Bellaterra, 8 d’agost de 2025

“En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes”.

Els bellaterrencs Angi Ciurezu i Francesc Pérez  📷CEDIDA

“De 1994 a 2015, La Taula va conservar el Bib Gourmand, una classificació creada per la Guia Michelin, que a dia d’avui, pocs restaurant de Barcelona i Catalunya la poden oferir a la clientela”

En Francesc Pérez i l’Angi Ciurezu formen el matrimoni que des del 30 de maig de 1994, dia rere dia, aixequen la persiana de La Taula de Muntaner, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i que ens ocupa ara en aquestes dues pàgines. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a la capital catalana. Angi ve per la seva part de la carrera de Belles Arts, i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina.

“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona va venir perquè jo tenia ganes de fer la meva pròpia cuina explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.”

El nostres personatges volien un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta de nacions del continent europeu: una restauració ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància.

A La Taula de Muntaner la recepta és gastronomia catalana amb una nota diferencial, que és l’elaboració de plats d’altres països de la Mediterrània i del centre d’Europa, és una línia de cuina mediterrània i centreuropea. Una especialitat són els farcellets de col, que aquí desperten opinions contraposades. És un tipus de farcellet a l’estil del de Poblet, però amb ingredients diferents i més semblant a la choucroutte. I després hi ha els pastissos, que també són molt diferents i de canvi diari”

Això últim un públic tan llaminer com ho és el català ho agraeix. En Francesc mateix, com a amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capítol de les postres:

“Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te anar al ritme dels corrents del moment.”

Els propietaris de La Taula de Muntaner també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa.

Ells, en aquest sentit, creuen fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats: “Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni i que, a més, ho faci sovint.”

Això ens porta a l’altre element diferencial de la casa, el que ells han batejat com a Menús Sorpresa.

Es tracta d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí l’ingredient base és el factor sorpresa. La fórmula, a més, els ha donat molt bons resultats, al Francesc i l’Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.

“Un restaurant no s’inaugura un cop a la vida, sinó cada servei” (ANGI I FRANCESC)

Les taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en el parament d’una vaixella excepcional. A La Taula de Muntaner saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.

Estem parlant, en una linia màxima de tres mil pessetes per persona, de tres plats, postres i cava brut sense límit: “Ens movem en una mesura de costos controlats, i els diners que ens puguem gastar en publicitat els invertim en el client. Això és tot.” La prova irrefutable del seu èxit és que fan ple diàriament, al menjador, i ni tan sols les jornades en què hi ha partit de futbol del Barça al Camp Nou no fan trontollar la bona marxa dels quaranta coberts del restaurant de l’Angi i en Francesc,

En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.

Francesc Pérez, de La Taula de Muntaner explica els motius d’aquella política culinária: “Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que servia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament inflades. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aqui. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”

Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins del sac de la cuina mediterrània. De totes maneres, malgrat les escoles d’hostaleria que hi arriba a haver, en Francesc és de l’opinió que les grans cases no obren les seves portes a la gent que hi surt, que són d’accés difícil per a les últimes generacions de professionals:

“Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci, és la manera de seguir un determinat criteri que permeti ajustar costos i, de retruc, activar el correcte funcionament del restaurant.”

Conseqüentment, la competència no suposa cap entrebanc, per al propietari de La Taula de Muntaner: “Pots tenir tants locals com vulguis, al teu voltant. Si tu saps el què estàs fent no hi ha d’haver cap problema”

El local de l’Angi i d’en Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la pròpia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. És la tebior de la quotidianetat ininterrompuda, és la tebior de l’èxit.

NOTA: El 2015, tras la jubilació d’en Francesc, el Restaurant La Taula (així ho vàrem anomenar sempre”, va pasar a mans del seu Chef, en Dani Ferraru i la seva muller Sandra Vílchez, qui segueixen apostant amb professionalitat per la mateixa línia honesta per gaudir-lo cada dia.

Els Restauradors de Catalunya tenen més importància que mai

Tothom té clar que menjar és una necessitat vital, i avui que molta gent viu per treballar haurem de coincidir que els restaurants, els Restauradors de Catalunya, tenen més importància que mai, no només perquè no hi ha temps per cuinar sinó perquè quan n’hi ha és més còmode, i sobretot més bo, que t’ho facin, més ara que, trobant a faltar els plats casolans, demanem fora la cuina de l’àvia.

