LLUÍS TORRES | El Pessebre i el Nadal són dos elements indestriables. Per això cada any, a partir de mitjans de desembre, els pobles i ciutats s’omplen de representacions del Betlem.
El Pessebre és la representació del naixement del nen Jesús construïda amb figures de fang de personatges de la vida rural, així com amb molsa, troncs o suro, que es construeix per les festes de Nadal. El primer pessebre va ser creat per Sant Francesc d’Assís. El pessebre és un dels quadres costumistes més estesos a la Mediterrània cristiana. També vivents, representacións del naixement de Jesús de Natzaret a partir de diversos quadres amb personatges vius i aprofitant un entorn o paratge rústic o amb interès arquitectònic com el nucli antic d’un poble, la llera d’un riu, els entorns d’una finca o un bosc, per on l’espectador es desplaça.
De pessebres, n’hi ha de tot tipus: casolans, innovadors, també un bon reguitzell de fets per afeccionats al pessebrisme. D’aquests, que són els més ben elaborats tècnicament, com són el de la parròquia del Monestir de Sant Cugat, (veure el vídeo de Bellaterra.Cat), o el tradicional i monumental al centre de la Plaça de Sant Fèlix de Sabadell.
N’hi ha en espais molt diferents: parròquies, equipaments públics, escoles, mercats, seus d’entitats… L’element que tenen en comú és que tots són pessebres clàssics: són fets amb suro i molsa, les figures són de fang o fusta, mantenen les escenes tradicionals i juguen amb elements com ara la perspectiva.
Pessebre vivent a la Parròquia de Bellaterra 📷 Carla Vies Riba
A la Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra, el diumenge 24 de desembre, a les 18 hores, el cronista bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, -escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira-, dirigeix la seva creació “El retable dels evangelistes”, un Pessebre Vivent que organitza el Taller de Famílies de la Parròquia de Bellaterra. La coordinació va a càrrec de la veïna Anna Romero Marcet. A les 18:30 hores es celebrarà la Missa del Pollet, i a les 23:00 hores, la Missa del Gall.
LLUÍS TORRES| El Pessebrede Alavedra/Casals s’ha interpretat nombroses vegades per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i del qual destaca l’enregistrament que l’OBC va fer l’any 1997, a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès, dirigida per Lawrence Foster (Auvidis Ibèrica/Naïve Clàssic)
El Pessebre s’inspira en el pla musical en les cançons populars catalanes, amb una escriptura clara i neta que fuig de qualsevol efectisme, i recull l’herència simfònica del final del segle XIX, un fet que a Casals li va valdre alguna crítica en ple desenvolupament de la música contemporània. Amb el seu sentit de l’humor característic, Casals hi va respondre així: “Les figures dels pessebres tenen un caràcter popular; no poden cantar amb una tècnica dodecafònica!”
És sorprenent que un no professional de la música com Joan Alavedra Segurañas (Barcelona, 1896-1981), coposés amb tanta agudesa l’essència de l’art musical i l’originalitat dels seus creadors i intèrprets, tant en els seus escrits (com El fet del dia-1930-35, recull de gloses periodístiques), com en les biografies de Conxita Badia i de Pau Casals. Alavedra descriu la vida de Casals com una lluita dramàtica: en el camp artistic per l’esforç quotidià de perfeccionar la tècnica i poder donar vida a les obres musicals i, en el camp humà, pel testimoni de protesta quan la persona és oprimida.
Així, el 1933 Casals refusà de tocar a l’Alemanya de Hitler i dos anys més tard es nega a fer-ho a la Itàlia feixista. Durant la Guerra Civil espanyola donà concerts a Barcelona i a l’estranger a benefici dels infants i dels ferits de guerra, i féu costat a la República.
Placa a la casa pairal de Joan Alavedra, autor del poema El Pessebre, al poble de Mura
Durant la II Guerra Mundial Casals oferí concerts a favor dels seus compatriotes exiliats i s’ocupà dels presoners dels camps de concentració.
Casals fou decebut pels aliats, que no actuaren per treure el general Franco i va fer pública la seva decisió, motivada, a més, per l’horror que li causaren els bombardeigs atòmics del Japó. Digué: «No continuaré tocant després d’això.»
Casals uní sempre la generositat de cor amb una gran força de caràcter, quan no volgué acceptar els alts honoraris que li oferien per actuar als Estats Units exclama: No és una qüestió de diners, és una qüestió de moralitat
El 24 d’octubre de 1958 actuà per primera vegada a l’ONU i aquest fet augmenta el seu desig de treballar per la pau. Casals no trobà millor estímul per escriure la música que el Poema del Pessebre, del seu amic i col-laborador Joan Alavedra amb el qual, juntament amb la seva familia, convisqué anys d’exili a Prada de Conflent.
