Ara fa 200 anys, l’agost de 1821, es va produir un brot de febre groga a la ciutat que duraria fins al mes de desembre i que del qual es calcula que va poder morir fins a una cinquena part de la població barcelonina.
El brot, que va matar una cinquena part de la població de la ciutat, va començar amb l’arribada de dos vaixells provinents de Cuba
Mireia Pons| Vivim en època de pandèmia, una pandèmia que dura ja fa gairebé un any i mig i sembla no acabar mai. No és la primera de la història i malauradament no serà l’última, però després de la grip de 1918 i la Sida, és una de les primeres que ha tingut un abast mundial. La pesta, el tifus, còlera, tuberculosi, grip… són malalties que al llarg dels anys han afectat la nostra ciutat en un context en el qual les mesures d’higiene i la capacitat sanitària eren molt menors del que tenim actualment.
Ara fa 200 anys, l’agost de 1821, es va produir un brot de febre groga a la ciutat que duraria fins al mes de desembre i que del qual es calcula que va poder morir fins a una cinquena part de la població barcelonina. Tot i que ja feia un any que a Mallorca hi havia un brot de febre groga, sembla que a Barcelona va començar amb l’arribada de dos vaixells provinents de Cuba, en els quals ja hi havia alguns tripulants afectats per la malaltia. Segons va afirmar més endavant el capità del vaixell, ja hi havia hagut algunes víctimes durant la travessia. En arribar a port, es van infectar habitants de la Barceloneta, en aquell moment una de les zones més depauperades de Barcelona. Però aviat es va estendre per tota la ciutat i les autoritats van haver d’establir mesures per aturar la malaltia.
De seguida van sorgir dubtes d’on sorgia la febre i quin era el mecanisme de transmissió de la malaltia, alguns creien que era contagiosa i s’havien de prendre mesures urgents, però van ser titllats d’alarmistes i de seguida es va considerar que la malaltia estava controlada. Però no era així. A finals de mes es feia un cordó sanitari al barri de la Barceloneta i es prohibia l’entrada i sortida de vaixells del port, habilitant el port de Badalona com a espai per als vaixells que haguessin d’atracar a la ciutat comtal. Tot i això, el llagut Verge de la Cinta va salpar en direcció a Tortosa duent la malaltia a bord i va provocar un brot que proporcionalment seria pitjor que el de la Ciutat Comtal.
L’epidèmia va desbordar les previsions i aviat es va ordenar el tancament de tota la ciutat per evitar la propagació de la malaltia. Fàbriques, tallers i comerços aturaven l’activitat, el port tampoc no funcionava i les classes benestants i les autoritats fugien per por al contagi. Les autoritats municipals es van refugiar a Pedralbes, la resta van marxar a Esparreguera, Olesa, Martorell i Vic. S’omplien i es creaven llatzerets per acollir malalts per una banda, als anomenats llatzerets bruts i les seves famílies per l’altra, als llatzerets nets. S’acordava el repartiment d’una sopa diària per als ciutadans que havien quedat sense possibilitat de treballar i s’intentaven contenir unes protestes que aviat van ser inevitables davant el consistori de la ciutat amb el crit “Tenim gana! Volem pa!”. També se sap que es va cremar un ninot de palla a la Rambla i es va intentar entrar a cases de persones benestants culpant-los del malestar ocasionat pel confinament.
Quarantena per sortir de la ciutat Espais com el convent de les carmelites de Gràcia o el palau de la Virreina del mateix municipi foren reconvertits en llatzerets. A més, a finals d’octubre, veient que la malaltia començava a remetre i tenint en compte les peticions per ampliar el cordó fora de muralles i així permetre a la població respirar aire lliure, van donar la possibilitat de marxar a cases de familiars a tots aquells qui poguessin, fent prèviament 19 dies de quarantena en diversos indrets habilitats: la torre dels Dominics de la Muntanya de Sant Pere Màrtir, el convent de Sant Jeroni de la Murtra, el de Montalegre i la torre Coraria, sempre que es poguessin pagar la manutenció i d’altres despeses. Els més pobres també podrien sortir, gràcies a la caritat i s’ubicarien al convent de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, avui en dia desaparegut, i en 400 barraques amb capacitat per a 10 famílies construïdes a la falda de Montjuïc i que foren anomenades La ciutat d’en Nyoca. L’arribada del fred va afavorir el final de la malaltia i el novembre la quantitat de morts, que els mesos anteriors arribaven a més d’una cinquantena al dia, es va anar reduint. El dia 25 se celebrava un Te Deum a la Catedral de Barcelona per agrair el final de l’epidèmia. Tot i això, el cordó sanitari i la quarantena obligatòria no es van eliminar fins al dia de Nadal d’aquell 1821. Un nou brot Cinquanta anys més tard, el 1870, es va produir un altre brot de febre groga a la ciutat comtal arribat també des del port, en aquella ocasió la ciutat es va buidar, un exemple és la Barceloneta, d’on van fugir aproximadament 10.000 dels 15.000 habitants que tenia en aquell moment. Les xifres de víctimes mortals del brot de febre groga de 1821 són molt diverses segons les fonts. Segons va publicar l’Ajuntament, van morir 8.846 persones, 1.232 dels quals a la Barceloneta, però d’altres parlen de gairebé 20.000 en una ciutat on la població rondava les 100.000 persones. L’epidèmia, juntament amb la greu sequera que patia el país, van suposar un gran daltabaix per tot Catalunya. Si volteu pel cementiri de Poblenou, hi podreu trobar un monument erigit el 1823 i reconstruït el 1895 en record de les víctimes d’aquella greu malaltia que es calcula que va matar el 70% de totes les persones que se’n van contagiar.
Actualment i des de 1881, se sap que la febre groga prové de la picada d’un mosquit del gènere Aedes aegipty, ho va descobrir el metge cubà Carlos Finlay i avui en dia se sap que en centres urbans molt densificats, el mosquit pot transmetre la malaltia a través de les picades d’una persona afectada a la següent. Tot i que el tractament no està definit del tot, existeix una vacuna per prevenir la malaltia, que encara és present a diversos països de l’Àfrica i de l’Amèrica del Sud i Central.
