Albert Adrià Acosta (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 20 d’octubre de 1969) és un cuiner, pastisser i empresari català, germà del prestigiós cuiner Ferran Adrià|Wikipèdia
La decisió ve motivada per la crisi del coronavirus, que ha reduït dràsticament el turisme a Barcelona
El Barri, el conglomerat de restaurants del cuiner Albert Adrià i els germans Iglesias tanca per la Covid-19. Segons recull EFE, el grup format pels restaurants Tickets, Hoja Santa, Pakta i Celler 1900 es dissol a causa de les restriccions aplicades per la pandèmia a Barcelona. Cap dels restaurants d’aquest grup va obrir després del confinament total decretat al març de 2020.
Restaurant Tickets|CEDIDA
Adrià, un dels artífexs de l’èxit d’elBulli, ha lamentat la desaparició del conglomerat, assenyalant que la decisió ha suposat enterrar “deu anys del somni d’una persona, que formarà part d’un bonic record” després d’haver treballat durant tot aquest temps “un ritme infernal”. Una empresa que qualifica de “tot un repte”, ja que van aconseguir armar quatre restaurants elogiats per la crítica i el públic i reconeguts amb estrelles Michelin i sols Repsol. Amb tot, ha destacat que “no sóc una persona que miri enrere” i indica que encara no sap quins restaurants es podran salvar d’una entrada en concurs del grup elBarri, generada no solament per l’absència de turistes a Barcelona, sinó també per les limitacions d’horaris que els han restringit les obertures.
Per la seva banda, el seu soci Juan Carlos Iglesias ha apuntat que el grup elBarri que mantenien amb Albert Adrià “desapareix” a causa de l’entrada en concurs, encara que això no signifiqui que no es tornin a reunir. “Hi ha molts empresaris que estan arruïnats, però no ho saben; l’eina del concurs no és per tancar-los és per intentar seguir amb l’activitat”.
Els germans Iglesias, socis d’Adrià, regenten al seu torn Ries de Galícia, Cañota i Espai Kru, llocs que o bé han estat tancats per la pandèmia o han obert amb restriccions d’horaris.
L’estat francès aprova la primera llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades: català, l’occità, el basc, el cors i el bretó
Sessió a l’Assemblea francesa
La llei esdevé una base legal per a implementar la immersió lingüística en l’ensenyament públic.
L’Assemblea francesa ha aprovat, per 247 vots a favor i 76 en contra, la primera llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades, que esdevé una base legal per a la immersió lingüística, reconeix la retolació bilingüe i permet de posar als noms i cognoms les grafies que no existeixen en francès, com la ‘ñ’ del bretó i els accents propis del català.
En referència a l’ensenyament, la llei preveu la implementació de la immersió lingüística a l’escola pública, a més de generalitzar l’aprenentatge de les diferents llengües pròpies des del parvulari fins a l’institut. A més, avui, els diputats han recuperat un aspecte clau de la normativa, que permet de compensar econòmicament els municipis que tenen escoles immersives o bilingües i que reben alumnes d’altres localitats, un punt que havia tingut l’oposició del ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, i havia estat suprimit per la comissió d’ensenyament de l’assemblea. No obstant això, 111 parlamentaris han votat a favor d’eliminar aquest punt i 188 hi han votat en contra, inclosos tots els diputats nord-catalans de la República En Marxa.
La llei de llengües minoritzades, que ha estat impulsada pel diputat bretó Paul Molac, afecta, entre més, el català, l’occità, el basc, el cors i el bretó i defineix tres camps d’actuació per a la protecció i la promoció: el patrimoni, l’educació i els serveis públics.
Les llengües a l’estat francès: entre el renaixement i la desaparició
🚨 DGT (Article 21) Passos de vianants.La majoria dels passos de vianants de Bellaterra no compleixen la normativa de la DGT.