El poema d’Alavedra havia estat premiat als Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà el 1943 i havia nascut del desig de la seva filla Maria Alavedra i Moner, quan li demanà no sols que fes el pessebre habitual sinó que també “li’n fes un vers”. En llegir aquests versos Casals es commogues i pensà que demanaven una traducció musical, Casals oferí la primícia com a obsequi al poeta per Sant Joan i hi contínua treballant, encara que en primer lloc era intèrpret i no creador. El 1957, amb motiu del VII Festival de Prada dirigí un fragment de l’obra amb l’Orquestra Lamoureux de Paris.
Després de l’actuació a l’ONU veié que el poema d’Alavedra i la seva música s’havien de convertir en l’eina per la campanya de la pau que seria l’eix que vertebraria l’entusiasta projecte viral dels últims vint anys de Casals
Demanà a Alavedra que escrivís una última part, L’adoració, subdividida en sis fragments i finalment. aquella obra començada el 1943, fou estrenada completa el 1960 a la Vella Fortalesa de San Diego d’Acapulco, en un amfiteatre amb més de tres mil assistents. Casals hauria escollit Mèxic com a agraïment per l’acolliment fet als exiliats espanyols. El músic digué, en veure la multitud, “Sembla un somni”, i Alavedra li contestà: “Tota la seva vida ho sembla, mestre. Vostè, però, n’ha fet una meravellosa realitat”.
Lawrence Foster fent la migdiada durant la gravació de El Pessebre, a un banc de l’Auditori de Sant Cugat del Valles
Menció a part mereix el poema El Pessebre, de Joan Alavedra (1896-1981), per la seva vinculació amb Pau Casals, que el va musicar i en va fer un oratori. Al pròleg del CD doble publicat l’any 1997, l’assistent personal del compositor a l’exili Rudolf von Tobel i la seva esposa Helga expliquen que l’any 1939 “en l’única maleta que li quedava després de la seva fugida a través dels Pirineus, Alavedra havia salvat el manuscrit d’un poema del naixement”, que li havia demanat que escrivís la seva filla de 5 anys, en el qual parlessin les figures del pessebre. El va acabar ja a l’exili i el va presentar als Jocs Florals de Perpinyà de 1943, i va guanyar un primer premi. “Impressionat per la senzillesa i la força dels versos” (fins els infants els poden entendre), afirmen els Von Tobel, Casals va començar de seguida a musicar-lo. L’estrena es va fer el 1960 a Mèxic, amb una escena afegida (a petició de Casals) sobre l’adoració, en què s’expressa la idea d’una fraternitat universal.
El Pessebre consta de pròleg i quatre parts: comença amb l’anunciació dels pastors per part de l’àngel, per seguir amb el viatge cap a Betlem, la caravana dels Reis d’Orient, l’escena de l’establia i l’adoració. Així comença l’oratori:
La campanya de la Pau va iniciar un llarg pelegrinatge a les principals ciutats del món. El Pessebre de Casals-Alavedra s’estrenà oficialment al Memorial Opera House de San Francisco el 1962. Fou el primer concert que feu Casals al territori dels Estats Units, ja que considerava l’edifici de l’ONU com a extraterritorial, Durant la dècada següent l’oratori va ser interpretat cinquanta-una vegades, trenta- tres dirigides pel mateix Casals que ja tenia en el moment de l’estrena més de vuitanta-cinc anys.
Casals portà El Pessebre a Europa i l’estrenà amb l’Orfeó Català a Asís, la terra de Sant Francesc, l’inventor del pessebre.
Casals i Alavedra volgueren donar un èmfasi especial a l’audició de Sant Miquel de Cuixà, tant pel fet de ser un dels llocs on El Pessebre havia estar concebut, com per coincidir amb el IX centenari de la proclamació de la Treva de Déu a Toluges, que afirmà la voluntat de Pau nou-cents anys abans de l’ONU, com recorda Casals en la seva tercera i última actuació en aquest fòrum l’any 1971. El Pessebre d’Alavedra-Casals viatjà per Europa i també per l’Orient Mitjà i Amèrica llatina. El Pessebre fou també presentat al Victoria Hall de Ginebra en el marc de Pacem is Terris, de Joan XXIII.
Com a compositor-intèrpret, Casals tingué dues característiques: la primera, la predilecció romàntica per la música popular, no a la manera d’un folklorista privilegiant la citació concreta sinó tal com la sentia el poble, la segona, l’absoluta fidelitat a l’estètica del romanticisme. En el cas de El Pessebre la linia inspiradora sembla que foren els oratoris Andes (1836), Eli (1846) i Finacabar Céritius de Mendelsohn, compositor que Casals admirava tant. I tot harmonitzat a la manera tradicional, exclusivament diatònica, com si el segle XX musical encara no hagués començat
La reacció del públic fou unànime, lliurant-se al missatge emocionadament i entusiasta; la crítica musical, en canvi, va estar dividida. Avui la crida a la Pau d’Alavedra-Casals continua en un món masa vegades victima de guerres.
