Aquest Fòrum Bellaterra (amb entrada lliure) serà força interessant perquè Josep M Riba, -actual president de la Unió del Veïnat- , i els 4 ex presidents, Gemma Subirà, Jordi Macarulla, Joan Ros i Jordi Simó, faran un repàs de les actuacions fetes a Bellaterra al llarg dels 75 anys de l’entitat veïnal UVB, que aprofitaran per explicar els nous projectes pel nostre poble.
Font: Fòrum Bellaterra
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat 20h. al Centre Cívic de la Plaça Maragall, Agenda Bellaterra, Chus Cornellana, dijous 17 febrer, Fòrum Bellaterra |
-L’edificació i els seus jardins estava fins ara en mans de l’Ajuntament de Barcelona
-El Govern ha aprovat destinar aquest espai a seu representativa i centre de relació institucional
El Govern ha donat llum verda aquest dimarts a la cessió gratuïta “de domini i lliure de càrregues i gravàmens” del Palau de la Pedralbes i els seus jardins, fins ara en mans de l’Ajuntament de Barcelona.
D’acord amb el text aprovat, aquest espai —ubicat íntegrament al districte de les Corts de Barcelona— es destinarà a seu representativa i centre de relació institucional de la Generalitat. D’aquesta manera, l’administració catalana passa a ser la nova propietària de la finca urbana amb una superfície de 73.160 m2, per la qual cosa n’assumirà totes les despeses de manteniment. Aquest edifici i els jardins s’incorporaran a l’Inventari General de Béns de la Generalitat de Catalunya.
Font: El Punt Avui
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat La Generalitat es converteix en propietària, PALAU DE PEDRALBES |
No us heu preguntat mai per què el febrer té 28 dies o 29, i quants habitants de Bellaterra han nascut en anys de traspàs?
No hi ha res fruit de la casualitat, tot té la seva explicació i cal remuntar-se a època romana. Juli Cèsar ja sabia que l’any tenia 365 dies i que calia sumar un dia més cada quatre anys. En la reforma juliana del calendari, tots els mesos tenien 30 dies i els cinc que en sobren els van posar alternats al llarg de l’any: gener, març, maig, juliol i setembre. Com els últim tres mesos es van quedar amb 30 dies, li van treure un dia al febrer i el van afegir al novembre.
Gener: 31; febrer: 29; març: 31; abril: 30; maig: 31; juny: 30; juliol: 31; agost: 30; setembre: 31; octubre 30; novembre: 31; desembre: 30.
La següent reforma arriba poc després, amb Octavi August, i és la distribució de dies que ens ha arribat fins avui dia.
Quan August va demanar al Senat tenir el nom d’un mes es va situar tot just darrere del juliol, nom que prové de Juli Cèsar. Es diu que August no acceptava que el juliol tingués 31 i dies i el seu mes, 30. Aleshores, la solució va ser senzilla: treure un dia del febrer i posar-lo a l’agost. Com que coincidien 3 mesos amb 31 dies (juliol, agost i setembre), la solució va ser desplaçar un dia del setembre a l’octubre i un del novembre al desembre.
Així és com el pobre febrer s’ha quedat amb 28 dies. Ara bé, en anys de traspàs és el beneficiat i cada quatre anys té 29 dies.
Dites del mes de febrer, i comencem per la Candelera:
– Quan la Candelera riu, el fred és viu.
– Quan la Candelera plora, el fred és fora; tant si plora com si riu, ja ve l’estiu.
– Suplicant a la Candelera o deixant de suplicar, tres mesos d’hivern ens queden per passar.
Un mes que acostuma a ser fred:
– Febrer assolellat, febrer gelat.
– Fred de febrer, pitjor que el de gener.
– Flor de febrer no va al fruit/no va al graner. – – – – Mal auguri si no fa fred.
I ara amb precipitacions:
– Pluja de febrer, comiat de l’hivern
– La neu de febrer marxa com un gos llebrer.
– Si trona pel febrer, molt mal en ve.
