Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Júlia Costa’

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 24 abril 1948) és una mestra i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires. En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres i Rondalla del camí.

El tema lingüístic és un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància

Fa anys em van explicar una facècia entre Carles Riba i Unamuno. Ignoro si és certa del tot ja que en diferents ocasions m’han explicat més o menys la mateixa, però protagonitzada per  diferents interlocutors. Sembla que Don Miguel, que s’escrivia amb tothom i debatia sobre tota mena de coses, va dir a Unamuno que era una ximpleria fer servir el català quan, amb el pas del temps, tothom parlaria en anglès. Riba li va respondre que passarien directament a l’anglès, doncs. Unamuno tenia mèrit ja que, en aquella època, no era pas tan previsible que arribéssim a això de l’anglès, la veritat. A escola, durant anys, vam aprendre el francès amb el mètode Perrier. El francès devia haver estat també un abús aclaparador, al menys entre la gent fina. El personatge de Levin, a Anna Karènina, li diu a la germana que no parli als fills en francès, ja que es veu que en aquella llengua es comunicaven, en aquelles classes socials privilegiades, però amb problemes econòmics un dia sí i un altre també, per fer-se els moderns i cultes.

No és fàcil reflectir la parla real, en els llibres. I és que de vegades la parla, que sempre és un dialecte atzarós, aplega un munt de dites i mots de tots els colors, difícils de copsar en passar a la llengua escrita o als estàndards dels mitjans de comunicació. Una vegada, fa anys, la profe d’anglès de l’escola on treballava va demanar als nens i nenes que cerquessin coses en anglès en la seva roba i els seus estris. No hi va haver ningú sense anglès on fos, a la samarreta o a qualsevol objecte personal. I d’això fa anys. Les meves bonhomioses monges eren contràries a coses com allò dels christmas, per qualificar les postals de Nadal. Una cosa que, per cert, avui també s’ha perdut. Una revista catòlica, El Mensajero del Corazón de Jesús, va endegar un mena de campanya per tal que en lloc de christmas de les targes en cartolina en diguéssim navidales. També desvetllava reticències l’arbre de Nadal i el Pare Noel, a casa nostra i a tot l’estat espanyol, un tema que Calders va desenvolupar amb humor immens en el famós conte sobre el dinar familiar típic de les festes nostrades. M’agafen ganes de recuperar les tendències espanyolistes que, després de la guerra, van voler traduir qualsevol cosa al castellà castís.

Take Away del Restaurant Marcs de Bellaterra|BELLATERRA.CAT

Aquests dies els bars, restaurants, cafeteries i establiments diversos dedicats a la manduca han hagut d’optar per oferir menjar per emportar. Però ni «per emportar» ni «para llevar», tot és «take away», des del lloc de més categoria a la tasca popular menada per xinesos o paquistanesos o peruans o italians. Si llegeixo aixo de take away tal com sona la gent jove es fa un fart de riure quan, també de petita, havia escoltat una anècdota sobre el mateix Unamuno, que es veu va llegir Shakespeare tal com raja, en una conferència, desvetllant hilaritats malèvoles. Aleshores l’afectat, que dominava la llengua del clàssic, va continuar parlant en perfecte anglès i va remarcar que era absolutament correcte llegir els noms estrangers com si fossin en castellà, ja que la gent no podia saber «totes les llengües.»Unamuno és un pou sense fons i té més anècdotes, certes o apòcrifes, que el Rector de Vallfogona.

El tema lingüístic és també un pou sense fons o un túnel sense llumetes al final, manipulat políticament i amb un munt de dogmes lligats a la ignorància de la realitat, una realitat molt amagada sempre, també a causa d’interessos polítics i sentimentalisme visceral. No s’hi pot fer més. Avui vivim en un món divers, multicultural i multilingüe. La cultura també és un mot fràgil que es pot interpretar de moltes maneres i en nom de la cultura, com de tants mots grandiloqüents, es fan, s’han fet i es faran, molts disbarats. Hores d’ara, la veritat, això del take away gairebé em fa gràcia, quan ho veig escrit, amb tota la bona fe, als coratjosos i resistents baretos del meu barri. És com quan veies un obrer no qualificat i sense consciència de classe amb una samarreta de les universitats de Harvard o Yale. De tot aixo, en d’altres temps, n’haurien dit fer el pagès però avui els pagesos es podrien sentir ofesos. En canvi, amb els de Can Fanga, tothom s’hi veu amb cor, fins i tot els de Can Fanga que, de vegades, tenim una mena de manca d’autoestima una mica rareta.

Font: Llegir.Cat

Read Full Post »