LLUIS TORRES ✍️ Găluștele al l’estil de Transilvània són unes bombes dolces coneguts com a “gomboți” (dumplings de prunes), són unes postres tradicionals de l’Europa Central i Oriental, també d’Alemanya, que recorden la masa del Gnocchi italians, fets amb patates, farina, ous, pa ratllat, canyella i prunes estil Bistrita.
Es fan com a boles de massa farcides de fruita (prunes) que després es bullen en aigua, s’escorren i després es arrebossen en una barreja de pa ratllat i sucre.
Ingredients:
5 patates grans 150 de sucre 100 grams farina qualitat 000 50 grams sèmola 50 grams mantega 6 cullerades de galeta 2 ous ecològics del 0 500 grams prunes estil Bistrita 2 sobres sucre de vainilla 1 culleradeta de canyella Una mica de sal
Instruccions de cocció:
Bulliu les patates amb pell en aigua amb una mica de sal, després escorreu-les i aixafeu-les. Afegiu-hi els ous sencers, la sèmola, la farina qualitat 000 i pasteu-hi una massa força tova.
De la massa es formen boletes petites, però suficients per a que hi càpiga una pruna a dins.(Sense el pinyol). Compte, que s’han de regar constantment, per poder formar les boletes, que s’aplanen al palmell de la mà i hi cobreixen les meitats de la pruna.
Es posen a bullir en una olla amb 5-6 litres d’aigua i es posen al forn durant uns minuts.
Després que comencin a pujar a la superfície, es deixen uns minuts més, es retiren amb una espàtula i es deixen escórrer una mica.
Mentrestant, prepareu el pa ratllat.
Poseu la mantega en una paella i, quan s’hagi fos, afegiu-hi el pa ratllat i torreu-lo lleugerament.
Retireu-ho del foc i barregeu-ho amb el sucre, i després arrebosseu les bombes pel pa ratllat.
El sucre es pot aromatitzar amb vainilla, canyella o el vostre sabor preferit.
També, en comptes de prunes, es poden fer servir albercocs o altres fruites, això sí, al seu punt de maduresa.
Can Edo va obrir les portes el 1967 📷 Cedida Família Edo
FRANCISCO EDO VILLANUEVA
Pel seu nom complert és poc conegut però si diem CAN EDO el coneix tothom. Va neixer l’any 1923 a Terol, un petit poble anomenat Puerto Mingalbo, per tant és «manyo de terra endins, més a prop dels Amantes que de la Pilarica un xic apropant-se a terres de Castelló. La seva infantesa la va passar a Villarreal al costat mateix de Castelló ciutat.
L’any 1947, quant té 24 anys, arriba a Catalunya. El seu primer treball en terres catalanes és la de pagés a Can Miró», és a dir, que podem dir que entra a Catalunya per Bellaterra. Poc temps després, troba a Sabadell a la Rosa, sabadellenca de neixament amb la que emmarida l’any 1948 concretament el 8 de Desembre. S’installaà a Bellaterra i ben aviat li neix la primera filla, la Maria Rosa que arriba a aquest món un 8 d’octubre corrent l’any 1949. Francisco és un home que lluita davant les dificultats. Casat i amb una filla es posa a treballar per diversos propietaris fent jornals, mentre la seva dona li dóna un bon suport treballant a hores i fent treballs de neteja a váries torres del sector. Una oportunitat sembla obrir-li un futur més clar.
El matrimoni Edo entra com a masovers a la finca dels senyors Cottet, a prop de Can Casas al costat de la Plaça de Maragall. El senyor Cottet li ofereix un lloc de treball en una empresa del ram tèxtil, feina que farà durant cinc anys però sense deixar l’oportunitat de seguir netejant jardins i aconseguir uns ingressos atípics amb els que pot afrontar les necessitats de la seva familia.
Quant ell creu que ha arribat el moment, es dedicà plenament a la jardineria; és quan s’instal·là al seu actual domicili del carrer Lleó XIII. Deu anys va fer de jardiner i a la fi va obrir una petita tenda de queviures per donar servei a la gent del sector sud de Bellaterra sempre oblidada degut a que els dos establiments que subministraven aliments els agafava força lluny.
