Enamorat de la seva família i de la música, nace a València. Realitzar els seus estudis en el Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Va rebre un Master en Lied per “Victoria de los Ángeles” a l’ESMUC.
PREMIO INTERNAZIONALE ARCA D’ORO GIOVANI TALENTI / Torino
Generació Baroque 2011 i 2012 per Le Parlement de Musique – Martin Gester.
Estudia técnica vocal y repertori amb Carlos Chausson . També ha rebut classes de mestres com Ernesto Palacio, Rockwell Blake, Margreet Honig, Ricardo Visus, Raúl Gimenez, Ana Luisa Chova, entre altres.
Ha cantat en diversos festivals de Alemania, Bélgica, Eslovenia, España, Francia, Holanda, Hungría, Italia, Noruega, Polonia, Romania y USA, com en el Gran Teatre Liceu de Barcelona, Auditorio Nacional de Madrid, Palau de les Arts Valencia, Palau de la Música Catalana, Auditori de Barcelona, Teatre Arriaga de Bilbao, Teatre Gayarre de Pamplona, Early Music Festival of Whashington and Connecticut, Festival Poznań Baroque, Musikfestspiele de Potsdam, Bayer Kultur de Leverkusen, Düsseldorf Festival, Tiroler Landestheater de Innsbruck, Opera Romana de Craiova, Quincena Musical de San Sebastián, Teatro Coccia di Novara, Luglio Musicale Trapanese, Teatro Alighieri Ravenna o Grand Théâtre de Provence.
Ha representat a “Don Giovanni”, “Le Nozze di Figaro” i “Bastien und Bastienne” de Mozart; “L´Italiana in Argeli” , “L´occasione fa il ladro”, “La Cenerentola”, “Il Barbiere di Siviglia” i “L´inganno felice” de Rossini ; “L´Elisir d´amore” i “Rita, le mari battu” de Gaetano Donizetti ; “Acis i Galatea” de Händel; “Orfeu” de Monteverdi i “Fairy Queen” de Purcell.
Sota la batuta de Jordi Bernácer, Martin Gester, Eduardo Lopez Banzo, Massimiliano Toni, Matteo Beltrami, Erina Yashima, Filippo Arlia, Juan Luis Martínez, Eduardo Egüez, Mathieu Romano, Doris Hagel, Johan Duijck o Andrea Certa.
Ha tingut la fortuna de treballar amb directors d’escena de la talla de Adrián Schvazrstein, Allex Aguilera, Hinrich Horstkotte, Paco Azorin, Renato Bonajuto, Alberto Paloscia , Mauro Avogadro, Pablo Ramos, Pep Ricart y Carlos Harmuch.
En l’àmbit de l’oratori ha interpretat la “Petite messe solennelle” de Rossini, el Magnificat, la Johannes Passion i la Matheus Passion de Bach; el “Messiah” de Handel; el “Magnificat” de Vivaldi; la “Krönungs-Messe”, “Missa in C m” i la missa “Réquiem” de Mozart.
Col·labora com a tenor solista amb agrupacions com Recondita Armonia, La Chimera , Euskal Barrokensemble, L’arte del mondo orchestra, Le Parlement de Musique , Le Tendre Amour , Capella Weilburgensis, Arsys de bourgogne, Capella de Ministrers o Nova Lux Ensemble . Col·labora amb la companyia Malpelo a l’espai “Invencions”.
Graba per al prestigiós segell holandés Brilliant Classics un CD dedicat a les cantates italianes de Handel amb l’Ensemble Recondita Armonia.
És membre fundador de Contratemps, mùsiques històriques ara! des del 2019.
Entre els seus propers compromisos es troben el rol d’Edmondo de “Manon Lescaut” i Pang en “Turandot” en Opera Catalunya i la “Messa di Ravenna” e “Il Viaggio a Reims” en el Rossini Opera Festival de Pesaro .