Aquesta mateixa falta de temps, també per estar amb els nostres -la família, la parella, els amics-, fa que no ens fixem, massa vegades, que darrere aquell menjar hi ha persones com nosaltres que, a més, dediquen la major part de les hores del dia a atendre aquesta necessitat vital nostra, i encara aconsegueixen que ens sentim com a casa, o millor.

Això no obstant -massa vegades també-, no els coneixem, i és aquí on neix la idea de fer aquest llibre, segon volum de la col·lecció Personatges de Catalunya. Sabia que el besavi de la persona que el rep al restaurant podria haver donat de menjar al seu propi avi? Sap la feinada que ha tingut per poder oferir-li aquell plat, que li recorda tant el sabor de la cuina de la tieta? Té idea dels tràngols que ha hagut d’amagar perquè vostè no li ho notés i no li amarguessin la vetllada?

Aquest llibre vol ser un homenatge a totes aquestes persones que no haurien de ser anònimes, que ens fan la vida més agradable -que menjar és també un plaer- i que aquí no només ens expliquen les seves vides i les dels seus establiments, perquè ens siguin més properes, sinó que ens enriqueixen amb els seus coneixements, gastronòmics i d’altres àmbits, que diuen que la taula és una de les millors escoles per ensenyar-nos què és la vida.

Sabia que el restaurant que l’acull té més de dos-cents anys d’història? Sap que la masia on dina és del segle XIII i amaga túnels subterranis dels templers? Té idea del que es perd si no visita aquest o aquell local? Ja només cal que li doni la volta altra vegada al llibre i comenci a llegir, des de la primera fins a l’última pàgina, per viatjar per tot Catalunya i veure, escoltar, sentir, olorar i tastar la cultura d’un poble, d’un país.

Que vagi de gust.

Read Full Post »

Bellaterra, 8 d’agost de 2025

LLUIS TORRES✍️Recordant la Llagosta a la Cardinal que feien al desaparegut Restaurant Finisterre els anys 70, compartim una recepta apareguda a L’Art Culinaire Français, publicat a París l’any 1959. El Finisterre va ser la més gran escola de restauració de Barcelona, des del dia 23 de desembre de 1943, dia de la seva obertura oficial. Inolvidable són els seus 4 Chef històrics: Belmonte, Urgell, Gorros i Valls. Pocs restaurants de Barcelona han tingut, en tants anys, 4 Chefs. (Al Via Veneto deu rondar els 12 Chefs, només des de el 30 d’abril de 1967, quan Oriol Regàs ho va crear i obrí). Tot recordant que aquest últim restaurant, només va practicar la Cuina Catalana en democràcia, amb va l’incorporació del Chef Josep Bullich, que provenia de l’Agut d’Avinyò (la primera Estrella Michelin Barcelona), de Ramon Cabau, que es va suïcidar amb cianur a l’entrada de La Boqueria. Bona cuina i salut!

RECEPTA LLAGOSTA A LA CARDINAL

– Poseu la llagosta viva en un brou bullent.

– Tan bon punt estigui cuita, partiu-la per la meitat al llarg; traieu-ne la carn de la cua; talleu-la a rodanxes i manteniu-la calenta amb unes cullerades de salsa cardinal.

– Despreneu les pinces i traieu la carn per una obertura gran feta amb un ganivet o unes tisores fortes sota les pinces, sense trencar-les ni deformar-les.

– Talleu a daus la carn treta, així com la carn dels pits; afegiu-hi el mateix pes de bolets cuits i la meitat d’aquest pes de tòfones, també tallades a daus.

– Lligueu aquest salpicon amb unes cullerades de salsa de llagosta.

– Ompliu les pinces buides amb una mica d’aquest líquid i repartiu la resta en una capa uniforme a la part inferior de cada mitja closca de llagosta.

– Sobre aquest salpicon, disposeu les escalopes de llagosta, mantenint-les calentes, alternant-les amb boniques rodanxes de tòfona.

– Un cop guarnides les dues mitges closques, poseu-les en un plat i, per mantenir-les dretes, col·loqueu les pinces a cada costat.

– Cobriu les escalopes i les pinces amb salsa cardinal; empolvoreu-ho amb formatge ratllat; amaniu-ho amb mantega fosa i glaceu-ho ràpidament, en un forn alt o sota una salamandra.