– Febrer té fama de ser un mes boig – El febrer, de cap a cua l’ha de fer.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat el segon mes de l'any del calendari gregorià., FEBRER|Ja som al febrer |
“Les obres iniciades a mitjans de gener d’aquest 2022 duraran uns 12 mesos i un pressupost d’1.212.476,27 euros”
Les obres de rehabilitació de la Torre Vermella, situada al carrer de Sant Ramon 122, ja han començat i està previst que s’allarguin durant els propers 12 mesos. L’edifici, que es convertirà en la seu de l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC) i de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC) també acollirà dues oficines de nova creació: la del Voluntariat i la d’Atenció Turística de Cerdanyola. Està previst que tots aquests serveis s’ubiquin a la planta baixa de l’edifici, que també comptarà amb una sala d’espera, diferents despatxos, un punt d’informació, lavabos, una sala d’usos múltiples i un vestíbul.
A la primera planta hi haurà una sala d’actes que ocuparà la nau central de l’edifici i també uns lavabos. I es recuperarà l’espai del soterrani per fer-lo servir de magatzem, un espai office per al personal i també uns lavabos d’ús intern.
El projecte executiu contempla conservar el màxim d’elements decoratius (dibuixos, sanefes, fusteria, paviment hidràulic…) d’un edifici que al llarg dels anys ha patit moltes transformacions i intervencions i que està catalogat com a Patrimoni Municipal. La construcció de la Torreu Vermella s’atribueix a l’arquitecte Gaietà Buïgas cap al 1879 com a encàrrec de la família Planas i Casals.
D’altra banda, s’actuarà a la part exterior de l’edifici per fer-lo accessible amb la construcció d’una rampa d’accés a la cantonada que dona a la plaça de la Torre Vermella. A més, la tanca modernista que delimita el terreny amb el carrer Sant Ramon es mantindrà i també alguns elements de la zona ajardinada com ara l’olivera i l’estructura de columnes que formen una pèrgola geomètrica. Es recuperarà la bassa de pedra que hi ha a la part posterior.
Història de la Torre Vermella de Cerdanyola del Vallès
Dins de la gran varietat de cases d’estiueig que es construïren a Cerdanyola des de final del segle xix, la torre Vermella, que deu el seu nom al color dels maons utilitzats en las façanes, fou un dels primers i més singulars edificis. Construït cap al 1879 per una família benestant barcelonina, els germans Planas i Casals, en un solar de grans dimensions (agrupació de 8 parcel·les de Can Banús), L’edifici és quasi simètric, amb planta baixa i semisoterrani rectangulars i pis amb planta de creu llatina amb cadascun dels braços cobert per una teulada de dos vessants molt pronunciats. El caraner de la coberta està decorat amb una crestaria de ceràmica i en el creuer hi ha un panell que representa un drac. Al final de cada braç de la creu hi ha una terrassa i la façana acaba en un frontó amb un òcul central i un pinacle superior.
L’edifici presenta un ampli repertori historicista amb barreja d’elements medievals i clàssics. Entre els primers es troben la línia de merlets esglaonats que ressegueix quasi tot el perímetre de la façana de la planta baixa, els guardapols de les obertures amb motllura de reminiscències gòtiques o la torre a nord-est de planta quadrada que es transforma en octogonal. Com a elements que remeten al món clàssic trobem diversos medallons incrustats en la façana com el cupido de la cara nord de la torre o els caps femenins del porxo sud.
La utilització del maó vist l’acosta als edificis que van protagonitzar el salt cap al modernisme com l’Editorial Montaner i Simón projectada el 1879 per Domenech i Montaner al carrer Aragó 255 de Barcelona, o els diversos edificis de L’Exposició Internacional de 1888 a la Ciutadella de Barcelona com el Castell dels Tres Dragons o l’Umbracle.
La tanca del carrer Sant Ramon es realitza amb la mateixa tècnica d’obra vista de maó ceràmic i reprodueix elements presents a la casa com el fris de prismes piramidals o el guardapols que abraça dues finestres.
