Es reemeten les dues primeres temporades “Bola de Drac” i “Bola de Drac Z” i, a més, s’incorporarà “Bola de Drac Súper”, que es veurà per primera vegada en català
Son Goku, dibuix original de Guy Pérez (Barcelona, 1981) 📷 CEDIDA
Els fans de la sèrie japonesa “Bola de Drac”, estrenada a Catalunya als anys noranta, estan d’enhorabona. El retorn de Son Goku ja és aquí: “Bola de Drac” es pot veure a la plataforma 3Cat des d’aquest dimarts, 26 de novembre.
Es recuperen les primeres temporades de la ficció d’Akira Toriyama “Bola de Drac” i “Bola de Drac Z” – aquesta última estarà disponible a partir del 5 de desembre -. Tot plegat, s’emmarca dins l’aposta per una oferta audiovisual àmplia per a tots els públics a la plataforma 3Cat.
Bola de Drac Súper”, per primera vegada en català
Més endavant s’incorporarà al catàleg “Bola de Drac Súper” (2015-2018), que s’emetrà per primera vegada en català a l’SX3.
A la plataforma digital 3Cat i al SX3 s’hi podran veure en total 575 capítols de la sèrie doblats al català.
3Cat ha arribat a un preacord amb Toei Animation per oferir els 575 capítols de la celebrada sèrie i la cessió gratuïta del doblatge al català per poder-lo distribuir internacionalment a altres plataformes.
Això sí, les cançons de la sèrie no sonaran en català. Per indicacions de la productora, la banda sonora s’ha d’emetre amb la llengua original, la japonesa, tant aquí a Catalunya com a qualsevol altre país del món.
40 anys de l’estrena
La reemissió de la trilogia coincideix amb el 40è aniversari de l’estrena de la sèrie japonesa, més de trenta anys després de l’emissió del primer capítol en català a TV3. “Bola de Drac” va arribar a Catalunya als anys 90 i, amb un gran èxit d’audiència, la saga ha esdevingut un referent de l’anime en català per a diverses generacions i s’ha creat un fenomen al voltant de les aventures de Son Goku.
De fet, Catalunya és un dels punts del món amb més seguidors del manga, l’anime i la cultura japonesa, i amb el retorn de Bola de Drac, 3Cat es vol acostar més a aquesta comunitat amb diverses accions per descobrir novetats, trobar-se i ser protagonistes de l’actualitat.
L’aposta per la mítica sèrie japonesa s’emmarca en l’estratègia d’oferir continguts audiovisuals de qualitat i en català per connectar més amb el públic infantil a través de les plataformes 3Cat i SX3.
Cinc valors que “Bola de Drac” ens ensenya i perduren en el temps A banda de les aventures del Son Goku i els seus amics, “Bola de Drac” es caracteritza per transmetre uns valors fonamentals que mereixen ser esmentats
El dia que Son Goku va començar a parlar en català
1. El valor de l’amistat
A “Bola de Drac”, l’amistat és molt més que una simple connexió: és una força vital que dona sentit a l’aventura i impulsa els personatges a superar-se constantment. I en aquesta història, el vincle entre en Goku i en Krilin és un dels més icònics, una amistat plena de moments èpics i de lleialtat inqüestionable.
El simple fet que en Goku sempre estigui disposat a sacrificar-se per salvar els altres és una manifestació de com l’amistat no es tracta només de compartir èxits, sinó de ser allà en els moments més difícils.
Es reflecteix clarament a través del mític Núvol Kinton, el núvol groc que en Goku utilitza per desplaçar-se.
Aquest núvol permet viatjar a gran velocitat, però només el poden fer servir aquells que tinguin el cor pur, com el Son Goku. Si algú intenta pujar-hi sense tenir bones intencions, el núvol els rebutjarà i el travessaran. D’aquesta manera, aquest simple objecte simbolitza com la bondat i la noblesa poden obrir camins que els altres no poden seguir.
3. El sentit de la justícia: el bé, el mal i les segones oportunitats
El sentit de la justícia es manifesta de manera clara a través de la figura del Gran Rei Enma, l’ogre encarregat de jutjar les ànimes.
És ell qui decideix si algú va al paradís o a l’infern, segons les accions que hagi fet el personatge en qüestió durant la seva vida.
Per exemple, Son Goku sempre anirà al paradís, ja que la seva vida ha estat dedicada a salvar l’univers i protegir els innocents. En canvi, Freezer, amb una obsessió per conquerir i una moral destructiva, sempre serà condemnat a l’infern.