SALSA CARDINAL (també special per a peix i ous poches a l’estil Finisterre)

Afegiu a tres quarts de litre de salsa beixamel:

1. Un decilitre i mig de brou de peix i essència de tòfona (la meitat de cadascun), reduïts a un quart;

2. Un decilitre i mig de nata. Porteu-ho a ebullició fora del foc amb 100 grams de mantega de llagosta molt vermella i amaniu-ho amb un pessic de caiena. Especial per a peix.

Read Full Post »

Bellaterra, 6 d’agost de 2025

“Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès”

PARATGE I DECORACIÓ DE LA TAULA

Cal tenir especial cura en l’elecció del mantel, ja que serà el suport i, per dir-ho d’alguna manera, el teló de fons del conjunt. Preferiblement blanc per als sopars, pot ser llis, de damasc, amb incrustacions de puntes o brodat anglès, o adornat amb brodats realçats amb fil d’or, amb tovallons a joc. Cal reservar els estovalles individuals per als dinars íntims i evitar els mantels massa desordenats.

Una regla bàsica de confort és deixar prou espai entre els convidats perquè tothom estigui còmode. Això es reflectirà en la distribució dels plats.

Per sopar, aquests han de ser de porcellana blanca, rodons o contornejats, amb una vora daurada o una decoració subtil. Si teniu vaixella antiga, ha de ser adequada a l’estil de la taula i dels coberts. Només un plat pla per persona, tant si comenceu amb una sopa com un consomé: veurem més endavant com servir la sopa. En cap cas s’han de col·locar dos plats un sobre l’altre.

Preferim que els gots siguin de cristall fi i amb peu. La mateixa raó que prohibeix les copes sense peu, perquè la mà extingeix les vibracions de la llum, també s’aplica al marbrejat, gravat, facetat, acolorit, etc. El material de vidre o cristall ha de ser com si estigués absent: més transparent és la millor opció. Una copa digna d’un gran vi fa sentir la seva presència fent-la oblidar.

Una bona copa amb peu ha de ser de la mida adequada, prima, lleugera, equilibrada i ben col·locada. El bol no ha d’eixamplar-se, sinó que ha de tendir a estrènyer-se en forma de tulipa. El peu, com la cama d’una dona elegant, no té ús d’ornaments vanitosos que interrompen la línia. Ni quadrat, ni hexagonal, ni octogonal, roman sòbriament cilíndric. L’alçada total de la base i el peu ha de ser lleugerament inferior a la del bol anomenat preprenent. La base és rodona. El got que veieu (pàg. 49, fig. 5) és potser el got ideal. La seva substància és lleugera. Tot i romandre sòlid, té la finesa del cabell, i el got conserva, en la seva esveltesa, el poder de l’equilibri. El bol en forma de tulipa, sense exagerar el tancament corbat, està sostingut per un peu de proporcions impecables.

Res impedeix el moviment giratori, la carícia de la mà, l’espectacle per als ulls i la felicitat del nas. Sense ornaments, sense gravats, sense taques… Tot pel vi!

No ompliu mai la copa més de la meitat. És millor quedar-se a sota, molt a sota, més a prop d’un terç que a la meitat. Els nostres grans vins francesos estan dotats d’esperits diversos i matisos afalagadors que no haurien de ser disminuïts per una copa massa petita o massa plena. Deixeu que el petit geni, en sortir de l’ampolla, prengui tota la seva facilitat i floreixi lliurement; segur que us recompensarà.

Les copes es disposen en línia davant dels plats, o lleugerament inclinades, la més gran a l’esquerra per a l’aigua, i, en ordre descendent, tantes copes de vi com anyades diferents es serviran durant el menjar. Per al xampany, no hi ha d’haver cap copa ni flauta, ambdues igualment inadequades per tastar-lo, sinó una copa força gran, separada de les altres. Per a un gran sopar de recepció, aquesta última es pot substituir per una copa de plata daurada.

Els coberts sempre seran la decoració més bonica d’una taula; la seva qualitat, el seu poliment, una selecció i disposició encertades de les peces garantiran la brillantor i la classe de la decoració.

