Feeds:
Entrades
Comentaris

MEDI AMBIENT “Sembrar arbres, un art que s’aprèn” per Miquel Gual Pons

23 Agost 2023 per FLPT

Les acaballes de l’hivern és potser la millor època de l’any per anar ampliant o restituint les nostres terres amb nous exemplars d’arbres fruiters o de jardí.

Aquesta és l’època de l’any on la majoria d’arbres de la nostra latitud es troben hivernant, per tant un bon moment per sembrar-los. Sobretot és bona època per als arbres de fulla caduca, que encara no han fet símptomes de voler brostar, i per a tots els de fulla perenne. Un dels únics arbres als que ja se li ha passat el temps és l’ametller, que ja es troba en floració i brosta.

Hem de descartar la sembra les palmeres, ja que aquestes tenen el cicle vital invertit i el millor moment per sembrar-les és el mes de juliol, que és quan elles cessen la seva activitat vital.

Primer de tot hem de triar el lloc on volem sembrar l’arbre. La tria és molt important per al futur de l’arbre del qual en volem gaudir. Hem d’evitar sembrar l’arbre molt prop d’un altre adult, en no ser que pensem eliminar-lo. No està de més tenir una idea aproximada de com serà l’arbre adult quan elegim l’emplaçament que ens agradaria sembrar, ja que aquest es pot fer més o menys gros i hem de preveure l’espai per al futur. No és el mateix sembrar una prunera, que necessita poc espai, que una figuera, que es pot fer realment grossa.

Un altre paràmetre a tenir en compte és el recorregut del sol. Llocs ombrívols o al costat de parets o cases només provoquen que l’arbre cresqui amb molta verticalitat cercant la llum i no arribant a formar-se d’una manera equilibrada, com seria de desitjar. Si es tracta d’un arbre fruiter és molt possible que els seus esplets siguin més magres o, fins i tot, inexistents per un excés d’ombra.

Si a la superfície de la terra hi compareixen roques, argiles compactes o molta pedra no ens convé sembrar-hi, així com tampoc en zones que passin llargues temporades inundades degut a uns drenatges insuficients de la terra.

Ara ja tenim el lloc triat i hem de fer el clot. El clot és important per molts de motius. Per anar bé hem de fer el clot amb les primeres pluges o saons de la tardor, ja que el millor que pot tenir la terra és que es passi una bona temporada (pot estar tot un any) exposada a l’aire. El sol, el vent i les pluges, tots aquests fenòmens fan tornar la terra més bona, la vitaminen i l’oxigenen de forma natural, i no sols la terra que hem tret del clot sinó també la terra que es troba a les parets i al fons del mateix, puix potser mai ha vist la llum del sol i potser mai més la tornarà a veure.

Les mides oficials i recomanables per un clot són vuitanta centímetres de diàmetre per seixanta de fondària. Amb aquestes mides podem garantir que en els primers anys de creixement de l’arbre les arrels tendran facilitat per desenvolupar-se sense trobar terra molt apilotada.

Les mides del clot són vitals per al creixement de l’arbre. Un clot massa petit pot arribar a matar l’arbre, sobretot si està fet en terres argiloses o molt compactes. Les roques o zones extremadament dures com puguin ser guixos poden complicar i molt l’existència de l’arbre i ens convé més canviar la ubicació escollida en un primer moment.

Paller de Casa Estaún 1860 de Lasieso

Classificar la terra

Quan facem el clot hem d’anar alerta i separar la terra que hi treim. Per regla general, sobretot a zones que han estat cultivades tradicionalment, hi trobarem una terra obscura i amb gran quantitat de matèria orgànica com pugui ser fems o humus de les fulles dels arbres ja existents. Aquesta capa de terra sol tenir poques pedres i la terra és flonja i esponjosa. La segona capa que trobam de terra ja sol ser més vermellosa i els rocs, de diferents mides, es troben molts mesclats. A més, la terra està apilotada i compactada en forma de terrossos. Aquí mateix, moltes vegades, en lloc de trobar aquesta capa de terra que, per altra banda, és la millor que podem trobar, també hi podem localitzar una capa d’argila del Keuper, guix o roca. En aquests tres supòsits val més no enfonsar més el clot i esperar que les arrels de l’arbre que sembrarem s’endinsin per la capa de terra bona.

Ara que ja tenim el clot fet, és l’hora de sembrar l’arbre. Si l’hem comprat a un planterista ja ens l’han venut preparat. D’altra banda, si és d’un planter nostre o un bordall que hem arrabassat o que ens han regalat, ens convé arreglar un poc l’arbre. El procediment és ben senzill, el que hem de fer és descarregar l’arbre de branques, sols deixant tres o quatre ulls un poc repartits per tots els costats de la soca. Un excés d’ulls pot provocar la mort de l’arbre ja que potser no tengui força per fer-los brostar tots a l’hora; tampoc no convé deixar-ne sols un, ja que es pot rompre o ser insuficient i acabar ofegant l’arbre.

Terra bona

Abans de posar l’arbre dins el clot hem de cobrir el fons del clot amb una capa d’uns deu centímetres de terra de la capa superior del clot, que és la més bona (d’aquí la importància de separar les qualitats de les terres a l’hora de fer el clot). Seguidament posarem les arrels sobre aquesta capa de terra i les compondrem a fi que les més gruixudes es repartesquin pels quatre costats, evitant els creuaments entre arrels.

Seguirem posant terra bona fins a tenir les arrels totalment tapades i després pitjarem amb els peus dita terra per compactar-la i fer desaparèixer les possibles bosses d’aire. Ja, per acabar, completarem el clot amb la terra més dolenta, separant les pedres de major tamany i anant alerta que no en quedi cap a la vora del tronc, ja que el pot nafrar. Aquesta terra no entrarà inicialment en contacte amb les arrels i, amb el temps, tornarà bona.

Un cop sembrat l’arbre l’hem de regar abundantment encara que la terra estigui xopa. Veurem que aquesta minva i es que es va acabant de col·locar i sedimentar, eliminant les possibles bosses d’aire que poden perjudicar les arrels de l’arbre.

Si l’arbre és prou magre o petit convé posar-li un pal a la vora i fermar-lo amb fil de ràfia o de cotó que no el faci malbé. És important, als primers anys de vida, protegir-lo de les ventades que el poden esqueixar.

Si tenim perill de bestiar (ovelles i cabres especialment), convé fer una caera. Les millors són les de quatre pals, clavats a una distància de més de mig metre de l’arbre i tancades amb reixa metàl·lica. També podem fer un embut de reixa aferrat al pal i a l’arbre o posar un parell de branques amb espines cap avall.

Les posteriors regades depenen un poc de la climatologia, essent necessari sobretot el primer any abundants recs durant l’estiu. Quan l’arbre ja és gran podem clarejar les recs, depenent sobretot de l’espècie sembrada i de la zona de l’illa.

Qui i què som FORA VILA

FORA VILA és un mitjà de comunicació independent, únic a les Illes Balears, amb una trajectòria de quasi quaranta anys de vida, que posa el focus sobre les persones que resideixen en els pobles i viuen arrambades al sector primari, al patrimoni, al medi natural, al paisatge i a una forma d’existir lligada a la terra i a tot el que ella és capaç de proporcionar.

FORA VILA va néixer com un suplement del periòdic EL DÍA i més endavant d’EL MUNDO. Des de 2020 en format digital i amb periodicitat diària continua amb la mateixa línia d’acompanyar els lectors en la descoberta de tot allò que fa olor de fora vila i que es produeix a la part forana.

I és que al nostre petit país hi ha un món d’històries per contar relacionades amb aquesta essència i desenes de milers de persones àvides de conèixer-les.

La vida als pobles, les tradicions, el medi ambient, les festes, tendran un lloc destacat al costat de les feines del camp i les de la mar, els boscos i les garrigues, les excursions i la política de les institucions que afecten els municipis de les Illes Balears. El patrimoni natural i l’etnològic, els productes agroalimentaris, els debats sobre el futur de l’agricultura, del turisme o de les vies de transport, la gastronomia, la història, les llegendes, l’artesania. Tot això i més és el FORA VILA.

Som hereus de les contribucions dels desapareguts Alexandre Ballester, Joan Pericàs, Macià Riera o Lluís Ripoll, que enriquiren les pàgines del FORA VILA amb les seves paraules. I som aquí per donar testimoniatge del dia a dia a les Illes Balears, fidels a la passió per aquesta terra i perquè el que ocorre en elles no quedi mai diluït dins la resta d’històries que cada dia ens podrien fer tornar petits.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , , , |

URBANISME|Un repàs als problemes més freqüents entre amos de finques confrontants.

22 Agost 2023 per FLPT

“El codi civil estableix que no es poden plantar arbres a menys de dos metres de distància de la mitgera (50 cm si són arbustos)”.