🐿️ Per què la no renovació i deixadesa a càrrec de l’EMD de Bellaterra❓
Senyal sense complir normativa darrera el pas vianants BV-1414/Mestre Nicolau|FOTO: BELLATERRA.CAT
1. Els passos de vianants són els espais situats sobre la calçada que comparteixen vianants i vehicles en els punts d’encreuament entre itineraris de vianants i vehiculars.
2. Es situaran en aquells punts que permetin minimitzar les distàncies necessàries per efectuar l’encreuament, facilitant en tot cas el trànsit de vianants i la seva seguretat. Els seus elements i característiques facilitaran una visibilitat adequada dels vianants cap als vehicles i viceversa.
3. Els passos de vianants tindran una amplada de pas no inferior a el dels dos guals de vianants que els limiten i el seu traçat serà preferentment perpendicular a la vorera.
4. Quan el pendent de el pla inclinat de el gual sigui superior a el 8%, i per tal de facilitar l’encreuament a persones usuàries de crosses, bastons, etc., s’ampliarà l’amplada de pas de vianants a 0,90 m mesurats a partir d’el límit extern de l’gual. Es garantirà la inexistència d’obstacles en l’àrea corresponent de la vorera.
5. Els passos de vianants disposaran de senyalització al mapa de la terra amb pintura antilliscant i senyalització vertical per als vehicles.
6. Quan no sigui possible salvar el desnivell entre vorera i calçada mitjançant un pla inclinat segons els criteris establerts a l’article 20, i sempre que es consideri necessari, es podrà aplicar la solució d’elevar el pas de vianants en tota la seva superfície a el nivell de les voreres.
Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 24 abril 1948) és una mestra i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires. En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres i Rondalla del camí.
El tema lingüístic és un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància
Fa anys em van explicar una facècia entre Carles Riba i Unamuno. Ignoro si és certa del tot ja que en diferents ocasions m’han explicat més o menys la mateixa, però protagonitzada per diferents interlocutors. Sembla que Don Miguel, que s’escrivia amb tothom i debatia sobre tota mena de coses, va dir a Unamuno que era una ximpleria fer servir el català quan, amb el pas del temps, tothom parlaria en anglès. Riba li va respondre que passarien directament a l’anglès, doncs. Unamuno tenia mèrit ja que, en aquella època, no era pas tan previsible que arribéssim a això de l’anglès, la veritat. A escola, durant anys, vam aprendre el francès amb el mètode Perrier. El francès devia haver estat també un abús aclaparador, al menys entre la gent fina. El personatge de Levin, a Anna Karènina, li diu a la germana que no parli als fills en francès, ja que es veu que en aquella llengua es comunicaven, en aquelles classes socials privilegiades, però amb problemes econòmics un dia sí i un altre també, per fer-se els moderns i cultes.
No és fàcil reflectir la parla real, en els llibres. I és que de vegades la parla, que sempre és un dialecte atzarós, aplega un munt de dites i mots de tots els colors, difícils de copsar en passar a la llengua escrita o als estàndards dels mitjans de comunicació. Una vegada, fa anys, la profe d’anglès de l’escola on treballava va demanar als nens i nenes que cerquessin coses en anglès en la seva roba i els seus estris. No hi va haver ningú sense anglès on fos, a la samarreta o a qualsevol objecte personal. I d’això fa anys. Les meves bonhomioses monges eren contràries a coses com allò dels christmas, per qualificar les postals de Nadal. Una cosa que, per cert, avui també s’ha perdut. Una revista catòlica, El Mensajero del Corazón de Jesús, va endegar un mena de campanya per tal que en lloc de christmas de les targes en cartolina en diguéssim navidales. També desvetllava reticències l’arbre de Nadal i el Pare Noel, a casa nostra i a tot l’estat espanyol, un tema que Calders va desenvolupar amb humor immens en el famós conte sobre el dinar familiar típic de les festes nostrades. M’agafen ganes de recuperar les tendències espanyolistes que, després de la guerra, van voler traduir qualsevol cosa al castellà castís.