Tot i això, la justícia no és sempre tan simple. Dabra, el rei de l’infern, és enviat al paradís com a càstig. El Gran Rei Enma, en lloc de premiar-lo, vol que es redimeixi i es converteixi en una millor persona. Aquesta excepció ens ensenya que, de vegades, la justícia no només castiga, sinó que també ofereix segones oportunitats per canviar.
La cooperació per assolir els objectius establerts; que important que és a “Bola de Drac”. L’exemple més clar és la cerca de les set Boles de Drac. Des del començament de l’aventura, en Goku, la Bulma i altres personatges es veuen obligats a unir forces i combinar intel·ligència, força i valentia per trobar-les. Cadascun hi aporta alguna cosa única, i és precisament aquest treball conjunt el que els permet superar les proves, enfrontar-se als enemics i mantenir l’esperança en moments difícils. Al final, reunir les set boles i convocar el drac Shenron per demanar els desitjos simbolitza la recompensa a la perseverança.
Un altre valor present en l’anime és el perdó. Al llarg de la història, hi ha moments en què els personatges decideixen donar una segona oportunitat a antics adversaris, fins i tot quan aquests han causat molt de dolor. És el cas, per exemple, del Gran Rei dels Dimonis o el rei dels insults i renecs, el Vegeta, qui s’acaba convertint en un aliat i el marit de la millor amiga del Goku, la Bulma.
Martirian Llosas Serrat-Calvo, Juez-Presidente del Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona, a la seu de Passeig de Gràcia, 75 (actual hotel Monument)
LLUÍS TORRES|L’Associació Memòria i Història de Manresa és formada per persones a qui ens apassiona la història i que volem investigar i donar a conèixer el nostre passat recent especialment a través del nostre portal de webs http://www.memoria.cat.
El portal conté més de 100 webs, milers de documents i fotografies i centenars de vídeos, escrits i testimonis orals sobre la República, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició a Manresa, fruit de la nostra recerca. També alguns documents significatius de la història de Catalunya que hem trobat en diferents arxius.
Al portal hi podeu veure treballs individuals i treballs col·lectius. Es tracta d’una petita aportació a la tasca que es fa arreu del país per recuperar i divulgar el nostre passat i lluitar contra l’oblit, una tasca imprescindible que compta amb la Història i la Memòria com a eines fonamentals.
Creada el febrer del 2006 amb el nom de Grup d’Estudis per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Manresa, des del gener del 2009 el nom de l’entitat és Associació Memòria i Història de Manresa.
Fotografies dels anys 50 de l’escola Pare Algué. (L’autor de les fotografies, que es conserven a l’Arxiu Comarcal del Bages, és M. Abadal).
Què fou el franquisme?
El franquisme va ser una llarga dictadura, personalitzada en la figura del general Francisco Franco, qui va acaparar tots els poders de l’Estat fins a la seva defunció, el 1975.
Aquesta dictadura es va imposar per la força després d’un cop d’estat militar contra el govern legítim de la II República, i que va provocar una tràgica guerra civil (1936-1939), una de les conseqüències de la qual va ser la mort de centenars de milers de persones.
Una de les característiques d’aquests gairebé quaranta anys de dictadura va ser la sistemàtica repressió que les autoritats franquistes van exercir ja des d’un primer moment i que van continuar un cop acabada la guerra. Això explica la fugida cap a l’exili de centenars de milers de persones davant l’avenç de les tropes rebels.
Així, per exemple, una trentena de manresans van ser afusellats al Camp de la Bota i molts d’altres van ser empresonats o bé depurats i despatxats de llurs feines durant la immediata postguerra, caracteritzada també per la misèria que colpí la població civil davant la manca de queviures i subministraments, entre ells les primeres matèries més bàsiques.
En definitiva, el franquisme, sobretot al llarg del període 1939-1959, es caracteritzà per la por, la repressió política i social, el control ideològic i moral de la població, la pobresa i la manca de les llibertats i drets humans més elementals, tant individuals com col·lectius. Això permetia al govern, entre altres coses, perseguir la llengua i la cultura catalanes i anorrear els drets sindicals i laborals de la classe treballadora.
Es tracta, doncs, d’un període fosc per a una majoria de ciutadans i ciutadanes, que no es podien expressar lliurement, alhora que permetia la fortuna d’alguns dels que col·laboraren activament amb el règim.
