LLUIS TORRES ✍️ El 15 de maig de 2025 obrí les portes l’Osteria Nonna, el nou projecte gastronòmic del Grup Ébano, conegut pels seus restaurants Ébano de Bellaterra i Ebanito de Sant Cugat del Vallès.
Carta de l’Osteria Nonna de Bellaterra 📷 BELLATERRA GOURMET
Aquesta nova proposta representa un canvi d’estil i una aposta per una cuina mediterrània amb ànima italiana, totalment diferenciada de la resta d’establiments del grup. Situat al carrer Lleó XIII, número 2, el Nonna convida el veïnat de Bellaterra a gaudir d’una experiència culinària que combina la tradició i la senzillesa de la cuina italiana amb la qualitat dels productes de proximitat. El resultat és una carta que destaca per la seva autenticitat, elegància i sabor. Amb un preu mitjà que oscil·la entre els 40 euros per persona, el Nonna ofereix una proposta acollidora i refinada, ideal tant per a un dinar entre amics o familia com per a una vetllada especial.
Des del Grup Ébano s’està molt il·lusionat amb aquest nou concepte i convida tots els veïns i veïnes a descobrir el Nonna i deixar-se sorprendre per una nova forma de gaudir d’una nova proposta culinària a Bellaterra.
Per a més informació i reserves: osterianonnabellaterra@gmail.com
📷 GALERIA DE FOTOS: BELLATERRA GOURMET I BELLATERRA.CAT
Aquesta nova proposta representa un canvi d’estil i una aposta per una cuina mediterrània amb ànima italiana, totalment diferenciada de la resta d’establiments del grup.
Situat al carrer Lleó XIII, número 2, el Nonna convida el veïnat de Bellaterra a gaudir d’una experiència culinària que combina la tradició i la senzillesa de la cuina italiana amb la qualitat dels productes de proximitat. El resultat és una carta que destaca per la seva autenticitat, elegància i sabor. Amb un preu mitjà que oscil·la entre els 40 euros per persona, el Nonna ofereix una proposta acollidora i refinada, ideal tant per a un dinar entre amics o familia com per a una vetllada especial.
Des del Grup Ébano s’està molt il·lusionat amb aquest nou concepte i convida tots els veïns i veïnes a descobrir el Nonna i deixar-se sorprendre per una nova forma de gaudir d’una nova proposta culinària a Bellaterra.
Alguns del plats de l’Orteria Nonna de Bellaterra
Per a més informació i reserves: osterianonnabellaterra@gmail.com
Pòster original d’Homenatge al Mercat de La Boqueria de Barcelona, obra de l’amic Víctor Hom Aranda (Barcelona, 16 febrer 1937- 12 març 2020), fill de Josep i Genoveva 📷 BELLATERRA.CAT
LA BOQUERIA DE BARCELONA
VÍCTOR HOM ARANDA✍️De bon matí quant tot just clareixa el dia, una dona (com cada día) entra en el Mercat de la Boqueria, se la veu simpàtica, i té un somriure tant dolç que quan saluda a la gent que va trobant, tot desitjar-los un bon día, a tothom encomana la seva simpatía.
Quan arriba a la parada, on fa anys s’en treu la seva setmanada, es disposa amb alegría i gust exquisit a guarnir la seva parada, amb lo que el dia abans li ha escollit el seu marit.
Per cridar l’atenció de la parròquia, a devant posa tres apits grans, una col vermella, i quatre enciams, per donar-li color. I amb honor al seu avi, al seu pare, i al seu oncle, per haver-li ensenyat a estimar la terra, amb vuit manats de raps i dos quilos de llimones en renglera, amb productes de la terra, en fa La Senyera.
Mentres la parada va parant, a les primeres clientes va despatxat, per totes té paraules amables i de cortesía. A una li pregunta pel marit i un altre per la filla, una rosa presumida. Li lloa el pentinat que du aquell día.