Take Away del Restaurant Marcs de Bellaterra|BELLATERRA.CAT
Aquests dies els bars, restaurants, cafeteries i establiments diversos dedicats a la manduca han hagut d’optar per oferir menjar per emportar. Però ni «per emportar» ni «para llevar», tot és «take away», des del lloc de més categoria a la tasca popular menada per xinesos o paquistanesos o peruans o italians. Si llegeixo aixo de take away tal com sona la gent jove es fa un fart de riure quan, també de petita, havia escoltat una anècdota sobre el mateix Unamuno, que es veu va llegir Shakespeare tal com raja, en una conferència, desvetllant hilaritats malèvoles. Aleshores l’afectat, que dominava la llengua del clàssic, va continuar parlant en perfecte anglès i va remarcar que era absolutament correcte llegir els noms estrangers com si fossin en castellà, ja que la gent no podia saber «totes les llengües.»Unamuno és un pou sense fons i té més anècdotes, certes o apòcrifes, que el Rector de Vallfogona.
El tema lingüístic és també un pou sense fons o un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància de la realitat, una realitat molt amagada sempre, també a causa d’interessos polítics i sentimentalisme visceral. No s’hi pot fer més. Avui vivim en un món divers, multicultural i multilingüe. La cultura també és un mot fràgil que es pot interpretar de moltes maneres i en nom de la cultura, com de tants mots grandiloqüents, es fan, s’han fet i es faran, molts disbarats. Hores d’ara, la veritat, això del take away gairebé em fa gràcia, quan ho veig escrit, amb tota la bona fe, als coratjosos i resistents baretos del meu barri. És com quan veies un obrer no qualificat i sense consciència de classe amb una samarreta de les universitats de Harvard o Yale. De tot aixo, en d’altres temps, n’haurien dit fer el pagès però avui els pagesos es podrien sentir ofesos. En canvi, amb els de Can Fanga, tothom s’hi veu amb cor, fins i tot els de Can Fanga que, de vegades, tenim una mena de manca d’autoestima una mica rareta.
Els gessamins, gesmilers o llessamins (Jasminum) són un gènere d’arbusts de la família Oleaceae que podem trobar també en molts jardins de Bellaterra (FOTOS: BELLATERRA.CAT)
Compta amb unes 200 espècies del vell continent. La seva implantació es dóna a Europa, Àsia, Àfrica i arxipèlags del Pacífic, sempre limitades a regions amb climes càlids.
L’espècie Jasminum fruticans és autòctona als Països Catalans i les seves varietats es conreen i s’utilitzen en perfumeria i jardineria.
El gessamí és una planta perenne i enfiladissa de fins a 4 metres de longitud de flors blanques acampanulades i molt fragants. També pot adquirir formes arbustives i de matoll. Les seves fulles són ovalades a vegades amb la punta molt allargada i de color verd molt intens. La bellesa de les seves flors fa que sigui molt utilitzada en jardineria, alhora que el seu perfum és utilitzat per a fer colònies. Les flors poden ser solitàries o organitzades en rams, de color blanc, groc, rosa o roig. Les que són de colors tenen una forma semblant a una estrella, amb pètals més o menys arrodonits i amb un número que varia de 4 a 9.
Floració del Gessamí: Es registra en diferents èpoques de l’any.
Utilització: Per decoració de jardins i terrasses, com a planta trepadora. Si es cultiva en un test necessita un diàmetre de 50-60 cm i una profunditat de 60-70 cm.
Exposició: A ple sol.
Terreny: Ha de ser ric en Humus, nodrit amb adobs orgànics en pols barrejats amb 1\3 de sorra.
Plantació de l’arbust del Gessamí: S’efectua durant la primavera. La seva multiplicació es realitza mitjançant esqueixos llenyosos l’abril, semi-llenyosos l’agost, i per murgonar el juny.
Característiques Jasminum grandiflorum:
El gessamí real té un port arbustiu, és escalador i de fulla perenne. Però el veritablement apreciat d’aquest arbust és la seva abundant floració. Les seves flors, de color blanc són molt perfumades.