Programa de mà del Concert de l’OBC dirigida per Lawrence Foster, el 4 i 5 d’abril de 1978, al Palau de la Música Catalana:
Les flors ofrecides durant les temporades de concerts de l’OBC i Lawrence Foster, van ser ofrecides pels bellaterrencs Angi i Francesc, del Restaurant La Taula de Barcelona
En traspàs la botiga A la Premsa d’Aquell Dia, especialitzada en diaris i revistes històrics per a regal: gestionen el fons de 300.000 exemplars encara amb llapis i paper i això llastra el creixement del negoci en línia
Botiga A la Premsa d’Aquell Dia de Barcelona| CEDIDA
Francis Manzano Rojas | La premsa digital no ha acabat amb els diaris en paper (almenys per ara), però la tecnologia sí que està posant en perill un negoci que viu justament d’aquests rotatius físics. La botiga A la Premsa d’Aquell Dia, al carrer de Joaquín Costa, al Raval, ven diaris i revistes històrics des del 1994. Ara ha penjat el cartell de “Es traspassa”. El motiu: no tenen prou recursos per adaptar el fons a la venda directa per internet.
“Ens hem quedat estancades”, reconeixen les germanes Constantini, Àgata i Angèlica. Elles són la segona generació d’un negoci que van engegar els pares a imitació d’una botiga de Brussel·les amb el mateix concepte: oferir com a regal un periòdic original del dia que va néixer l’homenatjat.
L’hemeroteca d’un segle d’història
Amb els anys, el fons inicial, proporcionat per un col·leccionista que guardava 50 anys d’exemplars de ‘La Vanguardia’, va créixer fins a més de 300.000 diaris i revistes de tot tipus de capçaleres vives i desaparegudes de l’últim segle. És una hemeroteca gegant que inclou portades històriques, des de l’enfonsament del Titanic a la pandèmia de covid, passant per la Guerra Civil, la mort de Hitler i l’arribada de l’home a la Lluna.
Això sí, no és un estoc exhaustiu. “No tenim tots els dies perquè s’han aconseguit sobretot de col·leccionistes i perquè, si es ven un exemplar, potser no el tornem a trobar”, explica l’Àgata. Per registrar-ho tot, els pares van crear unes fitxes en què anotaven les entrades i sortides d’exemplars, per saber la disponibilitat de cada data. Aquesta base de dades en paper i a llapis ha complert la funció, que encara fan servir l’Àgata i l’Angèlica, però llastra ara el creixement digital del negoci.
Els comerços estan creixent en la venda electrònica i nosaltres estem obsoletes” Àgata Constantini, copropietària d’A la Premsa d’Aquell Dia
De fet, han notat menys vendes des de la pandèmia. El problema bàsic és que no es poden fer compres directament a la pàgina web de la botiga. Sí que es poden fer peticions, però aleshores han de ser les germanes personalment les que comprovin en les fitxes si el diari sol·licitat està disponible o no. “Al final sempre cal una comunicació per correu o per telèfon, i ara necessitem fer les vendes més àgils“.
A la recerca d’un relleu tecnològic D’intents de digitalitzar aquest registre manuscrit ja n’hi ha hagut, però la tasca és descomunal. “Cal una tecnologia intel·ligent, com les que comencen a arribar, que llegeixi visualment les anotacions i les posi automàticament en una base”, suggereix l’Angèlica. “Per a nosaltres ja és una bretxa que ens exigeix massa”.
Per això, l’esperança de les germanes és que algú altre pugui fer aquest salt tecnològic i d’aquí ve l’oferta de traspàs. Mentre busquen aquest relleu mantindran oberta la botiga però, si no el troben, també es plantegen que el fons acabi en mans d’altres negocis similars al seu que hi estiguin interessats o de persones o institucions que ja tinguin arxius i que en garanteixin la conservació.
Sobre la taula hi ha també la venda del local, del qual són propietàries, cosa que comportaria aleshores trobar un espai adequat per guardar les prestatgeries plenes de diaris i diaris d’una època en què la història s’escrivia en paper.
📍Josep Maria Riba i el seu partit polític Bellaterra Endavant, faran un balanç del primers sis mesos de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra.
,📍El que més desitja el veïnal de Bellaterra és veure quins punt del programa del partit polític guanyador Bellaterra Endavant, s’han portat a la pràctica, com és el cas de la sortida de l’EMD, que ocupa part del Centre Cívic des de l’any 2010.
