“Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa“.
Elon Musk va fer dos gestos amb les mans durant un discurs en un esdeveniment de celebració de la presa de possessió del president Trump que va fer comparacions en línia amb la “saludació feixista” 📷 Eric Lee/The New York Times
Patricia Horrillo (Periodista y fundadora de Wikiesfera) Wikipedia acaba de fer 24 anys i Elon Musk, lluny de felicitar-la, l’acusa de ser d’esquerres. De fet, la denomina Wokepedia en un intent pueril d?insultar els qui construïm el major espai de coneixement lliure i col·laboratiu que ha existit fins ara. Com si ser feminista, antiracista i defensar els drets humans fos una cosa dolenta. Clarament, per a ell sí que ho és, i critica que la Wikimedia Foundation (WMF), l’organització sense ànim de lucre que sosté tecnològicament Wikipedia, destini 50 milions de dòlars, gairebé un terç del seu pressupost, a iniciatives de diversitat, equitat i inclusió (DEI).
A Musk li sembla malament que s’intenten corregir les desigualtats que existeixen a Wikipedia i, en un exemple més de la seva actitud prepotent, encoratja els seus seguidors perquè deixin de finançar-la. No vol que la WMF rebi les donacions que permeten mantenir tecnològicament Wikipèdia ni que aquests diners ajudin a combatre els biaixos que històricament existeixen a la plataforma, com són la bretxa de gènere (només el 13% dels qui l’editem som dones) i la invisibilització de minories ètniques i del col·lectiu LGBTQ+.
Quan demana que no es doni més a Wikipedia “fins que restaurin l’equilibri en la seva autoritat editorial”, Musk demostra que no comprèn com funciona aquesta enciclopèdia col·laborativa. I és normal, perquè dins de la lògica capitalista en què vivim, poca gent entén que hi pugui haver una comunitat de persones repartida per tot el món que es dediqui a construir un espai de coneixement lliure sense rebre cap retribució econòmica. Sí, això és important: cap dels milers de persones que editem, revisem, corregim, millorem o creem articles nous a l’enciclopèdia en línia més visitada del món cobrem per la nostra tasca. Participem a Wikipedia de manera altruista perquè creiem en la importància de l’accés universal al coneixement, i combreguem amb la visió de la WMF que diu: “Imagina un món on cada ésser humà pugui compartir lliurement en la suma de tot el coneixement. Aquest és el nostre compromís”.
A més d’aquesta tasca voluntària, també falta a Musk comprendre l’absència d’estructures tradicionals de les comunitats de wikipedistes. Hi ha un model de governança basat en la dedicació i el bon fer, que és reconegut positivament per la resta dels qui editen. Però, per no haver-hi, no hi ha cap mena de consell editorial que decideixi sobre el que es documenta. Cadascú tria sobre el que vol publicar. I la WMF no té cap ingerència en el contingut de les més de 300 Wikipedias que existeixen, una per idioma. No obstant, per a algú a qui li sobren els diners i va decidir comprar-se una xarxa social -Twitter- per un valor exorbitant, sembla que no hi pugui haver cap projecte que no es rendeixi a la seva cartera. I, el 2023, va oferir mil milions de dòlars si es canviava el nom de Wikipedia pel de ‘Dickipedia’ (sí, “Penepedia” si ho traduïm a espanyol) durant almenys un any. Cosa que, per descomptat, no va passar. Perquè l’estructura legal de la WMF impedeix que qualsevol persona o entitat privada, independentment del seu poder adquisitiu, s’apropiï dels seus actius o alteri la seva missió, cosa que garanteix que Wikipedia segueixi sent un projecte lliure i sense ànim de lucre.
El temps d’oci dels treballadors es redueix malgrat el descens de les hores remunerades
El temps d’oci dels treballadors es redueix malgrat el descens de les hores remunerades
A mesura que l’economia es contrau, la disponibilitat de treball remunerat està disminuint. Tanmateix, els treballadors d’avui també tenen menys temps d’oci. Sota el capitalisme, tots els guanys de productivitat recauen en una elit. Necessitem un pla per acabar amb l’atur i l’excés de treball.
Un nou estudi de la Resolution Foundation ha descobert que els treballadors britànics disposen ara de menys temps lliure que fa 40 anys. Això es produeix malgrat la reducció de la durada de la setmana laboral mitjana.
En lloc d’haver augmentat el temps d’oci, els treballadors han de dedicar més temps a treballs no remunerats, com ara cuinar, comprar i cuidar els nens. Les dones, en particular, dediquen de mitjana una mitja hora extra al dia només a la guarderia activa, alhora que passen 45 minuts més al dia a la feina que l’any 1974.
De fet, l’estudi va trobar que l’únic grup amb més temps lliure a mà eren els del quartil d’ingressos més baixos. Això, però, no reflecteix millors condicions per als treballadors. La prioritat dels que tenen ingressos baixos és precisament assegurar-se més hores de treball per poder arribar a final de mes.
