Un amateur du jardinage, demi-bourgeois, demi-manant possedait en certain village un jardin assez prope… (La Fontaine)
Francesc Garriga i Barata, poeta bellaterrenc , va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
RELAT|La meva Bellaterra d’infant
Bellaterra, maig de 1992
Feia por. Anar de casa a l’estació, i mireu que són quatre passes, feia por. En tot el carrer hi havia dos llums de mala mort jo diria que amb bombetes de seixanta. I molt bosc, I molt vent entre les branques dels pins i òlibes llunyanes i remor fantasmal.
Es clar que érem petits i ens calia matinar i tornar negra nit quan anàvem i veniem dels escolapis que es regien per horaris preconciliars. I hi havia molts pocs trens a Sabadell. Apuràvem els moments abans de treure el cap al correr a trec d’alba, i només quan sentíem que el tren enfocava l’última corba i encetava la recta de l’estació, empreniem la baixada cames ajudeu-me. Sempre hi érem a temps, malgrat que el cap d’estació, que vigilava la nostra arribada, hagués d’aturar sovint el tren alguns segons més del compte. El carrer era sense asfaltar, ple de rocs i de tranquillitat. Al capdamunt àdhuc hi senyorejava un pi d’ampla pitrera que enmig del pedregar servia al Frederic per fer el xiulet a la Maria Rosa, lluny dels ulls del sogre.
I tot feia olor de pi, de farigola, de romaní, d’espígol. I els aires eren sans i secs. Aquests aires eren els que ens havien dut a Bellaterra, fugint d’un Sabadell de postguerra empudegat de fums i de misèria on començaven a brillar-la quatre Fabricants de «paño», i que portava a mal borràs l’asma crònica del pare.
Tots plegats, els habitants d’aquell racó de món, érem quatre i el gos (el nostre es deia Orellut i era com de la família). Però respiràvem, això sí, i sentíem cantar els ocells i podíem córrer i fer el brètol per carrers i boscos sense més llei que la mirada autoritària del Casimiro quan en fèiem alguna de grossa, o els renys maternals de la senyora Pepita (ai aquesta canalla!), Ilustrosa matrona que des de sant Pancràs, envoltada de majòliques i de taules i cadires cubistes, mirava amb bonhomia les quatre torres.
Tot era feréstec, com nosaltres, hereus d’una guerra que ens havia caigut entre cap i coll en plena infantesa. I ens moviem com anguiles entre els “mites” que donaven sabor a tot plegat: a l’altra banda de la vila, la fortalesa dels Vila Puig, senyorials (la senyora Maria n’era la castellana), distants, paradigma dels senyors fabricants amb pintor il.lustre incorporat, artista de ford romàntic i paleta miraculosa ens camins i pallers. Els esguardavem amb respecte i sempre d’un tros lluny… I el senyor Fàbregas qui amb pas cerimoniós baixava sovint pel carrer de la Circumval.lació amb un bastonet de senyoràs i una finíssima polsera d’or a la mà esquerra, i ens mirava de molt, molt enllà… I un mossèn eixelebrat i simpàtic, fill de forners, devorador d’almoines, i que mai va veure prou clar que el pintor Tries li fes a l’altar major un crist una mica afemellat voltat d’angels. hermafrodites, esquerrats d’ala… I el senyor Vidal amb una torrassa a tocar de l’estació, amb un misteri de vitel.les de cigar havà
Eren els puntals. Els que omplien de seny i distinció la meva Bellaterra d’infant. Ah! i les Buigues, que jugaven a tennis amb una gracia noucentista que ens embadalia, en una pista de terra grogosa plena de bonys i de bona voluntat, a peu d’un edifici a mig fer entre art-deco i passa que t’he vist, envoltada, això sí, d’un autèntic jardí de xiprer que algú podà més tard, potser per posar ordre al desordre, amb una gran pensada. Però per damunt de tot això, permeteu-me que insisteixi, un aire net i sa, ple de bosc sec on la ginesta floria confonent-se amb les gatoses i regalava les nits el romaní.
De cop tot començà a trontollar. Ens ho digueren els savis: si asfaltavem els carrers, i la carretera passava pel mig del poble, tindríem la gallina dels ous d’or. S’ens acabà la infantesa.
Molt més tard vingueren els jardins nordics amb gespa ufanosa que calia regar fos com fos amb l’aigua agònica d’uns pous que havien estat anys anys nostre principal trasbals (ara com que el ja tenim l’aigua clorada, fot-li greens). I vingueren les floretes capricioses, i la rocalla de revista, i les escultures comprades a preu de pedra. I se n’anaren els romanins i les farigoles, l’espígol i la ginesta i els ocells i el silenci. I torna l’asma i el neguit..
El redós somniat del repòs i la bona aigua es convertí en lloc de perill i en pàrquing de forasters.
Ara som «rics». Es paga bé el pam quadrat, i els nostres fills llueixen velocitat amb motos i cotxes amunt i avall d’uns carrers asfaltats i amb aceres misèrrimes, I ens fem boqueta de pinyó parlant dels nostres jardins escocesos.
Per què ens hem de queixar si ens enllustra una universitat filla de la necessitat de reunir en un clot boirós la canalla inquieta, i el Túnel de Vallvidrera (en podem reivindicar la idea mare) amb deu minutets ens abandona al tràfec d’una impossible Via Augusta per tan sols tres-centes cinquanta pessetones d’impost de comoditat, i les més ufanoses autopistes ens embolcallen fins els primers semafors de ciutats impossibles?
Bona feina, tot plegat. I ara, més. Soc un vell rondinaire, no em feu cax. I estimo la poesia per més Inri. Adéu. I a esperar l’expropiació a cops de progrés de tots els nostres somnis d’infant.
Font: L’Esquirol de Bellaterra (Nr. 42 de 1992)
(*) El veí de Bellaterra, el poeta català Francesc Garriga i Barata, va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989).
Jordi Coca i Villalonga va néixer a Barcelona el 20 d’octubre de 1947. La vocació per l’escriptura se li va despertar als catorze anys. L’autor, amb una certa dosi d’humor, qualifica el descobriment de la literatura com una il·luminació, ja que va aparèixer d’una manera sobtada, de cop, sense cap antecedent familiar que la propiciés. L’atracció per l’escriptura es produeix, aleshores, de manera intensa.