Actualment la casa i el jardí estan dividits en sentit nord-sud i els accessos es realitzen pels porxos de les façanes laterals. A l’oest el porxo és semicircular amb la barana de la terrassa superior que continua el remat de merlets. La porta és de vidre i ferro forjat amb element de temàtica floral. A l’est el porxo és quadrat, amb una estructura més lleugera modificada amb la introducció d’un pòrtic de perfils d’acer.
La Torre Vermella va ser bastida l’any 1879 amb els criteris de l’arquitectura eclèctica pròpia d’aquell període, per bé que incorporant-hi alguns elements medievalistes .
La urbanització de la zona del carrer de Sant Ramon (antic camí de Cerdanyola a Sant Cugat), que es va conèixer com el “barri de Dalt”, s’havia iniciat vers l’any 1828 amb la construcció de cases en aquest carrer en uns terrenys propietat del mas Serraparera. Posteriorment s’hi van realitzar nous processos constructius, especialment durant les dècades del 1860 i 1880.
Font: Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Wikipèdia
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat TORRE VERMELLA DE CERDANYOLA|Acollirà l’Oficina d’Atenció Ciutadana, una sala d’actes polivalent i altres dependències municipals |
Rebo “amb il·lusió” (que diria el Mas Polònic) la notícia de la creació a Bellaterra d’un parc que, sembla, es dirà Parc de la Bonaigua, i que, a més serà Metropolità.
És del tot engrescador que el nostre entorn es nodreixi despais protegits per a gaudir, però se m’obren tot un seguit de preguntes que m’agradaria que algú me les respongués. Potser són preguntes que molta gent es fa, potser no són totes les preguntes que caldria fer o potser son preguntes que la gent que no es fa preguntes se les pot fer seves. Les detallaré una per una i a veure què en surt.
Primera pregunta: Qui ha decidit el nom de Parc de la Bonaigua? Cert que existeix la Font de la Bonaigua, però això només és un bocinet la de la zona compresa. Hi haurà algú que l’ha batejat, oi?
Segona pregunta: Per què Parc de la Bonaigua? Pot semblar la mateixa pregunta que l’anterior, però el matís està en que si el parc porta aquest nom, la contradicció és que la Font de la Bonaigua no existeix. Va existir, sí, fa molt i molt de temps, però les filtracions la van condemnar. I fins i tot ja aleshores el biot de la carretera que passa per sobre de la font i que lEMD va tenir a bé destapar de la mala herba, no pas per recuperar la fon sinó per indicar el lloc, donava més bona aigua que la mateixa Font de la Bonaigua.
Tercera pregunta: Per què Parc de la Bonaigua? Ja hi tornem! Sembla la mateixa pregunta que les anteriors a no ser que aquesta fa referència a que tot el seu traçar correspon al Torrent de Can Domènec. Així hi consta en els plànols topogràfics i fins i tot hi ha recorreguts assenyalats. Busqueu a Google Torrent de Can Domènec.
Quarta pregunta: El traçat del parc és un corriol? Qui ha tingut a bé endinsar-se, i ho dic així perquè hi ha trams per on costa de passar (a menys que no s’hagin arreglat) observarà que el traçat segueix la torrentera. Caldria saber quina superfície tindrà, si els boscos que fan llinda amb el torrent es compten com a parc i si seran transitables.
Cinquena pregunta: Qui tindrà cura del parc? A Bellaterra patim allò de les fronteres de municipi. Per exemple: hi ha zones boscoses abandonades que ni el municipi de Sant Quinze ni el de Cerdanyola es posen dacord a netejar i mantenir. Aquest parc transita per 2 municipis i 1 EMD (Barcelona – Cerdanyola del Vallès – EMD Bellaterra). Quan dic Barcelona és perquè molta gent es creu que la Universitat és de Cerdanyola i algun il·lús de Bellaterra. No, la universitat és, com consta en el seu nom i grafisme (UAB) Universitat Autònoma de Barcelona. Seràn capaces aquestes entitats polítoco/administratives de coordinar el manteniment del parc?