La Fundació afirma que per als treballadors amb ingressos baixos “l’impacte de la crisi és una reducció profundament no desitjada de la seva jornada laboral”.
Aquest és un resultat inevitable del sistema capitalista. Els beneficis de l’augment de la productivitat els gaudeixen els capitalistes a costa dels treballadors, que en canvi veuen atur i sous baixos.
Increïblement, la conclusió extreta d’aquest estudi de George Bangham, economista de la Resolution Foundation, és que les crides a una setmana de quatre dies són equivocades. Bangham assegura que això no beneficiaria els treballadors de baixos ingressos i no necessàriament comportaria més temps d’oci.
Per descomptat, mentre el sistema de beneficis continuï existint, és cert que l’augment de la productivitat no comportarà més temps d’oci per als treballadors.
Perquè els treballadors puguin gaudir dels beneficis de l’augment de la productivitat, el treball s’ha de repartir sense pèrdua de sou.
Només així podrem donar feina a tothom, tot disminuint les hores de la jornada laboral. Això hauria d’incloure la prestació d’una guarderia gratuïta i d’alta qualitat, restaurants públics i instal·lacions d’oci.
Aquestes demandes s’estan tornant encara més rellevants a mesura que s’esgota l’esquema de permisos del govern i es perfila la perspectiva d’un atur massiu. Davant d’aquesta terrible situació per als treballadors, el moviment obrer ha de lluitar armat amb el lema “per feina o sou ple!”.
La contradicció de l’ocupació massiva per a milions de persones al costat de l’excés de treball per a milions més es podria eliminar gairebé d’un dia per l’altre. En canvi, podríem garantir que els augments de la productivitat condueixin a més temps d’oci i uns nivells de vida més elevats per a tothom.
“N’hi ha que no volen explicar ni als pares el que els passa. Ara disposem d’un mitjà que dominen en el qual poden trobar directament un acompanyament professional.”
Tots els canals d’Infància Respon funcionen 24 hores al dia 365 dies l’any, ja sigui per telèfon (116 111), WhatsApp (677 484 322) o internet(www.totok.cat).
Infància Respon és una eina de denúncia telefònica que ara suma una pàgina web i un número de WhatsApp per arribar directament als menors afectats
El telèfon del servei Infància Respon va rebre més d’11.000 trucades durant el 2024. Però només 7 de cada 100 tenien menors d’edat a l’altra banda de l’auricular.
Per corregir aquesta situació, el Departament de Drets Socials ha posat en marxa Tot OK?, una nova eina que permet denunciar situacions de maltractament i violència contra infants i adolescents a través d’internet o WhatsApp (677.484.322). Uns canals amb què els joves estan més familiaritzats.
Per Salomé Díez, responsable d’Infància Respon, es tracta d’un pas indispensable per detectar, prevenir i protegir millor els menors.
“N’hi ha que no volen explicar ni als pares el que els passa. Ara disposem d’un mitjà que dominen en el qual poden trobar directament un acompanyament professional.”
Aquest últim canal s’estructura en cinc espais, segons l’edat i perfil de l’usuari: nens i nenes, adolescents, joves, professionals de l’àmbit de la infància i ciutadania, amb un llenguatge adaptat a les edats i els coneixements de cada franja. També hi ha recursos per detectar i denunciar les situacions de risc, així com un espai on fer consultes anònimes.
Mònica Martínez Bravo, consellera de Drets Socials i Inclusió, confirma que l’objectiu de la nova eina és augmentar la detecció dels casos de violència o risc en la infància:
“Els joves d’entre 14 i 24 anys es comuniquen avui en dia principalment per WhatsApp. Amb aquestes noves vies de comunicació podrem guiar-los cap a recursos per protegir els seus drets i contra les violències al seu entorn.”
El maltractament físic i psicològic, la negligència, l’abús sexual, l’assetjament escolar i el ciberassetjament són alguns dels casos més freqüents. Un cop fet el contacte, des d’Infància Respon es recull tota la informació i es traspassa al servei corresponent.
Per exemple, els casos d’assetjament escolar a la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) o quan hi ha risc greu a la Unitat de Detecció i Prevenció del Maltractament (UDEPMI). La Mònica, jurista d’aquesta unitat, destaca que, sigui quin sigui el cas, cap queda sense resposta:
“Sempre es valora si hi ha un risc imminent per a la integritat física de l’infant o adolescent. En alguns casos hem d’actuar d’urgència i en d’altres es deriva a un equip que ho treballa durant mesos.”
Tots els canals d’Infància Respon funcionen 24 hores al dia 365 dies l’any, ja sigui per telèfon (116 111), WhatsApp (677 484 322) o internet(www.totok.cat).
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa.
