Jordi Savall ha obert les portes del seu estudi de Bellaterra (Vallès Occidental) a TV3 per parlar de projectes de futur, com el festival d’estiu de Santes Creus, i de la preservació del seu llegat musical
Jordi Savall al seu estudi de Bellaterra|CCMA
Carme Roldán|A punt de fer 80 anys l’1 d’agost, Jordi Savall ens ha obert les portes del seu estudi. El trobem totalment recuperat de l’afecció pel coronavirus que va patir, immers de nou en la feina. Després de l’aturada forçosa per la pandèmia, Savall té l’agenda internacional plena per als pròxims dos anys, però el mestre té ara un altre gran repte de cara al futur: preservar el seu patrimoni musical.
Jordi Savall és reconegut internacionalment com un dels màxims exponents de la música antiga, com a intèrpret de la viola de gamba, com a descobridor de centenars de partitures oblidades, i com a director de les grans formacions que ha creat per interpretar música amb criteris historicistes i amb instruments d’època: Hesperium XXI, La Capella Reial de Catalunya i l’orquestra Le Concert des Nations.Savall, al seu estudi, envoltat de material (CCMA)
Jordi Savall, en una actuació al Palau de la Música aquest mes d’abril (Barbara Rigon/Palau de la Música/ACN)
Ambaixador de la Unió Europea per al diàleg intercultural i amb els premis i reconeixements més importants, Jordi Savall vol assegurar el futur de les seves orquestres i el patrimoni cultural que ha creat.
“La música del passat només existeix si hi ha músics que la sàpiguen interpretar.”
Reclama el suport de les administracions perquè aquest llegat arreli a Catalunya.
“La riquesa d’un país no depèn de quin patrimoni tenim, sinó de si som capaços de valorar-lo.”
En aquest reportatge, Jordi Savall ens parla d’una vida dedicada a la música que no deixarà mai. I ens parla del futur: aquest estiu engega un nou festival de música antiga al monestir de Santes Creus, un espai per oferir concerts i compartir el seu mestratge a noves generacions de músics.
Veure el vídeo de l’entrevista de TV3 a Jordi Savall al seu estudi de Bellaterra 👇👇👇👇
El ballaterrenc Josep Maria García-Planas Vilarubia (1924-2012) va cedir a RTVE uns important d’arxius de les seves gravacions personals de viatges pel món, com Rússia i Txecoslovàquia. García-Planas, va presidir l’UPB/UVB des de 1965 al 1968
Totes les imatges en color que apareixen en el documental de Raphael les va gravar el bellaterrenc Josep María García-Planas Vilarubia|FOTO: Cedida per la família
Vinculat familiarment a la indústria llanera, el bellaterrenc Josep Maria Garcia-Planas va fundar l’empresa Artèxtil l’any 1946 i va promoure el barri de Nostra Llar (anomenat «cases de Cal Garcia»), 334 cases per als seus treballadors, en terres de Sant Oleguer. Va dotar el nou barri d’una església parroquial i de dues escoles, una per a nois i una altra per a noies. També hi va construir el pavelló esportiu de l’Artextil i va cedir a l’Ajuntament els terrenys per a edificar-hi el Pavelló Municipal d’Esports i la Pista Municipal d’Atletisme. Entre altres distincions, va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat.
El 29 de març del 2000 Sabadell li dedicà una plaça a les cases de Cal Garcia.
Postal de Raphael que els anys 70 venien a tots els kiosk de Romania
‘Raphael, des de Rússia amb amor’, la increïble història de l’artista que va creuar el Teló d’Acer
Per a molts, la revolució russa va ser la que Raphael va fer esclatar en els anys seixanta. En ple franquisme, mentre la Guerra Freda dividia el planeta en dos pols oposats, Rafael Martos, conegut artísticament com Raphael, entrava directament a el cor de gairebé quaranta milions de russos que van descobrir les seves cançons amb la pel·lícula Diguin el que diguin (1968). Doblegada i emesa en múltiples cinemes de la URSS, el seu èxit i acollida el van convertir en una figura extremadament popular a la Unió Soviètica, fins al punt que l’aprenentatge de l’espanyol a les escoles i universitats d’aquest país va augmentar un 60% en aquella dècada .
