“La possible annexió del territori divideix els representants polítics en dos bloc”
Tertúlia política de Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
Mireia Puente✍️La possible annexió de Bellaterra a Sant Cugat ha estat el tema central de la tertúlia política d’aquest dimecres. L’informe que va entregar el passat 7 de gener Sant Cugat en el qual afirmava que veia viable l’annexió del territori, amb condicionants, no ha encaixat de la mateixa manera en tots els grups municipals.
El govern (Junts i ERC) han defensat que Sant Cugat només ha respost al requeriment fet per l’Ajuntament de Cerdanyola sobre la viabilitat de l’annexió. En aquest cas el tinent d’alcaldia d’Economia, Carles Brugarolas, ha recordat la defensa del seu partit pel dret a decidir. “Quan la gent de Bellaterra s’ha pronunciat de la manera tan clara com ho ha fet és un element molt determinant per nosaltres. El més raonable és que el sistema administratiu institucional s’adapti a la voluntat de la gent i no a l’inrevés.”
Per la seva banda, el president local d’ERC, Oriol Cisteró, ha afegit que “la posició de la ciutadania de Bellaterra és clara: no era explícitament formar part de Sant Cugat, sinó deixar de formar part de Cerdanyola.”. Per això, Cisteró ha afegit que el problema el continua tenint “el govern de Cerdanyola, que és qui hauria d’estar preocupat perquè una part dels seus ciutadans vol marxar del municipi.”
El PP és un altre dels grups municipals que s’ha mostrat a favor d’aquesta annexió, tot i que, tal com ha destacat el portaveu, Alvaro Benejam, han parlat amb el Partit Popular de Cerdanyola i no comparteixen posició. Benejam ha recordat que “l’Ajuntament de Sant Cugat podia callar i no fer cas del requeriment o complir-lo i donar resposta, i és el que ha fet”.
El regidor de Vox Jordi Guirado ha destacat que “les famílies que viuen a Bellaterra ens expliquen que se senten desconnectades i abandonades.” Tot i això, el regidor de Vox ha afegit que “no és or tot el que lluu i molt probablement, pel fet de deixar de pertànyer a Cerdanyola i formar part de Sant Cugat, no millorarà gaire la seva qualitat de vida.”
El bloc de l’annexió
El PSC, la CUP i Sant Cugat En Comú Podem, són els tres grups municipals que no estan d’acord amb l’annexió i en les formes utilitzades pel govern de Sant Cugat.
El regidor dels socialistes José Maria Gallardo ha retret l’actuació del govern que qualifica de “deslleialtat institucional” i ha apuntat que “abans de dir a la resta què hem de fer amb el seu territori, primer hem de fer els deures a casa”, referint-se a l’estat dels barris de la Floresta, les Planes i Can Barata.
En aquesta mateixa línia ha parlat Marco Simarro, portaveu de la CUP, considerant que “hi ha un greuge comparatiu claríssim amb barris com la Floresta, les Planes o Mira-sol, que tenen moltes mancances”. Simarro, a més, ha parlat de l’informe, que qualifica de “poc rigorós i poc concret i es limita a donar una resposta tímida sobre la viabilitat legal o no d’assumir Bellaterra.”
Finalment, el regidor de Sant Cugat En Comú Podem Juanma Cayuelas ha expressat que “si l’Ajuntament de Sant Cugat hagués dit que no a aquest procés, ja no s’haurien de donar més passos.” Cayuelas considera que “la ciutadania de Sant Cugat també té dret a opinar i pronunciar-se sobre aquest tema.”
“Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat” FRANCESC CANDEL
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, Vallès Oriental, 1931 – Palerm, Sicília, 1985)
XAVIER FÀBREGAS I SURROCA
«Ben cert que allò que a un pugui passar-li té molt poca importància. O en té només per a ell, que és el ma-front no l’afecten tan sols a ell, sinó que aclaparen tota teix. Ara bé, si els esdeveniments als quals ha de fer una generació, aleshores el fet deixa d’ésser quelcom sin-gular i passa a ésser un símptoma, una dada, d’un estat de coses general, la realitat del qual pot interessar un cercle de persones, un estament social, o, fins i tot, un poble, si tanta extensió té. Potser hi ha quelcom d’això en el que m’ha passat a mi, potser el meu cas no és més que un reflex pallid del que ha passat a molts altres. Aquest és el motiu que m’hagi atrevit a parlar-ne, tot i arriscar-me a explicar-me malament, a empentes i ro-dolons, perquè, encara que sigui trist confessar-ho, aquestes són les primeres línies que escric en català. I el català – hi té tot el dret – se’m resisteix amb tos-suderia, com una mossa esquerpa que no es vol deixar atrapar.
»Jo sóc català, i ben català; tota la meva vida ha transcorregut a Catalunya, i catalans són la meva dona i els meus fills. Abans de la guerra, fins a sis anys, vaig anar en una escola on era ensenyat el català, encara que jo no vaig passar del sillabari. Vet aquí que un cop aca-bada la guerra vaig començar el batxillerat. Però les co-ses havien canviat una mica, i, sense jo buscar-ho ni voler-ho, el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, per una altra assignatura.
Jo anava parlant en català i llegint i estudiant en castellà, fins a l’extrem d’habituar-m’hi i d’acceptar la contradicció palesa que aquest fet encloïa. No vull excu-sar la meva negligència, la meva rutina, davant una cosa que tan de prop m’afectava. Res d’això. Em limito a cons-tatar un fet sense pretendre d’enjudiciar-lo. Sigui com si-gui, al meu costat, d’una forma parallela a la meva, els meus companys seguien el mateix camí.
Qui recordi els aires que bufaren durant aquells anys no s’estranyarà que, en acabar el batxillerat, els qui ara rondem la trentena consideréssim que escriure en català no passava d’ésser una extravagància, afanys d’uns pocs que s’obstinaven a anar contra corrent. A casa hi havia llibres catalans, naturalment, i vaig llegir-ne al-gun-recordo, per exemple, Argelaga florida, de Roig i Raventós, llegit a dotze o tretze anys, però el català m’esdevenia aspre, dificultós, i el sentit d’algunes pa-raules no acabava d’ésser clar per a mi. És lògic, doncs, que cada vegada em decantés més cap als llibres caste-llans, ja que, superat el Massagran, de Folch i Torres, tots els llibres que en aquella edat podien entusiasmar-me m’arribaven en aquest idioma: Jules Verne, Walter Scott, Zane Grey, James Oliver Curwood i molts d’altres.
Però, anem endavant, anem a l’any que vaig acabar el batxillerat, l’any 49. L’any 49, o per aquells voltants, vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, i, com és lògic, vaig decidir-me a escriure en castellà perquè aquest era l’únic idioma que, bé o malament, m’havien ensenyat a manejar; no es va tractar ni tan sols d’una decisió. I recordo que vaig escriure la meva primera peça de teatre, una cosa esgarrifosa que vaig intitular Ulises, la història d’un mariner que quan tornava d’un viatge d’altura es trobava amb unes banyes com d’aquí a Monistrol. Recordo que la cosa acabava amb sang, bastant de sang, i que, al cap d’uns quants anys, en rellegir-la, vaig canviar-li el títol i el gènere dramàtic sense tocar ni una coma; la vaig intitular: Ulises, no me pises.
»Bé, tirem endavant. Vaig reincidir una i altra vegada, vull dir que vaig seguir escrivint; i vet aquí que un any, el 56, havent enviat una comèdia al Premi “Ciudad de Barcelona”, Esteve Polls, que era del jurat, se’m va presentar a casa i em va demanar la comèdia per estrenar-la al Romea. Calia, és clar, complir un petit for-mulisme: traduir la comèdia al català. La mateixa empresa del Romea em va indicar l’hone capaç de fer la traducció bé i en poc temps, i, sobretot, amb poques pretensions econòmiques. No era jo el primer autor català que es trobava en aquesta contradictòria situació. Més encara, el meu cas es considerava normal i ningú no se’n va estranyar.
L’home que va traduir-me la comèdia al meu idioma era un vellet molt afable i simpàtic, que em va semblar força culte, que es deia Artur Balot i atenia la centraleta telefònica de Ràdio Barcelona. Mai no vaig saber com aquell home, que sens dubte estaba preparat per a càrrecs de molta més responsabilitat, havia anat a parar allà. Mentre accionava les palanquetes de la central, el senyor Balot mantenia converses molt més substancioses que les dels qui parlaven per telèfon, llegia o bé traduïa, emprant el revés dels impresos de l’emissora, potser com una petita i innocent venjança. Poc després de traduir la meva comèdia, aquell vellet era atropellat per un biscúter, un migdia, en sortir de l’emissora, i morí.
La comèdia fou estrenada al Romea a principis del 57 per la Companyia Maragall, amb Maria Vila, Ramon Duran, Castillo i Escalona, Mercè Broquetas i d’altres. Li van posar per títol Partits pel mig, perquè aquest nom va semblar a l’empresa més comercial que el primitiu: Aigua i el senyor Schmid. La crítica em va trac tar força bé, no puc pas queixar-me; fins i tot els del «Bruc⟫ aquells de “la verdad ni teme ni ofende”-em van dir: “Adelante, camarada Fábregas”. Fins i tot a Marsillach va agradar la comèdia, que ja és un símptoma alarmant.
