Biografia de Josep Amat i Pagès (Barcelona, 13 d’abril de 1901-17 de gener de 1991)
Josep Amat i Pagès 📷 CEDIDA
Josep Amat va néixer al si d’una família de propietaris rurals de la comarca del Baix Llobregat. La seva trajectòria artística es va iniciar el 1917, quan va freqüentar un temps el taller de l’escenògraf Ros Güell.
Poc després va assistir als cursos que impartia el pintor Nicanor Vázquez a l’Ateneu Obrer de Barcelona fins a l’ingrés a l’Escola de Belles Arts Llotja. Allí va ser alumne dels pintors Fèlix Mestres i Francesc Labarta. La vocació per la pintura de Josep Amat es va consolidar de manera definitiva arran del seu coneixement i amistat amb Joaquim Mir. L’estreta relació amb Mir es va mantenir fins a la mort del 1940, encara que l’emancipació artística respecte del mestre es va produir molt més aviat.
A finals de la dècada dels vint, la pintura d’Amat ja tenia una personalitat definida.
L’any 1928, data de la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, marca una fita molt important a la seva carrera. D’una banda, assenyala el seu debut com a pintor professional a la seva ciutat natal; d’altra banda, situa la irrupció al panorama artístic d’un artista independent i d’una maduresa singular.
Entre el 1933 i el 1935 hi ha documentades tres estades d’Amat a París, gairebé sempre coincidint amb la tardor, més llargues la primera i l’última i més breu la segona. En aquests viatges va entrar en contacte amb les grans obres de l’impressionisme, es va familiaritzar amb el Museu del Louvre i sobretot va pintar incansablement, per la qual cosa va portar a la tornada vistes dels ponts del Sena i dels racons més pintorescos de la ciutat. París li va deixar també una empremta important arran del seu coneixement i amistat amb dos pintors veterans que havien militat a les avantguardes de començaments de segle: els ferus Albert Marquet i Raoul Dufy.
Els temps de la Guerra Civil van ser nefast. El 1936, poc després de casar-se amb Isabel Girbau, el pintor va veure morir afusellats a Sant Felíu de Guixols al seu sogre i al seu cunyat. Els seus pares van viure ocults la major part de la guerra. El 1938, durant un fort bombardeig aeri de Barcelona, va néixer la Isabel, la primera d’una saga de tres fills.
Acabada la contesa, el pintor va reprendre les seves exposicions a la Sala Parés de Barcelona, galeria on va exposar regularment fins al final dels seus dies. El 1941 va ingressar com a professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, una activitat docent que va exercir fins a la seva jubilació el 1972. Als anys de la postguerra Amat va ser membre d’un dels escassos cenacles artístics de Barcelona, La Colla, grup que aglutinava la pintora d’origen georgià Olga Sacharoff i en què militaven destacades personalitats de la cultura catalana.
Els anys cinquanta i seixanta van ser els de la maduresa creativa d’Amat i de la seva consolidació professional més enllà de l’àmbit artístic barceloní, on des de començaments dels anys trenta ja gaudia d’una notorietat i una cotització molt estimables, i en els principals certàmens oficials dels quals va participar . El 1949 va poder reprendre les seves periòdiques campanyes de paisatge urbà a París. El 1953 va obtenir el Premi José Ramón Ciervo a la II Biennal Hispanoamericana celebrada a l’Havana. El 1955 li va ser atorgat el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1963 el Ynglada Guillot de dibuix. També va exposar a Madrid, París, Brussel·les ia diverses ciutats espanyoles i americanes.
Obra de Josep Amat i Pagès 📷 BELLATERRA.CAT
El 1988 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. La tríada d’espais vitals i temàtics en què es desenvolupen respectivament la biografia i l’obra de Josep Amat inclou, a més de Barcelona i París, Sant Felíu de Guixols, lloc de naixement de l’esposa del pintor i la segona pàtria noia a partir del 1940 .
Les vistes del passeig de Sant Felíu, la platja, el port i els circs ambulants que s’hi instal·laven tots els estius, van passar al repertori habitual de les exposicions d’Amat.
Va ser eminentment un paisatgista urbà, codescobridor i pioner del gènere a Barcelona juntament amb Gimeno, Emili Bosch Roger i uns pocs pintors de l’anomenada Generació de 1917. Les seves precioses aquarel·les dibuixades a la tinta, els seus dibuixos de cal·ligrafia precisa i àgil, les seves vistes de la Rambla, Sant Gervasi, la Barceloneta, les places i carrers de París, les fuites dels arbres alineats a la Ciutadella, les subtils i nombroses versions del passeig de Sant Felíu, els seus paisatges rurals del Vallès, Gavà i el Llobregat, terra de els seus avantpassats, els racons del seu jardí del carrer de Julio Verne i més tard del barri del Putget, les delicades composicions de flors i els escassos retrats conformen el principal del seu llegat.
Gràcies, bisbe Budde. Si us plau, desafia públicament aquest perillós idiota a cada pas que pren mentre intenta destruir els Estats Units. Espero que no tingui èxit. Conec molts americans que saben el que és correcte. Però, malauradament, alguns que realment creuen en la bilis i mentides que Ilança constantment (Alan Warren)
Bisbe Edgar Budde al President Trump:
“Deixeu-me fer una darrera súplica, Sr. President. Milions han confiat en tu, i, com vas dir ahir a la nació, has sentit la mà providencial d’un Déu estimat. En nom del nostre Déu, et demano que tinguis pietat de la gent del nostre país que ara tenen por. Hi ha nens gais, lesbianes i transsexuals en famílies demòcrates, republicanes i independents, alguns que tenen por per la seva vida. Les persones que recullen els nostres cultius i netegen els nostres edificis d’oficines, que treballen en granges avícoles i plantes de carn, que renten els plats després de menjar als restaurants i treballem els torns de nit als hospitals, potser no són ciutadans o tenen la documentació adequada, però la gran majoria de Els immigrants no són criminals. Paguen impostos i son bons veïns. Són fidels membres de les nostres esglésies i mesquites, sinagogues, gurdwara i temples.
Li demano que tingui pietat, Sr. President, d’aquells de les nostres comunitats els fills tenen por dels seus pares, i que ajudi a aquells que fugen de les zones de guerra i persecució a les seves terres per trobar compassió i benvinguts aquí. El nostre Déu ens ensenya que hem de ser misericordiosos amb l’estrany, perquè tots vam ser uns estranys en aquesta terra. Que Déu ens concedeixi la força i el coratge per honrar la dignitat de cada ésser humà, per parlar la veritat enamorada, i caminar humilment l’un amb l’altre i el nostre Déu, pel bé de totes les persones, el bé de totes les persones d’aquesta nació i el món. Amén. “
Ginette Kolinka, no en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases
LLUÍS TORRES| Ahir al vespre, puntualment, a les 18;30 hores, a la sala d’actes del Museu d’Història de Sabadell, es va presentar el còmic “Adéu Birkenau de”, de Ricard Efa, Cesc Dalmases i Roger Surroca, tot coincidint amb el “Dia Internacional de l’Holocaust – Pla de Memòria Democràtica”.
