“És penòs que l’EMD no il·lumini permanentment els rètols de les entrades de Bellaterra amb llums solars”
Rètol entrada Bellaterra sense llum solar
LLUIS TORRES|Les llums de Nadal és una expressió artística com a forma d’art efímer, la il·luminació nadalenca és una bona oportunitat per expressar idees i emocions a través de l’art. També pot ser molt útil per revitalitzar zones urbanes degradades. Com a forma d’art, també és una bona ocasió per fer reivindicacions polítiques i socials, per què no, l’art, i en aquest cas l’art en l’espai públic, com un fantàstic canal per expressar i interactuar amb el públic en el gran escenari que són els nostres carrers i places de Bellaterra.
El proper divendres dia 29 de novembre, la ciutat de Cerdanyola il·luminarà el Nadal. L’acte es farà a la plaça Abat Oliba i començarà a les 17 h
Nadal a Cerdanyola 📷 CEDIDA
🌲Nadal arriba també a Bellaterra, però els actuals gestors de l’EMD no aporten cap novetat en l’allumenat de la Plaça del Pi i entrades a Bellaterra. Des de 2010 sempre tant pobre, estancada, rutinària i sense idees. Ara amb un President Riba que presumeix de força ecologisme.
No fos millor plantar uns grans avets a les places del Pi i Maragall i iluminar-los per Nadal?
El programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’ es trasllada al MNACTEC, el dijous 28 de novembre.
Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) Terrassa
Amb motiu de la celebració del seu 40è aniversari, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) acollirà l’emissió en directe del programa El matí de Catalunya Ràdio el proper dijous 28 de novembre.
El programa, presentat pel periodista Ricard Ustrell, comptarà amb la participació del director del MNACTEC, Jaume Perarnau, i de diversos convidats especials vinculats al món de la ciència i la tecnologia.
De les 9.00 a les 12.00 h, el programa estarà obert al públic. L’aforament és limitat i cal reservar plaça. L’obertura de portes per al públic serà a les 8.30 h.
LLUÍS TORRES|Aquestes són algunes cobertes que ha tingut el llibre “Jo no sóc espanyol” de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre d’ençà que es va publicar l’any 1999. Vuit edicions amb l’original i un canvi en la 9a. Torna a canviar en l’edició de butxaca del 2002, en té una altra en la del 2009, i una altra en la versió espanyola.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.
Victor Alexandre i Benet 📷 CEDIDA
El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.
LLUÍS TORRES| Víctor, titular de la llibreria PAPER’S BELLATERRA en ha confirmat que baixa la porta de la botiga el proper dia 30 de novembre.
Desaparegut Kiosc i botiga Paper’s Bellaterra a la Plaça del Pi
AJUDEM EN VICTOR I COMPREM LLIBRES I REGALS NADALENCS AMB ANTELACIÓ, EL PARE NADAL US HO AGRAIRÀ DE TOT COR!!
De camí cap a les festes nadalenques, és gratis somniar amb la possibilitat que l’estimat Víctor, que tants bons serveis culturals ens ha aportat al veïnatde Bellaterra, se li pugui ofertat d’obrir un nou Kiosc com el de la banda de l’estació dels FGC que es va enderrocar l’any 2010.
Esperem que el Pare Nadal li ajudi perquè es faci realitat un nou Kiosc en l’espai públic de la Plaça del Pi, amb unes mides més adients amb les seves necesitats, per poguer depositar tots els llibres i material de papereria que té actualment a la botiga propietat de Sorli. És farà realitat aquest somni?
Els Premis Barcelona Restauració 2024 també han guardonat La Bodegueta de Sant Andreu, Rasoterra, El Passadís del Pep i l’Hermós, bar de peix
Premiats i jutges del V Premis Barcelona Restauració 📷 CEDIDA
La cinquena edició dels Premis Barcelona Restauració ha distingit aquest dilluns dos tòtems de la gastronomia de la capital catalana: el restaurant Petit Comitè, del xef Carles Gaig, i l’emblemàtic Set Portes, que va obrir l’any 1836.