L’autor al 41a Saló del Còmic de Barcelona, 2023 📷 CEDIDA
Ramón Boldú i Salvador (Tarroja de Segarra, 13 de juliol de 1951), és un dibuixant de còmic català, pioner del còmic autobiogràfic a Espanya
Traslladat als quatre anys amb la seva família a Barcelona, li agradava Anacleto, agente secreto de Manuel Vázquez, Corto Maltès d’Hugo Pratt, Hazañas Bélicas de Boixcar, La família Ulisses de Benejam i Tintin de Hergé. Als tretze anys ja intenta presentar les seves pàgines a diverses revistes.
Posteriorment, ja més gran, s’aficiona a autors com Copi, Crumb, Liberatore, Andrea Pazienza, Reiser o Wolinski.
Entre els anys 1976 i 1983 va publicar a la revista eròtica espanyola Lib una sèrie de còmics eròtics i humorístics titulada primer Mi pareja i dos anys després Los Sexcéntricos.
Més tard va col·laborar també en la revista d’humor El Jueves i en la francesa Hara-Kiri.
Ramon Baldú gaudint l’estiu de 1993 del Brunch al desaparegut Montemagno de Castelldefels 📷 BELLATERRA.CAT
Ha estat també director de diverses revistes, incloent El Víbora, on a partir de 1988 va crear una sèrie sobre les aventures del motorista Mario Gamma el Griego. L’any 1990, va començar a explicar la seva pròpia vida, amb un dibuix més ràpid, en una successió d’historietes que després serien recopilades com a Bohemio pero abstemio (La Cúpula) i Memorias de un hombre de segunda mano (Glénat).
Ja al segle xxi, va ser contractat com a guionista de la pel·lícula porno The Uranus Experiment (2000). Va tornar al còmic amb les novel·les gràfiques El arte de criar malvas (2008) i Sexo, amor y pistachos (2010), també de tint autobiogràfic (ambdues editades per l’editorial Astiberri Edicions).
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa. Amb motiu de la celebració l’actual 2017 del 75è aniversari de la seva mort, l’editorial Astiberri ha reeditat el llibre, amb pròleg de Joan Manuel Serrat. Gatròpolis ha tingut el plaer de conversar amb l’historietista nascut a Tarroja de Segarra (Lleida), Ramón Boldú.
Biografia de Josep Amat i Pagès (Barcelona, 13 d’abril de 1901-17 de gener de 1991)
Josep Amat i Pagès 📷 CEDIDA
Josep Amat va néixer al si d’una família de propietaris rurals de la comarca del Baix Llobregat. La seva trajectòria artística es va iniciar el 1917, quan va freqüentar un temps el taller de l’escenògraf Ros Güell.
Poc després va assistir als cursos que impartia el pintor Nicanor Vázquez a l’Ateneu Obrer de Barcelona fins a l’ingrés a l’Escola de Belles Arts Llotja. Allí va ser alumne dels pintors Fèlix Mestres i Francesc Labarta. La vocació per la pintura de Josep Amat es va consolidar de manera definitiva arran del seu coneixement i amistat amb Joaquim Mir. L’estreta relació amb Mir es va mantenir fins a la mort del 1940, encara que l’emancipació artística respecte del mestre es va produir molt més aviat.
A finals de la dècada dels vint, la pintura d’Amat ja tenia una personalitat definida.
L’any 1928, data de la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, marca una fita molt important a la seva carrera. D’una banda, assenyala el seu debut com a pintor professional a la seva ciutat natal; d’altra banda, situa la irrupció al panorama artístic d’un artista independent i d’una maduresa singular.
Entre el 1933 i el 1935 hi ha documentades tres estades d’Amat a París, gairebé sempre coincidint amb la tardor, més llargues la primera i l’última i més breu la segona. En aquests viatges va entrar en contacte amb les grans obres de l’impressionisme, es va familiaritzar amb el Museu del Louvre i sobretot va pintar incansablement, per la qual cosa va portar a la tornada vistes dels ponts del Sena i dels racons més pintorescos de la ciutat. París li va deixar també una empremta important arran del seu coneixement i amistat amb dos pintors veterans que havien militat a les avantguardes de començaments de segle: els ferus Albert Marquet i Raoul Dufy.
Els temps de la Guerra Civil van ser nefast. El 1936, poc després de casar-se amb Isabel Girbau, el pintor va veure morir afusellats a Sant Felíu de Guixols al seu sogre i al seu cunyat. Els seus pares van viure ocults la major part de la guerra. El 1938, durant un fort bombardeig aeri de Barcelona, va néixer la Isabel, la primera d’una saga de tres fills.
Acabada la contesa, el pintor va reprendre les seves exposicions a la Sala Parés de Barcelona, galeria on va exposar regularment fins al final dels seus dies. El 1941 va ingressar com a professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, una activitat docent que va exercir fins a la seva jubilació el 1972. Als anys de la postguerra Amat va ser membre d’un dels escassos cenacles artístics de Barcelona, La Colla, grup que aglutinava la pintora d’origen georgià Olga Sacharoff i en què militaven destacades personalitats de la cultura catalana.