Els elements limítrofs entre diverses propietats són font de conflictes. Repassem breument algunes qüestions que se solen plantejar.

Construcció il·legal a Bellaterra tocant una mitgera veïnal

Problemes de mitgeres i límits

Un repàs als problemes més freqüents entre amos de finques confrontants. On cercar informació i com reaccionar.
Els elements limítrofs entre diverses propietats són font de conflictes. Repassem breument algunes qüestions que se solen plantejar.

Com conèixer els límits de la meva propietat

El límit és la línia perimetral que estableix els límits duna parcel·la o terreny. Afecta la ubicació exacta del terreny i la seva superfície. Podem consultar els límits a l’escriptura de propietat. Però aquesta no sempre existeix o en molts casos, no aclareix suficientment els dubtes, per exemple amb expressions comunes com “la finca limita a l’oest amb la propietat de Doña Leoncia…, o amb els hereus de Don Gastón”. En aquests casos cal consultar el Cadastre, per veure’ls dades físiques de la parcel·la.

Podeu consultar les dades del Cadastre a través d’Internet.

Si vostè estima que aquestes dades no són correctes o no es corresponen amb la realitat sobre el terreny, caldria recórrer a un mesurament topogràfic, efectuat per un topògraf (cost orientatiu: 850-1.000 euros). Amb el resultat, caldria interposar les accions oportunes per evitar que aquesta situació de fet pugui consolidar drets a favor d’un tercer.

Acció de delimitació i acció reivindicatòria

El codi civil reconeix a tot propietari el dret a delimitar-ne la propietat, amb citació dels propietaris de les finques confrontants. Si hi ha diferències d’apreciació de límits entre els diferents propietaris, caldria exercir l’anomenada acció reivindicatòria, destinada a recuperar la propietat ocupada per un tercer. Per això cal aportar el títol que acredita la nostra propietat, identificar la finca i demostrar que l’immoble o una part del mateix és ocupat pel demandat sense títol que ho justifiqui. Convé aportar proves com l’aixecament topogràfic (citat abans) i fins i tot testimonis d’altres propietaris.

La meva finca és menor que el que indiquen els plànols

Si li han venut una superfície inferior a l’acordada al document de compravenda, bé per mala fe, bé per inexactitud dels documents manejats, haurem d’exercitar davant del jutge l’anomenada acció per defecte de cabuda. Si l’aixecament topogràfic encarregat constata la diferència de superfície entre el terreny i allò declarat, es podria reclamar al venedor una suma equivalent a la diferència, sempre que la venda s’hagi fet en funció de la superfície. És a dir, si la venda es fa a tant alçat, com a cos cert, no podríem reclamar per defecte de cabuda, tret que la diferència sigui tal que la finca real no tingui res a veure amb la que apareix als papers (ens han venut una cosa per una altra).

La superfície de l’escriptura difereix molt de la superfície cadastral

Tots dos tipus de superfície són rellevants i interessa que coincideixin i corresponguin a la realitat. La majoria de les comunitats autònomes utilitzen la superfície que figura a les escriptures a efectes d’impostos, però a Madrid, per exemple, es pren la superfície cadastral per a la liquidació dels impostos sobre transmissions patrimonials i sobre successions i donacions. Per a l’IBI, el que compta és la superfície cadastral. En teoria, la superfície cadastral és més exacta que la que figura en escriptures, ia més inclou la part proporcional d’elements comuns i trasters, cosa que en moltes escriptures (sobretot antigues) no apareix. Per obtenir la superfície cadastral, bé s’han mesurat els immobles o bé s’han escanejat els plànols, si són recents. Per això gaudeixen d’una presumpció d’exactitud més gran,

No estic d’acord amb els límits del cadastre

Si discrepau de les dades cadastrals, podeu aportar al Cadastre la documentació pertinent per demostrar que hi ha un error, encara que això no és senzill. En principi, necessitaríem plànols de la finca en el seu estat actual, així com l’escriptura de divisió horitzontal, si escau, on figurin els coeficients de participació de cada veí als elements comuns. Si l’edificació és antiga i no disposem de plànols recents, caldrà un tècnic que dibuixi els plànols i adjunti un estat de superfícies i comuns. Però com s’ha dit, la superfície cadastral no té un valor jurídic i en cas de discrepància entre confrontants, caldrà recórrer al jutge, que és l’únic que pot valorar, de manera contradictòria, les dades de les escriptures públiques, de les inscripcions del registre de la propietat, del cadastre, dels pèrits,

A qui pertany el mur divisori

S’anomena mitgera la paret comuna a dos edificis contigus. En principi, es presumeix que un mur existent al límit entre dues propietats és mitger, és a dir, pertany igual als dos propietaris confrontants (en la seva extensió i gruix). No és que cadascú sigui propietari del 50%, sinó que tots dos són propietaris del 100%. Al conjunt de drets i obligacions que comporta l’existència i el gaudi en comú d’una paret per part dels propietaris d’edificis o finques contigus, separats per les divisions esmentades, és el que es coneix com a mitgera. Aquest element comú pot tenir formes diverses, naturals o artificials: mur, tàpia, fites, rierol, a prop, tanca, etc. A finques rústiques pot ser un simple canvi de cultiu.

Quines obligacions tenen els mitgers?

Ambdós propietaris tenen l’obligació de contribuir a les despeses de construcció, reparació i manteniment de la mitgera, en proporció al dret. Un propietari no pot obrir finestres en una mitgera. Per reparar la mitgera cal el consentiment exprés de tots els propietaris. Les despeses causades per l’acció d’un dels mitgers només són a càrrec seu. Aquest és un cas freqüent que sol acabar als jutjats: un dels propietaris realitza obres d’enderrocament o demolició a la seva zona i provoca danys (esquerdes, desplaçaments) a la propietat del veí. Per això és important extremar la precaució en els estudis previs a les obres que afectin la propietat contigua. En cas contrari es pot veure obligat per un tribunal a pagar les reparacions, les despeses de reallotjament del veí i els danys morals.

Puc recolzar-me al mur del veí per construir?

El mur que limita les finques no sempre és mitger. No ho és quan hi hagi un signe exterior o una prova en contra. Per exemple, constitueix un signe de no mitgera el fet que el mur compti amb finestres o buits oberts. També quan un dels propietaris pot provar que ell va construir el mur íntegrament a la seva parcel·la, per la qual cosa no es tracta d’una mitgera, encara que el límit exterior del mur suposi la divisió entre les dues parcel·les. Quan el mur que separi les dues propietats sigui privatiu d’un sol dels propietaris, si l’altre vol construir recolzant-se al mur existent pot arribar a pactar-hi (a canvi de diners, per exemple) la cessió del seu ús per meitat, convertint així el mur en mitgera. Així, cada propietari tindrà dret a edificar recolzant la seva obra a la paret mitgera o introduint bigues fins a la meitat del seu gruix. També la pot alçar a costa seva, indemnitzant els perjudicis que ocasioni amb l’obra.

Els arbres del veí em causen molèsties

El codi civil estableix que no es poden plantar arbres a menys de dos metres de distància de la mitgera (50 cm si són arbustos). A més, si les branques d’un arbre envaeixen el vol del terreny veí, el propietari pot exigir que es tallin. Si són les arrels les que s’introdueixen a la finca veïna, el propietari pot tallar-les per si mateix.

Terrenys rústics d’usos diferents

Algunes pàgines web (per exemple la del visor del Ministeri d’Agricultura ) poden servir per observar fotografies aèries de terrenys, on s’aprecia el tipus de cultiu practicat. De vegades, si es veu que les vinyes, per exemple, entren a la parcel·la que el cadastre assenyala com a pertanyent a un altre propietari, això pot ser un senyal que alguna cosa no funciona. O bé els límits del cadastre no són correctes, o bé hi ha hagut una invasió d’un propietari a les terres d’un altre. En qualsevol cas, això només el pot servir d’indici: com s’ha dit, per resoldre qüestions de delimitació de la propietat hauria d’acudir a les accions judicials pertinents .

Font: OCU

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , , |

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA | Lasieso. La pedra picada, per Víctor Juan

20 Agost 2023 per FLPT

Víctor Juan, director del Museu Pedagògic d’Aragó, dedica la seva columna quinzenal a Heraldo Escolar, a l’escola de Lasieso. Quan es va inaugurar, el poble va dedicar l’escola a l’inspector Ildefons Beltrán. Durant la guerra civil algú va esborrar el nom d’aquest inspector picant la pedra.
Una reflexió sobre la memòria i l’oblit.

Aquesta era la consigna: “Castigar els mestres que havien estat els encarregats de portar al poble el missatge de la República“.