Els guardons els impulsa des de l’any 2017 l’Ajuntament de Barcelona per difondre l’oferta gastronòmica i restauradora de qualitat i “celebrar l’excel·lència gastronòmica de la ciutat” reconeixent els establiments de restauració més destacats en cinc categories: qualitat gastronòmica, integració en el barri, sostenibilitat, servei de sala i restauració en els mercats de Barcelona.
Pel que fa al restaurant que Gaig regenta des del 2021 al passatge de la Concepció, el jurat l’ha distingit en la categoria de qualitat gastronòmica, destacant que es tracta d'”un autèntic referent, on l’experiència és sinònim de cultura i emoció”. Tal com detalla l’organització dels premis, aquesta categoria dels premis destaca aquells establiments que han sabut convertir-se en referents a la ciutat, gràcies a l’excel·lent i àmplia oferta culinària.
Gaig lidera el restaurant Petit Comitè, situat al passatge de la Concepció de Barcelona (Premis Barcelona Restauració) En la categoria d’integració en el barri, s’ha reconegut feina La Bodegueta de Sant Andreu, on “la cuina casolana es converteix en memòria i identitat, consolidant-se com a punt de trobada i celebració del sabor autèntic”. Aquesta categoria destaca els establiments que s’han convertit en punts de trobada i espais de convivència en el seu entorn, enriquint la vida social i cultural dels barris.
Pel que fa a la categoria de sostenibilitat s’ha distingit el restaurant Rasoterra, que és a tocar de l’Ajuntament, per la seva “declaració d’amor a la terra, la biodiversitat i el compromís amb el planeta”, amb una proposta culinària que inspira a cuidar l’entorn. Aquest premi reconeix aquells establiments que integren pràctiques responsables en el producte, els processos i en la relació amb les persones, promovent una gastronomia que contribueixi a fer de Barcelona una ciutat més sostenible.
En la categoria de servei de sala, s’ha premiat la feina feta al restaurant El Passadís del Pep, de Ciutat Vella, i especialment la figura de Modesto Baena. Segons el jurat, aquest establiment cuida “cada detall amb una dedicació incomparable”.
En aquesta edició també s’ha incorporat una nova categoria, la restauració dels mercats de Barcelona, que s’ha emportat el restaurant Hermós, bar de peix, del Mercat de la Llibertat, dedicat al peix i marisc fresc i amb una carta inspirada en la cuina marinera. Aquest premi reconeix la qualitat de les propostes gastronòmiques que combinen tradició i innovació als bars i restaurants dels mercats municipals, creant una oferta arrelada als productes frescos i de temporada.
Menció d’honor per al Set Portes i Fermí Puig En aquesta edició, el jurat també ha concedit dues mencions d’honor. Una, al Restaurant 7 Portes, fundat el 1836, i considerat una autèntica institució de la ciutat, un espai “on cada plat és una història, cada servei un homenatge a la tradició”.
I l’altra, per al cuiner Fermí Puig, figura clau de la gastronomia de la ciutat, un “pioner i un inspirador de la gastronomia barcelonina”, que va morir aquest juliol passat.
A la gala d’entrega, que s’ha celebrat aquest dilluns a l’antiga fàbrica Damm, hi ha assistit el jurat d’aquesta edició, format per la regidora de Comerç, Restauració i Mercats, Raquel Gil; el director de Serveis de Comerç, Restauració i Alimentació de l’Ajuntament, Manuel Vázquez; el representant de l’Associació Barcelona Restaurants Sostenibles, Sergio Gil; el director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols; la periodista de TV3 experta en gastronomia Tana Collados; Eva Ballarín, experta en turisme i sector de la restauració; Judith Càlix, directora de la revista “Cuina”, i, de la Direcció de Serveis de Comerç, Restauració i Alimentació de l’Ajuntament de Barcelona, Marleny Colmenares, com a secretària del jurat. Font: 3Cat
Rosario Palomino Otiniano (Lima, 1971 – Barcelona, 22 d’octubre de 2024) va ser una psicòloga i activista peruana lluitadora per la defensa del català.
