LLUÍS TORRES| Si us trobeu al barri de la Sagrada Família de Barcelona us recomanem us apropeu al restaurant casolà, portuguès-català, El Rei del Bacallà. Des de fa 7 anys, en Felipe Alves és el portuguès professional Maître Director, -amb 35 anys d’experiència en el sector del món de restauració-, que es cuida que la clientela estigui atesa i satisfeta.
Felipe Alves, el Maître Director del Restaurant El Rei del Bacallà del barri de Sagrada Família de Barcelona
Ha estat la nostra primera visita, però tornarem aviat i ho recomanem als nostres amics i públic en general. No és fàcil trobar a Barcelona restaurants casolans amb una cuina honesta de qualitat i bons preus. El Maître Director Felip aporta i supervisa durant tot el servei, que la clientela estigui satisfeta i ben atesa.
Taula rodona per grup de familia
Molt bon Menú Migdia a 19€, oferint vins Alentejo i Vinho Verde de Portugal. Les seves variades especialitats de bacallà són molt molt completes i espectaculars.
El Rei del Bacallà és perfecte per organitzar grups de família i empresa. Al primer pis tenen un gran saló privat. Que bé que al que a l’estimat barri de la Sagrada Família tinguem bons restaurants fora del turisme massificat. Les taules estàn ben separades. Impecables estovalles de roba blanca, amb una brillant cristalleria i coberts com acabats d’estrenar. És tot un detall la flor fresca a taula, que pocs locals ho practiquen.
Mostra d’un Menú de Migdia del Restaurant El Rei del Bacallà de Barcelona
EL REI DEL BACALLÀ, Restaurant Calle Sicilia, 394 (08025 Barcelona)
Horari: De 12.00 a 16.30h i de 19.30 a 23.30h (Tancat dilluns)
LLUÍS TORRES|Hem rebut la notificació que La Fundació Reeixida cedirà el dia 26 de novembre de 2024, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, Sant Cugat del Vallès-, la fotografia històrica feta a Santiago de Cuba el dia 10 d’octubre de 1907, amb el “Catalunya Grop Nacionalista Radical”
Immortalitzats els membres de la 1a entitat catalana, que incloïa taxativament com a objectiu, la lluita per la independència de Catalunya
La Fundació Reeixida que té com a missió anar a les arrels la causa nacional, fer-ne memòria i rescatar-ne els protagonistes, farà lliurament a l’Arxiu Nacional de Catalunya, el proper dimarts 26 de novembre 2024 de la foto que immortalitza la creació del “Catalunya. Grop Nacionalista Radical”, de Santiago de Cuba.
La Fundació Reeixida que té com a missió anar a les arrels la causa nacional, fer-ne memòria i rescatar-ne els protagonistes, farà lliurament a l’Arxiu Nacional de Catalunya, el proper dimarts 26 de novembre, de la foto que immortalitza la creació del “Catalunya. Grop Nacionalista Radical”, de Santiago de Cuba.
El Grop, esdevenia la primera entitat catalana que incloïa taxativament com a objectiu la lluita per la independència, declarant a l’article primer dels seus estatuts «trabajar con ahínco para obtener la absoluta Independencia de Catalunya».
El dia 10 d’octubre de 1907 el seu president, Salvador Carbonell, acompanyat dels seus integrants, –entre els quals podem destacar el vicepresident, Joan Oristrell, i el secretari Trinitat Comas– procedia a la hissada de la senyera –instant que recull la fotografia–que donà pas a la resta d’actes que celebraven la inauguració oficial de l’estatge d’aquesta entitat, creada legalment el 15 de setembre del mateix any.
Seguint la línea de protegir, difondre i preservar tot el material editat per l’independentisme des del principi fins als nostres dies, la fundació ha cregut que l’Arxiu Nacional era el lloc idoni per a aquesta històrica fotografia. La importància d’aquell moment històric és tenir la imatge d’aquell moment 0 de l’independentisme català.
La històrica fotografia la va introduir a Catalunya el secretari del Grop, amagant-la darrera d’un quadre durant dècades a Barcelona
Trinitat Comas Corbera fou el berguedà que contactà amb els separatistes de Santiago de Cuba, redactant ell amb el consens dels altres integrats els estatuts del Grop. També fou ell qui obtingué la fotografia de la inauguració de l’entitat, i qui la retornà a Catalunya, amagant-la darrera d’un quadre fins als nostres dies.
Nascut a Berga l’1 d’abril de l’any 1888. Fill de Joan Comas Gruart, i de Dolors Corbera Ribas, vinculat des de jove a moviments catalanistes (Jove Catalunya, Unió Catalanista…)
L’any 1905 es publicà una llista dels que havien contribuït a sufragar la multa de 125 pessetes imposada al la publicació catalanista La Tralla. Ell hi consta ja, Trinitat Comas, tenia aleshores 17 anys.
Aquest mateix any 1905, encara menor d’edat, marxà a Cuba (on ja hi tenia un oncle patern casat amb una cubana nativa), allà entrà en contacte amb Salvador Carbonell I amb Joan Oristrell (berguedà com ell), que havia hagut d’exiliar-se arran de l’aplicació de la Llei de Jurisdiccions, amb caràcter retroactiu.
El mes de març de l’any 1913 tornà a Catalunya. Abans de marxar de Cuba demanà, i se li concedí, la nacionalitat cubana.
A finals de l’any 1916 Comas entrà a formar part de la Junta Permanent de la Unió Catalanista.