LLUÍS TORRES|Compartim inoblidables records de les moltes visites d’amistat i gastronomía que vàrem fer al Bar Mundial, dels estimats germans Pasqual i Miquel Tort i família, un històric local de restauraciósituat a la Plaça Sant Agustí Vell de Ciutat vella de Barcelona, que tristament, -després d’uns anys de penosa gestió enfocada bàsicament al turisme-, va acabar passant a la història dels dessapareguts locals de restauració barcelonina. Romandrà sempre la nostra estima per la Família Tort.
El Bar Mundial de la Placa Sant Agustí Vell l’any 1933, el seu número de telèfon era el 133 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
Plaça Sant Agustí Vell
Seguirem el carrer del Rec Comtal, canal construït a l’Edat Mitjana que portava l’aigua del riu Besòs a aquesta part de la ciutat. El carrer Basses de Sant Pere al·ludeix a l’existència d’un petit embassament utilitzat en els processos de treball tèxtil, cobert el 1825. Actualment aquesta àrea es troba en remodelació, una zona enjardinada i noves edificacions es duran a terme en lloc de l’obertura de una via ràpida prevista des del segle passat i no feta mai.
La plaça de Sant Agustí Vell és una de les més pintoresques i antigues de la Ciutat Vella. Situada a la cruïlla del rec amb l’eix Portal Nou- Carders manté restes evidents de la seva antiguitat, com les porxades (el número 2-8 del carrer Portal Nou), molt probablement dels segles XV o XVI, i un edifici del segle XIV (Basses de Sant Pere número 4), bon exemple d’arquitectura civil del gòtic català.
Des del carrer del Portal Nou ja s’albira el bullici del Passeig Lluís Companys i l’activitat que generen els Jutjats situats molt a prop; no obstant això, el carrer conserva una imatge ancorada en el passat, amb activitats artesanals com les practicà TeodomiroDominguez al número 37, alternant la reparació de calçat amb la realització de botes per a vi que han aconseguit renom mundial.
Al costat de la plaça de Sant Agustí Vell, a plaça de l’Acadèmia. En ella una porta barroca del segle XVII ens porta la memòria del convent de Sant Agustí que va existir en aquest indret i que va donar nom al barri, sent destruït sense setge de Barcelona durant la guerra de Successió (1714). Només resta aquesta porta i alguns elements gòtics dins del que va ser Quarter i Academis Militar de Matemàtiques per a la formació d’Enginyers, tot esperant una ràpida i necessària restauració.
Família Tort del Bar Mundial de Barcelona 📷 Pasqual Tort
Bar Mundial de la Família Tort
“Miguel Tort donava la benvinguda al client amic en forma de prosa, recordant la seva amistat i bondati Pasqual Tort ho acompanyava amb una forta i sincera abraçada”
La plaça de Sant Agustí Vell és punt de trobada dels veïns del barri i hi són evidents els canvis que està patint aquesta part del centre històric. Un establiment popular pels seus mariscs, El Mundial (obert l’any 1925), mostrà el tipisme d’un bar decorat amb una àmplia col·lecció de fotos de boxejadors. Es distingia per una barra de bar de marbre i un grandiós mirall, que cohabitava amb les fotos dels millors boxejadors de l’època i al centre un escut del Reial Múrcia -que el pare havia posat en record del seu cambrer- Al costat d’aquests records a la part superior una enorme prestatgeria guardava una col·lecció d’ampolles antigues que els Germans Pasqual i Miquel Tort havien anat guardant a través dels anys. El seu celler del.promer pis era del tot impresionant, per la quantitat d’ampolles històriques, tant d’aiguardents, licors, vermetd, vins, etc., Finalitzada la guerra civil la Plaça Sant Agustí Vell va ser un centre de reunió per part dels habitants de la zona, dos bars van acaparar el centre de reunió “Can Joanet” i “El Mundial”, aquest últim amb una història que començava el 1925, quan el pare de els germans Pascual i MiguelTort, es varen fer càrrec d’un celler de la plaça, conjuntament amb un antic cambrer, en José María, per transformar-lo en un bar. Posteriorment tots dos germans la van transformar en l’autèntic Bar Mundial on trobaves una infinitat d’excel·lents i exquisides tapes, bàsicament de marisc. Les seves gran safates assortides de marisc vàrem donar la volta a Barcelona, però també a Itàlia, quan el matrimoni amic Tizziana i Williams Zizzo ho varen promocionar per tota Roma, dient:
“Se visiti Barcellona vai a mangiare bene al Bar Mundial de la Familia Pasquale”
Família Tort amb amics i veïnat 📷 FOTO FETA PER PASCUAL TORT, FILL
Seguirem el recorregut pel carrer de Carders. La toponímia d’aquesta part de la ciutat recorda el passat artesanal avui totalment desaparegut. L’edificació, de menor qualitat que la dels carrers abans visitats, està molt deteriorada, i mostra de la manca d’equipaments que li era pròpia, ha estat una casa de banys i dutxes situada al número 32 on fins fa uns mesos qualsevol podia prendre una dutxa per 280 pessetes. Una mica més endavant trobem al carrer Jaume Giralt una imatge característica de la ciutat medieval densificada al llarg dels segles XVIII i XIX, i al seu número 4, un casalot amb ampli pati, va néixer el poeta Joan Maragall el 1860.