Victor Alexandre, escriptor i periodista Sancugatenc 📷 CEDIDA
Rosario Palomino, una catalana de Lima
Víctor Alexandre|La mort de Rosario Palomino, a només cinquanta-tres anys, ha estat una pèrdua molt gran per al país. Als qui no la coneixien potser els sobtarà aquesta afirmació, ja que Rosario Palomino no era cap personalitat política, ni tampoc cap figura mediàtica. Més aviat era una dona discreta en el terreny personal i discreta en la immensa tasca que duia a terme en defensa de la llengua catalana. I dic immensa, perquè els fruits que obtenia no en tenien res, de discrets. Tot al contrari, eren gegantins i han estat molt profitosos. Us explicaré el per què.
Rosario Palomino era una catalana de Lima, psicòloga de professió, que en arribar a casa nostra es va adonar de seguida que Catalunya i Espanya eren nacions completament diferents. Que la primera estigués sotmesa a la segona no esborrava la seva existència, i la llengua n’era la prova més fefaent. Però no es va aturar aquí, no es va limitar a aprendre la llengua i prou, sinó que va aprofundir fins a concloure que Espanya estava portant a terme a Catalunya el mateix projecte d’anorreament lingüístic que havia dut a les colònies d’ultramar, en general, i del Perú, en particular. És a dir, extermini de llengües locals i imposició de l’espanyol com a instrument uniformitzador d’una identitat absolutament falsa i aliena a la cultura d’aquells pobles. Com és obvi, avui no pot emprar aquí les mateixes eines que emprava allà, però el projecte és exactament el mateix. El somni espanyol és l’extermini definitiu de la llengua catalana com a requisit ineludible per construir tot seguit un discurs que li permeti dir que la nació catalana no ha existit mai.
Rosario Palomino va veure immediatament allò que tants catalans –començant pel conseller de Política Lingüística– no volen veure o fan veure que no veuen, que és que la llengua catalana està reculant a nivells alarmants, tant alarmants que s’atansa dia rere dia a un punt de no retorn, aquell punt que la ciència ha establert com a límit per a la salvació. Un cop travessat aquest límit, tots els esforços són inútils i la llengua –qualsevol llengua– ja esdevé irrecuperable. Conscient d’això, la Rosario no es va conformar amb una praxi personal conseqüent, com ara el fet de parlar català amb tothom. Ella va anar més enllà i, al costat de Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, va impulsar una campanya anomenada “No em canviïs de llengua” destinada a conscienciar els catalans de la necessitat de no canviar a l’espanyol a l’hora d’adreçar-se a desconeguts o a persones amb un fenotip presumiblement forà.
Intel·ligent com era, la Rosario va trigar molt poc a adonar-se que els catalans tenen tan interioritzada la “inferioritat” de la seva llengua que hi renuncien preventivament sense cap motiu. I és clar, un poble així és molt difícil que pari atenció en l’acte de submissió que suposa l’autoinferiorització lingüística. Una cosa és que hom et privi de parlar la teva llengua a la teva terra, i una altra, infinitament més perversa, és que te’n privis tu mateix. La Rosario, per tant, va aplegar persones d’altres orígens residents a Catalunya per emetre aquest missatge: “No em canviïs de llengua”. Aquest era i és un missatge molt efectiu, perquè, sense verbalitzar-ho, ve a dir més o menys això: “Per què no em parles en català? Sóc senegalès (o peruà, o bolivià, etc.), però no idiota”. La idea és senzilla i clara: donar a la llengua catalana el mateix estatus que tenen totes les llengües a casa seva, que és el de llengua comuna, la llengua de la cohesió social.
📷Adiva Koenigsberg
Confesso, doncs, que no me’n sé avenir que la Rosario Palomino ja no hi sigui. El 4 de desembre passat la vaig veure a la llibreria Ona, arran de la presentació del meu llibre ‘Jo no volia ser Rita Hayworth’, i el 24 de gener d’enguany ella va estar al meu costat en un acte que vam fer a l’Ateneu Barcelonès. En acabar, vam sortir al jardí i vam estar-nos-hi conversant una llarga estona. No sabia que era la darrera vegada que la veia. Després encara vaig intercanviar-hi alguns missatges de mòbil, però ja no la vaig veure més. Quina dona més admirable, la Rosario Palomino. Era baixeta i per raons de salut transmetia una imatge de fragilitat, però només com a imatge externa. Per dins era d’una formidable fortalesa de caràcter i de perseverança. Mentre molts catalans de soca-rel semblen avergonyir-se de parlar en català amb tothom a Catalunya, ella, una catalana de Lima, n’estava ben orgullosa. Ningú no li va demanar que estimés Catalunya, l’estimava perquè volia, perquè la duia al cor. I precisament perquè la duia al cor la volia lliure. Moltíssimes gràcies, Rosario. Desitjo que sorgeixi alguna iniciativa que porti el teu nom i que mantingui viva la memòria de la meravellosa llavor que ens has deixat.