Sisena pregunta: Per què no s’ha fet un concurs de noms pel parc? No és pas que m’oposi a un nom concret, però crec que la participació del veïnat fa que es senti més implicat en el projecte i per tant s’el faci seu. Fora fàcil pensar que el nom més apropiat seria Parc de Can Domènec, però entenc que és un cognom propi que dona relleu a la masia que hi havia abans, masia que es va enderrocar quan feren la universitat. Posats a pensar també hi ha la Font del Carme, per dir un altre nom o potser Vall Moranta, que és la planura que arrenca de l’estació de Bellaterra i va enllà d’enllà cap a la serralada de Collserola. Sense donar-hi massa voltes ja tenim tres possibles toponímics Parc Metropolita Can Domènec, Parc Metropolità Font del Carme, Parc Metropolita Vall-Moranta.
Setena pregunta: S’ha tingut en compte el grau d’humitat d’aquest parc? Aquesta pregunta pot semblar absurda ja que de tots es sabut que un torrent és una zona humida, però el cert és que Bellaterra compta amb l’únic tram mínimament urbanitzat d’aquest futur parc; em refereixo precisament a la Font de la Bonaigua. Fins a la dècada dels 60 la font era un indret excel·lent per anar-hi a jugar, però us parlo d’un temps remot en que Bellaterra era preeminentment un lloc d’estiueig i per tant, la obaga de la font convidava a passar-hi llargues estones. El canvi climàtic produït sobre tot per la barrera de pol·lució que va generar l’autopista, va fer que Bellaterra deixes de ser una zona de clima sec per a ser una d’humit. Això va afectar la Font de la Bonaigua. Amb les Festes Majors dels 80 es va voler recuperar i allí es feien els concursos de paelles, però poca cosa més. Tampoc els jocs d’infants que s’hi van posar van animar la concurrència, per no dir el mal estat dels accessos i el tancament de la font (aigua no potable) que van fer de la font un lloc poc atraient. Per tant, i tornant a la pegunta, caldrà tenir molt en compte el clima del parc per dissenyar-ne la seva estructura i el seu us.
Vuitena pregunta: Per què no sha contemplat com a prioritari el túnel sota la BV-1414? No és una obra complexa ja que el traçat del túnel seguiria el mateix que el del torrent. Per dir-ho duna altre manera, primer hi havia el torrent i desprès hi van fer la carretera. Serà que aquesta depèn de la Diputació i aquesta no vol entrar en el projecte? Per a mi és una peça clau del parc, tant pel que fa a la connexió lliure de trànsit cap a les dos grans zones escolars com pel Circuit de Ronda de tot Bellaterra connectant el parc amb la zona de Sant Quirze, passant pel barri de Sant Pau, seguint el Camí Verd i de nou connectar amb el parc, i això sense pràcticament ni tocar l’asfalt.
Novena pregunta: S’exposarà el projecte a l’opinió pública? L’Ajuntament de Barcelona s’ha fet un fart d’exposar projectes a l’opinió pública dels barris i trobo que és un bon sistema. Però vull anar més enllà i demanar que, si es fa, es presenti quelcom més que planells, que s’exposin fotos i fins i tot alguna maqueta. Que l’exposició pública sigui un bon reclam perquè la gent de Bellaterra es faci seu el projecte.
Desena pregunta: Servirà de res aquest article? Això ni jo mateix us ho puc contestar. Ho deixo a les vostres mans.
Ignasi Roda Fàbregas
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat "El futur Parc Metropolità de la Bonaigua", Bellaterra Opina, Ignasi Roda |
Les baranes de fusta de protecció del Camí dels Enamorats, (com les existents a la Via Verda), no es van instal·lar per evitar accidents i caigudes al barranc de la Bonaigua, tot hi estar presupostades.
Quim Oltra, portaveu d’ERC, va demanar a l’últim ple de de la Junta del Veïnat de l’EMD, que Ramon Andreu fes públic el que es va pagar per la reforma del Camí dels Enamorats de Bellaterra.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat FACTA NON VERBA X BELLATERRA|L'EMD segueix sense dir quan va pagar per la renovació del Camí dels Enamorats |
Ramon Puig i Artigas (Barcelona, 1967), més conegut pel seu nom artístic, Werens, és un grafiter, pintor, il·lustrador i dissenyador gràfic sabadellenc.