Jordi Coca presentant Anto
En aquella època primerenca, no pensava que era escriptor, ni tan sols verbalitzava el desig d’arribar a ser-ho. Només es reconeixia la fortalesa que se li suposa a un corredor de fons que emprèn una cursa incerta sense pressa, però amb el convenciment que els fruits de l’esforç haurien d’arribar a materialitzar-se, encara que no fossin immediats. Tot un projecte i, també, una premonició. És per tot això que Jordi Coca, quan es refereix a aquella primera etapa d’enlluernament i de tempteigs, parla sovint de vocació i d’il·luminació.
No perdia de vista, en cap moment, que escriure era una faceta important de la vida, però que l’existència no comença ni acaba amb l’escriptura. La seva trajectòria vital confirmaria posteriorment aquest pensament.
Un cop acabats els ensenyaments primaris i el batxillerat, va començar a estudiar art dramàtic, que compaginava amb feines diverses. Actualment és Doctor en Arts Escèniques, té el DEA en Filologia Catalana, és titulat superior en Art Damàtic i també ha fet dos cursos de gestió cultural a ESADE.
Professionalment, Jordi Coca es vincula al món del teatre. Observem de quina manera justifica aquesta elecció:
“Per què el teatre? No ho sé. De fet el teatre mai no m’ha agradat d’una manera genèrica. No volia ser actor, ni director, ni investigador; tampoc no estava especialment dotat per relacionar-me amb la gent. I tanmateix m’interessava l’ambient d’una professió on es treballa necessàriament en grup i on el resultat de la feina s’exposa a la consideració directa del públic. Potser si les coses haguessin anat d’una altra manera m’hauria dedicat a l’arquitectura, però no va ser així.” (Escriptor del Mes, gener 1994. Generalitat de Catalunya).
La dedicació a l’ofici d’escriptor, però, continua. Ara bé, aquesta dedicació l’entén en termes de globalitat, com un tot vital:
“Treballar en una institució cultural unes hores, escriure, fer classes, relacionar-me amb artistes plàstics, anar al cinema, descobrir aquelles coses del món artístic que m’aportaven coses noves, més enllà de la rutina i d’una professionalitat i una especialització mal enteses. En aquells moments no entenia -i ara tampoc- la polèmica que es va generar a la cultura catalana sobre els escriptors dits professionals o de diumenge a la tarda. Per a mi ser professional no volia dir dedicar-se únicament i exclusivament a una sola cosa. Ser professional era treballar amb tota la força possible i, alhora, saber mantenir la distància crítica suficient. Hi ha moments en què cal deixar que el temps passi tranquil·lament.” (Escriptor del Mes, gener 1994, Generalitat de Catalunya).
Llegir i viatjar han estat, per a Jordi Coca, fonts d’interès vitals. La curiositat i el desig d’aprendre l’han dut a emprendre un periple geogràfic determinant en la seva formació i visió de la realitat. Va visitar, de bon començament, gairebé tot Europa. Posteriorment, Turquia i els països àrabs. Per acabar, el Carib i Amèrica de Nord, on ha tornat tantes vegades com ha pogut. La Revolució dels Clavells portuguesa el va agafar a Porto i, uns dies després, a Lisboa. Va ser invitat a visitar Bagdad en plena guerra Iraq-Iran. Aquestes dues darreres experiències li van resultar molt interessants de viure, igual que el fet d’haver conegut els països de l’Est a la darreria dels anys seixanta, la qual cosa el va dur a un replantejament de les seves posicions polítiques. El retret màxim que feia aleshores als règims socialistes era el dèficit democràtic que arrossegaven i el caràcter indesxifrable del seu sistema econòmic.
Ha treballat molts anys a l’Institut del Teatre com a tècnic superior d’ensenyament, i hi ha fet feines de professor, de responsable d’activitats culturals, de cap del Centre d’Investigació i Documentació i de director, durant el període 1988-1992.
Durant aquesta època s’interessa més directament per la política. Entra com a militant a Iniciativa per Catalunya, on arriba a formar part de la Comissió Permanent. És nomenat, també, director d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 1992 té l’ocasió de passar sis mesos a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, en qualitat de professor visitant. Aprofita l’estada als Estats Units per aprofundir en l’estudi del pintor Edward Hopper, fruit del qual va sortir el llibre Paisatges de Hopper, que va quedar finalista del Premi Sant Joan de l’any 1994.
Entre els premis que ha merescut la seva feina literària cal comptar el Serra d’Or per a escriptors joves (1972), el Documenta (1987) per la novel·la Mal de lluna, l’ADB de teatre (1991), el Josep Pla per l’obra La japonesa (1992), el Premio Nacional de la Crítica de 1994 per Louise (Un conte sobre la felicitat), el Ciutat de Palma 1995 per Dies meravellosos, el Ramon Muntaner (1997) per La faula dels ocells grecs i el Premi Sant Jordi de novel·la (2000) per Sota la pols. Continua amb els llibres Lena (2002) i Cara d’àngel (2004). Aquest últim va guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia. El 2007 publica La noia del ball, i dos anys més tard La nit de les papallones, amb la qual rep el Premi Sant Joan-Caixa de Sabadell. La novel·la En caure la tarda (2012) rep el Premi de la Crítica Catalana de narrativa del 2013. El 2014 publica una novel·la de rerefons existencialista, El diable i l’home just, estructurada en forma epistolar, que és guardonada mesos després amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la.
Des de la primera novel·la que va publicar, Un d’aquells estius (Els Lluïsos) han passat molts anys. Durant aquest temps ha editat, entre narrativa, traduccions i assaigs, més d’una trentena d’obres, a banda de col·laborar habitualment a la premsa i a la televisió.
