Nova planificació de les obres del pont de Bellaterra sobre les vies dels FGC
La Diputació de Barcelona, titular de la carretera BV-1414 i del pont sobre les vies dels FGC, ha informat d’una actualització en la planificació de les obres que s’hi estan duent a terme.
Durant l’execució de la primera fase, consistent en el desviament dels serveis existents (gas, aigua, electricitat, telecomunicacions i enllumenat), s’han produït diversos retards que han fet necessari reprogramar el calendari d’actuacions.
Al llarg del mes de novembre, es continuarà treballant en aquests desviaments, ara a la vorera del marge dret de la carretera (vorera sud), amb pas de trànsit alternatiu durant tota aquesta fase. Fins al moment, ja s’ha completat el desviament del servei de gas i l’obra civil de Telefónica. Actualment s’està treballant en el desviament de l’aigua potable, i a continuació es procedirà amb els serveis d’enllumenat i línia elèctrica.
Ateses les dates pròximes a les festivitats de Nadal i la incertesa sobre la finalització exacta d’aquests treballs, la segona fase —que inclourà l’eixamplament del tauler del pont i comportarà el tall total de la carretera— s’iniciarà un cop passades les festes, amb data prevista per al dilluns 12 de gener de 2026. Aquesta fase tindrà una durada estimada de 10 setmanes i es preveu un itinerari alternatiu senyalitzat per als vehicles.
Mentrestant, l’EMD de Bellaterra, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès continuen treballant conjuntament per definir mesures de mobilitat i senyalització que minimitzin les afectacions.
Per a vianants i ciclistes, el recorregut recomanat per accedir a l’estació de Bellaterra o a la plaça del Pi continua sent la Via Verda. S’ha demanat a l’Ajuntament que habiliti una il·luminació provisional per millorar la seguretat d’aquest tram.
Som conscients de les molèsties que aquestes obres poden ocasionar, però es tracta d’una actuació necessària per disposar d’un pont més segur, més ample i totalment renovat.
“La gastronomia és un art que s’ha de concebre amb creativitat i sentiment” “Sempre he considerat a Ramon Cabau el meu mestre; em va inspirar enormement a l’hora de fer un pas endavant i involucrar-me de ple en el món de la cuina”
L’establiment va esdevenir un emblema del bon menjar i la cuina tradicional al barri de Gràcia. L’any 2018 Valls va jubilar-se i el local va ser traspassat al grup Miguelitos
Pere Valls Isart, creador del Restaurant Bilbao de Gràcia, Barcelona|TESTIMONIOS PARA LA HISTORIA
PERE VALLS ISART
“Crec que el vi és indispensable per completar un bon àpat i m’agrada tenir cura de la seva elecció i conservació” “El país ha entrat en una situació complicada, en part resultant d’una espiral creada per un consumisme abusiu. Durant els darrers anys hem pensat que érem un país de rics i no hem sabut tocar de peus a terra” “Em sento desencantat de la política, i sospito que també n’està la immensa majoria de ciutadans, cosa que queda palesa amb l’alt grau d’abstenció electoral” Amb més de 50 anys d’història al seu darrere, el Restaurant Bilbao ha sabut mantenir-se com un dels locals més reconeguts de la ruta gastronòmica de Barcelona. Distanciat de modes efímeres, aquest racó familiar continua mantenint viu l’esperit de les fondes de sempre i ofereix una cuina tradicional però posada al dia. No en va, Pere Valls i Isart, propietari i ànima del Bilbao, recorda que tota la seva vida ha estat vinculada al món de la restauració. “Durant molts anys la meva família regentà la fonda que hi havia a Els Hostalets de Pierola, municipi d’on sóc originari i on també, amb anterioritat, la meva àvia havia gestionat el casino del poble. No fou fins al 1953, quan la difícil postguerra encara es feia notar, que amb els meus pares decidírem traslladar-nos a Barcelona a la recerca de noves oportunitats.”
La família Valls-Isart adquirí un local situat al carrer Perill del barri de Gràcia, on inauguraren un bar. “Es tractava d’un negoci familiar que dúiem entre tots i que, inicialment, funcionà com a un bar de barri on es servien cafès, begudes i, ocasionalment, algun plat per a la clientela habitual.”
Detall del Restaurant Bilbao |CEDIDA
Al cap d’uns anys, Pere Valls agafà el relleu generacional i, conscient de les possibilitats que tenia aquell negoci, apostà per endinsar-se plenament en el terreny culinari. “La gastronomia era quelcom que sempre m’havia atret, quelcom que havia viscut i que comprenia des de la meva infantesa. Probablement per aquesta raó vaig adonar-me que calia anar una mica més enllà i que fóra bo i necessari que l’establiment s’obrís camí en aquest camp.”
Casualment, en aquella època Pere Valls acostumava a freqüentar el restaurant Agut d’Avinyó, circumstància que li va permetre entrar en contacte amb el seu fundador, el carismàtic i entranyable gastrònom Ramon Cabau. “Arran de conèixer-lo, vaig poder comprovar en primera persona tot allò que sempre s’ha dit d’aquest eminent personatge: que Cabau era un pou de ciència, una persona innovadora i plena d’idees que va saber convertir el seu restaurant en tota una institució a la Barcelona dels anys 70.” Conscient que Ramon Cabau era un enamorat de la cuina ben feta i dels productes de primera qualitat, Pere Valls es deixà amarar pels seus coneixements. “De les converses que vaig mantenir amb en Ramon vaig aprendre’n moltes coses, però especialment recordo haver-ne tret la conclusió que la gastronomia és un art que s’ha de concebre amb creativitat i sentiment. Sempre vaig considerar a Ramon Cabau un mestre, una persona que em va inspirar enormement a l’hora de fer un pas endavant i involucrar-me de ple en el món de la cuina.”