Escola Publica Mixta I. Beltrán (Lasieso)

No importa gaire els que fossin. Van obrir a puntades de peu la porta de l’escola. Van trencar els vidres de la vitrina, van treure diverses dotzenes de llibres i els van apilar a uns metres de la façana, al mateix lloc on als matins jugaven les nenes a saltar la corda: “El nom de Maria, que té cinc lletres, la “m”, la “a”, la “r”, la “í”, la “a”, Maria-a”. Van tirar sobre el munt de llibres la fotografia del President de la República, van arrencar la bandera vermella, groga i estada que davant l’absència de vent dormisquejava un confiat somni, van ruixar amb benzina aquell garbuix de símbols, van calar foc i una flamarada va il·luminar els seus rostres. Es van tornar cap a la façana de l’escola on les ombres, com si tinguessin vida pròpia, havien iniciat una macabra dansa. Uns metres més enllà, algú, no importa qui fos, plorava darrere els vidres, plorava en silenci el plor amarg de la impotència. Les flames de la foguera devoraven els llibres que el senyor Hospicio, el mestre, havia aconseguit reunir sol·licitant donacions al Ministeri d’Instrucció Pública, a la Diputació d’Osca, al Servei Provincial d’Inspecció. La major part eren propietat del mestre i constituïen la seva humil biblioteca.

L’escola s’havia inaugurat el 17 de setembre del 1933. Aquell dia va ser una festa. Tot el poble es va reunir, endiumenjat, a l’esplanada, sota l’ombra dels castanyers. Encara semblaven ressonar les paraules que les autoritats van pronunciar des del balcó mateix de l’escola. La millor manera de treballar per la República era inaugurar una escola on acudirien els nens durant el dia i els adults a la nit. L’escola era l’autèntica casa del poble. Allí va estar ell, Ildefonso Beltrán, el jove inspector en cap de la província. No podia dissimular l’emoció. L’Ajuntament de Lasieso havia decidit que l’escola portés el seu nom i el picapedrer va llaurar a la pedra negra Escola Nacional Mixta I. Beltrán. Era el reconeixement a les gestions de l’inspector perquè Lasieso fos inclòs als plans de construcció d’escoles del Govern. Rodolfo Llopis, el director general de Primer Ensenyament, repetia que calia sembrar el país d’escoles. Això va ser el que es va pretendre amb el Decret que aprovava la construcció de 27.000 escoles noves. I el Sr. Beltrán va aconseguir que una s’aixequés a Lasieso. Quan l’alcalde va convidar-lo a dir unes paraules, Ildefonso Beltrán va parlar dels homes que havien portat la República, va parlar d’igualtat, de justícia i del benestar que proporcionava la cultura. Va parlar de la democràcia, de la dignitat de tots els éssers humans i de la injustícia que es materialitzava que la meitat dels habitants del poble no sabessin llegir. La monarquia –va concloure Beltrán– preferia que romanguéssim en la ignorància, però aquesta República que van anunciar els capitans Galán i García Hernández ens necessita instruïts i lliures. Els aplaudiments van ofegar les darreres paraules d’Ildefonso Beltrán. Es van escoltar vives la República. L’alcalde va despenjar la cortineta que ocultava el nom de l’escola, la banda de música de Sabiñánigo va interpretar l’Himne de Reg i tot va ser una festa.

Cinc anys després algú plorava darrere els vidres, a la foscor d’una habitació buida, mentre les flamarades de la foguera li tornaven escenes fragmentades, sincopades, del que estava passant fora. Van desaparèixer les fantasmals siluetes. Van trucar a la porta d’una de les cases properes a l’escola. Allà van agafar una escala i un test de paleta. El primer que va pretendre enfilar-se a dalt de tot de l’escala, va caure a terra. L’alcohol que regirava i avivava l’odi del cor li va fer perdre l’equilibri. Una blasfèmia va posar fi a les rialles del grup d’iconoclastes. Van començar a picar les lletres. I. Beltrán. Volien esborrar el nom de l’inspector d’escoles. L’escala estava recolzada a la façana i mitja dotzena homes s’havien reunit per trencar la pedra. Feien miques cada lletra, esborraven el nom d’un home tot sol, però estaven destruint cop a cop, amb cada esquirla de pedra que sortia disparada, el somni igualitari, la il·lusió del temps de la gran il·lusió, els ideals d’emancipació, la confiança en l’educació.

Aquells homes destruïen, aixafada per la força, la raó.

Tot just coneixien Ildefonso Beltrán. Més ben dit, no el coneixien de res. Només sabien que es va presentar a les eleccions del febrer pel Front Popular. Els van dir que ell signava la carta que ordenava treure el crucifix de l’escola. No sabien que Ildefonso Beltrán (Monzalbarba, 28 de febrer de 1900) havia estat mestre a Termes des de 1925 fins a 1927 i després a Lalueza fins que el novembre de 1932 es va incorporar al servei d’inspecció. No sabien que era amic de Telmo Mompradé, el comandant Telmo Mompradé, el valerós mestre que es va posar al capdavant del Batalló de la FETE per defensar la República i que moriria a la presa de Biescas. També era amic de Simeón Omella, el mestre freinetista de Plasència de la Muntanya i de Ramón Acín. Ildefonso Beltrán se sentia honrat de ser el successor, a la seva manera, d’Herminio Almendros, l’inspector que va introduir la tècnica Freinet a Espanya i que va aconseguir contagiar el seu entusiasme pel text lliure i per la impremta escolar a mestres com Simeón Omella, José Bonet Sarasa o els germans Carrasquer. Entre tots van fer possible que se celebrés a Osca, el juliol del 1935, el II Congrés de la Impremta a l’Escola. Ildefonso Beltrán va obrir biblioteques als petits llogarets, va impulsar la creació de Centres de Col·laboració que permetien als mestres reunir-se per intercanviar experiències, va omplir de vida el Butlletí de la Inspecció d’Osca i, a més, es va comprometre políticament i va acceptar formar part, per Esquerra Republicana, de la candidatura del Front Popular que va guanyar les eleccions el febrer del 1936. Ildefonso Beltrán va enviar una targeta als mestres de la província demanant-los que fossin garants del procés electoral als pobles on fàcilment es podia alterar el resultat de les votacions. Part d’aquesta correspondència va caure en poder del Servei d’Informació de Falange Espanyola i de les JONS i s’hi afegia, com un agreujant, als expedients de depuració. Per exemple, entre els documents enviats a la comissió de depuració del magisteri es reproduïa la carta de Simón Soler Valenzuela:

“Sr. D. Ildefonso Beltrán i altres companys de candidatura.- No puc ser Interventor per ser el president de la mesa.- Faré tot el que pugui en favor de vosaltres.- Els saluda el seu coreligionari i amic.- Simeón Soler Valenzuela.- Mestre Nacional.- Apiès (Osca)”.

Ells no coneixien Ildefons Beltrán. Només sabien que a la foscor creix la por. Aquells homes armats amb la pistola al cinyell, el test de paleta i l’escala pretenien apagar la llum. Aquesta era la consigna: castigar els mestres que havien estat els encarregats de portar al poble el missatge de la República, els encarregats de convertir aquells homes trencats en ciutadans lliures i responsables. Els mestres eren els llums de la República, la llum dels humils. Els mestres portaven aquest missatge: plegats podem fer un món millor, un país millor. Podem ser feliços, podem perseguir els nostres somnis. S’estengué entre els revoltats contra la República una simple consigna: cal apagar la llum, acabar amb aquell somni emancipatori basat en la justícia, en l’alliberament de les consciències, en la igualtat davant de la cultura.

En realitat, destruint la pedra, pretenien esborrar l’anhel cultural de la Segona República que no era cap altre que portar l’alè de la cultura als pobles, el respecte a la consciència del nen i del mestre, l’ensenyament laic, gratuït i universal per a tots. L’escola havia de transformar aquells homes i dones cridats a ser súbdits d’una monarquia en ciutadans conscients de la República. Aquesta era la feina impossible encomanada al mestre.

El món acaba en allò que podem anomenar. Les paraules són el límit de la realitat, la frontera del nostre univers. Més enllà s’estén el silenci, el desconegut i la mort. Aquells noms picaven la pedra per negar l’existència de l’altre, per bandejar la paraula. Sabien que estaven fent sal sobre els records, que destruïen la memòria dipositada en paraules. Pretenien arrencar els seus noms, cosa que van representar, els seus compromisos, el projecte que va donar sentit a les seves vides. S’enfrontaven la fràgil llum de les paraules i la fosca rotunda del silenci. I pretenien el silenci.

Qui s’acosti a Lasieso de seguida descobrirà aquesta escola convertida des que el poble es va quedar sense nens en local social. I us sorprendrà la pedra picada.