Bandes de la talla dels Beatles o els Rolling Stones van veure amb desconcert com aquell Jaén creuava el Teló d’Acer, una frontera que ells tenien vetat traspassar. I ho feia amb la rebuda que cap altre artista europeu havia tingut abans. Sobre la magnitud d’aquell fenomen posa la seva mirada el documental Raphael, des de Rússia amb amor, dirigit per Xavier Baig i Jordi Rovira, que aquest diumenge, 20 de juny, estrena Imprescindibles. Una emissió que serveix per celebrar doblement els 60 anys de carrera musical de l’artista i el Dia de la Música que té lloc un dia després i per al que La 2 ha organitzat una programació especial sota el hastag #La2EsMúsica.
Cartell del documental ‘Raphael desde Rusia con amor’
Jo sóc aquell … que va creuar el Teló d’Acer
Raphael, des de Rússia amb amor part del relat històric per endinsar-se en el de les emocions que provocava la seva música i mostrar les seves pròpies. Les d’aquell nen que va néixer a Linares i va créixer en el madrileny barri de Quatre Camins, cantant en el cor i recorrent tots els concursos musicals de la ràdio de al moment. “Cantant, ballarí, coreògraf, director, escriptor, pintor, actor … no ho sé, però el meu camí, des de sempre estaven per aquí, des de petit sempre vaig saber que seria artista”, explica un ja encimbellat Raphael en una de les entrevistes d’arxiu que recupera el documental.
El cantant parla a càmera, des del passat i amb l’experiència de el present, per detallar aquells inicis en el món de la cançó de la mà del seu amic Paco Gordillo. “Va ser la primera persona que va creure totalment en mi”, confessa Raphael. Ell va ser qui el va aconseguir la prova en la discogràfica Phillips que el encastellaria i llançaria els seus primers singles. “A l’sortir d’allà jo li vaig preguntar perquè si es deia” Filips “s’escrivia amb” ph “i em va dir que aquella” ph “era la efe internacional i que, per exemple, si jo em llamases Rafael amb ph em entendrien en tot el món “, recorda. I així és com va decidir que el seu nom es transformaria. “Perquè jo ja tenia aquesta idea que em escoltarien a tot el món”, afegeix.
La passió de les raphaelistas
Història i biografia es van filant a través de les veus de periodistes com Rosa Maria Calaf; historiadores com Carmen Claudín; la fotògrafa de Raphael, Joana Biarnés; la seva dona Natalia Figueroa i tot un seguit de “raphaelistas” russes. El punt central de l’relat es desenvolupa en 1971, any en el qual la pel·lícula de Mario Camus Diguin el que diguin (1968) es projecta a Rússia. La seva estrena a la Unió Soviètica arriba després d’anys de cert aperturisme i el desenvolupament de la Primavera de Praga. “A Espanya la van veure dos milions i mig de persones, a Rússia prop de 40”, comenta Raphael en el documental.
Raphael i les “raphaelistas” RAPHAEL I LES “RAPHAELISTAS”
“Tot el que procedia de l’exterior es demonitzava per posar en perill la integritat dels joves russos”, explica Galina Sokolova, la intèrpret de Raphael el Rússia i una de les seves grans admiradores. Per això el seu èxit rotund i la seva rebuda va ser tan sorprenent. Tot i que el documental deixa caure que alguna cosa va tenir a veure la presència, durant aquells anys, d’una ministra de cultura que també va callar rendida als peus del de Linares a l’veure’l a la gran pantalla.