La disposició dels coberts és la següent: a l’esquerra del plat, la forquilla de taula, després la forquilla de peix, sempre que, és clar, es serveixi; a la dreta, el ganivet, amb la fulla mirant cap al plat, i el ganivet de peix. Si el menjar comença amb sopa, la cullera es col·locarà a la dreta del ganivet de peix. Si cal, es substituirà per la forquilla d’ostres. En cap cas s’han de col·locar coberts o culleres entre el plat i els gots; això seria un pas en fals greu, almenys a França. També es prohibeixen els reposaganviets antiestètics, que no serveixen per a res, ja que les forquilles i els ganivets es substituiran amb cada plat; per tant, no caldrà tornar-los a col·locar sobre el mantel; romandran sobre els plats. La tradició francesa dicta que les forquilles es presentin amb les pues perforant el mantel, i no al revés, mostrant així els escuts d’armes o els números amb què estan gravats. De la mateixa manera, la part interior de les culleres s’ha de girar cap a la taula, seguint la mateixa disposició.

Finalment, com a refinament de bon gust, assenyalem el petit plat individual de mantega de plata o cristall i el seu ganivet, a la part superior dreta del plat gran, i, per a les grans recepcions, un plat de pa col·locat a l’altre costat.

Un costum nòrdic comença a introduir-se a França, i l’esmentarem pel seu luxe elegant: ens referim als anomenats “plats de presentació”. Aquests són de plata, rodons i molt plans, amb un diàmetre lleugerament més gran que el dels plats de taula col·locats a sobre. Romanen davant de cada convidat mentre es serveixen els plats i, durant el canvi de plats, mostren el gran escut xifrat o gravat amb què estan adornats al centre. No es retiren fins al plat de formatges. En cap moment, per breu que sigui, el lloc davant d’un convidat quedarà buit fins a les postres.

El centre de la taula, destinat a seguir sent un element decoratiu permanent durant tot l’àpat, requereix una cura especial i una atenció escrupolosa al volum i al color. Tant si es tracta d’un centre de taula amb una base glaçada, com si sosté una terrina de plata o de terrissa.

Aquest, naturalment, és purament decoratiu, ja sigui una cistella de flors o fruites, o un arranjament floral animat amb diversos objectes. La imaginació de l’amfitriona inspirarà la composició d’aquest centre de taula de manera diferent, segons el seu estat d’ànim i l’abast de la recepció.

Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès.

Un sopar elegant s’ha d’il·luminar amb espelmes, portades per canelobres baixos al final de la taula o al voltant del centre. Les seves flames, combinades amb una il·luminació elèctrica discreta, proporcionaran la calidesa de la seva preciosa llum a l’ambient d’una vetllada. Faran brillar els coberts i el cristall, i jugaran amb el color dels vins a les copes; ressaltaran la complexió de les dones i la brillantor de les seves joies. Cal anar amb compte perquè les espelmes estiguin a l’alçada adequada, ni massa altes ni massa baixes, per evitar ombres antiestètiques a les cares; a més, assegureu-vos que no interfereixin amb els convidats. Queda determinar, amb simetria i conveniència, la col·locació dels salers, les capses d’espècies i els pots de mostassa, així com la de les gerres d’aigua i vi si es tracta d’un àpat íntim. Una taula molt luxosament parada i servida no té garrafes, excepte amb finalitats decoratives; just abans que entrin els convidats, els gots s’ompliran amb aigua gelada, i els cambrers s’asseguraran que se n’ofereixi més si cal, durant l’àpat, entre els diferents plats de vi.

No oblidem els tovallons; ben plegats, als plats o a l’esquerra d’ells, amaguen el pa; es negaran a deixar-se erigir en bastides complicades i pretensioses. Una taula de sopar no és un pastís de noces.

Tot està a punt ara, i els seients dels convidats es designen amb una targeta, si n’hi ha prou per justificar aquesta pràctica. Les regles de precedència s’han observat amb tacte en l’assignació de seients, sense ometre certes afinitats. L’amfitriona supervisa la seva taula per última vegada; s’acosta el moment en què arribaran els primers convidats.

Font: Art Culinàries Francis, Editorial Flammarion, París, 1959

Read Full Post »

Bellaterra, 4 d’agost de 2025

“Tal com assegura l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, a l’estiu augmenten infeccions com la salmonel·losi i l’hepatitis A, o intoxicacions com el botulisme o la gastroenteritis”. 

Una higiene correcta o conservar els aliments a la temperatura indicada són alguns dels consells proporcionats per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan).

L’estiu és una època de molta calor, vacances i sortides a restaurants, entre d’altres plans que impliquen menjar o lleure gastro. Augmenta el consum d’aliments a l’aire lliure o d’aliments processats, incrementant-se també els factors de risc que poden provocar intoxicacions alimentàries. 