Seu de l’EMD de Bellaterra al Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall
El pròxim dimarts 19 de desembre, a les 19:00h, al Centre Cívic de la Plaça Maragall de Bellaterra, la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra presidida per Josep Maria Riba, del partit polític Bellaterra Endavant, farà una presentació del Balanç dels primers 6 mesos transcorreguts des de l’inici d’aquesta legislatura.
El president de l’EMD Josep Mª Riba, juntament amb els vocals de la Junta Veïnal, comentaran el que es van trobar a arribar a l’EMD, les accions dutes a terme durant aquests primers sis mesos i les claus per la resta del mandat.
📍El 15 de desembre de 2018, la Comissió Fundadora Bellaterra-Sant Cugat es va presentar al centre cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra. Miguel Àngel Vázquez, el seu promotor, acabà de dimitir per voluntat pròpia com vocal i portaveu del partit politic Gent per Bellaterra, a la Junta Veïnal de l’EMD. Ho havia estat des de 2010 fins a 2018.
Presentació oficial de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat, el dia 15 de desembre de 2018|BELLATERRA.CAT
📍El 28 de novembre de 2018, un grup veïnal de Bellaterra es vàren reunir a la sala petita del Centre Cívic de Bellaterra per fundar la “Comissió Bellaterra-Sant Cugat”, un procés per recollir signatures i demanar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès. El seu promotor Miguel Ángel Vázquez, “sense votació democràtica dels fundadors” es va autoanomenar President, també va anomenar a dit a Chus Cornellà, com vicepresidenta.
Uns dies després, el 15 de desembre de 2018, la Comissió Bellaterra-Sant Cugat es va presentar al centre cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra. Miguel Àngel Vázquez, el seu promotor, acabà de dimitir com vocal i portaveu del partit politic Gent per Bellaterra, a la Junta Veïnal de l’EMD. Ho havia estat des de 2010 fins a 2018.
Miguel Ángel Vázquez, tot i que va prohibir a la Comissió fer públiques les dades finals de la recollida de signatures, la matinada del dia següent, el Tot Bellaterra publicava que les signatures superen el 50 % (dels 2.043 censats). Dona la coincidència que Ramon Andreu, sempre ha estat present a les reunions de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat.
11 de juny de 2019, La Comissió Bellaterra-Sant Cugat va lliurat a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès les 1.230 signatures que van recollit els últims mesos per demanar que l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) passi a formar part de Sant Cugat del Vallès. Es tracta del 60% dels habitants dels 2.043 censats a Bellaterra, també van dipositat al consistori vallesà la memòria justificativa de aquesta petició.
El recorregut d’aquesta demanda és que des de l’Ajuntament es traslladi a la Conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública, ja que, segons sostenen,s’ha superat el 50% de suports com es va fixar en el decret del 2017 i serà aquest departament el que decideixi si accepta o no la decisió del veïnat de Bellaterra.
Episodis de tensió entre Cerdanyola i Bellaterra
Les relacions entre Cerdanyola i Bellaterra porten temps trencades . Els múltiples conflictes judicials sobre les competències de l’EMD, les disputes pel pressupost i els problemes per renovar el conveni van fer que la confiança entre les dues administracions es deteriorés fins al punt que Bellaterra es volgués anar definitivament del municipi al qual pertany. Com que la idea d’independitzar-se i constituir-se com a municipi propi després de la consulta que van dur a terme el 2014 no la van poder materialitzar per qüestions legals, els veïns han emprès ara un camí per abandonar Cerdanyola i annexar-se a Sant Cugat del Vallès, un municipi on se senten més propers.
“Tal com Bellaterra.Cat va denunciar públicament en el seu moment, Miguel Ángel Vázquez, va amagar a la Comissió i veïnat de Bellaterra, durant 9 dies, la resolució del Jutjat, sentència que desbloquejava el procés d’annexió a Sant Cugat, la ciutat on es volen unir“.
Acta Fundacional de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat creada el 28 de novembre de 2018, depositada en l’EMD i Ajuntament de Cerdanyola
Bellaterra fa anys que lluita per deixar de pertànyer Cerdanyola del Vallès i anar-se’n amb Sant Cugat. Ara aquest pas sembla més a prop, des que a l’octubre una sentència va donar la raó als impulsors de la iniciativa i va reactivar el procés d’annexió que l’Ajuntament de Cerdanyola havia portat els tribunals. El municipi està obligat, doncs, a iniciar l’expedient per tramitar el canvi i enviar-lo a la Generalitat, que serà qui decideixi en darrera instància.
Per què Bellaterra vol independitzar-se de Cerdanyola del Vallès?
Ramon Andreu va ser qui presentà la proposta de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat al ple de Cerdanyola, dient que l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) -que ell mateix presidia-, defensa que no se sent reconeguda pel municipi a què pertany, que està separada per l’AP-7 i la Universitat Autònoma de Barcelona.