Tenen una aroma fi i subtil molt usat en perfumeria. Encara que duren poc, la seva floració és contínua des de final de la primavera fins a principis de la tardor, fins i tot pot prolongar fins a l’hivern. Ple sol o semiombra.
Necessita climes temperat-càlids. No resisteix molt fred (fins als 6ºC), et recomanem que la protegeixis de l’fred i de vent. Prefereix els sòls sorrencs i rics en matèria orgànica, han de ser profunds i tenir un bon drenatge perquè no tolera l’entollament. El seu creixement és ràpid i vigorós, necessiten cert espai per créixer. Hauràs podar amb freqüència per afavorir la floració. Abónalo dues vegades a l’any amb fertilitzant pobre en nitrogen i ric en fòsfor i potassi.
La desinfecció de vegetals amb lleixiu és una pràctica recomanada en la restauració per reduir-ne la presència potencial de patògens.
Infografia amb consells pràctics per la dosificació i ús del lleixiu per a la desinfecció de vegetals a la restauració.
☝️Aquesta infografia dona consells pràctics per a una dosificació i utilització correcta i eficaç del lleixiu en la desinfecció de vegetals.
Com hem de fer servir el lleixiu?
-Fer servir lleixius d’ús alimentari (“Aptes per a la desinfecció de l’aigua de beguda”) -Fer servir una xeringa per dosificar correctament. -Amb 1,5 mil·lilitres de lleixiu per litre d’aigua aconseguim una concentració adequada. -Un tractament de 5 minuts és suficient, i allargar-lo pot ser perjudicial. -Cal esbandir els vegetals amb aigua, abans i desprès de la desinfecció.
El til·ler de fulles petites, tella o til·ler silvestre (Tilia cordata) és un arbre nadiu europeu, procedent d’Anglaterra i que pertany a la família tiliàcies. (FOTOS: BELLATERRA.CAT)
És una espècie originària de la major part d’Europa i Àsia. A Catalunya la seva presència està limitada als indrets ombrívols i humits de la part baixa i mitjana dels Pirineus i de les terres plujoses del nord-est; cap al sud del Baix Llobregat és gairebé inexistent.
És un arbre caducifoli que pot presentar entre 15 – 40 metres d’alçada. La seva escorça és llisa, grisa i s’esquerda longitudinalment amb l’edat. Les fulles són simples, alternes, amb la base asimètrica i obliquament corniformes, de 6 – 10 centímetres de longitud amb un pecíol prim.
Tenen l’àpex acuminat, és a dir, amb la punta molt marcada i el marge finament serrat. No tenen pèls (exceptuant uns pèls vermells a les axil·les de les nervadures situats de l’anvers) i són de color verd fosc per la faç i de color verd – blavós per l’anvers.
Les inflorescències són cimoses erectes o pènduls d’entre 2 i 10 flors amb una gran bràctea blanca membranosa. Les flors són de blanques a grogues i aromàtiques. Estan formades per un calze constituït per 5 sèpals no solats (dialisèpal) i per 5 pètals no soldats que constitueixen la corol·la (dialipètala). L’androceu presenta nombrosos estams i el gineceu és super i pentacarpel·lar. Les flors fan la seva aparició a l’estiu.
El fruit és un aqueni de 6 – 8 mm de diàmetre que conté una llavor al seu interior, indehiscent (és a dir, que no s’obre de manera natural) i de color gris.
Serveis de Jardineria Jony fumigant zones verdes al Vallès Occidental
A diferència d’altres èpoques de l’any, la primavera constitueix una de les que més cura reverteix sobre l’estat o l’aspecte de les zones verdes. Tant si es tracta d’un jardí públic com privat o un hort, durant aquest període és fonamental que s’atenguin amb correcció i amb els productes adequats totes aquelles plagues que puguin arribar a danyar la imatge dels nostres arbres o plantes .