No sabrà quines paraules van ser arrencades a la pedra perquè no hem estat capaços de restituir la memòria, ningú no ha posat paraules on durant setanta anys només hi ha hagut silenci. Les víctimes continuen condemnades a la injustícia de l’oblit i del silenci que perpetua la por. És tan dolorós el record que preferim no pensar que aquells homes i dones eren com nosaltres, s’estimaven com ens estimem i tenien filles i projectes. Els commovien els versos, s’estremien amb la música, de vegades tenien fred i es deixaven portar pels seus somnis com nosaltres quan somiem. De vegades, si estaven sols, sentien por i creixia un abisme al seu estómac quan pensaven en el dolor dels seus fills.

Hem après a viure als mateixos carrers, a les mateixes places i sota el mateix cel com si no faltés ningú, com si res no hagués passat. La pedra encara picada crida al mig de les muntanyes del Pirineu que és impossible oblidar, que encara ens queda molt per fer, que hem de nomenar les víctimes, escriure els seus noms, el nom dels assassinats, d’aquells a qui els van robar un país, una terra i van haver de marxar lluny i –molts, com el mateix Ildefonso Beltrán– van morir lluny.

És hora de poder-nos anomenar, és hora de tornar, amb el record, la dignitat a les persones que van ser exterminades per tenir una idea, per entendre el món de manera determinada, per discrepar, per somiar o per estar simplement vius.

És hora de posar fi a la covardia del silenci, amb l’oblit que ens deixa orfes en un món sense sentit.

Aquella nit, una foguera alimentada amb les paraules dels llibres il·luminava la façana de l’escola i es queixava la pedra contra el ferro. Algú plorava darrere els vidres en una habitació fosca. Un grup d’homes, tant se val els qui fossin, s’afanyaven en la destrucció de tot allò que pogués quedar viu i, sobretot, de les paraules prenyades del record, de la memòria que floreix i germina, del llegat indestructible de dignitat i de compromís , de justícia, de modernització i de progrés.

Ramón Acín Aquilué * Mariano Acín Gràcia * Arturo Agud Piquer * Francisco Agud Piquer * Cesari Agut Arguedas * Demetrio Alcalde López * Tomás Álvaro Pérez * Cecilia Álvarez Calvo * Joaquín d’Andrés Martínez * Juan Baptista Ara Fernández * Germán Araujo Mayorga Francisco Aranda Millán * Florinda Arjol Naudín * José Arregui Vicén * Alfredo Atarés Gràcia * Pablo Balaguer Camarasa * Higini Barranc Lascas * Pilar Beltrán Pueyo * Julio Bendicho Balaguer * Manuel Bernal Martínez * José Berti Gómez * Raimundo Félix Bielsa Jordán * Bosch Sanz * Rosa Arjó * Càndida Camps * Ricardo Cañizares Vicente * Antonio Casaus López * Vicente Castán Brosed * Francisco Celma Felipe * Luis Celorrio García * Constantí Cristóbal * Eduardo Dagnino Chambo * Manuel Díaz Erdolián * Pedro Díaz Pérez * José DomenequeFañanás * Eduardo Dominguine Estella * Julián Escartín Casajús * Pilar Escribano Iglesias * Julio Esclat Gràcia * Valeriano Estaun Ramón * Joaquín García Lardiés * Manuel García Pérez * Maurici Garray Millán * José Gil Castell * Àngel Gil Serrano * Benjamí Giménez Temes * Àngel Giménez Félix Godé Capistrós * Àngel Gràcia Benet * José María Gràcia Brets * Restitut Herrero Cubillos * Miguel Herrero Palahí * Bernardo Herrero Rodrigo * Alfonso Iguacel Berges * Anselm Jordán Otí * Alejandro Labuena Moliner * Toribio Lainez Gil * Joaquín Larrum Loriente Vidosa * Julián Lozano Palacios * Bernabé Marín Pascual * Paulino Marquina García * Jesús Fermín Martín Luengo * Calixt Martínez Bé * Antonio Meseguer Barceló * Isidre Mir Loncán * Alfredo Molinero Alegre * Augusto Muniesa Berenguer * JoséMaria Muniesa Berenguer * Maria Palacios Xiprer * Ramón Palazón Barranc * Antonio París Ortín * Jorge Pérez Membrado * Heriberto Pérez Ortubia * Isidro Pérez Romero * Domingo Rivera Sarvisé * Bernardo Rodrigo Herrero * Valentí Rodríguez Bobier * Genaro Romero Ríos * José Jiménez * Matías Andrés Sánchez Rubio * Antonio Santolaria Viñuales * Antonio Santos Álvarez * José Sarasa Juan * Manuel Sauras Magallón * Antonio Soldevilla * José María Soler Berenguer * Francisco Toro Martínez * Enrique Torres Canyal * Alberto Valenciano Merodio * Gabriel Vera Oria * Ignacio L. Vicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * Rudesindo

Font: Federació Estatal Fòrums per la Memòria

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , , |

TECNOLOGÍA|Sincrotró Alba passarà de 3ª a 4ª generació, com els de la resta del món

18 Agost 2023 per FLPT

El projecte, amb una inversió de 130 milions d’euros, permetrà fer més experiments centrats en la salut, el canvi climàtic i l’energia. La infraestructura científica creixerà en superfície i en plantilla, arribant fins als 300 treballadors de cara a l’any 2030.

Parc Alba amb el Sincrotró|CEDIDA

El Sincrotró Alba està immers en un procés de renovació i ampliació que li permetrà realitzar més experiments en àrees com la salut, el canvi climàtic i l’energia. “El projecte va avançant de manera potent a tots els nivells”, explica la seva directora, Caterina Biscari. Amb una inversió estimada de 130 milions d’euros, permetrà passar d’un sincrotró de tercera generació a un de quarta, millorant les propietats de la llum que emet aquesta infraestructura capdavantera situada a Cerdanyola del Vallès. “Permetrà fer més ciència guanyant capacitat de recerca i generant més coneixement”, assenyala Biscari. La transformació, amb el suport del Govern central i la Generalitat, es troba en els primers anys d’execució. S’espera que duri uns deu anys, amb la previsió de tenir acabat l’Alba II de cara a l’any 2031.

Fa dos anys van començar els primers estudis i ja s’estan materialitzant algunes actuacions. En primer lloc, la definició del seu principal component, l’accelerador, encarregat d’accelerar electrons perquè emetin la llum amb la qual fer experiments. Amb el pas de tercera a quarta generació, es guanyarà resolució i es podran fer proves més avançades en menys temps, la qual cosa també contribuirà a incrementar la capacitat de fer experiments.

“Permetrà que els instruments que tenim siguin capaços de trobar i revelar propietats de la matèria que avui no són accessibles i fer-ho de manera més ràpida”, il·lustra Biscari, amb possibles aplicacions com el desenvolupament de nous fàrmacs i teràpies, energies verdes i microxips.

La infraestructura va rebre 7,5 milions d’euros el mes de novembre de 2021, provinents dels fons europeus, per dissenyar el nou accelerador i crear un prototip. Segons detalla la seva directora, els recursos obtinguts ja s’estan executant. Al juny, el Sincrotró Alba va presentar els avanços en aquesta part del projecte a la comunitat científica internacional, amb una recepció molt positiva, remarca Biscari. El disseny i la construcció de l’accelerador de quarta generació està previst que es realitzi des del 2021 fins al 2029, període en el qual el sincrotró de tercera generació es mantindrà operatiu.

L’any 2030, es pararà la infraestructura durant un any per desinstal·lar l’accelerador actual i construir el nou. Després, es dedicarà un altre any a posar-lo en marxa i provar-lo, amb la previsió de reiniciar l’operativa a finals de 2031.

Fins a l’aturada de l’activitat, el Sincrotró Alba ha d’avançar en la definició dels seus altres components, les línies de llum que envolten l’accelerador. Aquests laboratoris reben la llum que es genera amb l’acceleració dels electrons i la utilitzen per analitzar mostres i obtenir informació.

La biologia, la medicina, la nanotecnologia, el medi ambient o l’energia són algunes de les àrees de recerca que tracta el sincrotró.

L’Alba es va inaugurar amb un total de set línies de llum i ara ja en té 14. Deu estan fent experiments i aquest setembre entrarà en funcionament l’onzena, dedicada a la recerca de l’espai, la primera de la infraestructura de Cerdanyola que incidirà en aquest camp. A banda, hi ha dues línies experimentals que s’espera que entrin en funcionament el 2024 i una tercera, per a la qual s’han rebut 10 milions d’euros, que està ara immersa en el procés de licitacions i l’any que ve començarà a rebre peces. Aquesta última ja formarà part de l’Alba II, tot i que es preveu que comenci a operar abans que el nou sincrotró.