Com fa cada dissabte, en una bossa n’ha separat una col, un api, dues pastenagues i un nap. Aviat farà cent anys. No hi ha velleta, ni més eixerida ni més neta. Tothom coneix al mercat coneix a la Senyora Papeta. Així li van passant les hores fins arribar al migdia, i aprofitant un moment que sola l’han deixat, fa un descans, i tot prenent-se un tallat, somriu satisfeta perquè veu el calaix quasi ple i la parada quasi buida, i pensa…. “No ha estat malament el día”, i a més ha fet dos nous clients, que els hi ha regalat dues pomes, pensant que potser agraïts quedaran, i el dissabte que ve a comprar-li tornaran.
Tot plegant la parada, i veient que li ha quedat una coliflor, dos carxofes i quatre bledes, i com que de casa n’és bona mestressa, pensa que amb aquesta verdura li afegirà quatre seques i amb el lluç que li guardi la peixetera, aquesta nit amb el seu marit, soparan de primera.
Es així com es fa un mercat! Fent el que fa aquesta pagesa, un mercat es fa no per “la seva façana bonica”, ni per estar al mig de Les Rambles situat. Un mercat es fa com es fa tot, amb esforç i posant-li el cor, dia a dia “amb alegria”.
Així s’ha fet La Boqueria, amb homes i dones treballadores responsables , i amb el sentit de la dignitat, es a dir…. Com fa aquesta pagesa de Sant Climent de Llobregat, una pagesa que tots en el mercat conexien com la Senyora Montserrat.
Així s’ha fet el millor mercat del món, així s’ha fet La Boqueria!
Barcelona, 28 de març de 1995
Victor Hom Aranda va ser vocal fundador de la Fundació Privada Prahu.
LLUIS TORRES ✍️ Sorprèn i molt que els mitjans i xarxes públiques de l’EMD de Bellaterra presidida per Josep Maria Riba, del partit polític Bellaterra Endavant, mai donin la veu ni publiquen res del que opinen els partits polítics de l’oposició: GXB, ERC, i la vocal no adscrita Chus Cornellana.
Portada i espai pels partits de Bellaterra a l’oposició, 23 abril 2023
Igualment no s’entén que des de 2023, quan Bellaterra Endavant va arribar a la presidència de l’EMD de Bellaterra, no hagin publicat cap número més de la revista pública Bellaterra Informa ( l’últim número en paper es va distribuir al veïnat el 23 d’abril de 2023), en canvi es paguen milers d’euros anuals al mitjà local privat Bellaterra Diari. (Tampoc en Riba vol dir públicament quan ha pagat cada any per encàrrecs, serveis i publicitat). Perquè estem en democràcia, el veïnat de Bellaterra mereixen més informació justa i transparent). Ho farà l’actual president de l’EMD? FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
Recepta Quiche de 4 formatges suïssosAOP: Appenzeller, Emmental, Gruyère i Sbrinz
Quiche de 4 formatges AOP de Suissa
Ingredients per a 4 persones
1 pasta de full llesta per estirar
1 llesca i mitja de pernil
100 g de formatge Appenzeller
100 g de formatge Sbrinz
100 g de formatge Gruyère
100 g de formatge Emmental ratllat
1 culleradeta de mostassa
20 cl de crema fresca espessa
3 ous ecològics del 0
herbes de Provença
sal i pebre
Preparació
Preescalfeu el forn a 200 °C. En un motlle de pastís, poseu la pasta de full, deixant el paper de forn a sota. Pinteu la massa amb mostassa. Disposeu harmoniosament tires de pernil, rodanxes de formatge de cabra, petites talls dels 4 formatges OAP de Suïssa
En un bol, bateu els ous ecològics, afegiu-hi la crema fresca de llet i barregeu-ho tot. Afegiu-hi sal i pebre al vostre gust. Empolvoreu-ho amb herbes assortides aromàtiques.
Cobriu-ho tot amb formatge Emmental suís ratllat.
Per finalitzar
Fornejar durant uns 35 minuts (fins que la quiche estigui daurada) i servir immediatament.
