El divendres 8 de març, Dia Internacional de la Dona, tindran lloc diversos actes a tot el món per reivindicar la igualtat de gènere real i formal i denunciar la violència de gènere.
La celebració començarà a les 18:30h amb una marxa oberta a tothom que anirà des de la Plaça del Pi, fins a la Plaça Maragall. La manifestació estarà coronada amb una pancarta creada pels alumnes del taller de pintura de Bellaterra.
Cap a les 19h, la comitiva se situarà davant el Centre Cívic de la Plaça Maragall, on està ubicada la seu de l’EMD, i procedirà a la lectura de diversos textos. Chus Cornellana, vocal de seguretat i salut pública de l’EMD Bellaterra, i Júlia Beltrán, representant de la Unió de Veïns de Bellaterra, seran les encarregades de llegir els parlaments, i Rosa Ferez, responsable del Club de Lectura del Turó de Sant Pau, recitarà uns poemes reivindicatius. Es tracta del poema de la poetessa i escriptora marroquina, Soukaina Habiballah, titulat “Quan la rosa”.
Tot seguit, els assistents podran gaudir d’una xocolatada patrocinada per l’EMD de Bellaterra.
Bellaterra celebrarà una caminada nocturna per dones i persones del col·lectiu LGTBIQ+ Però els actes no acaben aquí, cap a les 21:30h se celebrarà una caminada nocturna per dones i persones del col·lectiu LGTBIQ+ contra les agressions masclistes. A la caminada hi seran benvingudes dones de totes les edats, persones no binàries, així com persones del col·lectiu LGBTQI+.
L’objectiu d’aquesta mobilització, organitzada per la Unió de Veïns de Bellaterra, amb el suport de l’EMD, és denunciar els casos de violència verbal o física que es produeixen cada dia a Bellaterra i a escala global, i que afecten i posen en perill les dones.
Per això volen ocupar l’espai públic per recordar que els carrers i camins de Bellaterra també són un lloc on les violències masclistes amenacen les dones i les persones del col·lectiu LGBTIQ+.
Des de la Unió de Veïns de Bellaterra asseguren que moltes dones encara tenen por de denunciar els casos d’agressions masclistes i als seus agressors.
Per aquest motiu, reclamen un augment de les estratègies i mesures de conscienciació política i social enfront aquest tipus d’agressions. Des de l’EMD ens sumem a aquesta petició, i continuarem donant suport a aquesta causa col·laborant amb totes les entitats, administracions i cossos de seguretat que calgui.
El carrer de Juan Valera de Bellaterra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza als Carrers Escultor Vilamitjana i Joaquim Ruyra.
Placa de Juan Valera de Bellaterra on apareix dibuixada la Plantatge Ample
Juan Valera i Alcalá Galiano va néixer a Cabra, Còrdova (Espanya), el 18 d’octubre de 1824. Era fill de José Valera Viaña i la Marquesa de la Paniega Dolores Alcalá Galiano, tots dos aristòcrates. Va estudiar Llengua i Filosofia al seminari de Màlaga entre 1837 i 1840 i al col·legi Sacromonte de Granada el 1841, on va cursar Dret a la Universitat, en aquesta època va començar a escriure a la revista Alhambra. Va publicar el seu llibre Assajos poètics el 1844. Però va exercir la carrera diplomàtica. Ideològicament, era un liberal moderat, tolerant i escèptic en allò religiós, cosa que explicaria l’enfocament d’algunes de les seves novel·les, i la seva atracció per la política que el va portar a presentar-se el 1850 com a diputat pel partit liberal moderat de Narváez. Aquest mateix any es va traslladar a Lisboa. En 1851 va anar a Rio de Janeiro on va conèixer a la seva futura esposa Dolores Delavat. Va ser diputat per Archidona, oficial de la Secretaria d’Estat, Sotssecretari i Ministre de la Instrucció Pública amb Amadeu de Savoia. Després de la renúncia del rei Amadeu, Juan Valera va abandonar les seves funcions i es va retirar a casa de Doña Mencía, a Còrdova. Va tornar a la política ia la secretaria d’estat i va ocupar el lloc d’ambaixador a Lisboa, Brussel·les, Viena i Washington.