ImpaktesVisuals és l’aparador d’un corrent d’avantguarda artística sense precedents, l’StreetArt.
Espai d’exposició i programació periòdic difusióinternacional, ImpaktesVisuals pot entendre’s com un projecte de creació artística i laboratori d’idees.
Un espai on crear lliurement i mostrar propostes artístiques en un ambient distès, inspirador i eclèctic que aporta a l’artista medís tècnics i experiència.
A demés, en les seves setmanals sessions de mostra artística global esdevé un aparador dels Dj’s de l’escena actual, de referència a la Comarca.
Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona entre 1987 i 1992, on va obtenir el títol de disseny gràfic, i l’any 1993 va viatjar a Londres per especialitzar-se en tipografia al London College of Printing i en il·lustració i tractament d’imatges per ordinador al Middlesex Polytechnic (1994).
També es va formar en disseny d’embalatge (1994), noves tecnologies (1997) i veejing (2007). Des de l’any 1991 ha exposat ininterrompudament en galeries d’art catalanes, espanyoles i d’arreu d’Europa, així com a Bali.
El Museu d’Art de Sabadell conserva obra seva i li va dedicar una exposició retrospectiva el 2015.
Sol treballar per sèries o projectes, que engloben grafits però també pintures, il·lustracions o treballs gràfics, generalment sota una mateixa temàtica.
Concep el grafit com una manera d’acostar l’art a la gent, de millorar el paisatge visual i l’entorn urbà, en oposició a les ciutats grises, buides i sense vida.
La seva obra ha evolucionat d’una temàtica punk, passant pel món dels djs, fins a projectes on representa de manera seriada elements del món natural i vegetal com les abelles o, sobretot, les flors, un tema recurrent des del 2006 i amb el qual va preparar la mostra Wild Flowers (2012) o bé Florsss! (2009).
A banda del grafit, Werens ha treballat altres camps com la il·lustració, el disseny gràfic, les projeccions audiovisuals.
També ha il·lustrar llibres, com el conte d’Antoni Dalmases Dúiem la carta i… (2012).
El 2015 el Museu d’Art de Sabadell li va dedicar una exposició retrospectiva, per on van passar més de 12.000 persones. L’any 2016 va ser autor, junt amb la ceramista Maria Bosch, d’un plat d’art per al Memorial Àlex Seglers.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat grafiter, CULTURA|Visitem l'exposició de Werens, il·lustrador i dissenyador gràfic sabadellenc., pintor |
Publicació mensual de l’Orfeó Català i òrgan d’aquesta entitat, apareguda a Barcelona del 1904 al 1936 i, novament, a partir del 1984.
A la primera època fou impresa als tallers de L’Avenç fins el 1918, i des d’aquest any a diversos tallers més, com Henrich, SA. Fou dirigida per Lluís Millet i publicà assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i, des del 1929, discogràfica, etc. Entre els seus principals col·laboradors, figuraren Felip Pedrell (autor de la sèrie d’articles Músics vells de la terra), Francesc Pujol, Gregori M. Sunyol, Eduard López-Chávarri, Josep Subirà, Blanca Selva, Josep Rafael Carreras i Bulbena, Francesc Baldelló, Vicenç Maria de Gibert, Joan Llongueres, Frederic Lliurat, Wanda Landowska, Albert Schweitzer, Lluïsa Bosch i Pagès, Joan Salvat, Henri Collet i Higini Anglès, entre altres. El 1984 hom en reprengué la publicació. La direcció d’aquesta segona època és constituïda per J. Comellas (director), Ll. Millet (director musical) i P. Artís (editor). És editada pels Consorcis del Palau i del Liceu, que contribueixen també al seu finançament, per bé que la major part d’aquest és cobert mitjançant les subscripcions i la publicitat. El contingut, a diferència de la primera etapa, és més de divulgació que no pas musicològic, i hom concedeix una atenció preferent a la música clàssica i a la vida musical dels Països Catalans, per bé que hom hi dóna cabuda també a d’altres gèneres i a esdeveniments d’àmbit internacional. Des del 1990 manté una col·laboració estable amb l’emissora de ràdio Catalunya Música, i passà a anomenar-se Catalunya Música/Revista Musical Catalana.