La Senyora Maria, esposa de Pascual Tort, a la barra de marbre del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
El carrer de Carders guarda també algunes cases artesanes com la del número 22, així com altres del segle XVII a les quals es van afegir pisos al XVIII, construint els característics arcs (número 18-20). Una mica més endavant, en direcció a la Plaça de la Llana, al número 12-12 bis un edifici del segle XVII ocupat ara per una associació coral no és sinó l’antic Hostal de la Bona Sort, l’únic dels que van existir a aquest carrer que s’ha conservat, mantenint encara el pati d’entrada característic de carruatges propi d’aquestes posades.
El carrer Carders enllaça davant de la Capella de Marcus (descrita a l’itinerari de la Barcelona romànica) amb el de Corders, que amb rapidesa ens condueix a la plaça de la Llana, i encara que sigui de pas ens hem de fixar en una botiga insòlita, Curtidos Gispert (Corders núm. 10), que ofereix als artesans i retalls de sabates materials per al seu treball, i que és com l’últim vestigi d’una activitat, la de tindria, perpetuada en els noms dels carrers propers d’Assaonadors i Blanqueria. I precisament a la d’Assaonadors potser es pot fer una petita parada gastronòmica al Pla de la Garça. En aquest establiment, especialitzat en formatges i patés, els germans Solé Sugranes i uns quants periodistes i escriptors van ressuscitar el setmanari humorístic El be negre el 1979 per poc temps. En creuar el carrer Flor de Liri recomanem una ràpida ullada als cossos avançats de les cases i edficis de les volades o sortides, cossos avançats de les cases a nivell del primer pis que permetien ampliar l’espai construït dels edificis i que daten del segle XVIII o potser abans.
Equip de sala del Restaurant La Rotondita de l’Hotel La Rotonda (1906-1976) 📷
LLUIS TORRES|Avui us presentem un article que exposa com era la feina dels cambrers barcelonins i com s’organitzaren per millorar les seves condicions de vida durant les dues primeres dècades del segle XX, moment en què ja es pot parlar de l’aparició del turisme modern a la nostra ciutat.
L’autor d’aquest text que podeu trobar al nº 83 de la revista Recerques, desembre de 2023, és de Manel Masó que va estudiar Història a la UAB, va ser professor de Secundària i ha realitzat el Màster d’Història Contemporània i Món actual de la UB.
Els cuiners i cambrers barcelonins anuncien als patrons fondistes les seves respectives borses de treball. FONT: 📷 La Unión de cocineros y camareros de Barcelona, nº 1, març-abril 1903, p, 3.
A la primera part de l’article, bàsicament introductòria, l’autor fa una breu referència a les diverses societats obreres de cambrers de l’època, com ara, La Alianza, La Concórdia o la Fonda Marítima i dibuixa el perfil dels cambrers – nombre, nacionalitat, gènere – així com el tipus d’establiments on hi treballaven (cafès, fondes, restaurants, cases de menjar, hotels…).