SINOPSI D’ADEU BIRKENAU
L’abril de 1944, als 19 anys, Ginette Kolinka va ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz II-Birkenau.
No en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Per a gran sorpresa del septuagenari, els records enterrats reapareixen. Ella es dedica de tot cor a donar testimoni.
L’octubre del 2020, als 95 anys, va permetre que Victor Matet i Jean-David Morvan l’acompanyessin en un dels seus viatges en grup a Polònia, després del qual va decidir no tornar mai més.
Un detall d’algunes pàgines de la edició francesa
En aquest àlbum commovedor, il·lustrat amb modèstia i potència per Efa, Cesc i Roger, fa balanç de la seva primera i última visita al “cementiri més gran del món” amb aquesta barreja única de força, humor i esperança que la caracteritza.
Al final de l’acte presentat al Museu d’Història de Sabadell, es va projectar el vídeo de l’entrevista realitzada a Ginette Kolinka, i a continuació els autors van passar a signar i dedicar el còmic editat per Norma Editorial, que al tractar-se de fets històrics, és podrà localitzar a innumerables llibreries del nostre país, al llarg del temps.
Els sabadellencs Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases, personalitzant les dedicatòries amb originals dibuixos
FRANÇA, EL GRAN PAIS DEL CÓMIC
Cal recordar que aquest important còmic, -basat en fets reals-, primer va aparèixer a Franca, i el primer dia es varen vendre la xifra de 30.000 exemplars. Segur que l’edició en català, s’anirà venen molt al llarg del temps.
Ginette Kolinka, 4 de febrer del 1925 (edat: 99 anys) 📷 CEDIDA
Ginette va néixer a París l’any 1925. Els seus pares van tenir sis filles, de les quals Ginette era la més petita abans que finalment nasqués el seu germà petit Gilbert. Durant la guerra, la família es va refugiar a Avinyó (sud de França), un lloc i una època del qual Ginette en guarda bons records. Va treballar al mercat de pagès local amb una de les seves germanes i, a l’hora de dinar, anaven per torns a casa per dinar. Un dia, quan va arribar a casa, la Gestapo hi era. Van portar a la Ginette, el seu pare, el seu germà petit i el seu nebot Jojo a Drancy. Després van ser portats a Auschwitz amb el comboi 71, el comboi de Simone Veil. En arribar, els alemanys van cridar que la gent gran, la gent cansada i els nens poguessin pujar als camions que els portarien al campament. La Ginette va dir al seu pare que ho fes i ell va pujar al camió amb els dos nois. No els tornaria a veure mai més. Seleccionada per treballar, Ginette va ser el més discreta possible, evitant cops i problemes. Miraculosament, va evitar les marxes de la mort. A la seva tornada a París, sense saber el que havia passat de la seva mare i les seves germanes, es va sorprendre de trobar-les a l’apartament familiar. La Ginette, que va sentir que ja no li quedaven emocions, va dir a la seva mare que el seu pare i els nois havien estat gasats i cremats. No es va adonar de la violència que representava aquesta revelació per a la seva mare, que mai havia sentit parlar d’una cambra de gas o crematori. Ginette es va casar, i junts van vendre mitjanes a diferents mercats locals durant anys. No permet que ningú pensi que tenia cap coratge: per a ella, la sort va ser l’únic que li va permetre sobreviure. Té un fill, dos néts i ara és besàvia. Després d’haver callat durant dècades “per por de molestar a la gent”, ara n’és una testimoni incansable, parlant a les escoles on és adorada pels alumnes. No obstant això, aquesta dona, que lluita sense parar contra l’odi, li costa creure en el poder del seu testimoni. Ella sent que després de tot, no hem après res de la història. […]-]
Des de Bellaterra. Cat agraïm els esforços professional i artístic de tots els implicats del còmic “Adéu Birkenau“, en particular els seus creatius, els prestigiosos sabadellencs, Efa, Cesc i Roger. Felicitats per la feina feta i l’alta qualitat dels dibuixos.
El Museu d’Història de Sabadell, situat al carrer de Sant Antoni, 13, de Sabadell, que explica la història de Sabadell des del poblament prehistòric fins a l’etapa de industrial dels segles XIX-XX 📷 BELLATERRA.CAT
Font: Museu d’Història de Sabadell, The Last Ones (Projecte global independent que homenatja els últims supervivents de l’Holocaust dels nazis)
El bar Mundial, obert l’any 1925 per Miguel Tort Rubiralta, de Molins de Rei, tancat durant la pandèmia de la Covid, reobrirà aquesta primavera de la mà d’Enric Rebordosa i Lito Baldovinos del Grup Confiteria de Barcelona, conservant l’essència i el caràcter històric de la Família Tort, que fos tant estimada al barri del Raval”
Bar Mundial, Plaça Sant Agustí Vell, 1, barri de Santa Caterina l de Barcelona, any 1933 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
LLUIS TORRES| Segon ens recorda l’amic Pascual Tort Pon, el Bar Mundial ho va obrír el seu avi, Miguel Tort Rubiralta, nascut a Molins de Rei, un dels cambres fou en Josep Maria, vingut de Múrcia. A la fotografia es pot veure’l amb la Senyora Roviralta, a la porta del Bar Mundial). Al tendal apareix la marca Estomacal Bonet, amb seguretat un espònsor fundamental de la casa, així ho demostrà les antigues ampolles d’aquest acreditat licor, situat al celler situat a l’altell del Mundial.
Maria Pon Aymerich, vídua de Pascual Tort Burgos, a la barra del Bar Mundial 📷CEDIDA PASCUAL TORT PON
Segons publica la premsa barcelonina, el Mundial s’ho ha quedat el Grup Confiteria, que es dedica a recuperar bars i restaurants de Barcelona en risc de desaparició. Entre els anys 1929 i 1967, el Mundial va ser seu d’una penya d’aficionats a l’esport de la boxa. El Mundial va ser durant anys, epicentre dels aficionats a la boxa i les seves parets i barra estaven decorades amb fotografies de combats de boxa i de boxejadors de prestigi. Els germans Miquel i Pascual Tort ens recordaven la visita i reunions de molts polítics, entre ell, membres del PSUC i PCE.