El Bilbao practica una cuina tradicional i elaborada que, durant els primers 18 anys, es va sustentar en l’experiència i el savor faire de la mare del senyor Valls, a qui més tard ell mateix substituí. “M’agrada molt cuinar i he gaudit durant molt dedicant-m’hi; però, a mesura que passen els anys, arriba un moment en què un mateix necessita prendre’s les coses amb una mica més de calma. Per aquest motiu, des de fa uns 13 anys, a casa nostra hi treballa un cuiner procedent de l’Escola de Restauració que ha sabut comprendre i mantenir viu l’esperit del Bilbao. Es tracta d’una persona jove, amb qui mantinc una bona entesa, que amb empenta i professionalitat sap aportar tocs de modernitat sense apartar-se del caràcter tan arrelat dels nostres plats.”
La carta del Bilbao es composa de clàssics imprescindibles i inamovibles que porten anys delectant al comensal. Però, cada cert temps, Pere Valls sorprèn amb noves aportacions, plats que es renoven o creacions sorgides arran dels productes de temporada. “M’entusiasmen algunes receptes clàssiques de la gastronomia catalana, com és el cas de l’escudella i la carn d’olla –que mai no deixaré d’oferir en temporada d’hivern–, els pèsols ofegats amb cansalada i botifarra negra, el trinxat o el cap i pota. També m’interessen altres plats tradicionals com la cua de bou al vi negre, el cabrit al forn, el turbot amb alls o el llamàntol a la planxa. Per altra banda, al Bilbao també ens agrada aportar una espurna d’innovació a les nostres receptes, tot i que sempre hem fugit de mescles indesxifrables. Ens complau que el client pugui distingir cada un dels ingredients i ens dediquem a fer una cuina directa que no emmascara els productes essencials de qualsevol plat. Per aquest motiu, a la nostra carta hi figuren opcions com ara les múrgoles amb foie i tòfona, el timbal de pop, els ous ferrats amb foie i Pedro Ximénez o la tatin amb poma caramel·litzada amb Calvados.”
Un altre dels distintius del Bilbao és la seva extensa bodega, que reuneix al voltant de quatre-centes referències. “Considero que el vi és indispensable per completar un bon àpat i m’agrada tenir cura de la seva elecció i conservació. El nostre celler emmagatzema caldos de diverses denominacions d’origen. Particularment sento una especial predilecció pels negres de Ribera del Duero i pels blancs que s’elaboren a Catalunya, especialment els del Priorat.”
Malgrat que els sectors de l’hoteleria i la restauració són dels més forts de la nostra economia, la crisi també hi està arribant. “En el transcurs de la meva trajectòria professional no m’ha tocat altre remei que haver de sobreviure a tres o quatre crisis econòmiques importants.
Malgrat això, em sembla que cap dels moments de recessió que hem experimentat al llarg de la història recent ha causat tants perjudicis com l’actual. En el nostre cas particular, tot i que continuem omplint el restaurant, hem notat una clara davallada en la despesa que fan els nostres clients. Ara la gent té molt més en compte el preu a l’hora de l’elecció d’un plat o d’un vi que no pas abans. Crec que el país ha entrat en una situació complicada que, en part, és el resultat d’una espiral creada per un consumisme abusiu. Durant els darrers anys hem pensat que érem un país ric i no hem sabut tocar de peus a terra. Per altra banda, també penso que les mesures que està prenent el Govern central per tal d’encarar l’actual situació econòmica no són les encertades.
Em sento desencantat de la política, i sospito que també n’està la immensa majoria de ciutadans, cosa que queda palesa amb la massiva abstenció electoral que es produeix des de fa un temps.”
Amb una clientela devota que ha fet del Bilbao el seu punt de reunió, i amb d’altra que s’hi acosta motivada pel que explica el boca-orella, aquest restaurant acull, sobretot, persones que aprecien una bona cuina i un bon producte. Assíduament visitat per personatges de l’àmbit de la cultura, l’art, l’espectacle o la política, el Restaurant Bilbao és un local emblemàtic que ha sabut conservar la seva idiosincràsia i, sense caure en tendències transitòries, continua mantenint un aire afable de cafè antic. Però, “si alguna cosa fa possible que el client es senti com a casa és la importància que donem als petits detalls i a l’atenció”, un tracte amigable, humà i professional que Pere Valls i el seu fidel equip mantenen amb cadascun dels seus parroquians.
Font: Testimonios para la historia (22-09-09), Àngel font
Compartim un article de Caterina Úbeda Oltra aparegut a la revista d’història catalana Sàpiens, articles que recorden el 50è aniversari de la mort de Franco i reflexionen sobre el gir dels joves cap a la dreta?
Des que la nova ultradreta ha aprofitat l’ús de les xarxes socials per difondre el seu missatge, hem sentit declaracions que vinculen els joves amb l’extrema dreta i fins i tot amb el franquisme. Però, quanta veritat hi ha en tot això? I què diu l’extrema dreta sobre el dictador?