A la segona part, el text descriu com era la feina d’aquests treballadors. L’autor observa, inicialment, l’organització del treball diferenciant entre la feina fixa i l’eventual que sembla era molt significativa – els banquets – i en parla també de l’aprenentatge de l’ofici que prenia un caràcter pràctic ja que no hi havia escoles professionals. D’altra banda, el text analitza les condicions laborals i especialment, la problemàtica de la festa setmanal que va generar conflictes importants durant el període i el tema del salari i la propina sobre el quals les opinions eren diverses i, sovint, enfrontades.
Façana principal del primer edifici de La Quinta de Salud de La Alianza a Sant Gervasi. FONT: 📷 La Unión de cocineros y camareros de Barcelona, nº 14, maig 1904
En tercer lloc, l’autor observa l’alt nivell de desocupació que arribava al màxim durant l’hivern i el significat paper de l’intrusisme professional, a vegades potenciat pels patrons, i relacionat amb les empreses de col·locació i el paper que jugaren les dones que, evidentment foren rebutjades en un ofici que prengué un marcat caràcter masculí.
Finalment, el text comenta la relació complexa dels cambrers amb els patrons fondistes – des del 1890 hi hagué una forta associació de fondistes que publicà la revista El Viajero – així com la que tingueren amb els seus companys de feina, els cuiners, que sembla que tampoc fou gens fàcil.
Terrassa de l’Hotel Oriente a la Rambla. Un abocador de cafè. FONT: Autor. Frederic Ballell Maymí, 1907 📷 Arxiu Fotogràfic de Barcelona
La tercera part de l’article estudia els mecanismes que elaboraren les societats obreres per millorar les seves condicions de vida i laborals. Especialment, La Alianza, la més nombrosa – arribà a superar el miler d’associats – defensà sempre posicions obreristes bé, denunciant comportaments de patrons o comandaments intermedis, o bé, emprant la mobilització i la vaga. A més de donar a conèixer l’organització interna de la societat que acollia cambrers i ajudants, l’autor destaca el servei de col·locació laboral que des dels inicis La Alianza utilitzà per a lluitar contra la desocupació i l’intrusisme. No se n’oblida el text de les pors més immediates dels obrers, la previsió i la salut. Si bé, com moltes altres societats de l’època La Alianza creà una Germandat o Montepio per donar protecció els treballadors en cas de malaltia o accident, l’element que diferencià la nostra societat fou La Quinta de Salud La Alianza, una clínica creada el 1904 que tingué un èxit fulgurant i es convertí en una de les institucions fonamentals de la sanitat catalana al llarg del segle XX. Finalitza l’autor destacant la potenciació de la socialització i del nivell cultural dels cambrers que dugué a terme La Alianza. D’una banda, en destaca el paper bàsic de la seu social com a recurs econòmic – el Cafè recollia fons essencials per a la supervivència de la societat – , com a lloc de reunió i organització i, finalment, com a element lúdic i d’oci mitjançant la sala d’actes on es celebraven obres de teatre o conferències. No oblida l’autor el paper desenvolupat per la revista, La Unión de cocineros y camareros de Barcelona que, exposava la problemàtica laboral i social del moment als cuiners i cambrers barcelonins, sovint escrita per ells mateixos.
Ens comenta l’autor que aquest article forma part d’un estudi més ampli que està duent a terme sobre l’ofici de cambrer des del segle XIX fins el 1939 a la nostra ciutat.
L’interessa, d’una banda, observar com es va anar creant l’ofici durant el segle XIX mentre el turisme modern encara no havia arribat a Barcelona, i d’altra banda, quan aquest turisme va anar prenent un caràcter modern – especialment a partir de l’Exposició Universal de 1888 – com els cambrers van intentar cohesionar el seu ofici creant societats obreres com La Alianza i exercint el seu dret de mobilització per millorar les seves condicions laborals i de vida en relació a la patronal fondista i a l’administració espanyola.