La misèria de la postguerra La tasca d’Assistència Social “Auxilio Social”
Documents (8)
8/07/1939: acta de la delegació provincial d’Auxilio Social de Barcelona en què es fa constar la col·locació de precintes a cinquanta guardioles de Manresa, que serviran per recaptar diners per a la institució. (Arxiu Comarcal del Bages)
28/08/1940: notificació del delegat comarcal d’Auxilio Social al president de la comissió de festes de 1940 per comunicar-li la presència de quaranta infants a la processó, per tal que ho tingui en compte a l’hora de repartir la cera. (Arxiu Municipal de Manresa)
31/08/1940: rebut en què consta el donatiu d’onze quilos de xai més les despulles, que l’Ajuntament manresà ha ofert a Auxilio Social. (Arxiu Municipal de Manresa)
28/10/1940: invitació del delegat comarcal d’Auxilio Social a l’alcalde perquè assisteixi a la primera comunió oficiada pel capellà Francesc Messeguer, en commemoració del primer aniversari de la institució. (Arxiu Municipal de Manresa)
14/04/1947: invitació del delegat comarcal d’Auxilio Social de Manresa als menjadors de la institució, amb motiu de la visita del bisbe a la ciutat. (Arxiu Municipal de Manresa)
Juny de 1949: invitació del delegat comarcal d’Auxilio Social, Josep Cucurella, a l’alcalde perquè assisteixi a la cerimònia de primera comunió dels infants assistits per la institució, a la Seu. S’acompanya d’una notificació de l’alcalde al regidor Josep Culillas perquè el substitueixi en aquest acte. (Arxiu Municipal de Manresa)
18/4/1959: dades estadístiques de la delegació manresana d’Auxilio Social corresponents a l’exercici de 1958, segons les quals les despeses, de 210.503,7 pessetes, superen els ingressos, de 208.590 pessetes. (Arxiu Municipal de Manresa)
Premsa (3)
“Manresa”, 26/3/1942: “Sección Femenina. El por qué del Servicio Social”. Crida a participar de l’Auxilio Social: “Nuestro deber es prestar con fe y entusiasmo este servicio. Por amor a España”. (Arxiu Comarcal del Bages).
“Manresa”, 6/10/1942: “Fiesta de la raza. Concurso”. Anunci de la celebració d’un concurs entre lectors infantils en motiu de la Fiesta de la Raza i de l’obligació de la ciutadania de mostrar un emblema lliurat per l’Auxilio Social durant la diada: “Nuestros Inspectores visitarán los establecimientos y espectáculos públicos, proponiendo la oportuna sanción a los ciudadanos que […] carezcan de emblema por no haberlo exigido y al dueño por no desplegar el debido celo en exigirlo”. (Arxiu Comarcal del Bages).
Casal de la Vellesa
15/02/1939: demanda de l’alcalde de Manresa al comandant militar local per tal que autoritzi a les monges de la comunitat de Sant Vicenç de Paül a encarregar-se del “Casal de la Vejez”, institució dedicada a l’atenció dels ancians pobres, que fins llavors era regentada per civils. (Arxiu Comarcal del Bages)
Infants orfes
Setembre-novembre de 1943: petició a l’alcalde de Manresa del vicepresident de la “Junta Provincial de Beneficencia de Barcelona“, perquè li enviï la relació nominal d’orfes que té la ciutat, per tal que estiguin atesos. La demanda s’acompanya d’una llista amb els noms, l’edat i el domicili de més de trenta infants orfes de Manresa. L’informe, tramès a l’alcalde, ha estat elaborat per l’inspector en cap de la guàrdia i policia urbana. (Arxiu Municipal de Manresa)
Junta local de protecció de menors
31/03/1939: notificació del Tribunal Tutelar de Menores que insta l’Ajuntament a reconstituir a la ciutat l’extingida Junta Local de Protección de Menores. S’hi donen instruccions de com s’ha de finançar l’organisme. Entre altres suggeriments, proposa destinar-hi el 5% de la recaptació de les entrades a espectacles i actes de diversió. D’aquest percentatge, sol·licita gestionar-ne almenys el 20%: “Liberada por el Glorioso Ejército del Generalísimo nuestra querida provincia de la dominación marxista, la cual suprimió u olvidó entre otras muchas atenciones la de Protección de Menores […] No dudando de su adhesión al glorioso renacimiento de nuestra España, confiamos procederá seguidamente a la constitución de la Junta Local de Protección de Menores […] Espero, pues, de su reconocido patriotismo y abnegada labor de reconstituir todo lo deshecho por los dirigentes del triste período rojo […]”. (Arxiu Comarcal del Bages)
24/05/1939: notificació del Tribunal Tutelar de Menores que insisteix a recuperar la Junta Local de Protección de Menores. Demana la certificació d’haver rebut la petició, alhora que requereix la definició d’un calendari per trametre a la institució el percentatge pertinent dels beneficis econòmics recaptats en els espectacles. (Arxiu Comarcal del Bages)