LLUÍS TORRES|Poc es parla des de Catalunya del Romanx, llengua llatina tant propera, parlada per uns 40.000 persones al Cantó dels Grisons. Coira o Chur és la seva capital. El respecte de Suïssa per les llengües minoritàries, portà a introduïr el Romanx al bitllets del CHF, -tal com es pot veure a la foto de sota-, està escrit en alemany, francès, Itàlia i romanx (els 4 idiomes oficials de Suïssa). També tenen el seu propi canal de televisió (RTR) i La Quotidiana, l’únic diari en Romanx.
Bitllet de 1.000 francs suïssos on està incorporat el Romanx: Banca Nazionale Svizzera
El Romanx és una de les llengües descendents de la llengua llatina parlada de l’ Imperi Romà , que al segle V dC va substituir les llengües celtes i raètiques abans parlades a la zona. El romanx conserva un petit nombre de paraules d’aquestes llengües. El romanx també ha estat fortament influenciat per l’alemany en el vocabulari i la morfosintaxi.
Presentació d’un reportatge de la televisió en Romanx 📷 RTR
La llengua es va anar retirant progressivament a la seva àrea actual al llarg dels segles, sent substituïda en altres zones pels dialectes alamànic i bavarès . Les primeres escriptures identificades com a romanx daten del segle X o XI, tot i que les obres principals no van aparèixer fins al segle XVI, quan van començar a desenvolupar-se diverses varietats escrites regionals. Durant el segle XIX la zona on es parlava la llengua va decaure a causa de la industrialització de Suïssa, però els parlants de romanx van tenir un renaixement literari i van iniciar un moviment lingüístic dedicat a aturar la decadència de la seva llengua .
En el cens suís de 2000, 35.095 persones (de les quals 27.038 viuen al cantó dels Grisons ) van indicar el romanx com la llengua de “millor domini” i 61.815 com a llengua “parlada regularment”.
El Cantó dels Grisons és el més extens de Suïssa. En color verd, territori on es parla el Romanx
El 2010, Suïssa va canviar a un sistema d’avaluació anual que utilitza una combinació de registres municipals dels ciutadans i un nombre limitat d’enquestes. El 2019, hi havia 40.074 residents suïssos que parlaven principalment romanx; l’any 2017, 28.698 habitants del cantó dels Grisons (14,7% de la població) l’utilitzaven com a llengua principal.
El Romanx es divideix en cinc grups dialectals regionals diferents ( Sursilvan , Vallader , Putèr , Surmiran i Sutsilvan ), cadascun amb la seva pròpia llengua escrita estandarditzada. A més, el 1982 es va introduir una varietat panregional anomenada Rumantsch Grischun , que és controvertida entre els parlants de romanx.
VISITEU LA CIUTAT DE CHUR/COIRA
Chur és la ciutat més antiga de Suïssa i un punt de partida ideal per a excursions de descoberta al cantó dels Grisons. El pintoresc nucli antic, l’ampli ventall d’oferta cultural i gastronòmica, un telefèric des del centre de la ciutat directament a l’experiència de muntanya, així com els viatges en tren amb el Ferrocarril Rètic fan que una estada a Coira sigui única i inoblidable. Descobreix les possibilitats! La vibrant ciutat alpina amb arrels històriques està enclavada en un paisatge magnífic. Chur és el centre cultural dels Grisons, la seu del bisbe i la ciutat més antiga de Suïssa. Nombroses botigues, restaurants, bars, museus i galeries creen un toc gairebé mediterrani al seu nucli antic totalment lliure de cotxes. Com a nucli central del ferrocarril Rètic, es pot accedir des de Chur a centres turístics famosos com Davos, St. Moritz i Arosa, així com les rutes panoràmiques mundialment famoses del Glacier Express i el Bernina Express. A la muntanya local de Brambrüesch es pot arribar directament des del centre de la ciutat amb telefèric.