Els anys cinquanta i seixanta van ser els de la maduresa creativa d’Amat i de la seva consolidació professional més enllà de l’àmbit artístic barceloní, on des de començaments dels anys trenta ja gaudia d’una notorietat i una cotització molt estimables, i en els principals certàmens oficials dels quals va participar . El 1949 va poder reprendre les seves periòdiques campanyes de paisatge urbà a París. El 1953 va obtenir el Premi José Ramón Ciervo a la II Biennal Hispanoamericana celebrada a l’Havana. El 1955 li va ser atorgat el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1963 el Ynglada Guillot de dibuix. També va exposar a Madrid, París, Brussel·les ia diverses ciutats espanyoles i americanes.
Obra de Josep Amat i Pagès 📷 BELLATERRA.CAT
El 1988 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. La tríada d’espais vitals i temàtics en què es desenvolupen respectivament la biografia i l’obra de Josep Amat inclou, a més de Barcelona i París, Sant Felíu de Guixols, lloc de naixement de l’esposa del pintor i la segona pàtria noia a partir del 1940 .
Les vistes del passeig de Sant Felíu, la platja, el port i els circs ambulants que s’hi instal·laven tots els estius, van passar al repertori habitual de les exposicions d’Amat.
Va ser eminentment un paisatgista urbà, codescobridor i pioner del gènere a Barcelona juntament amb Gimeno, Emili Bosch Roger i uns pocs pintors de l’anomenada Generació de 1917. Les seves precioses aquarel·les dibuixades a la tinta, els seus dibuixos de cal·ligrafia precisa i àgil, les seves vistes de la Rambla, Sant Gervasi, la Barceloneta, les places i carrers de París, les fuites dels arbres alineats a la Ciutadella, les subtils i nombroses versions del passeig de Sant Felíu, els seus paisatges rurals del Vallès, Gavà i el Llobregat, terra de els seus avantpassats, els racons del seu jardí del carrer de Julio Verne i més tard del barri del Putget, les delicades composicions de flors i els escassos retrats conformen el principal del seu llegat.
Gràcies, bisbe Budde. Si us plau, desafia públicament aquest perillós idiota a cada pas que pren mentre intenta destruir els Estats Units. Espero que no tingui èxit. Conec molts americans que saben el que és correcte. Però, malauradament, alguns que realment creuen en la bilis i mentides que Ilança constantment (Alan Warren)
Bisbe Edgar Budde al President Trump:
“Deixeu-me fer una darrera súplica, Sr. President. Milions han confiat en tu, i, com vas dir ahir a la nació, has sentit la mà providencial d’un Déu estimat. En nom del nostre Déu, et demano que tinguis pietat de la gent del nostre país que ara tenen por. Hi ha nens gais, lesbianes i transsexuals en famílies demòcrates, republicanes i independents, alguns que tenen por per la seva vida. Les persones que recullen els nostres cultius i netegen els nostres edificis d’oficines, que treballen en granges avícoles i plantes de carn, que renten els plats després de menjar als restaurants i treballem els torns de nit als hospitals, potser no són ciutadans o tenen la documentació adequada, però la gran majoria de Els immigrants no són criminals. Paguen impostos i son bons veïns. Són fidels membres de les nostres esglésies i mesquites, sinagogues, gurdwara i temples.
Li demano que tingui pietat, Sr. President, d’aquells de les nostres comunitats els fills tenen por dels seus pares, i que ajudi a aquells que fugen de les zones de guerra i persecució a les seves terres per trobar compassió i benvinguts aquí. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l’estrany, perquè tots vam ser uns estranys en aquesta terra. Que Déu ens concedeixi la força i el coratge per honrar la dignitat de cada ésser humà, per parlar la veritat enamorada, i caminar humilment l’un amb l’altre i el nostre Déu, pel bé de totes les persones, el bé de totes les persones d’aquesta nació i el món. Amén. “
Ginette Kolinka, no en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases
LLUÍS TORRES| Ahir al vespre, puntualment, a les 18;30 hores, a la sala d’actes del Museu d’Història de Sabadell, es va presentar el còmic “Adéu Birkenau de”, de Ricard Efa, Cesc Dalmases i Roger Surroca, tot coincidint amb el “Dia Internacional de l’Holocaust – Pla de Memòria Democràtica”.
SINOPSI D’ADEU BIRKENAU
L’abril de 1944, als 19 anys, Ginette Kolinka va ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz II-Birkenau.
No en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Per a gran sorpresa del septuagenari, els records enterrats reapareixen. Ella es dedica de tot cor a donar testimoni.