L’any 1920 es casà amb Mercè Bacardit Minoves, nascuda també a Berga. El matrimoni anà a viure al carrer Sant Pau, núm. 74 3r 3a de Barcelona. Des d’aquest domicili gestionà afers del Grop, com a representant d’aquesta entitat, promovent tota mena d’actes.
Durant la Guerra dels 3 anys (1936-1939), a la porta de casa seva hi hagué penjada i ben visible la bandera cubana amb l’advertència que calia respectar aquella casa perquè hi habitava un ciutadà cubà.
Trinitat Comas morí a Barcelona el 22 de gener de l’any 1972.
És un honor per La Fundació Reeixida fer que la fotografia de l’hora 0 de l’independentisme, entri i es conservi a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Els interessats estàn convidats a la conferència que es farà dimarts de la setmana que ve, després de la cessió de la històrica fotografia, per part de l’historiador Fermí Rubiralta, sobre l’aportació de la diàspora en la història de l’independentisme.
Per assistir a l’acte, hauríeu d’escriure a: anc.cultura@gencat.cat
Lloc: Arxiu Nacional de Catalunya
Jaume I,33-51 / Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)
Data: Dimarts 26/11/24
A les 16:30h es fa la donació de la fotografia esmentada
I a les 17h l’historiador Fermí Rubiralta, fa la conferència L’aportació de la diàspora en la història de l’independentisme català: el ‘Grop’ de Santiago de Cuba (1907-1959)”.
Tots els interessats a assistir a l’acte, han d’escriure a: anc.cultura@gencat.cat
El suro català és àmpliament acceptat per a la fabricació de taps naturals i cada cop són més els cellers que valoren els productes de proximitat 📷 ICSuro
LLUÍS TORRES|Segons publica L’Institut Català del Suro, des de la seva creació l’any 1991, ha estat un instrument dinamitzador de la indústria surera amb l’objectiu de desenvolupar i promocionar un sector molt arrelat a les comarques gironines, basant-se en el foment de la qualitat i el control, la formació i la innovació, i que l’han consolidat al llarg dels mercats vitivinícoles nacionals i internacionals més importants.El sector surer mundial es troba en un moment àlgid, afavorit per les noves tendències globals com la bioeconomia, l’economia circular, la substitució de plàstics, el desenvolupament econòmic basat en la natura, entre d’altres.
A Catalunya, la indústria surera té un paper destacat a nivell internacional. Els boscos d’alzina surera ocupen unes 124.000 hectàrees a Catalunya, entre masses pures i mixtes. Es troben principalment al nord de Catalunya, al massís de l’Albera, les Gavarres, les Guilleries, el Montseny i el Montnegre-Corredor mentre que la indústria es concentra principalment al Gironès i al Baix Empordà. Pel que fa a la producció, a casa nostra es fabriquen anualment uns 2.000 milions de taps de suro que van a parar a tots els racons del món. Al voltant del 50% de la producció de taps de suro (per a vins tranquils i per a vins escumosos) es destina a l’exportació, principalment a França, Itàlia, Estats Units i Alemanya.
Llum fet amb taps de suro d’ampolles de cava 📷 Blipvert
L’Institut Català del Suro engega una prova pilot a Palafrugell i a Cassà de la Selva per valorar quina seria la via més efectiva per recollir aquest residu, que es podria fer servir com a paviment en parcs infantils i substituir els de cautxú
Tot i que la majoria de gent els llença com si fossin rebuig, el cert és que els taps de suro s’haurien de reciclar. Un cop aclarit això, sorgeix la pregunta habitual: on van els taps de suro? Doncs al contenidor marró, el dels residus orgànics.
Des de l’Institut Català del Suro
–ICSuro– expliquen que no es poden tenir dades dels quilos que es recullen cada any a Catalunya perquè el suro –ara per ara– no es recicla per separat. Tot i això, els consta que el seu reciclatge és mínim i volen revertir la situació.
Cork Center Laboratory, un laboratori referent en l’àmbit internacional
Pla pilot a Palafrugell i a Cassà de la Selva
El fet de no disposar de dades sobre el reciclatge del suro és una de les raons que ha impulsat l’ICSuro a engegar un pla pilot de recollida de taps en aquests dos municipis gironins.
S’han posat una cinquantena de punts de recollida en supermercats, comerços i hotels per poder determinar quins són els millors llocs per concentrar la recollida de taps de suro. Maria Verdum és la coordinadora del projecte:
“Actualment el suro no es gestiona i estem posant un residu al nostre sistema que podria tenir una sortida. Aquest pla pilot ens donarà xifres de què podem recollir realment i on ho podem recollir.”
Els punts de recollida es mantindran fixos durant tot un any per comprovar a quins hi va més gent. Un cop tinguin aquesta informació, miraran quina pot ser la manera més efectiva perquè els ciutadans reciclem aquests taps.
Un precedent en la recollida de suro
Que el reciclatge dels taps de suro és residual ho confirmen des d’una empresa dedicada a la recollida selectiva de residus urbans. Es diuen Blipvert, són de Granollers, i des del 2007 tenen repartides al voltant de 500 minideixalleries per tot Catalunya.
Segons dades d’aquesta empresa, les dues minideixalleries que tenen a Cassà de la Selva –territori surer–, han recollit fins a aquest mes d’octubre més de mil quilos de residus, dels quals només 2 quilos i mig van ser taps de suro.