Pepita Jiménez (1874) obra de Juan Valera
Pepita Jiménez (1874, la més perfecta). Hi aconsegueix l’ideal que sempre va perseguir el seu autor, l’art per l’art. Va escriure aquesta novel·la als 50 anys i va ser convertida en òpera amb música d’Isaac Albéniz.
En l’últim període de la seva existència, afligit per diverses malalties i cec, va gaudir de la tertúlia a casa seva a la Costa de Santo Domingo.Va morir el 18 d’abril de 1905 a la ciutat de Madrid. Tot i que pertanyia per generació al romanticisme es va decantar per una escriptura preciosista i fluida, amb una subtil descripció de personatges i situacions, que el van convertir en un dels grans novel·listes de la literatura espanyola del segle XIX. Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola des del 1862 i un literat molt admirat pels escriptors de la talla de José Martínez Ruiz, Azorín, Eugenio D’Ors i els modernistes.
Plànol oficial de l’EMD de Bellaterra |EMD BELLATERRA
L’EXPOSICIÓ: Paraules que Escolten Del 7 de març al 26 d’abril del 2024, a la sala gran del Centre Cívic de Bellaterra
📍Els colors il·lustren poesies, mentre les cançons vesteixen els nostres dies.
📍Som una exposició d’art viu, que ens creem a cada instant, en que tu, visitant, ens abraces amb el teu esclat. Ens dediques el teu temps. Ens mires. I ens escoltes. Paraules, que escolten.
📍Som colors que creem teixits. Som paraules que creem escrits. Som emocions, que esdevenim part de l’infinit. Som part de tu. Som part de ningú. I de la humanitat que s’acull allà, més enllà dels esculls.
📍La dansa ens dóna moviment. I una guitarra ens convida a seguir endavant, constantment. Fent i refent un present que s’exhaureix, o s’expandeix. Som paraules, que escolten. Convertides en forma, en ball, en línia, en so, en color, en expressió lliure. En expressió de vida i moviment.
Ainoa Soler, pintora, poetessa i ballarina 📷CEDIDA
Pintora, poetessa i ballarina, l’Ainoa Soler és una artista, feliç d’investigar i crear en els mons de l’art, el moviment i l’educació. Creadora i co-creadora de projectes educatius i facilitadora en processos d’aprenentatge i autoconeixement, ha treballat i continua investigant amb diferents disciplines corporals com la dansa, Dalcroze, Laban i Feldenkrais, unint la seva vocació docent i pedagògica amb la seva curiositat artística i la seva exploració creativa. Actualment desenvolupa una tasca d’integració en camps interdisciplinaris, creant ponts d’unió entre la consciència ecològica, la consciència social i la consciència artística de si mateixa, altres persones, de col·lectius i comunitats, i d’ecosistemes.
ADQUISICIONS I DONACIONS: Per adquisicions i compres de peces exposades, aportacions voluntàries per al projecte i donacions, contacteu directament amb l’autora a: ainoasoler@yahoo.es
El Passatge Ignasi Iglésias de Bellaterra té una llargada d’uns 120 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza al Carrer de Juan Valera. Apareix al plànol oficial de Bellaterra però no existeix la seva placa.
Orfeó Gracienc recorda Ignasi Iglésias l’any 1928
Ignasi Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 d’agost de 1871 — Barcelona, 9 d’octubre de 1928). Fill d’un obrer qualificat que treballava a la Companyia del Nord, es traslladà a Lleida amb la seva família, on cursà el batxillerat i estrenà, amb una colla d’amics, la seva primera obra, La fuerza del orgullo (1886).