D’aquesta manera, l’època estival és un període en què cal tenir més precaució amb les toxiinfeccions alimentàries, que són malalties que es produeixen en ingerir aliments amb presència de gèrmens patògens o les seves toxines.

Les infeccions es poden patir per ingerir bacteris o virus vinculats a l’aliment. Per la seva banda, una intoxicació es produeix en prendre toxines produïdes per aquelles prèviament formades en l’aliment i la infestació es deu a la ingestió de formes paràsites en fases del cicle evolutiu del producte. 

Tal com assegura l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, a l’estiu augmenten infeccions com la salmonel·losi i l’hepatitis A, o intoxicacions com el botulisme o la gastroenteritis. 

Símptomes d’una intoxicació

Els símptomes més freqüents en una intoxicació alimentària són diarrea, vòmits, nàusees, malestar general, mal de cap o fins i tot febre. intoxicació poden ser més greus. És recomanable acudir a un centre de salut en cas que es tinguin sospites d’una intoxicació i/o et trobis en el grup de risc.

Les intoxicacions es poden donar en nombrosos aliments, encara que els més propensos són els aliments congelats, els peixos o carns crues, aquells productes que continguin ou mal cuinat, fruites, verdures i els productes lactis.

Com evitar la intoxicació alimentària?

Davant el possible risc de patir intoxicacions alimentàries durant l’estiu, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan) ha publicat una sèrie de recomanacions que permetran evitar nombroses malalties alimentàries, ja sigui a la llar o als restaurants. 

En primer lloc, recomanen consumir aliments que s’han tractat de forma higiènica, respectant les temperatures a què s’han de conservar i els temps recomanats per al seu consum. 

Pel que fa al cuinat d’aliments d’origen animal, des d’Aesan aconsellen que la temperatura a què s’ha de sotmetre l’aliment ha d’assolir un mínim de 70 graus al centre del producte durant almenys dos minuts. Està desaconsellat deixar els aliments cuinats a temperatura ambient.

D’altra banda, l’organització també assegura que els aliments s’han de conservar adequadament sota l’acció de la calor, per sobre de 60 graus, o sota l’acció del fred, amb un màxim de cinc graus. 

En relació a la seva conservació un cop ja han estat cuinats, l’agència recomana que les sobres de menjar no estiguin més de dues hores exposades a temperatura ambient i que es refrigerin com més aviat millor. 

De la mateixa manera, entre la resta de recomanacions hi ha l’evitar el contacte entre aliments crus i processats, assegurar una correcta higiene de la persona que manipula els aliments, mantenir els productes fora de l’abast d’insectes o animals, utilitzar aigua potable o no consumir aliments peribles que estiguin exposats a temperatura ambient. 

Font : Público

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de juliol de 2025

“Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia 2025 promou la gastronomia com a forma d’expressió cultural i ofereix un conjunt de fires, exposicions i experiències que vinculen el menjar amb un paisatge únic”.

– Roses ofereix una àmplia gamma de tallers, tasts i presentacions per promocionar el menjar i la gastronomia locals

– El projecte pretén crear sinergies entre les confraries de pescadors locals i els restauradors dels pobles de la zona del Cap de Creus

✍️ A Catalunya, cuinar és un esdeveniment social, un espai de trobada de sabors, costums i persones. En els darrers anys, els professionals de la gastronomia catalana han apujat el llistó i han convertit el país en un referent mundial de la cuina. Aquest any, Catalunya ha estat reconeguda com a Regió Mundial de la Gastronomia i això situa les seves receptes i costums al mapa per als amants del bon menjar d’arreu. En pocs anys, el menjar i el vi s’han convertit en un gran atractiu per als visitants que busquen alguna cosa més que sol i platja. A més, les experiències gastronòmiques són una manera excel·lent de conèixer la cultura d’un poble. En aquest article detallem una mostra de les moltes fires, exposicions i experiències que vinculen la gastronomia a un paisatge i un territori únics.

El millor marisc de Llançà

La vila de Llançà, a la Costa Brava, aposta per consolidar-se com a centre de la bona gastronomia i el bon vi amb diverses propostes destinades a promocionar els productes locals i les delícies tradicionals. Destaquen els esdeveniments Street Food, els tallers Espai Gastromar i la campanya Music & Wine.