De fet, una de les principals raons per les quals les empreses de fumigació de jardins ( veure aquí ) inicien els seus tasques de desinfecció a partir del mes de març és perquè es tracta del període en què comencen a brollar i florir els organismes vegetals . Per això resulta fonamental que a l’fumigar jardins es tinguin molt en compte tant els temps d’actuació com els mètodes de control més adequats per frenar aquest tipus de plagues.
Aranyes, cargols, llimacs o pugons. Qualsevol d’aquests insectes pot convertir-se en el principal enemic públic de el bon aspecte de qualsevol jardí. Per aquest motiu, abans d’iniciar la fumigació, resulta de vital importància que es coneguin els tipus d’insectes que poden perjudicar la imatge de les nostres zones verdes. A nivell municipal, quan els tractaments es duen a terme en parcs públics, és indispensable que el control de plagues estigui datat, sobretot a l’hora d’evitar possibles infeccions i de millorar la salubritat de l’entorn urbà .
Entre les eines utilitzades per obtenir aquest fi, les empreses de fumigació de jardins (veure empresa de fumigació de jardins) utilitzen polvoritzadors adaptats a les dimensions de la zona verda a tractar. Poden emprar des dels típics ruixadors manuals fins els que incorporen canons micronebulizadores per fumigar grans distàncies, ja que aquests permeten que la substància utilitzada impregni qualsevol zona de la planta sense provocar una dispersió ambiental de l’insecticida utilitzat.
Brots de til·ler de Bellaterra|BELLATERRA.CAT
PRODUCTES BIODEGRADABLES PER A UNA FUMIGACIÓ SOSTENIBLE
Entre les principals mesures que es recomanen dur a terme a l’hora d’iniciar el control d’aquest tipus de plagues es troba sens dubte la necessitat d’utilitzar productes que es descomponguin de manera natural sense danyar el medi ambient. A més, per garantir la reproducció i la regeneració d’aquells organismes vegetals que s’han vist danyats per la plaga, poden utilitzar adobs foliars, que gràcies a les seves propietats li tornaran a jardí el seu millor aspecte primaveral.
“L’obra d’Erich Fromm ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents“
Erich Fromm va néixer i va créixer en una família de jueus ortodoxos. De jove, llegia el Talmud i es va plantejar seriosament convertir-se en rabí. Dos esdeveniments traumàtics van despertar en el seu interior el desig de trobar explicacions per al comportament humà. Quan només tenia dotze anys, es va suïcidar una jove pintora que es relacionava amb la família. Hi havia perdut el seu pare i ja no li quedava cap ésser estimat. Tot indicava que no havia pogut suportar la perspectiva de la solitud. Erich era un nen i la seva fe no el va ajudar a comprendre per què s’havia produït aquesta tragèdia. El seu desconcert va augmentar dos anys més tard amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquells dies, l’antisemitisme encara no havia despullat de la seva nacionalitat als jueus alemanys. Erich, que havia nascut a Frankfurt el 1900, no va poder entendre l’odi contra anglesos, francesos, russos, nord-americans i altres nacionalitats. De nou, es va preguntar: “Per què?”. La ira aventada pel conflicte bèl·lic li va semblar inacceptable i irracional.Fromm va estudiar dret i sociologia, però totes dues disciplines li van deixar insatisfet, ja que no li van proporcionar les respostes que esperava . El seu matrimoni amb la psicoanalista Frieda Riechmann el va acostar a les teories de Freud i va propiciar la seva ruptura amb la religió. Poc després, va començar a llegir a Marx i Max Horkheimer va convidar a dirigir el Departament de Psicologia de l’acabat de crear Institut d’Investigació Social, embrió de la famosa Escola de Frankfurt.
