Feeds:
Entrades
Comentaris

Bellaterra, 8 de gener de 2025

El Sr. José Monllor respectava molt el treball de cambrer i el portava amb molt d’honor, li agradava la feina tot i que era molt feixuga, moltes hores. Ell sempre ens deia que la feina s’havia de fer bé i estimar-la, sinó millor canviar” (Alícia Monllor, la seva filla)

Vídeo de l’Hotel Restaurant La Rotonda:

José Monllor Javaloyes, gran professional de sala del desaparegut Hotel Restaurant La Rotonda, Passeig de Sant Gervasi, 51, Telef. 2470400 (Barcelona), va néixer a Alacant, el dia 12 de juny de l’any 1921

José Monllor premiat per Juan Antonio Andreu, propietari de l’Hotel Restaurant La Rotonda de Barcelona

Una vegada arribat a Barcelona, a l’edat de 24 anys,  José Monllor començà a treballar al Restaurant de l’Hotel La Rotonda, passant per La Rotondita (el restaurant de luxe de la casa), La Terrassa (el restaurant tocant l’Avinguda Dr. Andreu i el Tramvia t), els 4 salons de banquets i el Gran Saló dels Tapissos de la Casa Reial, on s’organitzaven els més importants events de la ciutat, que comunicava amb el jardí central La Pèrgola,  lloc d’èxit on es celebraven els dinars i sopars d’estiu. Inoblidable fou el balcó interior del Gran Saló, lloc on es situaven els músics per amenitzar les noces i banquets d’elit.

José Monllor Javaloyes en un dels diferents salons de banquets de l’Hotel La Rotonda de Barcelona

Prejubilat als 62 anys, els anys 70, quan La Rotonda ja s’havia convertit en hospital, allí portava el bar-restaurant, on dinava el personal i els acompanyans dels malalts ingressats a l’hospital, però el Sr. Monllor i els seus companys no recordaren aquesta última etapa professional como satisfactòria, ja que aquell Hotel de Luxe La Rotonda es convertí en una clínica de malalts terminals, que tan tristos moments va aportar a tothom.

El Sr. Monllor estava molt orgullós de treballar a La Rotonda, era molt treballador i tothom l’estimava molt”

Brigada de sala de La Rotonda a les escales del Restaurant La Rotondita

Una bonica anècdota que recorda la seva filla Alícia, és que el seu pare posava injeccions als seus companys, una pràctica que l’havia après a la mili, quan el van destinar a la infermeria.

Alícia: El pare era un apreciat treballador i molt responsable. Una vegada el van trucar per oferir-li anar a treballar a l’Hotel Ritz, amb intenció de promocionar-lo, però no va volgué, “perquè no li agradaven els canvis”.

Asunción Monllor: “Els empleats de l’Hotel Restaurant La Rotonda rebien de la direcció un passe permanent i gratuït per pujar al Tramvia Blau, Funicular i Parc d’Atraccions del Tibidabo”

Professionals de Sala (José Monllor, segon per l’esquerra) a Jardí La Pèrgola que comunicava amb el Gran Saló dels Tapissos de la Casa Reial

Asunción Monllor: Quan el pare feia el torn que sortia a la tarda, li anavem a recollir amb la mare i pujàvem amb el Tramvia Blau i el Funicular i gaudiem del Parc d’Atraccions del Tibidabo…”era el nostre parc favorit”. Sempre ho explico a tothom, ja que per a nosaltres era normal anar-hi amb total facilitat.

Saperas, el primer Maître, amb quatre dels seus cambrers (José Monllor és el primer per la dreta)

Tots els hotels de luxe de Barcelona els anys 60: La Rotonda, Arycasa, Avenida Palace, Colón, Manila, Presidente i Ritz.

Bellaterra, 8 de gener de 2025

Carrer de la UAB 📷 CEDIDA

LLUÍS TORRES|Aprofitant uns dies sense escola ni universitat, els gestors de l”EMD de Bellaterra han netejat (segons el veïnat han arrasat amb tota la vegetació i un munt d’arbres del talús i voral de la carretera a l’UAB, un tram que bordeja el Turó de Sant, des del carrer 1 fins el 13.