A partir d’aquell moment vaig començar a colla borar a revistes i diaris, i aquí sí que l’elecció de l’idioma era una cosa que no comptava ni poc ni gaire. És veritat que aquells anys llegia força en català i que tenia cons ciència de la gravetat de la meva limitació i adhuc m’a-vergonyia de no saber escriure en el meu propi idioma. Però estava ja llançat per uns carrils i no era fàcil de trobar temps per asortir-me’n. Em feia por que, si em ficava amb el català, el castellà se’m tornaria barbar, i que abans no podria utilitzar literàriament el català hauria de suar tinta, cosa que – diguem-ho entre parèntesi – és el que ara em passa. Per això les meves comèdies següents van ésser escrites i estrenades en castellà, i també els llibres que he anat publicant.
No fa encara mig any em mirava el català amb molta recança; sols un cúmul de circumstàncies diverses em van decidir a tirar la capa al toro, valgui l’expressió per raó d’això mateix que dic. En primer lloc he d’esmentar la insistència amb què m’han encalçat alguns amics els quals han aconseguit que un grup de companys, del qual formo part, ens prenguéssim seriosament l’estudi del català.
Aquests són els fets, però per a un primer treball, per modest que sigui, seria massa poca cosa d’exposarlos rasament, i més si tenim en compte que són uns fets molt particulars, molt privats, podríem dir. Ja he deixat constància que, si m’he decidit de contar-los, és tan sols perquè estan en funció d’una realitat social que s’ha abocat sobre la meva generació, una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues.
Tots sabem quin fet ha provocat l’actual estat de coses, un fet que ha esdevingut d’una importància capital per a la vida espanyola i l’ha sotragada de dalt abaix. I l’idioma català, per una sèrie de circumstàncies que els historiadors tindran cura d’esbrinar, ha estat arraconat.
»Es obvi que la burgesia catalana, l’alta burgesia, que va esventar el catalanisme durant el primer quart del nostre segle i se’n va proclamar capdavantera, es va espantar en veure que aquesta força se li escapava de les mans i esdevenia una arma perillosíssima en poder del poble.
S’erraria, però, qui cregués que hom arriba al català amb una certa rancúnia cap al castellà; aquest antagonisme, en un camp tan net com és el dels idiomes, seria una mostra inequívoca d’estupidesa. El castellà és un idioma sonor, concís, de gran bellesa, a part tota con-sideració d’ordre ètic sobre els esdeveniments històrics que li ha tocat protagonitzar, i hem de convenir que ha acomplert magníficament la seva funció d’esperanto pe-ninsular. El fet que un es lamenti de no haver pogut aprendre el seu idioma al moment que hauria hagut de fer-ho, no l’autoritza, si té dos dits de front, a lamentar-se d’haver hagut d’aprendre l’idioma d’altri; d’igual manera, perquè a un, quan estudiava, l’haguessin afartat de Plató i de Sant Tomàs d’Aquino i li haguessin vedat cu-rosament Darwin i Sartre, per no citar-ne més, no pressuposa que hagi de prendre partit, una vegada ha aconseguit reunir tots els fils a les seves mans, per aquells que li havien estat amagats. (Ni tampoc per aquells que van refregar-li pels nassos, és clar.)
El que és veritablement trist és que un hagi hagut de perdre tant de temps, fer un revolt tan gran, abans de poder conèixer la situació exacta de les coses; com hauria valgut més que no ens haguessin pres la brúixola! Car no hi ha dubte que hauran estat molts els qui s’hau-ran esgarriat guiant-se tan sols pels estels, entre ells tots aquells qui tenen por d’agafar torticoli.
Un hom sap que és l’últim d’arribar a la vinya, que no li queda ni el consol d’ésser l’operari de la darrera hora, que és qui té sempre el paper més brillant i més còmode. Però sí que un ha d’agrair als qui són a la vinya molt abans que ell, que li hagin obert el camí per a arribar als ceps. Aquest breu i senzill treball vol ésser un testimoni d’agraïment; un testimoni que cal esperar que no serà l’últim, per tal com podré expressar-me, en endavant, sempre que convindrà, clar i català: dues co-ses que han estat vedades als qui tenim la meva edat i ja comencem a deixar d’ésser joves.>>>
FRANCESC CANDEL✍️Aquest treball d’en Fàbregas no té desperdici. Que l’idioma català ha estat escamotejat a unes quantes ge-neracions, de moment és un fet. Hi ha qui ha parlat de com caldria crear la necessitat de l’idioma. En una Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà. I no s’aconseguirà gran cosa solicitant dependentes que sàpiguen parlar ambdós idiomes o secretàries que dominin perfectament l’idioma català a part del castellà, així com d’altres vegades se’ls exigeix que sàpiguen francès o anglès.
S’està tan acostumat a aquesta oficialitat de l’idioma castellà que no fa gaire se’m queixava un impressor català que a una de les editorials que li subministrava més feina ara se li havia acudit de publicar també en català. Això li portava un embolic. Els linotipistes, catalans o no, estaven habituats al castellà. Treballaven més a poc a poc i s’equivocaven més amb l’idioma català. Del castellà, ja n’han fet una rutina. El veuen sense veure’l. Pensava demanar a aquesta editorial un preu més alt per a la impressió de les coses catalanes. Els linotipis-tes, que anaven a preu fet, li ho demanarien a ell. I tam-bé els correctors, etc. Això és un petita mostra de com estan les coses. Però ara que les publicacions catalanes van de puja és fàcil que els artífexs del llibre els vagin demanant coneixements del llenguatge català, o que ells el vagin aprenent, senzillament perquè ja s’ha produït aquella <necessitat> de què parlàvem abans.*
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
El que resulta curiós de tot això que explica en Fàbregas, és que l’escriptor català professional, acabada la guerra, va haver de fer-ho mig al revés. Començà d’escriure els seus llibres en castellà. No tenia altre remei. O això o morir-se de gana. El canvi va ser ardu, cansat i trist. No és tan fàcil passar d’un idioma a l’altre ortogràficament i gramaticalment. A més, calia passar d’un «pensar» a un altre «pensar». Ja sabem què entenem per pensar. Aquests escriptors es van crear una sèrie d’enemics entre molts dels seus tossuts i obstinats paisans catalanistes com era de preveure, més encara si després han perseverat en aquesta altra llengua que les dures circumstàncies del nostre pa de cada dia els van obligar a abraçar perquè el llarg costum va acabar per fer que la dominessin millor i que hi “pensessin” millor.
Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat.
Confesso que els no-catalans arrelats aquí hem tingut més sort. Tant si escrivim així com aixà, sempre caurem bé.
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
Xavier Fàbregas ha publicat els següents llibres: Los inventos, El hombre, Los dictadores i La conquista del Paraiso. També ha escrit teatre, però d’això ja en parlaren aquest magnífic article.
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, 1931 – Palerm, 1985) fou un escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, cap del Departament d’Investigació, director de la Biblioteca del Museu del Teatre i responsable del Gabinet de Publicacions, de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona des de l’any 1970 fins al 1985 i director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1980 i 1981. Autor d’una obra molt vasta: uns 3.000 articles publicats en revistes i diaris, més de 50 llibres, adaptacions, edicions, pròlegs, un arxiu personal (6.871 fitxes, 101 carpetes, col·leccions de quaderns d’un total de 6.117 pàgines inventariades), blocs, apunts, notes i dietaris. Tal com afirmava Francesc Candel d’aquesta bastissíma producció en destaca la insòlita diversitat d’un pensament enciclopèdic que, en el nostre tombant de segle, ens fa pensar en Xavier Fàbregas com “un veritable home del Renaixement”. Podem considerar Xavier Fàbregas com l’estudiós del teatre català més rellevant del segle xx, per la seva manera altament renovadora d’analitzar el conjunt de les arts de l’espectacle amb una metodologia moderna, i reconegut també per l’aportació innovadora a l’antropologia cultural. Sebastià Serrano, considerava que “…des de la perspectiva de la teoria de la comunicació, em sembla, que la seva obra (…) era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l’àmbit de la nostra cultura sinó del món”. Jordi Coca diu “No crec equivocar-me si dic que Fàbregas és el crític i l’historiador de teatre (i no només de teatre) més complet, més innovador i més sòlid del segle xx al nostre país i un dels més destacats d’Europa, tot i que els més joves no n’hagin sentit a parlar ni sàpiguen què va fer”.
Font: Els altres catalans (1964), Francesc Candel, Edicions 62, Wikipèdia,
Al ple d’ahir de la Junta veïnal de l’EMD de Bellaterra es va viure una creixent tensió, marxant de la sala les 50 persones assistents del veïnat, tot cridant la dimissió de Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, pel partit polític Bellaterra Endavant.
Veïnat assistent al ple de Bellaterra amb la pancarta “Sense EMD o amb EMD, Sií a Sant Cugat!”
El Ple de la Junta Veïnal de l’EMD es va obrir amb un minut de silenci, amb públic i vocals dempeus, en memòria de les víctimes de l’accident ferroviari d’Adamuz, i amb la confirmació de la renúncia de la vocal d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), anunciada per la pròpia Laura Batalla al ple extraordinari del 7 de gener, amb agraïments del plenari, destacant la recerca continua de concòrdia de Batalla al llarg dels seus sis anys de presència a la Junta Veïnal.