L’octubre del 2020, als 95 anys, va permetre que Victor Matet i Jean-David Morvan l’acompanyessin en un dels seus viatges en grup a Polònia, després del qual va decidir no tornar mai més.
Un detall d’algunes pàgines de la edició francesa
En aquest àlbum commovedor, il·lustrat amb modèstia i potència per Efa, Cesc i Roger, fa balanç de la seva primera i última visita al “cementiri més gran del món” amb aquesta barreja única de força, humor i esperança que la caracteritza.
Al final de l’acte presentat al Museu d’Història de Sabadell, es va projectar el vídeo de l’entrevista realitzada a Ginette Kolinka, i a continuació els autors van passar a signar i dedicar el còmic editat per Norma Editorial, que al tractar-se de fets històrics, és podrà localitzar a innumerables llibreries del nostre país, al llarg del temps.
Els sabadellencs Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases, personalitzant les dedicatòries amb originals dibuixos
FRANÇA, EL GRAN PAIS DEL CÓMIC
Cal recordar que aquest important còmic, -basat en fets reals-, primer va aparèixer a Franca, i el primer dia es varen vendre la xifra de 30.000 exemplars. Segur que l’edició en català, s’anirà venen molt al llarg del temps.
Ginette Kolinka, 4 de febrer del 1925 (edat: 99 anys) 📷 CEDIDA
Ginette va néixer a París l’any 1925. Els seus pares van tenir sis filles, de les quals Ginette era la més petita abans que finalment nasqués el seu germà petit Gilbert. Durant la guerra, la família es va refugiar a Avinyó (sud de França), un lloc i una època del qual Ginette en guarda bons records. Va treballar al mercat de pagès local amb una de les seves germanes i, a l’hora de dinar, anaven per torns a casa per dinar. Un dia, quan va arribar a casa, la Gestapo hi era. Van portar a la Ginette, el seu pare, el seu germà petit i el seu nebot Jojo a Drancy. Després van ser portats a Auschwitz amb el comboi 71, el comboi de Simone Veil. En arribar, els alemanys van cridar que la gent gran, la gent cansada i els nens poguessin pujar als camions que els portarien al campament. La Ginette va dir al seu pare que ho fes i ell va pujar al camió amb els dos nois. No els tornaria a veure mai més. Seleccionada per treballar, Ginette va ser el més discreta possible, evitant cops i problemes. Miraculosament, va evitar les marxes de la mort. A la seva tornada a París, sense saber el que havia passat de la seva mare i les seves germanes, es va sorprendre de trobar-les a l’apartament familiar. La Ginette, que va sentir que ja no li quedaven emocions, va dir a la seva mare que el seu pare i els nois havien estat gasats i cremats. No es va adonar de la violència que representava aquesta revelació per a la seva mare, que mai havia sentit parlar d’una cambra de gas o crematori. Ginette es va casar, i junts van vendre mitjanes a diferents mercats locals durant anys. No permet que ningú pensi que tenia cap coratge: per a ella, la sort va ser l’únic que li va permetre sobreviure. Té un fill, dos néts i ara és besàvia. Després d’haver callat durant dècades “per por de molestar a la gent”, ara n’és una testimoni incansable, parlant a les escoles on és adorada pels alumnes. No obstant això, aquesta dona, que lluita sense parar contra l’odi, li costa creure en el poder del seu testimoni. Ella sent que després de tot, no hem après res de la història. […]-]
Des de Bellaterra. Cat agraïm els esforços professional i artístic de tots els implicats del còmic “Adéu Birkenau“, en particular els seus creatius, els prestigiosos sabadellencs, Efa, Cesc i Roger. Felicitats per la feina feta i l’alta qualitat dels dibuixos.
El Museu d’Història de Sabadell, situat al carrer de Sant Antoni, 13, de Sabadell, que explica la història de Sabadell des del poblament prehistòric fins a l’etapa de industrial dels segles XIX-XX 📷 BELLATERRA.CAT
Font: Museu d’Història de Sabadell, The Last Ones (Projecte global independent que homenatja els últims supervivents de l’Holocaust dels nazis)
El bar Mundial, obert l’any 1925 per Miguel Tort Rubiralta, de Molins de Rei, tancat durant la pandèmia de la Covid, reobrirà aquesta primavera de la mà d’Enric Rebordosa i Lito Baldovinos del Grup Confiteria de Barcelona, conservant l’essència i el caràcter històric de la Família Tort, que fos tant estimada al barri del Raval”
Bar Mundial, Plaça Sant Agustí Vell, 1, barri de Santa Caterina l de Barcelona, any 1933 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
LLUIS TORRES| Segon ens recorda l’amic Pascual Tort Pon, el Bar Mundial ho va obrír el seu avi, Miguel Tort Rubiralta, nascut a Molins de Rei, un dels cambres fou en Josep Maria, vingut de Múrcia. A la fotografia es pot veure’l amb la Senyora Roviralta, a la porta del Bar Mundial). Al tendal apareix la marca Estomacal Bonet, amb seguretat un espònsor fundamental de la casa, així ho demostrà les antigues ampolles d’aquest acreditat licor, situat al celler situat a l’altell del Mundial.