El 1934 fuig de l’Alemanya nazi, que havia suprimit els drets i llibertats de la població jueva. Es trasllada a Estats Units amb altres integrants de l’Institut, però les discrepàncies amb Marcuse i Adorno el porten a trencar amb el grup. No accepta la tesi de Freud sobre la libido, ja que considera que el més significatiu de l’ésser humà és la seva dimensió social, no les seves tendències sexuals. Tampoc accepta el “antihumanisme teòric” de l’marxisme, que atribueix tots els esdeveniments a les condicions econòmiques i materials, minimitzant o negant el paper de la llibertat humana. Si alguna cosa defineix a Erich Fromm, és la seva independència . Mai va acceptar les posicions ortodoxes, que exigien una adhesió incondicional.Pacifista i ferm opositor a la guerra del Vietnam, es va identificar des de molt d’hora amb el moviment feminista . La dona viu sotmesa per lleis discriminatòries i coaccions implícites, que es reflecteixen fins al llenguatge. No es podrà parlar d’una humanitat veritablement lliure fins que desaparegui la societat patriarcal. Fromm va manifestar la seva oposició a l ‘ “socialisme real”, que havia conduït a el totalitarisme de l’Estat soviètic, però no es va mostrar menys crític amb el capitalisme i la societat de consum. El seu èmfasi en la llibertat personal ha provocat que li associïn a la tradició llibertària, però amb un anarquisme atípic, gens convencional. Els seus antics companys de l’Escola de Frankfurt li van titllar de “revisionista” i “socialdemòcrata”. Fromm va respondre que simplementhavia apostat per un socialisme humanista i democràtic . En el plànol religiós, es va definir com un “místic ateu”, interessat pel budisme zen. El 1957 va impartir un seminari a la Universitat Autònoma de Mèxic amb el filòsof japonès Daisetsu Teitaro. Fromm considerava imprescindible explorar vies alternatives a la racionalitat occidental, com la meditació i la intuïció.
Autor d’una prolífica obra, tres dels seus llibres són veritables clàssics de la pensada: La por a la llibertat (que va aparèixer el 1941, quan el totalitarisme nazi semblava una força imbatible), L’art d’estimar i ¿Tenir o ser? Publicat a 1956, L’art d’estimar és quelcom més que un llibre. Ha servit d’inspiració a diverses generacions i no ha perdut ni una mica de frescor. “L’amor no és un sentiment fàcil per a ningú”, adverteix Fromm. Estimar vol dir incorporar una altra vida a la nostra existència, fondre la carn i el cor, dilatar la nostra experiència, ser dues sense renunciar a la nostra identitat. L’amor no consisteix a tancar-se en una bombolla amb la persona estimada, sinó en obrir-se a el món i a el coneixement. Estimar implica arriscar-se, abandonant la seguretat que ens proporciona la rutina. “L’amor és un art”, no una transacció. El veritable amor no consisteix a ser estimat, sinó a estimar. I no s’ha de confondre amb el “enamorament” o fascinació que ens produeix una persona física i socialment atractiva. En la societat de consum, es tendeix a mercantilitzar les relacions socials i sentimentals. Estimar no és posseir un objecte, sinó endinsar-se en la intimitat d’una altra persona, sense expectatives irracionals que conduirien inevitablement a el fracàs.
Estimar no és enredar-se en un frenesí sexual irreflexiu, sinó caminar cap a la unió interpersonal: “El sexe sense amor només alleuja l’abisme que hi ha entre dos éssers humans de forma momentània”. L’amor no és submissió ni dominància, sinó llibertat i autonomia . No s’ha de confondre amb la dependència, ja que en “l’amor es dóna la paradoxa de dos éssers que es converteixen en un i, tot i això, segueixen sent dos”. El “amor madur” es plasma en una parella quan cada un conserva “la pròpia integritat, la pròpia individualitat”. Si ens estimen de veritat, respectar la nostra manera de ser. Estimar és fonamentalment donar, no demanar o exigir. “En l’acte mateix de donar, experiment meva força, la meva riquesa, el meu poder. Tal experiència de vitalitat i potència exaltades m’omple d’aquesta “.L’amor és una forma de creixement personal que ens fa més humans i solidaris: “La persona que estima, respon” . Se sent tan responsable dels altres com del seu propi benestar. El “amor madur” mai és possessivitat: “Si estimo a una altra persona, em sento un amb ella, però amb ella tal com és , no com jo necessito que sigui”.