Les minideixalleries són contenidors que els ajuntaments lloguen per col·locar-los en carrers cèntrics. Tenen diverses bústies per poder llençar objectes petits, com ara piles, bombetes, mòbils, cables i en alguns casos també taps de suro, com explica un responsable d’aquesta empresa:
“La recollida de taps de suro és mínima. De fet, hem eliminat les bústies dedicades a aquest residu perquè no es feien servir.”
Expliquen que ara mateix, només les minideixalleries de Figueres, Cassà de la Selva, Sant Celoni i Mollet mantenen la bústia dedicada a recollir aquest tipus de taps.
Què es pot fer reciclant suro?
Des de l’Institut Català del Suro defensen que aquest material natural pot tenir diverses aplicacions urbanístiques. A Alemanya, per exemple, ja fa anys que el reutilitzen com a aïllant a la construcció. I aquí, l’Institut fa aquesta proposta: als parcs infantils es podrien substituir els paviments de cautxú per d’altres fets de suro.
Expliquen que alguns paviments de cautxú es deterioren quan els toca el sol i per l’abrasió a què estan exposats: “S’ha vist i han sortit directives europees que diuen que aquests tipus de paviments poden ser perjudicials.” En canvi, asseguren que el suro és un material hipoal·lergogen, sense cap contraindicació.
De fet, els responsables de l’ICSuro afegeixen que “encara s’ha d’estudiar més, però s’està veient que el suro és un bon bioabsorbent, això vol dir que pot absorbir materials nocius, com ara hidrocarburs, pesticides i metalls pesants”.
El pla pilot que ha engegat l’Institut Català del Suro a Palafrugell i a Cassà de la Selva és pioner a Catalunya i a l’Estat i es finança amb fons europeus.
LLUÍS TORRES|Ahir vàrem assistir, coincidint amb un grup de subscriptors del diari ARA, al “Maragall a Casa“, a la Casa Museu-Arxiu Joan Maragall de Sant Gervasi de Barcelona, un espectacle en petit format que creà ara fa 14 anys, en Josep Maria Jaumà. La visita és a la residència on va viure el poeta Joan Maragall i la seva família, model de vivenda burgesa a cavall dels segles XIX i XX. En el seu interior es conserva el mobiliari i estances originals: saló, menjador, dormitoris… Es poden gaudir d’obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir… Actualment és la seu de l’Arxiu Maragall, que reuneix un important fons documental sobre la figura i l’obra del poeta.
Josep Maria Jaumà (Reus, 1938), Doctor en filologia anglesa i traductor, és l’autor de Maragall a Casa,
Maragall a casa és un espectacle de petit format, creat per Josep M. Jaumà a partir dels articles, els poemes i la correspondència de Joan Maragall, i que es representa des de l’any 2011 al menjador de la seva casa de Sant Gervasi, on l’actor Jep Barceló ens explica les vivències, els somnis i l’ideari del poeta.
Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) va suposar un canvi de rumb en la literatura, el pensament i, en general, la cultura catalana del seu temps. El text, confegit en ocasió del centenari de la seva mort, permet comprovar la vigència del seu paper com a intel·lectual, atès que tant la figura de Maragall com la seva obra continuen essent un referent literari, moral i cívic indispensable.
JOSEP M. JAUMA (Reus, 1938) és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha estat durant més de trenta anys professor de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona, i uns quants més a diversos instituts de secundària. A ell li devem la traducció al català d’alguns dels grans poetes moderns en llengua anglesa, com W.B. Yeats o T.S. Eliot.
Casa Museu-Arxiu Joan Maragall
Lloc: Arxiu Joan Maragall, c/Alfons XII, 79 de Barcelona (Plaça Molina).
Preu general: 15 €. Grup de 10 persones: 12 €. Estudiants: 10 €.
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
Venda d’entrades: a partir d’1h abans de l’espectacle. Es recomana la compra o reserva anticipada.
Cal ser puntual perquè un cop començat l’espectacle ja no és possible entrar.
Galeria de la Model de Barcelona l’any 1946 i 2024 amb Puig Antich Cas Obert
Carina Filella|De la mateixa manera que hi ha històries personals que transcendeixen la persona i que hi ha espais que tenen tanta càrrega emocional que s’escapen de les meres estructures que formen la seva arquitectura, també hi ha espectacles que van més enllà del plaer de contemplar-ne l’escenografia o la interpretació. Totes tres afirmacions –obvietats, si volen– es troben en l’espectacle teatral Salvador Puig Antich. Cas obert, una adaptació escènica del llibre homònim del periodista Jordi Panyella. Es va estrenar dilluns a la presó Model, en el mateix lloc on, fa cinquanta anys, van executar el jove llibertari. Amb direcció de Jordi Pérez Solé i amb text de Mercè Sarrias, ha estat possible gràcies a un procés de micromecenatge.
MARC PUJOL, BARBARA ROIG I CARME SANSA 📷 BELLATERRA.CAT
Els promotors se n’han cuidat bé, de reservar les funcions dels matins per als públic jove, dels instituts. Unes generacions que necessiten aquests rescats de memòria per fer aflorar un esperit crític que els podria quedar en letargia. L’obra s’ha bastit amb tres objectius: deixar al descobert les irregularitats del judici que el va condemnar, recuperar “la memòria d’un temps, a les acaballes del franquisme, en què s’entreveia l’esperança d’un canvi social i democràtic”, i reviure les últimes setmanes, des que va ser capturat fins a la seva execució. El llibre de Jordi Panyella ha estat número 1 en vendes de no-ficció i el muntatge que fins al dia 15 s’escenifica a la Model té penjat el cartell de tot ple. Aquests dos èxits són motiu suficient per demanar que es pugui prorrogar la seva representació en el mateix espai. L’Ajuntament de Barcelona faria bé de fer-ho possible.