Minut de silenci, amb públic i vocals dempeus, en memòria de les víctimes de l’accident ferroviari d’Adamuz 📷 Cerdanyola Info
Conveni, salaris i subvencions
El debat inicial del Ple va ser sobre punts majoritàriament administratius i organitzatius. En aquest sentit, es va aprovar el conveni col·lectiu de l’Ajuntament -que afecta només dos treballadors- i l’augment de les seves retribucions en base a l’IPC i també el del president de l’EMD, 36.667 euros bruts anuals per una dedicació del 75% que Josep Maria Riba remarca que sobrepassa en la pràctica. Aquest punt ja havia aixecat polèmica en plenaris anterior i des de l’oposició tant el vocal de GxB Carles Triginer com la vocal no adscrita, Chus Cornellana, consideren que és un augment “legal, però no ètic”. El vocal de GxB considera que és una retribució “que correspon a les seves necessitats i no al pressupost, la població o les competències” que es gestionen i Cornellana criticava que “presenta el punt per tercera vegada per aprofitar que falten dos vocals de l’oposició” -en referència a la falta de la vocal d’ERC i l’absència al plenari del portaveu de GxB, Guillem Nadal-. Per la seva banda, Riba destaca que l’anterior president, Ramon Andreu, cobrava 45.000 euros per una dedicació del 100% -a més de disposar d’un gerent amb la mateixa retribució, cosa que feia que actualment la despesa sigui inferior- i assegurava que “ningú serà president de l’EMD per diners”.
El govern va informar de diversos decrets de presidència del quart trimestre del 2025 i la vocal no adscrita, Chus Cornellana, va reiterar que pateix discriminació perquè no compta amb la mateixa informació que la resta de vocals. El president de l’EMD, Josep Maria Riba, li va recordar que Cornellana va entrar a la Junta Veïnal com a vocal de Bellaterra Endavant (BE) i que no podia “treure avantatge” d’haver abandonat el grup i formar part de la Junta de Portaveus. Cornellana va replicar que no era aquesta la seva petició, però si tenia dret a tenir la mateixa informació que la resta de vocals quan es tractava un punt al plenari.
Des de l’oposició, tant Cornellana com el vocal de GxB Carles Triginer van fiscalitzar diversos elements.
Així, Cornellana va preguntar pel preu de lloguer de les sales del centre cívic i Riba va respondre que el preu era de 50 euros per la sala petita i de 100 per la gran, tret del cas de les associacions sense ànim de lucre que disposen de les sales de forma gratuïta. Triginer va preguntar per diverses despeses relacionades amb dietes del president que Riba va justificar argumentant que servien per fer contactes amb altres administracions i recollir informació.
Igualment l’oposició va reclamar més detall sobre diferents despeses relacionades amb l’execució pressupostària, com les relacionades amb les reformes de la plaça del Pi o del centre cívic del Turó de Sant Pau -on el govern destaca que la falta de manteniment al llarg dels anys ha obligat a fer actuacions urgents per evitar riscos- o les subvencions rebudes, que des del govern consideren una de les fites importants de la seva gestió. Així, Riba assegura que s’ha passat d’una EMD que gestionava uns 700/800.000 euros a fer-ho amb 1 milió/1’2 milions i destacant que “abans es gastava el 60% dels ingressos en advocats i salaris i el 40% en el carrer” i ara s’han invertit aquests percentatges.
La vocal no adscrita remarcava que rebre moltes subvencions no vol dir que hi hagi millores per a Bellaterra ja que depèn del destí d’aquests recursos si hi ha resultats positius per al veïnat. Així, Cordnellana indica que cal diferenciar si s’inverteix per raó de prioritats “o per egos d’algunes persones o afavorir coses sobre les que l’EMD no té competències”.
En relació a la modificació de pressupost de 77.000 euros que el govern aprovava al plenari, es va informar que inicialment es destinaven a franges forestals però que les restriccions d’accés al medi natural a causa del brot de pesta porcina africana havia comportat que es destinessin finalment a millora de voreres i que l’Ajuntament s’havia compromès a fer efectives les franges forestals.
Moció sobre la consulta sobre la segregació amb o sense EMD
En l’apartat de mocions destacava la presentada per GxB sobre la realització d’una consulta entre el veïnat en relació a la segregació del municipi de Cerdanyola i annexió al de Sant Cugat mantenint l’EMD o sense la necessitat de disposar d’aquest organisme.
Carles Triginer, vocal de GxB, explicava que el seu grup retirava la proposta a causa del “canvi d’escenari polític” de les últimes jornades i destacava dos elements: que el govern de l’Ajuntament de Cerdanyola ha suspès les negociacions del nou conveni regulador de competències i finançament de l’EMD i l’absència de representació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al plenari. Triginer considera que “no és el moment adequat” d’afrontar un debat tan important en absència d’aquesta representació d’Esquerra i que, a més, es vol treballar una postura unitària del conjunt de la Junta Veïnal de l’EMD sobre la realització d’una consulta.
Recordem que l’informe de l’EMD que s’ha incorporat a l’expedient d’alteració municipal que esta tramitant l’Ajuntament de Cerdanyola, i sobre el que haurà de decidir la Generalitat -possiblement després de l’estiu-, és partidari de l’annexió a Sant Cugat però mantenint aquest organisme de descentralització administrativa perquè la recollida de signatures veïnals que va iniciar el procés així ho plantejava, però que l’informe de la Diputació de Barcelona destaca que amb la segregació municipal l’EMD s’extingiria i que el de Sant Cugat apunta el debat sobre la implantació d’una EMD o no a Bellaterra un cop ja s’hagués formalitzat l’alteració de terme municipal. Davant d’aquesta circumstància, la Comissió Bellaterra és Sant Cugat, impulsora del procés, s’ha mostrat partidària de la segregació “amb o sense EMD”.
Tensió creixent i marxa de la sala amb crits de dimissió
La tensió al Ple, ja present al llarg del debat de punts i mocions, es va incrementar amb els precs i preguntes de l’oposició i el temps d’Audiència Ciutadana. Pel que fa als precs i preguntes, la vocal no adscrita va demanar Riba que no digués als mitjans de comunicació “o passem a Sant Cugat amb EMD o no passem, perquè això no depèn de vostè, sinó de la Generalitat”, amb el president de l’Entitat replicant que la seva posició és de “respecte democràtic” al 61% del cens bellaterrenc que va donar suport al procès d’alteració municipal incloent-hi l’EMD.
L’Audiència Ciutadana es va obrir amb la secretària de l’EMD llegint les preguntes formulades prèviament per escrit pel veïnat, davant la queixa de les persones que les havien fet, mentre que les formulades in situ es van fer pels veïns presents, però quan aquest moment va arribar ja la major part del públic havia marxat amb crits de dimissió. L’enfrontament amb algun veí en concret va arribar al punt que els vocals de govern van reiterar que tota crítica era legítima però que no es podien tolerar les faltes de respecte. A la pregunta a Riba de si dimitirà si finalment es realitza l’annexió a Sant Cugat, el president de l’EMD va respondre que acabaria el mandat “si la salut m’ho permet” i el veí va augurar que el ”faran fora votant de l’EMD i després esperem que de Bellaterra”.
Pel que fa a les altres dues mocions de GxB sobre la millora de l’enllumenat públic i la desocupació de l’activitat de pàrking de caravanes a la finca de Can Jeroni Martí, que consideren il·legal, les dues van ser rebutjades pel govern que insisteix que les qüestions que no són competència actual de l’EMD s’han d’abordar en el nou conveni regulador i no en un moment “d’impàs” amb la tramitació de l’expedient d’alteració municipal, cosa que Cornellana considera que “retrata” el govern.
“Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit”.
Portada de la 9ª edició Els Altres Catalans de Paco Candel, maig de 1966, Edicions 92
Pròleg publicat a la tercera edició del mes de juny de 1964 (1ª edició va aparèixer el més de març del mateix any)
Per la Diada del Llibre, quan estàvem atrafegats firmant exemplars sense parar mentre la primera i recent edició s’anava exhaurint per moments, alguns que ja coneixien Els altres catalans comentaven:
¿Què hi diria ara el periodista que assegurava que el llibre no tindria sortida perquè el publicaven en català?
Val a dir que hom, per bé que no tan escèptic com el periodista en qüestió, també n’ha quedat sorprès. És un consol de saber que la gent encara viu, que reacciona davant problemes bàsics. De vegades, més que no pas renegar del públic que no llegeix, cal analitzar si de debò li serveixen coses candents i interessants, perquè el públic no és tan curt de gambals i amorf com ens pensem, i en realitat sap què vol. I, com hem pogut com-provar, publicar en català resulta tan rendable o més que publicar en castellà.
Anàvem recopilant dades, anècdotes, opinions, controvèrsies, arran de la publicació d’aquest nostre darrer títol perquè no hi ha llibre que no tingui una segona part, i pensàvem col-locar totes aquestes notes experimentals més endavant, és clar al pròleg d’una llunyana edició, o en un apèndix, o en un opuscle, o fins i tot en un altre volum, si la cosa donava per a tant. Ara, i davant la precipitació d’una tercera edició en menys de tres mesos, ens limitarem a exposar breument certes impressions fugaces, ja que encara no hi ha una relativa calma o serenitat, ni prou perspectiva, davant unes aigües que no han tornat del tot a mare. En primer lloc hem de declarar que les reaccions primeres entorn d’aquest llibre, les primeres mostres, han estat d’entusiasme, d’afecte, de cordialitat i de comprensió.