Fromm estudia les diferents formes d’estimar: l’amor entre pares i fills, l’amor fraternal, l’amor eròtic, l’amor a un mateix i l’amor a Déu. Fromm incorre en els estereotips de la seva època, establint distincions entre l’amor patern i l’amor matern que han perdut la seva validesa amb el córrer dels anys.El seu llibre apareix quan la revolució sexual i el moviment feminista encara no havien transformat la societat. Potser per això afirma que l’amor de la mare és incondicional i el de el pare enterament condicional. La mare no demana res a l’fill: “És la llar de què procedim, la natura, el sòl, l’oceà”. En canvi, el pare representa el pol oposat de l’existència: “el món de la pensada, de la llei i l’ordre, de la disciplina, els viatges i l’aventura. El pare és el que ensenya a l’infant, el qual li mostra el camí cap al món “. Fromm parla de mares fredes i xantatgistes que manipulen als seus fills, inculcant sentiments de culpa i impotència. Aquesta classe de mares solen ser la causa principal de la neurosi. No és menys nociva la figura de el pare autoritari i intransigent, que exigeix obediència i submissió. No obstant això, Fromm no preveu que la mare pugui ensenyar igualment “el camí cap al món”, estimulant en el fill el desig de comprendre, saber, viatjar i realitzar-se individualment. Les mares sobreprotectores són particularment nocives, ja que obstaculitzen i fins i tot frenen el procés de maduració. No accepten la separació del fill, un pas que constitueix l’últim i necessari tram d’una educació orientada cap a la constitució d’una personalitat adulta i equilibrada.
Segons Fromm, no hi ha amor veritable, madur, si l’afecte es restringeix a la parella. Aquesta classe de relacions no expressen amor, sinó una relació simbiòtica, de profunda dependència. Es pot dir que és un egoisme estès. “Si estimo realment a una persona, estimo a totes les persones, estimo el món, estimo la vida”. Erich Fromm afirma que estimar els de la nostra pròpia carn, no representa una gesta. L’amor s’ha d’estendre a tots els éssers humans. Només llavors es transforma en “amor fraternal”, que és un amor caracteritzat per la seva falta d’exclusivitat. “En l’amor fraternal es realitza l’experiència d’unió amb tots els homes, de solidaritat humana, de reparació humana”. En aquesta forma d’estimar, preval l’amor a el pobre, a l’pària, a el malalt i a l’estranger. L’amor eròtic també és una experiència d’unió. Fromm no creu que la tendresa sigui una sublimació de l’amor físic, sinó una conseqüència directa d’experimentar la proximitat d’una altra persona, el tacte de la seva pell i la proximitat de la seva mirada. “Estimar algú no és simplement un sentiment poderós. És una decisió, un judici, una promesa “. Fromm creu en l’amor etern. Quan dues persones comencen a estimar-se, somien amb una relació per sempre .
Per estimar a una persona, necessitem estimar-nos a nosaltres mateixos. L’amor a un mateix no és un acte egoista, sinó la base d’una autoestima que ens permet donar-nos als altres. El que es menysprea a si mateix, és incapaç d’estimar. I què només s’estima a si mateix, sol ser infeliç, doncs contempla als altres amb indiferència, hostilitat i por. D’origen jueu, Fromm entén que l’amor a Déu és summament enriquidor, però aquest amor no és l’adoració d’una figura patriarcal, sinó el desig de sentir un vincle profund amb la totalitat, amb l’ésser, amb la vida. Fromm pensa que només es pot parlar de Déu en un sentit poètic i simbòlic. Déu és amor i justícia, no un Ésser Totpoderós que exigeix obediència cega i submissió absoluta. Aquesta idea de Déu és infantil i incompatible amb la dignitat humana, ja que incita a resignar-se amb les injustícies i les humiliacions.