Segons publica l’EMD, al seu falç canal BELLATERRA TV, aquests treball han inclòs la poda i tala d’alguns arbres amb risc de caiguda, així com l’estassada d’arbustos que creixien sense control, una actuació, diuent, que té com a objectiu principal reforçar la seguretat i prevenir incendis, aixi  com protegir les zones habitades properes del Turó de Sant Pau.

🎥 Vídeo d’Elisensa Clascà 👇

https://youtube.com/shorts/4ESSSZe2oaM?si=ZbhY1uOzTq_QS6xD

Diuent el gestors de l’EMD “anomenats ecologistes”, que s’ha finançat amb l’aportació econòmica addicional de l’Ajuntament de Cerdanyola i el pressupost de manteniment de l’espai públic de l’EMD.

Aquesta radical actuació no justifica que el Torrent de Can Domènec que comunica amb el Parc de La Font de la Bonaigua estigui plè d’arbres caiguts, vegetació sense control i tubs de la comesa elèctrica trencada. Això sí és un perill i una deixadesa enorme, perquè tot i les denúncies públiques, els gestors de l’EMD miren cap a una altre banda i passen de llarg. Tot plegat penòs i manca de profunda professionalitat.

Bellaterra, 6 de gener de 2025

Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona, 1968

Josep Garcia Fortuny, recorda el Restaurant Finisterre de Barcelona:

Dels anys 1966-7, recordo vagament que a la Carta hi havia un plat compost d’una taronja buidada i farcida, crec de llagosta, napada en salsa Cardinal i glasejada a la salamandra.

Referent a la brigada d’aquells anys, recordo:

-Xef: Belmonte, però com que sempre l’anomenaven pel cognom mai vaig saber el de pila.

-2n. de Cuina. Eugenio Garcia Magdalena Baixet d’estatura. Gallec i viu a Gràcia. Va acabar la seva vida professional a la Clínica Quirón. El (12/10/2024), va complir 99 anys, per tant va néixer el (12/10/1925).

Personalment, sempre guardaré un bon record d’ell perquè fou una bona persona.

Tomas Rocamora. Era el de la “parrilla” (la prussiana que hi ha havia darrera la porta de la cuina). Era alt d’estatura. Home mes aviat de poques paraules, però correcta.

-Un tal Garcia, baixet que parlava castellà i no massa agradable.

-A l’hivern hi anava un Cap de Partida vermell de cara, que sempre feia la temporada d’estiu a Vichy Català. No recordo el nom. Era alt.

Pepito, el pastisser, que anava amb moto. Segons deia, el seu pare havia estat de pastisser al Majestic quan estava de xef, crec que en Julià del Reno, en el 1954-, segons recordo que havia comentat.

També vaig conèixer el García, (Director del Restaurant), quan donava voltes pel restaurant i que quan anava una mica carregat, explicava que havia estat perseguit per la Gestapo o cosa semblant.

També recordo el senyor Casas (el primer Maître), molt alt i elegant.

A la Sala hi havia un ajudant no recordo el nom que amb els anys fa ser co-propietari del restaurant “Petit París”, c./ París, 196. Crec que avui ja no existeix.

RESTAURANT FINISTERRE (1943-1994)

El Finisterre passarà a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel, fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.

Els promotors d’aquest restaurant van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní. El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell del carrer hi havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients.  La decoració del menjador, situat a l’entresol, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes. Una gran terrassa coberta, que s’estenia sobre la vorera de Villarroel, completava l’establiment.


Restaurant Finisterre de Barcelona, el dia de la seva inauguració, desembre de 1943

El cronista Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió.
A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina. A començaments dels vuitanta Ferran Adrià va treballar un temps al Finisterre abans de recalar a El Bulli de Roses.

Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.