Text de CATERINA ÚBEDA OLTRA
El 10 de desembre de 2024, l’usuari Capitán Bitcoin va publicar un fil -que posteriorment va ser esborrat- a la xarxa social X (abans Twitter) que recordava un dels “assoliments” de Francisco Franco, “un dictador controvertit amb un llegat que pocs coneixen a fons, ignorat per la dreta, demonitzat per l’esquerra”. Entre aquests assoliments, Álvaro Pau, nom real de l’usuari, incloïa infraestructures (embassaments), ecologisme (“El franquisme va crear Parcs Nacionals i va establir lleis pioneres de protecció del medi ambient”), Progrés Social (Seguretat Social, pensions, assistència mèdica, prestacions per desocupació), educació universal, habitatge per a tothom i identitat nacional (“va reforçar la idea d’una Espanya unida i estructurada, i va desenvolupar institucions que van impedir” “evitar que el país s’ensorrés en temps de crisi”), i acabava amb una nota sobre les dones: “Tot i que amb les limitacions típiques de l’època, el règim franquista va promoure l’educació femenina a través d’institucions com la Secció Femenina. Va permetre a milers de dones accedir a l’alfabetització i la formació professional, i finalment a la integració al món laboral en dècades posteriors.”
El Capità Bitcoin, que té 549.431 seguidors a X, és un dels anomenats fatxatubers (“Fatxa” és feixista en català), persones que utilitzen les xarxes socials per transmetre les seves idees seguint el camí habitual de la dreta, basant-se en l’estratègia de la mentida i les notícies falses, especialment en temes relacionats amb els anomenats tabús culturals, com el feminisme i les feministes, la violència de gènere i el col·lectiu LGTBIQ. Molt bé, el Capità Bitcoin és una excepció en relació amb Franco, que no sol formar part dels discursos dels fatxatubers, només en comentaris que destaquen els mals del món (en referència al president espanyol, Pedro Sánchez), el pitjor dels quals sol ser la seva política de Memòria Històrica.
ElValleNoSeToca
Aquest tema va tenir un moment destacat a les xarxes quan es va exhumar el cos de Franco del Valle de los Caídos, l’octubre del 2019. En aquell moment, es va crear #EIValleNoSeToca, l’etiqueta utilitzada pels grups d’extrema dreta per criticar aquesta acció. VOX, que va votar en contra de l’exhumació, va fer alguns tuits al respecte sense gaire resposta. Un d’ells va ser un vídeo d’un minut de l’eurodiputat Jorge Buzadé, publicat des del compte oficial del partit a Madrid, en què es parlava del jaciment com “un monument que forma part del Patrimoni Nacional” i en què s’afirmava que el partit vol “reconciliació”.
“Tot i que hi ha representants individuals que ho fan, VOX, com a partit, no reivindica oficialment ni explícitament el franquisme”, afirma Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en moviments ultres. “Fuerza Nueva, als anys setanta, per exemple, era neofranquista, però avui dia l’ultradreta no es dedica a lloar Franco. VOX no reivindica el franquisme, pocs grups ultres reivindiquen una genealogia històrica. Els votants de Donald Trump no tenen una edat d’or que si els permetin mirar al passat, els votants de Marine Le Pen no exigeixen un retorn al règim de Vichy. La reivindicació del passat té un pes limitat a l’extrema dreta, ara la tenen les anomenades batalles culturals, com el feminisme i la immigració. Mireu el cas d’Aliança Catalana: el seu camp de batalla són els musulmans, i això mou molt les classes socials”, afegeix Casals.
Orgullosos de la història
A “Mitos y cuentos de la extrema derecha”, l’historiador italià Steven Forti escriu que, per a VOX, la història d’Espanya és una “epopeia extraordinària” en què l’esdeveniment històric clau és la Reconquesta. “Dóna molt poca importància a esdeveniments de la història contemporània com la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura franquista”, i recorda que, des del 2018, el programa del partit inclou la frase “Hem de retre homenatge conjuntament a tots aquells que, des de diferents perspectives històriques, van lluitar per Espanya”. I un punt més. La historiadora Matilde Eiroa San Francisco i la investigadora i analista de xarxes socials Mariluz Congosto van examinar 64.000 tuits publicats des del compte oficial de VOX entre el 14 de gener de 2014 i el 25 de maig de 2022, i en van trobar seixanta-set que apel·laven a Franco, trenta-nou dels quals feien referència a l’exhumació del cadàver del dictador. Entre els tuits sobre història, hi havia afirmacions com ara “A VOX estem orgullosos de la nostra història”, un orgull “concretat en personatges com els Reis Catòlics o la conquesta d’Amèrica”, en paraules d’Eiroa San Francisco.
Tanmateix, Forti —com Eiroa— també especifica que el fet que VOX no al·ludeixi al franquisme no vol dir que no faci «un ús ideològic i partidista de la dictadura». Tots dos també se centren en les xarxes socials, que són clau per difondre el missatge d’extrema dreta. Forti subratlla que la novetat més important del fenomen que anomena ultradreta 2.0 és que «la capacitat d’utilitzar les noves tecnologies digitals li ha permès (…) fer viral el seu discurs i (convertir) les seves idees (…) en acceptables o, encara més, de sentit comú per a una gran part de la població».
(Inserir al final de la pàgina 116)
●EL DILEMA
Feixisme, sí o no?
En alguns mitjans de comunicació, debats polítics i campanyes electorals, el concepte de feixisme és molt present. «Però té sentit utilitzar-lo —fins i tot si parlem de política o d’estratègies feixistes— per definir la nova extrema dreta del segle XXI i, fins i tot, règims autoritaris en diferents latituds?», és la pregunta que es planteja Steven Forti a Extrema Derecha 2.0.
Per a l’historiador, si s’utilitza tant, i de vegades de manera «indiscriminada», hi ha el risc de fer un flac favor al concepte de feixisme, «de buidar-ne el significat històric».
La lliçó d’història.