Això no ha deixat de sorprendre’ns. Per l’experiència adquirida en altres llibres sabíem que mou més l’odi, el rancor i el despit que no l’adhesió fervorosa, l’amor i l’admiració. Aquest cop no ha anat així. Qui pica primer, pica dos cops, o almenys desconcerta el contrari. Doncs ha succeït una cosa semblant. Els entusiastes han frenat els descontents i fins i tot els han fets manifestar-se moderadament i solapadament. De tota manera nosaltres parlarem, una mica de tornada de tot -bé, de tot, no; d’alguna cosa -, de tot el que ha succeït.
Com era d’esperar, Els altres catalans ha estat llegit, sobretot, per catalans. Però tots han dit: “Caldria que el llegissin els immigrants, aquests altres catalans, i també la resta d’Espanya“. Per això han preguntat per l’edició en castellà. Però hem pogut comprovar que fins i tot entre els catalans abundaven els qui preferien d’esperar aquesta edició, perquè malgrat que el català els és la llengua usual, se’ls fa costa amunt de llegir-lo. Són els “catalans sense català” al-ludits al llarg de l’assaig. Per bé que no ha faltat qui diu que prefereix llegir-lo en castellà perquè hi trobarà més l’autor, la seva estranya manera d’escriure; i no l’ha convençut la raó que la magnífica traducció feta per Ramon Folch i Camarasa conserva el peculiar estil de l’autor i fins i tot, en un admirable i lloable mimetisme, el supera.
Entre els no-catalans, que per tant no llegeixen habitualment en català, s’ha esdevingut un fenomen una mica a l’inrevés: no han tingut prou paciència per a esperar l’edició castellana i han enfilat aquesta. Ells han estat els primers a sorprendre’s en veure com els ha resultat fàcil, malgrat tot, de llegir-la en aquest idioma. L’autor es congratula d’aquest petit percentatge guanyat per al llibre català.
Fins ara la nostra labor literària havia transcorregut pels poc ortodoxos predis de la novel-la. Aquest ha estat el nostre primer assaig, un assaig-reportatge, com nosaltres mateixos l’hem qualificat al llarg de l’obra. Però sembla que això de l’assaig, tant si és de tipus reportatge com no, exigeix una disciplina més seriosa que la que nosaltres hi hem aplicat. «Això no és un assaig – han dit; això és una novella.» (Quants n’hi ha que han dit de les nostres novelles: «Això no és una novella; això és un reportatge»…) Per això no deixa de tenir la seva gràcia el fet que alguns, més o menys despistadament, o fins i tot intencionadament, hagin escrit dient-nos: “Us felicito per la vostra darrera novel-la Els altres catalans“. És clar, segons sembla, i d’aquí vénen les queixes, el nostre rigor científic ha estat escàs. ¿On s’és vist això de no especificar ni concretar, de dir que segons uns el nombre d’immigrants al país és el 37 per cent, que d’altres diuen que és el 50 per cent i que d’altres…? Potser tenen raó, però nosaltres ho deixem per als tècnics que vindran darrera.
Per bé que hem rebut un reguitzell de comentaris sense ordre ni concert, volem estendre’ls en una mena de corba sinuosa i alhora ascendent que ofereix una curiosa i sorprenent composició de lloc. Sorprenent, curiosa i, a més, divertida.
Hem trobat algú, ben català – com sempre, és im-portant d’especificar-ho-, que ha dit que aquest llibre no fa sinó ensabonar els catalans. «Només ens faltava això», ha argumentat, com qui dóna entenent que després de certes actituds envers Catalunya això significava una befa. N’hi ha hagut d’altres que, amb una desconeixença total dels engranatges editorials i de la història i gènesi d’aquest llibre, han abundat en l’opinió de l’ensabonada a Catalunya pel simple fet per a ells significatiu – d’haver-lo publicat en català abans que en castellà. Però d’altres, més malintencionats, han pensat -i manifestat- que sí, que hom hi passava una certa ensabonada a Catalunya, però amb mà esquerra i endolcint la píndola, és a dir, que cada vegada que a les pàgines del llibre apareixia una lloança a Catalunya o als catalans, encara no a l’altra ratlla, flist-flast, juli contra ells. Somriem davant aquestes opinions que de vegades ens sorprenen completament desprevinguts i desarmats. I somriem pensant en la bola de neu, que, talús avall, es va engruixint com més va més, i en l’ai que poc que ens coneix, la gent!
Sorpresa darrera sorpresa, algú, després de fer-nos l’ullet maliciosament i donar-nos un copet a l’esquena, ens ha preguntat: Què els has donat, als catalans, que els tens tan contents? Què els has dit al teu darrer llibre? I després en trobem un altre que, confidencialment, volent-se fer ressò d’una opinió, ens etziba: “Apa, noi, com t’has passat a l’enemic”!T’has tornat catalanista, eh?» «Home-, li diem-, en principi, aquest hipotètic enemic deu ésser teu, nostre no. En segon lloc, i respecte a això de catalanista, tot depèn de què entenguis per aquesta definició. Perquè, és clar, a la millor el mot catalanista no admet matisos, i, en aquest cas, si és el que uns pretenen que sigui, nosaltres no ho som, i potser caldria cercar una altra expressió per a definir aquest amor a Catalunya, aquest amor i aquesta comprensió fins i tot envers els seus problemes més obtusos.*
En canvi, un senyor d’un poble català -no diem quin és, perquè així ens ho demana aquest senyor-, ve i ens explica si fa no fa el cas següent: ell preparava una conferència sobre el tema de la immigració a Catalunya, quan li van parlar del llibre Els altres catalans. Se’l va llegir d’una tirada -afortunada virtut que hi reconeixen tiris i troians-, i amb gran sorpresa i alegria va comprovar la immensa afinitat de punts de vista amb allò que ell pensava exposar. Aquest senyor segueix explicant que al seu poble cada any fan un via crucis el dia de Divendres Sant. Ell és un dels lectors habituals de les estacions. L’any passat es van adonar que llegien les estacions en català com una mena de desafiament a una immensa quantitat de persones que s’estacionaven per veure la processó i pel posat de les quals s’endevinava que no hi entenien «ni papa» (sic).
* Aclarim que aquesta acusació de catalanistes i separatistes, ens l’han feta tant catalans com castellans
La proposta d’aquest senyor català fou d’afegir al final de cada estació en català un parell de ratlles en castellà perquè aquests immigrants -més d’un 50 per cent, afirma a la seva carta- ho comprenguessin i veiessin la bona voluntat per part d’ells. I així ho van fer. Però la darrera estació, ja a l’església, la va fer el rector, tota en català, igual que el sermó i l’acció de gràcies, perquè «en això, encara que tots hi estigueu en contra, no em convencereu pas!» (sic també). En fi, no volem allargassar l’anècdota. Aquest bon senyor que ens ha escrit li va voler regalar o deixar aquest llibre nostre, pensant que a la millor aconseguiria d’infondre-li una altra visió, més àmplia, de les coses. I quan se’l va topar, abans de poder badar boca, el capellà que li diu: «Estic llegint un llibre francament desmoralitzador: Els altres catalans.>
Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit.
Justament al contrari, un senyor de Berga que va voler parlar amb nosaltres ens va engegar aquesta expressió, que ens va fer molta gràcia: “És un llibre que ha caigut bé, fins i tot entre els “del morro fort“.
Catalans conspicus o, més que això, conscients asseguren que és un llibre que podrà fer obrir els ulls a molts catalans de soca-rel.
Ens han demanat un pròleg breu i ja ens allarguem massa. Un altre dia n’explicarem molts més detalls. Ara ens trobem com entremig de dos focs. Els uns diuen: “Tu ets el més indicat per a dir als immigrants això i i allò”. I els altres: «Tu ets el més indicat per a dir als catalans…», etc.
Hom, a part no penedir-se d’haver escrit el llibre, encara no en pot dir gaire cosa. Ens falta encara una certa perspectiva. Potser d’aquí a un quant temps sabrem més a què atenir-nos. De moment, heus-el aquí, i costi el que costi cal mirar de pair-lo.
Barcelona, barris de Can Tunis, 10 de juny de 1964
LLUIS TORRES|La bellaterrenca Laura Ruiz, en nom del veïnat de Bellaterra va exposar als representants del Govern municipal de Cerdanyola, tota una bateria de temes d’interès comú com és la seguretat, pilones, càmeres de trànsit, enllumenat, neteja, etc, etc. Que s’ha complert del que l’Ajuntament de Cerdanyola es va comprometre fa més de 5 anys?
FACTA NON VERBA X BELLATERRA!
Les 10 mides que es va comprometre l’Ajuntament Cerdanyola davant del veïnat de Bellaterra a la trobada del Centre Cívic, el 20 de febrer de 2020
1. Inversió més important des de 1979 amb un total de 5.400.000 d’euros
2. Renovació general dels fanals per nou allumenat de leds
3. Renovar les pitjors voreres i carrers seguin un plànol d’experts en forma de colors.
4. Renovació de la Plaça del Pi per vianants i desviament de la BV-1414 pel carrer Luis d’Ábalo
5. Pacificar la BV-1414 amb més semàfors
6. Aparcaments amb parquímetres de 2 hores pels vehicles de fora de la zona 1. Gratis pels cotxes elèctrics i descompta pels híbrids.