“La medalla entregada per Àlvar Roda, president de l’Ateneu Sancugatenc, coincideix amb el 96 aniversari de Jaume Pla (alumne de Frederic Roda Pérez, director de teatre). Pla compleix 70 anys dedicats a l’apassionant món del teatre”
Àlvar Roda, entrega la medalla 2024 de l’Ateneu Santcugatenc, que presideix, a l’actor Jaume Pla (centre), pels seus 70 anys en el món del teatre. (a l’esquerra es pot veure l’actor i director de teatre Ignasi Roda i a la dreta Anna Pou
Sant Cugat, 15 de juny de 2024
LLUÍS TORRES|Ahir dissabte, 15 de juny de 2024, a la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, i una vegada finalitzat en petit format, l’obra Un Prometatge d’Anton Txékhov, Àlvar Roda Fàbregas, president d’aquesta institució cultural de Sant Cugat del Vallès, va entregar la medalla 2024 a l’actor Jaume Pla Pladevall, pels seus 96 anys i 70 com actor de Teatre.
Jordi Coca, historiador i crític d’art, presentant les obres d’Anton Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc
A les 18h. Es va iniciat aquesta sessió de Microteatre a l’Ateneu, presentat per Jordi Coca, en homenatge a les 500 interpretacions d’Un Prometatge de Txèkhov de Jaume Pla, acompanyats de l’actriu Anna Pou i Ignasi Roda, també actor i director de teatre bellaterrenca.
Abans de finalitzar l’homenatge, es varen projectar un bon grapat de fotos de gales teatrals d’en Jaume Pla, un petit recorregut, bàsicament amb imatges de les representacions d’Un prometatge de Txèkhov, des del 1959 al 2024, imatges que comentant comentat el propi Jaume Pla.
D’esquerra a dreta, Ignasi Roda, Jaume Pla i Anna Pou, interpretant Un Prometatge de Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc
Al finalitzar, els assistents, que omplien la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, van dedicat una gran ovació a Pla i els actors Anna Pou i Ignasi Roda, que el varen acompanyat en aquest dia tant especial.
LLUÍS TORRES|Coincidint amb el 90è aniversari de la creació del Club Bellaterra i a l’espera del “Comunicat Oficial de Premsa” de Jordi Faus, sobre el futur immediat del Club, compartim aquesta interessant opinió que ell mateix va publicar a la web http://www.delcamp.cat el dia de 6 de juliol de 2018.
Jordi Faus, president del Club Bellaterra
SER POSITIUS, per Jordi Fau
Una vegada algú va dir: “si no comets errors, és que no estàs fent res”.
Crec que aquesta frase és oportuna pel moment en què es troba el Club Bellaterra. Recordo amb emotivitat els anys que va durar el procés de construcció del nou Club, fins a la finalització de les obres el 2010.
Aquell any 2000 dels inicis, la Junta Directiva érem un equip molt motivat, compromès amb un projecte en el qual creiem fermament, amb voluntat clara de tirar-ho endavant i que va trobar moltes complicitats, començant per l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i els 3 alcaldes amb qui vam treballar, Cristina Real, Toni Morral i Carme Carmona. També amb la Unió de Veïns de Bellaterra i els seus presidents, Joan Ros i Manet García Planas.
Amb veïns que ens van oferir el seu ajut de manera espontània i que en algun cas va resultar decisiu, tots remant en la mateixa direcció.
Una experiència dificil d’oblidar i un gran agraïment per cadascuna de les aportacions dels membres de la Junta. Sense aquesta dedicació altruista, sense les seves idees i la força de tot l’equip fent pinya quan ens va tocar fer front a grans dificultats, mai hagués estat possible conduir el projecte a bon port.
És cert que hi va haver veus crítiques amb el projecte, que ens van ajudar a refer alguns aspectes. I segurament s’han comès errors. És el que deia al començament, si no comets errors, és que no estàs fent res.
Tots ens estimàvem el Club d’abans, però cal reconèixer que les dificultats econòmiques que patia, l’entorn de competència creixent i el canvi d’hàbits dels socis feien molt complicada, per no dir impossible, la seva supervivència.
No podem perdre de vista que tot allò important que hem aconseguit: Conduir el vaixell a port (és a dir, acabar l’obra) i fer-ho sense perjudici pels socis, que en definitiva no han hagut de fer cap aportació a fons perdut.
Un cop arribats a aquest punt, voldria comentar algunes opinions que tot sovint encara podem escoltar i no em semblen encertades:
D’una banda aquells que segueixen aferrats al passat, fent referència a aquella imatge d’un Club que molts recordem amb nostàlgia i estima però que a partir d’una època va ser econòmicament inviable; i no volen veure, en canvi, la part positiva de la situació actual: La realitat d’un Club que segueix a plena activitat amb tots els grans avantatges que això representa, no tan sols pel que fa a les pròpies instal·lacions esportives, el bar restaurant, etc., sinó també, per una altra realitat importantíssima que a vegades es vol oblidar: Els serveis bàsics, la socialització i el fort caràcter aglutinador que el supermercat i les botigues suposen per a la Bellaterra actual.
I d’altra banda s’insisteix en la suposada pèrdua de la propietat per part dels socis. Si bé és veritat que hem perdut la propietat dels actius, no podem oblidar que quan es va acceptar el risc de l’endeutament hipotecari, avalat per la gran majoria de la massa social (que ho va aprovar en Assemblea Extraordinària) i el Consell de l’Esport, que va donar el vistiplau al pla de remodelació, ja estàvem assumint la possibilitat (llunyana però existent) d’una pèrdua per impagament.
El Club mai no ha sigut propietat dels socis. Els estatuts ja preveien que en cas de dissolució, el romanent net dels seus actius revertiria a l’Ajuntament, per tant s’estava reconeixent de manera implícita la funció social que sempre ha complert el Club (tot i ser una entitat privada sense ànim de lucre). Podríem dir que la inversió que no va fer l’Ajuntament al seu moment en un equipament esportiu pel “barri”, la va assumir el Club al llarg dels anys. Una cosa que no et pots vendre, ni se’n poden repartir els beneficis entre els associats, no pots dir que et pertany.
Tinc el convenciment que en aquests moments és necessari fer pinya tots plegats, veïns, EMD, entitats, mitjans de comunicació i que tots remem en la mateixa direcció, pel bé del Club i de Bellaterra.
EL CLUB BELLATERRA POT CONTINUAR DONANT SERVEI ALS BELLATERRENCS I A MÉS TENIM UN CONVENI AMB L’AJUNTAMENT QUE CAL POSAR EN VALOR I QUE DEFENSA LA SEVA CONTINUÏTAT.