Sens dubte, el producte estrella local d’alta qualitat és l’ escamarlà . Aquest marisc s’està promocionant en el marc d’un projecte per crear sinergies entre les confraries de pescadors locals i els restauradors de diversos municipis del Cap de Creus.

Mentrestant, els esdeveniments gastronòmics de carrer s’han consolidat com a trobades imprescindibles per als amants del menjar. Tenen lloc de febrer a juny i ofereixen una àmplia varietat de tapes d’establiments locals acompanyades de vins i cerveses artesanes de la DO Empordà.

Pel que fa a l’Espai Gastromar, que recentment ha obert les portes juntament amb la nova oficina de turisme de la Casa del Mar, serà un centre dedicat a difondre la cultura culinària amb arrels marineres. Al llarg de l’any, organitzarà tallers, com ara un sobre la salaó d’anxoves, en què els participants aprendran a elaborar aquest peix conservat emblemàtic de la costa catalana.

El festival Música i Vi també serà un punt culminant, combinant concerts de música en directe amb tasts de vins de la DO Empordà i acompanyats de menjar durant l’estiu.

atret un públic divers, tant local com visitants, i s’ha convertit en un esdeveniment de referència en la projecció de la riquesa gastronòmica del país. La campanya posa en valor l’arròs únic i d’alta qualitat de Pals gràcies a la participació de diversos restaurants locals que hi participen. L’arròs de Pals, que es conrea als fèrtils arrossars de l’Empordà, és el resultat de més de 500 anys d’història i tradició arrossera. Els restaurants participants oferiran menús especials que inclouran creacions culinàries com el plat principal tradicional, l’arròs a la cassola .

La campanya gastronòmica inclourà activitats associades, com ara visites guiades temàtiques als arrossars que expliquen el procés històric de cultiu, collita i processament de l’arròs, cursos de cuina que expliquen les tècniques tradicionals de preparació de l’arròs, xerrades i tallers, i mercats de productes locals en què també participaran cellers de la zona.

En resum, la campanya ofereix una sèrie d’esdeveniments que actuen com a porta d’entrada per descobrir el patrimoni cultural i natural d’aquesta ciutat medieval emmurallada, amb els seus carrers empedrats, antigues torres de guaita costaneres i vistes panoràmiques dels arrossars, totes experiències que complementen perfectament les delícies gastronòmiques que s’ofereixen.

Quatre estacions de gastronomia, paisatge i vi a Roses

Durant tot l’any, l’Aula Gastronòmica de Roses, un espai de promoció de la gastronomia i la pesca de la vila marinera, ofereix una àmplia varietat de tallers, tasts i presentacions que tenen com a objectiu promocionar la cuina i els productes alimentaris locals. A més, hi ha la campanya Tastets de Roses, la campanya Suquet de Peix de Roses, el festival d’estiu Sons del Món a la Ciutadella de Roses, que combina espectacles musicals amb experiències gastronòmiques i vinícoles a l’estiu, i el Festivalet de Roses, que combina gastronomia i música vora el mar a finals de la tardor. En definitiva, una àmplia gamma d’esdeveniments gastronòmics i culturals que consoliden Roses com una destinació imprescindible durant tot l’any per als amants de la gastronomia, el vi i la cultura per submergir-se en els sabors més genuïns de la Costa Brava.

Fira ÀPAT– Costa Daurada i Terres de l’Ebre

Els dies 10, 11 i 12 de maig es celebrà la fira ÀPAT Costa Daurada i Terres de l’Ebre a la ciutat sud de Reus. És un esdeveniment que reuneix professionals del sector agroalimentari, productors locals i amants de la bona cuina. L’objectiu principal de la fira va ser donar visibilitat als productes locals i promoure sinergies entre els diferents actors dels sectors gastronòmic i agroalimentari. Els visitants hi trobaren productes locals per descobrir i tastar, des de vins i oli d’oliva fins a embotits secs, formatges i peix fresc.

La fira ÀPAT també és una excel·lent oportunitat per veure xefs de renom en acció, en showcookings en directe, compartint amb el públic les seves tècniques i receptes elaborades amb productes locals. Aquestes demostracions permetran als assistents aprendre noves tècniques culinàries, descobrir receptes innovadores i inspirar-se en la creativitat dels professionals de la cuina. A més, els millors cellers de la zona oferiran experiències úniques per gaudir de la riquesa vitivinícola que presumeix la zona.