Maria Pon Aymerich, vídua de Pascual Tort Burgos, a la barra del Bar Mundial 📷CEDIDA PASCUAL TORT PON
Segons publica la premsa barcelonina, el Mundial s’ho ha quedat el Grup Confiteria, que es dedica a recuperar bars i restaurants de Barcelona en risc de desaparició. Entre els anys 1929 i 1967, el Mundial va ser seu d’una penya d’aficionats a l’esport de la boxa. El Mundial va ser durant anys, epicentre dels aficionats a la boxa i les seves parets i barra estaven decorades amb fotografies de combats de boxa i de boxejadors de prestigi. Els germans Miquel i Pascual Tort ens recordaven la visita i reunions de molts polítics, entre ell, membres del PSUC i PCE.
D’esquerra a dreta, Pascual Tort Burgos, el cambrer “Chispín” (Domingo Gómez), Miguel Tort Burgos i Pascual Tort Pon 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Bar Mundial, obert l’any 1925, que ara fa 100 anys, va tancar les portes l’any 2021, durant la pandèmia de la Covid, en total silenci, baixant la persiana i en silenci.Les seves velles taules de marbre resten buides a l’espera de la nova clientela.
La Sra. de Rubiralta (Molins de Rei) i el cambrer Josep Maria (Múrcia), l’any 1925, davant de lav porta del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Grup Confiteria, que encapçalen Enric Rebordosa i Lito Baldovinos, s’han especialitzat a reviure bars i restaurants emblemàtics de Barcelona, ja gestionen, entre altres, La Confiteria, el Cafè del Centre, Cèntric, Betlem, Mudanzas, Maravillas, Bolero Bar, Dr. Stravinsky, Michigan, Bodega Molina, Balius, Macba Bar, Monk i el bar Muy Buenas del Raval.
L’empresa han fet públic que, com a la resta de negocis que han recuperat, al Bar Mundial mantindràn “l’essència i el caràcter” del local. Des del Grup Confiteria asseguren que no tindria gaire sentit fer quelcom diferent. Així, el nom serà el mateix i la línia del negoci serà “continuista”, tot i que l’oferta gastronòmica de l’establiment encara s’està treballant. Esperem recuperin l’especialitat de la prestigiosa mariscada, que tan popular es va fer a Barcelona i també a nivell internacional, de de boca en boca deien: “Si vas a Barcelona no et perdis la seva mariscada i el super servei personalitzat de la Familia Tort”
Família Zizzo-Saltarelli, de Roma, clients amics, degustant la tradicional safata de marisc del Bar Mundial 📷 BELLATERRA GOURMET
El Bar Mundial no està pas preservat per l’Ajuntamen de Barcelona, ja que no apareix al catàleg patrimonial d’establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona, elaborat el 2016.
Els germans Pascual i Miguel Tort Burgos (part alta amb camisa blanca) en família, l’any 1985 📷 BELLATERRA GOURMET
Des de Bellaterra Gourmet desitgem que el bon servei i productes a preu honest, es faci realitat al nou Mundial. Sort i salut!
Marcet va ser una figura prominent del franquisme: fou militant de la Falange, combatent voluntari a l’exèrcit franquista, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960 i procurador a les Cortes Españolas de 1941 a 1948.
Això contravé l’art. 35.2 de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica diu que es consideren elements contraris a la memòria democràtica les referències realitzades al nomenclàtor de carrers a dirigents de la dictadura. L’art. 35.3 de la mateixa Llei estableix que les administracions públiques, en l’exercici de les seves competències, adoptaran les mesures pertinents per a la retirada d’aquests elements.
Hem sol·licitat a l’EMD de Bellaterra que retiri el nom de Marcet del nomenclàtor, i també hem presentat una denúncia a la Dirección General de Memoria Democrática (Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática) perquè el nom d’aquesta avinguda sigui inclòs al catàleg de símbols i elements franquistes que s’han de retirar.
Llei 1/1998, art. 18.1: “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.”
Cabassers.org és una iniciativa que sorgeix al municipi prioratí de Cabassers, que encara té com a grafia del seu topònim oficial una forma prenormativa, “Cabacés”. Aquesta grafia havia estat la forma oficial del nom del lloc abans que Pompeu Fabra normativitzés la llengua, i el 1933 la Generalitat la corregí per la forma que s’adapta a l’ortografia catalana i a l’etimologia del nom: Cabassers. El 1939 el franquisme tornà a usar com a oficial la forma “Cabacés”, fins que el 1983 la Generalitat recuperà la grafia genuïna, Cabassers. El 1989, després que el 1985 l’Ajuntament demanés al Govern recuperar la forma incorrecta, s’oficialitzà de nou la grafia “Cabacés”, de manera improcedent.