Això dels queviures no li va funcionar gairebé, va ésser en aquells moments quant animat per petites comandes en el seu establiment com entrepans i d’altres van decidir montar un petit restaurant, sense cap tipus de pretensions.
La década compresa entre els anys 1965 i 1975 van ésser de sacrificis amb moltes dificultats que només van poder ésser superades amb l’unió i comprensió de tota la seva familia.
En Francisco ja tenia aleshores dues filles, doncs l’any 1960 li va neixer la Maria Montserrat. En els últims dotze anys el restaurant ha sofert diverses modificacions introduint-hi millores tant en el servei com en les instal·lacions.
Podríem dir que per fi en Francisco a aconseguit una seguretat de futur feta a pols entre tots els seus. Té un servei força complert i només durant l’hivern es permet tenir un dia de festa a la setmana: els dijous.
Els tres néts que tenen la Rosa i el Francisco són com la prolongació futura de tot allò que avui tenen, a base de “sangre, sudor y lágrimas” com déia els anys 1945 el primer ministre anglès Sir Winston Churchill.
En Francisco no dóna per acabada la seva tasca, fins i tot té en projecte una petita ampliació del seu habitatge i donar-li major projecció al restaurant, fent-hi noves instal·lacions amb millors condicions per als seus clients.
Ara, veurem si els actuals Ajuntaments democràtics lliurement votats per el poble, són el suficientment equànims, justos i «democràtics per donar el suport a un home que, com en Francisco Edo, somnia per als seus successor que Can Edo estigui al nivell que els moments actuals exigeixen. Endavant Francisco, t’ho has guanyat sobradament, ara només et falta que la enveja es quedi a la cantonada i et sigui permès aconseguir el teu somni, un CAN EDO modern i acondicionat.
Molta sort!
*Des de 2025, Can Edo a pasat a ser el Restaurant El Somni del Boig, de Carlos de Uña, i el chef de cuina és en Juanjo Rivero
Font: L’Esquirol del Vallès, número 23, setembre/octubre de 1988
Tot i que és fonamental per enfortir i mantenir la massa muscular, sobretot en esportistes i dones en menopausa, les necessitats d’un adult normal solen suplir-se amb una dieta convencional
Val la pena triar al supermercat els productes amb proteïna afegida?
Segons el Ministeri de Sanitat, la recomanació per a la població general és entre 0,8 i 1 gram de proteïna al dia per quilo de pes corporal 📷Carlos Gawronski
LAURA CONDE ✍️ Menjar proteïna i fer exercici de força. És el nou mantra de moda per a una vida saludable, que ha donat lloc a la proliferació de pols, barretes, batuts, iogurts enriquits i les típiques receptes altes en proteïnes que abunden a les xarxes socials. Són molts els missatges que ens recorden, des de diversos fronts, que no estem consumint prou proteïna, un macronutrient que “ajuda a construir i reparar teixits, mantenir un sistema immunitari fort i regular processos hormonals, entre altres funcions”, explica Isabel Martorell, dietista-nutricionista de Nootric, un servei on-line de nutrició.
La proteïna també és fonamental per enfortir la massa muscular. “És perd amb molta rapidesa a partir de la mitjana edat, sobretot en el cas de dones en menopausa. I més si no fan exercici de força ni ho han fet al llarg de la vida”, adverteix la nutricionista Nuria Monfulleda, del centre Loveyourself, a Barcelona. De fet, les investigacions més recents posen en valor el paper decisiu de la massa muscular com a indicador de salut al mateix nivell que el colesterol, la pressió arterial o la diabetis. Una, publicada al Journal of Cachexia, Sarcopènia and Muscle, destaca que l’índex de massa muscular esquelètica és un predictor de mortalitat per qualsevol causa, especialment en persones amb diabetis. L’evidència científica més recent constata la importància de la proteïna per a una dieta equilibrada. Un estudi publicat el 2004 a l’American Journal of Clinical Nutrition, a partir de prop de 50.000 infermeres de mitjana edat, conclou que un consum adequat de proteïnes és crucial per a un envelliment saludable, especialment si procedeixen de fonts vegetals. Una altra investigació, publicada a Frontiers in Nutrition, constata que la quantitat total de proteïna consumida diàriament és el factor més important que influeix en la massa muscular magra. Altres estudis vinculen la proteïna amb una millor funció cerebral o salut cardiovascular.