Font: Catalunya Today

Read Full Post »

Bellaterra, 27 de juny de 2025

“Les fulles de l’olivera contenen un glucòsid anomenat oleuropeïna. A més, tenen glucosa, matèries tàniques i resines”.

Fulles d’olivera 

LLUIS TORRES🌿L’Olivera és un arbre que es cria silvestre a províncies del litoral mediterrani i pra Les seves fulles tenen unes propietats beneficioses hipotensores i hipoglucemiants.

Característiques de l’olivera

L’olivera és un arbre petit que pertany a la família de les oleàcies. Posseeix un tronc gruixut, irregular i retorçat a mesura que es va fent més gruixut.

Les fulles són el·líptiques, senceres, estretes i punxegudes, verdes i llustroses pel feix i blanquinoses pel revers. Les flors són blanques i petites i es disposen en ramets axil·lars.

Es cria silvestre, bé de forma aïllada, bé formant ullastrars a les terres baixes properes al mar de les províncies del litoral mediterrani i atlàntic de la península, així com a les illes Balears. Se suposa que és originari de la mediterrània oriental.

Les fulles de l’olivera contenen un glucòsid anomenat oleuropeïna. A més, tenen glucosa, matèries tàniques i resines.

Les fulles, sempre que no hagin estat fumigades, es preparen en infusió per beneficiar-se de les seves propietats.

Beneficis de les fulles d’Olivera

Les fulles d’Olivera aporten grans beneficis per a la salut, tant internament com externament.

Les seves propietats contribueixen a reduir la tensió arterial i actua d’hipoglucemiant, de manera que contribueix a mantenir els nivells de sucre a la sang equilibrats.

També té propietats antifúngiques i antiinflamatòries per la qual cosa ajuda a eliminar diferents tipus de fongs intestinals.

A més, de forma externa, és un excel·lent hidratant per a la pell, afavoreix l’elasticitat i ajuda a prevenir i alleujar l’artritis.

Utilització:

Es poden consumir a infusió i preparar infusions d’ús extern.

Com es prepara la infusió de fulles d’olivera?

Infusionar directament en aigua calenta. Hi afegim una cullerada de postres per preparar una infusió amb aigua. Concretament, l’aigua ha d’estar a 75ºC-80ºC. El temps de repòs ha de ser de 5 a 10 minuts abans de prendre.

“Es poden prendre tres tasses al dia”

Contraindicacions:

Igual que la majoria de plantes medicinals, no cal fer un consum excessiu i descansar cada cert temps de prendre-la.

Font: La Bona Salut

Read Full Post »

Bellaterra, 18 de juny de 2025

LLUÍS SIMON|La cui­nera Ana Mota Cortés, cone­guda com l’Anita de la Casa Anita, va morir diven­dres als 89 anys a Cadaqués, una vila on va ser una per­sona clau no només en la vida gas­tronòmica de la comarca sinó també en l’acti­vi­tat social i cul­tu­ral dels seus anys de glòria.

El seu mític local va ser un dels més freqüentats per Dalí i el preferit de Kirk Douglas quan va visitar la vila

Amb 18 anys es va casar amb Gui­llermo Martín Barra, natu­ral de Teba (Màlaga), que va morir el 2004. Sense gran experiència, el 1960 va obrir el seu res­tau­rant, con­si­de­rat un dels més antics del muni­cipi. L’esta­bli­ment va ser un dels més freqüentats per Sal­va­dor Dalí, que va insis­tir sem­pre en el seu lloc i la seva taula. L’excel·lència dels seus plats es va escam­par amb el mètode més tra­di­ci­o­nal, el boca-ore­lla.

El res­tau­rant, que con­ti­nua en mans fami­li­ars, ha esde­vin­gut un autèntic tes­ti­moni de la vida bohèmia i artística de la vila. La llista de per­so­nat­ges que van que­dar enci­sats per la cuina de l’Anita és memo­ra­ble. Pel seu local del cen­tre –car­rer Miquel Roset, 16– hi van pas­sar Kirk Dou­glas, durant el rodatge d’El faro del fin del mundo, Yul Bryn­ner, Jean Louis Trin­tig­nant i fins i tot el mític gui­tar­rista dels Rolling Sto­nes Ron Wood. També el freqüenta­ven Lluís Llon­gue­ras i el poeta català Àngel Pla­nells. Les foto­gra­fies a la paret en són tes­ti­moni.