Aquest domini de les tecnologies digitals és també la manera com l’extrema dreta ha arribat al sector de votants més jove, els grans usuaris de les xarxes —el 86%, en el grup d’edat de 12 a 17 anys, i el 91%, en el grup d’edat de 18 a 30 anys, a tot Espanya, segons dades de l’estudi Xarxes Socials 2025, de LAR, l’organització internacional que representa la indústria de la comunicació, la publicitat i el màrqueting digital. «Això, però, no vol dir que els joves siguin franquistes», remarca Xavier Casals.
Una afirmació compartida per Jordi Pérez, que ha estat professor d’història a secundària i batxillerat durant gairebé quaranta anys. “El règim de Franco és un dels temes més llargs del programa d’història de segon de batxillerat, s’estudia a fons i s’inclou a la prova d’accés. Però per als joves és molt llunyà i els costa imaginar-se’l. Potser sentireu alguns comentaris com ara ‘Ah, doncs els franquistes -o Franco- també van fer coses bones’, però això no vol dir res”,
Casals també ho pensa i veu el pas del temps com un factor clau per entendre aquestes afirmacions: “Per als que tenim una certa edat, el franquisme té un punt físic, el vam viure. Però per a una persona de quinze o vint anys és una etapa molt llunyana, que va passar fa cinc dècades. A més, la transmissió del passat en l’àmbit familiar s’ha diluït o ha desaparegut, i ara hi ha una dimensió tecnològica diferent; els joves tenen la informació “que els arriba a través de les xarxes”, diu Casals. I afegeix: “La idea que els joves ho trivialitzen perquè estan influenciats per l’extrema dreta no és certa, ho trivialitzen perquè no en són conscients”. Aquestes afirmacions també les comparteix Miquel. Carceller, professor d’Història a l’Institut Joncar, de Barcelona, i professor d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona.
“Hi ha un gran problema de desconeixement a les aules, i no només del franquisme, sinó de la geografia o l’Holocaust”, explica. “En els darrers anys s’ha tret importància al coneixement i s’ha donat importància al que s’anomenen processos -l’assoliment d’un esperit crític, per exemple- però els processos, sense coneixement, no serveixen per a res. I aquest és el problema: els joves no saben triar perquè no tenen un discurs crític, i per això és tan fàcil que un canalla que blanqueja qualsevol mena de totalitarisme hi coli el seu discurs. El franquisme també hauria de ser obligatori a quart d’ESO. Sempre ho havia estat, però en el currículum d’Educació del 2022 va deixar de ser-ho”, afirma.
Per a Casals, el tema central en el cas dels joves és “la tendència a assumir formes autoritàries de govern”, un gir cap a “l’acceptació de l’autoritarisme” que és global, com explica l’assessor de comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí a “Polarització, solitud i algoritmes”, on recull enquestes de diversos llocs del planeta sobre la generació Z, la dels joves nascuts entre el 1997 i el 2012.
A l’Estat, segons l’estudi del Centre de Recerca Sociològica (CIS) Qualitat de la Democràcia (III), de l’abril de 2025, el 17,3% dels joves d’entre 18 i 24 anys de tot l’estat espanyol consideren que “en algunes circumstàncies, un govern autoritari és preferible a un sistema democràtic”, un percentatge que puja fins al 21,4% en el cas de Catalunya.
Aquest retorn als valors autoritaris forma part del que el periodista i analista britànic Gideon Rachman anomena “l’era dels líders totalitaris”, líders, com ara Donald Trump i Vladimir Putin, “nacionalistes i populistes, que rebutgen el liberalisme i adopten nous mètodes d’autogovern”.
“Són partidaris del que el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, anomena “democràcia il·liberal”, aquells règims on hi ha eleccions, on formalment hi ha llibertats i partits polítics, però on a la pràctica hi ha autoritarisme que limita les llibertats.
En aquesta equació, i quan es parla de joves, també cal tenir en compte la distància que hi ha entre ells i elles pel que fa a l’acceptació del feminisme. Segons l’estudi “Nois, noies i un abisme. Opinions sobre la igualtat i el feminisme”, del juny del 2025, realitzat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el 2024, el 40% dels nois d’entre 18 i 24 anys “estaven d’acord amb el concepte de feminisme”, un percentatge que el 1993 era del 69,3%. En el cas de les noies, la tendència ha estat la contrària: el 1993, el 56,3% de les dones d’entre 18 i 24 anys hi estaven d’acord, i, el 2024, el 80,8%.
“El problema és que hi ha una tendència cap a l’autoritarisme que pot prendre noves formes. En general, l’opinió pública espera el retorn del franquisme entre els joves, i aquest no és el problema, és un altre. El fenomen rellevant és aquest neoautoritarisme i neomasculinisme. Neo perquè són joves que van néixer en democràcia i han viscut en el feminisme”, diu Casals.”
PER SABER-NE MÉS
Els dos llibres esmentats de Steven Forti són imprescindibles: Mitos y cuentos de la extrema derecha (Catarata, 2023) i Extrema derecha 2.0. Qué es y cómo combatirla (Segle XXI, 2021). També podeu llegir Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, de Xavier Casals (Crítica, 2003); La era de los líderes autoritarios, de Gideon Rachman (Crítica, 2021), i Polarización, soledad y algoritmos. Una radiografía de las nuevas generaciones, d’Antonio Gutiérrez-Rubí (Siglo XXI, 2025), i miro el documental La xarxa ultra, que el 2024 va emetre a TV3
“La xarxa ultra”: Com l’extrema dreta s’instal·la al mòbil dels joves:
Desitjant no desaparegui la Llibreria Paper’s de Bellaterra, recordem el quiosc de la Plaça del Pi, enderrocat per l’Ajuntament de Cerdanyola l’any 2011
Federico Mayor Zaragoza (Barcelona, 27 gener 1934 – Madrid, 19 desembre 2024), va ser un polític i diplomàtic català. Membre honorari del Club de Roma, va ser copresident del Grup d’Alt Nivell per a l’Aliança de Civilitzacions. Durant la postguerra va ser alumne del professor Ramon Fuster a l’Escola Virtèlia. Altres companys de l’escola serien noms destacats del panorama polític i cultural del país, com els germans Maragall, Miquel Roca, l’arquitecte Ricardo Bofill i el publicista Lluís Bassat.