D’esquerra a dreta, Pascual Tort Burgos, el cambrer “Chispín” (Domingo Gómez), Miguel Tort Burgos i Pascual Tort Pon 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Bar Mundial, obert l’any 1925, que ara fa 100 anys, va tancar les portes l’any 2021, durant la pandèmia de la Covid, en total silenci, baixant la persiana i en silenci.Les seves velles taules de marbre resten buides a l’espera de la nova clientela.
La Sra. de Rubiralta (Molins de Rei) i el cambrer Josep Maria (Múrcia), l’any 1925, davant de lav porta del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Grup Confiteria, que encapçalen Enric Rebordosa i Lito Baldovinos, s’han especialitzat a reviure bars i restaurants emblemàtics de Barcelona, ja gestionen, entre altres, La Confiteria, el Cafè del Centre, Cèntric, Betlem, Mudanzas, Maravillas, Bolero Bar, Dr. Stravinsky, Michigan, Bodega Molina, Balius, Macba Bar, Monk i el bar Muy Buenas del Raval.
L’empresa han fet públic que, com a la resta de negocis que han recuperat, al Bar Mundial mantindràn “l’essència i el caràcter” del local. Des del Grup Confiteria asseguren que no tindria gaire sentit fer quelcom diferent. Així, el nom serà el mateix i la línia del negoci serà “continuista”, tot i que l’oferta gastronòmica de l’establiment encara s’està treballant. Esperem recuperin l’especialitat de la prestigiosa mariscada, que tan popular es va fer a Barcelona i també a nivell internacional, de de boca en boca deien: “Si vas a Barcelona no et perdis la seva mariscada i el super servei personalitzat de la Familia Tort”
Família Zizzo-Saltarelli, de Roma, clients amics, degustant la tradicional safata de marisc del Bar Mundial 📷 BELLATERRA GOURMET
El Bar Mundial no està pas preservat per l’Ajuntamen de Barcelona, ja que no apareix al catàleg patrimonial d’establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona, elaborat el 2016.
Els germans Pascual i Miguel Tort Burgos (part alta amb camisa blanca) en família, l’any 1985 📷 BELLATERRA GOURMET
Des de Bellaterra Gourmet desitgem que el bon servei i productes a preu honest, es faci realitat al nou Mundial. Sort i salut!
Marcet va ser una figura prominent del franquisme: fou militant de la Falange, combatent voluntari a l’exèrcit franquista, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960 i procurador a les Cortes Españolas de 1941 a 1948.
Això contravé l’art. 35.2 de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica diu que es consideren elements contraris a la memòria democràtica les referències realitzades al nomenclàtor de carrers a dirigents de la dictadura. L’art. 35.3 de la mateixa Llei estableix que les administracions públiques, en l’exercici de les seves competències, adoptaran les mesures pertinents per a la retirada d’aquests elements.
Hem sol·licitat a l’EMD de Bellaterra que retiri el nom de Marcet del nomenclàtor, i també hem presentat una denúncia a la Dirección General de Memoria Democrática (Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática) perquè el nom d’aquesta avinguda sigui inclòs al catàleg de símbols i elements franquistes que s’han de retirar.
Llei 1/1998, art. 18.1: “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.”
Cabassers.org és una iniciativa que sorgeix al municipi prioratí de Cabassers, que encara té com a grafia del seu topònim oficial una forma prenormativa, “Cabacés”. Aquesta grafia havia estat la forma oficial del nom del lloc abans que Pompeu Fabra normativitzés la llengua, i el 1933 la Generalitat la corregí per la forma que s’adapta a l’ortografia catalana i a l’etimologia del nom: Cabassers. El 1939 el franquisme tornà a usar com a oficial la forma “Cabacés”, fins que el 1983 la Generalitat recuperà la grafia genuïna, Cabassers. El 1989, després que el 1985 l’Ajuntament demanés al Govern recuperar la forma incorrecta, s’oficialitzà de nou la grafia “Cabacés”, de manera improcedent.
Per aquest motiu el domini de la web és cabassers.org. Però veient que hi ha més municipis al Principat de Catalunya afectats per aquest problema, vam decidir reclamar la correcció de tots els casos que es troben en la mateixa situació que Cabassers, que són deu municipis i uns cent nuclis. El problema no és toponímic: l’IEC ha establert les formes que són normatives per a cada cas. El problema és legal: hi ha ajuntaments que no respecten el que determina la Llei de Política Lingüística sobre la toponímia oficial, i això causa la vulneració de drets fonamentals, com la igualtat davant la llei o la integritat moral: no es pot forçar a ningú a escriure el nom del lloc on viu com si desconegués les normes lingüístiques de l’idioma.
Atenent al fet que quatre dels topònims oficials no normatiu són d’imposició franquista, i veient també que al nomenclàtor de diversos municipis encara hi queden carrers amb noms relacionats amb la dictadura, Cabassers.org és també una plataforma memorialista. Així doncs, també duem a terme les gestions necessàries davant de l’administració perquè retiri la toponímia i l’hodonímia relacionada amb el franquisme, en aplicació de la legislació de Memòria Democràtica.
A partir de l’anàlisi de tots aquests casos hem anat bastint aquesta web, que ha esdevingut l’únic portal especialitzat en la matèria. Posem a l’abast del públic tota classe de materials relacionats amb l’assumpte, dividits en seccions:
Un portal jurídic, que estudia des d’un punt de vista legal el problema de la mal anomenada “toponímia oficial no normativa”. La llei de Política Lingüística diu, a l’article que reproduïm al principi d’aquesta pàgina, que un topònim només pot ser oficial si és normatiu. Aleshores, els topònims no normatius no poden ser oficials, i si ho són, és contra Dret i cal corregir l’anomalia. És destacable, dintre d’aquest apartat, el capítol que recull tota la normativa que afecta la toponímia als territoris dels Països Catalans.
També trobareu un apartat de publicacions, que recull tota la producció pròpia sobre aquesta problemàtica. Inclou, a més, un inventari de treballs sobre toponímia catalana, amb motles obres amb accés obert i en línia.
Hi ha apartats específics, dedicats als deu municipis que no compleixen la Llei de Política Lingüística a les seves denominacions oficials. i als dos municipis que usen, a tort, formes toponímiques no normatives i no oficials.
Cabassers.org és una plataforma inscrita al Registre de grups d’interès de l’Administració de la Generalitat i del seu sector públic i al Registre de grups d’interès del Parlament de Catalunya.
LLUIS TORRES|Al contrari que l’EMD de Bellaterra, presidida per Josep Maria Riba i Farré (partit polític Bellaterra Endavant), que segueix protegint el nom de Josep Maria Marcet, sense complir la votació aprovada en Ple (amb els vots de Gent per Bellaterra), i la llei actual de Memòria Democràtica), Sabadell sí va retirar l’any 2019 el monòlit i el nomenclator del que durant 20 anys va ser el seu alcalde franquista.