Juny de 1939: nomenaments, per part de l’alcalde de Manresa, de Ramon Santacana Minguell com a mestre de la Junta Local de Protección de Menores i d’Àngel Tomàs Jordana com a metge tocòleg titular de la mateixa institució. Els nomenaments s’acompanyen d’una notificació de l’alcalde de la constitució de la institució, que també és formada per Francisca de la Usada –mestra-, Maria Dolors Puig –mare de família-, Francesc Torra –obrer- i Josep Creus –tresorer. (Arxiu Comarcal del Bages)
10/8/1939: carta de l’alcalde al seu homòleg de Sallent en què li comunica que la Junta Provincial de Protección de Menores de Saragossa ha portat a Manresa, amb l’objectiu de repatriar-los a Sallent, uns joves orfes que fugiren del seu poble. També reclama satisfer la quantitat de 110 pessetes per les despeses ocasionades pel trasllat. (Arxiu Comarcal del Bages)
Situacions familiars crítiques
9/09/1943: informe de l’inspector en cap de la Guàrdia Urbana de Manresa sobre Emilià Martínez Espinosa, darrer alcalde de la Manresa republicana, que està en un Batalló de Treballadors construint el pont de la Reforma. El document assegura que la seva dona i fills estan necessitats. (Arxiu Municipal de Manresa)
16/9/1944: informe de l’inspector en cap de la Guàrdia Urbana sobre Àngela Simó Perramon, l’espòs de la qual està a la presó. Ella cobra un sou de quaranta pessetes setmanals i té a càrrec seu quatre fills petits. El document, que qualifica de bona la conducta moral, pública i privada de l’investigada, assegura que Simó està en una situació de necessitat. (Arxiu Municipal de Manresa)
12/01/1945: informe de l’inspector en cap de la Guàrdia Urbana sobre Luis Jódar Flores, treballador de Casa Arrufat, que té un sou de cent pessetes setmanals i és l’únic que aporta diners en una família constituïda per la seva dona i un fill de quatre mesos. Qualifica de bona la conducta moral, pública i privada de Jódar, del qual afirma que es troba en estat “regular”. (Arxiu Municipal de Manresa)
Subsidi al combatent
10/06/1939: acta de constitució de la Comisión Local de Subsidio al Combatiente. La junta de l’ens és formada per Antoni Vilella Fainé com a cap; Lluís Planas Roca, Enric Abadal Vallès i Frederic Portabella Balcells en són vocals; Francesc Rius Camps n’és el secretari. (Arxiu Comarcal del Bages)
20/07/1939: petició del jefe de la Comisión Provincial del Subsidio al Combatiente al jefe de la Comisión local de la mateixa institució d’abonar el corresponent import dels impresos enviats per la junta provincial. (Arxiu Comarcal del Bages)
28/07/1939: notificació del jefe de la Comisión Provincial del Subsidio al Combatiente en què demana al jefe de la Comisión local de la mateixa institució que li enviï una còpia certificada de l’acta de constitució de la comissió local. (Arxiu Comarcal del Bages)
21/08/1939: notificació del Jefe de la Guardia y Policía Urbana al president de la comissió local de Subsidio al Combatiente sobre la troballa, en ple carrer, de dos talonaris de subsidis. Són retornats a la comissió local amb l’advertència que alguns magatzems de venda a l’engròs s’obliden de lliurar-los i estripar-los. (Arxiu Comarcal del Bages)
15/12/1939: notificació del Jefe de la Comisión Provincial del Subsidio al Combatiente al Jefe de la Comissión local de la mateixa institució d’una sanció imposada pel Director General de Beneficiencia y obras sociales contra alguns veïns de Manresa. S’acompanya d’un llistat amb dos noms de persones multades. (Arxiu Comarcal del Bages)
30 de novembre, 19:30 hores, a la Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra
SINOPSI
La família Santacana es reuneix totes les setmanes a « Ca’l Pare », el cafè regent pel Quim, el fill gran. Aquesta vegada, s’hi reuneix per celebrar el 35 i aniversari de la Elisenda, dona d’en Jordi, el fill mitjà. Mentres esperen a l’Àngels, la dona d’en Quim, aquesta decideix abandonar-lo. Entretant en Jordi, important càrrec dins el partit polític de la regió, gaudeix de les adulacions de la família, especialment de la Mare que no pot evitar la seva predileció exagerada pel seu fill mitjà. Tot això contribueix que tot prengui un tot de conflicte desmesurat on s’hi veu envolucrada la filla petita contestataria: La Bet, que manté una relació secreta amb en Tomàs el Cambrer del bar, veritable catalitzador d’aquesta trobada, caldo de cultiu que fan. ressurgir les vells rancúnies que fan incrementar el to fins establir un nou ordre familiar.