Quaranta-vuit anys després del darrer número de la primera època o etapa antiga de la «Revista Musical Catalana» (juny del 1936) va renéixer com l’au fènix la revista de referència musical a Catalunya. Era el mes de novembre del 1984.
Enguany ens plau anunciar-vos que des de l’Arxiu Digital del Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC), qualsevol interessat pot consultar i descarregar-se totalment de franc els números de l’RMC entre els anys 1984 i 2017 (Arxiu Digital) D’aquesta manera i complementant l’accés digital als números de la primera època disponibles a l’Arxiu de Revistes Antigues de Catalunya (ARCA) posem a l’abast de tothom una font d’informació musical ingent accessible en suport digital.
L’aturada de l’RMC a causa de la guerra i la clausura definitiva pel règim franquista van deixar un buit de gairebé cinquanta anys d’absència de la publicació mensual dirigida per Lluís Millet i Pagès. En el que llavors s’autodefinia com el «Butlletí Mensual de l’Orfeó Català», s’hi publicaren assaigs i articles musicològics de gran qualitat, que en feren la revista més important de la musicologia catalana del seu temps: crítica musical, seccions bibliogràfica i discogràfica, actualitat musical nacional i internacional, etc.
La represa el 1984 d’aquesta històrica capçalera fou dirigida per Jaume Comellas (director), Lluís Millet i Loras (director musical) i Pere Artís (editor). En aquesta època moderna l’enfocament de la Revista manté l’esperit de l’antiga, tot i que el contingut –a diferència de la primera etapa– és més de divulgació que no pas musicològic.
En aquesta nova etapa, l’RMC ha experimentat una transformació constant, d’acord amb els canvis, les col·laboracions i els nous paradigmes que l’han fet evolucionar fins al seu aspecte actual. Dirigida per Jaume Comellas fins al 2011, Mercedes Conde n’agafà el relleu fins fa ben poc, ja que Albert Torrens la dirigeix des del setembre del 2019. Durant aquests mandats, s’han iniciat fins a cinc èpoques, la darrera i sisena època la tardor de 2019, on en cada una d’elles s’ha apostat per la innovació i la consolidació del projecte amb una millora i ampliació de continguts, redisseny gràfic i la immersió definitiva a la nova realitat digital, aspectes que han fet que l’RMC torni a ser una publicació de referència i pionera, ja no només de l’àmbit musical català, sinó també del periodisme cultural en general.
A l’interior de les pàgines de les diverses èpoques de la nova etapa de l’RMC es troben, per exemple, seccions mítiques d’opinió, com “Mikrokosmos” de Pere Artís, “Tangents” de Jordi Maluquer, “Ars Subtilior” de Xavier Chavarria o “Variacions Sense Tema” de Lluís Millet i Loras, que transporten als debats i reflexions del moment corresponent sobre l’actualitat musical catalana. No menys destacables, i fidels a cada número publicat, es pot gaudir de la secció “Scherzando”, d’humor gràfic, protagonitzada pel dibuixant Cesc, així com de la secció de mots encreuats “Música Encreuada” d’Eduard V. Patsi, o de les recomanacions discogràfiques i bibliogràfiques de cada moment.
Als diferents exemplars de l’RMC de cada època també es troben, amb signatura d’investigadors, professors, divulgadors i especialistes de diversos àmbits –com Carles Lobo, Mònica Pagès, Pere-Andreu Jariod, Ana María Dávila o Francesc Cortès, entre d’altres–, reportatges i dossiers extensos sobre la història de la música catalana, figures cabdals de la música universal, sobre musicologia en general i diversos temes d’actualitat musical, com l’adaptació del món de la música al paradigma digital o les noves tendències dels espectacles de música clàssica o òpera.
Una altra part fonamental d’aquesta nova etapa són sens dubte els continguts d’actualitat musical a Catalunya, amb un repàs exhaustiu de les novetats dels artistes, músics i personalitats destacades del món de la música, tant catalans com internacionals, així com dels festivals de música de l’estiu a casa nostra i de tota la programació en general que s’anuncia al país.