Amb la transformació del sincrotró, es podran sumar 12 línies més, fins a arribar a un total de 26. D’aquestes, vuit tindran la mateixa dimensió que tenen les actuals, mentre que quatre podran ser més llargues, amb la possibilitat de sortir de l’edifici. Per a això, a finals de desembre, l’Institut Català del Sòl (Incasòl) li va vendre per 16 milions d’euros tres parcel·les properes, amb una superfície de més de 21.300 metres quadrats i una edificabilitat de gairebé 43.000 metres quadrats de sostre. És aquí on es podran estendre les línies experimentals extrallargues. Per als nous laboratoris que sumarà la infraestructura, es vol buscar a empreses que ajudin a construir-los

En els terrenys comprats a l’Incasòl, també es preveu edificar dos centres públics de recerca i innovació, prevists per a abans de la posada en marxa de l’Alba II.

Encara cal definir molts detalls, però està sobre la taula que un es dediqui a les ciències de la vida, amb el focus a resoldre els futurs problemes de salut humana, animal i planetària, i l’altre a les ciències materials, amb la col·laboració de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) i el Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC). Es dilueix el pla de dedicar un tercer centre a acollir empreses i pren força la idea que les companyies s’integrin en els altres centres, sempre que tinguin relació amb el sincrotró i aprofitin la seva llum.

En els nous terrenys, es construiran línies experimentals que s’allargaran més enllà de l’edifici en el qual es troba actualment el sincrotró i també es preveu edificar dos centres de recerca
Totes aquestes millores de les capacitats de recerca de la infraestructura s’acompanyaran amb la contractació de més personal. Actualment, la plantilla està formada per 245 treballadors. S’espera superar els 300 empleats a la fi de la dècada. Biscari indica que estan creixent contínuament i que sempre tenen places obertes, com ara, amb ofertes per contractar enginyers, científics, informàtics, però també tècnics i administratius, amb experiència o acabats de graduar.

“L’Alba II és un projecte essencial basat en una realitat fortíssima, tota l’evidència que hem aconseguit en aquests últims més de deu anys. És la seva evolució natural”, defensa Biscari. En operació des del 2012, l’Alba ha acollit més de 3.000 experiments i més de 7.000 usuaris han utilitzat les seves línies de llum. “Instal·lacions com el sincrotró són projectes de país i de futur que permeten continuar avançant i ser una part de la solució. Cal fer aquest salt de capacitat per continuar estant a la frontera del coneixement, sobretot, el que dona servei a la sostenibilitat del futur”, agrega Biscari.

“Instal·lacions com el sincrotró són projectes de país i de futur que permeten continuar avançant i ser una part de la solució”, defensa Biscari
El camí està marcat, només fa falta que el finançament arribi d’aquí a 2031. En aquest sentit, s’ha d’aprovar el pla econòmic de la infraestructura científica per als pròxims 15 anys, tràmit que ha quedat congelat fins a la constitució del nou Govern central. En ell, s’encaixarà el pressupost per operar el sincrotró fins al 2038, així com la construcció de l’Alba II i de les primeres noves línies —2 línies llargues, que s’estenguin als nous terrenys, i 1 com les d’ara—. La directora recorda que la inversió prevista per construir el sincrotró de quarta generació és de 130 milions d’euros, aprofitant la infraestructura actual, a més de renovar les parts que toquin, en línia amb el que estan fent la resta de sincrotrons del món, que també estan deixant enrere la tercera generació. Si es comencés de zero, la factura pujaria fins als 500 milions d’euros. Biscari també assenyala que, si no s’executa la renovació, el sincrotró actual caducarà en uns anys —tenen una vida útil de 20 anys— i no es podrà utilitzar més, tenint en compte que està fet amb una tecnologia antiga en un camp que evoluciona ràpid.

Font: The New Barcelona Post, Cristina Martín Valbuena

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

POLÍTICA|Les 4 llengües del Regne d’Espanya: Castellà, Català, Galego i Euskera seràn oficials a l’UE?

17 Agost 2023 per FLPT

El Regne d’Espanya, que en aquests moments presideix el Consell de la UE, ha sol·licitat a aquesta institució la incorporació del català, l’euskera i el gallec al llistat de llengües oficials que consten al reglament 1/58. És un fet, no pas una promesa, que mai s’havia volgut donar.

Carta del president Pedro Sánchez solicitant al Consell de l’Unió Europea la incorporació del Català, Euskera i Galleg al llistat de llengües oficial

El calendari també és clar; el 19 de setembre. Tots els precedents de modificació d’aquest reglament s’han aprovat per unanimitat, que és la regla fixada perquè prosperi. Pedro Sánchez va dir ahir que “Espanya es fa escoltar a Europa”. Ara que és el president del Consell de la UE i que és justament aquesta institució la que té la competència per modificar el reglament (no és el Parlamet, no és la Comissió), ara té una ocasió magnífica de demostrar-ho.

Per a Junts per Catalunya, l’acord per formar la mesa del Congrés no anava de càrrecs a la mesa ni de presidències de comissions, que és el que habitualment figura en aquesta mena d’acords. Ni podia anar, de cap manera, vinculat a la investidura. No ens mouran promeses o voluntats polítiques sense garaties de compliment de qui no ens genera cap confiança. No sé si aquesta distància s’escurçarà o no. Però si arriben acords futurs, serà perquè porten incorporat el seu compliment de manera comprovable. Com ha estat el cas.

A alguns els semblarà massa, i a d’altres els semblarà poc. És una negociació per la mesa del Congrés. La investidura està exactament allà on estava l’endemà de les eleccions.

NOTA: El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l’Alguer i tradicional a Catalunya del Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada a Catalunya, el País Valencià (tret d’algunes comarques i localitats de l’interior), les Illes Balears (on també rep el nom de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer segons l’illa), Andorra, la Franja de Ponent (a l’Aragó), la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (un petit territori de Múrcia habitat per pobladors valencians), i en comunitats arreu del món (entre les quals destaca la de l’Argentina, amb 200.000 parlants). Té deu milions de parlants, dels quals quasi la meitat ho són de llengua materna; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d’habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com a llengua materna, és parlada per quatre milions de persones (29% de la població del territori lingüístic), de les quals 2.263.000 a Catalunya, 1.521.000 al País Valencià i 417.000 a les Illes Balears. Com les altres llengües romàniques, el català prové del llatí vulgar que parlaven els romans que s’establiren a Hispània durant l’edat antiga.

NOTA: L’euskera ho parla el 37% de la població basca, aproximadament un milió d’euskaldunak, traduït literalment com “els que parlen euskera”, que viuen als diferents territoris bascos situats als dos costats de les muntanyes Pirineus . Precisament en aquesta zona geogràfica és on hi ha gran part dels jaciments paleolítics més rellevants i on es concentra la major part de l’art rupestre del continent. A més, coincideix amb l’àrea geogràfica de més concentració humana d’Europa Occidental durant el període glacial, cosa que seria significativa a l’hora de remuntar-se a les arrels lingüístiques europees.

Theo Venneman, un reconegut lingüista de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic, afirma que “totes les llengües tenen el seu origen en algun costat, moltes vegades no sabem on. Però en l’època que tractem aquí, l’euskera no havia vingut de cap lloc, ja era aquí quan van arribar les altres llengües. Sota aquest concepte, l’euskera és la llengua més antiga d’Europa. Totes les altres llengües són idiomes forans que van venir de l’Est i que van ser tan influents que podien imposar les seves llengües als habitants primitius. […] el basc és l’única supervivent de tota una família idiomàtica europea”.

Segons aquesta teoria a Europa no hi va haver una única llengua, sinó multitud de dialectes emparentats entre si, dels quals l’èuscar seria l’única llengua supervivent. Per això el basc constituiria el darrer nexe lingüístic amb les cultures de la Vella Europa.

Tot i que molts investigadors han intentat durant anys, donar llum sobre els orígens del basc, la veritat és que continua sent un enigma sense resoldre. És per això que la lingüística oficial defineix l’euskera com una llengua aïllada , és a dir, sense relació amb cap llengua coneguda, i el parentiu amb altres llengües encara està per determinar.

NOTA: EL galego el parlen uns 2.800.000 habitants. El territori geogràfic de la llengua gallega està delimitat per la comunitat autònoma gallega i les àrees més occidentals d’Astúries, Lleó i Zamora, a més de tres petits llocs d’Extremadura. La distribució del gallec és geogràficament força homogènia, sense que hi hagi àrees territorials en què no se’n constati l’ús.

A més d’això, i per les circumstàncies històriques de l’emigració de la població per tot el món, hi ha àrees amb àmplia presència de comunitats gallegues que van conservar la seva llengua com a vehicle comunicatiu, no només a l’àmbit privat, sinó també al públic, a mitjançant publicacions periòdiques, literàries o fins i tot en la comunicació radiofònica dels països d’acollida. Persisteixen àmplies comunitats de parlants a ciutats com Barcelona, Zuric, Montevideo o Buenos Aires.