Amb els anys, l’Ana i la família van saber con­ser­var tot el sabor del local. La seva cuina era caso­lana i mari­nera, però no hi fal­ta­ven plats sen­zills, com els macar­rons. La millor opció, amb tot, era fer cas als con­sells de la cui­nera, més enllà dels plats tra­di­ci­o­nals de la seva carta. En el res­tau­rant sem­pre han des­ta­cat les seves grans vol­tes i una deco­ració dife­rent a la com­petència, un punt des­con­cer­tant, on els cli­en­tes com­par­tei­xen gai­rebé tot l’espai.

A par­tir dels anys vui­tanta , el seu oncle Jua­nito va posar-se al cap­da­vant de l’esta­bli­ment. Bona part d ela família ha seguit la tra­dició gas­tronòmica que va començar l’Ana. En Rafa Martín, un dels seus qua­tre fills, i la Carme Faixó van obrir el res­tau­rant Can Rafa del pas­seig Marítim. La família també va obrir altres esta­bli­ments que ja són de referència, com el Celler Martín Faixí, l’Eno­teca, el Raviyu, Can Tito i l’hotel Arrels entre d’altres.

La cerimònia de comiat, que va aple­gar un nombrós grup de veïns i amics de la cui­nera, va tenir lloc diu­menge a l’església de Cadaqués.

Font: El punt Avui

Read Full Post »

Bellaterra, 7 de juny de 2025

Quina diferència hi ha entre un guindo i un cirerer?
Concretament, el cirerer es coneix com l’espècie “Prunus avium”.  Per la seva banda la cirereta és el fruit del guindo, un arbre que conforma una altra espècie coneguda com a “Prunus ceasarum”.  El guindo és molt proper al cirerer i de fet se’l considera un cirerer silvestre, predecessor de les varietats cultivades

LLUIS TORRES🍒A casa nostra moltes persones no saben el que és la guinda, (Cirera àcida). Sovint només pensen en la cirera confitada que troben als pastissos, etc., això demostra que aquí no la tenim present en la nostra cultura gastronòmica, tot el contrari que Itàlia, que l’anomenen Amarena, Griotte a Franca, Cherry Sour a la Gran Bretanya, Visine a Romania,  Sauerkirsche a Alemanya i Visnia a Polònia. Al Valle del Jerte hi ha un gran cultiu de guindes i produeixen un aiguardent de la mateixa fruita fresca.

A Catalunya, el guinder, també és conegut com a cirerer amarg o bord, cirerer de guilla o guineu, cirerer de moixó o gatzerí (Prunus cerasus) és un arbre de la família de les rosàcies i subgènere Cerasus. És conreat rarament com a arbre fruiter a la península Ibèrica, al contrari que la resta d’Europa.

Amarena Fabbri és la icona d’una empresa que té una gran història per explicar.  És una fruita apetitosa expressada de moltes maneres diferents, que t’ajudarà a expressar creativitat i passió a cada moment de la teva jornada.

El clàssic gust d’Amarena Fabbri és un producte que no perd la vigència des de fa cinc generacions.  És un dels sabors més versàtils de la gamma, es combina amb qualsevol recepta i és l’ingredient perfecte per tenyir de passió qualsevol invenció teva.

Una fruita de consistència crocant que es capbussa en un almívar dolç i aromàtic, per a una experiència sensorial que no podràs oblidar.  Amarena Fabbri, amb el seu inconfusible plaer envoltant, et conquistarà amb prou feines la proves.

Una tradición de familia que con los años se convirtió en un símbolo valioso. La elaboración de la famosa fruta nació en 1905 gracias a la intuición de Rachele Buriani, esposa de Gennaro Fabbri. Una idea genial y deliciosa que transformó un simple producto de la naturaleza en un ícono de gusto y estilo. Un éxito debido a su exquisitez.

Amarena Fabbri es sinónimo de «Made in Italy». De la pasión culinaria a la investigación artística, el paso es breve. En 2005, año del centenario de la empresa, Amarena Fabbri es protagonista absoluta del «Premio Fabbri para el Arte». Edición tras edición, artistas internacionales ofrecen un tributo a Amarena Fabbri, experimentando lenguajes artísticos diferentes para manifestar la belleza y la exquisitez.

Font: Amarena Fabri

Read Full Post »