Bellaterra, 17 d’abril de 2024
LLUÍS TORRES| La crònica Plaer i Transgressió la va publicar el periodista gastrònom Ignacio Medina al seu llibre “Los ritos del lujo” Ediciones Tiempos de Hoy, el mes de desembre de 1988.
L’Enciclopèdia Catalans defineix el luxe com “Abundància, profusió, de coses en què hom pot fer de més o de menys”. Aquesta és, però, una concepció mesquina del luxe, el concepte múltiple i canviant de la qual es troba en la societat occidental profundament imbricat amb el del plaer i la seva recerca a través dels sentits, de l’exercici de la sensualitat.
No hi ha una definició clara del luxe. De la mateixa manera que no n’hi ha del plaer i que la de la sensualitat es mou en un mar d’ambigüitats que veiem canviar al llarg de la història.
Ens han dit que la sensualitat, l’exercici del que és sensual, és la manera d’obtenir plaer a través dels sentits. Fins aquí arriba la definició. A partir d’aquí hi ha la història del comportament de l’home al llarg del temps, en un moviment cíclic que imposa a cada moment uns límits fixos i precisos a la recerca ia l’exercici del plaer sensorial, de vegades negat, convertint-lo en un exercici metafísic, i impulsat d’altres, plasmant-lo en manifestacions concretes.
La sensualitat en el Renaixement va ser l’exercici del que és concret, el plaer a mans plenes, demostració desbordant de la capacitat de l’home per procurar-se el gaudir, plasmat de vegades en manifestacions brutals.
Al llarg de la seva història, l’home ha centrat gran part de la seva activitat a la recerca del plaer a través dels sentits. El luxe és la forma màxima de distinció de l’individu en el camí del plaer, allò que el diferencia dels qui l’envolten o el que utilitza per acostar-se als seus mites. Però el luxe és també una sensació íntima, basada en el plaer assolit més que en el poder aconseguit o en una grollera sensació densuperioritat. La societat concentra al voltant de la gastronomia una bona part dels seus esforços per exercir el luxe, creant els seus propis mites. La luxúria del Champagne, la raresa del vinagre de Mòdena, la deliciosa perfídia del Foie-gras, l’exclusivitat del Château d’Yquem, la peculiaritat de l’oparta a l’escassetat del Pernil de porc ibèric.
Alguns restaurants han estat elevats a la categoria de mite i els seus propietaris i caps de cuina han estat situats sobre l’altar del prestigi social.
Davant dels ritus hi ha un luxe íntim, personal, basat en la recerca del plaer a través del poc conegut. Un plaer que no és a les pautes marcades per la majoria sinó a l’individu.
PLAER I TRANSGRESSIÓ PER IGNASI MEDINA
La gastronomia proporciona innombrables pretextos per a la transgressió. La de la pròpia naturalesa n’és un. Els moviments de defensa de la natura, embrancats en la desigual batalla per recuperar tot allò que l’home destrueix, faciliten en alguns casos un plaer afegit: el de la transgressió conscient de les normes. Com el que pot proporcionar la carn dolça i saborosa del petit esquirol vermell castellà, que he pogut menjar furtivament a prop de Burgos en la recuperació d’una antiquíssima recepta que la vol preparada amb pinyons, ametlles i panses, els seus aliments naturals.
O les subtils anques de granotes. O els cruixents i saborosos ocellets fregits. He de confessar que experimento un gran plaer quan algun amic de la costa de Catalunya m’anuncia que ha rebut una tortuga que va caure a les xarxes d’algun vaixell i no es va poder deixar anar. La seva sopa és sobrenatural.
Hi trobo un doble plaer. El que proporciona el mer fet de menjar-la i el que aporta la transgressió. Perquè la violació conscient de la norma és immoral, però també és plaent. Al llarg de la història, la gastronomia o el menjar, com es prefereixi, ha estat implicada entre les fonts del plaer més procaç i llibertí; aquell que implica la violació de totes les normes.
Hi ha determinats aliments o begudes que s’erigeixen en mecanismes per obtenir altres plaers. Així, el xampany és el vi de la seducció, un instrument per obtenir plaers més grans. No és el gaudi en si, sinó una via per arribar, sensualment, a un plaer superior.
El poder afrodisíac que s’atribueix al marisc, les sensacions que és possible obtenir amb determinades espècies, l’efecte inquietant del xampany, la subtil sensualitat del caviar i la dolça embriaguesa del porto són sensacions que s’obren davant nostre mogudes per alguns dels grans mites de la gastronomia occidental. I, tanmateix, per a homes integrats en altres cultures serien elements estranys i segurament menyspreats.
Què pot suposar una cullerada de caviar per a un dels súbdits del rei Tupou IV, a l’illa de la Tonga, a la Polinèsia? La seva cultura practica un culte peculiar al cos. És el pes el que marca la posició social i revela el poder econòmic. Com més volum, més benestar.
Un japonès obtindrà amb un meló –que normalment valdrà més de vint mil pessetes– sensacions molt similars a les que a Espanya s’aconsegueixen en menjar una llagosta.
El luxe no es troba únicament en la qualitat de l’objecte. De fet, no existiria si no fos capaç de provocar sensacions tan fortes. El plaer del poder exercit de forma permanent; el de qui té la il·lusió d’aconseguir-ho durant uns minuts; el mer delit proporcionat pels sentits…
Hi ha moltes maneres d’entendre el luxe. Jo ho veig com una emoció intensa. Per altres és la consecució d’un plaer que diferencia i, com a tal, capaç de proporcionar una gran satisfacció: sentir-se entre els privilegiats. Altres, els menys, ho conceben com un exercici natural, i entre ells n’hi ha que busquen el luxe com a demostració pràctica del seu poder.
En aquest llibre he volgut recollir les dues maneres de concebre el luxe. L’alternativa dels grans mites gastronòmics i la que es plasma en una concepció íntima i purament sensorial. Així, juntament amb el Caviar, el Champagne, el vinagre de Mòdena o el porto, al costat dels grans mites públics de la Restauració europea, apareixen altres alternatives, de vegades evidents, d’altres menys, que configuren també una visió quotidiana del luxe gastronòmic.
Cada individu concep els seus propis luxes. És per això que aquest llibre no parteix d’una ciència exacta. De totes maneres, les coses no representen sempre el que són sinó el que signifiquen. Algú que no recordo va dir que no hi ha forma de realització més bonica que una mentida que és creguda pels altres… i per un mateix. Possiblement, en aquesta frase hi ha la clau de tota la història.
IGNACIO MEDINA
Font: Llibre Los ritos del lujo, Ignacio Medina, pàgines 33 a 35.
BELLATERRA.CAT 