Viande des Grisons, un de l’especialitats gastronòmiques de Suïssa
PODEU VEURE EL CANAL OFICIAL DE TELEVISIÓRTR A L’ENLLAÇ DE SOTA
Pocs dies després que s’estrenés, la sèrie s’ha convertit en la més vista de tota la història de Netflix, fins i tot superant la sèrie sud-coreana Ojingeo Geim que havia abatut tots els records històrics.
LLUÍS TORRES|Arcane és una sèrie de televisió ambientada a l’univers de videojocs de League of Legends (LoL). La sèrie, composta per tres actes, de tres episodis cadascun, d’aproximadament quaranta minuts cadascun, va ser produïda per Fortiche Production amb la supervisió de Riot Games que ho va anunciar amb motiu del desè aniversari del joc.
El primer episodi de la sèrie es va estrenar el 6 de novembre de 2021 mentre que l’últim es va estrenar el 20 de novembre de 2021. La sèrie va romandre en producció durant gairebé sis anys. Va pujar al rànquing de les sèries més vistes a Netflix i només una setmana després del seu llançament va desbancar la sèrie Squid Game i també té la valoració més alta entre totes les sèries de la plataforma de streaming.
Configuració
El món en què està ambientat Arcane és el de tota la franquícia de League of Legends. En particular, els esdeveniments es poden limitar a la ciutat de Piltover.
Piltover és una ciutat molt rica, fins i tot definida com ” la ciutat del progrés ” per les ments brillants que hi viuen i perquè està situada entre les rutes comercials de dos grans continents. La ciutat, però, està terriblement dividida. La part superior, més florida i progressiva, és una zona central rica en aparença i gesta. Conserva bona part del poder a la Consulta, l’òrgan de govern que pren decisions per a tota la ciutat. Els barris marginals, en canvi, són un embolcall de carrerons i barraques on viuen els habitants més pobres, molts d’ells delinqüents. L’esperança de vida dels pocs treballadors és terriblement baixa, tant és així que molts nens queden orfes. Aquesta zona aterra la part alta potser també per les fortes diferències que presenta, començant per l’aire molt contaminat per l’anomenat Zaun Gray .
“ Per als estrangers, l’aire de Zaun és pesat, irrespirable i amb un regust acre i químic: el del gris de Zaun. En canvi, els residents troben l’aire exterior lleuger i impalpable “.
Trama
La història tracta de l’equilibri entre la ciutat rica de Piltover i els seus propis barris marginals. Tanmateix, la invenció de l’Hextech, una ciència capaç de controlar la màgia fins ara prohibida, amenaça el ja precari equilibri de les dues àrees. Enmig de la gran discòrdia entre Piltover i l’anomenat Zaun, s’escampa una guerra entre tecnologies màgiques, creences contradictòries i propòsits inabastables. El robatori d’uns objectes de preu inestimable tindrà llavors enormes conseqüències a la resta de la ciutat, canviant-ne l’equilibri i provocant un potencial col·lapse de tot ordre.
Personatges
Principal:
Caitlyn Kiramman: Caitlyn és una guàrdia de Piltover que busca la pau entre els dos regnes. El seu personatge ocupa el lloc de la justícia moltes vegades dins de la sèrie.
CAITLYN|Caitlyn és una agent de Piltover. Otrora, va fer ús de la seva perícia i dots detectius per exposar la corrupció a Zaun i Piltover, però, després de l’atac de Jinx al Consell, ha abandonat tota esperança d’aconseguir la pau.
Ekko: Ekko és un noi dels barris marginals i un gran coneixement del lloc i de la mecànica.
EKKO|Ekko dóna vida als Firelights, un grup de zaunites que han construït una nova llar que juren protegir. Per a la seva sorpresa, ha trobat un bon amic a Heimerdinger, i tots dos lluiten per fer de Zaun un lloc millor.
Heimerdinger Cecil B.: Membre del consell, així com un científic i inventor brillant.
HEIMERDINGER|Heimerdinger ja va advertir el Consell de Piltover sobre els perills de fer servir la màgia sense precaució. Després d’aprendre dels seus errors amb Jayce, Heimerdinger anima Ekko a seguir buscant una solució i treballa amb ell per solucionar el problema en lloc de limitar-se a oferir consell.