Tot i això, Martorell alerta que no cal obsessionar-se amb la proteïna, comptar els grams i molt menys suplementar-la en el cas d’adults sans. “Si parlem dʻesportistes o dones en menopausa podríem ser més estrictes, però en línies generals la població no sol tenir dèficit de proteïna, sinó tot el contrari”, recorda Martorell.
Una persona de 60 quilos necessitaria entre 48 i 60 grams de proteïna al dia, cosa que a la pràctica sol complir-se sense massa dificultat
Segons el Ministeri de Sanitat, la recomanació per a la població general és entre 0,8 i 1 gram per quilo de pes corporal. És a dir, una persona de 60 quilos necessitaria entre 48 i 60 grams de proteïna al dia, cosa que a la pràctica sol complir-se sense gaire dificultat. Què passa si superem aquestes xifres? La comparació és eloqüent: “És com si omples un got d’aigua fins a la vora i segueixes fent-ne fora. No hi cap més. Amb la proteïna passa una cosa semblant: més no sempre és millor”.
De fet, el veritable problema amb la proteïna no sol ser el dèficit sinó l’excés. “De sobte, ens preocupa molt no assolir el consum proteic necessari cada dia, però els estudis indiquen que només una de cada deu persones té un consum adequat: nou de cada deu el superen amb escreix”, apunta l’experta. De fet, la ingesta de carn continua sent alta. Segons informa Greenpeace, Espanya és el cinquè país del món i el primer d?Europa en consum de carn per persona, amb una mitjana de 275 grams diaris, mentre que les recomanacions científiques suggereixen un màxim de 300 grams setmanals. Un consum, recorda aquesta organització, “excessiu i insostenible des del punt de vista ambiental, sanitari i social”.
En menopausa o vellesa, augmentar lleugerament la proteïna pot ajudar a frenar la pèrdua de massa muscular
Tot i així, convé diferenciar entre les diferents etapes de la vida: en menopausa o vellesa, per exemple, augmentar lleugerament la proteïna pot ajudar a frenar la pèrdua de massa muscular associada a l’edat, encara que tampoc no requereix una gran addició. “No cal oblidar que darrere d’aquesta febre pel consum de proteïna hi ha una indústria que vol vendre’ns pólvores i barretes i que, per tant, té molt interès a fer-nos creure que tenim un dèficit. Per sort, no és així en el gruix de la població, ni tan sols entre els vegans”, assegura Martorell.
Un altre punt que se sol passar per alt és l’origen de la proteïna. L’animal (carns, ous i peix) domina la dieta occidental, però “no hem d’oblidar les vegetals: llegums, fruita seca, tofu, formatge o iogurt”. Fins i tot certs cereals, com ara la quinoa, aporten una quantitat interessant de proteïnes. Tot i que la proteïna vegetal té menor biodisponibilitat, no sol suposar un problema: “En persones veganes no s’ha observat un dèficit proteic si la dieta està ben planificada”, explica Martorell, que recomana estratègies senzilles com el remull dels llegums o una lleugera cocció prèvia al consum per millorar l’absorció.
No cal ni pesar els aliments no obsessionar-se amb cap macronutrient. Es tracta de menjar menjar real, variat i sa Isabel MartorellDietista-nutricionista de Nootric Cal, doncs, incloure proteïnes a cada àpat? No cal ser tan rígids, ja que l’obsessió per consumir proteïnes fa que moltes vegades desplacem altres nutrients sense adonar-nos-en. “Si dedico molt de temps a mirar el mòbil, em treu temps d’altres coses, oi? Doncs passa el mateix amb el menjar: si em concentro només a la proteïna, deixo fora aliments vegetals, fibra, vitamines…”, apunta Martorell. A més, moltes persones associen les dietes altes en proteïnes “amb carta blanca per menjar aliments poc saludables: cansalada, costelles o embotits el consum dels quals pot comprometre la salut cardiovascular”.
Per estructurar un plat equilibrat, el mètode del Plat de Harvard segueix sent una eina útil: la meitat del plat verdures, una cambra hidrats de carboni integrals i la cambra restant una font de proteïna, que pot ser també vegetal. “No cal ni pesar els aliments ni obsessionar-se amb cap macronutrient. Es tracta de menjar menjar real, variat i sa, i repartir-lo al nostre gust en cada menjar”, conclou Martorell.