L’any 1888 tornà a Sant Andreu i s’interessà pels problemes dels obrers. Estudià pintura i es relacionà amb joves artistes plàstics com ara Ricard Canals, Isidre Nonell i Adrià Gual. Durant un any i mig treballà al taller d’escenògraf de Fèlix Urgellés. Les obres teatrals d’aquesta etapa foren escrites majoritàriament en vers i adreçades a les societats dramàtiques del barri: El remordiment (1891), Sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893) i L’escurçó (1893). En aquestes obres retratà l’oposició entre els homes i les dones del seu entorn i l’univers de les classes poderoses. A partir del 1892, s’integrà a la redacció de Lo Teatre Regional, on, a banda de petits quadres dramàtics de circumstàncies, publicà una sèrie de tres articles titulats “L’evolució teatral”, clarament influenciat per la colla de L’Avenç. Segons Iglésias, calia superar el model encarcarat del teatre romàntic i costumista i, sense trair la realitat, fixar-se en el naturalisme teatral d’Europa i en l’exemple d’autors com Zola, Tolstoi o Ibsen. La influència d’Ibsen es nota a L’argolla (estr. 1894) i La cançó nova (1894), on defensà un ideari típicament modernista. Recollint una vella idea de L’Avenç, l’any 1896 fundà amb Jaume Brossa i Pere Coromines el Teatre Independent i representà Espectres d’Ibsen. Amb Fructidor (1897), l’obra d’Iglésias conformà un nou model dramàtic —amb propostes d’obertura moral i social que naixien de la convicció naturalista que les lleis de la natura havien d’estar per damunt de les lleis humanes—, contraposat a les temptatives simbolicoal·legòriques i decadents que representaven autors com ara Adrià Gual. Els conscients (1898), L’alosa (1899) o La resclosa (1899) significaren el punt àlgid del vitalisme d’aquests anys (amb tot, també provà fortuna pels camins més maeterlinckians de la tendència contrària, com ara a Cendres d’amor, 1900, o a Cor endins, 1907, significativament estrenada pel Teatre Íntim de Gual). A principi de segle, com altres autors modernistes, amplià la seva popularitat des del Teatre Romea. Obres com La mare eterna (1900), El cor del poble (1902), on planteja la prioritat de la paternitat afectiva sobre la paternitat física; Els vells (1903), denúncia d’una de les injustícies socials més greus d’aquell moment; Les garses (1905), en contra del diner guanyat sense esforç i que envileix el protagonista més que no pas l’ajuda, i La barca nova (1907) foren considerades globalment sota l’etiqueta de teatre d’idees i contribuïren a la fama de l’autor. A partir d’un determinat moment, però, el model ideològic entrà en crisi i convisqué amb altres propostes: el drama psicològic o la comèdia de costums, com ara La colla d’en Pep Mata (1905), Foc nou (1909), La comedianta (1909) i Flors de cingle (1912). L’any 1909 fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana. El 1911 col·laborà en la fundació del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, tot i que aviat acabà distanciat del projecte. El 1917 exercí fugaçment la direcció artística de la nova empresa d’Evarist Fàbregas al Teatre Romea. Un retorn a l’epopeia social, Els emigrants (1916), drama en què intervingué com a actor, resultà poc autèntic i fracassà. Les darreres obres de l’autor, que no assoliren el ressò de les precedents, s’inscriuen netament en el gènere de costums: La senyora Marieta (1919) i La fal·lera de l’amor (1921). El seu darrer èxit, poc abans de morir, fou La llar apagada (1926), una “alta comèdia” que li estrenà Enric Borràs (l’autor hi planteja el problema de l’esterilitat conjugal, que visqué en la seva vida familiar). El seu enterrament constituí una manifestació d’adhesió popular, i les seves obres completes començaren a ser editades al cap de poc temps. D’entre la seva dilatada producció, són els drames de la primera etapa els que han perdurat i, de fet, no han deixat de ser representats, malgrat que els anys els han envellit notablement. Fou traduït al francès (Les garses obtingué una bona acollida a París), a l’italià i al castellà, i fou representat durant anys a l’Amèrica del Sud.