📷 Jesucrist (Ewan McGregor) reien en una escena del film Últims dies al desert
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL|En el món creatiu sempre he sentit apreci pels insensats, pels autors que comencen una obra tot i saber que el fracàs és segur. I què hi ha més certament impossible que una novel·la, o una pel·lícula, sobre Jesucrist? La meva explicació és que allò que va fer tan gran a Jesucrist va ser la narrativa. És el protagonista del best-seller més poderós de tots els temps. Els Evangelis són l’obra (hi torno: narrativament parlant), que més s’apropa a la perfecció, amb tres actes dramàticament insuperables. I quan una cosa és perfecta ja no cal dir res més. En conseqüència, qualsevol nova versió està condemnada al fracàs. S’ha de tenir pebrots, doncs, per posar-s’hi.
Per això m’agrada tant “Últims dies al desert”, una peli del 2015 amb Jesús de prota. Com era previsible, va passar sense pena ni glòria. Jo la recomano: pel coratge de l’autor, i perquè té molts valors afegits: encara que només fos pel colossal lirisme del paisatge desèrtic ja valdria la pena veure-la. I els actors són fabulosos: uns secundaris de luxe, i un Ewan McGregor fent dos papers: com que no en tenia prou interpretant a tot un Jesucrist… també fa de dimoni!
Però el tall que us adjunto parla d’un altre tema: de les relacions entre l’autor i la seva obra. I abans de continuar llegint un recomano que mireu el tall.
I ara la pregunta: de debò és una peli sobre el Crist? O, potser, el relat bíblic només és una excusa per parlar sobre les relacions pare fill?
A la peli hi ha sis personatges, tres dels quals tenen problemes amb el pare. Jesús es troba al desert, justament, perquè no sap ben bé què vol el seu pare d’ell. Després està el dimoni que, molt adequadament, adopta la mateixa forma que Jesús. I tal com descriu “al pare”, les relacions entre deu i el dimoni són, en essència, paterno-filials. I, per últim, vagant pel desert, Jesús topa amb una família de cabrers composta per pare-mare-fill, on el fill està sotmès a l’autoritat de ferro del pare.
Tots tres fills, doncs, són versions d’un mateix conflicte: les relacions amb un pare omnímode. El tall que us deixo és deliciós: Jesús li pregunta al dimoni com és el Pare. (A diferència d’ell, Llucifer sí que l’ha vist). El descriu com un egòlatra. Defineix la seva presència com “algo que te absorve y te destroza”. Però hi ha alguna cosa més. I aquí ve la gràcia (i el que em va cridar l’atenció): la descripció que el dimoni fa de déu és, ni més ni menys, la d’un autor. És un egòlatra, sí, però per sobre de tot un creador. Encara més precís: Déu entès com un escriptor: “necesita narrarlo todo de nuevo, una y otra vez”. La Creació entesa com un esborrall infinit.
La seqüència em va intrigar prou com per preguntar-me: qui hauria necessitat escriure un relat així? La història d’un fill sotmès al poder d’un pare tan poderós com asfixiant, un pare tan creatiu com inabastable per al fill.
I ara mireu els títols de crèdit: el director i el guionista són la mateixa persona. És molt possible que un nom tan popular com Rodrigo García no us digui res. No us he adjuntat el doblatge llatí perquè sí.
El seu pare es deia Gabriel García Márquez.
Ahir vaig afirmar que els Evangelis són la història més gran mai narrada, i flipo amb la quantitat de gent que s’hi interessa, m’ho qüestiona o fins i tot m’ho retreu.
Abans de res voldria dir que aquesta postura no té res a veure amb cap creença religiosa. En absolut. De fet, no conec a ningú més descregut que jo. Una vegada ho vaig intentar. Vull dir creure en déu, el més enllà i tot això… Almenys tindria alguna cosa a fer, a part de guanyar-me la vida. (I no és conya, parlo seriosament). Doncs no hi va haver manera. Més o menys va ser com si intentés fer-me soci del Real Madrid: m’ho impedia el cap i el cor, i van ser unes resistències invencibles.
Però és que tot això no té res a veure amb el tema. El que jo afirmo és que els Evangelis són la NARRACIÓ més perfecta, suprema i majestuosa mai creada, i aquesta és una apreciació purament tècnica i sentimental, no de fe.
Mireu, és molt senzill d’explicar: tot relat està compost per 3 actes narratius. En conseqüència, perquè un relat sigui superior, ha de tenir els 3 actes més ben pensats i, a més, que funcionin en la seva articulació interna. I ara mirem els 3 actes evangèlics.
ACTE PRIMER: “Déu envia el seu fill al món”. Brutal. Grandiloqüent. Penseu que aquest és el gran invent del món semita: fins aquell moment eren els homes, els que anaven a buscar els déus via xamànica. Déu, en un acte de suprema compassió, envia algú (el seu propi fill!) a la Terra. El plantejament és tan bo, i suprem, que esborrona.
I ara compareu aquest 1er Acte amb el de qualsevol altre clàssic: un hidalgo es torna boig / un senyor que es diu Ulisses torna de la guerra / un senyor que es diu Gregor desperta convertit en un escarabat / Etc. De debò no veiem la diferència de substància?