Federico Mayor Zaragoza rebent del president Jordi Pujol la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, 1989|Wikipèdia
Federico Mayor Zaragoza fou Ministre d’Educació i Ciència (1981-1982), Director General de l’UNESCO (1987-1999), Catedràtic, intelectual i científic prou conegut, fou alumne de Ramon Fuster i Rabés. En ocasió del 68 aniversari de la nostra Escola ens ha adreçat aquest emotiu record que ens plau de reproduir en aquest Butlleti per a coneixement general, testimoni de com un bon alumne recorda un bon mestre.
Federico Mayor Zaragoza, en el 25 Aniversari de l’Escola Tagore de Bellaterra, publicava aquesta carta recordant al seu estimat mestre Ramon Fuster:
Publicació del 25 Aniversari de l’Escola Tagore de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA.CAT
“El teu record, llum de llunyanes tardes”, Salvador Espriu en “Seqüència”, de “Les hores”.
“Com m’agradaria, amic i mestre meu, tenir-te ara aprop! La teva experiència, el teu coneixement de la docència i de l’aprenentatge, el teu seny, la teva empenta…. M’ajudarien en estes hores de tants mal de cap i d’urgèn-cies als que haig de fer front. Però no te n’has anat del tot: els mestres sempre queden. La memòria dels dei-xebles és la pervivència dels bons mestres. Ens queda la llum del seu magisteri, però sobretot com en el teu cas-ens queda la gran lliçó de l’exemple.
Després d’aquelles llunyanes tardes al Col·legi et recordo lluitador a favor dels ensenyants, de la llengua catalana, de la catalanitat. I, quan Espanya començava a somriure en llibertat, quan Catalunya s’atanssava al que tu tant sommiaves i procuraves es va aturar per què, per qué en aquell moment? el teu caminar d’home de bể. Aleshores s’obria l’ample espai de tots els que t’estimen i que avui t’evoquen en esta publicació commemorativa de l’Escola Tagore.
Et recorden gran, cada dia més, en el mirall del temps.”
Federico Mayor Zaragoza
Font: Publicació 25 Aniversari Escola Tagore, Wikipèdia
Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970), és l’autor de la dita casa ‘Climent Vidal Pons ’ , al número 2 de l’ Avinguda de Joan Fàbregas, Bellaterra.
Detall modernista de la façana de la casa Climent Vidal Pons de Bellaterra
Va obtenir el títol a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1914. Des de la titulació fins al 1954 va ser arquitecte municipal de Manresa. Va ser director del Col·legi Sant Ignaci i professor de dibuix de l´Escola d’Arts i Oficis de Manresa i cap de bombers de Manresa.
Del període modernista es conserva a Manresa el quiosc de l’Arpa (1917) a la plaça Fius i Palà, inspirat en el que va dissenyar Josep Puig i Cadafalch, per a Anís del Mono de Badalona; la decoració de la farmàcia Esteve (1926); la reforma de la Casa Sebastià Tàpias-Lluvià (1908-10). En altres poblacions també va deixar obra seva, com ara la Torre d’en Bernat (1914), la Casa Toribio Garrosset (1914), totes dues de Sant Vicenç de Castellet.
Posteriorment la seva obra és plenament noucentista, entre la qual destaca el Teatre Kursaal de Manresa del 1927.
Obres: A Manresa: Teatre gran Kursaal (1927); Cinema Goya; cases Sagrada Família; farmàcia Esteve (reforma, 1926); Cambril de l’Església Nostra Senyora de Montserrat (1932); quiosc de plaça Fius i Palà (1917); tribuna de l’hotel Sant Domènec (1917); casa Manuel Ribera, carrer d’Urgell: projecte habitatges “Cases Barates”, carretera del Pont de Vilomara (1926); urbanització plaça de la Reforma; pont de la Reforma sobre el riu Cardener; casa Alter, carrer Sant Fruitós; ampliació, reforma i decoració del Teatre Conservatori; pla d’eixample i reforma de Manresa (1934); edifici Pintó, plaça de la Independència; edifici habitatges carrer Casanova (porta cancel·la); Panteó de la família Dr. Planell; casa Clotet (Muralla); reformes casa Lluvià i ampliació casa Devant, passeig Pere III (1936), entre d’altres. A Sabadell, diversos mausoleus al cementiri de Sant Nicolau.
Es va construir el quiosc el 20 d’abril de 1917, per la raó social Salles i Amat i disseny de l’arquitecte manresà Josep Firmat i Serramalera. Substitueix un anterior de fusta obra d’Ignasi Oms.Casa d’Àngel Vilà i Llonch, que va ser alcalde de Sant Vicenç de Castellet entre els anys 1919 i 1921, dissenyada per l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera, sent el constructor Francesc Pons i Piñol (mestre d’obres).Farmàcia Esteve, establiment que fa cantonada entre el carrer Born i la Plana de l’Om. A la façana del Born hiha un aparador emmarcat per fusteria, mentre que la de la Plana de l’Om hi ha una porta central amb petits aparadors a cada banda.