El Carrer del Pintor Fortuny de Bellaterra té una llargada d’uns 400 metres, comença a l’Avinguda de Bertomeu (BV-1414) i finalitza al Carrer de Terranova. A la placa apareixen pintades les flors de ginjol blau (Iris Germànica)
Placa del Carrer del Pintor Fortuny de Bellaterra
Marià Fortuny i Marsal (Reus, Baix Camp, 1838 — Roma, 1874) Pintor, dibuixant i gravador. De família menestral, animat pel seu avi —modelista i exhibidor de figures de cera—, assistí a l’escola de dibuix de l’ajuntament (1847) i al taller de Domènec Soberano, on mostrà aviat una gran facilitat en el dibuix. Orfe el 1850, anà amb el seu avi a Barcelona (1852), on un antic company, l’escultor Joan Roig i Soler, el presentà a l’escultor Domènec Talarn, que l’ajudà; passà pel taller de Claudi Lorenzale, i el 1853 ingressà a Llotja, on dominava la doctrina natzarena. Fugint del còlera, el 1854 anà a Berga i al santuari de Queralt, on pintà paisatges (Institut Gaudí, Reus) i, novament a Reus, pintà El Dr.Alberich visitant un malalt del còlera (col·l Batllori d’Orovio, Barcelona), oli encara matusser, però viu document realista. De nou a Barcelona, en instituir-se les pensions de l’Acadèmia de Belles Arts, el 1857 —dotades per la diputació—, guanyà la primera, amb el Berenguer III al castell de Foix (diputació provincial de Barcelona). Andreu de Bofarull li pagà l’exempció del servei militar; així pogué anar amb Josep Armet a Roma (1858), on l’impressionaren les Estances Vaticanes de Rafael i l’ Innocenci X de Velázquez. Assistí a l’acadèmia Giggi i, pel seu compte, sortia als afores per pintar paisatge del natural. El 1859 rebé l’encàrrec de la diputació de Barcelona —a proposta de Manuel Duran i Bas, aleshores diputat— de pintar la guerra d’Àfrica, tot just començada. Del febrer a l’abril prengué, als camps de batalla del Marroc, nombroses notes, que portà a Madrid —on conegué el museu d’El Prado— i a Barcelona. Després d’un viatge ràpid a Versalles per a conèixer una gran pintura bèl·lica d’Horace Vernet, tornà a Roma, on pintà l’ Odalisca , l’aquarel·la Il Contino , de tècnica prodigiosa (Museu d’Art Modern, de Barcelona), i les obres exigides per la seva pensió, ja caducada, amb les quals la diputació organitzà una exposició. Visità Florència (1862) i novament el Marroc. Establert a Roma, on assolí un prestigi important, pintà (1862-64), basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, la gran Batalla de Tetuan.
La batalla de Tetuan de Marià Fortuny 📷 MNAC
Il Contino , aquarel·la (Roma 1861) (10 per 3 m, al Museu d’Art Modern, de Barcelona) —havia arribat a un acord amb la diputació el 1863 per a fer un sol quadre—, del qual restà descontent i, doncs, no l’arribà a lliurar. El 1865 la reina Maria Cristina de Borbó el pensionà perquè li fes un quadre (Museo de Arte Moderno de Madrid). Fou aleshores que el marxant parisenc Adolphe Goupil es posà en contacte amb ell i li donà l’oportunitat de solucionar definitivament els seus problemes econòmics i, després de passar per Madrid, anà a París, on l’exposició prèvia d’obres seves ja li havia donat força prestigi, i hi portà El col·leccionista d’estampes . En una nova estada a Madrid (1867) es casà amb Cecilia de Madrazo, filla de Federico de Madrazo, i hi començà La vicaria , que prosseguí a Roma, on muntà un taller sumptuosíssim. Novament a París (1869), hi acabà La vicaria , que a la galeria Goupil obtingué un dels èxits més sorollosos de la història de la pintura (1870). En 1870-72 residí a Granada, on continuà en tractes amb Goupil i hi pintà la Noia morta (Museu d’Art Modern, de Barcelona). A Roma (1872-74) pintà L’elecció de la model i El jardí dels poetes . Després d’un ràpid viatge a París i a Londres, tornà a Roma; són d’aquesta darrera etapa italiana els lluminosos paisatges de la platja de Portici. Home d’uns amplis interessos artístics, reuní una important col·lecció d’obres d’art i d’objectes exòtics, i era un fervent beethovenià. Pintor preciosista i d’una extraordinària habilitat, s’imposà arreu gràcies als seus temes de moros —aleshores de moda en l’art occidental— i als casacones ( de casacón ). Hom el situà, al seu temps, entre els més grans pintors de totes les èpoques. Tanmateix, a la fi de la seva vida limità la seva producció brillant d’encàrrec, desitjós d’abordar temes lliures i actuals. Malgrat tot, dins els seus quadres més convencionals —tècnicament perfectes— o en els seus aiguaforts hom troba sovint figures d’una força extraordinària, que recorden Goya, i recursos cromàtics originals. D’ençà de la seva estada a Granada, el seu colorisme lluminós, desvetllat al Marroc i intensificat a Itàlia, esdevingué molt més lliure i esclatant, fins al punt que hom l’ha relacionat a posteriori amb l’aleshores naixent escola impressionista, corrent amb què també l’unia un cert gust japonitzant. Si dins l’art universal hom l’ha vist només com un pompier destacat, amb una àmplia derivació ( fortunyisme ), per a l’art català ha significat sempre el primer gran artista internacional d’un país en conscient renaixença.