7. Aportar servei de metge al CAP de Bellaterra
8. Millorar servei de neteja i papereres
9. Conservar els Agents Cívics i retirarada del contenciós administratiu aprovat en el ple de Cerdanyola.
10. Més presència de Guardia Urbana per aportar més seguretat a Bellaterra
“El futur d’aquest barri que acull la Universitat Autònoma de Barcelona provoca una batalla política entre una localitat governada pel PSC i una liderada per Junts i ERC. La decisió final estarà a mans de la Generalitat, que tindrà en compte informes dels diferents autors”
Aleix Camprubí ✍️ La Junta de veïns de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra (Barcelona) -un nivell administratiu inferior al municipi que existeix a Catalunya, amb poc més de 3.000 veïns- ha aprovat recentment la segregació de Cerdanyola i l’annexió a Sant Cugat. Es tracta d’una iniciativa que ha obert la guerra política entre les dues localitats metropolitanes veïnes, la primera liderada pel PSC i la segona governada per Junts i ERC. Però que darrere amaga motius històrics i socioeconòmics, amb elements com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) com peça clau, barrera física, pol acadèmic i científic. Qui tindrà la darrera paraula serà la Generalitat socialista, que haurà de prendre una decisió després de valorar els informes dels diferents autors.
Els veïns de Bellaterra litiguen des del 2015 perquè el barri canviï de localitat, amb la intenció que no afecti la UAB, que continuaria formant part del primer municipi. La Comissió Bellaterra és Sant Cugat, formada per part del veïnat, va demanar el 2019 l’obertura d’un expedient d’alteració del terme municipal de Cerdanyola, consistent en l’agregació del territori de Bellaterra i l’àmbit de Can Fatjó dels Aurons a Sant Cugat. Al·legaven que el vincle és més fort amb aquest municipi, tant per proximitat geogràfica com per al dia a dia, on molts veïns del barri solen fer vida. El moviment veïnal va recollir 1.230 signatures.
Però l’Ajuntament de Cerdanyola no va atendre la petició i la comissió va portar el cas a la justícia. El 28 juny de l’any 2024 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictava sentència ferma que obligava l’Ajuntament de Cerdanyola a tramitar l’expedient. El passat 7 de novembre, per completar la documentació de l’expedient, el consistori de Cerdanyola va demanar un informe a l’Ajuntament de Sant Cugat perquè es posicionés sobre la integració del barri de Bellaterra. El 7 de gener d’enguany, l’EMD va lliurar l’informe aprovat al batlle socialista de Cerdanyola, Carlos Cordón.
En el debat obert, Sant Cugat ha considerat “viable” la integració: La junta de govern local ha aprovat un informe que avala aquest procés després de constatar que es compleixen els requisits legals. El consistori ha respost “tècnicament” les qüestions plantejades” per l’Ajuntament de Cerdanyola “sense entrar en el fons polític”, per bé que l’alcalde socialista ha acusat el consistori santcugatenc de “deslleial” davant l’informe. Cordón ha dit que en les converses prèvies, el seu homòleg, Josep Maria Vallès (Junts), li havia traslladat que no hi havia interès a incorporar l’actual EMD.
El consistori de Cerdanyola preveu que al març s’aprovi el seu informe relatiu al futur de Bellaterra. Des de llavors, la Generalitat de Catalunya tindria uns sis mesos de coll per determinar definitivament si es manté a Cerdanyola o no, en un calendari que, a molt estirar, s’allargaria fins a l’octubre, preveuen fonts municipals. Ho farà tenint en compte els diversos actors implicats: a més de l’informe de l’EMD, també valorarà l’informe positiu de Sant Cugat, així com els documents de la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Consell Comarcal del Vallès Occidental.
L’informe de Bellaterra destaca el que consideren avantatges de mantenir l’estatus d’EMD, com disposar de personalitat jurídica pròpia, “que garanteix la interlocució institucional, i que permet accedir d’una manera directa als ajuts i subvencions d’altres administracions”. Els serveis jurídics del govern de l’EMD consideren que un canvi d’adscripció municipal no comportaria necessàriament la pèrdua automàtica d’aquesta condició. L’informe acaba assenyalant la voluntat i necessitat que Bellaterra disposi d’un marc institucional i administratiu propi.
El president de l’EMD Bellaterra, Josep Maria Riba, insisteix que el que està fent el seu govern és “complir un mandat democràtic”. En declaracions al diari Públic, el responsable recorda que la recollida de signatures va comptar amb el suport de gran part dels censats: “Van dir que volien anar a Sant Cugat mantenint l’EMD, ens ho hem pres molt seriosament”. Recorda que la Comissió Bellaterra és Sant Cugat va tirar endavant la reclamació, i que ells s’han vist abocats a donar-hi resposta.
Riba insisteix que els motius darrere tot plegat són múltiples i venen de lluny. Destaca que hi ha una gran percepció que “el que es paga no es veu compensat”. Tot i admetre que “no ha estat mai estudiat”, insisteix que la sensació que donen més del que reben està “estesa”: “Cerdanyola no inverteix prou del que ingressa de Bellaterra”. Tot i això, celebra que en els darrers anys Cerdanyola hi estigui investint més, i creu que “aquest és el camí”. D’altra banda, per bé que la UAB fa de “barrera física”, descarta que la institució estigui directament vinculada al pes econòmic de Bellaterra.
A escala política, admet que els dos ajuntaments “han rivalitzat per temes altres vegades”, en una “rivalitat històrica que és normal, com passa en altres municipis”. “Això s’ha desfermat amb el fet que s’alteri el territori, que ha fet saltar espurnes”, sosté. Això no obstant, creu que tot plegat “va més enllà del tema de partits”: “Si haguessin sigut del mateix color, també haurien saltat. Potser d’una altra manera o amb menys forca”. De fet, apunta que Junts a Cerdanyola, al ple de desembre, va votar a favor que Bellaterra no marxés del municipi, encara que Sant Cugat estigui liderat per un alcalde juntaire.
Enfrontament polític entre consistoris
En qualsevol cas, l’enfrontament entre consistoris és real. L’informe de Sant Cugat veu viable el procés d’integració, si bé demana a la comissió impulsora que “es posicioni sobre la voluntat o no d’agregar Bellaterra a Sant Cugat amb l’estructura de l’Entitat Municipal Descentralitzada plenament operativa”. El tinent d’alcalde Bernat Picornell (ERC) diu que el consistori ha respost “tècnicament” les qüestions plantejades per l’Ajuntament de Cerdanyola “sense entrar en el fons polític”. “Més endavant”, diu, podran “resoldre els dubtes” i “fer una valoració més política”.
El tinent d’alcalde de Sant Cugat, Bernat Picornell, assegura que han respost “tècnicament” a les qüestions i “sense entrar en el fons polític”
Com recorda l’informe, l’EMD de Bellaterra va ser creat per un acord del ple municipal de Cerdanyola del Vallès. Així, el text defensa que, si acaba integrant Bellaterra al municipi, quedaria en mans de l’Ajuntament de Sant Cugat decidir “de quina manera s’integra territorialment Bellaterra a aquesta localitat, deslliurant-se de qualsevol obligació de mantenir una estructura administrativa que va ser creada per un altre ajuntament a través d’un acord de ple”.
La Junta de Govern Local destaca que Sant Cugat té molta més població que Bellaterra i que tenen “espais urbans comuns”. “La relació del veïnat de Bellaterra amb l’espai urbà de Sant Cugat és òbvia i queda contrastada per les dades, per exemple, del transport públic dels Ferrocarrils“, diu el comunicat. Pel que fa a les consideracions de caràcter econòmic, l’Ajuntament de Sant Cugat no disposa de dades de Cerdanyola, si bé entén que els pots assumir. Sant Cugat té més població, més pressupost i “més potencial econòmic, recorda el consistori.
Enfront d’aquesta versió trobem la de l’alcalde de Cerdanyola del Vallès, Carlos Cordón, que ha acusat l’Ajuntament de Sant Cugat de Junts i ERC de ser “deslleial” davant l’informe positiu per annexionar Bellaterra. En roda de premsa aquesta setmana, ha assegurat que faran servir tots els mecanismes “polítics, administratius i judicials” per preservar la integritat territorial actual. “No hauríem pensat mai que patiríem aquesta deslleialtat institucional”, ha assenyalat, sobre un gest que consideren que vulnera els principis de cooperació entre municipis.
Cordón ha destacat que sempre han treballat estretament amb els municipis del seu voltant de manera “lleial, discreta i directa”, tot apuntant que l’Ajuntament de Sant Cugat sempre ha estat la primera administració amb qui han volgut parlar sobre la situació. “En converses informals ens han dit que no preveien donar suport a una iniciativa com aquesta, però hem vist com han treballat de manera unilateral, deslleial i per l’esquena sense comptar amb l’Ajuntament de Cerdanyola per annexionar Bellaterra al seu municipi”, remarca.