Els restaurants Blanc, Can Edo, El Club, El Galliner, El Pedregar no existeixen des de fa un munt d’anys, sí per l’EMD. FACTA NON VERBA X BELLATERRA🧑🍳
Dibuix de Perico PastorDetall amb 5 restaurants de Bellaterra que no existeixen i l’EMD no rectifica des de fa un munt d’anysTòtem de l’EMD a la Plaça del Pi
“L’Escola de Tagore de Bellaterra va concedir la Flor Natural dels Jocs Florals1980 a Mariona Borràs Pueyo, pel seu treball “Palestina, un poble que no vol morir”
Portada de la publicació de l’Escola Tagore de Bellaterra, dedicada als Jocs Florals 1980
PALESTINA, UN POBLE QUE NO VOL MORIR
A la meva amiga Saada; educadora, responsable i mare dels infants i joves que no tenen família al camp de “Rachidie” al Sud del Liban.
I al meu amic Simón Yuri, Fedaí, periodista, responsable a tot nivell de la zona Sud del Líban.
ATZAR
Quan era a Tir, l’instant en què el sol anava a la posta, en aquell temps, sentia brollar, com una font, una estranya alegria que filtrava molt dintre meu, es deixatava amb tristor i nostàlgia…
La nit, impavida, esdevenia fosca, talment, com si fos una gola de llop: era la por, el dolor, i també l’ardor de reviure una hora profundament viscuda nen altres temps, en altre lloc…
Era com, de sobte, en la tranquil.la tarda, contemplar extasiada una llarga processó…
Als acords de metralla, desfilaven amics de l’ànima, companys, que mai no tornaran, es veien confusos, com dispersats per la mort. i la sang, per l’exili i la follia, amics, profunds vestits d’eternitat…
Era, talment, com si el temps s’hagués deturat…
CANT A UN FEDAÍ
He dormit a prop teu una nit fugissera i espero a la portalada tal com la nit espera….
Quan et somnio, als camps de combat, penso que així t’estimo encerclat de bales, roig de roselles, però viu, com un raig fugisser que ofega l’extermini d’un poble
Necessari és matar per continuar. vivint.
Inscriu-me. en la teva lluita, recorda’m en el teu combat. Escriure el teu nom per carrers i per places… Fedai!, Fedail! … recorda’m. Iluita pel meu fill que és fill del teu poble. Seré l’ombra del teu somni, del teu amor, de la teva lluita, de la nostra guerra. i del nostre poble.
TRAÏCIÓ
Israel, Israel, un bell somni d’infant, una quimera de gran. Qui va ensenyar-me aquest mot? Qui el va parangonar amb la llibertat?
Avui, em sona a cadència d’un màuser, de sang, de mares i fills desvalguts, de morts, de flors i de plors, de runes, de set i de fam…
DELIT
Fill, tu que jugues amb fustes i fang, fas cases. i fas coses que a tu, et semblen grans. Si sabessis com juguen. infants com tu, palestins, ells, ja són “fedaïns”. També tenen mares i molts, no tots, tenen pares, però, ,no tenen cases.
Fill, si sabés que farás quan tu siguis gran.
Fill, no deixis mai de fer allò, que a nosaltres, ens ha quedat per a fer.
VENCEREM
Encara que ens dolgui caminar damunt dels nostres màrtirs, AVANÇAREM!
Faren ben dur el braç, més potent el puny; així, els àgils projectils arribaran més lluny sense que res ens deturi. AVANÇAREM!
Caminarem, de bell nou, cap al Sud. I comptarem els que som. AVANÇAREM!
A poc a poc construirem les cases, llaurarem els camps, plantarem plataners, amb suors, i llàgrimes, pels que no hi són, que jauen ben arrapats sota terra. AVANÇAREM!
Després, farem sonar els tambors, ballarem, cantarem, fins que l’alba de bell nou ens cridi per viure. VENCEREM!
Si volguéssim llistar els compositors més representatius de cada país d’Europa, difícilment s’ometria el de Georges Enescu (1881-1955) quan penséssim en Romania.
George Enescu i el seu alumne de violí Yehudi Menuhin 📷 CEDIDA
JOSEP M. CODINA ✍️ Com Manén, Mendelssohn, Saint-Saëns i d’altres, la trajectòria d’Enescu –durant dècades presentat com a “Enesco”– va ser intensa ja des de la seva infantesa. Va entrar a estudiar al Conservatori de Viena el 1888, s’hi graduà el 1893 i des del 1895 prosseguí la formació al Conservatori de París, on es graduà el 1899. Des d’aleshores va viure entre París i Romania la seva trajectòria dividida entre les vessants de concertista –sobretot violinista, però també pianista– i compositor. Va guanyar múltiples premis i esdevingué un dels grans noms del panorama musical de la primera meitat del segle XX.
L’estrella no podia passar desapercebuda a l’aleshores corresponsal de la «Revista Musical Catalana» a París, Joaquim Nin, que ja el març del 1906 explicava que “ohí, ab veritable plaher, a n’en Georges Enesco, l’eminent y jove violinista rumà, interpretant la gran Chacona de J. S. Bach”. Nin i qui ocasionalment el substituïa en la tasca, Vicenç Maria de Gibert, feren breu esment d’actuacions d’Enescu amb motiu d’unes altres cinc cròniques parisenques entre els anys 1906 i 1907.