Bellaterra és la casa d’uns 3.000 veïns i té la forma administrativa d’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD). Pertany a Cerdanyola del Vallès, ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona que compta amb 60.000 habitants. Tot i això, la majoria de veïns de Bellaterra fan vida a Sant Cugat: segons un estudi, un 60% de els habitants es desplacen a aquest municipi per motius laborals, escolars o de lleure, davant únicament del 7% a Cerdanyola.
A més, hi ha les barreres físiques, que fan que Bellaterra estigui “absolutament separada” i “molt lluny” del municipi al que pertany actualment. L’AP-7 i la Universitat Autònoma s’interposen entre el municipi i Bellaterra, que és una EMD des del 2009. Abans era simplement un barri.
Això implica que tenen algunes competències, com ara en cultura i esports, així com representants municipals. Però el veïnat se sent abandonat pel municipi a què pertany: “Tenim la singularitat d’un poble, i Cerdanyola no ho reconeix”.
La mala comunicació és un altre dels elements que, segons defensen, no facilita que sentin proximitat amb la ciutat. Mentre que per arribar a Sant Cugat hi ha trens de ferrocarrils de la Generalitat (FGC) cada 10 minuts, per desplaçar-se a Cerdanyola només hi ha un autobús cada hora. “No tenim res en contra de Cerdanyola, però està tot en contra”.
Queixes de manca d’inversió
Més enllà d’això, els grups i els veïns fa anys queixant-se de la manca d’inversió del municipi al barri, i apunten a que Sant Cugat té experiència en la gestió d´EMD, com Valldoreix. “Nosaltres ens identifiquem amb Sant Cugat, la població hi fa vida. Després ja veurem si invertirà o no”.
En un inici, l’EMD va reclamar la independència, però la Generalitat ho va rebutjar. Aleshores van iniciar el procediment per annexar-se a Sant Cugat, d’acord amb el decret 244/2007. Primer van crear la comissió, a finals del 2018, i llavors van començar la recollida de signatures, amb més d’un 50% dels veïns a favor. Un cop presentades a l’Ajuntament, Cerdanyola va impugnar el procés i des de llavors ha estat a les mans dels jutjats.
LLUÍS TORRES | Des de Bellaterra donem les gràcies al nostre veí Andrés Rueda i professionals de totes les Residències de Gent Gran de Catalunya per recordar-nos aquest important documental, que possa veu als residents , treballadores i famílies. Retrata els micromóns al voltant de la dependència/residències/administracio a l’època postaguda del covid. Ha estat un sisme al sector a Catalunya.
El bellaterrenc Andrés Rueda, director de la residencia Sant Pere de Les Fonts, en Terrassa, la seva muller, (enfermera), la seva filla, (psicóloga) y el seu fill (administració).
📍Queda clar que l’administració coneix el que succeeix i com sempre la resposta és no hi ha diners. Esperem que aquest documental de 3Cat ajudi a moure moltes conciències i porti el debat a les cases i carrer. Cal un canvi del model i professionalitzar aquest sector tant humà i necessari per tothom.
FACTA NON VERBA X LES RESIDÈNCIES DE GENT GRAN I ELS SEUS PROFESIONALS!!
LLUÍS TORRES | Visitem el Restaurant Vilalba situat a la casa del ClubGolf de La Roca del Vallès, una construcció moderna dissenyada amb la màxima comoditat, fins i tot amb butaques properes per petar la xerrada a l’hora del cafè. Tenen davant un propi i ampli aparcament, que facilita molt l’estada.
Hall del Golf de La Roca i Restaurant Vilalba al fons
Quan accedim a la sala del menjador, la vista ens porta fins a la terrassa a l’altra banda de la vidriera, envoltada d’una verda i relaxant natura.
Hem gaudit d’uns plats deliciosos, com per exemple, Amanida de formatge de cabra torrat amb vinagreta de fruits vermells. Pèsols ofegats amb tendres calamars i gambes. Sopa ceba amb ou, torrada i cruixent de seba. Raviolis de figues i formatge pecorino de Roma amb oli de nous i mel. De segon plat: Bacallà a baixa temperatura i muselina de codony (Recomanem que la muselina no vagi sobre la pell del bacallà, ja que per la seva gelatinositat, cau i perd la presentació). Calamars saltejats sobre briox, amb seva i mayonesa de llima i ciboulet. De postres: Pannacotta amb toffe. Púding creatiu de la casa. Cremós de llimona amb merenga italià. Finalitzant amb un espresso Ravazzi de qualitat que recorda els bons d’Itàlia.