ACTE SEGON: “El fill de Déu, enviat per ajudar als humans, topa amb un conflicte creixent”… Amb qui? Doncs ni més ni menys que amb els mateixos humans! És boníssim. I encara més sardònic: el principal enemic del representant de déu són… les institucions religioses! I per què? (I això ja rebla el clau:) Doncs perquè el fill de déu exhorta els homes… a estimar-se! Fins i tot a estimar els seus enemics!
Com a nucli argumental és, simplement, prodigiós. Un Segon Acte que, a sobre, acaba amb un clímax narratiu insuperable: la crucifixió. Els homes maten cruelment al mateix fill de déu, i el maten… perquè els estima!!! Costa imaginar un Segon Acte més immortal. I encara ens queda el Tercer.
ACTE TERCER: “Tot i l’assassinat, Jesús ressuscita: l’ ESPERANÇA és real”. Triomfa el Bé, un Bé infinit. FI
Us estranya que la Bíblia sigui el best-seller més gran de tots els temps?
Com a relat és una meravella. Ara, no puc acabar sense afegir un matís obligat: és un PLAGI.
En efecte, així és. No hi ha ni un sol ítem d’aquesta història, ni un, que no provingui de tradicions culturals i religioses anteriors. Els dotze seguidors, que sigui fill d’una verge, els miracles, que l’assassinin i ressusciti, etc, etc, etc… Tot. Els jueus estaven a una cruïlla de camins històrica, on s’entrecreuaven influències dels 4 punts cardinals. El que coneixem com a Evangelis no és res més que una hàbil, habilíssima, compilació, i depuració, dels elements narratius més diversos. Però al capdavall, almenys pels que no som creients, què ens importa? El fet és que podem gaudir del relat més suprem mai elaborat. I, a sobre, com que no creiem en res, no ens afecta la qüestió religiosa. En altres paraules: treure la transcendència dels Evangelis, de Jesús, no anul·la allò que és: la figura narrativa central de la cultura d’Occident; això sí, amb un afegit a peu de pàgina: és mentida. O ficció. Com ho preferiu.
La millor manera d’il·lustrar que en les coses autènticament importants la reverència és sobrera, potser sigui amb una seqüència de la mateixa peli d’ahir: crec que és l’única escena mai representada on Jesús es riu. I de què? D’un pet.
En els darrers deu anys, més de 4.000 experts en urbanisme i arquitectura han visitat Malmö per prendre’n nota. Esperem que entre ells algun bellaterrenc se n’hagi portat alguna per importar un dia el model que sí gaudeix Malmö des de fa un munt d’anys.
Imatge de Malmö amb bicicletes que es repeteix per toda la ciuta
LLUÍS TORRES|Malmö és la tercera ciutat més gran de Suècia, número 7 al rànquing internacional de “Ciutats del Món per a la Bici”, és una ciutat per veure i gaudir, amb un estil de vida relaxat que es mesura a ritme de pedalades. A la primavera del 2013 el seu nom va saltar a la fama entre legions d’eurofans en convertir-se a la seu del Festival d’Eurovisió. Però la seva popularitat arriba més lluny i no hi ha ciclista urbà que en un moment o altre de la conversa, no acabi citant aquesta ciutat sueca de prop de 300.000 habitants, que fa unió amb Dinamarca i la resta d’Europa, a través del pont Orensund , que connecta Malmö i Copenhaguen amb trens directes cada 20 minuts.
Per posar la cirereta a aquest pastís, l’ajuntament de Malmö va inaugurar el nou pàrquing per a bicis a l’estació central de trens i autobusos. Amb capacitat per a més de 1.500 bicicletes, disposa de mil i un detalls: bombes d’aire, botiga de bicicletes, taquilla, nombroses pantalles que informen de l’arribada i la sortida de trens, lavabos, una acollidora sala d’espera per si toca esperar el tren , cafeteria, fins i tot dutxes per als ciclistes més esportius.
Des del pàrquing s’accedeix directament a les andanes de trens i autobusos, és totalment gratuït i disposa d´accés les 24 hores del dia, els 365 dies de l´any. Disposa també d’una zona d’aparcament vigilat de pagament per a gairebé 700 bicicletes, ideal per a tots aquells que vulguin deixar a les bicis objectes susceptibles de sostreure, i tot això en un disseny tan funcional i alegre, que alegra la vista.
En els darrers deu anys, més de 4.000 experts en urbanisme i arquitectura han visitat Malmö per prendre’n nota. Esperem que entre ells algun espanyol se n’hagi portat alguna per importar el model.
Apartament de Malmö propers al mar amb bicicletes aparcades
Segons la crònica de Marta Alsina i Conesa publicada a El Punt Avui, hi ha ciutats a Europa on resulta un plaer desplaçar-se amb bicicleta, sense perill de ser increpat per cap vianant ni de ser multat per cap fotesa, on pots aparcar-la per anar a treballar i en tornar trobar-la al mateix lloc i sencera. Són ciutats amb aquesta cultura de mobilitat molt arrelada, on estan avesats a l’ús de la bicicleta i, a més, disposen de quilòmetres de carril bici, d’espais compartits amb els vianants que són plenament respectats per uns i altres.