Jayce Talis: un científic i inventor brillant que persegueix el progrés alhora que dóna la màxima importància a la seguretat dels habitants de Piltover.
JAYCE|Després d’un seguit d’esdeveniments, Jayce comença a qüestionar l’ús de la tecnologia hextech per millorar les vides dels piltovans. Mentrestant, amb Heimerdinger i Ekko descobreix que l’ús d’aquesta tecnologia ha enverinat la Ciutat Subterrània. La seva investigació continua, fins que topen amb una mica més…
Jinx/Powder: Jinx és un criminal maníac i impulsiu de Zaun que viu per causar estralls a Piltover sense preocupar-se per les conseqüències. És la germana petita de la Violet
JINX|Jinx tenia l’ànima dividida en dos identitats: la forta i poderosa filla que va criar el mateix Silco, i la temorosa i feble germana petita de Vi. Ara, després d’acceptar el monstre que Vi ha creat, Jinx s’hanconvertit en un receptacle buit, la noia maleïda que fa malbé.
Mel Medarda: Mel és un hereu renegat del clan Medarda. És un polític ambiciós les accions del qual impacten a tota la ciutat.
MEL|La prudent inversió de Mel en la tecnologia hextech ha transformat Piltover en un dels majors focus comercials de tota Runaterra, i en una de les persones més influents de la ciutat. Després de l’atac de Jinx, Mel planta cara a la seva mare i al conseller Salo per protegir el somni de Jayce.
Silco: Silco és un senyor del crim poderós i despietat. Dona suport a la independència de la regió de Zaun respecte a Piltover i està disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho.
Singed: Singed és un químic d’excel·lent habilitat dels barris marginals. Va dedicar la seva vida a una recerca inhumana del coneixement
Vander: Vander és el líder de facto dels barris marginals a més de ser el pare adoptiu de Vi, Powder, Mylo i Claggor.
Violet/VI: Hi ha un antic criminal: un cap calent impulsiu que no té por mentre guarda un vague respecte per les autoritats. És la germana gran de Powder.
VI. Després d’acceptar que Powder ja no existeix, Vi assumeix què ha de fer: encarregar-se del monstre que ha creat, és a dir, Jinx. Sabent el perillós que pot arribar a ser la seva germana, Vi s’alia amb Caitlyn i accedeix a portar la insígnia d’agent.
Viktor: Viktor és l’assistent d’Heimerdinger i ve dels barris marginals. Creu que tots els de sota es mereixen un futur millor i està disposat a trobar la manera de donar-los-ho.
SEVIKA|Tot i els advertiments sobre els seus perills, Viktor sobrepassa els límits de la tecnologia hextech. Guiat per la culpa, s’embarca en una croada per complir el somni: posar la tecnologia hextech a l’abast de tothom.
Els coproductors Christian Linke i Alex Yee van fer dues entrevistes diferents. El primer al canal LoL i el segon a ScreenRant. Aquests són alguns passos:
CHRISTIAN LINKE: Diria que ens interessava molt la doble perspectiva sobre la situació política entre Piltover i Zaun (as) […] una bona manera de mostrar com de fàcil és deixar-se influenciar pel teu propi punt de vista sense entendre realment què és. és com a l’altre costat.
ALEX YEE: Les connexions màgiques que veus a la sèrie són les que succeeixen entre personatges que vénen de costats oposats del món. Crec que una cosa fàcil de perdre’s quan estàs immers en la història […] és com tot a la pantalla és un acte d’amor: cada rerefons, cada element i cada personatge. Algú va passar tot el seu temps centrant-se a fer-ho el millor possible.
M”ESPIEN és una obra de teatre escrita per l’escriptor Sancugatenc i periodista en Víctor Alexandre amb Grup de teatre Cassanenc.
M’Espien, obra de teatre de Víctor Alexandre 📷 CEDIDA
Sinopsis
La vida de l’Ernest Bach, un advocat de renom, admirat i respectat socialment i amb una llarga trajectòria a favor dels drets humans, es desintegra tan bon punt assumeix la defensa de dos dissidents polítics. Convençut que és víctima d’espionatge per part de l’Estat, i que aquest l’observa fins i tot en el seu dormitori, l’Ernest pren mesures extremes de seguretat que, paradoxalment, a més de revelar-se inútils, esdevenen letals per a ell mateix i per a la seva família.