Vista general del menjador del Restaurant Tragaluz 📷 Pepe Cortés
LLUÍS TORRES|Rosa Maria Esteva va decidir l’any 1987 que ja era hora de dedicar-se professionalment a allò que sempre l’havia agradat i fer-ho com a propietària de grans establiment gastronòmics de la ciutat de Barcelona.
Saló del cafè del Restaurant Tragaluz de Barcelona 📷 Pepe Cortés
Primer va ser El Mordisco, un restaurant situat a un vell edifici modernitzat per Xavier Mariscal, del carrer Roselló amb Passeig de Gràcia (on anys després construí el seu Hotel Omm). Mordisco era dirigit per ella mateixa i pel seu fill, en Tomàs Tarruella, creat i pensat per a totes aquelles persones que han de dinar normalment en solitari. Era innovador i poc conformista, aquest local de menjar ràpid s’allunya molt de ser un típic negoci de fast-food, encara que seguint una línia trencadora i juvenil, que en els seus moments de glòria va marcat una pauta a seguir en tota Barcelona, convertint-se en un dels establiments més emblemàtics degut a la seva moderna filosofia gastronòmica.
Detall decoració Restaurant Tragaluz de Barcelona 📷 Pepe Cortés
CREACIÓ DEL RESTAURANT TRAGALUZ
Rosa Maria Esteva i el seu fill Tomàs Tarruella éren conscients que volíen un restaurant de gran classe, però no podíen dissenyar un local estàtic, és per aquest motiu que varen contractar a Pepe Cortés León, un prestigiós interiorista català que dissenyà el Restaurant Azulete, -propietat de Victòria Roque i Òscar Tusquets-, que havia rebut el premi FAD de disseny.
Disseny gràfic de Xavier Mariscal 📷 BELLATERRA.CAT
Pepe Cortés va començar Tragaluz per la teulada: muntant una coberta de vidre, a dues aigües, sobre la característica torre del Passatge de la Concepció on va instal·lar aquest restaurant. No era un caprici, era una manera de guanyar superfície útil abans diniciar l’obra, al mateix temps que una via per definir el projecte. Estructurat en diversos nivells, Tragaluz presenta dues àrees de menjador diferenciades, batejades per Mariscal -responsable de la imatge gràfica del Tragabar, Tragarapid i Tragaluz, atenent les presses que porten els clients en seure a menjar. Ambdues àrees, igual que les zones de bar i saló, són una síntesi de les idees que n’han regit el disseny: confort i modernitat, abarrocament i funcionalisme: valors tradicionals i dinamisme. El maneig de binomis d’aquest tipus ha permès a Pepe Cortés practicar a Tragaluz les passions professionals favorites: la combinació i l’invent. Amb esperit de cuiner que improvisa en recórrer als ingredients, Pepe Cortés ha acoblat fustes africanes amb alcànteres, metalls càlids amb mosaics modernistes de l’oblidat artesà Bru, murals arcàdics signats per Isabel Esteva amb estucs, vidres amb maquinari… fins a cuinar un plat apetitós, lleuger i singular.