Raphael durant la seva primera gira a Rússia
En Raphael, des de Rússia amb amor, seguim els passos i les anècdotes de les seves quatre primeres gires per Rússia abans de la caiguda del mur el 1989 i la del seu retorn el 1997. Com la seva alimentació a base de llaunes de conserva, les dificultats burocràtiques , el tour que va fer amb la seva dona Natalia i les confessions dels que, 50 anys després d’aquell primer concert a Moscou, segueixen convençudes que ell va ser el primer gran amor de milions d’adolescents russes que avui pentinen cabells blancs i que segueixen celebrant la seva aniversari cada any, cantant les seves cançons pels canals de Sant Petersburg.
Raphael 6.0 Tour
“He decidit celebrar amb magnificència el meu seixanta aniversari sobre els escenaris”, ha comunicat l’artista a través de la seva pàgina web. L’estrena de Raphael, des de Rússia amb amor, coincideix a més amb les primeres setmanes de la seva nova gira que va arrencar el passat 12 de juny i amb la qual va a celebrar els seus sis dècades de música en viu. El projecte, anomenat RAPHAEL 6.0, consta d’una gira per tot el món, la sortida d’un disc de duets amb artistes com Manuel Carrasco, Luis Fonsi, Vanesa Martín, Glòria Trevi, Pablo Alborán, Alejandro Fernández, Mikel Izal, Mon Laferté, Omara Portuondo i Luciano Pereyra, Pablo López i Natalia Lafourcade; nous videoclips i més sorpreses.
Ressenya de el llibre “Miss Mart”, de Manuel Jabois
Miss Marte de Manuel Jabois|ALFAGUARA
En Miss Mart ens trobem principalment amb Nico i Berta, dos periodistes que es troben en un petit poble costaner de Galícia, Xaxebe. Nico va créixer allà i torna després de diversos anys per ajudar a la Berta, que té l’objectiu de fer un documental d’una cosa molt greu que va passar al poble fa uns vint anys. Quan Nico encara era un xaval, van arribar a el poble dues noies radiants però amb un aspecte deplorable, encara més joves que ell i els seus amics, tot i que elles ho negaven. Una de les dues noies es deia Mai, tenia una filla i deia que era Miss Mart perquè allà, a Mart, hi havia un altre cànon. Mai s’enamora de Santi, amic de Nico, i poc després es casen. En les noces, la filla de Mai desapareix. Aquest fet és sobre el que vol indagar Berta, que ja ve amb certa fama de treballs anteriors. Després del casament i la desaparició, Mai s’apaga, s’enfonsa, i mor.
Nico farà, com diu en algun moment de el llibre, de fixer: algú que coneix bé el lloc i prepara a l’periodista el terreny. I en aquesta tasca es retrobarà amb vells amics, vells coneguts, vells familiars. Al costat de Nico, Berta i Samu, el tècnic, anirem desgranant quin pas aquella nit de noces i els dies anteriors per boca de tots els que en aquells dies habitaven Xaxebe. «Totes les vostres vides i records de fa vint anys per explicar un forat», això diu Berta cap a la meitat de el llibre. I aquest forat el omplirà Mai. Perquè serà ella la veritable protagonista de la història, encara que en la portada aparegui una nena.
En un altre moment de la novel·la es parla de Mai com un astre, com si a l’equip d’un poble petit arribés Maradona i el poble volgués posar-se a la seva alçada, compensar la seva grandesa. Mai arriba a Xaxebe i se’l fa seu. Està una mica desequilibrada, sí, se sap molt poc del seu passat, també, porta amb ella una filla que per edat sembla impossible que sigui seva, d’acord, però com passa amb la gent de poble, nosaltres no podrem enlairar la mirada d’el avançar de Mai.