Preu: 6€. Durada: 90 minuts.
Data: Dissabte 23 de novembre Hora: A les 20 h Lloc: Casal Mira-sol
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), escriptor català en llengua catalana, un dels creadors del grup de tertúlia JAP de Sant Cugat del Vallès 📷 CEDIDA
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.
El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.
“La seva va ser la lluita d’una dona en un món d’homes“
LLUÍS TORRES|Aurora Altisent Balmàs ens va deixar el dia 8 de juny de 2022. Compartim una entrevista que Toni Vall li va fer el 12 de desembre de 2021, a casa seva del carrer Pujol de Sant Gervasi, Barcelona. El seu fill, en Feliu GasullAltisent és compositor i guitarrista. Va estudiar al Conservatori de Ginebra i a la Universitat d’Indiana. Ha fet col·laboracions assíduament amb l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Musicalment, ha col·laborat amb Maria del Mar Bonet, Toti Soler i Ovidi Montllor, entre altres. Com a compositor, ha escrit obres per a guitarra, per a formacions de cambra, per a veu i per a l’OBC. L’any 1991 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. Actualment és professor de música de cambra del Departament de Clàssica i Contemporània de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). És un dels exponents de la guitarra catalana.
Aurora Altisent Balmàs ((Barcelona, 2 de desembre de 1928-8 de juny de 2022) a casa seva del Carrer Pujol de Sant Gervasi📷 CEDIDA
AURORA ALTISENT, VIDA PRESENT
Aurora Altisent Balmas és un dels noms fonamentals del dibuix català de l’últim segle, una figura imprescindible del panorama artístic sovint oblidada. Ha fet 93 anys, i parlem amb ella de la seva vida i obra
Aurora, has dibuixat sempre?
“Sí, sempre”. És un privilegi. Només se m’acudeix aquesta paraula, -potser desproveïda de sentit de tant gastar-la-, però molt precisa, molt eloqüent, per descriure la sensació viscuda en poder visitar Aurora Altisent a casa seva, al carrer de Pujol de Barcelona. El privilegi és doble, o més ben dit, múltiple. D’entrada, el privilegi més important és col·lectiu: saber i poder explicar que Altisent, nom fonamental del dibuix català de l’últim segle, segueix entre nosaltres als noranta-tres anys acabats de fer el 2 de desembre.
Aurora Altisent va presentar “Barcelona Íntima” l’any 1992 al Cercle Comtal (Actual Fundació Vila Casas)
Privilegi és poder-ho explicar, sí, però sobretot poder reivindicar la seva obra, posar-la en valor per a qui no la conegui o-ai!- l’hagi oblidat sota la mateixa llosa que no ha ponderat prou a nivell col·lectiu la seva figura. Ja fa anys que es va retirar. La seva filla Berta m’ensenya el seu estudi del pis de dalt. Sempre és un privilegi poder entrar al sagrat estudi d’un artista. Un altre privilegi, sí, van sumant. Està molt endreçat, hi ha quadres per tot arreu. Seus i de la seva mare, la pintora Carme Balmas, que tant va influenciar-la, l’empremta de la qual va ser decisiva, fonamental. Hi ha lleixes amb llibres. d’art i de literatura. Pots amb pinzells, tintes, cartells, originals emmarcats i sense emmarcar, litografies. Mobles d’un gust exquisit, funcionals i decoratius, antics i més moderns. Una intensa sensació de serenitat ho presideix tot. La mateixa del pis arran de carrer on l’Aurora fa vida. Se’n recorda de tot: de la seva vocació, dels seus mestres i companys de viatge, dels entrebancs, de la lluita d’una dona en un món d’homes, de les seves obres més recordades. Hi ha els llibres, esclar, els clàssics barcelonins que tant recorda l’aficionat a la literatura i la historiografia de la ciutat. Llibres fets col·laborativament amb un dels grans cronistes de Barcelona com és Alexandre Cirici Pellicer: La Barcelona tendra (1975) i Les botigues de Barcelona (1979). També Salons de Barcelona (1984), amb textos de Josep Maria Carandell. Durant la conversa que tenim, l’Aurora destaca el fet col·laboratiu, res de ser “la il·lustradora” d’algú altre, cosa que sembla deixar el factor visual en un segon pla. I jo afegeixo que res més lluny de la realitat, si de cas al contrari, són llibres amb punt de partida visual, amb els dibuixos com a protagonistes destacats i acompanyats dels magnífics textos dels cronistes. L’Aurora parla fluixet però se li entén tot. Valgui la réplica que encapçala aquest article per copsar i comprendre la personalitat expressiva de l’artista que en va aprendre, d’entrada, gràcies a l’influx decisiu de la seva mare i que va ampliar els estudis amb algú per a ella tan fonamental com Ramon Rogent, destacat pintor i dibuixant el nom del qual apareix diverses vegades durant la nostra conversa.