Josep Maria Riba Farrés, president de l’EMD de Bellaterra, va inaugurar el passat dia 17 de maig, aprofitant la 3ª Festa de la Primavera al Bosc, el Racó Mossèn Toni Oliver(*), a la Cal-listènia de la Via Verda, un espai propietat dels FGC, no traspassat a l’EMD de Bellaterra
Cal-listènia de la Via Verda, espai dels FGC on l’EMD ha creat el Racó dedicat a Mossen Toni Oliver
LLUIS TORRES|El Racó del Mossen Toni Oliver és una decisió personal de Josep Maria Riba, president de l’EMD, que no ha estat aprovada pel Ple de de la Junta Veïnal de Bellaterra.
Riba ha inaugurat i dedicat el “Raco d’en Toni” en un espai que en realitat es un descampat amb una Cal-listènia, terrenys propietat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que no estàn transpassat a l’EMD de Bellaterra.
Guillem Nadal, vocal portaveu de GXB, així com una important part del veïnat de Bellaterra, opinen a les xarxes locals, que l’estimat Mossèn Toni Oliver, -qui va ser rector de Bellaterra durant més de tres dècades-, es mereixia molt més que un Racó en un descampat de la Via Verda, però que lamentablement ja estan acostumats que el President Riba prengui decisions personals que afecten al veïnat, com si fos la seva pròpia finca.
Es va inaugurar amb els parlaments de Josep Maria Riba, president de l’EMD, i dels veïns Quim Oltra i Martí Devant, veïns impulsors de la iniciativa popular Bellaterrenca.
Mossèn Toni Oliver i Bauçà
Així ens ho recordava Ignasi RodaFàbregas, en la seva crònica publicada fa un temps a Bellaterra.Cat:
El 15 de setembre de 1973 (BOA 15 octubre 73) Mossèn Antoni Oliver, nat a Mallorca, va ser nomenat encarregat de la parròquia de Bellaterra i posteriorment rector. Ser rector de Bellaterra no li venia de nou ja que també tenia al seu càrrec altres parròquies semblants, la de La Floresta, que pertanyia a Sant Cugat, i la de Vallvidrera, depenent de Barcelona. Les dues estaven en barris dependents i amb problemes de serveis semblants.
Durant els primers deu anys no va ocupar les dependències de la parròquia. El 1982, però, decideix fixar la seva residència a Bellaterra o, si més no, com diu ell en una entrevista publicada en el núm. 43 de la revista L’Esquirol: «hi dormo cada dia» [a Bellaterra].
El tarannà de mossèn Toni era el d’aquella fornada de capellans compromesos amb la lluita per les llibertats i en l’exercici d’un contacte estret i diari amb els seus parroquians. El seu esperit era, com diu ell: «més de voluntat que d’acumular càrrecs». La seva tasca realitzada al Tercer Món evidenciava el seu esperit de missioner. També es declarava catalanista i nacionalista i aquesta convicció ideològica el va dur a recolzar obertament el moviment segregacionista.
La imatge però, que projectava Bellaterra com la d’un lloc de gent rica i poc concienciada, podia entrar en contradicció amb les seves idees.
Per aquesta raó va adreçar els seus esforços a connectar amb la gent jove del barri. Fruit d’aquest treball fou la creació del Grup Escolta de Bellaterra i el grup de Catequesi, en conxorxa amb el consell Parroquial.
Mossèn Toni també va heretar una església amb força deficiències estructurals. Ell mateix, per exemple, es va encarregar de substituir unes bigues de fusta afectades pel corc. Ho va fer junt amb dos operaris perquè deia que preferia fer la fina a demanar diners. Altres millores van ser la col·locació de dos llums de forja dels qual n’estava molt orgullós, unes reixes de separació, la nova ceràmica ornamental amb rajola típica d’església, que no de cuina com popularment se la suposa (meitat verda i meitat color crema) i pintar l’edifici que, per inversemblant que pugui semblar, va trigar més de seixanta anys en ser pintat.
Pel que fa a la relació veïnal, mossèn Toni va topar amb la gent de l’Opus Dei que li reclamaven certes formes de culte. Ell deia que eren qüestions secundàries que «per anar a Déu hi ha molts camins i la celebració de la Eucaristia no pot ser ocasió de fricció».