Cordón qualifica la situació com “la gota que ha fet vessar un got ple”, després de diverses “múltiples actuacions” que han anat passant per alt pel bé de les relacions entre els dos municipis en aquest mandat: “L’actual govern de Sant Cugat no té interès per treballar amb Cerdanyola”. Per tot plegat, creu que les relacions estan “en la pitjor forma possible”. Pel que fa als suports, Cordón ha apuntat que el PSC i En Comú Podem dels dos municipis avalen que Bellaterra es mantingui com a part de Cerdanyola, i ha considerat que els partits d’esquerres i progressistes haurien de defensar el mateix.
Mantenir l’EMD, línia vermella
Amb tot, Cordón ha recordat que un dels objectius d’aquest mandat és renovar el conveni entre Cerdanyola i Bellaterra. Tot i que el document està en procés de treball i no se’n coneixen els detalls, ha destacat que es contempla triplicar la inversió actual, d’uns 500.000 euros anuals al marge de les aportacions extraordinàries, així com incrementar les competències de l’EMD. L’alcalde ha remarcat que la integració de Bellaterra a Sant Cugat no es podria fer com a EMD, donat que aquesta condició administrativa és fruit de l’acord a què va arribar l’Ajuntament de Cerdanyola.
Mantenir l’estatus d’EMD, però, és una línia vermella pel govern de Bellaterra: “Si anem a Sant Cugat, que sigui com a EMD. És molt important mantenir-la”, diu Riba. El president recorda que aconseguir aquest estatus “va costar molt” i que ara “no sembla tan clar legalment” que es mantingui si fan el canvi de municipi, “una cosa que devia semblar fàcil el 2019” quan es va impulsar la iniciativa. “No em penso perpetuar políticament, però una EMD dona molt joc. Tens respecte institucional, entitat jurídica i, sobretot, ajuts tècnics i econòmics directes d’altres administracions, no a través de l’ajuntament”, destaca.
Passi el que passi a escala jurídica i política, Riba assegura que no tiraran la tovallola amb aquesta reclamació, per bé que descarta tirar-ho endavant si es perd l’EMD. En qualsevol cas, recorda que en els darrers anys s’ha negociat una “millora del conveni” amb Cerdanyola que, en cas de quedar-se al municipi, “s’ha d’aconseguir” perquè “no s’ha tancat mai”. “Si no, hi haurà més intents de segregació. Cerdanyola ha de fer més inversió”, insisteix.
Riba també explica que hi ha interpretacions jurídiques diverses sobre què passaria amb aquest estatus en cas de canviar de municipi. “Algunes diuen que es va crear vinculat a l’Ajuntament de Cerdanyola i, si canviés, s’hauria de començar de zero”, apunta. Això no obstant, els seus equips jurídics els diuen que en cap cas el canvi de municipi suposaria dissoldre l’EMD. “En tot cas ha de ser la Generalitat que se la carregui, i els motius no son canvi de municipi. Tampoc està tan clar”, diu, assegurant que no tenen cap input de les intencions del Govern.
La comissió no vol desfer el camí
Al seu torn, la Comissió Bellaterra és Sant Cugat considera que cal marxar de Cerdanyola de totes totes. Miquel Vázquez, president del col·lectiu, ha assegurat que en les darreres dècades l’Ajuntament no ha donat resposta a la creixent desafecció entre una part important del veïnat, un fet sumat als hàbits de consum. En aquest sentit, ha destacat que és la Generalitat qui determinarà el futur de Bellaterra, previsiblement a la tardor, i el col·lectiu opta per trobar un encaix a Sant Cugat, sigui en forma d’EMD o d’altres opcions, com la de Consell de Barri o Consell de Poble.
Amb tot, han apuntat que han traslladat a la presidència del govern de Bellaterra la proposta per fer una consulta ciutadana per decidir si els veïns volen marxar a Sant Cugat encara que es perdi l’estatus d’EMD: “Ho hem demanat dues vegades i ens ho ha denegat, i el pròxim ple del 19 de gener l’oposició li ho tornarà a traslladar”, ha destacat. Riba considera que aquest punt es podria abordar, però més endavant, un cop la Generalitat emeti el seu veredicte.
Font: Público
Aleix Camprubi és redactor de Pauta Media para el servicio de información de actualidad de Públic. Periodista (URV) especializado en comunicación deportiva (URL) y humanidades contemporáneas (UOC). Habla catalán, castellano e inglés. Interesado en política, sociedad, cultura, gastronomía, arte y deportes. También es el responsable de web y redes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) y redactor de directos en La Vanguardia. Redactor de Pauta Media pel servei d’informació d’actualitat de Públic a Barcelona. Periodista (URV) especialitzat en comunicació esportiva (URL) i humanitats contemporànies (UOC). Parla català, castellà i anglès. Interessat en política, societat, cultura, gastronomia, art i esports. També és l’encarregat de web i xarxes del Cafè d’idees (La2 de RTVE Catalunya) i redactor de directes a La Vanguardia.
“L’ajuntament de Cerdanyola s’oposa a la segregació de la localitat, que té una renda molt superior a la de la ciutat”
Un veí vota a la consulta per la independència de Bellaterra 📷 Cristina Calderer
Martina Alcobendas ✍️ Fa 50 anys que en Ricard, nascut a Sant Cugat del Vallès, viu a Bellaterra. Amb 27 anys s’hi va comprar un terreny i s’hi va construir una casa, com molts dels veïns d’aquesta localitat adscrita a Cerdanyola del Vallès i que va néixer als anys 30 del segle passat, quan famílies benestants de Barcelona i Sant Cugat s’hi van fer torres d’estiueig. Els fills d’aquelles famílies s’hi van quedar, i als anys 70 van arribar nous veïns que, com en Ricard, hi van començar a fer vida i hi van veure néixer la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgrat algun intent de constituir-se com a municipi independent, es va acabar imposant una tercera via: el 2009 els veïns van aconseguir que se’ls reconegués com una entitat municipal descentralitzada (EMD), amb un govern propi. Amb tot, aquest estatus no va ser suficient per pacificar Bellaterra, que el 2015 va celebrar un referèndum d’independència on el ‘sí’ va guanyar amb el 94% dels suports. La pretensió va naufragar quan el Parlament va vetar la secessió. Davant d’aquest fracàs, una comissió de veïns va iniciar un expedient per passar a la veïna Sant Cugat que ara comença a agafar velocitat, davant l’oposició frontal de l’Ajuntament de Cerdanyola, que avisa que batallarà per evitar perdre el territori. “És normal que s’hi resisteixi. No vol perdre la gallina dels ous d’or. I Sant Cugat es deixa estimar”, resumeix en Ricard a l’ARA.
El conflicte entre Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat pel futur de Cerdanyola ha esclatat públicament aquesta setmana, amb l’emissió d’un informe per part del consistori santcugatenc que considera viable l’annexió. L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón (PSC), va acusar el de Sant Cugat, Josep Maria Vallès (Junts), d’actuar amb “deslleialtat” per haver-lo avisat per WhatsApp la nit de Reis que el seu ajuntament s’hi pronunciaria favorablement, malgrat que en ocasions anteriors li havia assegurat que no tenien interès en l’annexió. El tinent d’alcalde Jordi Puigneró va negar les acusacions i va assegurar que s’han limitat a fer una valoració tècnica sobre la viabilitat de l’operació, tal com mana la llei, des d’un punt de vista urbanístic i de prestació dels serveis públics.
Més semblant a Sant Cugat?
Què hi diuen, de tot plegat, a Bellaterra? El president de l’EMD, Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant), recalca el “mandat democràtic” rere l’expedient de segregació: si va començar va ser perquè un 61% dels bellaterrencs hi van votar a favor. De fet, Bellaterra va haver de recórrer als tribunals perquè Cerdanyola es negava a iniciar el tràmit, cosa que va haver de fer finalment per mandat judicial. Riba destaca la millor connexió geogràfica i ferroviària de Bellaterra amb el nucli urbà de Sant Cugat, on poden accedir amb facilitat amb transport públic; de Cerdanyola, en canvi, els separa el campus de la UAB, l’AP-7 i un carril bici. Però, més enllà, hi ha una qüestió de semblança de “perfil sociològic”, reconeix. Riba també recalca la importància de mantenir l’EMD si es passa a Sant Cugat i insisteix que es va signar anar-hi mantenint-la.
Aquest perfil sociològic es posa de manifest en les dades de renda. Segons l’INE, Cerdanyola té una renda mitjana per llar de 46.621 euros l’any, mentre que la de Bellaterra és superior als 100.000 euros; la de Sant Cugat s’hi aproxima més, amb 75.000. La proximitat també és ideològica: a les últimes eleccions autonòmiques, el partit més votat va ser Junts, amb un 40% dels vots; a Sant Cugat ho va ser Junts (30%), mentre que a Cerdanyola va guanyar el PSC amb el 35% dels vots.
Al marge de les dades econòmiques, l’accés als serveis públics preocupa els residents, que es queixen que a Bellaterra no hi hagi CAP ni biblioteca. Així ho explica un dels seus promotors, Miquel Vàzquez, que lamenta que Cordón assegurés que activaran tots els mecanismes “polítics” i “judicials” per evitar perdre Bellaterra. “Va sonar a cacic”, lamenta, i afegeix que les queixes no són “un tema de rics”. Un dels arguments que l’alcalde va posar al damunt de la taula és que permetre la segregació d’un municipi ric per un suposat dèficit fiscal plantejaria un precedent molt perillós per a la “cohesió social”. El periple es pot repetir a Terrassa, on la urbanització de la Font de l’Espardenyera ha demanat passar a Matadepera, un dels municipis més rics de Catalunya. L’ajuntament de Terrassa iniciarà l’expedient aquest mateix dilluns.