El Carrer d’El Pedregar de Bellaterra té una llargada d’uns 280 metres, comença al Carrer de l’Escultor Vallmitjana i finalitza al Carrers Apel·les Mestres i Jeroni Martí.
Placa d’El Pedregar de Bellaterra on apareixen un dibuix de la planta castanyer
Félix Estrada Saladich (Monistrol de Calders 1901- Barcelona 1997) va ser l’impulsor de l’empresa Muebles La Fábrica, una de les capdavanteres d’aquest sector a Barcelona i Catalunya, també fundador de l’històric recinte El Pedregar de Bellaterra.
Amant de l’art, es va anar fent amb una bona col·lecció de pintures i, sobretot, d’escultures que va anar reunint a casa seva, al Pedregar de Bellaterra: un jardí – museu de 12.000 m2 amb restaurant, grans jardins amb fonts i salts d’aigua i escultures firmades per artistes com Subirachs, Crespo Rivera, Vicente Larrea, Vasallo, Charles Collet o Perceval, així com arcades de marbre de Carrara i amfiteatre/auditori a l’aire lliure per 150 persones.
Estrada era una home amb un extraordinària visió comercial, un gran emprenedor i un empresari d’èxit que havia estudiat el funcionament de les empreses nordamericanes i dels països més desenvolupats .
Als anys 1940’s, després d’haverse dedicat als negocis en diversos sectors va concentrar-se en el de la indústria del moble a través de l’empresa FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima) que no era més que la societat que va desenvolupar l’exitosa empresa Muebles La Fàbrica.
Però abans d’instal.lar-se al carrer Rocafort, Muebles La Fàbrica va tenir tot un seguit de locals escampats pels carrers del barri del Poble-Sec. Aquests primers establiments incloien diversos tallers artesanals i de tapisseria i un modest local de vendes i exposició al carrer Radas. El creixement de l’empresa però, va ser meteòric i Fèlix Estrada va optar per fer una gran inversió concentrant el negoci en un nou edifici al carrer Rocafort 142 que va ser construit en un temps rècord de vuit mesos.
L’any 1948 es produeix el trasllat de la modesta planta de vendes del carrer Radas 20 a la nova seu de Muebles La Fábrica al carrer Rocafort 142. L’olfacte comercial d’Estrada el va portar a celebrar la inauguració de la nova planta de vendes del carrer Rocafort amb un castell de focs artificials des del terrat del nou edifici, que va provocar que tota la ciutat conegués on estava ubicat aquell nou edifici.
D’altra banda, Estrada Saladich va ser també un home amb molta sensibilitat cultural, propietari d’obres d’art i president de l’Asociación Nacional de Coleccionistas.
“El restaurant el van anomenar Finisterre perquè en aquesta zona del nord de Barcelona gairebé no hi havia edificacions i perquè va obrir com marisqueria el 23 de desembre de 1943″.
Equip de professionals del Restaurant Finisterre amb el maître Casas i el Chef Belmonte
El Finisterre ha passat a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.
“Els restaurants de luxe de Barcelona, com el Finisterre, Reno, Via Veneto, etc., no oferien Cuina Catalana, només ho vàren fer després de la mort del dictador, ja que fins aleshores practicaven la sofisticada cuina tradicional francesa“
Detall d’una taula del Finisterre
Els promotors d’aquest restaurant de luxe de Barcelona van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní que feia de director entre els seus xarrups de whisky amb força gel, i que deixava a la cantonada de la barra del bar de l’entrada, dirigit pel prestigiós barman Puig.
Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona l’any 1968 📷 Foto per gentilesa de Lídia García, filla del segon chef de cuina Eugenio García Magdalena
El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell de la Diagonal havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, i que donava al carrer Villarroel, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes.