Font: Carles Puigdemont (130è President de la Generalitat de Catalunya), Wikipèdia

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

INTERNACIONAL|Cinquè aniversari de l’enfonsament del Pont Morandi de Gènova (Ligúria-Itàlia)

14 Agost 2023 per FLPT

En el 5è aniversari de l’enfonsament del Pont de Morandi de Gènova, que va tenir lloc a les 11.36 hores del 14 d’agost de 2018, Bellaterra.Cat recorda les 43 víctimes de la tragèdia i expressa el seu profund condol a totes les seves famílies i amics.

Pont Morandi, 18 agost 2018|LUCA ZENNARO

El dimarts 14 d’agost, la columna vertebral del colós de Ligúria era un munt de cendres. A les 11.40 hores, en un rugit del dia del judici final, el Pont Morandi es va ensorrar més de 200 metres. Amb 45 metres d’alçada, aquest viaducte d’autopista molt concorregut unia els districtes Cornigliano i Sampierdarena, a l’oest de la ciutat de Gènova (Itàlia)

Sota un xàfec, una trentena de cotxes i diversos vehicles pesants van caure al buit, estavellant-se contra el llit sec del riu Polcevera, les vies de ferrocarril que hi van al costat i alguns edificis dels voltants, coberts, sobretot.

Demolició del pont Morandi 28 juny 2019

Sis segons d’explosions controlades han estat suficients el divendres 28 de juny de 2019 per a destruir per complet el pont Morandi de Gènova, que es va ensorrar parcialment el 14 d’agost de 2018 en una tragèdia que es va acabar amb 43 víctimes mortals i va posar en dubte la gestió de les autoritats i l’empresa concessionària.

Demolició del pont Morandi de Gènova. | Europa Press

En presència dels líders dels dos partits que governen en coalició a Itàlia, els artificiers han detonat a les 9.37 hores la tona d’explosius. Sota el pont, s’havia mullat constament la zona amb mànegues d’aigua.

La Regió de Ligúria recorda avui les 43 víctimes de la tragèdia per l’enfonsament del Pont Morandi que va tenir lloc a les 11.36 hores del 14 d’agost de 2018, i expressa la seva proximitat a les seves famílies.

Melissa Christiane Bastit Artus
Giovanni Battiloro
Camilla Bellasio
Manuele Bellasio
Francesco Bello
Matteo Bertonati
Stella Maria Boccia
Admir Bokrina
Giovanna Bottaro
Elisa Bozzo
Alessandro Campora
Bruno Casagrande
Cristian Cecala
Crystal Dyana Cecala
Andrea Cerulli
Marta Danisi
Henry Diaz Henao
Marius Djerri
Giorgio Donaggio
Carlos Jesus Erazo Trujillo
Gerardo Esposito
Alberto Fanfani
Juan Ruben Figueroa Carrasco
Nathan Gusman
Vincenzo Licata
Anatolii Malai
Luigi Matti Altadonna
Dawna Antoinette Munroe
Juan Carlos Pastenes
Ersilia Piccinino
Axelle Nemati Alizèe Plaze
Claudia Possetti
William Pouzadoux
Leyla Nora Rivera Castillo
Roberto Robbiano
Samuele Robbiano
Alessandro Robotti
Marian Rosca
Gennaro Sarnataro
Antonio Stanzione
Mirko Vicini
Andrea Vittone
Angela Zerilli

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

BELLATERRA GOURMET|Espresso a 70 cèntims si portes la teva pròpia tassa, cullera i sucre

13 Agost 2023 per FLPT

Iniciativa provocativa de la Cafeteria Valbormi de la Pizza Itàlia de Millesimo (Ligúria): cafè a 70 cèntims si portes la teva pròpia tassa, cullera i sucre

El matrimoni Marina i Elio i la cambrera Valentina de la Cafeteria Valbormi de la Piazza Italia de Millesimo (Ligúria)

La iniciativa és de “Valbormi” un bar de la Piazza Italia a la població de Millesimo (Liguria), va néixer després de la polèmica que ha embolicat a Ligúria els últims dies pel platet buit que va cobrar dos euros un restaurant de Finale Ligure, “L’Osteria del Cavolo” .

Molts han criticat la decisió dels restauradors, alguns fins i tot van inundar el restaurant amb crítiques negatives a Google, mentre que altres s’han solidaritjat amb el propietari que va explicar: “Vaig portar 4 platets buits per compartir els plats demanats, per a nosaltres és treballar en més”.

I aquesta onada de polèmica ha portat els responsables del bar Valbormi a llançar una provocació: “D’això es tracta exactament –explica a IVG Valentina Venturino, que treballa al restaurant amb els seus pares Marina i Elio– Tot va començar amb una broma goliàrdica després de llegir els diversos articles que expliquen la història del Finale Ligure i també la resposta del restaurador, el meu pare va llançar la proposta: ‘per què no diem als clients que portin la seva pròpia tassa, cullera i sucre i cobren 70 centaus pel cafè ‘”.

Dit i fet. La família ha preparat els cartellets amb què aquest matí ha entapissat els dehors fixos per informar els clients que a partir del dilluns 14 d’agost (els diumenges el local està tancat) tindran l’opció de pagar menys l’expresso “Òbviament, el servei complet seguirà estant garantit, sempre al preu de 1,20 euros. (a causa de les pujades de preus dels darrers mesos vam haver de pujar el preu), mentre que aquells que vulguin participar a la iniciativa tindran aquest descompte del 70 %”.

Un truc que, a més d’enviar un senyal important i intentar incentivar el consum, també intenta ajudar el medi ambient: “Ens permetrà estalviar en electricitat i en l’ús de detergent – subratlla Valentina – com ho fan a molts països a l’estranger. A Holanda, per exemple, he vist diverses vegades iniciatives similars”.

Nosaltres, els bartenders, com els restauradors, rebem moltes sol·licituds cada dia, de vegades fins i tot força estranyes. Sempre hem intentat complaure els clients, però és molt difícil per a tots sobretot en aquest moment de crisi amb els preus que s’han disparat. Així que ara llancem el repte, esperem que molts clients ho acceptin”, conclou Valentina.

Font: italy24

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , , , |

UAB VIDA TERRESTRE|Com superen les sequeres els arbres més alts?

12 Agost 2023 per FLPT

Una revisió bibliogràfica del CREAF i la UAB conclou que els arbres més alts són capaços de superar les sequeres, almenys les de curta durada, gràcies a una sèrie d’adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen alçada.

Una de les tres sequoies d’Hostal de Ipiés plantades en 1950

Arbres

L’estudi, liderat per la investigadora postdoctoral del CREAF Laura Fernández Uña (beca Marie Curie) i que ha comptat amb la participació dels investigadors del CREAF i del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la UAB Jordi Martínez Vilalta i Rafael Poyatos, conclou que mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies al sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que pateixen els arbres en períodes de sequera.

Detall de branques d’un pinsapo de Ronda a Bellaterra

L’evidència científica demostra que, amb l’alçada, els arbres van millorant l’eficiència en l’ús de l’aigua. Per exemple, quan hi ha sequera són més àgils a l’hora de mobilitzar aigua des de les reserves del tronc fins al sistema circulatori (conegut com a xilema). Així mateix, a més alçada el tronc fabrica més teixit dedicat a emmagatzemar aigua i guarda més reserves d’aliment, i a la vegada desenvolupa unes arrels més profundes i capaces d’extreure aigua de les parts més profundes del terra. Aquestes adaptacions són claus per suportar la manca d’aigua, i potencialment els fan més resistents als episodis de sequera que els arbres més baixos. “En aquest estudi no hem comparat diferències entre espècies més o menys altes, sinó que ens hem centrat en com els arbres, dins de cada espècie, adapten la seva estructura i funcionament a mesura que guanyen alçada i en el potencial efecte de l’alçada en el patiment davant de sequeres”, comenta Fernández de Uña, primera autora de l’estudi.

L’estudi de revisió ha avaluat més de 125 estudis (dels quals més de 90 se centraven en arbres de diferents alçades), la majoria en boscos temperats a causa de la manca de dades en altres tipus d’ecosistemes, i més de 25 trets estructurals i funcionals.