“Alianza Verde ha recalcat que les dades de l’informe són “demoladors” i ha indicat que confirmen que “el monopoli d’Ecoembes és un fracàs i que cal posar en marxa un sistema de recollida “per resoldre aquest greu problema”.
El percentatge de recollida a casa nostra està molt lluny del 70% que va marcar la Llei de Residus per a aquest any. Per això, caldrà implantar un sistema de dipòsit, devolució i tornada a tot el territori nacional en el termini de dos anys.
La recollida separada d’ampolles de plàstic d’un sol ús s’ha quedat el 2023 en un 41,3% en pes respecte a l’introduït al mercat, lluny de l’objectiu del 70% que va marcar la Llei de Residus per a aquest any. Per això, caldrà implantar un sistema de dipòsit, devolució i retorn(SDDR) a tot el territori nacional i en el termini de dos anys.
Aquesta és la conclusió a què arriba l’informe publicat pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), al qual ha tingut accés Europa Press. En concret, el text ha detallat que el total d’ampolles de plàstic d’un sol ús que s’han posat a la venda aquest any a Espanya ha pujat a 214.039 tones.
D’aquestes, l’organisme ha estimat que les entitats locals han recollit de manera separada un total de 74.482 tones. A això ha afegit a les 14.017 tones d’ampolles d’aquest tipus que ha estimat que han estat recollides de manera privada/complementària.
Per la seva banda, Ecoembes ha indicat en una declaració remesa a Europa Press que va recuperar de manera selectiva el 2022 el 67,2% de les ampolles de plàstic de begudes i el 2023, el 73,4%, dada que ha obtingut a través de les dades oficials auditades provinents de les diferents comunitats autònomes i dels gestors de residus i gràcies a una metodologia contemplada en la decisió dexecució 2021/1752 de la Comissió Europea pel que fa al pes, mostreig, registre i anàlisi de composició daquesta categoria de residus.
Els residus que es recullen de manera selectiva procedeixen de dos orígens: els contenidors grocs dels carrers, que són gestionats pels municipis i reportats per les mateixes administracions públiques; i els ubicats en instal·lacions d’alta afluència, que són gestionats per entitats privades com a centres esportius, universitats, hospitals, estacions, aeroports, etc.
Ecoembes sosté que les taxes no coincideixen perquè l’organisme públic amb prou feines incorpora en el seu càlcul les quantitats recollides en zones d’alta afluència i que representen més del 40% del total de les ampolles recollides de manera selectiva el 2022 i el 2023.
Xifres que “no eren certes”
Greenpeace ha destacat que la xifra de l’informe s’ajusta “moltíssim” a la d’una investigació que van fer al costat d’Eunomia Research & Consulting, una consultora internacional que treballa amb Brussel·les (Bèlgica).
En declaracions a Europa Press, el portaveu de Greenpeace, Julio Barea, ha admès que es troben “satisfets” ja que han acabat “tenint la raó” que les dades “eren les que eren” i que Ecoembes estava oferint unes xifres que “no eren certes”. Per tant, s’ha remès a la legislació i ha destacat que cal implementar mesures com ara el SDDR.
Ecologistes en Acció ha fet referència al mateix informe, que al seu parer “va fer una molt bona foto” de la situació. En declaracions a Europa Press, el responsable de l’àrea de residus a nivell confederal de l’organització, Carlos Arribas, s’ha remès a veure com reaccionen els sectors de la distribució i producció d’envasos, així com de la producció de begudes, ja que a la seva opinió “s’han de posar les piles” perquè el SDDR pugui estar implantat en dos anys tal com està a la normativa.
Per la seva banda, Alianza Verde ha recalcat que les dades de l’informe són “demoladors” i ha indicat que confirmen que “el monopoli d’Ecoembes és un fracàs i que cal posar en marxa un sistema de recollida “per resoldre aquest greu problema”.