L’Ajuntament de Cerdanyola (PSC), coneixedor del problema, mira cap a Collserola, amb l’excusa que han de ser el actuals gestors de l’EMD de Bellaterra, qui sol·liciti la retirada, tal com consta al convenivigent.
Marcet, amb cara de pocs amics, rebent l’abraçada del governador que el va cessar, Felipe Acedo, i la Medalla al Mèrit Civil de mans del seu successor a l’alcaldia, Antoni Llonch / CEDIDA
P. J. ARMENGOU (30 maig 2019). En els pròxims dies, la plaça dedicada a l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) canviarà definitivament de nom, i el record de qui fou batlle de la ciutat durant 20 anys desapareixerà del nomenclàtor. El canvi, aprovat per la Junta de Govern Local el 20 de maig, s’emmarca dins la Llei de Memòria Històrica, i no ha estat exempte de polèmica. La família no s’ha oposat al canvi de nom, però nombrosos experts han advertit del perill de jutjar la història amb lleugeresa. Al capdavall, la història mai és blanc o negre.
Marcetés un personatge polièdric; amb les seves ombres i les seves llums: era un franquista convençut, però també un polític pragmàtic capaç d’estendre la mà als seus teòrics enemics naturals. Va ser, a més, un home crític amb el règim, una faceta poc coneguda d’ell que li comportà l’ostracisme polític i la censura del seu llibre de memòries, Mi ciudad y yo. Tot i la seva adhesió total a Franco –i una certa amistat personal– alguns sectors del règim van mostrar el seu enuig per la publicació del llibre, el novembre del 1963, pocs mesos després de la mort de l’autor.
Així ho demostren una sèrie de documents a què ha tingut accés aquest diari i que es publiquen per primer cop en premsa. En ells es pot observar la supressió “por razones políticas” de part del text original i, més interessant encara, els fragments que van ser considerats intolerables per la Governació de Barcelona un cop publicat el llibre, i que, per a sorpresa de les autoritats, van esquivar la censura. Així ho transmetia un alt càrrec del govern franquista a Catalunya, en una nota conservada a l’exemplar enviat a Madrid queixant-se del text:
“Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado ‘Mi ciudad y yo’, en el que aparece como autor D. José M. Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”.
A més d’aquesta nota, al llibre s’hi poden veure, marcades amb llapis blau o vermell, fins a quaranta-cinc pàgines que, a ulls de les autoritats franquistes de Barcelona, mai haurien d’haver vist la llum.
Un informe positiu de la censura era obligatori per poder publicar un llibre durant el franquisme. Mi ciudad y yo va passar el sedàs amb certes mutilacions; però tot i això va crear controvèrsia / D.S.
Els fragments censurats
Un dels episodis que relatava Marcet i que no va passar el rodet del censor feia referència a la seva etapa com a procurador de les Corts espanyoles. De les sessions, Marcet recordava com ses senyories procuraven fugir dels discursos més soporífers i dels oradors de menor categoria per refugiar-se al bar, “donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda”. Aquesta escena tan berlanguiana no va passar la censura; però sí ho va fer (per a disgust de la Governació) el següent passatge: “Ni siquiera pude influir lo más mínimos en las disposiciones que afectaban a la industria textil de nuestra región. Detalle revelador es que la citada comisión de que yo formaba parte se reunió cuatro o cinco veces, si mal no recuerdo, durante los años que desempeñé el cargo”.
El capítol sobre l’animadversió del règim per la comunitat cristiana protestant (a qui l’alcalde va protegir) també va patir canvis. Les línies suprimides del llibre posaven en boca del gobernador civil de l’època una actitud inquisitorial i violenta contra aquest grup religiós: “Al solicitarle [al gobernador] muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia [expulsar uns protestants], recuerdo que me dijo, con más socarronería que convicción: ‘Yo, con esta clase de gente haría como Torquemada: quemarlos publicamente en la Plaza Mayor‘.Naturalmente, ni el anciano presbítero protestante ni sus colegas, fueron asados y conseguí del gobernador que no se llevara a cabo la orden de destierro”. De tot aquest paràgraf, marcat pel censor per a la seva eliminació, només en va desaparèixer la referència a Torquemada.
El censor no va ser gaire dur amb el text original de Marcet. A dalt, una de les pàgines amb fragments eliminats. En aquest cas, sobre la vida a les Corts espanyoles / D.S.
També van salvar-se de la crema diverses pàgines en les quals Marcet criticava l’actitud d’Espanya envers Catalunya. A la versió definitiva s’hi pot llegir un fragment que algú de la Governació va marcar intensament en un vermell prohibitiu:
“En cierta ocasión, un alto cargo del Ministerio se permitió decir en una reunión de carácter económico: ‘Si los rojos les arruinaron (se refería a la indústria catalana), yo lo haré por segunda vez’”. I més endavant deia:
“Hay fuera de Cataluña ‘separatismos contra Cataluña’ que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio”. El Procés, fa seixanta anys. També va passar el rodet tot un capítol de greuges contra Catalunya que Marcet va fer arribar a Franco. A la Governació civil se’n feien creus.
El motiu de la discòrdia
Portada del llibre de memòries de Josep Maria Marcet, Mi ciudad y yo / D.S.
Però si hi havia un episodi que les autoritats no podien permetre que es publiqués era la rèplica de Marcet a la seva destitució com a alcalde. De fet, la intenció del batlle amb les seves memòries era reivindicar-se i, potser, venjar-se del governador civil que el va cessar, Felipe Acedo Colunga. Marcet explica com, aprofitant que havia passat uns dies malalt, Colunga va ordir la seva destitució:
“Yo sabía que, entre bastidores, se estaba fraguando una intriga política de cierta altura destinada a acabar conmigo en el aspecto político. […] el gobernador me citó en su despacho y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos”. Aquest fragment apareix remarcat profusament en el llibre que es va fer arribar a Madrid.
Per a Marcet, els motius estaven clars. La seva “muerte política” estava decretada “por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española, hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”.
Directe i tossut, l’alcalde no va esperar a publicar cap llibre per demanar explicacions en persona: “Al pedir al gobernador que se dignara exponerme los motivos por los cuales se me iba a dar el cese, diciéndole que desconocía haber hecho algo que justificara tal decisión superior, me contestó reiteradamente que no había en aboluto ningún cargo contra mí, que, muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años ejerciendo”.
A la qual cosa, Marcet va respondre: “Más años hace el Generalísimo Franco que rige los destinos de la nación y que Dios le de salud para que siga haciéndolo muchos más”.