Voldria fer una crida a tots els veïns i veïnes, perquè estic convençut que si treballem plegats, trobar una solució serà més fàcil.
Des de la Junta confiem i ens esforçarem per tal que el propi Club esdevingui de nou en un referent de trobada i de fer esport entre els bellaterrencs.
LLUÍS TORRES| A més d’un mes vista de la sentència del Jutjat Contenciós Administratiu Nº 6 de Barcelona, s’està veient pels carrers de Bellaterra, principalment pel barri de Terranova, cartells reindivicatius demanant el compliment electoral de Bellaterra Endavant a la presidència de l’EMD.
El que més sorprèn és la reivindicació de que Josep Maria Riba, president de l’EMD, doni suport explícit, més quan dins de l’administració municipal de Bellaterra, Chus Cornellana, -actualment és vocal sense cartera a l’EMD-, i nomenada a dit l’any 2018-2019, com vicepresidenta de la Comissió-Sant Cugat. Cornellana també fou vocal i cap de cartell de Gent X Bellaterra el 26M 2019, a l’alcaldia de Cerdanyola del Vallès,
Chus Cornellana, actual vocal de l’EMD per Bellaterra Endavant, i el cerdanyolenc Miquel Vázquez, president de la Comissió Bellaterra-Sant Cugat 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
El veïnat de Bellaterra segueix esperant, després de més d’un any, les explicacions de l’actual President de l’EMD, i faci públic els punts realitzats del programa electoral del seu partit Bellaterra Endavant, guanyador per majoria el 28 de maig de 2023.
Entre Guipúscoa i Navarra, tracem un itinerari per carreteres precioses que amaguen una història terrible: van ser construïdes per presos republicans.
Luis Ortiz Alfau (centre), amb altres treballadors forzats 📷 ARCHIU DE LUIS ORTIZ ALFAU
ANDER IZAGIRRE | Va haver de venir Luis Ortiz Alfau, pocs dies abans de fer 100 anys, a mostrar-nos coses que mai havíem vist als llocs pels quals sempre vam passar. A la primera rampa de Jaizkibel, una de les carreteres més freqüentades pels ciclistes guipuscoans, encara resisteixen uns murs ruïnosos entre la vegetació.
Aquí ens amuntegaven els presos que vam construir aquestes carreteres. Ens ho hem callat tota la vida. Jo he passat mig segle hivernant com els óssos, i ja sabeu que els óssos, quan es desperten, tenen molta gana i estan molt actius, no?
Més que un ós, Lluís semblava un ocellet: un home amb boina que no arribava al metro seixanta, prim, de moviments molt àgils, que enxinava els ulls i acostava l’oïda per escoltar millor. Aquell dia de setembre del 2016 va viatjar des de casa seva a Bilbao fins a Jaizkibel, 250 quilòmetres anada i tornada al cotxe del seu amic Valentí, per revelar una placa entre les ruïnes. Fins ben poc abans de morir amb 102 anys, viatjava als homenatges a les víctimes del franquisme, als desenterraments d’esquelets a fosses i trinxeres, a les taules rodones per explicar la seva història de la guerra com a voluntari de l’Esquerra Republicana, el seu testimoni del bombardeig de Gernika, la batalla d’Elgeta, el front de Catalunya, la fugida a França, els camps de concentració, els treballs forçats, la repressió d’una postguerra interminable.
“És que no hi queda ningú més, així que he de venir i donar testimoni”.
Fins que vam escoltar Luis no ens havíem adonat. Els nostres millors recorreguts ciclistes (Jaizkibel, Erlaitz-Pikoketa, Arkale, Aritxulegi, Agina, Artesiaga…) segueixen precisament les carreteres construïdes pels treballadors forçats de la postguerra: carreteres solitàries, serpentejants, abocades al mar, submergides en boscos, muntanya amunt , muntanya avall, carreteres absurdes per les quals amb prou feines circulen cotxes. Són una meravella: van ser un horror. Els enginyers no les van projectar amb cap lògica civil sinó amb una lògica militar antiga.
Entre 1939 i 1945, les noves autoritats franquistes van construir aquestes carreteres a prop de la frontera amb França perquè temien invasions i volien rutes per pujar a les fortificacions de la muntanya, passar tropes d’una vall a l’altra, comunicar llocs remots. Aquestes obres es podien permetre tremendes perquè comptaven amb mà d’obra barata: quinze mil presos republicans a Guipúscoa i Navarra, als quals castigaven i de passada inculcaven “l’hàbit profund de l’obediència”, com deien els reglaments dels batallons. No tenien cap delicte per imputar-los, no els van fer cap judici ni els van dictar cap condemna. Igual que cent mil més a tot Espanya, els van classificar com a “desafectes al règim” i els van enviar a picar pedra a valls remotes. Van construir carreteres, aeroports, ferrocarrils, pantans i canals, amb un benefici per a l’Estat de 780 milions d’euros, segons els càlculs d’Isaías Lafuente.
Carretera de Aritxulegi y Agina 📷 ANDER IZAGIRRE
A mi em van empènyer amb un fusell i em van dir tira endavant. Aquest va ser tot el contracte que em van fer –explicava Luis.
L’absurd de Jaizkibel
A Lezo, a nou quilòmetres de Sant Sebastià, arrenca la pujada a la muntanya costanera de Jaizkibel. Per aquí han pujat els millors corredors de l’últim mig segle durant la Clàssica de Sant Sebastià, la Volta al País Basc, fins i tot el Tour de França, per aquí vam pujar una vegada i una altra els ciclistes de la zona. Ara, en passar davant la placa que va inaugurar Luis a la primera rampa, ja no podem ignorar les restes dels barracons dels presos, els magatzems, les cuines. Ens adonem també de com és d’absurda aquesta carretera: si ja existeix la nacional que va directa de Sant Sebastià a Irun, per què serveix aquest itinerari sinuós que puja i baixa per una muntanya despoblada?