Tronc d’una de les tres sequoies d’Hostal de Ipiés plantades en 1950

La sequera mata de set o de gana

En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o als quals els cauen les fulles, pot ser a causa de diversos motius. D’una banda, pot ser que l’aigua arribi a les branques més altes, cosa que pot provocar errors hidràulics al sistema circulatori a causa de les embòlies. Aquestes es produeixen quan la calor és molt forta i les fulles han d’evapotranspirar molta aigua des de les arrels fins a les fulles, però el terra està sec o no hi ha prou aigua. Aquesta situació augmenta la pressió dins del sistema circulatori i es poden arribar a provocar embòlies si entra aire als conductes, de manera similar al que passa amb els humans. Les embòlies es consideren fallades hidràuliques i poden portar a la mort de l’arbre. De l’altra banda, l’arbre pot patir gana: “la calor també fa passar gana als arbres perquè, quan augmenta la temperatura, les fulles tanquen els estomes per no perdre aigua amb l’evapotranspiració i la fotosíntesi s’atura. De fet, igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir més reserves de carboni en els seus teixits, que poden utilitzar durant aquests períodes en què no fan la fotosíntesi”, comenta Maurizio Mencuccini, coautor de l’estudi i investigador ICREA al CREAF. “Els estomes són els forats que tenen les fulles per intercanviar gasos durant la fotosíntesi; si l’arbre tanca els estomes atura la fotosíntesi i deixa d’alimentar-se”, conclou.

Pinsapo de Ronda plantat a Bellaterra en 1998

Els arbres gegants són molt importants

Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Proveeixen menjar i ombra i són refugi d’espècies forestals. A més, acumulen molt de carboni i són capaços de redistribuir els nutrients i de modular gran part del cicle de l’aigua del bosc, perquè recullen molta aigua de pluja per les arrels i l’evapotranspiren en grans quantitats. “Les sequeres cada cop més freqüents i dràstiques són una amenaça per als boscos, i perdre aquests exemplars gegants podria ser un perill per al bon funcionament del bosc”, comenta Jordi Martínez-Vilalta, coautor de l’estudi i investigador de la UAB i del CREAF.

Article:
Fernández de Uña L., Martínez-Vilalta J., Poyatos R., Mencuccini M., McDowell N.G. «The role of height-driven constraints and compensations on tree vulnerability to drought». New Phytologist

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

CRÒNICA DE BELLATERRA | Història de Can Jeroni Martí de Bellaterra

11 Agost 2023 per FLPT

DE CAN JERONI MARTÍ per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)

La mal anomenada Masia de Can Jeroni Martí, torna a estar en boca de tothom per les obres que s’hi estan fet d’uns pisos amb jardí comunitari que es preveu estiguin enllestits d’aquí un parell danys. Comencem, però pel principi.

Can Jeroni Martí de Bellaterra|Cerdanyola Info

He dit que la finca està mal anomenada perquè Can Jeroni Martí no és equiparable a les masies del terme on es va construir Bellaterra: Can Miró, Can Domènec, Can Magrans, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Galliners… El casalot del senyor Martí es va construir el 1927 o si més no és la data que figura en el document de sol·licitud de permís per construir-la, i que està als arxius de Cerdanyola. Per la data podem dir que la casa està registrada abans de la fundació de Bellaterra datada el 1930. Aquesta datació, però és aleatòria ja que es va establir amb l’arriba del tren, però la denominació del territori ja venia d’abans.

En el llibre Bellaterra, crònica de 75 anys que vaig editar el 2007, cito a Joan Campos, qui va ser masover de la casa. Ell ens dona un perfil ben especial del senyor Martí i alguna dada de fins on arribaven les seves propietats.

«El meu pare va arribar a Bellaterra l’any 1949 per a fer de masover a la casa dels Blanc, al costat dels Pous. Jo vaig venir un any més tard. Dos anys després vàrem entrar a Can Jeroni Martí, tot signant un paper conforme no pagàvem res ni cobràvem. A canvi fèiem feines de manteniment de la casa i dels camps que arribaven fins a Cals Fàbregas. Nosaltres vivíem al pis de baix i els amos, quan venien, s’estaven al pis de dalt.

El propietari, era un personatge molt peculiar. Sempre el recordo amb la mateixa gavardina i les mateixes sabates. Recordo també que la caseta del motor que feia pujar l’aigua al dipòsit la tenia tancada amb pany i clau i cada cop que la benzina s’acabava l’havia de trucar. Aleshores venia de Barcelona amb una ampolla de benzina a la butxaca de la gavardina, obria el quartet, omplia el dipòsit i engegava el motor. Jo, prou li deia que era un perill passejar i anar amb tren portant benzina a la butxaca, però era cabut i recelós com una mala cosa. Quan vaig comprar-me el meu primer moto carro li vaig dir que ja posaria jo la benzina i aleshores em va donar la clau del quartet.»

Pel que em vaig poder informar, el senyor Jeroni Martí tenia 2 filles solteres i d’edat, cosa que feia pressuposar que no es casarien mai. En morir, però una d’elles es va casar amb un taxista de Lleida. No sé si van arribar a tenir fills, però la família del taxista, un cop mort aquest i la dona, van ser qui van heretar la finca. Els lleidatans, doncs, van ser els hereus del casalot i les terres circumdants. He de suposar que el primer que van fer es vendres els terrenys que arribaven fins a Can Fàbregas, que, per més senyes, és la casa que queda davant per davant del restaurant Ebano. Fins aquí la pinzellada històrica.

Pel que fa a l’expropiació forçada que l’ajuntament va executar de la resta de terres i la casa, val a dir que el consistori mai no va voler pagar el preu estipulat perquè aleshores el preu d’expropiació s’havia equiparat al preu del sol privat. La cosa va anar a judici i l’ajuntament va perdre plet i recursos subsegüents i, es clar, el deute va anar creixent. D’aquí aquella mena de pacte soterrat contrari al pla urbanístic que regia (i regeix) a Bellaterra. Un acord que es van treure de la mànega sense consultar el veïnat, si més no pel greuja comparat de molts propietaris que seguien estant forçats a construir en terrenys de 1000/1500/2000 metres segons la zona. No cal dir que a Bellaterra hi ha hagut picaresca i algunes cases estan subdividides per fer més suportables els costos. També hi va haver alguna cosa tèrbola amb uns pisos construïts al barri de Can Domènec i que encara segueixen funcionant com a tals.

Ara assistim a noves requalificacions de dubtosa legalitat o, si més no, que no es fan públiques. L’EMD hauria de donar a conèixer tot aquest “desgavell”. La sostenibilitat econòmica de Bellaterra ha de passar tard o d’hora per un nou pla urbanístic més en consonància amb la realitat que vivim. Bellaterra va deixar de ser fa molts i molts anys una “zona residencial” i va a passar a ser una urbanització més, com tantes que hi ha, deixada a la ma de Déu pel seu ajuntament.

Ignasi Roda Fàbregas

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

ORDENANÇA MUNICIPAL AJUNTAMENT DE CERDANYOLA SOBRE “PUBLICITAT DIRECTA A LES BÚSTIES”

11 Agost 2023 per FLPT

Segons l’ordenança municipal de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès aprovada el 19 de juliol de 1978 i publicat al BOP numero 172 amb data 19 de juliol de 1978, les empreses responsables de les bustiades han de pagar una quota de 300€.


A pregunta de Bellaterra.Cat, Ramón Andreu, -ex president de l’EMD de Bellaterra-, es va negar a portar al ple de la Junta del Veïnat, la normativa publicitària per Bellaterra, tot acceptant la vigent de l’Ajuntament de Cerdanyola

DILIGÈNCIA: El present Reglament va ser aprovat per acord del Ple de l’Ajuntament el dia 19 de juny de 1997 i va ser publicat integrament al Butlletí Oficial de la Provincia núm. 172 de data 19 de juliol de 1997.

Preàmbul

La present ordenança municipal té per objecte regular l’anomenada “Publicitat directa a les bústies” amb la finalitat protegir el medi ambient reduint l’ús indiscriminat del paper i al mateix temps racionalitzar l’activitat per tal d’evitar les molèsties que el repartiment massiu indiscriminat de publicitat provoca als ciutadans.

Per aconseguir aquests objectius les empreses de distribució de publicitat a les bústies recomanaran als seus clients usar paper reciclat, lliure de clor i evitar la plastificació i els prospectes setinats, així com la conveniència d’afavorir l’ús de tintes ecològiques. També aconsellaran als seus clients incloure en la seva publicitat missatges d’educació ambiental i molt expressament, de la necessitat de dipositar la publicitat un cop usada en els contenidors especials de paper ubicats a la ciutat amb la finalitat de garantir-ne el reciclatge. Així mateix assessoraran a les empreses anunciants aconsellant la quantitat de prospectes a repartir i la seva periodicitat amb la intenció de disminuir-ne l’impacte i garantir-ne la eficàcia.

Article Ir.

Serà considerada publicitat directa a les bústies qualsevol tipus de repartiment de publicitat (fulletons, targetes, catàlegs, cartes, ..) que sigui dipositada a les bústies i en les quals no hi consti ni el nom ni l’adreça del destinatari.

Article 2n.

Només podran exercir aquesta activitat les empreses distribuïdores de publicitat legalment constituïdes per a desenvolupar aquesta activitat.

