencions d’honor. Una, al Restaurant 7 Portes, fundat el 1836, i considerat una autèntica institució de la ciutat, un espai “on cada plat és una història, cada servei un homenatge a la tradició”.
I l’altra, per al cuiner Fermí Puig, figura clau de la gastronomia de la ciutat, un “pioner i un inspirador de la gastronomia barcelonina”, que va morir aquest juliol passat.
A la gala d’entrega, que s’ha celebrat aquest dilluns a l’antiga fàbrica Damm, hi ha assistit el jurat d’aquesta edició, format per la regidora de Comerç, Restauració i Mercats, Raquel Gil; el director de Serveis de Comerç, Restauració i Alimentació de l’Ajuntament, Manuel Vázquez; el representant de l’Associació Barcelona Restaurants Sostenibles, Sergio Gil; el director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols; la periodista de TV3 experta en gastronomia Tana Collados; Eva Ballarín, experta en turisme i sector de la restauració; Judith Càlix, directora de la revista “Cuina”, i, de la Direcció de Serveis de Comerç, Restauració i Alimentació de l’Ajuntament de Barcelona, Marleny Colmenares, com a secretària del jurat. Font: 3Cat
BELLATERRA.CAT 