El camí al davant
La llum verda de Sant Cugat ha alegrat molts veïns que, com apunta alguna veu, encaren el pas a la ciutat veïna només “des del cor” (o també, des de la butxaca: tenir codi postal de Sant Cugat podria revaloritzar les seves propietats i es podrien beneficiar d’una baixada d’impostos). Alguns, però, demanen ser pragmàtics i valorar els pros i contres del canvi. Aquí pren rellevància un informe de la Diputació de Barcelona, consultat per l’ARA, que assegura que el pas de Bellaterra a Sant Cugat implicaria la dissolució de l’estatus d’EMD. Dit d’una altra manera: passarien a ser un barri més de Sant Cugat. No podrien, almenys d’entrada, negociar millores de manera bilateral amb el consistori –hi ha una negociació oberta sobre el conveni vigent–, demanar subvencions de forma autònoma o interposar recursos als tribunals. Aquest és un element que certs sectors demanen tenir present, malgrat que la comissió promotora de la segregació veu possible el pas mantenint l’EMD.
La decisió final és de la Generalitat. Quan el ple de Cerdanyola aprovi l’informe final, la Direcció General de l’Administració Local tindrà sis mesos per pronunciar-se. D’allà, l’expedient anirà a parar a la comissió de delimitació territorial, i després al consell executiu. La comissió promotora de la segregació confia que el fet que al Govern també mani el PSC, com a Cerdanyola, no tingui cap impacte en la valoració que faci de l’expedient, que s’hauria de basar en criteris “tècnics”.
Què passa amb la UAB?
L’expedient de segregació en curs no afecta en cap cas a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), segons confirmen fonts de la institució a aquest diari. El campus, situat molt a prop de Bellatera, pertany a Cerdanyola. Fonts de la UAB recalquen les “excel·lents relacions” que mantenen amb els ajuntaments de Cerdanyola i de Sant Cugat i es desvinculen del procés, on tampoc no se’ls ha demanat que emetin cap informe ni posicionament.
“L’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès acusa la ciutat veïna amb més renda per càpita, Sant Cugat, de treballar de forma “deslleial” per integrar aquest nucli de 3.000 habitants“
Una de les veïnes de Bellaterra, Elisenda, xerra amb una altra a prop de l’estació H.S.
Pau Rodríguez / Helena Sala Gallardo ✍️ La independència de Bellaterra i la seva anhelada annexió a la veïna Sant Cugat del Vallès (Barcelona) presideixen aquests dies totes les converses entre els veïns d’aquesta urbanització, una de les més adinerades de Catalunya. “Sentim abandó”, resumia aquest dimecres Chus Cornellana. Ella és una de les principals activistes per la separació d’aquest veïnat del municipi a què pertanyen, Cerdanyola del Vallès, a qui acusen de donar-los l’esquena.
El procés fa anys que està obert, però aquests dies ha escalat fins a incendiar la política local. L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, ha acusat l’Ajuntament de Sant Cugat de maniobrar de forma “deslleial” per annexionar-se Bellaterra, els habitants del qual són majoritàriament partidaris de canviar de municipi.
Els residents esgrimeixen raons de proximitat geogràfica, mobilitat i de manca d’inversions, però des del govern municipal de Cerdanyola denuncien que hi ha un biaix de classe social: Bellaterra, la urbanització amb més poder adquisitiu de la localitat, vol unir-se a Sant Cugat, un dels municipis amb més renda de Catalunya. “Pot ser que no ho diguin, però és el motiu més evident i clar”, expressa sense embuts Cordón (PSC).
Des del consistori de Sant Cugat del Vallès responen, visiblement molestos, que ells no han intervingut a la vida política de Bellaterra. I que es limiten a constatar la “viabilitat” de la seva integració en un informe encarregat precisament per Cerdanyola del Vallès, obligada per la Justícia a obrir un expedient de segregació després que els seus veïns aconseguissin les firmes necessàries el 2019. “Nosaltres hem estat respectuosos no, el següent”, defensa Jordi Puigneró de Junts.
Amb 3.037 habitants, Bellaterra és una plàcida urbanització fundada el 1929 que s’estén al nord de la Serra de Collserola.
Des del 2010, el seu estatus és d’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD), una forma semiautònoma de govern dins de Cerdanyola. Però de la ciutat a què pertanyen la separen 5 quilòmetres, amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’autopista AP-7 i la carretera C-58 pel mig. La continuïtat urbana sí que existeix en canvi amb Sant Cugat, cosa que fa que els seus veïns se sentin més integrats en la vida diària de la localitat a què ara volen sumar-s’hi.
La plaça del Pi, al costat de l’estació, concentra els pocs comerços del poble i exerceix com a punt de trobada diària per als veïns. A l’única cafeteria, Bonaparte, Elisenda, Chus i Desveus debaten sobre la possible annexió. Les dues primeres formen part de la Comissió Bellaterra És Sant Cugat. El seu primer argument és que la distància física i la manca de connexions de mobilitat “no permeten” una bona governança de la urbanització.
“En 10 minuts arribes a Sant Cugat amb els ferrocarrils, que a més passen cada 15 minuts, mentre que per anar a Cerdanyola els busos passen amb poca freqüència, no ofereixen serveis els caps de setmana i l’escassetat de parades obliga a caminar llargues distàncies”, lamenta Chus.
Un estudi d’hàbits de consum realitzat per l’EMD va constatar que un 60% dels habitants de Bellaterra fan la major part de les tasques diàries a Sant Cugat i que només un 9% ho fan a Cerdanyola.
La proximitat i els transports no són l’únic motiu. També addueixen manca d’inversions per part del consistori, i en aquest punt on emergeixen els recels sobre el poder adquisitiu dels seus habitants. Amb una renda bruta per càpita de 45.599 i 50.459 euros (en les dues seccions censals), estan dins de l’1% més ric d’Espanya, i més a prop els 34.785 de Sant Cugat que dels 22.963 de Cerdanyola.
Els veïns neguen que sigui la riquesa de Sant Cugat allò que els mou. “L’argument sociodemogràfic s’utilitza de forma interessada. L’Ajuntament de Cerdanyola mai ha considerat Bellaterra com una prioritat i ha fet servir l’excusa de les rendes altes per no invertir al municipi”, defensa Elisenda.
L’opinió la comparteixen alguns dels joves que han crescut a la localitat. “Els carrers de la part alta estan deixats, amb els impostos que paguem hauríem de tenir una mica millor”, afirma Jan, de 21 anys, que opina sobre l’annexió: “Pitjor que ara no serà”.
Josep Maria Riba, president de l’EMD, és més mesurat, però coincideix en afirmar que falten equipaments i autogovern. A l’últim informe sobre la separació que va remetre a Cerdanyola, resumia les raons geogràfiques, administratives, de mobilitat i econòmiques.
“El desconeixement del grau de solidaritat econòmica de Bellaterra cap a la resta de Cerdanyola, unit a una carència històrica d’inversions, afavoreix una percepció generalitzada que el retorn dels impostos i les taxes que es paguen és baix”, diu el document.
Una rotonda de Bellaterra i, al fons, la seu oficial de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) 📷 ACN
Del procés històric a les acusacions polítiques
Els veïns de Bellaterra fa dècades que volen deixar de pertànyer a Cerdanyola. Els primers intents d’independitzar-se van ser als 90, i la pròpia creació de l’EMD, el 2010, va ser un intent d’acomodar les aspiracions d’autogovern. El 2015 van celebrar una consulta ciutadana per separar-se i el sí va superar el 90%, però la Generalitat ho va rebutjar i va instar que negociessin un nou conveni d’autogovern. Anys després, mancant que aquest es materialitzés, un grup de veïns va tornar a la càrrega, però aquesta vegada per integrar-se a Sant Cugat. Una campanya de recollida de signatures el 2019 va aconseguir que més del 60% del cens recolzés el canvi de municipi. Cerdanyola ho va rebutjar, però una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar la raó a Bellaterra i va obligar l’ajuntament a obrir un expedient de segregació, que és el que s’està tramitant actualment.
És en aquest marc que Cerdanyola va encarregar un informe a Sant Cugat i altres administracions implicades (la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona o el Consell Comarcal) sobre si l’annexió compleix els requisits necessaris en matèria urbanística, demogràfica, econòmica o jurídica. La conclusió és que sí, que no hi hauria impediments tècnics, encara que alguns ens com la Diputació recomanen que es duu a terme per consens. A partir d’aquí, l’Ajuntament de Cerdanyola ha de tancar l’expedient, portar-lo a votació al ple i elevar-lo a la Direcció General de l’Administració Local, de la Generalitat, en sis mesos per analitzar-ho tot. Finalment, seria el Govern que presideix Salvador Illa el que ho hauria d’aprovar.
Mentrestant, la presentació en roda de premsa de l’informe de Sant Cugat, on governa Junts amb ERC, ha desencadenat les queixes a la ciutat veïna, l’alcalde de la qual és del PSC. “El que critiquem és que ells no van de cara, no ens volen dir res, i després el 6 de gener a la nit el seu alcalde em mana un WhatsApp informant-me que aprovaran l’informe on s’avala la integració”, lamenta Cordón, que acusa el govern municipal veí de “treballar activament” per annexionar-se Bellaterra amb reunions.