Superem unes rampes dures, amb desnivells del 10% i el 12%, fins a passar al vessant oceànic de Jaizkibel. Allí pugem ja més suau, abocats als penya-segats i amb vista a gairebé tota la costa basca, des del far de Biarritz fins al cap de Matxitxako. Després baixem veloços cap al fort de Guadalupe, el motiu pel qual existeix aquesta carretera: una mola de 30.000 metres quadrats amb murs, fossats, búnquers, bateries, nius de metralladores, patis, túnels, allotjament per a sis-cents soldats i canons que apuntaven a la frontera francesa, a Hendaia, a la desembocadura del Bidasoa. El van aixecar el 1900 i de seguida, amb el naixement de l’aviació, ja no servia de res. Però els franquistes van enviar milers de presos a construir la carretera de Jaizkibel només per disposar d’un altre accés fins a aquesta fortalesa, on van instal·lar un observatori i algunes metralladores. Si van obrir la carretera pel vessant oceànic, molt més abrupte que el vessant interior, era perquè així quedava ocult i no podien bombardejar-lo des de França.
El fort de Guadalupe mai va servir per a res, que és el millor (l’únic bo) que es pot esperar de llocs així. I la carretera va quedar per a ús gairebé exclusiu de ciclistes, muntanyencs i turistes.
Luis Ortiz Alfau, davant la casa en la que va viure dos anys en Vidángoz 📷 ANDER IZAGIRRE
El campament Babilònia
Passem d’Hondarribia a Irun, on una petita carretera segueix la riba del rierol Arantzate cap al sud. S’hauria d’acabar a la base de les Penyes d’Aia, un poderós massís de granit, però allà van obligar els presos a obrir una pujada brutal (quatre quilòmetres al 10%) fins a un vell fort abandonat a la cimera d’Erlaitz, per baixar després a Oiartzun. En aquesta baixada hi ha el mas de Pikoketa, on les tropes franquistes van afusellar tretze milicians que defensaven un petit lloc a la muntanya. Un monòlit i una placa recorden els noms de les víctimes, moltes noies i nois entre 16 i 18 anys. I gairebé al final de la baixada, al costat del pal quilomètric 1, queden altres restes molt tènues: uns terres de ciment entre l’herba. Les velles fotos aèries ho confirmen: just allà hi havia els barracons dels presos que van construir la carretera. Al seu costat romanen el caseriu Markelainberri i el caseriu Babilònia, que va donar nom a aquest assentament d’esclaus.
El campament Babilònia! -recordava Luis Ortiz Alfau. Després d’un any i mig com a treballador forçat a la vall pirinenca del Roncal, el van destinar aquí un altre any més. Als presos els tenien amuntegats en barraques, vestits amb robes mínimes per resistir les gelades, amb els peus embolicats en draps perquè no tenien ni espardenyes. Els despertaven a fustades, els donaven una tassa amb infusió d’ordi i els manaven a picar roques ia palejar terra, per obrir el desmunt de la futura carretera. A la pausa del migdia els servien una mica de brou amb algun cigró vidu. Els presos caçaven llangardaixos per menjar-se’ls crus, robaven les mondes de patata que els veïns del poble tiraven als porcs, rosegaven els naps que altres veïns els deixaven mig amagats pel camí. Molts van morir de gana, de pneumònia, d’esgotament. Si no rendien prou, els donaven pallisses i els tenien treballant de nit.
I així un dia i un altre dia i un altre dia. I un altre dia i un altre dia i un altre dia.
‒No vam saber mai quant de temps estaríem allà ‒deia en Lluís, que era l’administrador de la companyia perquè sabia portar comptes i escriure a màquina, i així es va deslliurar dels pitjors treballs. El seu testimoni és molt valuós perquè va conèixer des de dins els mecanismes del règim esclavista: la corrupció dels militars, la revenda d’aliments al mercat negre, l’arbitrarietat amb què castigaven, la impunitat amb què afusellaven els presos, els certificats dels quals defunció havia de redactar el mateix Luis, dissimulant sempre els fets.
-No sabíem si serien unes setmanes, uns mesos o tota la vida. De vegades et desesperaves, però què faries.
Què faries: carreteres.
-Els cuiners preparaven el menjar en uns perols enormes. Un dia estaven fent el brou amb una pota de vaca. En acabar, van agafar l’os i el van llençar a la muntanya. Aleshores va sortir corrent un presoner i es va llançar a buscar l’os, a veure si podia xuclar-lo una mica. És que ens feien passar una gana horrible. Va agafar l’os, però gairebé al mateix temps va aparèixer un gos rodamón, que tindria tanta gana com ell, també es va llançar a buscar l’os i van començar a barallar-se. Va ser un espant. El gos va destrossar el braç esquerre al pobre home, li va treure l’os de vaca i el va deixar sagnant, tot el braç esquinçat. Tirava sang per tot arreu. Luis s’enduia les mans a les temples.
‒Encara tinc malsons amb allò. Els grunyits, el braç destrossat, tota aquesta sang.
Acabem la baixada a prop del barri de Gurutze. Des d’allà queden set-cents metres fins a l’alt d’Arkale, per una altra carretera que van construir els presos per accedir als túnels i búnquers excavats en aquestes penyes, des de les quals vigilaven el corredor estratègic Sant Sebastià-Irun. Encara es poden recórrer, llanterna a la mà, si preguntem als voltants i si els trobem al bosc proper a la carretera.
El túnel de Aritxulegi 📷 ANDER IZAGIRRE
La boca de l’infern
Des de Oiartzun vam passar a Navarra per la GI-3420, travessant els ports d’Aritxulegi i Agina. Aquesta carretera recorre 19 quilòmetres per unes muntanyes on hi ha uns quants caserius escampats, per un traçat sinuós que es fica als boscos, que es recolza en murs i contramurs per baixar als barrancs, que travessa un túnel de fama negra. Aquesta carretera enllaça un poble de 10.000 habitants (Oiartzun) amb un altre de 2.700 (Lesaka). I abans ja es podia anar de l’un a l’altre per la carretera nacional del Bidasoa. ¿Van fer una obra semblant per escurçar quinze minuts el trajecte entre dos pobles tan petits, a través d’unes muntanyes despoblades?