L’amor no significa absència de conflictes. L’amor no és un lloc de repòs, sinó “un desafiament constant, un moure, créixer, treballar junts”. L’amor no pot ser una simple fugida de la solitud. De fet, no sabrem estimar, si no aprenem a estar sols sense experimentar buit o malestar: “Si estic lligat a una altra persona perquè no sóc capaç d’enfrontar-me a el món amb els meus propis recursos, no hi ha amor, sinó dependència, por, inseguretat”. La persona estimada no ha de ser un salvavides, sinó algú que camina al meu costat. Cada un té les seves pròpies metes, que poden ser complementàries o totalment diferents. Per estimar cal tenir fe i respecte. Fromm no es refereix a la fe de caràcter religiós i, menys encara, a creences determinades: “La fe és la qualitat de certesa i fermesa que posseeixen les nostres conviccions”. És imprescindible “tenir fe” en els amics i en nosaltres mateixos per adquirir compromisos i realitzar projectes. En un adult, “la presència d’aquesta fe és el que determina la diferència entre educació i manipulació”. Educar vol dir ajudar a l’infant a desenvolupar les seves potencialitats, respectant la seva personalitat. Només el que ha estat “educat” podrà estimar, assumint la possibilitat de el dolor i la pèrdua. “Estimar significa comprometre sense garanties, lliurar-se totalment amb l’esperança de produir amor a la persona estimada. L’amor és un acte de fe, i qui tingui poca fe també té poc amor “.
Fromm posseïa un ego discret, però la seva prudència no era sinònim de debilitat. La seva obra ens ensenya a estimar, a ser lliures, a no acceptar que altres decideixin per nosaltres, a reivindicar el nostre dret a ser diferents: “L’acte de desobeir com a acte de llibertat és el començament de la raó” . El seu estil transparent i senzill és una invitació permanent a la lectura dels seus llibres. Fromm ens va deixar el 1980, però el seu esperit segueix viu, recordant-nos que mai és tard per estimar, ja que “viure és néixer a cada instant”.
Al Cadastre Oficial de Catalunya es pot veure perfectament que el terreny forestal públic al nord de Bellaterra, i que l’EMD ha obert al veïnat
El camí forestal en qüestió és el que va des de de Can Llobet a Escultor Vilanova de Bellaterra, i que limita amb Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
Escrit il·legal anònim al camí forestal obert per l’EMD de Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT
Aprofitant el solejat dia primerenc, ahir primer dia d”abril vam tornar a passejar pel nou camí públic forestal que l'”EMD de Bellaterra va obrir i possar al servei del veïnat de Bellaterra i amants de la natura en general.
Tanca il·legal anònima al camí forestal al nord de Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT
“Ens va sorprendre veure unes tanques amb cintes de Coca-Cola i un escrit anònim que deia “Finca Forestal Privada”.
Per evitar problemes, abans de seguir caminant per la zona vam contactar amb l’arquitecte responsable de l’EMD, qui ens va dir que l’actuació pública feta és totalment legal, i és va comprovar a l”Ajuntament de Cerdanyola i al Cadastre de Catalunya (Cens estadística dels béns immobles d’una determinada població que conté la descripció física, econòmica i jurídica de les propietats rústiques i urbanes).
Camí forestal públic al nord de Bellaterra amb tanca il·legal anònima|FOTO: BELLATERRA.CAT
En teoria, un rètols oficials és amb una rodona vermella i un rectangle blanc dient “Prohibit el pas”, o l’altres com “Excepte veïns”, però aquest no és el cas, perquè està més que demostrat que és un camí forestal públic de Bellarerra totalment legal.
Tanca incívica il·legal anunciant la prohibició del pas veïnal a un camí forestal públic al nord de Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CATTanca anònima il·legal al camí forestal de Bellaterra|FOTO: BELLATERRA.CAT
BELLATERRA.CAT 