En tot cas no s’entendrà com a publicitat les activitats de difusió de les administracions públiques, les associacions sense ànim de lucre i els partits polítics, sempre que actuïn dins de les funcions que els són pròpies.

Article 3r.

1. La publicitat haurà de ser dipositada a l’interior de les bústies dels ciutadans i/o en aquells espais que els veïns o les comunitats de propietaris hagin disposat per a la seva col·locació.

2. Es prohibeix expressament distribuir propaganda a la via pública, dipositar-la al terra dels vestibuls dels habitatges i fixar-la a les portes i façanes dels edificis.

3. Per a casos excepcionals justificats, l’administració municipal en donarà autoritzacions que, en qualsevol cas hauran de ser prèvies a l’exercici de l’activitat.

Article 4t.

Tot el material publicitari repartit, sigui de les característiques que sigui, haurà de portar en lloc visible una identificació de l’empresa distribuïdora. L’absència en suposarà la responsabilitat de l’empresa anunciant, pel que fa als incompliments d’aquesta ordenança.

Article 5è.

En el supòsit que el material publicitari a distribuir, per impossibilitat tècnica i/o operativa justificada no reuneixi les condicions exigides a l’article 4 de la present ordenança, les empreses distribuïdores de publicitat a les bústies, ho comunicaran per escrit a l’Ajuntament amb anticipació minima de 15 dies, acompanyant un model del material a distribuir. En aquest cas serà imprescindible l’autorització municipal escrita i amb indicació del període de temps autoritzat, amb caràcter previ a l’inici de l’activitat.

Article 6è.

Per garantir un bon servei i evitar molèsties als ciutadans, el material publicitari objecte de distribució serà plegat adequadament tenint en compte el tamany més habitual de les boques de les bústies.

Article 7è.

Entenent que la bústia és un bé privat, les empreses distribuïdores de publicitat hauran d’abstenir-se de dipositar publicitat en aquelles bústies, els propietaris de les quals indiquin expressament la voluntat de no rebre’n mitjançant un distintiu que es podrà recollir a l’Ajuntament.

Infraccions i sancions. Procediment sancionador

Article 8è.

Sens perjudici d’allò que es preveu als articles anteriors no seran permesos i constituiran infracció: No trobar-se legalment constituïda l’empresa distribuïdora.

Dipositar publicitat al terra dels vestibuls o fixar-la a les parets o portes dels immobles de la ciutat, fora dels llocs expressament destinats a aquesta funció.

Distribuir publicitat a la via pública sense autorització municipal. Distribuir publicitat a les bústies, els propietaris de les quals hagin expressat la negativa a rebre’n d’acord amb el que regula la present ordenança. No plegar adequadament o dipositar correctament el material publicitari a les bústies.

Distribuir publicitat sense identificació de l’empresa distribuïdora, llevat dels casos d’autorització expressa de l’Ajuntament.

Negar-se o resistir-se a subministrar dades o a facilitar informació necessària sol·licitada per les autoritats competents o pels seus agents en el compliment de les seves funcions i també el fet de subministrar informació o documentació falsa, inexacta, incompleta o que pugui induir a error, implicitament o explícitament.

Article 9è.

Constitueixen infracció administrativa d’aquesta ordenança les accions i omissions que representin vulneració dels seus preceptes, tal com apareixen tipificats en els diferents articles de desenvolupament.

Article 10è.

Són responsables de les infraccions administratives les persones físiques que les cometin a títol d’autors i co-autors.

Aquesta responsabilitat s’estendrà a aquelles persones que per llei se’ls atribueixi el deure de preveure la infracció administrativa comesa per persones que actuïn sota el seu poder de direcció.

En les infraccions relatives a actes subjectes a llicència que es produeixin sense la seva prèvia obtenció o amb incompliment de les seves condicions, seran responsables les persones físiques i juridiques que siguin titulars de la llicència i, si aquestes no existeixen, la persona fisica o juridica sota la relació de dependència de la qual, en el seu cas, actuï l’autor material de la infracció.

Article 11è.

Les infraccions administratives a aquesta ordenança es classifiquen en lleus, greus i molt greus.

Les sancions derivades de les infraccions administratives tindran la naturalesa de multa i s’imposaran d’acord amb la següent escala.

Infraccions lleus fins a 10.000.-PTA. Infraccions greus de 10.001.-PTA fins a 15.000.-PTA.

Infraccions molt greus de 15.001.-PTA fins a 25.000.-PTA.

La classificació de la infracció i la imposició de la sanció hauran d’observar la deguda adequació amb els fets, ponderant-se per això els següents criteris d’aplicació.

a) L’existència d’intencionalitat o reiteració.
b) La naturalesa dels perjudicis ocasionats. c) La reincidència per omissió en el termini d’un any de més d’una infracció de la mateixa naturalesa.
d) La capacitat econòmica del subjecte infractor.
e) La transcendència social.

La imposició de les sancions serà compatible amb l’exigència a l’infractor de la reposició de la situació alterada pel mateix al seu estat originari, així com la indemnització pels danys i perjudicis causats pels fets sancionats.

Article 12è.

Les infraccions molt greus prescriuen als dos anys, les greus a l’any i les lleus als sis mesos.

Aquest terminis començaran a comptar a partir del dia en que la infracció s’hagués comès Les sancions imposades per faltes molt greus prescriuran als tres anys, les imposades per faltes greus als dos anys i les imposades per faltes lleus a l’any.

Aquest terminis començaran a comptar des del dia següent a aquell en que hagués adquirit fermesa en via administrativa la resolució per la que es va imposar la sanció.

Si transcorreguts sis mesos des de la iniciació del procediment sancionador no hagués recaigut resolució expressa i definitiva s’iniciarà el termini de 30 dies per a la caducitat de l’expedient i arxiu de les actuacions.

Aquests terminis s’interrompran en els supòsits que el procediment s’hagués paralitzat per causa imputable als interessats o que els fets hagin passat a la jurisdicció penal.

Article 13è.

L’òrgan competent per a la incoació del procediment sancionador pot adoptar mitjançant resolució motivada, les mesures cautelars de caràcter provisional que siguin necessàries per a garantir una correcta finalització del procediment i evitar així la perllongació dels efectes produïts per la
infracció.

En aquest sentit podrà acordar la suspensió de les activitats que es realitzin sense llicència i la retirada d’objectes, materials, utensilis o productes amb que s’estigues generant o s’hagués generat la infracció.

Aquestes mesures podran adoptar-se per la Prefectura de la Policia Local un cop formulada la preceptiva denúncia i hauran de ser mantingudes, modificades o aixecades per l’òrgan que incoï el procediment.

Article 14è.

La competència per a la incoació dels procediments sancionadors objecte d’aquesta ordenança i per a la imposició de sancions i de les demés exigències compatibles amb les sancions correspon a l’Alcalde, el qual la pot delegar en els membres de la Corporació mitjançant l’adopció i publicació de la corresponent disposició de caràcter general.

La instrucció dels expedients ha de correspondre al regidor o funcionari que es designi en la resolució d’incoació.

S’utilitzarà amb preferència el procediment abreujat i en la seva tramitació es podrà ordenar a l’infractor la reposició al seu estat originari de la situació alterada per la infracció i la determinació de la quantia a que ascendeix la indemnització dels danys i perjudicis causats al domini públic, edificis municipals, instal·lacions municipals, arbrat i mobiliari urbà.

La indemnització de danys i perjudicis causats es determinarà, si no s’acumulés en un procediment complementari amb audiència del responsable.

En tots els casos serviran de base a la determinació les valoracions realitzades pels serveis tècnics municipals. Les resolucions administratives donaran lloc, segons els supòsits a l’execució subsidiària i al procediment de constrenyiment sobre el patrimoni o a deixar expedita la via judicial corresponent.

Quan els danys i perjudicis s’ocasionessin a bens i instal·lacions de caràcter no municipal amb independència de la sanció administrativa que pogués correspondre pels fets es podran facilitar als titulars dels béns o drets els antecedents dels fets i la seva quantificació per si desitgessin acudir a la via judicial.

Article 15è.

Determinada la responsabilitat administrativa de l’infractor i senyalada la multa podrà convenir-se de forma voluntària la substitució de la quantia de la indemnització de danys i perjudicis per la realització fisica dels treballs que requereixi la reparació del dany i la recuperació de l’aspecte anterior dels bens danyats. En aquests supòsits les quanties de les multes podran reduir-se.

Article 16è

Per al no previst en aquests capitol sobre règim sancionador serà d’aplicació el Decret 278/1993 de 9 de novembre (DOGC nº1827 de 29 de novembre) i supletoriament el Reial Decret 1398/1993 de 4 d’agost (BOE nº189 de 9 d’agost).

Font: Ajuntament de Cer

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

« Newer Posts - Older Posts »