No. Aquesta carretera és una conseqüència directa de la Guerra Civil. A l’agost de 1936, les tropes franquistes baixaven pel Bidasoa cap a Irun quan es van trobar que els republicans havien volat el pont d’Endarlatsa, i no van tenir més remei que emprendre una marxa penosa a través de les muntanyes per arribar a Oiartzun i d’allà a Irun. Van comprovar que la ruta del Bidasoa era molt vulnerable. Així que en acabar la guerra van decidir construir una carretera per aquí, pels passos d’Aritxulegi i Agina, una alternativa per moure tropes entre Sant Sebastià i el Bidasoa. No tenia sentit civil, mai no va tenir ús militar, però quatre mil presos van obrir aquesta carretera endimoniada amb bec, pala, dinamita i carretons.
El túnel d’Aritxulegi, al cim del port, va ser l’escenari dels patiments més atroços. Els presos picaven el granet a mà durant hores per col·locar alguns cartutxos i avançar amb les voladures. Testimonis de la zona com Xebe Sistiaga expliquen que havien d’avançar seixanta centímetres diaris en la perforació del túnel, sota amenaça de càstigs, hores extra, més gana. Segon Pagadizabal, un carreter que va veure Franco quan va inaugurar el túnel el 1948, recordava com de vegades arribava algun esclau al seu caseriu:
-Veníen mig morts, molt pàl·lids, arrossegats. Els donàvem una mica de formatge i un glop de vi, i ressuscitaven. Si trobaven un nap, el pelaven i se’l menjaven cru. Fins i tot les panotxes de blat de moro se les menjaven crues: crac-crac-crac…
A Oiartzun abunden els records d’aquells treballadors fantasmagòrics que pul·lulaven per la muntanya, famolencs, descalços, patint tifus, sarna, tuberculosi, arreats a fustades muntanya amunt i avall. Quan un es va escapolir, els militars en van escollir set a l’atzar i els van afusellar. Els cadàvers van baixar en lliteres improvisades amb dos pals i una manta. Els cossos es balancejaven muntanya avall, recordava el veí Joxe Maia, i així els van portar fins al cementiri de Rentería. Les seves actes de defunció són a l’Ajuntament.
Hi haurà pocs trams més dolços per pedalar que aquesta carretera dels esclaus: la baixada d’Aritxulegi fins a l’embassament d’Endara, la pujada de quatre quilòmetres per la fageda fins a l’alçada d’Agina, la baixada corbada fins a Lesaka. Qui segueix una empremta deu un agraïment. Els ciclistes que recorrem aquesta carretera hauríem, almenys, de explicar la seva història.
Escultura de Mikel Iriarte en Artesiaga. 📷 ANDER IZAGIRRE
El camí injust
De Lesaka a Irurita, remuntem el Bidasoa. Primer entre les muntanyes que estrenyen la vall, després per un paisatge més ampli, un onatge de turons verds, boscos, rierols, blat de moro, palaus de pedra rosada, caserius blancs escampats a les praderies com daus llançats en una taula. A Irurita comença un altre tram ideal per a ciclistes: els 27 quilòmetres fins a Eugi a través del port d’Artesiaga, un altre treball d’esclaus.
La carretera puja dolça, amb alguna rampa dura, amb descansos, amb vistes cada cop més altes sobre la vall verda, els caserius blancs, el bosc fosc. Poc abans d’arribar al coll, en un monticle a la vora de la carretera van instal·lar el 2009 unes planxes i barres d’acer corten: és una escultura de Mikel Iriarte, titulada Bidegabeko bidea (El camí injust). Sembla bonic, potser massa optimista, que en eusquera “injust” es digui “bidegabea”: literalment, “sense camí”. Un panell recorda que 1.756 presos van construir aquesta carretera entre 1939 i 1941, i que 3.463 més van treballar en les fortificacions del Baztán. El biscaí Francisco Barrena va assistir a la inauguració de l?escultura i va explicar que van passar gana, fred i molt dolor, que els castigaven per qualsevol cosa, que per exemple els feien cavar un forat i després emplenar-lo, o que els penjaven al coll sacs amb deu quilos de pedres i que es passaven tota la jornada treballant amb aquella càrrega que els destrossava, que passaven tanta gana que una vegada, a l’hivern, van baixar fins al poble perquè algú els va dir que hi havia una gallina morta, i que allà la van trobar, entre la neu, i se la van menjar.
L’endemà de la inauguració, l’escultura va clarejar regalimant pintades negres. Les firmava Falange Baztán, proclamaven diverses vegades “Viva Cristo Rey” i deixaven una sèrie d’amenaces en un basc apretat: “39n irebazi giñun ta beti irebaziko” (“guanyem al 39 i sempre guanyarem”), “Rojos kontuz ibili” ( “vermells, aneu amb compte”). La van netejar i ara apareix ben cuidada. Potser seria una bona idea incloure una foto d’aquell atac al panell informatiu a la vora de la carretera, perquè els autors de les pintades negres van completar de manera involuntària però molt efectiva el missatge de l’escultura: la justícia, la necessitat, l’actualitat de la memòria.
Epíleg fins a Pamplona
El poble d’Eugi, a la vora d’un pantà, als peus dels boscos del Cinquè Reial, és una destinació fantàstica per acabar el recorregut. Si volem completar l´etapa fins a Pamplona, poc després d´Eugi podem agafar la petita carretera NA-2520, una altra obra dels treballadors forçats, per creuar l´alt d´Egozkue i baixar a Olague. A la perifèria nord de Pamplona, una carretera sotragada puja des d’Artika fins al Fort de San Cristóbal, al cim de la muntanya Ezkaba, on van amuntegar i maltractar centenars de presos republicans. El 22 de maig de 1938 van emprendre una fuita extraordinària que va acabar en massacre: dels 795 escapats, els guàrdies i militars van assassinar més de dos-cents en les següents hores i dies, van detenir tots els altres i només tres es van salvar passant a França després de una caminada de diverses jornades.