Bar del Finisterre
Una gran terrassa coberta, plena de testos amb grans plantes s’estenia els estius fins el final dels anys 60 sobre la vorera del carrer Villarroel, completava l’establiment, mentres es veien passar per “l’autopista Diagonal” les cues de cotxes plens de turistes de pas, que es dirigiren cap a les costes del sur, ja que en aquells anys Barcelona vivia d’esquena al mar i les rutes d’en Gaudí no estaven gaire promocionades. Sota la direcció de Salvi Vila Pi, el prestigiós relaccions públiques Carlos Martorell i Estrella Salietti van redecorar el Restaurant Finisterre de Barcelona
Prospecte publicitari del Finisterre
L’any 1972 va patir una forta crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila, que era el director oficial.
Inovidable fou el seu històric equip professional de Cuina i Sala, una autèntica Escola d’Hosteleria de Luxe, amb el Chef Belmonte, el seu segon de cuina, en Eugenio Garcia Magdalena Nascut el (12/10/1025), per tant, a dia d’avui amb 99 anys, el pastisser Pepito, en TomàsRocamora, un autèntic expert amb la graella de carbó i els punts de la carn, el pastisser Pepito, sense oblidar l’equip de menjador, com els maîtres Casas i Paulí, i els cambrers Escudero, Bruch, Dupré, Eliseo, Isaías i en Joan. Puig el gran bàrman.
Qui no recorda la seva clàssica cuina com per exemple, la Paella Parellada, Llenguado al Cinzano, Rap Costa Brava, Filet Stroganoff, Steack Diana, la sofisticada recepta de Becada flambé preparada davant del client, Pollastre a la Kíev, els primers mini popets saltejats amb all i julivert, Salmó salvatge amb la seva etiqueta de cartró del riu Eo, Angules a la bilbaina, Filet Wellington. Postres del pastisser Pepito com la gegant Milfulles de Crema Catalana, els Souflés de llimona, Grans Marnier o Xocolata, els Bunyols de poma flambés al Cointreau o la millor recepta de Barcelona de Crêpes Suzettes preparada davant del client. Les patates Souflés eren increïbles, grans i esponjoses, les Graufetes, les Pont Neuf, les alumetes, les palla, etc., Recordar alguns clients fidels del Finisterre, com Joan Miró, Doctor Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Juan Antonio Samaranch, Paco Godia, Juan Antonio Andreu, Fernando Coll, Gonzalo Comella, Tita Cervera i la seva parella Lex Barker, Montserrat Caballé, Alfredo Kraus, Alícia de Larrocha, etc.,
El Finisterre va ser centre trobades per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses i banquers propers, com per exemple la família Botín, fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.
Portada de la carta del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
El prestigiós cronista barceloní, en Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió. A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina, els seus nous propietaris i socis, en Joan Durán, del Restaurant El Portús i Salvi Vila, de Darnius.
Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.
Logotip oficial del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
L’any 1583 es va inaugurar al Raval (davant d’on avui hi ha la Plaça Vicenç Martorell) la Casa de la Misericòrdia.
Cèrcol on es deixaven els nadons abandonats |CEDIDA
Era un conjunt d’edificis conventuals que fins al segle XIX es va mantenir gairebé intacte. De l’hospici, al Carrer de les Ramelleres,17, Barcelona, se’n cuidaven les monges, les germanes de la Caritat, que es van començar a fer càrrec dels nens abandonats de la ciutat. Si hi heu passat per davant alguna vegada, potser haureu vist que a la paret (avui una mica diferent de com era llavors) hi ha dues obertures amb una tapa de fusta. El cèrcol més gran, que hi ha a la part inferior dreta, són les restes del torn d’orfes. Quan algú volia abandonar un nadó de manera anònima, el deixava a la part de fora del torn i feia girar la roda, de tal manera que el nadó entrava a l’hospici. Darrera l’esperava una monja amb un bressol sempre preparat. L’orifici que hi ha a la part superior esquerra del cèrcol, feia funció d’ull, i també de caixa d’almoines que les monges recollien i utilitzaven per finançar el funcionament de l’hospici. Evidentment, aquest torn ja no està en funcionament, però es va mantenir fins el 1931.