El xef Josep García Fortuny, (primer per la dreta), i Fernando “Ferran Adrià”, (tercer per l’esquerra) l’any 1981 a la Masia Castell Arnau de Sabadell 📷 Josep Garcia Fortuny

Josep García Fortuny ha publicat articles científics i de divulgació. El 1992, després de quatre anys d’investigació va veure la llum Todo el bacalao a su alcance. El 1994 va publicar un receptari propi, La cuina del bacallà a Catalunya. El 2013 publicà en versió digital l’obra Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya. Un capítol oblidat de la nostra història.


Font: Josep Garcia Fortuny, Barcelofília, Wikipèdia




Bellaterra, 5 de gener de 2025

«Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.»

Els Reis d’Orient, il·lustració del pintor Antoni Utrillo

Després que Jesus va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:

On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren:
A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
I tu Betlem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
de les principals viles de Judà,
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble.

Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella i els encaminà a Betlem dient-los:

Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents:

Or, encens i mirra.
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

Els Reis d’Orient a la façana de la Basílica de la Sagrada Família de Gaudi

Fugida a Egipte

Quan els savis se n’hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué:

Lleva’t, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo.

Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se’n va anar cap a Egipte i s’hi quedà fins a la mort d’Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D’Egipte he cridat el meu fill.

Matança dels infants de Betlem

Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l’edat que calculava pel que li havien dit els savis. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies:

A Ramà se sent un crit,
plors i grans planys:
és Raquel que plora els seus fills,
i no  que la consolin,
perquè ja no hi són.

Retorn d’Egipte

Després de la mort d’Herodes, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep, a Egipte, i li digué:

Lleva’t, pren el nen i la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui volien matar l’infant.
Josep es llevà, prengué el nen i la seva mare i va tornar al país d’Israel.
Però quan va sentir a dir que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi. Advertit en somnis, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure en un poble anomenat Natzaret. Així es va complir allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

Font: Editorial Claret

Bellaterra, 4 de gener de 2025

Espectacle Somriu el Nadal a la Plaça del Doctor Robert de Sabadell

LLUÍS TORRES|Avui, és l’últim dia per gaudir en família el LLAMINER espectacle SOMRIU EL NADAL, a la plaça del Dr. Robert de Sabadell

Bellaterra, 3 de gener de 2025

LLUÍS TORRES|Jaume Queralt és un artista català, nascut a Tarragona l’any 1949, és conegut per les múltiples facetes com les de pintor, poeta, assagista i activista social. El recordem per la seva assistència al món de l’art del desaparegut Cercle Comtal, actual Fundació Vila Casas i el Restaurant La Taula de Barcelona, on va donar un bonic dibuix al carbó.

El pintor Jaume Queralt donant un dibuix seu al bellaterrenc Francesc Pérez i Torres

Professor de l’Escola de Belles Arts de Perpinyà i col·laborador en revistes i diaris amb articles, a més d’haver escrit nombrosos llibres d’art i poesia.

Als 23 anys es va formar com a pintor a l’Escola d’Art de Tarragona ia les obres hi ha una exploració del seu interior plasmada en quadres.  Crida l’atenció les seves pintures centrades en les nines de porcellanes, fent del , un artista molt particular.

Artista precoç

Jaume Queralt va néixer a Tarragona el 1949. Amb tot just 5 anys va mostrar la seva atracció pel dibuix i la pintura.  Mentre estudiava Batxillerat, els seus professors del Col·legi La Salle es van adonar del seu talent i van animar els seus pares a deixar anar la seva vocació.  Així va començar la formació artística acadèmica, primer a l’Escola Taller d’Art i Disseny de Tarragona, per passar després per l’Escola Massana i el Cercle de Sant Lluc a Barcelona.

Acabada la seva formació el 1972, Queralt es va convertir en pintor professional, tasca que no ha abandonat i que amb gran èxit ha seguit actualment en actiu, investigant i evolucionant constantment la seva obra.