Èpic Solete és el segon àlbum d’estudi del grup català The Tyets, publicat el 3 de març del 2023 a través de la discogràfica Luup Records
Els Tyets al Festival Embassa’t 📷 DAVID CHAO
El primer avançament oficial que en van fer és la cançó Coti x Coti, una barreja de sardana amb ritme urbà estrenada el 17 de febrer del mateix any. Amb tot, el títol del disc havia estat esmentat en senzills anteriors, com ara «De l’1 al què» i «Bailoteo». La presentació del disc va tenir lloc a la Sala Apolo de Barcelona el 25 de març del 2023. Quan va sortir Coti x Coti, les entrades ja s’havien exhaurit. Abans, però, en van fer una festa de preescolta a l’Antiga Fàbrica Damm el 28 de febrer del 2023, en l’edició marçal de l’Enderrock Sona. Van tancar l’acte amb una sessió de punxadiscos les artistes Maria Hein i Ariox.
Durant la gira de promoció del disc, van passar pel Paupaterres,[6] pel Feslloc, per La Mercè, per Les Santes, per les Barraques de Sitges, per les Festes de Santa Tecla de Tarragona, pel Festival Acústica, per la Patum de Berga, per l’Embassa’t, pel Canet Rock, per l’Acampada Jove i pel Pirata Rock, així com per Madrid, Ascó, Lleida i Girona, entre d’altres. Notòriament, entre el 6 i el 9 de desembre del 2023, van tocar a quatre capitals europees: Brussel·les, Dublín, Londres i Copenhagen. El tercer concert va ser impulsat per l’entitat Bona Gents i hi van compartir escenari amb la cantant Julieta. Tancaran la gira amb una tanda de dos concerts al Sant Jordi Club, programats per al 15 i el 16 de novembre del 2024 en el marc del Festival Cruïlla.
LLUÍS TORRES|A l’espera que Jordi Fau, president del Club Bellaterra enviï la nota de premsa oficial als mitjans de comunicació, sobre el futur immediat del club, compartim amb el veïnat l’article “El nostre club” d’Artur Vidal Solà, de juliol de 1936.
Club Esportiu Bellaterra 2024
REVISTA SPORT CLUB BELLA-TERRA (Número 1, juliol de 1936, única publicació de la revista)
Un dia a Bella-Terra, hom digué: Veus? Si ara tinguéssim una pista de tenis podriem jugar. També s’aventurà la idea de jugar a la plaça; a l’esplanada on l’any abans es féu l’envelat, i fins i tot crec que es va proposar de jugar a la via del tren. Es que teníem ganes de jugar.
Voliem jugar, i no pas perquè tinguéssim un gran nombre de jugadors, puix com tots sabeu sols n’hi havien un parell o tres, entre ells en Josep M. Mirapeix, malauradament baixa del nostre Club, per haver canviat de residència estiuenca.
Com passa a Bella-Terra, i anant al davant en aquest cas, amb gran rapidesa es feren els passos necessaris perquè Fomento de la Vivienda Popular. S. A., autoritzés una cessió temporal dels terrenys que ara definitivament ocupa el nostre Club, on cons truirhi una pista, o quelcom que s’hi assemblés.
Fins varem tenir la humorada de posar-hi uns pals de fusta amb uns quants metres de filat de galliner. Però al cap de tres dies d’aquella idea caçada al vol, i portada a cap potser més que res, per esperit de contradicció, ja que es deia no fora possible fer res que s’assemblés ni a pista ni a club, donat a anteriors fracassos, teníem una esplanada amb pals i filferro i tot, on fèiem voleiar la pilota.
Que no jugavem? Ja ho sabem. Fins n’hi havien que deien que fangavem, o que llauràvem, i que ja ens en cansariem. I naturalment, ens en varem cansar, i és per això que es va anar millorant i es continuarà sempre en aquest sentit.
Discussions no en faltaren, no pas entre els socis de la societat que encara no existia, però sí suscitades per elements aliens al Club, tan escassos, però, que es podria parlar en singular.
Però tothom hi posa la seva part en el progrés del Club. Fins aquells elements que amb llurs tretes i paranys, servien d’oposició necessária a tot procés constructiu, i evitaren que els elements directius del Club s’adormissin al peu dels petits avantatges obtinguts fins llavors.
Immediatament es publicaren uns Estatuts que deurien regir al Club; es portaren a l’aprovació de la Conselleria de Governació de la Generalitat; fou inscrita la Societat en el Registre corresponent, etc., i tot, quan encara es creien la majoria dels llavors futurs socis, que no era més que un passatemps per aquell estiu.
Seguint aquest sistema d’activitat, portat a cap especialment per tres dels organitzadors, en Conrad Llorens i germans Vidal, amb intensa col.laboració dels demés membres del que ara és el nostre Club, s’aconseguí del Sr. Lossantos, directiu del Fomento de la Vivienda Popular, S. A., la cessió gratuita dels terrenys que actualment ocupem.
Un cop assegurada la possessió dels terrenys que devien servir d’emplaçament al nostre Club, i constituït legalment Sport Club Bella-Terra, es procedí a la compra de pals de ferro per a la futura pista. Llavors es reproduiren les anades i tornades dels ja organitzadors directius, per virtut d’acord pres per votació en l’Assemblea General en què es constituí la primera Junta Directiva del Club.
Comprats pals, encarregat filat, i contractat amb l’empresari que devia procedir al muntatge, aquest estigué enllestit a primers d’agost del 1935, quan encara no feia un any d’aquella lluminosa idea de jugar, i menys de mig que s’havia constituït legalment la societat.
Però d’això no en teníem ni per començar els de Bella-Terra. Volíem més. Molt més volíem un pavelló, xalet, o digueu-li com vulgueu. Volíem un lloc per a reunir-nos, de distracció i que a la vegada fos el nostre estatg social. Naturalment, com amb tot, varen topar amb el conflicte “pesseta”, però la solució va ésser no menys rápida i expeditiva que a la primera vegada.
Dissabte; Assemblea General; un dels socis que obra una subscripció i uns quants que el segueixen, recollint-se en aquell moment, mig miler de pessetes.
Instantàniament es nomenà una comissió integrada per les senyoretes de Bella-Terra, no menys belles que el nostre poblet, entre d’altres per les senyoretes Fabregas, Llorach, Roca, Noguera, i Ábalo, que amb tan gran encert dugueren a terme llurs atracaments que, al día següent, diumenge, estàvem en possessió de prop de tres milers de pessetes. Ja n’hi havia per a començar!