Puigneró, per part seva, insisteix que s’han limitat a elaborar un informe encarregat per Cerdanyola, i que la relació amb els veïns de Bellaterra era necessària per fer-ho. El tinent d’alcaldia argumenta que han de ser els residents a Bellaterra els que decideixin el seu futur, i acusa Cerdanyola de voler evitar una segregació que ja sembla inevitable. “Si no volen que se’n vagin, el que han de fer és arreglar els seus problemes. Per què fa 25 anys que se’n volen anar? Potser perquè fa 25 anys que els maltracten?”, qüestiona Puigneró. Des de Cerdanyola, però, argumenten que l’annexió obriria un “precedent” de desigualtat territorial. “Quins nuclis amb més poder adquisitiu es vagin ajuntant suposa deixar de banda el model d’igualtat i la societat de la redistribució que ens caracteritza“, exposa l’alcalde Cordón. Amb unanimitat de tot el ple de Cerdanyola en contra d’aquest procés, falta veure quines seran les conclusions de l’informe que el seu consistori ha de tancar les properes setmanes.
Un dels punts que poden fer descarrilar l‟annexió és el futur de l‟EMD. “Perdre-la suposaria la pèrdua de l’accés a subvencions i de capacitat de gestió local“, adverteix el president, Josep Maria Riba. Tot i això, Cornellana i altres veïns opinen que les conseqüències serien “pràcticament irrellevants” per les “poques competències” de l’entitat. Si consumissin la separació, això desapareixeria perquè forma part d’un conveni amb l’Ajuntament de Cerdanyola. Sant Cugat podria plantejar-ho, però el problema és que des del 2013 la reforma de l’administració local del PP en dificulta molt més la creació.
Roda de premsa Comissió Bellaterra – Sant Cugat, d’avui dijous, dia 15 de gener de 2026, al Centre Cívic de la Placa Joan Maragall de Bellaterra
Roda de premsa Comisió Bellaterra-Sant Cugat 📷 CEDIDA
Bon dia i gràcies per ser avui a Bellaterra.
Hem convocat aquesta roda de premsa amb un doble objectiu. D’una banda, informar amb rigor els veïns i veïnes i els mitjans de comunicació sobre l’estat actual del procés de segregació de Bellaterra del municipi de Cerdanyola del Vallès i la seva annexió a Sant Cugat del Vallès. De l’altra, contextualitzar la documentació relacionada amb el procés que han generat les diferents institucions relacionades amb l’expedient de segregació i expressar el posicionament de la Comissió Veïnal respecte a altres manifestacions de representants institucionals sobre les quals els mitjans s’han fet ressò la darrera setmana.
Ens agradaria explicar, per a qui no ho conegui, que aquesta Comissió veïnal Bellaterra és Sant Cugat treballa de manera constant des de l’any 2018. Ho ha fet de forma rigorosa i transparent perquè aquest projecte, impulsat per la ciutadania, pugui fer-se efectiu segons preveu el Decret 244/2007, de 6 de novembre. Parlem, per entendre’ns d’un procediment administratiu i juridic avalat per informes tècnics i resolucions judicials, i fonamentat en la voluntat majoritària del veïnat que ho sol·licita.
La qüestió que dona inici a la voluntat de segregació és molt simple:
Bellaterra pateix des de fa dècades una disfunció territorial, administrativa i econòmica respecte del municipi al qual està adscrita actualment. La presència d’una autopista, d’una linia ferroviária i, des de 1970, l’expansió del Campus Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona han trencat definitivament la continuïtat territorial i funcional amb Cerdanyola. El transport públic és una parada d’autobús.
En canvi, Bellaterra manté una clara continuïtat urbana amb Sant Cugat del Vallès, especialment per la zona del Cami Antic, així com una connexió ferroviària directa cada 5/10 minuts amb els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, amb estacions accessibles a peu tant al centre de Bellaterra com a Sant Cugat, on es pot accedir amb parada a diferents part del municipi.
Aquesta realitat contrasta amb la manca de connexions eficients en dies laborables en transport públic amb Cerdanyola per accedir a serveis bàsics com el CAP de referència, serveis de biblioteca infantil o casal d’avis. La manca de connexió en el cas de festius i vacances és total. En definitiva, la disfunció territorial fa que l’Ajuntament de Cerdanyola no proveeixi de serveis bàsics funcionals als veïns de Bellaterra.
L’any 2025, el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, ens va donar la raó i va declarar ferma la sentència que obligava l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar els tràmits de l’expedient de segregació de l’ajuntament de Cerdanyola.
Gràcies a aquesta resolució judicial, 6 anys després de l’inici dels tràmits, el procediment administratiu ha avançat i ens trobem actualment en la fase final: la recopilació i tramesa dels informes de les administracions implicades a la Generalitat de Catalunya, que és l’òrgan competent per prendre la decisió tècnica definitiva sobre aquest canvi territorial de Bellaterra i Can Fatjó dels Aurons que passi del municipi de Cerdanyola al de Sant Cugat.
En aquest moment-tal com marca el calendari administratiu- l’Entitat Municipal de Bellaterra, l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès ja han emés els seus informes respectius a l’ajuntament de Cerdanyola. Una vegada completada aquesta remissió, la Generalitat tindrà aproximadament sis mesos per analitzar l’expedient i decidir si autoritza la segregació i l’annexió.
Es important destacar que l’Ajuntament de Sant Cugat ha emès un informe tècnic favorable a la viabilitat de l’annexió. El model d’integració de Bellaterra-inclós el futur de l’EMD-correspondria decidir-lo posteriorment, en l’àmbit de les competències municipals.
L’EMD de Bellaterra constata tots el problemes amb l’Ajuntament de Cerdanyola, però vincula l’annexió a Sant Cugat a mantenir l’EMD. Aquest informe el va aprovar el President i els Vocals del seu partit, Bellaterra Endavant i en contra dels Vocals de l’oposició que demanaven consens per tal de negociar I’EMD i deixar constància a l’informe del greuges perllongats en el temps de l’Ajuntament de Cerdanyola vers Bellaterra, la manca d’inversions i el precedent d’altres territoris segregats de Cerdanyola del Vallès, com Badia del Vallès el 1994, entre altres qüestions.
L’Ajuntament de Cerdanyola és contrari a la segregació, i després de més de 7 anys de no modificar el Conveni amb l’EMD, ara es mostrava disposat a una negociació i aprovació de un nou conveni que doti de més competències i pressupost a l’EMD de Bellaterra. L’alcalde de Cerdanyola Sr. Cordón en una roda de premsa del dia 12 de gener es va mostrar precipitat dient que utilitzaria tots el mitjans polítics, tècnics i jurídics per evitar la segregació, oblidant la democràcia i la voluntat de la majoria de bellaterrencs i bellaterrenques que en un 61% van signar per marxar de Cerdanyola i annexionar-se a Sant Cugat. No obstant, ahir en la roda de premsa va comunicar que parava la negociació del Conveni fins que acabi el procés de segregació de Cerdanyola.
Una noticia a la que Bellaterra no li estranya, des de fa més de 7 anys que cada vegada que hi ha un intent de negociació del Conveni, passa quelcom i e trenca la negociació. No es nou, i a més una millora del Conveni en aquest moment no suposa cap canvi en la decisió veïnal d’annexió a Sant Cugat.
Es cert que el fet de que el govern municipal de Cerdanyola i el de la Generalitat siguin del mateix partit polític (PSC), causa preocupació a aquesta comissió veïnal, però alhora confiem que en no tractar-se d’una decisió politica sinó una casuística técnico-juridica prevista per llei a la Generalitat de Catalunya, aquesta podrà ser aplicada i vehiculada estrictament per la llei que ho contempla.
Volem recordar que aquest procés compta amb el suport explicit del 61% dels veïns i veïnes de Bellaterra, que van expressar la seva voluntat mitjançant signatura d’acord al que preveu la normativa vigent. No és, per tant, una iniciativa improvisada ni partidista, sinó un exercici de democràcia veïnal, avalat legalment i judicialment.
Bellaterra és económicament autosuficient, tal com acrediten informes encarregats pel mateix Ajuntament de Cerdanyola. L’annexió no suposaria una càrrega per a Sant Cugat, ni tampoc compromet la capacitat de Cerdanyola per atendre les seves necessitats ordinàries.
Som conscients que hi ha opinions diverses i legitimes al voltant d’aquest procés. Per això, ara toca esperar amb serenitat i respecte institucional l’anàlisi de la Generalitat, confiant que valorarà amb rigor els informes tècnics, la documentació aportada i la voluntat majoritària del veïnat.
El nostre objectiu és clar: millorar la qualitat de vida de les persones que vivim a Bellaterra, reforçar la cohesió territorial, millorar la mobilitat i garantir una millor prestació dels serveis, sempre dins del marc legal i amb responsabilitat institucional.
Moltes gràcies. Quedem a la vostra disposició per respondre les preguntes que considereu oportunes.
Font: Comissió Bellaterra-Sant Cugat Bellaterra, 15 de gener de 2026
BELLATERRA.CAT 