Per aquest motiu el domini de la web és cabassers.org. Però veient que hi ha més municipis al Principat de Catalunya afectats per aquest problema, vam decidir reclamar la correcció de tots els casos que es troben en la mateixa situació que Cabassers, que són deu municipis i uns cent nuclis. El problema no és toponímic: l’IEC ha establert les formes que són normatives per a cada cas. El problema és legal: hi ha ajuntaments que no respecten el que determina la Llei de Política Lingüística sobre la toponímia oficial, i això causa la vulneració de drets fonamentals, com la igualtat davant la llei o la integritat moral: no es pot forçar a ningú a escriure el nom del lloc on viu com si desconegués les normes lingüístiques de l’idioma.
Atenent al fet que quatre dels topònims oficials no normatiu són d’imposició franquista, i veient també que al nomenclàtor de diversos municipis encara hi queden carrers amb noms relacionats amb la dictadura, Cabassers.org és també una plataforma memorialista. Així doncs, també duem a terme les gestions necessàries davant de l’administració perquè retiri la toponímia i l’hodonímia relacionada amb el franquisme, en aplicació de la legislació de Memòria Democràtica.
A partir de l’anàlisi de tots aquests casos hem anat bastint aquesta web, que ha esdevingut l’únic portal especialitzat en la matèria. Posem a l’abast del públic tota classe de materials relacionats amb l’assumpte, dividits en seccions:
Un portal jurídic, que estudia des d’un punt de vista legal el problema de la mal anomenada “toponímia oficial no normativa”. La llei de Política Lingüística diu, a l’article que reproduïm al principi d’aquesta pàgina, que un topònim només pot ser oficial si és normatiu. Aleshores, els topònims no normatius no poden ser oficials, i si ho són, és contra Dret i cal corregir l’anomalia. És destacable, dintre d’aquest apartat, el capítol que recull tota la normativa que afecta la toponímia als territoris dels Països Catalans.
També trobareu un apartat de publicacions, que recull tota la producció pròpia sobre aquesta problemàtica. Inclou, a més, un inventari de treballs sobre toponímia catalana, amb motles obres amb accés obert i en línia.
Hi ha apartats específics, dedicats als deu municipis que no compleixen la Llei de Política Lingüística a les seves denominacions oficials. i als dos municipis que usen, a tort, formes toponímiques no normatives i no oficials.
Cabassers.org és una plataforma inscrita al Registre de grups d’interès de l’Administració de la Generalitat i del seu sector públic i al Registre de grups d’interès del Parlament de Catalunya.
LLUIS TORRES|Al contrari que l’EMD de Bellaterra, presidida per Josep Maria Riba i Farré (partit polític Bellaterra Endavant), que segueix protegint el nom de Josep Maria Marcet, sense complir la votació aprovada en Ple (amb els vots de Gent per Bellaterra), i la llei actual de Memòria Democràtica), Sabadell sí va retirar l’any 2019 el monòlit i el nomenclator del que durant 20 anys va ser el seu alcalde franquista.
L’Ajuntament de Cerdanyola (PSC), coneixedor del problema, mira cap a Collserola, amb l’excusa que han de ser el actuals gestors de l’EMD de Bellaterra, qui sol·liciti la retirada, tal com consta al convenivigent.
Marcet, amb cara de pocs amics, rebent l’abraçada del governador que el va cessar, Felipe Acedo, i la Medalla al Mèrit Civil de mans del seu successor a l’alcaldia, Antoni Llonch / CEDIDA
P. J. ARMENGOU (30 maig 2019). En els pròxims dies, la plaça dedicada a l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) canviarà definitivament de nom, i el record de qui fou batlle de la ciutat durant 20 anys desapareixerà del nomenclàtor. El canvi, aprovat per la Junta de Govern Local el 20 de maig, s’emmarca dins la Llei de Memòria Històrica, i no ha estat exempte de polèmica. La família no s’ha oposat al canvi de nom, però nombrosos experts han advertit del perill de jutjar la història amb lleugeresa. Al capdavall, la història mai és blanc o negre.
Marcetés un personatge polièdric; amb les seves ombres i les seves llums: era un franquista convençut, però també un polític pragmàtic capaç d’estendre la mà als seus teòrics enemics naturals. Va ser, a més, un home crític amb el règim, una faceta poc coneguda d’ell que li comportà l’ostracisme polític i la censura del seu llibre de memòries, Mi ciudad y yo. Tot i la seva adhesió total a Franco –i una certa amistat personal– alguns sectors del règim van mostrar el seu enuig per la publicació del llibre, el novembre del 1963, pocs mesos després de la mort de l’autor.