«Queralt no pot deixar de pintar, pinta cada dia com una manera d’expressar la seva ànima, no podria viure sense pintar, cada pinzellada és per a ell una necessitat primordial.  Pensa que una obra d’art transcendeix més enllà de la vida de les persones i del mateix pintor i que a l’obra està integra l’esperit de l’artista al voltant d’una possible eternitat»

Exposicions nacionals i internacionals, així com reconeixements i premis, n’avalen la trajectòria de Jaume Queralt

Per això, les exposicions de Queralt sempre generen una gran expectació.

«L’exposició a la Galeria d’Art de la Catedral Tarragona es pot catalogar d’extraordinària i espectacular, que va sorprendre els espectadors, que van veure obres molt clàssiques, personals i característiques, juntament amb altres d’un estil més recent i innovador; però, sempre, mostrant el seu gran domini dels colors, la geometria perspectiva i la llum», segons va declarar Enric Batalla, -director i comissari de l’exposició-, al Diari de Tarragona, el 8 de novembre de 2024.

Font: Diari de Tarragona

Bellaterra, 3 de gener de 2025

LLUIS TORRES|El pintor Antoni Utrillo, dibuixant, pintor i il·lustrador català va néixer a Barcelona el 1867 i va morir a la seva mateixa ciutat natal el 10 d’octubre del 1944.

Antoni Utrillo i Viadera per Ramon Casas📷 MNAC

Utrillo va ser un pintor format a l’estudi d’Antoni Caba i després a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, de la qual Caba n’era director.  Va ser becat per la Diputació de Barcelona a París (1886), on va treballar als tallers dels pintors Coutois i Louis Collin.  El 1888 va participar a l’Exposició Universal de Barcelona.  Va partir d’un simbolisme social;  però va derivar cap a un convencionalisme reflectit en molts dels seus retrats.


Va ser cofundador i va formar part de la primera junta directiva, amb Joan Llimona (pintor) i el seu germà Josep Llimona (escultor), amb Alexandre de Riquer, Dionís Baixeras i altres, del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893) i va formar part de la  junta permanent de la Unió Catalanista (1898).
Es va dedicar al cartell, a la il·lustració i la decoració mural.  A partir de 1908, va realitzar diversos viatges per Itàlia, Suïssa, Alemanya, França i Anglaterra.  Després va marxar a Amèrica i va residir a la República Argentina, a Buenos Aires.

Els Mags d’Orient, il·lustració d’Antoni Utrillo

En tornar (1916), la Primera Guerra Mundial va impedir que acceptés la invitació per exposar la seva obra a Nova York.  El president de la Mancomunitat de Catalunya, Prat de la Riba, li va concedir la plaça de cap de protocol i en desaparèixer aquesta institució, ho va ser de la Diputació de Barcelona fins al 1926 i després, cap de compres fins a la seva jubilació el 1936.

Bellaterra, 3 de gener de 2025

Calendari laboral 2025 📷 BETEVÉ

Calendari laboral 2025 a Catalunya: tres possibles ponts i 11 festius entre setmana

Hi haurà quatre caps de setmana llargs i l’únic festiu que caurà en diumenge serà el 12 d’octubre

El calendari laboral de 2025 ja ha estat publicat al Butlletí Oficial de l’Estat i recull un total de 12 dies festius, nou dels quals es gaudiran de manera conjunta a tot l’Estat espanyol.

A Catalunya hi haurà 13 festius en total l’any vinent, segons que va aprovar el Departament d’Empresa i Treball, després que CCOO, UGT, FOMENT  i PIMEC, els agents socials i econòmics més representatius van ser informats de la proposta de calendari en el marc del Consell de Relacions Laborals de Catalunya.

11 festius entre setmana

Dels 13 festius aprovats pel 2025, n’hi haurà onze que seran entre setmana. A més, hi haurà tres possibles ponts: per l’1 de maig, Sant Joan i l’Onze de setembre.