I no parlo només d’Amsterdam o Copenhaguen, els grans referents de ciutats amb mobilitat sostenible, sinó també de ciutats més semblants a la nostra, com Ferrara, a Itàlia, on sense tanta disciplina com al nord d’Europa, es pot circular amb bicicleta pels seus carrers empedrats compartint l’espai amb els vianants amb absoluta tranquil·litat. M’agradaria que Girona pogués seguir algun d’aquests models, amb més espais compartits amb els vianants, amb més carril bici i, és clar, amb menys cotxes i més respecte pels ciclistes i vianants, sense confrontació entre ells i, òbviament, amb estricte control dels vehicles de mobilitat personal –patinets elèctrics i altres invents similars–.
Aparcament de bicicletes municipals proper a les cases més antigues de Malmö
Estaria bé disposar de més aparcaments per a bicicletes i més segurs, de més itineraris coherents i amb continuïtat per recórrer tota la ciutat, i de campanyes de conscienciació per assolir la realitat d’una ciutat més amable a l’estil de les que esmentava. No sé si la idea de multar ciclistes després d’una campanya prèvia d’advertiments, bàsicament turistes que no tenen cap arrelament a la ciutat, que van i venen pels carrers cèntrics de Girona per sortir i connectar amb la carretera dels Àngels, és la solució correcta, tenint en compte que no s’està aconseguint posar fre als descontrolats dels patinets supersònics que s’escolen per on els dona la gana i sembla que els és absolutament indiferent l’amenaça de la sanció.
Els poders públics i nosaltres mateixos hauríem de ser capaços de fomentar l’ús de la bicicleta amb altres accions, facilitant espais adients, adquirint consciència dels seus beneficis, fent-la servir més per desplaçar-nos, i combatre l’empoderament d’aquells qui, a l’altre extrem, odien els ciclistes i sense cap mena de contenció els insulten a viva veu.
LLUÍS TORRES| Compartim la crònica de teatre del periodista Jordi Bordes, que va assistir a l’estrena de l’obra de teatre Puig Antich, Cas Obert, celebrat a la presó Model de Barcelona. Salvador Puig i Antich, àlies el Metge, (Barcelona, 30 de maig del 1948 – 2 de març del 1974) fou un anarquista i antifeixista català, lluitador en pro de l’alliberament de la classe obrera, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat al garrot vil pel règim franquista després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat a mort com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.
Marc Pujol interpretant Puig Antich tancat a la Model, en una galeria veïna 📷 ORIOL DURAN.
JORDI BORDES|Quan, aquest vespre, el públic de l’estrena ha entrat a La Model, la porta s’ha tancat com qui aplaca el dia a dia amb el silenci. És cert que avui, al pati, la canalla juga apropiant-se una zona que ahir era de por i incertesa. És cert que, ara, abans d’entrar al panòptic els cancells no tanquen a les espatlles abans que s’obri la reixa del front (com funciona protocol·làriament als centres penitenciaris). Tot i aquesta advertència de ser en un lloc de memòria i sense cap judici i sentència que condemni o amenaci, la contundència de les parets, de les sales de vistes, dels forrellats a les portes de cada cel·la de la galeria segueixen imposant. El muntatge Puig Antich, cas obert, amb text de Mercè Sàrrias parteix de fets reals (resseguint el llibre homònim de Jordi Panyella). L’escena, ara, es desplega amb una ficció angulosa, èpica, animosa per moments, implacable com el propi edifici i que fa aixecar la ràbia final per la impotència davant d’una injustícia. Sota la direcció de Jordi Pérez Solé, l’acció té la poètica justa per passar per l’execució esgarrapant l’ànima del públic, però encoratjant-lo alhora. Bàrbara Roig, Marc Pujol i Carme Sansa protagonitzen aquesta peça que, amb poc més duna hora contextualitza la situació política dels anys 70, ensenya la determinació dels advocats en reobrir el cas i eleva la veu de Puig Antich, incrèdul per com es torça la condemna.
En l’epíleg, un cop denunciat que el judici no es va reobrir al 2005 perquè el jutjat del Suprem que l’havia d’avalar es va negar a reconèixer les irregularitats clamoroses (amb un grup majoritari de fills del franquisme) , s’afirma que el govern estatal fa 15 dies ha declarat Puig Antich com a víctima del franquisme. Han passat 50 anys de l’execució a la sala de la paqueteria (es va improvisar perquè tothom esperava un indult) i la reobertura judicial del cas segueix pendent. Les germanes, que no van voler-se acomiadar d’en Salvador, aquell 3 de març del 1974 no abandonen la seva reclamació. El públic que ja ha reservat totes les entrades fins diumenge (en sessions dobles) demostren que no estan soles. Només el poble salva el poble. És la reclamació que dignifica les persones que lluiten per ajudar els altres, desinteressadament. Sigui netejant baixos als poblats de València o sumant-se a causes justes. L’eslògan, que aixeca suspicàcies per si amaga al darrere estratègia populista de l’extrema dreta en l’atac al president socialista a Paiporta ahir, continua sent una veritat inalterable, latent. Quan el públic surt emocionat del muntatge, fa un breu recés a la paqueteria, on una foto i uns ciris vetllen per una causa. El poble continua decidit a la lluita política.
La setmana vinent, estudiants d’instituts assistiran al muntatge que inclou opinions controvertides sobre un enamoradís idealista, que defensava la lluita armada perquè el proletariat recuperés allò que el capitalisme prenia. Puig Antich, cas obert desperta l’esperit crític per a unes generacions que desconeixen què vol dir estar disposats a córrer davant dels grisos. Se’ls hi donen arguments perquè, la determinació insistent es prolongui en la joventut. Que la necessitat de reobrir portes tancades o casos judicials, per a causes que només miren de ressituar la memòria de les persones que ja no poden defensar-se, sigui un clam unànime: “Sempre podem fer més del que creiem”, esperona en Salvador.