Història del Restaurant Cristal Diagonal, 589-591 (08014 Barcelona)
Francesc Pérez Torres, Restaurant Manager del Cristal, saludant aPeter Michael George (3 d’octubre de 1943 – 4 de gener de 2007), qui va exercir com a president i director executiu del Hilton Group, empresa britànica que opera hotels Hilton fora dels EUA i cases d’apostes Ladbrokes.
LLUIS TORRES ✍️ Pocs restaurants d’hotels de Barcelona han tingut una situació tan privilegiada con el Cristaldel Barcelona Hilton, situat a peu de carrer i accés directe, tot el contrari que altres hotels de luxe que situaven el restaurant en soterranis o en zones sense accés directe des del carrer, per ajudar que la clientela accedeixi sense pasar pel vestíbul de l’hotel i es vegi com un restaurant més de la ciutat.
El seu nom ve per les seves parets, totes elles de vidre, que l’aportava llum natural. La decoració interior sorprenia per la seva vegetació i una cascada d’aigua, però les taules de marbre i cadires de ferro, pel seu pes, no eren pràctiques quan s’havien de juntar per un petit group de família o empresa. Riccardo San Martino, el dinàmic director italiano del Barcelona Hilton, per la posterior renovació realitzada, es va comprovar que no ho va encertar en moltes instal·lacions, com el Bar Atrium, situat al centre del vestíbul, -aixecat en una tarima de marbre de Carrara-, on també es va situar un elegant piano negre de cua, interpretat pel jove pianista català de nom Richard, queaportava els vespres, moments musicals romàntics. Trist que al cap de poc temps, el director Sant Martino va substituir el jove pianista per un sistema automàtic de reproducció pianistic, una decisió del tot inadequada per un hotel de luxe.
Francesc Pérez, amb quatre dels professionals del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton, de dreta a esquerra, José Jiménez, Eduard Tintó, Carles Cuende i Jordi Rubio. Foto feta devant de l’escultura comestible de la Sagrada Família, al Gran Saló de banquets del Barcelona Hilton
El mànager del restaurant fou en Francesc Pérez i Torres, un prestigiós professional de l’escola de Suïssa, amb anys d’experiència com Maître als restaurants Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Director de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida). Francesc, en contra de les idees inicials de la direcció de l’hotel, va apostar de valent per aportar Cuina Catalana al Cristal, així com oferir cada diumenge el seu creat Cava Brunch amb música en directe, que amb la col·laboració de la Relaccions Públiques, Mercè Marsol, es va promocionar en plena Diagonal, amb gegants en forma d’ampolles de Cava, aportades per cellers catalans, els col·laboradors del Restaurant Cristal, que cada diumenge subministraven una marca diferent de Cava, per així promocionar aquest producte català exitós, conegut en tot el món.
No seria just parlar del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton sense valorar i recordar els professionals de sala, que amb la seva entrega i “Savoir faire” varen fer posible un bon servei atent i personalitzat, en un local únic a la ciutat de Barcelona. És per això que publiquem els noms d’aquells selectes professionals que durants dos mesos abans de l’obertura, varen preparar-se fent cursos intensius, en una sala de l’hotel, per aportar unitat de servei i atenció al client, al nivell dels millors restaurants i hotels del món.
Part dels professionals del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton, acompanyats de les cambreres de servei d’esmorzar (Lamentablement no tenim els seus noms)
US PRESENTEM L’EQUIP DEL CRISTAL:
Restaurant Manager: Francesc Pérez Torres
Maîtres: David Cayuela Josep Juncosa Julio del Olmo
Chefs de Rang: José Jiménez Carles Cuende Eduard Tintó Manuel Burguillos Sergio Esquerra Víctor Lambea Javier Embiz Sergio Morera Jordi Rubio
Chefs: Lucas (NL) i Cayuela
Barman: Felip Puig
Francesc Pérez i Torres, restaurant Manager del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton, davant de la porta d’entrada amb el clàssic logotip
Cuina Catalana al Restaurant Cristal
La carta del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton oferia Cuina Catalana i internacional, disponia de carrets d’argents de la casa Christofle de Paris. Al carret calent oferia, des de un Pollastre de pota blava del Prat, un Gigot d’Agneau rôtí, fins a un Filet Wellington, etc., (sempre a 5.000 Ptes. la porció). Els pastissos del carrer de pastisseria eren elaborats pel un matrimoni francès formats a Fauchon de Paris, una qualitat extraordinària que també comentava la nombrosa clientela, que amb un ple de gom a gom, assistia al Cava Brunch dels diumenges.