Tots Sants i el dia de la Constitució cauran en dissabte, aquest últim, però farà un cap de setmana llarg gràcies a la Immaculada, que l’any passat va caure en diumenge i aquest any vinent serà un dilluns.

L’únic festiu que caurà en diumenge serà el Dia de la Hispanitat, el 12 d’octubre.

A la Vall d’Aran el 26 de desembre, Sant Esteve, serà un dia feiner, però el 17 de juny serà festiu.


Calendari de festius laborals 2025:

Cap d’Any: 1 de gener, dimecres

Dia de Reis: 6 de gener, dilluns

Divendres Sant: 18 d’abril, divendres

Dilluns de Pasqua: 21 d’abril, dilluns

Dia del Treball: 1 de maig, dijous

Festa d’Aran: 17 de juny, dilluns (festiu només a la Vall d’Aran)

Sant Joan: 24 de juny, dimarts

L’Assumpció: 15 d’agost, divendres

Diada Nacional de Catalunya: 11 de setembre, dijous

Tots Sants: 1 de novembre, dissabte 

Dia de la Constitució: 6 de desembre, dissabte

La Immaculada: 8 de desembre, dilluns

Nadal: 25 de desembre, dijous

Sant Esteve: 26 de desembre, divendres

Font: 3Cat

Bellaterra, 29 de desembre de 2024

S’ha posat punt final definitiu a la presència de la sala de jocs i apostes a Badia del Vallès, municipi molt proper a Bellaterra

L’ex Goldenpark de Badia del Vallès

Els representants del saló de joc Goldenpark que es trobaven al carrer Saragossa han lliurat les claus del local a l’Ajuntament i cessen la seva activitat a Badia del Vallès. Així doncs, una vegada finalitzada la vigència del contracte, la sala d’apostes deixa de funcionar abans que s’acabi l’any 2024, tal com es va comprometre l’alcalde, Josep Martínez Valencia, que considera  el tancament “un èxit en la defensa del comerç de proximitat de Badia i de les activitats comercials positives per a la ciutadania”.

El contracte d’arrendament del local de Saragossa, 7,  es va iniciar l’1 d’abril de 2017 amb una durada fins a l’1 de gener de 2020, prorrogable fins a l’1 de gener de 2025, com a màxim. Al ple municipal de 27 de febrer de 2019 es va acordar impedir l’increment quantitatiu i qualitatiu d’aquesta activitat.  dinamització comercial de Badia del Vallès i es va indicar que “no seran susceptibles de renovació els contractes relatius als locals destinats a sales de jocs i/o jocs d’atzar, tenint en compte els greus perjudicis que aquesta activitat pot comportar per als joves i per les persones en risc d’exclusió social i en la determinació de l’Ajuntament d’impedir l’increment quantitatiu i qualitatiu d’aquesta activitat”.

L’empresa gestora va presentar un recurs per continuar exercint l’activitat el màxim de temps previst inicialment que, segons van informar els serveis jurídics de l’Ajuntament, va haver de ser acceptada fins a la finalització de la pròrroga.

Durant aquell any, l’Ajuntament havia comunicat l’empresa, als mesos de gener i agost, que no hi havia possibilitat de renovació de contracte en atenció a la normativa comercial vigent al municipi. Amb el lliurament de les claus del local, finalitza definitivament la  activitat de la sala de jocs del carrer Saragossa

L’Ajuntament diu que generen problemes de convivència i fomenten el risc d’addicció de la població

Creada fa gairebé 50 anys durant el franquisme, Badia del Vallès té el 99% dels locals comercials de titularitat municipal.

L’Ajuntament de Badia no vol que hi hagi salons de jocs als seus carrers i ara acaba de tancar l’últim establiment d’aquest tipus que hi havia a la població. A més, n’ha prohibit que se’n puguin obrir de nous. Asseguren que genera mala convivència i fomenta les addiccions en zones amb més pobresa i població més vulnerable.

Ara es treballa perquè no s’obrin nous salons de jocs ni sales de bingo en els municipis fronterers com Barberà del Vallès.