Raviolis de figues i formatge pecorino de Roma amb oli de nous i mel del Restaurant Vilalba
Al Restauran Vilalba del Club de Golf La Roca trobem una línia gastronòmica moderna, i oferta àmplia pels més exigents gourmets i amants de la cuina tradicional acurada, amb unes presentacións modernes i un canvi permanent de vaixelles i peces culinàries.
Bacallà a baixa temperatura i muselina de codony del Restaurant Vilalba
El Menú Migdia compta amb una gran assortiment d’elaboracions per escollir, sense cap problema per triar primers, segons i postres, segons els gustos, necessitats i preferències. En definitiva, un lloc tranquil on menjar relaxat, envoltat de natura, amb menús de presentació acurada i una molt bona relació qualitat preu, i finalitzar la sobretaula al també lluminós hall del Club de Golf de La Roca, una adreça per guardar per moments d’escapada des de Bellaterra.
Púding creatiu amb nata fresca i torrades de canyella i xocolata del Restaurant Vilalba
RESTAURANT VILALBA JPCH GOLF LA ROCA Ctra. de La Roca a Cardedeu km 4’5, 08430 La Roca del Valles ☎️ 93 583 85 64 Horari: Dilluns – Tancat De Dimarts a Dissabte: 7:45h – 18:00h Diumenge: 7:45h – 17:00h
LLUÍS TORRES |Lawrence Foster va néixer a Los Angeles (EUA), de pares jueus romanesos, el dia 23 d’octubre de 1941. Tot i que els seus pares, provenents de l’Europa farcista de Hitler, -van arribar en vaixell a México-, un policia americà vigilant de fronteres, va deixar que el matrimoni Foster entrés als EUA i que Larry nasqués en aquest territori lliure.
Lawrence Foster 📷 Konrad Ćwik
Últimament, després de ser director musical de l’Òpera de Marsella durant nou anys i director artístic i en cap de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia durant quatre anys, aquesta temporada 2023/24 , Lawrence Foster està convidat a dirigir una gran varietat de programes. En l’àmbit operístic, tornarà a l’Òpera de Frankfurt i al Festival Enescu per dirigir un repertori tan divers com Pelléas et Mélisande de Debussy i la Nit de Nadal de Rimsky-Korsakov i programes simfònics que inclouen Brahms, Prokofiev, Enescu, Copland, Korngold, Kurt Weill, Beethoven. , Strauss, Txaikovski, Mozart, Mahler, Berg, Penderecki, amb orquestres com Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, Bruckner Orchester Linz, Würth Philharmonic Orchestra, Zagreb Philharmonic Orchestra i les seves col·laboracions habituals amb l’Òpera de Marsella i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia.
Lawrence Foster, l’any 1997, fent la migdiada entre la gravació de El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC a l’Auditori de Sant Cugat
Lawrence Foster celebra la seva darrera temporada com a director artístic i director principal de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia. És conegut per les seves actuacions emocionants i expressives en una àmplia gamma de música i ha gaudit d’una carrera distingida als Estats Units, Europa i Àsia. Campió de la música d’Enescu, les seves interpretacions són conegudes per la seva fidelitat a la partitura.
Va començar el seu treball amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia al famós Festival Enescu, interpretant música de pop, Chopin i Lutosławski. Ha dirigit als principals teatres d’òpera d’arreu del món, com ara Troilus i Cressida de Walton a la Royal Opera House, gravats per a EMI, l’estrena de Lulu de Berg a la Gran Òpera de Houston, Oedipe d’Enescu a la Deutsche Oper Berlin, també gravada per a EMI i l’actuació d’obertura de la recentment fundada Òpera de Los Angeles amb Plácido Domingo i Sherrill Milnes a l’Otello de Verdi.
Després dels seus exitosos deu anys com a director artístic i director en cap de l’Orquestra Gulbenkian, ara n’és el director honorari. Va fer nombroses gires amb l’orquestra, i la seva discografia col·lectiva inclou una sèrie d’enregistraments per a Pentatone Classics, incloent enregistraments molt aclamats de l’Otello de Verdi i obres per a violí de Bruch, Chausson i Korngold amb Arabella Steinbacher.
Foster també ha estat director musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (1996-2002), l’Orchestre Philharmonique de Monte-Carlo, la Houston Symphony, l’Orchestre de Chambre de Lausanne, l’Opéra Orchestre nacional de Montpeller Occitanie i l’Aspen Music Festival and School.
Sopar de presentació de Lawrence Foster, con titular de l’OBC, al restaurant La Taula, dels bellaterrencs Angi i Framcesc
Ha col·laborat amb orquestres com la Konzerthausorchester Berlin, l’Orchestre Philharmonique de Radio France, la Filharmònica de Copenhaguen, l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki i la Filharmònica Txeca, l’Orquestra simfònica de Mont-real, l’Orquestra Filharmònica de Hong Kong i la Filharmònica Arturo Toscanini, per citar-ne. uns quants per trucar.