Una nota simpàtica era que per saber el preu que pagararien els infants que acudien al Cava Brunch, a l’entrada els pesaven en una bàscula antiga i multiplicaven el seu pes per 75 pessetes. Aquest novedós detall era sorprenent per totes les famílies assistents.
Caldria recordar que el Restaurant Cristaldel Barcelona Hilton va ser el primer a Catalunya de no disposar de gas natural a les cuines, introduint l’inducció industrial, al un hotel de Barcelona, fet que va sorprendre enormement al visitants.
Quan se li va preguntar a Riccardo San Martino, director del Barcelona Hilton, sobre la necesitat d’un guardarroba al Cristal, va dir que no calia, que es podia baixar al soterrani del Saló de banquets, una opció del tot anormal.
Patrick Ewing, prestigiós jugador de l’ANB, signant el llibre d’or del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton
Pel RestaurantCristal varen pasar moltes personalitats locals i mundial, com per exemple, Henri Kissinger, ex secretari d’estat dels EUA, Alberto Sordi, actor italià, Raphael, cantant de Linares, Mari Cruz Soriano, pianista i periodista, Patrick Ewing, jugador NBA, Miguel Torres, propietari Bodegas Torres, Aaron Spelling, productor cinema, President Jordi Pujol ( que va aportar la placa oficial d’inauguracio, així com l’alcalde Pasqual Maragall, etc., etc.,
Si en aquests moments visiteu el Barcelona Hilton, veureu que ja no existeix aquella romàntica decoració, -han modificat el Cristal per altre restaurant anomenat Mosaïc, i trobareu el bar molt més comercial, sense piano. El que més sorprèn ha estat l’eliminació del Gran Saló de Banquets, -ara sense làmpares de cristal, més fred i comercial, segurament modificat des del fracàs del banquet d’Homenatge al President Jordi Pujol, per la decisió de Miquel Boldú, l’anterior director de banquets, -incorporat després d’un munt d’anys al Margarita Hilton de Veneçuela-, va dir al chef Miquel Moy, (cuiner que va oferir feina de rentaplats al jove Ferran Adrià, (sempre se li havia anomenat Fernando), a l’Hotel Playafels de Castelldefels. Moy l’examinava cada dia, amb deures del llibre de cuina El Pràctico), que fes un Menú de Gala Català, servint de primer plat una Torrada amb escalivadai anxoves de l’Escala, de segon plat, Perdiu a la Vinagreta i de postre, Crema Catalana.
Aquest banquets cuinat pel chef Moy, i organitzat per Boldú seria el pitjor que s’ha servit mai en una sala de banquets de la ciutat de Barcelona.
Al dia següent començaren ha arribar cartes personals de molts dels 400 assistents (del mon català de la restauració i empresariat català), aportant fortes queixes que feien plorar a tot els professionals del Barcelona Hilton, resultant que els comensals assistents es treien de la boca, restes de les plomes de les perdius, etc., etc., Això va enfonsar la bona imatge del servei de banquets dirigit per Miquel Boldú, sort que el Restaurant Cristal va conservar la seva permanent qualitat gastronòmica.
Diari Avui entrevistant a Francesc Pérez Torres, Restaurant Manager del Cristal del Barcelona Hilton 📷 ARXIU BELLATERRA GOURMET
Font: Noms dels professionals aportat pel company i amic José Jiménez (Papi)
Senglar 1 kg Vi negre Garnatxa 1 ampolla Brandi 1/2 copa Cebes 2 Llorer 3 All 3 grans Oli d’oliva 1/2 copa Pastanagues 2 Escalunyes 5 Farigola 1 branqueta Julivert 5 branquetes Cansalada de porc 200 g Farina 2 cullerades Sal i pebre
(1) Marinar la carn i les verdures (Talleu la carn a trossos i poseu-la en una cassola poc profunda. Talleu les cebes i les pastanagues a rodanxes fines. Piqueu l’all i el julivert gruixudament. Afegiu les verdures, l’all picat, les herbes i l’oli a la carn. Salpebreu-ho i cobriu-ho amb vi. Deixeu-ho marinar durant almenys 12 hores.