En el moment de la seva arribada, el país estava immers en un importantíssim procés de canvi. El franquisme tenia els dies comptats o, si més no, així ho pensava un gran sector de la societat. Per a l’altre sector, qualsevol canvi significava la pèrdua d’uns valors perpetuats per un règim dictatorial. Afortunadament, el 20 de novembre del 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, la societat iniciava el procés de transició cap a la democràcia i, sobretot, cap a les llibertats. Mossèn Toni era un ferm defensor d’aquestes llibertats i el seu ideari l’aplicava a la seva feina.
Per entendre millor de quina realitat veníem, transcriurem alguns escrits de la Hoja Dominical de Bellaterra del 22 de juny del 1951 i que reflecteixen la moral que va ser present, i imposada, durant més de quaranta anys al nostre país.
“Consultorio moral”
Pregunta. – Tengo una amiga algo mayor que yo, que me lleva a sitios de diversiones peligrosas a donde yo no iría, y va siempre muy pintada y a la última moda, pero por lo demás es buena. ¿Debo dejarla?
Respuesta. – Vale más que la deje, porque aunque no sea mala, no le enseñará nada bueno.
Pregunta. – ¿Tendrá pena en el Purgatorio el pintarse la cara y los labios?
Respuesta. – Si es con exceso o por vanidad o por algún otro fin pecaminosa, sí senyora.»
«Modestia en todas partes Personas que van por la calle con los brazos al aire, en la puerta de la iglesia se ponen un jersey con mangas. Lo cual está bien pero a medias. Me explicaré. Está bien que se procure la máxima modestia en el templo. Pero no está bien que se descuide la mínima en la calle. Porque la modestia es virtud de todo lugar. Por lo mismo, ponerse el jersey con mangas para entrar en la iglesia está bien. Lo que está mal es no ponérselo hasta que se llega a la puerta.»
Aquests textos de mossèn Armengol són prou significatius per a definir una època. Però seria injust per la nostra part no constatar que el nostre capellà també tenia algunes idees de justícia distributiva més pròximes a un pensament d’esquerres que no pas a la ideologia imperant. Vegem un exemple extret de la mateixa Hoja Dominical:
«Rayo de luz – ¿Por qué afirmó usted que los ricos no quieren sinceramente resolver la cuestión social? – Porque rechazan la clave de esa solución que es una mas justa distribución de la riqueza. Y tu comprendes que si para abrir una puerta, yo comienzo por echar al rio la llave (clave), es que no la quiero abrir, aunque diga lo contrario… – Es que a lo mejor usted no se hace cargo de las dificultades. ¿Es usted a caso un técnico financiero? – No hace falta tanto, hijo. Reconozco que los pobres ricos tienen que debatirse en medio de dificultades enormes para sacar a flotes sus respectivos negocios; pero los sacan y los prosperan… ¿Por qué será que al tratarse de distribuir mas justamente la riqueza, no atinan con la fórmula?»
Mossèn Toni també va obrir l’església a actes no litúrgics com, per exemple, els concerts de Nadal que organitzava la Companyia de Teatre La Inestable conjuntament amb la Coral Cerdanyola, dirigida per en Jordi Morral, o actes commemoratius vers la figura de mossèn Cinto Verdaguer de qui era un fervent admirador, etc.
Els aires nous que va portar Mossèn Toni no van estar exempts d’alguns conflictes i, a mida que passava el temps, aquell esperit emprenedor va decaure: en part per la poca implicació dels parroquians en els temes d’església, i potser també perquè, quan un hom es fa gran va perdent pistonada i destria cap allà on vol dirigir les seves forces. Tot i així, i quan va esclatar el tema de la segregació, el mossèn es va implicar molt directament, tant en la seva adhesió al projecte com amb la utilització dels sermons per a recolzar la iniciativa, motiu pel qual va ser recriminat pel alguns veïns.
En Frederic Roda ens diu que, a mida que passava el temps, la dicció de mossèn Toni es feia més tancada, més mallorquina, i molt sovint era difícil d’entendre’l. Potser era un simptoma de desconnexió amb els feligresos? Qui ho sap! Sigui com sigui, però, el seu pas per la parròquia va ser vital per afrontar un moment de canvi polític que tancava amb un règim on l’església havia tingut un protagonisme fonamental i tristament recordat, i que podia suposar també el trencament de l’estament eclesial amb la societat.