Rosa Maria Esteva, creadora del Grup Tragaluz amb el restaurador bellaterrenc en Francesc Pérez Torres
El bellaterrenc Francesc Pérez Torres, amb una acteditada trajectòria professional a Suïssa i Maître dels clàssics restaurants Finisterre i Via Veneto de Barcelona, va ser el director encarregat inaugurant i establint el servei de qualitat que tants d’èxits va donar al Tragaluz, -en aquells anys el més atractiu de la ciutat-, això ho demostrà la visita obligatòria de tots els personatges que visitaven Barcelona.
Francesc Pérez Torres amb el seu Equip professional de sala que va inaugurar el Restaurant Tragaluz de Barcelona
Enric Molina, l’ex torero que debutà a la Monumental de Barcelona, que amb els seus guanys va obrir un petir però atractiu estaurant familiar al barri d’El Putxet de Barcelona, en els anys de la Gauche Divine. Va ser el Maître que vestit amb smoking blanc, era l’encarregat de donar la benvinguda al restaurant Tragaluz, tal com ho va establir Rosa Maria Esteva. Els anys previs a la jubilació d’Enric, els va passar al Restaurant La Taula de Sant Gervasi, -un petit local a l’estil dels de París O del centre d’Europa-, obert el 30 de maig de l’any 1994 pel matrimoni Francesc Pérez i la seva muller Angi, que ho varen conservar amb la clasificació Bib Gourmand de la Guia Michelin, fins que l’any 2015 el varen vendre al seu xef Dani Feraru i Sandra Vílchez.
El bellaterrenc Francesc Pérez Torres, director del Tragaluz entre xefs (a la dreta en Joan Ferré Corretja)
L’any 1993, després dels Jocs Olímpics de Barcelona, 1992, es va creure convenient donar-li un petit gir al Tragaluz, mantenint la mateixa exquisida qualitat però compartint l’espai entre oferta de Menú Migdia i Carta, creant també un japonès a la part de sota, a nivell del privat Passatge de la Concepció, tot i així el Tragaluz va seguir una línia clara, amb petites innovacions de qualitat que van ser clau de l’èxit de la gastronomia barcelonina.
Detall de taules i murals pintats del Restaurant Tragaluz de Barcelona 📷 Pepe Cortés
Si la decoració d’aquest restaurant és brillant, la seva carta encara ho és més, una cuina catalana moderna dirigida per Xavier Grifoll (ex propietari de restaurant Tiró Mimet) i Joan Ferré Corretja (ex propietari del restaurant El Principal de l’Eixample), una carta pensada per a un públic molt ampli, tenint en compte opcions gastronòmiques ben diferenciades.
Altell del Restaurant Tragaluz de Barcelona 📷 Pepe Cortés
Al Tragaluz es podien degustar des d’un Niu cruixent de mongeta tendra amb foie-gras calent i salsa d’anís i soja fins a unes Patates Butan o una gran varietat d’arrossos. A més, si algun client volia tastar plats vegetarians podien fer-ho amb unes receptes concretes, com és una Sopa de tomàquet amb ametlles tendres o unes Verduretes a la graella, i si el seu desig era refinat i equilibrat hi havia l’opció de demanar uns plats cuinats especialment per mantenir la línia sense haver de renunciar als plaers que aporta la gastronomia de mercat catalana.