Joaquim Homs i Oller rebut per Francesc Pérez Torres al Restaurant La Taula de Barcelona
Joaquim Homs i Oller, Compositor català (Barcelona, 21 d’agost de 1906 — Barcelona, 9 de setembre de 2003)
VIDA
Encoratjat pel seu pare, a vuit anys inicià els estudis de violoncel, que, juntament amb el batxillerat, acabà el 1922. Foren, però, les converses mantingudes amb Enric Roig, posseïdor d’una vasta cultura, les que el dugueren a interessar-se per tota mena de creacions plàstiques i literàries, i que influïren de manera clara en la formació de la seva personalitat artística. Abans de tenir vint anys entrà en contacte amb els cercles intel·lectuals de la ciutat, freqüentant l’estudi de l’arquitecte Ramon Sastre, on se celebraven reunions periòdiques a les quals assistien poetes i músics. Durant aquesta època practicà el piano i la composició de forma autodidàctica, mentre estudiava la carrera d’enginyer industrial, que acabà el 1929 i que exercí fins el 1971. Del 1931 al 1936 estudià composició amb Robert Gerhard, el qual li transmeté els coneixements que ell mateix havia rebut d’A. Schönberg, i de qui es convertí en amic i únic deixeble. El 1937, en plena Guerra Civil, es casà amb la pintora Pietat Fornesa, i pocs dies després assistí a la seva primera estrena mundial, el Duo per a flauta i clarinet, interpretat al XV Festival de la SIMC a París.
En acabar la guerra fou objecte de recriminacions per no haver aprofitat el viatge a París per a passar al bàndol franquista, i es veié forçat a traslladar-se a València.
El clima hostil instaurat per la dictadura, juntament amb el seu caràcter retret, feu que, a partir del 1942, de retorn a Barcelona, dediqués tot el temps disponible a escriure música sense manifestar-se públicament; així, al llarg dels anys, Homsarribà a crear més de 200 obres. Durant aquest llarg període cal destacar la seva col·laboració amb el clandestí Club 49, que aplegava els supervivents dels Amics de l’Art Nou i on desenvolupà una intensa activitat de divulgació de la música del segle XX a partir de la Primera Guerra Mundial, en forma, principalment, d’audicions discogràfiques comentades. Aquests comentaris han estat publicats sota el títol d’Antologia de la música contemporània. A partir del 1960 l’activitat musical del Club 49 es manifestà en forma de concerts en viu amb el nom de “Música Oberta”, activitat que Homs, juntament amb Mestres Quadreny, vetllà per mantenir fins al final de la dècada, quan s’extingí l’entitat. A partir d’aquests concerts, la seva obra començà a ser coneguda públicament, i ben aviat li arribà el reconeixement. El 1974 fou un dels fundadors de l’Associació Catalana de Compositors, de la qual fou el primer president. El mateix any, el Festival Internacional de Música de Barcelona li dedicà un concert monogràfic. El 1989 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1981), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1992 i 1999) i la Medalla d’Or al mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura (1993).
Homs practica el dodecatonisme com a fil conductor adaptat a la seva personalitat, cosa que li permet generar formes a partir dels sentiments, com a components essencials de la sensibilitat. La claredat estructural i l’explícita voluntat d’obtenir la màxima intensitat expressiva amb els mínims elements són característiques del seu estil. La seva música és profundament emotiva, revestida d’una refinada sensibilitat, i troba en la música de cambra la millor manera d’expressió. Això no obstant, la seva ingent obra abraça tots els gèneres, des del lied fins a la gran orquestra. Compositor molt personal i independent, Joaquim Homs constitueix un vincle entre la generació del 1927 i l’avantguarda de les últimes dècades. S’han editat cinc CD monogràfics de la seva obra, entre els quals la integral de clarinet i el primer volum de la integral de piano.
Orquestra Variacions sobre un tema popular català, orq. cambra (1944); Música per a cordes (1952); Polifonia per a instruments d’arc, orq. cambra (1954); Dues invencions per a cordes (1959); Invenció per a orquestra (1964); Presències (1967); Simfonia breu (1972); Dos soliloquis per a orquestra (1973); Biofonia per a orquestra (1982); Memoràlia (1990); Derivacions (1990)
Conjunt instrumental Via Crucis, narrador, qt. c. i tmb. (1956); Octet de vent (1968); Impromptu per a 10 (1970); Música per a 11 -Inmemoriam Joan Prats- (1971);Dos soliloquis I i II per a 11 instruments, fl.-pic., ob., cl., fag., tr., trb., pno., vl., vla., vlc., cb. (1974); Nonet, fl. cl., tr., trb./trp., pno., perc. (1979); Rhumbs per a 10 instruments (1988)
Cambra 8 quartets de corda (1938-74); Duo per a flauta i clarinet (1936); Sonata per a oboè i clarinet baix (1942); Trio per a flauta, violí i clarinet baix (1953); Música per a vuit, fl., cl., trpt., vl., vla., vlc., pno., perc. (1964); Quatre textures/Música per a set, fl., cl., ob., fag./vlc., pno., vl., perc. (1966); Trio de cordes (1968); Heptandre, fl., ob., cl., pno., perc., vl., vlc. (1969); Quintet de vent núm. 2 – Inmemoriam Robert Gerhard – (1971);Trio per a violí, clarinet i piano (1974); Quadriga, qt. guit. (1975); Sagitari, fl. guit., vl., vlc. (1976); In memoriam Pau Casals, vlc., pno. (1976); Auguris, qt. cl. (1977); Duet de Vilac, fl., pno. (1978); Géminis I, 2 guit. (1979); Duet per a flauta i guitarra (1981); Trio per a flauta, clarinet i fagot (1986); Nocturn, 2 guit., perc. (1989); Dos soliloquis per a cinc instruments, cl. vl., vlc., pno. i acordió (1992); Scherzo, qt. fl. de bec (1992); Tríptic en memòria de JMW Turner, cl.,corno di basetto, pno. (1993)
Cor 6 responsoris (1939-41); Missa per a cor a capella (1943); Tres estances (Carles Riba; 1957, rev. 1983); En la meva mort, cor mixt (B. Rosselló-Pòrcel; 1966); Càntics a la creació, cor, org., 2T., B. (1978)
Veu i piano Nadal (J. Salvat-Papasseit; 1930); Ocells perduts (R. Tagore; 1940); Cinc sonets de Josep Carner (1935-36); Cementiri de Sinera (S. Espriu; 1952); Vistes al mar (J. Maragall; 1961); El caminant i el mur (S. Espriu; 1962); Dos poemes d’Emily Dickinson (1980); Homenatge a Jorge Luis Borges (1985); Sol i de dol (J.V. Foix; 1992); Estança núm. 6 (C. Riba; 1995)