I avançar de Mai serà supersònic i breu. Sabrem que és catalana, que té un pare hippy que viu pels voltants de la vila i al qual ella evita, i que la seva filla es diu Yulia. Sabrem que mai s’enfada, que tots la volen i que té posada 01:00 sobreprotecció extrema sobre la seva filla. I sabrem, sobretot, que la Berta vol saber més. També sabrem altres coses, que tenen a veure amb Marsé i Dickinson (sí, no m’he tornat boig), amb un llapis amb el qual mesurar l’altura d’una nena i amb retalls de premsa de successos totalment random (o potser no tant) de mitjans dels noranta. Però el més important és que sabrem poc, fins a cert moment, molt a al final (que bé que ho juga Jabois), que és quan la bomba ens explota a la cara. A mi Miss Mart m’ha esquitxat molt, i només espero que ho segueixi fent, i ho faci, amb molts lectors més. Com si això fos tennis, Jabois ha consolidat el joc després de guanyar el primer amb Malaherba. I això té pinta que, si segueix així, acabarà sent un set en blanc. All in a Jabois.
El Call de Girona i el Museu és una bellesaque no us podeu perdre!
Call i Museu d’Història dels Jueus de Girona|Patronat Call de Girona
El principal objectiu del Museu és preservar i difondre la història de les comunitats jueves de Catalunya, que al llarg de tota l’edat mitjana varen formar part i varen contribuir decisivament en la trajectòria històrica i al desenvolupament cultural i científic del país.
En la majoria dels casos, s’ha procurat il·lustrar les explicacions del recorregut museològic amb exemples procedents de la història de la Girona jueva. Aquests exemples, tant documentals com arqueològics o iconogràfics, ofereixen una explicació genèrica de les formes de vida jueva a la Catalunya medieval.
Torà sefardita de Jerusalem del Museu d’Història dels Jueus de Girona|FOTO: J.M. Oliveras
A la sala dedicada a la sinagoga, al primer pis del Museu d’Història dels Jueus, s’hi exposa un estoig de Torà d’origen sefardita, del segle XIX o inicis del XX, procedent de Jerusalem.
Té una forma cilíndrica i està treballat amb motius florals, inscripcions i representacions de llocs sagrats de la Terra Sagrada (les sinagogues Hurvat R. Yehudà ha-Hassid i Tiféret Israel, el Mur de les Lamentacions i la Tomba de Raquel). La part superior conté pedres semiprecioses de forma ovalada.
Es tracta d’una donació particular a una sinagoga. A dins, hi ha una dedicatòria en tinta sobre paper, dividida en dos paràgrafs, amb el nom de qui fa la donació i els noms de les destinatàries. Tant la donant com les receptores són dones, i això demostra la incidència del mecenatge femení en la dotació d’objectes rituals a les sinagogues, així com la importància dels espais femenins destinats al ritual i a la oració.
Mural alt de quatre plantes d’una nena que apareix a regant un arbre real s’ha convertit en una icona. Va ser pintat per Natalie Rak el 2013 i ha estat retocat des de llavors. El nom formal de l’obra és The Legend Of Giants.
Natalia Rak , també coneguda com Rak , és una artista de carrer amb seu a Polònia nascuda el 1986. Rak utilitza pintura de colors vius per fer murals de diversos pisos als laterals dels edificis de Polònia i internacionalment. Originalment pintant llenços, Rak va canviar a l’art de carrer només recentment. Natalia Rak és una artista de carrer de renom mundial, llicenciada en Art High School a Radom. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Lodz , Polònia, centrant-se principalment en Disseny Gràfic .
Mural d’amants de Natalia Rak
Els temes de Natalia Rak solen ser murals d’un o dos individus, la majoria dones. Les seves pintures més grans que la vida intenten invocar misteri i metàfora, sovint utilitzant històries clàssiques com Adam i Eva i Romeo i Julieta . L’artista utilitza una paleta de colors vius en molts dels seus murals realistes.
Mural Adam i Eva de Natalia Rak
Rak va començar a mostrar el seu treball en exposicions d’art de carrer el 2009 a Lodz . Un any després va participar en un programa anomenat “Diferents històries, uniu-vos als futurs” a Zgorzelec. A Wielkopolska , Polònia, al festival SCABB va pintar un mural que va ser filmat per CNN. Tornant el 2012 i el 2013 per contribuir al programa. També el 2012 va fer una aparició a la Stroke Art Fair de Berlín , Alemanya.