El coordinador de la formació, Juantxo López Uralde, ha celebrat que “finalment, i després de molta feina” s’hagi aconseguit fer “aquest pas endavant per posar en marxa el SDDR. “Encara que no serà fàcil, perquè ha costat molt arribar fins aquí, continuarem donant la batalla per superar els obstacles en la implantació d’aquest sistema, davant del monopoli del lobby d’Ecoembes”, ha avançat.
“És penòs que l’EMD no il·lumini permanentment els rètols de les entrades de Bellaterra amb llums solars”
Rètol entrada Bellaterra sense llum solar
LLUIS TORRES|Les llums de Nadal és una expressió artística com a forma d’art efímer, la il·luminació nadalenca és una bona oportunitat per expressar idees i emocions a través de l’art. També pot ser molt útil per revitalitzar zones urbanes degradades. Com a forma d’art, també és una bona ocasió per fer reivindicacions polítiques i socials, per què no, l’art, i en aquest cas l’art en l’espai públic, com un fantàstic canal per expressar i interactuar amb el públic en el gran escenari que són els nostres carrers i places de Bellaterra.
El proper divendres dia 29 de novembre, la ciutat de Cerdanyola il·luminarà el Nadal. L’acte es farà a la plaça Abat Oliba i començarà a les 17 h
Nadal a Cerdanyola 📷 CEDIDA
🌲Nadal arriba també a Bellaterra, però els actuals gestors de l’EMD no aporten cap novetat en l’allumenat de la Plaça del Pi i entrades a Bellaterra. Des de 2010 sempre tant pobre, estancada, rutinària i sense idees. Ara amb un President Riba que presumeix de força ecologisme.
No fos millor plantar uns grans avets a les places del Pi i Maragall i iluminar-los per Nadal?
El programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’ es trasllada al MNACTEC, el dijous 28 de novembre.
Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) Terrassa
Amb motiu de la celebració del seu 40è aniversari, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) acollirà l’emissió en directe del programa El matí de Catalunya Ràdio el proper dijous 28 de novembre.
El programa, presentat pel periodista Ricard Ustrell, comptarà amb la participació del director del MNACTEC, Jaume Perarnau, i de diversos convidats especials vinculats al món de la ciència i la tecnologia.
De les 9.00 a les 12.00 h, el programa estarà obert al públic. L’aforament és limitat i cal reservar plaça. L’obertura de portes per al públic serà a les 8.30 h.
LLUÍS TORRES|Aquestes són algunes cobertes que ha tingut el llibre “Jo no sóc espanyol” de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre d’ençà que es va publicar l’any 1999. Vuit edicions amb l’original i un canvi en la 9a. Torna a canviar en l’edició de butxaca del 2002, en té una altra en la del 2009, i una altra en la versió espanyola.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.
Victor Alexandre i Benet 📷 CEDIDA
El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.
LLUÍS TORRES| Víctor, titular de la llibreria PAPER’S BELLATERRA en ha confirmat que baixa la porta de la botiga el proper dia 30 de novembre.
Desaparegut Kiosc i botiga Paper’s Bellaterra a la Plaça del Pi
AJUDEM EN VICTOR I COMPREM LLIBRES I REGALS NADALENCS AMB ANTELACIÓ, EL PARE NADAL US HO AGRAIRÀ DE TOT COR!!
De camí cap a les festes nadalenques, és gratis somniar amb la possibilitat que l’estimat Víctor, que tants bons serveis culturals ens ha aportat al veïnatde Bellaterra, se li pugui ofertat d’obrir un nou Kiosc com el de la banda de l’estació dels FGC que es va enderrocar l’any 2010.
Esperem que el Pare Nadal li ajudi perquè es faci realitat un nou Kiosc en l’espai públic de la Plaça del Pi, amb unes mides més adients amb les seves necesitats, per poguer depositar tots els llibres i material de papereria que té actualment a la botiga propietat de Sorli. És farà realitat aquest somni?
Els Premis Barcelona Restauració 2024 també han guardonat La Bodegueta de Sant Andreu, Rasoterra, El Passadís del Pep i l’Hermós, bar de peix
Premiats i jutges del V Premis Barcelona Restauració 📷 CEDIDA
La cinquena edició dels Premis Barcelona Restauració ha distingit aquest dilluns dos tòtems de la gastronomia de la capital catalana: el restaurant Petit Comitè, del xef Carles Gaig, i l’emblemàtic Set Portes, que va obrir l’any 1836.