Així ho demostren una sèrie de documents a què ha tingut accés aquest diari i que es publiquen per primer cop en premsa. En ells es pot observar la supressió “por razones políticas” de part del text original i, més interessant encara, els fragments que van ser considerats intolerables per la Governació de Barcelona un cop publicat el llibre, i que, per a sorpresa de les autoritats, van esquivar la censura. Així ho transmetia un alt càrrec del govern franquista a Catalunya, en una nota conservada a l’exemplar enviat a Madrid queixant-se del text:
“Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado ‘Mi ciudad y yo’, en el que aparece como autor D. José M. Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”.
A més d’aquesta nota, al llibre s’hi poden veure, marcades amb llapis blau o vermell, fins a quaranta-cinc pàgines que, a ulls de les autoritats franquistes de Barcelona, mai haurien d’haver vist la llum.
Un informe positiu de la censura era obligatori per poder publicar un llibre durant el franquisme. Mi ciudad y yo va passar el sedàs amb certes mutilacions; però tot i això va crear controvèrsia / D.S.
Els fragments censurats
Un dels episodis que relatava Marcet i que no va passar el rodet del censor feia referència a la seva etapa com a procurador de les Corts espanyoles. De les sessions, Marcet recordava com ses senyories procuraven fugir dels discursos més soporífers i dels oradors de menor categoria per refugiar-se al bar, “donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda”. Aquesta escena tan berlanguiana no va passar la censura; però sí ho va fer (per a disgust de la Governació) el següent passatge: “Ni siquiera pude influir lo más mínimos en las disposiciones que afectaban a la industria textil de nuestra región. Detalle revelador es que la citada comisión de que yo formaba parte se reunió cuatro o cinco veces, si mal no recuerdo, durante los años que desempeñé el cargo”.
El capítol sobre l’animadversió del règim per la comunitat cristiana protestant (a qui l’alcalde va protegir) també va patir canvis. Les línies suprimides del llibre posaven en boca del gobernador civil de l’època una actitud inquisitorial i violenta contra aquest grup religiós: “Al solicitarle [al gobernador] muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia [expulsar uns protestants], recuerdo que me dijo, con más socarronería que convicción: ‘Yo, con esta clase de gente haría como Torquemada: quemarlos publicamente en la Plaza Mayor‘.Naturalmente, ni el anciano presbítero protestante ni sus colegas, fueron asados y conseguí del gobernador que no se llevara a cabo la orden de destierro”. De tot aquest paràgraf, marcat pel censor per a la seva eliminació, només en va desaparèixer la referència a Torquemada.
El censor no va ser gaire dur amb el text original de Marcet. A dalt, una de les pàgines amb fragments eliminats. En aquest cas, sobre la vida a les Corts espanyoles / D.S.
També van salvar-se de la crema diverses pàgines en les quals Marcet criticava l’actitud d’Espanya envers Catalunya. A la versió definitiva s’hi pot llegir un fragment que algú de la Governació va marcar intensament en un vermell prohibitiu:
“En cierta ocasión, un alto cargo del Ministerio se permitió decir en una reunión de carácter económico: ‘Si los rojos les arruinaron (se refería a la indústria catalana), yo lo haré por segunda vez’”. I més endavant deia:
“Hay fuera de Cataluña ‘separatismos contra Cataluña’ que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio”. El Procés, fa seixanta anys. També va passar el rodet tot un capítol de greuges contra Catalunya que Marcet va fer arribar a Franco. A la Governació civil se’n feien creus.
El motiu de la discòrdia
Portada del llibre de memòries de Josep Maria Marcet, Mi ciudad y yo / D.S.
Però si hi havia un episodi que les autoritats no podien permetre que es publiqués era la rèplica de Marcet a la seva destitució com a alcalde. De fet, la intenció del batlle amb les seves memòries era reivindicar-se i, potser, venjar-se del governador civil que el va cessar, Felipe Acedo Colunga. Marcet explica com, aprofitant que havia passat uns dies malalt, Colunga va ordir la seva destitució:
“Yo sabía que, entre bastidores, se estaba fraguando una intriga política de cierta altura destinada a acabar conmigo en el aspecto político. […] el gobernador me citó en su despacho y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos”. Aquest fragment apareix remarcat profusament en el llibre que es va fer arribar a Madrid.
Per a Marcet, els motius estaven clars. La seva “muerte política” estava decretada “por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española, hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”.
Directe i tossut, l’alcalde no va esperar a publicar cap llibre per demanar explicacions en persona: “Al pedir al gobernador que se dignara exponerme los motivos por los cuales se me iba a dar el cese, diciéndole que desconocía haber hecho algo que justificara tal decisión superior, me contestó reiteradamente que no había en aboluto ningún cargo contra mí, que, muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años ejerciendo”.
A la qual cosa, Marcet va respondre: “Más años hace el Generalísimo Franco que rige los destinos de la nación y que Dios le de salud para que siga haciéndolo muchos más”.