I es va començar. Un conegut contractista de Be-lla-Terra féu una oferta de condicions immillorables, o almenys així ho creiem, per no haver estat millorades per ningú.
Simultàniament i amb presses, es tractà d’elevar a pública la escriptura otorgada per Fomento, i d’inscriure-la en el Registre de la Propietat de Sabadell, fent-se amb gran rapidesa donat l’empeny que s’hi va posar per part dels directius del Club que d’una manera directa se’n varen encarregar, i de la bona disposició amb què sempre ha rebut les nostres iniciatives aquella entitat i els seus directius.
Però si es féu aquest pas, no fou pas per major garantia nostra, sinó que fou per a desvirtuar tot allò que es digués pels que podien tenir algun interès en entorpir la nostra marxa triomfal i per a tranquilitzar fins als més suspicaços.
El pavelló cresqué amb la rapidesa dels bolets, només que aquests ja creixen amb la teulada, mentre que al nostre xalet aquesta tapadora essencial va tardar una miqueta més a sortir-li. Això va ésser un motiu més d’animació; els socis, ansiosos de veure’l acabat, cada nit es trobaven, tot i la fosca que hi feia, al peu del nostre futur estatge; tots criticaven, i recollint ara d’ací, ara d’allà, és com es va i s’ha anat edificant material i moralment el nostre Club.
Per fi aquesta última Pasqua va quedar cobert. Varem posar Bandera, la del nostre Club, perquè tot és nostre i ben nostre.
I varem plantar-hi uns arbres, perquè junt amb les seves arrels i llurs branques creixi més i més, cada dia, l’amor pel nostre Club, engrandint-lo a tota mena d’activitats, i perquè allí, al nostre lloc de reunió hi regni la cordialitat i la companyia.
I si algun dia es presentés algú dient que tot ple gat són contes de la vora del foc, podríem dir-li que amor i interès pel Club no en manca, “Facta non verba”, podríem dir amb els de Sardanyola. Fets ho demostren prou: No són fets el que tres senyors coneguts de tots nosaltres, socis dos d’ells del nostre Club, els Srs. Salsas, Vidal i Sorjus, hagin fet ofrena i lliurament al Club del mobiliari necessari al mateix?
No significa que volen que entrem en un període de plena activitat i independència?
I no significa un èxit i un treball esmerçat en benefici del Club, la publicació d’aquesta mateixa revista no acabarà.
Antonio Cancela amb les dues versions de la Guia Michelin de 1939 📷 BASILIO BELLO
ANTONIO CANCELA|Som davant d’una data emblemàtica: es compleix el 80è aniversari de l’operació Overlord, coneguda com el desembarcament de Normandia (6 de juny 1944), que va suposar el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tropes del Regne unit, Estats Units, Canadà i França van atacar els alemanys a la costa francesa de Normandia. El desembarcament es va fer en cinc platges.
La data inicial del desembarcament estava prevista per al 5 de juny de 1944, Eisenhower la va seleccionar en principi com a data d’assalt, però va haver de retardar-se 24 hores pel fet que les inclemències del temps, la mar gruixuda i el fort vent impedien salpar a les llanxes i la nuvolositat existent dificultaria als avions la localització dels objectius. Com que l’equip meteorològic dels aliats va predir una millora del temps per iniciar la invasió el dia 6 de juny, aquesta va ser la data fixada com definitiva per al desembarcament.
El desembarcament de Normandia constitueix l’operació militar més narrada de la història i posibilità la lliberació d’Europa de l’ocupació nazi. Va ser la més grandiosa operació amfíbia de la història.
Quan durant la primavera els aliats es concentraven a Anglaterra per preparar-se per a la invasió de Normandia es van adonar que els alemanys havien destrossat gran part de les carreteres i senyalitzacions. Davant d’aquesta situació, l’Estat Major americà va decidir demanar a Michelin que li deixés reeditar l’última guia, publicada a França el 1939. El motiu és que aquesta guia contenia una informació valuosíssima, uns plans molt detallats de ciutats i mapes de França que eren imprescindibles per facilitar el desembarcament i les seves operacions posteriors.
La reedició d’aquesta guia es destinava exclusivament als comandaments que van participar en el desembarcament. Es desconeix el nombre exacte de guies Michelin que es van reeditar, però van ser escasses atès que era una edició excepcional només per a ells. És una de les guies Michelin, atesa la seva raresa i l’insòlit de la seva reedició, més difícils de conseguir, ja que la majoria es van destruir durant la guerra, i, per tant, és una de les més cares de tota la col·lecció.
Aquesta guia conté 1.107 pàgines, el mateix nombre que l’original, però és més voluminosa perquè utilitza un paper més gruixut (ja que l’original utilitza paper de bíblia), probablement perquè resistís millor el deteriorament, atesa la finalitat per a la qual es va editar. Tot i això, la pasta és més prima i flexible. I presenta una altra característica única: manca de les pàgines relatives al muntatge i desmuntatge dels pneumàtics, cosa que és lògica, atès que no va ser editada estrictament com una guia de viatges. Aquesta informació a l’origen anava destinada a viatgers, però per als militars resultava irrellevant.
Un altre detall significatiu i distintiu és el color de la portada i la contraportada. Com que el color vermell és l’ensenya de Michelin, aquesta edició s’edita en martó ataronjat, potser per singularitzar-la respecte a les guies habituals. A la portada es poden llegir les descripcions següents: <<<For official use only» i «Reproduced by Military Intelligence. Division War Department […]. Washington D. С.».
Qui li diria a André Michelin que la seva estimada guia contribuiria, de manera significativa, atès el valor inestimable dels plànols que contenia, a alliberar França dels nazis? Som sens dubte davant d’una publicació que atresora un eminent valor històric i econòmic.
Al fil d’aquesta història, cal ressenyar que el primer dia del desembarcament, el 6 de juny de 1944, només hi va participar un espanyol, el gallec Manuel Otero Martínez, d’A Serra de Outes, soldat de primera del 16.º Regiment de la Primera Divisió d’Infanteria, la famosa Big Red One dels Estats Units. Tristament, va morir aquell mateix dia en trepitjar una mina a la platja d’Omaha.
BELLATERRA.CAT 