No es poden deixar passar seccions singulars que han nodrit de valor afegit l’RMC, com “Paper d’Assaig”, elaborada per Miquel Desclot, Narcís Comadira i Jordi Cornudella; “Escenaris del Món”, que ens traslladen a una visita als millors teatres i sales de concerts del món, o els articles que disseccionen de manera minuciosa directors d’orquestra o compositors de tots els temps.
Finalment cal destacar d’aquest període, la col·laboració en moments concrets de la publicació amb Catalunya Música o l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), que donen una perspectiva transversal de l’actualitat musical amb altres canals i institucions de l’àmbit de la música del país.
ACCEDEIX A L’HEMEROTECA DE LA REVISTA MUSICAL CATALANA CLICANT AQUÍ
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat creada l'any 1904, Cultura, Revista Musical Catalana |
✍️ Si us plau, firma aquests petició!! Més de 500 persones ja l’han fet solidariament amb Change.Org, la major plataforma de peticions del món
El passat dia 2 de febrer, mentre passejaven lligat al petit Niko, com cada tarda pels carrers de Bellaterra, tres gossos deslligats i sense morrió, -almenys dos d’ells eren de raça potencialment perillosa-, van sortir totalment descontrolats d’una casa ocupada del Carrer Pi i Soler, i dos dels gossos van atacar violentament al petit Niko fins a causar-li la mort, sense que la persona propietària hagués adoptat cap de les mesures legalment establertes en relació amb aquests gossos.
Sol·licitem que les autoritats competents adoptin les mesures necessàries per evitar que cap altre gos mori per l’atac dels gossos de races perilloses que van deslligats i sense morrió per Bellaterra, amb total impunitat.
Volem que la mort del petit Niko serveixi per evitar que aquests gossos tornin a atacar a altres gossos o en el pitjor dels casos a infants o adults que passegin tranquil·lament per Bellaterra.
✍️ Si us plau, firma aquests petició!! Més de 500 persones ja l’han fet solidariament 👇👇👇👇
Font: http://www.change.org
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat BELLATERRA LLIURE D'ATACS DE GOSSOS, Descansa en pau Niko, firma aquesta petició, Si us plau |
Des de Bellaterra.Cat el nostre condol als seus familiar i amic.
L’Ernest era amic del bellaterrenc Frederic Roda. Joan Fàbregas, que va morir l’any 1953, era l’avi dels germans Roda. Ernest va demanar consell i ajuda a Frederic Roda, director de l’ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona), quan va endegar l’Agrupació Maragall. Era pels anys 60.
A Bellaterra es feia teatre gràcies a Frederic Roda. Més tard, Ignaci Roda va tenir una relació molt entranyable, i recorda la seva amistat amb el pare com una cosa bona i cabdal pel seu desenvolupament com a director de teatre.
Ernest Naté, figura clau del teatre santcugatenc, va morir el dimarts 1 de febrer als 89 anys. Naté va ser director de diversos muntatges de l’Agrupació Maragall, que es feien a la petita sala parroquial al Monestir als anys 60, i on es van formar actors com Joan Fàbregas, Joan Llamas o Pere Pahissa.
L’Agrupació Maragall va ser considerada com la millor agrupació teatral de Catalunya.
També fou mentor i ajudà a la formació d’actrius com Tània Sàrrias, Sílvia Servan o Marta Uxan. Ernest Naté va fer un teatre innovador pel seu temps i compromès. Posteriorment, va fer muntatges al Teatre de la Unió i amb la secció teatral de l’Esbart.
Diverses personalitats del món del teatre han expressat el seu agraïment per la tasca que va realitzar. “La família del teatre està en deute amb un dels personatges claus en la configuració històrica i cultural de la ciutat”, ha manifestat la directora santcugatenca Dolors Vilarassau.
Font: Televisió de Sant Cugat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat figura clau del teatre santcugatenc, IN MEMORIAN: Mor Ernest Naté als 89 anys |
BELLATERRA.CAT 