Si es tracta de condensar la confluència de músics catalans il·lustres amb Enescu a París, caldrà per descomptat destacar especialment un nom: Pau Casals. Casals i Enescu van mantenir una bona i perenne amistat des d’aquells inicis de segle i van col·laborar en diverses ocasions, bé a París, bé a Budapest. Són coneguts els rotunds elogis mutus que s’adreçaren: Casals el considerà reiteradament un “Mozart del segle XX” i un dels músics més complets de la seva generació; Enescu el qualificà com “el mestre per a tots els intèrprets” o el seu “maître à penser”. Enescu havia compost diverses obres interessants des de ben jove, i algunes havien estat estrenades amb èxit a París, com el Poème roumain, op. 1. Fou allà que, el 1901, va compondre les seves famoses Rapsòdies romaneses –amb els anys acabaria detestant-les, especialment la primera, en un d’aquells casos arquetípics de com una obra pot eclipsar la resta de la producció del compositor. Va estrenar-les, juntament amb la seva Suite per a orquestra, op. 9 núm. 1, a l’Ateneu Romanès de Bucarest l’any 1903. Casals, a París, al concert on debutava com a director el 7 de febrer de 1908, hi dirigí ambdues obres; la segona, de fet, la va estrenar –les fonts que consultem, potser per falta de precisió, a vegades resulten contradictòries en aquesta informació–; la primera, en tot cas, s’havia interpretat anys abans a Bordeus. Tots dos ja havien col·laborat en altres concerts, amb Casals al violoncel.
(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera
Potser sorprèn menys, per tant, que a Barcelona fos en un concert de Pau Casals que aparegués per primera vegada –si més no seguint la premsa de l’època– una obra d’Enescu en un programa. Al principi –segons múltiples anuncis apareguts el febrer del 1909– havia de ser una Rapsòdia romanesa; finalment, però, es tractà de l’esmentada Suite op. 9 núm. 1. El concert al qual ens referim pertanyia a la Temporada de Quaresma i era un dels que commemoraven el segon centenar d’audicions de l’Associació Musical de Barcelona. Va tenir lloc al Gran Teatre de Liceu el 18 de març de 1909; a més de Pau Casals, que hi debutà com a director d’orquestra a Barcelona, hi participaren la també violoncel·lista Guillerminha Casals-Suggia i l’Orquestra de l’Associació Musical, el director titular de la qual era Joan Lamote de Grignon. Suposant que no ens passi per alt cap altra audició, la Suite op. 9 núm. 1 va ser la primera obra d’Enescu interpretada en concert reportat per la premsa a Espanya.
c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909. Col·lecció Ephemera
El «Diario de Barcelona» del 16 de març de 1909 va publicar, dos dies abans del concert, un ampli comentari similar en gran mesura al que ja contenia el programa de mà. Varia, però, en alguns punts, i precisament en parlar d’Enescu, el darrer paràgraf se centra en les Rapsòdies romaneses, tot afirmant-ne l’estrena a París sota la batuta de Casals. Si bé la qüestió requeriria més recerca, podríem aventurar que el que hi apareix era el propi programa previ a la substitució de la Rapsòdia per la Suite, i que tal substitució fos cosa de darrera hora, tenint en compte que el concert tenia lloc el dia 18.
(c) AHCB. Diario de Barcelona. 16 de març de 1909.
Sabem d’altres intèrprets catalans que van incorporar, els anys següents, obres d’Enescu al seu repertori, o que en van interpretar a Espanya. A París és destacable el concert del 1911 en què el pianista Alexandre Ribó, que aleshores residia a la capital francesa, participà en l’estrena de la Rapsòdia espanyola d’Albéniz en un arranjament fet per Enescu, als Concerts Colonne; es tractà d’un dels concerts que més eixamplaren la projecció del pianista. A Burgos, el 1915, l’arpista Lucile Adèle Wurmser-Delcourt va interpretar l’Allegro de concert per a arpa cromàtica del romanès. Marià Vinyas n’interpretà la “Pavana” de la Suite per a piano núm. 2, op. 10 el 1916, en un recital de la Societat Cultural Athenea de Girona, i una altra obra per a piano el 1918 al Teatre de l’Ateneu Social de Sant Feliu de Guíxols. Des de la tardor del 1918 i fins a l’estiu del 1919, el violinista Francesc Costa i el pianista Tomàs Teran van col·laborar en una gira de concerts per Catalunya i Espanya; el darrer oferia algunes obres per a piano sol, una de les quals la “Toccata”, primer moviment de l’abans esmentada Suite per a piano núm. 2, op 10. El 17 de juny de 1919 la interpretà al Palau de la Música; en aquell concert, a més de Costa, tocava l’Orquestra dels Amics de la Música que dirigia Francesc Pujol. Va ser l’any següent, nascuda ja l’Orquestra Pau Casals (OPC), que van arribar per fi les Rapsòdies romaneses: al segon concert inaugural de la formació, el 23 d’octubre de 1920, es va donar la primera audició de la Primera, i ja la temporada següent, el 16 d’octubre de 1921, van oferir la primera audició de la Segona Rapsòdia.