Música vocal (altres) Les hores, Ms., fl., ob., cl. (S. Espriu; 1956); Mrs. Death, S., guit., fl. (S. Espriu; 1961); Les hores retrobades, Ms., cl. (J. Vinyoli; 1964); En el silenci obscur, S., cl., pno. (M. Torres; 1965); Tríptic de Setmana Santa, S., MS., conjunt instr. (S. Espriu; 1976); El caminant i el mur, Ms., fl., cl., pno., vl., vlc. (S. Espriu; 1976); Antics poemes xinesos, S. fl. (versió de J. Carner, 1980-86); Tres estances, B., vlc. (C. Riba; 1990)
Piano Tema i variacions sobre una cançó popular catalana (1943); Entre dues línies (1948); Sonata núm. 2 (1955); 7 impromptus (1955-60); Presències (1967); Dos soliloquis (1972); In memoriam A. Rubinstein (1987); Díptic per a piano (1994); Record (1995)
Solo (altres) Suite d’homenatges, guit. (1940-43); Sonata per a violí sol (1941); Dos moviments per a violoncel (1957); Dues invencions per a orgue (1963); Soliloqui, fl. (1972); Tres cants sense paraules, S. (1972); Dos monòlegs per a oboè o clarinet (1979/1988); Seqüència per a viola o violoncel (1982); Tres seqüències, fl. (1987); Tres rhumbs, cl. (1991); Ocells perduts, onze peces, cl. (1992); En record de Joan Miró, cl. (1992); El son de l’infant, cl. (1993); Dos rhumbs: matí i arbre, cl. (1994)
Obra Robert Gerhard y su obra, Ethos Música, 16, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Oviedo, Oviedo 1987; versió catalana: Publicacions de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, 35, Barcelona 1991; versió anglesa: The Anglo-Catalan Society, Occasional Publications, 11, Sheffield 2000; Robert Gerhard, Col·lecció “Gent Nostra”, 92, Labor, Barcelona 1992; Antologia de la música contemporània, Pòrtic, Barcelona 2001
Bibliografia Casanovas, J. i Llanas, A.: Joaquim Homs, Col·lecció “Compositors Catalans”, 6, Generalitat de Catalunya/Proa, Barcelona 1996 Complement bibliogràfic Homs i Fornesa, Pietat: Catálogo de obras de Joaquín Homs, Fundación Juan March, Madrid 1988 Taverna-Bech, Francesc: Joaquim Homs, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994 Casanovas, Josep; Llanas i Rich, Albert: Joaquim Homs, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Edicions Proa, Barcelona 1996 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard y su obra, Universidad de Oviedo, Especialidad de Musicología, Servicio de Publicaciones, Oviedo 1987 Homs i Oller, Joaquim; Crespí i Gonzàlez, Joana: Robert Gerhard i la seva obra, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1991 Guinjoan i Gispert, Joan; Homs i Oller, Joaquim: El compositor davant el moment actual. Discurs d’ingrés de l’Acadèmic Electe Il·lm. Sr. Joan Guinjoan i Gispert… Discurs de contestació de l’Acadèmic Numerari Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1991 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard, Editorial Labor, Barcelona 1992 Homs i Oller, Joaquim; Soler i Sardà, Josep: Records i reflexions des del darrer tram de camí. Parlament de l’acadèmic electe Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller… discurs de contestació de l’acadèmic numerari Il·lm. Sr. Josep Soler i Sardà, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1989 Homs i Oller, Joaquim; Maristany, Carles F.: Antologia de la música contemporània del: 1900 al 1959, Pòrtic, Barcelona 2001
LLUÍS TORRES|El grup de teatre del Clínic porta a la Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra “GROENLÀNDIA” Dotze amics es retroben a Queralbs després de 10 anys quan varen fer un trekking a Groenlàndia. Segons les expectatives que un pugui tenir, retrobar-se pot ser perillós…
La Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra acollirà aquest dissabte 18 de gener de 2025, a les 19:30 hores del vespre, l’obra de teatre GROENLÀNDIA, nascuda fruit del treball del grup de teatre del Clínic i de la mà del director de teatre, el bellaterrenc Roger Pallàs.
El grup de teatre, integrat per 12 professionals del Clínic, forma part del programa Cultura i Salut que desenvolupa diferents activitats adreçades a pacients i professionals en les diferents disciplines artístiques amb l’objectiu de millorar el benestar emocional de tots els usuaris de l’hospital.
Quins records quan els joves esperaven impacients perquè arribés el dia i comprar el nou número de la revista Mundo Joven. El seu preu? 15 Ptes!!, Els últims anys, fins la seva desaparició del 1973, pujà a 20 Ptes, tota una fortuna pels joves.
Número 102 de la revista Mundo Joven, 12 de setembre de 1970
Bellaterra, 13 de gener de 2025
LLUÍS TORRES | En el 61è aniversari de MUNDO JOVEN, la nostra recordada i estimada revista d’informació cultural juvenil, de periodicitat setmanal, dirigida per inicialment per Jesús Picatoste i després per Alonso Ibarrola, amb entrevistes i reportatges culturals de tota mena, encara que amb preponderància dels continguts musicals, que va incloure ocasionalment historietes com Aghardi d’Enric Sió. També va incloure articles sobre còmic, i el 1972 una secció realitzada per Pacho Fernández Larrondo i Jesús Cuadrado, titulada “L’apassionant aventura del Còmic” (en els números 187 a 222). L’editora de la revista MUNDO JOVEN, fou Telepublicaciones S.L. La redacció i administració fou al l’Avenida de Amèrica (Centre Movirecord) Telf. 245 82 00, i la seu a Barcelona, Passeig de Gràcia, 25, Telf. 221 64 41/221 65 12/13/14. La distribució era a càrrec de SARPE, Travessera de Gràcia, 18 Telf. 217 41 12. El seu preu inicial fou de 15 Ptes, i el últims anys, fins la desaparició, 20 Ptes. La subscripció anual 700 Ptes, i per Portugal, Marroc, Filipines i Llatinoamèrica: 700 Ptes.
Una de les publicacions a tenir en compte als anys 60 va ser Tele Guia (1964-1968), revista de televisió vinculada a l’empresa Movierecord amb informació sobre la programació de la televisió pública de l’època que va passar a convertir-se en musical gràcies Manu Leguineche i Fernando García de Vega, el realitzador d’Escala Hi-fi de TVE i, sens dubte, un dels homes importants en la informació musical dels 60.
Va ser molt popular per la inclusió del seu pòster central en color, perquè els joves pengessim a les parets de les nostres habitacions, i que es van convertir en un pilar bàsic del fenomen fan.