Font: El Punt Avui
NOTA: El garrote vil es va emprar a Espanya i va estar vigent legalment des de 1820 fins a l’abolició de la pena de mort, aprovada per la Constitució de 1978, encara que les últimes execucions amb aquesta màquina van ser les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez el 24 de març finals del franquisme. va usar als territoris espanyols d’ultramar Cuba, Puerto Rico i Filipines.
NOTA: El garrot vil que van assesinar a Puig Antich l’any 1974, el va comprar, per exposar-lo a la seva casa museu, en Camilo José Cela. Ara està depositat al Tribunal Suprem de Madrid.
“És a dir, totes les objeccions als nous noms de carrers més aviat sonen a excusa de qui no vol canvis perquè admira les persones homenatjades o, si més no, detesta encara més les alternatives“.
Jaime Rubio Hancock 📷 CEDIDA
PER QUÈ CAL CANVIAR ELS NOMS DELS CARRERS DEDICATS A FRANQUISTES?
Hi ha un debat que segueix latent: el dels carrers amb noms franquistes. Cada cert temps hi ha polèmica amb aquests símbols. A Madrid, va ser el 2017 quan l’ajuntament va aprovar canviar els noms de 52 d’aquests carrers, canvi que es va paralitzar per diversos recursos judicials. Així, el carrer Batalla de Belchite -que van guanyar els republicans, però a costa de mobilitzar massa efectius-, passarà a dir-se Juana Doña, escriptora i dirigent sindicalista. Herois de l’Alcàsser serà Simone Weil, filòsofa francesa que va formar part de la Columna Durruti a la guerra. General Kirkpatrick es dirà Carlota O´Neill, escriptora i periodista feminista, mantenint el cognom irlandès de l’anterior.
No totes les alternatives es refereixen a la guerra: el carrer Caiguts de la Divisió Blava passarà a anomenar-se carrer Memorial 11 de març del 2014, en memòria de les víctimes de l’atemptat d’Atocha, on van morir 192 persones. I la travessia del General Franco tindrà el nom de l’escriptor del segle XVIII Diego Torres Villaroel.
Potser ens sembli difícil entendre per què algú preferiria posar un carrer a un general que un escriptora i, per descomptat, li agradaria molt més viure a Juana Doña que a la Batalla de Belchite. Però això no treu que molta gent s’oposi a aquesta mesura, usant arguments com els següents:
(1) És una despesa innecessària i hi ha altres prioritats. És cert que canviar el nom de cinc desenes de carrers comporta una despesa, començant pel canvi de les plaques. Però això passa amb tot. O gairebé tot. Per què pintar un banc quan hi ha un esvoranc perillós? Per què reparar un esvoranc quan hi ha gent dormint al carrer? Tot i això, no se sol criticar que es pinti un banc al·legant que hi ha despeses més importants. Per no esmentar que hi ha despeses encara menys importants, com la cavalcada de Reis, que no solen ser tan polèmiques. L’assumpte dels carrers es critica per la càrrega política. A més, sense ser una mica de vida o mort, sí que té la seva importància, perquè diu molt de la comunitat que volem ser i de com volem que es vegi.
(2) La Guerra Civil i la dictadura també són part de la nostra història. Això és cert, però ningú no està esborrant aquests noms dels llibres d’història. Dedicar a algú el nom en un carrer és una mostra de respecte i admiració. Posar un carrer a Cervantes és un reconeixement al que va fer per la nostra cultura. Si la posem a Franco, estem expressant el nostre reconeixement cap a un dictador.
Encara que aspirem a aquest cosmopolitisme, també es pot negar que la nostra societat comparteix una història. No podem oblidar el que és dolent. Al contrari, ho hem de tenir molt present. Però això no vol dir que hàgim d’homenatjar-ho. Si no dediquem un carrer als assassins de les nenes d’Alcàsser, malgrat l’impacte mediàtic que van tenir aquests crims, per què li dedicarem a un militar colpista?
Per descomptat, hi ha casos més dubtosos. Per exemple, els carrers dedicats a reis. Mantenim els carrers amb el nom de Felip V, que va arribar al tron després d’una guerra civil de tretze anys per decidir la successió de Carles II? A més, cap rei o aristòcrata es podia anomenar demòcrata ni defensava els valors que considerem importants avui dia. ¿Caldria canviar aquests noms?
La diferència és que la dictadura de Franco està recent i encara hi ha gent que la va patir. No té sentit, per tant, que aquesta gent trobi mostres d’admiració contínues als carrers de la seva ciutat. Sens dubte, hi va haver molts espanyols partidaris de la dictadura que no estan molestos per aquests noms, però això seria com defensar una plaça del Ku Klux Klan a Nashville perquè el KKK és de Tennesssee, i allà encara hi ha gent a favor d’aquest grup. Per descomptat, això no treu que hi pugui haver dubtes amb noms concrets. Com la Batalla de Belchite: no pot ser un bon recordatori dels horrors de la guerra?