Casa Maternitat del carrer Ramelleres de Barcelona, on hi havia una finestra giratòria, anomenat torn, on les mares abandonaven els nadons. Aquests rebien el cognom Deulofeu, “Deu lo feu”|CEDIDA
AMAGAT DISCRETAMENT AL COR del Raval, hi ha una petita entrada de fusta que antigament estava adossada a la Casa de la Misericòrdia. Tot i que sembla una ornamentació, o una mena de petit santuari, l’entrada era de fet una plataforma giratòria de fusta que s’utilitzava per deixar de manera anònima donacions per a l’església, inclosos nens no desitjats. Fundat originàriament a finals del segle XVI, l’edifici del número 17 de Ramelleres es va convertir en orfenat al segle XIX. Com molts altres orfenats i convents de l’època, una característica principal de l’edifici era la seva plataforma giratòria de fusta, que permetia als indigents col·locar-hi els seus nadons i girar-los de manera anònima als braços d’un membre del personal dins de la llar.
Activa des de 1853-1931, la plataforma giratòria va veure passar centenars de nadons pel seu portal cap a l’orfenat. De vegades es deixaven altres donacions, inclosos diners i queviures, però sobretot, els nadons eren deixats per pares que no els feien o no podien fer-se càrrec. Avui dia, una petita entrada de fusta és l’única resta de l’orfenat de Barcelona i de l’acollida de nadons.
El Carrer de Garreta de Bellaterra té una llargada de 90 metres, comença al Carrer de Ramon Llull i finalitza als Carrers de Pere Quart i Narcís Monturiol.
Placa del músic Garreta de Bellaterra amb dibuix de fulles de freixe (Fraxinus)
El músic Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 de març del 1875 — Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 2 de desembre del 1925) De formació autodidàctica, en composició havia rebut nocions de música del seu pare, Esteve Garreta i Roig, rellotger i músic, i de Ramon Novi. Actuà a l’orquestra i cobla del seu pare i, més tard, en el conjunt instrumental Quintet Garreta, i exercí l’ofici de rellotger a Sant Feliu.
Fou un músic romàntic i intuïtiu que s’expressà en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades. Després d’unes Impressions simfòniques (1907) per a orquestra de corda, escriví les següents obres simfòniques: Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite en sol o Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Les illes Medes (1923) i el Concert, per a violí i orquestra (1925). En el camp de la música de cambra escriví un Quartet, per a piano, violí, viola i violoncel (1898), una Romança en la menor, per a violí i piano, Joguina, per a violoncel i piano, la Sonata en do menor, per a piano (1922), premiada en el Tercer Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, i la Sonata en fa, per a violoncel i piano (1923), dedicada a Pau Casals i estrenada pel mateix Casals.
Garreta és autor també de cançons per a cant i piano. Transformà la sardana en una forma musical apta per al concert i contribuí decisivament que fos coneguda internacionalment.
Des de La pubilla (1897) fins a La llar, la seva darrera sardana, n’escriví més de setanta-cinc, entre les quals es destaquen Pastoral i Juny per la seva extraordinària qualitat. Algunes d’aquestes sardanes foren orquestrades per Garreta amb un gran refinament en la instrumentació i l’harmonització: A en Pau Casals (1920), Isabel (1920), Giberola (1920), La pedregada (1921), etc. També foren orquestrades la de la Suite Empordanesa i la de la Sonata, per a piano. En la sardana Llicorella introduí l’ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla.
El 2 de març de 1974, avui fa 50 anys, tot i una intensa mobilització nacional i internacional, el règim franquista executa el militant anarquista Salvador Puig i Antich
Mural dedicat a Salvador Puig Antich INSTAGRAM ROC BLACKBLOCK.