Part de l’equip professional del Restaurant Tragaluz de Barcelona
Rosa Maria és una dona convençuda de la seva trajectòria, i assegurà tanmateix que els començaments van ser una autèntica aventura. “Com que ni en Tomàs ni ella teníem experiència ,vam creure oportú inaugurar un Mordico informal, on la gent pogués prescindir de l’etiquetatge dels grans locals de restauració. És per aquesta raó que vam obrir El Mordisco. Amb el seu fill Tomàs i van aprendre molt d’aquest establiment, i això ens va decidi a fer-nos càrrec després del Tragaluz, contractant al director Francesc Pérez Torres, per convertir Tragaluz en un restaurant de qualitat de servei i amb un ambient exquisit, però d’una manera de funcionar clàssica peròs sempre amb aquell aire sincer i genuí de l’alt servei històric de Barcelona.,a plaça
Plat de presentació del Restaurant Tragaluz dissenyat per Xavier Mariscal
“Al plànol oficial de Bellaterra surt com Carles Buïgas (Font Mágica de Montjuic), però la placa del passatge com Joaquim Buïgas (autor del TBO)”
Passatge de Joaquim Buïgas de Bellaterra té una llargada de 75 metres, va des de la petita rotonda del Carrer de Terranova amb el carrer de Frederic Roda Ventura, i no té sortida per la banda dels números més alts.
Placa del Passatge de Joaquim Buigas de Bellaterra amb el dibuix de la flor Lligabosc
Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), també conegut com a Joaquín Buigas i Garriga, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises. El 1917, de tornada a Barcelona després d’un llarg període per Llatinoamèrica, va adquirir la capçalera TBO, de Arturo Suárez i Roca (que també imprimia les revistes sicalíptiques Eva i El Caloyo, juntament amb el seu soci Joaquim Arqués) per 3.000 pessetes. A partir del número 10, a l’any 1917, Joaquim Buïgas ja es va fer càrrec i va esdevenir propietari i editor d’aquesta revista, portant-ne els comandaments fins a la seva mort el 1963. Va ser l’esperit de la revista i el que va marcar el tarannà de la marca TBO durant més de quaranta anys.
Com a “setmanari festiu infantil”, “TBO” va ser el 1917 una iniciativa de l’impressor Arturo Suárez que el va abandonar, després de la primera desena de números, en mans de l’éditor Joaquín Buigas. Va ser Buigas qui li va infondre el caràcter de primera revista espanyola d’historietes i va continuar amb ella —en solitari o en societat— fins als anys 80. Joaquín Buigas, va canviar el seu destí previsible. Va anar incorporant grans dibuixants i creant un públic fidel que, de mica en mica, va anar creixent i deu anys després, ja se superaven els 100.000 exemplars de tirada, que es va disparar al cap de poc temps fins als 159.000. Als anys 50 la xifra ja era del doble: 350.000
Joaquim Buigas i Garrigafou un del pioners de Bellaterra. Abans que la urbanització esdevingués una realitat ja passejava pels seus camins que l’apropaven a boscos, vinyes i camps ben conreats. Com a bon caçador que era, sovint hi coincidia amb un grup d’amics per empaitar algun conill o esperar pacientment que unes perdius aixequessin el vol.
El 1920 va llençar una altra iniciativa, la revista BB, dedicada exclusivament a les dones.
El 1928 va fundar Ediciones TBO i el 1936 es va associar amb els directors d’Editorial Bauzà, Estivill i Viña, per formar l’empresa Ediciones TBO, S.L. Des de 1941 després de l’associació amb Emilia Estivill Monlleó (vídua de Bartolomé Bauzá) es va seguir editant en coalició amb editorial Bauzá.
El 1944, després de veure possibilitats en una historieta il·lustrada per Benejam, La família Ulisses, protagonitzada per una família nombrosa, va decidir escriure més guions amb aquests personatges. Amb Benejam també va crear Eustaquio Morcillón y Babalí.
REVETLLA DE SANT JORDI AL CLUB BELLATERRA, 22 abril 2024, a les 20h.
L’acte de lectura pública de la novel·la curta L’ENCÍS DE BELLA-TERRA de Clovis Eimerich (seudonim de Lluís Almerich i Sellarés, Barcelona, 1882-1952), publicada per Biblioteca Damisel·la. Obra on la Bella Terra de 1930 n’és la protagonista.
Lectura a càrrec de 20 lectors/lectores
Si volei formar part del grup lectors/es adreçeu correu al bellaterrenc ignasiroda@gmail.com (abans del dijous 18 al migdia) i us farà arribar el fragment que haureu de llegir.
“A la mitja part de la lectura s’oferirà Coca de Sant Joan i Cava“
BELLATERRA.CAT 