(2) Cuinar el senglar Escorreu la carn, mantenint les verdures i el vi separats. Daureu la panxa tallada a daus en una cassola. Afegiu-hi els trossos de senglar escorreguts i deixeu-los daurar, després flambeu-los amb el brandi. Traieu els trossos i reserveu-los.
(3) Cuinar les verdures Salteu les escalunyes tallades finament i afegiu-hi les verdures marinades i 2 cullerades de farina. Humitegeu-ho amb 1 got d’aigua.
(4) Cocció a foc lent Remeneu i afegiu-hi els trossos de senglar. Aboqueu-hi el vi i deixeu-ho coure a foc lent durant 2 hores, deixant la cassola amb la tapa entreoberta. Recordeu de remenar de tant en tant.
(5) Per acabar No ho vaig necessitar, però si la salsa us queda una mica massa líquida, la podeu reduir, però no us oblideu de treure els trossos de carn.
Els 7 restaurants de Bellaterra estan situats a cases amb jardí, el que els fa molt atractius pels amants de la natura i la bona gastronomia de mercat.
Compartim dos Menús de Festa Major que han preparat els Chefs dels restaurants Umami i El Somni del Boig
Segons ha pogut saber el Diari Més de Tarragona, la firma francesa així ho ha proposat a la Generalitat de Catalunya
Monjos cartoixans elaborant el Chartreuse a Tarragona, en una fotografia històrica.Desconegut
Chartreuse vol tornar a Tarragona. Segons ha pogut saber el Diari Més, la firma francesa ha proposat a la Generalitat de Catalunya la creació d’un museu a la fàbrica del barri del Port on els monges cartoixans van destil·lar, entre el 1903 i el 1989, aquest emblemàtic licor. No només això, sinó que l’empresa es planteja tornar a envellir el seu producte en aquestes instal·lacions i embotellar-lo com a Chartreuse de Tarragona.
L’Ajuntament n’és conscient i ho veu amb bons ulls. «És una companyia que té interès a potenciar i cuidar aquesta vinculació que té amb la ciutat», afirmen des del consistori. Aquest mitjà s’ha posat en contacte amb l’empresa, però els seus responsables no han volgut pronunciar-se al respecte.
Actualment, ja existeix un espai de divulgació dedicat al Chartreuse a la ciutat de París, així com un museu sobre la història d’aquest elixir a la localitat francesa de Voiron i un altre a Saint-Pierre-de-Chartreuse
La fàbrica del Chartreuse està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) per la seva importància en la història tarragonina. Els orígens de l’edifici se situen en una antiga fàbrica tèxtil de vapor —l’única que hi va haver a la ciutat—, que es va inaugurar l’any 1857 amb el nom de La Fabril Tarraconense. Aquesta va cessar la seva activitat el 1869.
Posteriorment, el complex es va convertir en una destil·leria i magatzem d’ampolles, donada la seva proximitat a la fàbrica de l’empresari francès August de Muller, dedicada a l’elaboració i exportació de vins i alcohols. El 1882, l’orde monàstic dels cartoixans va comprar l’edifici amb la voluntat de fabricar licors fora de França, però hi va haver un incendi i es va haver de reformar l’edifici. No va ser fins al 1903 quan es van poder instal·lar i van començar a destil·lar Chartreuse fins al 1989, quan va tancar la fàbrica.
Chartreuse verd i groc 📷 CEDIDA
Tot i això, el vincle entre el licor i la ciutat mai es va trencar i, de fet, està més viu que mai. A les cases dels tarragonins és habitual trobar ampolles de Chartreuse; així com als bars, locals i restaurants, en format de còctel o també digestiu. Aquest lligam entre el present i el passat es fa encara més evident durant la celebració de Santa Tecla amb la beguda típica de les festes: la mamadeta, una combinació de granissat de llimona i Chartreuse groc i verd que enamora. A més, els exemplars del Chartreuse de Tarragona tenen un gran valor i són dels més desitjats entre els col·leccionistes.