A més dels enregistraments amb l’Orquestra Gulbenkian, ha estat elogiat per una sèrie d’enregistraments amb Pentatone, incloses les primeres simfonies de Schubert amb la Filharmònica de Copenhaguen, The Gypsy Baron de Strauss i Die Fledermaus amb la Radiophilharmonie NDR i els concerts dobles de Martinů.
📍El bellaterrenc Francesc Pérez Torres va respondre a l’alcalde Xavier Trias, que per millorar el servei a la restauració de Barcelona, caldria que les administracions locals fessin com a Suïssa: “Concedir llicències només quan el titular acrediti estudis professionals del sector o certifiqui suficient experiència, no per diners”
Francesc Pérez Torres, experimentat professional del sector de la hostaleria de Barcelona 📷 Gremi de Restauració de Barcelona
LLUIS TORRES | Aprofitant les noticies aparegudes a El Periódico de Catalunya, dient que segons l’enquesta de població activa (EPA), sóm és el país de la Unió Europea que presenta una taxa d’atur més gran, amb un 11,84%. A escala internacional són xifres elevades, tot i que lluny de les assolides durant la pandèmia i després de les conseqüències de la crisi del 2008, on l’atur es va elevar per sobre del 25% en els pitjors moments. Malgrat això, en alguns sectors econòmics que avui ha analitzat aquest mitjà en paper crear per Antonio Franco Estadella, es dona la paradoxa d’una clara escassetat de mà d’obra.
Tot i que les estadístiques al respecte no són concloents, l’CEOE diu que gairebé tres de cada quatre empreses tenen problemes per trobar determinats perfils professionals.
Entre els sectors amb més dèficit de treballadors hi ha els informàtics, un perfil que es pot cobrir amb una formació relativament ràpida i que obté uns sous que se situen clarament per sobre de la mitjana. O, una mica potser desconegut pel gran públic, els conductors, d’autobusos, autocars (en què algunes empreses han hagut de recórrer a personal forà) i camions (amb sous que poden arribar als 4.000 euros mensuals).
Caldria preguntar-se, per tant, per les causes d’aquest desajust i si s’hi pot posar remei. La resposta tampoc és unívoca.
Hi ha sectors amb falta de mà d’obra, com el de l’hostaleria (essencial en un país com el nostre, amb bon clima i gran entrada de turistes internacionals), en el qual els baixos sous i unes condicions laborals poc favorables a la conciliació han foragitat els professionals, especialment després de la pandèmia. D’altra banda, si es fa una comparativa amb el nostre entorn, s’observa que Espanya és dels països amb més taxa de llicenciats universitaris que, en molts casos, han de treballar en llocs de treball que no requereixen formació elevada (cosa que es coneix com a sobrequalificació).
Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona (1990-1994)
OPINIÓ PROFESSIONAL SOBRE EL SERVEI:
El bellaterrenc Francesc Pérez Torres, recorda la conversa mantinguda amb Xavier Trias, (quan exercia d’alcalde de Barcelona). A la trobada al restaurant La Taula de Barcelona, l’alcalde Trias va preguntar a en Francesc, -aprofitant la seva experiència acreditada la seva direcció a diferents locals de prestigi de la ciutat, com el Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona, Hilton, Tragaluz, Cercle Comtal, La Taula, i formació a Suissa-, per recollir la seva opinió professional sobre les innumerables queixes turístiques per la mala atenció i servei en el sector de restauració i hostaleria en general.
LLICÈNCIES PER PROFESSIÓ NO PER DINERS:
En Francesc va dir-li a l’alcalde Trias, que per millorar el servei a la restauració de Barcelona, caldria que les administracions locals fessin com a Suïssa: “Concedir llicències només quan el titular acrediti estudis professionals del sector o certifiqui suficient experiència, -perquè només així el titular pot preparar correctament al seu personal, mantenir els locals en perfectes condicions d’atenció pública, no només el bon servei, sinó també la neteja, etc.-, L’alcalde Trias, que com en Francesc, també va treballar i residí a Suïssa durant un bon temps, va respondre que estava d’acord amb el plantejament, però que no podia portar-lo a la pràctica, perquè ell i el seu partit eren políticament lliberal.
Restaurant La Taula de Barcelona
Una de les solucions per equiparar-nos als països amb menys atur seria la d’aprofundir en la via de la Formació Professional dual, que implica una connexió més gran entre centres educatius i empreses, en la qual encara estem molt lluny d’avançar (a tancament del curs 2020-2021, amb prou feines un 4% de l’alumnat de Formació Professional escollia aquesta modalitat). També queda per recórrer terreny en el prejudici a l’hora de contractar majors de 55 anys, una cosa a què ja recorren algunes empreses, davant una piràmide de població en la qual les cohorts més joves són menys nombroses que fa 30 o 40 anys.