Una de les publicacions a tenir en compte als anys 60 va ser Tele Guia (1964-1968), revista de televisió vinculada a l’empresa Movierecord amb informació sobre la programació de la televisió pública de l’època que va passar a convertir-se en musical gràcies Manu Leguineche i Fernando García de Vega, el realitzador d’Escala Hi-fi de TVE i, sens dubte, un dels homes importants en la informació musical dels 60.
El 1968 aquella revista es va transformar en «Món Jove» (1968-1973) que, de la mà de José María Íñigo, va ser una de les revistes de referència per als joves del canvi de dècada. Al seu número 242, corresponent al 19 de maig de 1973, es va publicar una interessant entrevista a Joaquín Díaz, realitzada per Victorino del Pozo i amb fotografies de Pedro Antonio Martínez Parra i Antonio Tiedra. Font: José María Iñigo, Telepublicaciones,
Cantó de l’E de Suïssa, el més gran del país. La capital és Coira (Chur), confina amb els cantons de Sankt Gallen, Glarus, Uri i Ticino, amb Itàlia (Llombardia i Trentino-Alto-Adige), Àustria (Tirol i Vorarlberg) i Liechtenstein
Coira (Chur), l’antiga “Curia Raetorum” dels romans, capital del cantó dels Grisons, es troba a l’encreuament dels camins del coll 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
LLUÍS TORRES|Els Grisons o el cantó dels Grisons (romanx: Grischun o chantun Grischun, alemany: Graubünden, italià: Grigioni, llombard: Grison, francès: Grisons) és un cantó de Suïssa, l’únic on es parla el romanx, (del grup de les llengües retoromàniques, com per exemple el català, portuguès, romanès, et.,), un dels 4 idiomes oficials de Suïssa. A més a més, s’hi parla l’alemany i l’italià
Llengües romàniques:
Conjunt de llengües derivades del llatí, que formen part, doncs, de la branca itàlica de la família de les llengües indoeuropees.
Els idiomes romànics, parlats per uns 600 milions de persones, s’estenen principalment per l’Europa sud-occidental, pel nord-est dels Balcans, per gairebé tota l’Amèrica del Sud i Central i per part de l’Amèrica del Nord, terres que en conjunt reben el nom de Romània.
Quant al nom, té relació amb Romanus, que, ampliant el seu primitiu valor ètnic i jurídic, d’àrea inicialment restreta, es cobrí progressivament d’un sentit lingüístic; al seu costat sorgí Romania (paral·lel de Gallia, Hispania, etc.). Més tard, romanus (i romanicus) s’especialitzà en el sentit de ‘llengua vulgar’ oposada a latinus ‘llengua correcta, culta’; de la variant romanice deriven el castellà romance, el francès romanz (i roman), l’italià romanzo, el català romanç, etc., per indicar les llengües que són producte de l’evolució popular, ininterrompuda, del llatí parlat.
Oriel a l’Engadina, típic per la seva forma i colors. El sostre decorat de l’església romànica de Saint-Martin (segle XI) a Zillis 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Friedrich Diez, fundador de la lingüística romànica, és autor de la primera classificació de les llengües neollatines. Basant-se en criteris polítics i literaris, només en destrià sis: romanès, italià, francès, occità, castellà i portuguès. El progrés de la investigació i l’afinament de criteris ha acrescut aquell nombre fins a onze. Segons la classificació i els agrupaments de Tagliavini, són: el romanès, el dalmàtic (que s’extingí cap a la fi del segle XIX), l’italià, el sard, el retoromànic, el francès, el francoprovençal, l’occità, el català, el castellà i el portuguès. La dificultat teòrica a l’hora de distingir què és “llengua” de què és “dialecte” i la dinàmica social existent en diferents països fan, però, que hi hagi molts candidats a incrementar aquesta llista: el gallec, l’asturianolleonès, l’aragonès, el való, el cors, el piemontès, etc.
La classificació de les llengües romàniques és una qüestió en què és difícil que hom es posi d’acord a causa dels diferents criteris que s’hi poden aplicar i, de fet, potser no té gaire sentit ni utilitat de voler separar llengües que formen —llevat del romanès— un contínuum geogràfic dins el qual, això sí, els idiomes originàriament veïns tendeixen, naturalment, a assemblar-se més entre ells que no pas amb els altres (així, per exemple, el català i l’occità són notablement pròxims i no és correcte de classificar-los en grups diferents com de vegades s’ha fet).
Característic dels boscos de l’Engadina: el pi cemba (Suís). Maloja, un popular balneari es troba entre el llac de Sils i la corona del coll 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
El llatí, la llengua dels romans, s’arribà a imposar damunt un territori molt vast gràcies a l’expansió militar i política de Roma. Del llatí parlat en les diverses regions de l’Imperi Romà, anomenat vulgar i diferent de la llengua escrita —el llatí clàssic—, procedeixen les llengües romàniques actuals. El llatí no era una llengua homogènia. En la parla de cadascuna de les diverses poblacions que l’havien adoptat es feia palès tant l’influx de l’antic idioma propi —el substrat (ibèric a Hispània, cèltic a la Gàl·lia, etrusc a la Toscana)— com la mena de llatí rebuda (que depenia de la dialectalització ja itàlica, de l’època de la colonització romana i de la manera com s’havia produït aquesta), i també la influència, posterior a la desaparició de l’Imperi, dels diferents idiomes amb què aquestes poblacions estigueren en contacte —el superstrat (aràbic en les llengües ibèriques, eslau en el romanès, germànic en el francès)—. Totes aquestes circumstàncies provocaren que les diverses varietats parlades s’anessin allunyant progressivament les unes de les altres i, totes, del llatí escrit, i d’aquest allunyament en sorgiren les diferents llengües romàniques, que es consideren ja formades vers el segle IX (de l’any 842 daten els juraments d’Estrasburg, el text romànic més antic que hom conserva, escrit en una varietat indeterminada de la Gàl·lia). Llevat del romanès, per al qual es feu servir, durant segles, l’alfabet ciríl·lic, les llengües romàniques s’han escrit sempre, tret d’excepcions, amb l’alfabet llatí.
Les similituds que hi ha entre els diferents idiomes romànics no són degudes tan sols a l’origen llatí comú, sinó també al contacte comercial, cultural, etc. que han mantingut sempre els uns amb els altres i a la important influència que el llatí (i el grec) no ha deixat mai d’exercir-hi, en forma de cultismes, factors que han comportat l’existència d’un considerable cabal lèxic comú.