Els guardons els impulsa des de l’any 2017 l’Ajuntament de Barcelona per difondre l’oferta gastronòmica i restauradora de qualitat i “celebrar l’excel·lència gastronòmica de la ciutat” reconeixent els establiments de restauració més destacats en cinc categories: qualitat gastronòmica, integració en el barri, sostenibilitat, servei de sala i restauració en els mercats de Barcelona.
Pel que fa al restaurant que Gaig regenta des del 2021 al passatge de la Concepció, el jurat l’ha distingit en la categoria de qualitat gastronòmica, destacant que es tracta d'”un autèntic referent, on l’experiència és sinònim de cultura i emoció”. Tal com detalla l’organització dels premis, aquesta categoria dels premis destaca aquells establiments que han sabut convertir-se en referents a la ciutat, gràcies a l’excel·lent i àmplia oferta culinària.
Gaig lidera el restaurant Petit Comitè, situat al passatge de la Concepció de Barcelona (Premis Barcelona Restauració) En la categoria d’integració en el barri, s’ha reconegut feina La Bodegueta de Sant Andreu, on “la cuina casolana es converteix en memòria i identitat, consolidant-se com a punt de trobada i celebració del sabor autèntic”. Aquesta categoria destaca els establiments que s’han convertit en punts de trobada i espais de convivència en el seu entorn, enriquint la vida social i cultural dels barris.
Pel que fa a la categoria de sostenibilitat s’ha distingit el restaurant Rasoterra, que és a tocar de l’Ajuntament, per la seva “declaració d’amor a la terra, la biodiversitat i el compromís amb el planeta”, amb una proposta culinària que inspira a cuidar l’entorn. Aquest premi reconeix aquells establiments que integren pràctiques responsables en el producte, els processos i en la relació amb les persones, promovent una gastronomia que contribueixi a fer de Barcelona una ciutat més sostenible.
En la categoria de servei de sala, s’ha premiat la feina feta al restaurant El Passadís del Pep, de Ciutat Vella, i especialment la figura de Modesto Baena. Segons el jurat, aquest establiment cuida “cada detall amb una dedicació incomparable”.
En aquesta edició també s’ha incorporat una nova categoria, la restauració dels mercats de Barcelona, que s’ha emportat el restaurant Hermós, bar de peix, del Mercat de la Llibertat, dedicat al peix i marisc fresc i amb una carta inspirada en la cuina marinera. Aquest premi reconeix la qualitat de les propostes gastronòmiques que combinen tradició i innovació als bars i restaurants dels mercats municipals, creant una oferta arrelada als productes frescos i de temporada.
Menció d’honor per al Set Portes i Fermí Puig En aquesta edició, el jurat també ha concedit dues mencions d’honor. Una, al Restaurant 7 Portes, fundat el 1836, i considerat una autèntica institució de la ciutat, un espai “on cada plat és una història, cada servei un homenatge a la tradició”.
I l’altra, per al cuiner Fermí Puig, figura clau de la gastronomia de la ciutat, un “pioner i un inspirador de la gastronomia barcelonina”, que va morir aquest juliol passat.
A la gala d’entrega, que s’ha celebrat aquest dilluns a l’antiga fàbrica Damm, hi ha assistit el jurat d’aquesta edició, format per la regidora de Comerç, Restauració i Mercats, Raquel Gil; el director de Serveis de Comerç, Restauració i Alimentació de l’Ajuntament, Manuel Vázquez; el representant de l’Associació Barcelona Restaurants Sostenibles, Sergio Gil; el director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols; la periodista de TV3 experta en gastronomia Tana Collados; Eva Ballarín, experta en turisme i sector de la restauració; Judith Càlix, directora de la revista “Cuina”, i, de la Direcció de Serveis de Comerç, Restauració i Alimentació de l’Ajuntament de Barcelona, Marleny Colmenares, com a secretària del jurat. Font: 3Cat
Rosario Palomino Otiniano (Lima, 1971 – Barcelona, 22 d’octubre de 2024) va ser una psicòloga i activista peruana lluitadora per la defensa del català.
Victor Alexandre, escriptor i periodista Sancugatenc 📷 CEDIDA
Rosario Palomino, una catalana de Lima
Víctor Alexandre|La mort de Rosario Palomino, a només cinquanta-tres anys, ha estat una pèrdua molt gran per al país. Als qui no la coneixien potser els sobtarà aquesta afirmació, ja que Rosario Palomino no era cap personalitat política, ni tampoc cap figura mediàtica. Més aviat era una dona discreta en el terreny personal i discreta en la immensa tasca que duia a terme en defensa de la llengua catalana. I dic immensa, perquè els fruits que obtenia no en tenien res, de discrets. Tot al contrari, eren gegantins i han estat molt profitosos. Us explicaré el per què.