(3) Aquests canvis són un molest per a la gent que viu en aquests carrers, per als carters i per als taxistes. Gairebé qualsevol canvi suposa un destorb fins que un s’hi acostuma, i per això gairebé tots generen resistència. Una mudança suposa fer caixes i després desfer-les. Un canvi en un sistema operatiu o en un programa informàtic requereix que ens hi acostumem de nou. Un pentinat diferent suposa que ens veurem rars uns dies i que hàgim de contestar preguntes sobre això. Però aquests canvis es fan perquè compensen a mitjà i llarg termini. La mudança seria a un pis més gran, el programa informàtic funcionaria millor i amb el canvi de nom als carrers deixarem d’homenatjar militars que van donar un cop d’Estat contra una democràcia, iniciant una guerra de tres anys i una dictadura de gairebé quaranta .
(4) És el meu carrer. També hi pot haver un component sentimental. Si t’has criat al carrer Herois de l’Alcázar, és probable que tinguis afecte també al nom pels records que et porta i les vivències que has experimentat, sense que ni per un moment se t’hagi passat pel cap l’episodi històric al que es ret homenatge. A més, carrer Herois de l’Alcázar no té la mateixa càrrega que carrer Pol Pot, per exemple, per la qual cosa resulta més fàcil distanciar-se (o no tenir-ne ni idea, en cas de ser un nen). Però per què obligar-los a associar els seus amics de la infància o els primers esforços adolescents amb la Guerra Civil?
-El meu primer petó va ser al portal de casa. Només teníem quinze anys i va ser molt romàntic. Tots dos vivíem al mateix edifici del carrer Herois de l’Alcázar. No puc llegir sobre el setge a l’Alcázar de Toledo sense recordar-me aquest primer petó. Al contrari que el coronel Moscardó, que no es va rendir malgrat que van afusellar el seu fill, jo em vaig lliurar sense condicions a aquell amor adolescent.
(5) Eren altres temps. Aquesta excusa se sosté difícilment en el cas d’una dictadura recent que, encara que va ser més que tolerada a Espanya i fora, també va ser criticada i combatuda. És cert que sovint tenim carrers dedicats a gent que va viure en altres temps i tenia idees pròpies de la seva època. Per exemple, Quevedo té un carrer i una glorieta a Madrid, malgrat haver estat masclista i racista. Va escriure un poema sobre el casament entre dos negres que semblaven grajos “perquè a grajos van olorant”, entre altres gracietes.
El que ens passa amb els poemes racistes de Quevedo es pot explicar amb el concepte de la finestra d’Overton, amb què es descriu el rang d’idees que una societat troba acceptable. A l’Espanya del segle XVII era acceptable ser racista. A tothom li semblava normal. I per això moltes persones admirables, com el mateix Quevedo, expressaven aquestes idees sense causar estupor. Tots acabem tenint les nostres trobades amb la finestra d’Overton en més o menys mesura: per molt moderns i progressistes que ens creem, d’aquí a quinze o vint anys és molt probable que ens vegem obligats a reconèixer que ens equivoquem en moltes coses, per la senzilla raó que les societats canvien.
¿Això significa que Quevedo no es mereix el carrer i la glorieta? Que les hauríem de treure a tots els masclistes, racistes, classistes i delinqüents de les nostres ciutats? Hi ha, de nou, una diferència., No vull restar importància al racisme de Quevedo (ni al de ningú), però a Quevedo no ho recordem per això. Seguim llegint-lo malgrat textos com el del casament entre negres perquè la major part del que va escriure continua sent enriquidor i bell. En canvi, quan dediquem un carrer a un general franquista i no malgrat això. El que s’homenatja és la qualitat de colpista. És com si recordéssim Quevedo per ser el gran poeta del supremacisme blanc, quan evidentment no és així.
És a dir, totes les objeccions als nous noms de carrers més aviat sonen a excusa de qui no vol canvis perquè admira les persones homenatjades o, si més no, detesta encara més les alternatives.
Jaime Rubio Hancock (Barcelona 1977, encara que aparenta 1981) treballa a Verne, on escriu coses i fa cafè. Acaba de publicar Està bé enganxar un nazi? Autor del bloc La decadència de l’enginy i de les novel·les La decadència de l’enginy, El secret del meu èxit i El problema de la bala. També ha col·laborat amb GQ.com i amb Periódico Diagonal. Sempre parla de si mateix en tercera persona perquè no el confonguin amb ell mateix, però m’acabo embolicant i es delata.
Placa i monòlit de l’alcalde franquista José María Marcet als carrers de Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT
Bellaterra, 5 de novembre de 2024
LLUIS TORRES| En el Ple de la Junta Veïnal de Bellaterra d’ahir, Josep Maria Riba i Farrés, del partit polític BellaterraEndavant (BE!) es va pronunciar públicament en contra de la retirada del nomenclàtor franquista dels carrers de Bellaterra, i el tòtem de la Plaça del Pi inaugurat el 1965.
Fa 6 mesos que el Ple de Bellaterra va aprovar una moció de Gent per Bellaterra perfer realitat aquesta anormalitat al nomenclàtor de Bellaterra.
L’Ajuntament de Sabadell sí va retirar el 2017 el nom de Josep Maria Marcet, (alcalde franquista de Sabadell de 1940 a 1960 i resident a Bellaterra), del seu nomenclàtor, així com estàtues i monòlit, Riba, va suggerir ahir desviar el problema al veïnat de Bellaterra en forma de consulta, i en contra de la Llei de Memòria Democràtica aprovada l’any 2022. Tampoc el govern municipal del PSC de Cerdanyola, ni altres partits fan realitat la retirada, seguint la Llei vigent de Memòria Democràtica. Quins demòcrates!!
BELLATERRA.CAT 