“No vaig haver de decidir què volia ser de gran perquè ja ho sabia, ja em venia de fàbrica”.
Dibuix del Palau de la Música Catalana dedicat als bellaterrencs Angi i Francesc 📷 BELLATERRA.CAT
La mare pintora i el pare músic, no calia decidir res, en efecte. Va arribar de manera natural, orgànica, pura. Recorda també com a decisiu l’aprenentatge a la cúpula del Coliseum, el dibuix del natural:
“Sortir de casa i trobar gent amb qui parlar, amb qui aprendre, amb qui compartir, va ser molt important per a mi”.
Des dels vint anys que participa en exposicions col·lectives, com per exemple algunes clàssiques aquells anys a Barcelona, a la Institució Cultural del CIC. Especialment rellevant és la del maig del 1954, en què comparteix les parets amb quaranta-dues artistes més. Una exposició només de dones, tota una fita que no sembla ser gaire recordada i que mereixeria en si mateixa un homenatge commemoratiu. També el Saló de Maig de l’Ajuntament de Barcelona, en diverses edicions, va acollir obra de l’Aurora. Les Galeries Laietanes són el marc de la seva primera individual, l’any 1956. “Treballava molt, m’atrevia, m’equivocava, feia el que sentia, l’encertava, tirava endavant amb la vida sense mirar enrere”, relata. No li ha preocupat mai gaire el reconeixement públic, no ha treballat per aconseguir-lo. Ha treballat sempre, poques exposicions i molts encàrrecs, sense haver de demanar feina però també sense demanar permís per fer el que creia que havia de fer.
“Has sigut una dona inde-pendent, Aurora?” “Sí!”
És important l’exposició del 1974 a la Sala Gaudí. Maria Aurèlia Campmany en parlava així: “Aurora Altisent ha descobert, amb ulls astuts, amb ulls de dibuixant creador de signes, aquests espais que existeixen al fons de les illes de pedra, rere els rostres de les cases, gairebé invisibles per tothom, invisibles pel vianant i pel turista”. Recorda especialment els anys dedicats a les botigues, els espais i els salons de Barcelona. Agafava tots els estris de dibuixar, un seient i una tauleta i podia estar-se dies al davant, prenent mides i notes, sense capficar-se amb tècniques de perspectiva, -trobava el punt de fuga sense proposar-s’ho-: la Pedrera, el Palau de la Música, la pols de la Fàbrica Asland, les places, els carrers, les botigues, els monuments i els edificis. Mai va fer ni una sola fotografia, tot ho retenia amb la mirada present. Dos mesos sencers al Palau de la Música, ideal per escoltar els assajos i capbussar-se en músiques fascinants. A les botigues, el desordre ja li anava bé, l’objecte allà on és, la casualitat de ser allà i no en un altre lloc, el gat que travessa d’imprevist, idees que sempre l’han captivada.
Dibuix de La Pedrera de Gaudí dedicat als bellaterrencs Angi i Francesc del Restaurant La Taula de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
L’Aurora també ha sigut mestra. El dia que la visito tinc la sort que també hi és la Mercedes, que va ser alumna seva. “Em va ensenyar a dibuixar, però sobretot em va ensenyar moltes coses sobre la vida i sobre la humilitat. És generosa i simpàtica, sempre té la porta oberta per a tothom”, destaca. I l’Aurora afegeix: “Mai m’he valorat gaire. Soc així. Ja m’està bé”.
BELLATERRA.CAT 