Un altre remei passa per un canvi profund, del qual només es parla quan Espanya arriba a alts nivells d’atur: el de crear incentius per modificar el teixit productiu. És sabut que un dels problemes estructurals de la nostra economia és el baix nivell de productivitat, que només pot millorar si les empreses aposten pel creixement i per generar llocs de treball de més valor afegit (que acaben sent llocs de treball més ben pagats que la mitjana), perquè disminueixi el pes de sectors que creen molta ocupació en època de bonança però que requereixen mà d’obra de baixa qualificació.
LLUIS TORRES|El pianista Radu Lupu va ser convidat sovint a Bellaterra, i una de les vegades, el 6 novembre 1998, l’acompanyà el director d’orquestra Cristian Mandeal (Rupea, 18 abril 1946), que va començar els seus estudis de piano, composició i direcció a l’Escola Superior de Música de Brașov, després a l’Acadèmia de Música de Bucarest (1965-1974). Es perfeccionà a Berlín, amb Herbert Karajan (1980), i a Munic, sota la direcció de Sergiu Celibidache (1990).
In Memoriam Radu Lupu (2023), edició bilingüe en romanès i anglès 📷 Universitatea Națională de Muzică din București de
El diumenge, dia 26 de novembre de 2023, l’últim dia de la Fira del Llibre Gaudeamus celebrada al Pavelló Romexpo de Bucarest, es va presentar el volum bilingüe “In Memoriam Radu Lupu”, una iniciativa de l’Associació Opus, en col·laboració amb ARTEXIM, Editorial de la Universitat Nacional de Música de Bucarest i Radio Romania Muzical.
Horaci Miras Giner (Barcelona, 7 març 1918 – 24 desembre 2018) veient el programa de mà del concert de Radu Lupu (Galati, 30 novembre 1945 – Lausanne, 17 abril 2022), al Palau de la Música Catalana (10 maig 2018)
El director d’orquestra Cristian Mandeal va evocar amb nostàlgia moments preciosos passats amb el pianista Radu Lupu: “Vaig conèixer en Radu de petit. Vaig tenir l’oportunitat de créixer amb ell, de créixer junts, de ser molt, molt amics, fins i tot de tocar a quatre mans obres diverses, sobretot transcripcions de simfonies de Mozart, Schubert, Beethoven, Brahms, Mendelssohn… gairebé totes aquestes obres també existeixen en versió a quatre mans i ens divertim llegint-les durant l’estiu. Així que d’alguna manera també es va apropar a la simfonia a través de Radu. Radu va ser el seu gran mestre en el sentit de que per a Mandeal va ser el model definitiu del que es pot fer, no només amb el piano, sinó amb la música en general. Radu Lupu va ser un garant de la qualitat artística romanesa. Això ho devem a Radu Lupu, opinant que el dia del seu traspàs, el 17 d’abril de 2022, hauria d’haver estat un dia de dol nacional”.
Radu Lupu amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres 📷 ARXIU
Mihai Constantinescu, gestor cultural i antic director d’ARTEXIM, va esbossar un càlid retrat del gran pianista Radu Lupu, assenyalant aspectes desconeguts de la seva personalitat: No va ser fàcil treballar amb Radu perquè Radu, en primer lloc, era una persona que volia la perfecció i només va acceptar pujar a l’escenari quan sentia que, sí, podia presentar-se al màxim nivell. A l’últim festival va venir amb el seus acords, va demanar una sèrie de piano determinada, unes hores d’assaig, canviar l’hora del recital perquè no acceptaria tocar a les 17h., -quan estaven programats els concerts de l’Ateneu-, i aquell fantàstic i memorable recital va tenir lloc a partir de les 21:30.
Foto del pianista Radu Lupu, durant una de les seves visites a Bellaterra
La modèstia i el fet de Radu Lupu ha estat sempre, caracteritzat i considerat com un constructor al costat d’altres artistes de la cultura, com la música i l’art del piano. Això es va observar en tots els seus recitals, en totes les seves presències a Romania, el seu país de naixement i, per descomptat, a l’estranger. Però, un cop més, el que volia fer en Radu era cercar la perfecció, per això no només és negava als enregistraments, sinó que amb molta dificultat, concedir entrevistes, -per no ser interpretat-, i menys que li fessin fotos, llegir articles seus o entrevistes.
Concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15, obra per a piano i orquestra completada per Johannes Brahms el 1858. -Finnish Radio Symphony Orchestra -Pianist: Radu Lupu -Conductor: Jukka-Pekka Saraste -Recorded in Helsinki on 4 Apr 1996👇
BELLATERRA.CAT 