Font: 3Cat, Ajuntament Badia del Vallès

Bellaterra, 27 de desembre de 2024

Alfredo Di Lelio , de nen, tenia moltes ganes de treballar i una forta passió per l’art culinari que el va portar a l’èxit i la fama mundial començant per un petit restaurant familiar a la Piazza Rosa, al costat de l’actual galeria Column.

Tot va començar quan la seva dona Inés va donar a llum el seu primogènit.

La dona estava molt esgotada després de donar a llum al petit Alfredo II i el seu marit, preocupat per la seva salut, va fer tot el que va poder per ajudar-la a recuperar forces amb aliments sans i nutritius.
Va ser aquí on va néixer la idea del plat que després es faria famós arreu del món. Amb les seves pròpies mans va preparar fettuccine barrejat amb sèmola i amanit amb mantega fresca i parmesà. Després va dir una pregària a Santa Anna (protectora de les dones que pareixen) i va servir aquest plat a la Inés dient-li: “Si no t’agraden me les menjaré!”.

Actors que varen assistir al restaurant Il Vero Alfredo Di Stéfano

Ella no només se’ls menjava amb plaer, sinó que fins i tot li va suggerir que els afegeixés a la carta del seu petit restaurant.

En el destí d’Alfredo aquests dos “naixements contemporanis”, el seu fill i la “rossa” , com ell anomenava amorosament la seva fettuccine, han estat des de llavors el punt fort de la seva fama mundial.
El seu treball incansable, combinat amb una gran il·lusió, va aconseguir atraure clients d’arreu del món.

Els coberts d’or
Cedit a Alfredo Di Lelio per Douglas Fairbanks i Mary Pickford

Una altra etapa decisiva en el seu viatge d’èxit i satisfacció va ser la seva trobada amb Douglas Fairbanks i Mary Pickford , els dos famosos actors americans de cinema mut, que, després d’haver tastat els seus suculents i originals plats durant la seva lluna de mel a Roma, al seu restaurant de Via della Scrofa on va obrir l’any 1914, li van regalar dos coberts d’or, un homenatge a la seva amable i càlida acollida.

Silvia Zizzo a la porta principal del restaurant Il Vero Alfredo Di Roma

Es tracta d’una forquilla i una cullera d’or massís gravada amb una dedicatòria: “A Alfredo el Rei dels fideus” , llegida per tots els il·lustres que van tenir l’honor de tastar el Majestic Fettuccine amb aquests coberts del “rei del gust a la taula”. .
Van passar els anys i va ser el torn de la guerra que va suposar un punt d’inflexió en la vida d’Alfredo.

Alfredo I va decidir retirar-se de l’escena, deixant el seu lloc al seu digne hereu, Armando, com Alfredo II, al restaurant de via della Scrofa. Gràcies a l’experiència adquirida al llarg del temps al costat del seu pare i amb la seva personalitat indubtablement carismàtica, sempre acollia els seus clients amb un somriure esplèndid que s’obria sota el seu bigoti “Umberto”, els mateixos que després es convertirien en el símbol d'”Alfredo”.

El restaurant de Piazza Augusto Imperatore, 30

L’any 1950 Alfredo I va decidir recuperar les regnes inaugurant un nou restaurant a la Piazza Augusto Imperatore, 30, on actualment continua la tradició familiar, duta a terme primer pel seu fill Armando, que venia del restaurant de Via della Scrofa, i posteriorment per el seu fill Alfredo III juntament amb la seva germana Ines Di Lelio .

De pare a fill, de fill a nét, així és com la família Alfredo es va convertir en una autèntica dinastia.
Alfredo III, de fet, heretant la inspiració del seu avi i pare, té el mèrit d’haver continuat dignament el camí traçat pels seus predecessors, portant el nom d’aquest històric restaurant al món.

Il Vero Alfredo

Piazza Augusto Imperatore, 30

00186 Roma

☎️ + 39 06 687 8615