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Que ens consti, Enescu va visitar per primera vegada Espanya el 1908, concretament Sant Sebastià, on donà dos concerts acompanyat per l’Orquesta Sinfónica de Madrid que dirigia Enrique Fernández Arbós, els dies 21 i 24 de juliol. El 1913 tornem a trobar indicis d’una vinguda; sens dubte tocà a Bilbao pel gener, però és menys clar que finalment tinguessin lloc els tres concerts que després havia de donar a Madrid, amb el pianista Maurice Dumesnil. Enescu tornà a visitar Espanya el 1922. Acompanyat pel pianista Marcel Ciampi, van donar concerts a les ciutats d’Oviedo, Sevilla, Madrid i Barcelona. La manera com s’avança la notícia a la premsa, que sol especificar que es tracta de la “presentació” de l’artista, sembla confirmar que era efectivament la primera vegada que venia, si més no, a Madrid i Barcelona. En cap dels concerts d’Enescu a la Península, almenys fins en aquell moment i fins on sabem, no s’hi van interpretar obres seves. Almenys a Barcelona, tampoc no hi donaren cap primera audició. Després de tocar a Madrid el 4 de febrer, van dirigir-se cap a Barcelona, on van tocar els dies 6 i 8.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Tots dos concerts havien estat organitzats per l’Associació Música da Camera. Mesos abans, però, possiblement romania una qüestió pendent d’esclarir, ja que també l’Associació Íntima de Concerts havia anunciat que tindria Enescu a la seva temporada. Ciampi sí que donà un concert el gener a Barcelona per a l’Íntima, dies abans de començar la gira amb Enescu; potser això sintetitzi el transcurs d’aquest afer. Els programes que portaren eren majoritàriament romàntics, amb alguna peça clàssica i algunes d’autors barrocs. Enescu va comptar també amb la col·laboració del pianista i compositor Tomàs Buxó, que ja acumulava notable prestigi i des del 1909 exercia com a professor a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Tots dos programes s’iniciaven amb una sonata, a càrrec de Ciampi i Enesco. A la segona part, se succeïen la intervenció d’Enescu-Buxó (si bé el dia 6 anà precedida d’una obra per a violí sol), i la de Ciampi en solitari amb obres d’autors romàntics. Finalment, la tercera part consistia en l’execució d’una segona sonata, de caire franckià.
Alguns anuncis de la premsa previs al concert van apuntar la Sonata de Guillaume Lekeu com el plat fort del concert del dia 6, ja que el tàndem l’havia interpretat ja feia anys arreu, bo i obtenint-hi sempre un èxit rotund. Això mateix afirmà Joan Salvat a la ressenya de la «RevistaMusical Catalana» de març, a més de referir-se a la “tècnica totalment perfecta” i el “temperament musical de primer ordre” del romanès, el qual calia comptar “entre els artistes més eminents que ens han visitat d’uns quants anys ensàˮ. També una “S” signava la ressenya a «La Veu de Catalunya» del 14 de febrer, on explicava: “Escoltant l’Enesco no podem menys de recordar el nostre Casals, que així mateix interpreta els grans mestres amb la més admirable senzillesa, exempta de tota «pose», però sentint interiorment l’obra que trasmet a l’auditori amb la major intensitat d’expressió i sempre amb el ritme just que li dona vida esplendorosa. Sense que tingui una gran potència, el violí de l’Enesco és d’un timbre encisador, que llueix sobretot en els «cantabiles» i en les frases que requereixen una fonda emoció”. Destacà, també, el bon paper tant de Buxó com de Ciampi en les seves parts respectives. Pau Casals i l’Orquestra van programar la Rapsòdia romanesa núm. 1 el 15 de maig següent, en una –pensaríem– palpable voluntat de reivindicar la tasca compositiva del romanès. Aquell mateix any, la mateixa Associació Música da Camera va portar al Palau la Société Moderne d’Instruments de Vent de París, prestigiosa formació que al seu segon concert va oferir la primera audició del Dixtour à vents, op. 14, (Deset) del romanès, obra que venia de rebre grans elogis. En anys posteriors, només molt puntualment en seguirien arribant primícies, bé per mitjà d’intèrprets que n’incorporaven obres al repertori –com la cantatriu Vera Janacopulos el 1923–, bé per la mateixa OPC –per exemple, amb la Simfonia concertant per a violoncel i orquestra, op. 8, el 1925. El 1922 fou, així, un any per ressaltar si es tracta de Georges Enescu i els inicis de l’aparició de la seva música als auditoris de Barcelona. Volem creure que aquestes línies han pogut ser, a més d’un bocí de record d’activitat musical barcelonina no gaire enfocada ni recordada, una oportunitat per descobrir o revisitar algunes obres del cèlebre compositor romanès. Per a un més acurat homenatge, això sí, suggerim deixar per al final de tot la Rapsòdia romanesa núm. 1.
Imatge destacada: Georges Enescu el 1912. (c) Desconegut-Revista Luceafarul din anul 1912.
Font: Revista Musical Catalana (8 febrer, 2022), Josep M Codina
Compartim amb el veïnat de Bellaterra l’escrit rebut del nostre veí Josep A Martínez Llorach, sobre el manteniment de la llibreria Paper’s al nostre poble
Llibreria Paper’s de Bellaterra 📷 ARXIU
Benvolguts,
Sembla que hi ha un tema relacionat amb el nostre poble que fa temps que resta sense resoldre.
Em refereixo a la botiga Paper’s, situada a la plaça del Pi.
Durant les darreres setmanes —per no dir mesos— l’establiment presenta un estat força deixat, tant a l’exterior com a l’interior, on l’oferta de productes és mínima.
Sigui per manca de clientela, de recursos econòmics o d’una perspectiva clara de futur… qui sap?
No em correspon fer-ne un judici de valor, però és evident que costa entendre’n les causes. Crec que tots els veïns de Bellaterra coincidirem que una botiga com la “vella” Paper’s és necessària al nostre poble.
Per això, demano a qui correspongui que prengui les mesures oportunes per evitar que aquesta situació s’allargui indefinidament
BELLATERRA.CAT 