Roc Blackblockja ha acabat el mural dedicat a Salvador Puig Antich, que s’inaugurarà diumenge a la tarda en el marc de les jornades de record i homenatge que organitzen els col·lectius llibertaris. Es troba al barri de Vallcarca, en un mur de 10 metres, a la plaça batejada popularment com la d’Uri Caballero, entre els carrers de Cambrils i la Farigola. Blackblock hi ha treballat els darrers dies sense haver rebut cap encàrrec, per decisió seva, i coincidint amb el 50 aniversari de l’execució de Puig Antich per “a reivindicar” la lluita revolucionària en què es va implicar a fons, fins a morir. D’altra banda, el Memorial Democràtic farà demà una ofrena floral a la Model de Barcelona com a homenatge a Puig Antich. Es farà a les 9.30 del matí coincidint amb el dia i l’hora de la seva execució fa cinquanta anys. Comptarà amb la participació de la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart i González, així com del director del Memorial Democràtic, Jordi Font Agulló, i el president del Consell de Participació de la institució, Carles Vallejo.
📍L’expedient de presó de Salvador Puig i Antich (1974) a l’Arxiu Nacional de Catalunya:
El Carrer de Narcís Monturiol de Bellaterra té una llargada d’uns 60 metres, comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414) i finalitza als Carrers Garreta i Pere Quart. A la placa apareix dibuixada la flor de ginestell (Genista Cinerea).
Placa del Carrer de Narcís Monturiol de Bellaterra amb dibuix de flors Ginestell
Narcis Monturiol i Estarriol (Inventor i polític) Figueres, Alt Empordà, 29 de setembre de 1819-Sant Martí de Provençals, Barcelonès, 6 de setembre de 1885 Estudià a Cervera i a Barcelona, on es llicencià en dret (1845), carrera que no exercí. Amic d’Abdó Terrades, es féu republicà i fou redactor d’ El Republicano . Intervingué en les bullangues de Barcelona del 1842 i del 1843. Aprengué l’ofici de caixista i, influït per les idees d’Étienne Cabet (amb el qual entrà en contacte epistolar), muntà una impremta amb un amic i edità les revistes La Madre de Familia (1846) i La Fraternidad (1847-48), on divulgà els ideals icarians i hi publicà una traducció del Voyage en Icarie , de Cabet, feta per ell i un amic, F.J. Orellana. Amb la revista, féu costat a l’expedició icariana de Joan Rovira i els seus seguidors (1848). Davant la revolució general a Europa del 1848, el govern d’Isabel II suprimí La Fraternidad i Monturiol hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una amnistia, tornà a Barcelona (1849), on publicà la revista El Padre de Familia (1849-50), que hagué de suspendre, aclaparat per les multes i sancions.
Aquests anys inicià la seva dedicació a invencions mecàniques, que explotà d’una manera casolana, mentre imprimia material escolar per tal de sobreviure. Les seves activitats polítiques continuaren i hagué de fugir a Cadaqués (1855-57), on conreà la pintura —orientat epistolarment pel seu amic Ramon Martí i Alsina, que el retratà més d’un cop— i on madurà un projecte de construcció d’una nau submarina
Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l’opuscle El Ictíneo o barco-pez . L’any següent portà a la pràctica el seu projecte i l’assajà al port de Barcelona ( Ictíneo ). Amb l’èxit parcial assolit en les proves, el govern d’Isabel II, forçat per l’entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives, malgrat els informes favorables de persones de prestigi, com Josep de Letamendi, aleshores president de l’Ateneu Català. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l’invent, i l’empresa trobà comprensió i ajut per part del general Dulce, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). El 1869 escriví un Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid, càrrec que obtingué en proclamar-se la República (1873) i que perdé en caure aquesta (1874). Planejà d’altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. El 1882 publicà encara un periòdic: El Anunciador Financiero . Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d’abandonar per malaltia.
Figura molt popular als Països Catalans, ha estat objecte de polèmiques sobre el seu invent i el similar d’ Isaac Peral y Caballero , bé que aquest reconegué explícitament en una carta la prioritat de Monturiol (1889). El 1972 les despulles de l’inventor foren traslladades a Figueres.
BELLATERRA.CAT 