El 2013 va anar als Estats Units i va participar a “Art Battles” a la ciutat de Nova York. Al número 5 del carrer Bryant va ajudar a convertir un espai no utilitzat en una exposició de tipus d’art de carrer. Allà va col·laborar amb les idees de Don Rimx per crear un mural.
Des del 2014, l’artista ha pintat murals a diverses ciutats del món, incloent Dunedin (Nova Zelanda), Ragusa (Itàlia), Providence, Rhode Island (EUA), Berlín (Alemanya), Napa, Califòrnia (EUA), i Port Adelaide (Austràlia).
RTVE rescata fragments inèdits d’una entrevista que va fer a Montserrat Caballé i Freddie Mercury pel programa Informe Semanal l’any 1987 amb motiu de la presentació de la cançó rock-òpera “Barcelona” a Ibiza.
Vista de la Sagrada Familia des de la plaça del mateix nom|BELLATERRA.CAT
A partir d’avui 29 de maig, la Sagrada Família reobre les portes als visitants. Es podrà accedir a la Basílica els caps de setmana (dissabtes i diumenges) i l’horari d’obertura serà de 9 a 15 h.
La violinista granadina María Dueñas va ser proclamada, ahir a la nit, guanyadora de l’última edició de el prestigiós Concurs Yehudi Menuhin, una de les competicions més importants del món.
Maria Dueñas, guanyadora Concurs Yehudi Menuhin|Foto: David Ausserhoffer
George Enescu amb el seu alumne Yehudi Menuhin |Museu George Enescu
Un aspecte únic de la competició Menuhin és que els jurats realitzen i imparteixen classes magistrals als competidors. Registreu-vos al butlletí per estar al dia i conèixer el programa públic.
Dueñas, de 18 anys d’edat, es va alçar amb el primer lloc, que comporta una dotació econòmica de 20.000 dòlars i el préstec d’un violí Stradivarius per un període de dos anys. La granadina ha interpretat a la ronda final les obres Subito, de Lutoslawski, l’Errant cantabile de l’Concert per a violí n º 4 de Mozart, i l’Allegro non troppo de la Symphonie Espagnole de Lalo.
María Dueñas es va donar a conèixer després de guanyar el Primer Premi en el Concurs Internacional Mozart a Zhuhai, Xina. Així mateix, el seu èxit en el Concurs de Violí Internacional de Vladimir Spivakov a Rússia li va proporcionar un suport definitiu, al costat de la seva participació en altres competicions com el Concurs Internacional Yankelevitch, el GP Telemann a Polònia, el Premi Luigi Zanuccoli a Itàlia, o el Concurs internacional de Leonid Kogan a Bèlgica.
Després d’estudiar a Alemanya, on es va traslladar amb 11 anys d’edat, actualment completa els seus estudis a Viena, amb Boris Kuschnir, així com a la Universitat de Música i Art de la capital austríaca. Des de llavors, ha actuat ja en mítiques sales com el Musikverein de Viena, la Elbphilharmonie d’Hamburg, la sala Txaikovski de Moscou, la Filharmònica de Berlín, o l’Auditori Nacional de Madrid. Al seu costat, formacions com la Simfònica de Barcelona, l’Orquestra Nacional d’Espanya, la Simfònica de San Francisco, o la Filharmònica de Luxemburg.
A el mateix temps, Dueñas s’ha endinsat en la composició i s’ha endinsat en la música de cambra, formant el Hamamelis Quartett, premiat en el Concurs Fidelio de Música de Cambra. La seva obra per a piano Farewell va ser guardonada en el Concurs de Composició Robert Schumann. D’altra banda, el compositor Jordi Cervelló ha compost recentment diversos capritxos per a violí dedicats a la violinista, estrenats a l’Auditori de Girona amb Evgeny Sinaisky,
BELLATERRA.CAT 