(El Piz della Margna (3612 m), fita de l’Alta Engadina. 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Totes les llengües romàniques comparteixen gran part del lèxic fonamental i de l’estructura morfosintàctica, i el fet que alguna, com ara el romanès, posseeixi un lèxic majoritàriament no llatí, no n’invalida la condició de romànica. L’accent dels mots, força feble, és lliure (excepte en francès). El vocalisme és de quatre graus d’obertura, excepte el del castellà, el romanès i el sard, que solament en té tres. Les consonants palatals, inexistents en llatí, són bastant corrents en tots els idiomes romànics. Pel que fa a la morfologia, totes les llengües romàniques distingeixen, en el nom, dos gèneres (masculí i femení, el neutre del llatí no ha perdurat) i dos nombres (singular i plural). En totes hi ha els dos articles, definit i indefinit, inexistents en llatí. En francès i en italià també hi ha una forma partitiva de l’article. Hi ha idiomes romànics, com el castellà, que coneixen un sistema de demostratius de tres termes (en relació amb les tres persones gramaticals); d’altres, en canvi, com el francès, en tenen només dos (que indiquen simplement proximitat i llunyania). En les llengües romàniques s’ha desenvolupat un sistema complet de pronoms personals febles, entre els quals n’hi ha dos d’adverbials (en i hi) en totes fora del portuguès, el castellà i el romanès. La morfologia verbal, a diferència de la nominal, és rica: les desinències verbals indiquen la persona, el nombre, el temps, l’aspecte i el mode. Malgrat l’abundància de formes sintètiques, també hi ha força temps compostos, formats amb un verb auxiliar. Pel que fa a la sintaxi, les llengües romàniques són més analítiques que no pas el llatí, el mot hi és menys autònom. La declinació nominal llatina hi ha desaparegut del tot excepte en romanès, llengua en què es conserva parcialment, i per tal de substituir-la funcionalment s’ha desenvolupat molt l’ús de les preposicions. Pel que fa a l’ordre dels mots dins la frase, la seqüència subjecte-verb-objecte és la més habitual. Aquest ordre bàsic es pot alterar en la majoria de les llengües en determinats casos, però sense arribar mai a la llibertat d’ordenació dels elements de la frase pròpia del llatí clàssic. Quant al lèxic, en les llengües romàniques, fora del francès, és molt productiu a l’hora de crear mots nous el procés morfològic de la derivació. La composició també es fa servir força, però menys que en els idiomes germànics. El vocabulari romànic es compon de mots bàsics provinents del llatí i de manlleus de diferents llengües distribuïts de manera desigual pels diversos idiomes.
EL CANTÓ DELS GRISONS DE SUÏSSA
🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
El cantó dels Grisons, el més gran i el menys poblat de Suïssa, és un món a part. Encara que s’anomena el país de les cent cinquanta valls, ningú no ha pensat mai en comptar les seves muntanyes n’hi ha massa; Compartimentada, dividida, partida, estava destinada a ser particularista en un país que ja no és senzill. Aquesta diversitat es fa evident en el fet que la seva població parla tres llengües: un dialecte alamànic, l’italià i el romanx, quarta llengua nacional de Suïssa, que s’ha conservat especialment a la vall superior del Rin i a la de l’Inn. El factor unificador dels Grisons es troba en la meravellosa bellesa de les seves muntanyes i valls, en la puresa del cel i en el pintoresc dels seus pobles.
La capital, Chur, la “Cúria” romana, és un poble alegre amb les seves cases grises decorades amb baranes de ferro en grade de ferro forjat des de la riba del Rin fins al turó coronat amb el castell del bisbe. El Rin encara té aquí tota l’impetuositat de la joventut, però els vessants que el voregen ja estan plantats de vinyes que produeixen un vi afruitat i molt agradable al paladar. Chur és en realitat l’única ciutat dels Grisons, les altres ciutats mai no superen la mida d’una gran ciutat de mercat. No és casualitat que gairebé tots els seus pobles siguin centres turístics de renom. La seva ubicació és magnífica, enmig de boscos de làrix, com Flims, en una àmplia vall dominada per belles muntanyes, com Davos, a la vora d’un llac maragda, com St-Moritz. I molts més es podrien esmentar: Arosa, Lenzerheide, Pontresina, Schuls-Tarasp Tampoc es podria dir si la seva estada és més agradable a l’estiu o a l’hivern quan la neu cobreix les pistes i les transforma en una terra meravellosa: pluges d’esquí. Malgrat la popularitat del turisme, els Grisons han conservat el seu caràcter autèntic. Entre Zernez i la vall de Müstair es troba el Parc Nacional, on la natura es deixa sol i que és un dels paisatges més bonics de Suïssa. Tres valls marquen el caràcter italià del cantó: la de Poschiavo, la vall de Bregaglia i la Mesolcina, i justifiquen el que s’ha dit dels Grisons, que eren una Suïssa en miniatura.
Coira (Chur), l’antiga “Curia Raetorum” dels romans, capital del cantó dels Grisons, es troba a l’encreuament dels camins del coll. 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Sortint d’aquest país tan especial per l’eixamplament de la vall del Rin, arribem primer a Sargans, una barrera natural i fortalesa dominada per un castell amb una esvelta torre. No gaire lluny, a l’oest, ens espera el llac Wallenstadt. És potser el més romàntic dels llacs suïssos. Les seves aigües blau-verdoses tenen la quietud i la transparència dels llacs llegendaris. Pocs pobles a les seves ribes, però amb pendents pronunciats, herbats al principi i després boscosos, que acaben amb la barrera rocosa i irregular del Churfirsten. És una regió silenciosa, melancòlica i suau.
Castell de Tarasp, Baixa Engadina 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Passat el Kerenzerberg, un petit coll des del qual es veu gairebé tot el llac Wallenstadt, la vall de Linth s’enfonsa, profunda i estreta, entre altes parets rocoses. Obrint només cap al llac de Zuric, forma una unitat molt diferent: és el cantó de Glaris, tant pastoral com industrial. Les altes muntanyes que donen al riu estan tallades per unes precioses terrasses que els pobles van aprofitar de seguida per construir les seves cases. A la més assolellada d’aquestes terrasses, Braunwald distribueix els seus xalets i hotels connectats amb la vall per un vertiginós funicular.
Glaris, seu del cantó, i Vorder-Glärnisch (2331 m) 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Glaris, la capital, és una petita ciutat tranquil·la que cobra vida cada any a la primavera amb la “Landsgemeinde”, una gran assemblea de tots els ciutadans del cantó. S’empelten unes petites valls laterals a la del Linth. El més pintoresc és Klöntal, amb les seves pastures, boscos i un petit llac de truites. El coll de Klausen, que acaba a Altdorf a prop del llac de Lucerna, connecta la regió de Glaris amb la regió del Gotthard, proporcionant així una segona sortida d’aquest cantó de vessants costeruts.
Soglio, al sud del cantó dels Grisons. 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Font: Otto Siegner, Office du Louvre, Fribourg, Suisse,
BELLATERRA.CAT 