Rosario Palomino era una catalana de Lima, psicòloga de professió, que en arribar a casa nostra es va adonar de seguida que Catalunya i Espanya eren nacions completament diferents. Que la primera estigués sotmesa a la segona no esborrava la seva existència, i la llengua n’era la prova més fefaent. Però no es va aturar aquí, no es va limitar a aprendre la llengua i prou, sinó que va aprofundir fins a concloure que Espanya estava portant a terme a Catalunya el mateix projecte d’anorreament lingüístic que havia dut a les colònies d’ultramar, en general, i del Perú, en particular. És a dir, extermini de llengües locals i imposició de l’espanyol com a instrument uniformitzador d’una identitat absolutament falsa i aliena a la cultura d’aquells pobles. Com és obvi, avui no pot emprar aquí les mateixes eines que emprava allà, però el projecte és exactament el mateix. El somni espanyol és l’extermini definitiu de la llengua catalana com a requisit ineludible per construir tot seguit un discurs que li permeti dir que la nació catalana no ha existit mai.
Rosario Palomino va veure immediatament allò que tants catalans –començant pel conseller de Política Lingüística– no volen veure o fan veure que no veuen, que és que la llengua catalana està reculant a nivells alarmants, tant alarmants que s’atansa dia rere dia a un punt de no retorn, aquell punt que la ciència ha establert com a límit per a la salvació. Un cop travessat aquest límit, tots els esforços són inútils i la llengua –qualsevol llengua– ja esdevé irrecuperable. Conscient d’això, la Rosario no es va conformar amb una praxi personal conseqüent, com ara el fet de parlar català amb tothom. Ella va anar més enllà i, al costat de Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, va impulsar una campanya anomenada “No em canviïs de llengua” destinada a conscienciar els catalans de la necessitat de no canviar a l’espanyol a l’hora d’adreçar-se a desconeguts o a persones amb un fenotip presumiblement forà.
Intel·ligent com era, la Rosario va trigar molt poc a adonar-se que els catalans tenen tan interioritzada la “inferioritat” de la seva llengua que hi renuncien preventivament sense cap motiu. I és clar, un poble així és molt difícil que pari atenció en l’acte de submissió que suposa l’autoinferiorització lingüística. Una cosa és que hom et privi de parlar la teva llengua a la teva terra, i una altra, infinitament més perversa, és que te’n privis tu mateix. La Rosario, per tant, va aplegar persones d’altres orígens residents a Catalunya per emetre aquest missatge: “No em canviïs de llengua”. Aquest era i és un missatge molt efectiu, perquè, sense verbalitzar-ho, ve a dir més o menys això: “Per què no em parles en català? Sóc senegalès (o peruà, o bolivià, etc.), però no idiota”. La idea és senzilla i clara: donar a la llengua catalana el mateix estatus que tenen totes les llengües a casa seva, que és el de llengua comuna, la llengua de la cohesió social.
📷Adiva Koenigsberg
Confesso, doncs, que no me’n sé avenir que la Rosario Palomino ja no hi sigui. El 4 de desembre passat la vaig veure a la llibreria Ona, arran de la presentació del meu llibre ‘Jo no volia ser Rita Hayworth’, i el 24 de gener d’enguany ella va estar al meu costat en un acte que vam fer a l’Ateneu Barcelonès. En acabar, vam sortir al jardí i vam estar-nos-hi conversant una llarga estona. No sabia que era la darrera vegada que la veia. Després encara vaig intercanviar-hi alguns missatges de mòbil, però ja no la vaig veure més. Quina dona més admirable, la Rosario Palomino. Era baixeta i per raons de salut transmetia una imatge de fragilitat, però només com a imatge externa. Per dins era d’una formidable fortalesa de caràcter i de perseverança. Mentre molts catalans de soca-rel semblen avergonyir-se de parlar en català amb tothom a Catalunya, ella, una catalana de Lima, n’estava ben orgullosa. Ningú no li va demanar que estimés Catalunya, l’estimava perquè volia, perquè la duia al cor. I precisament perquè la duia al cor la volia lliure. Moltíssimes gràcies, Rosario. Desitjo que sorgeixi alguna iniciativa que porti el teu nom i que mantingui viva la memòria de la meravellosa llavor que ens has deixat.
BELLATERRA.CAT 