Mossèn Toni ho va entendre perfectament i es va recolzar i amb encert, tal i com hem dit en el capítol del GEB, amb el jovent de Bellaterra. El seus pas per la parròquia sempre serà ben recordat.
La darrera època
El 31 de juliol de 2005, mossèn Toni va decidir deixar la parròquia i tornar a la seva Mallorca natal. Feia temps que ho demanava i la jerarquia no acabaven mai de resoldre-ho. També, el nomenament del bisbe de Terrassa, derivat de la nova ordenació de la diòcesis i el tarannà d’aquest, van precipitar les coses, de manera que va resoldre tirar pel dret. Això va fer que la parròquia es quedés sense titular.
Així ho recorda l’Albert Cusidó:
«Ara soc l’ostiari (el que obre les portes), el que tinc les claus. Quan va marxar el Toni em va donar les claus i quan van venir del bisbat, em van preguntar si tenia les claus per raó de veïnatge i em va explicar més o menys com estaven les coses. El Toni ho feia tot: netejava l’església, l’escombrava. Ho feia tot! Quan va marxar la va deixar ben proveïda de flors i tot ben net i polit. Ara, pel fet de no tenir sacerdot resident, els parroquians ens encarreguem del funcionament material de la parròquia i tots els fidels en general s’hi senten més implicats. Hi ha hagut una transició; hem passat d’un “règim rectoral” a un “regim assembleari”.
»El bisbe de Terrassa va haver de venir l’agost a fer missa i va explicar el motiu que no s’hagués proveït amb temps la plaça. Va dir-nos que els bisbats de tot Catalunya es reuneixen i cobreixen les places bacants el mes de setembre, per tant, el més de juliol no ho podien fer. Mossèn Coronado va venir tot el més d’agost. El mes de setembre de 2005 va ser nomenant, provisionalment, rector de Bellaterra mossèn Blai Blanquer i vicari el pare jesuïta Gabriel Bayés. En aquell interregne els feligresos es van sentir desprotegits i em venien a veure per oferir-se. Vaig notar que els diumenges al vespre, abans érem unes trenta-cinc persones i ara érem unes cinquanta.
»El juliol del 2006 el pare Bayés va prendre possessió solemne (amb l’assistència del senyor Bisbe) del càrrec de nou rector, i definitiu, de la parròquia.»
Pel que fa al Consell Parroquial, en Ramon Ribalta era l’encarregat de portar el números. Poc abans de morir el vàrem anar a veure. La Comissió Bellaterra 75 havia tingut la pensada de promoure una campana commemorativa dels setanta cinc anys de Bellaterra. En Ribalta va dir que era una bona idea però que millor seria dedicar els diners de la campana a altres qüestions més urgents, com, per exemple, reparar les bigues de l’església que estaven (i encara estan) plenes de corcs. Ell mateix tenia entre mans la col·locació d’un dels suports de la marquesina de la porta lateral que dóna a l’avinguda Joan Fàbregas, fet malbé pel corc.
La manca de diners ha estat una constant a la parròquia. De fet aquest és un problema que tenen totes les parròquies. Els rectors i el Consell Parroquial han de fer mans i mànigues per a tenir una mica de calaix per a proveir l’església i fer front a les despeses de manteniment. Però, malgrat les petites astúcies, quasi sempre, per a no dir sempre, és insuficient. Per això cal disfressar el números alhora de portar-los al bisbat i fer la declaració anual. El 34% del que es recapte a les parròquies va a parar al bisbat. Hi ha també el que se’n diu les col·lectes manades (Mans Unides, Germanor, el Domunt, Càritas, etc.) on s’estableix uns mínims a recaptar. El dia 4 de cada més el bisbat fa uns càrrecs fixes i si en una de les recaptes manades un any es recull menys que l’anterior, obliguen a cobrir la diferència. Un bon grapat d’anys errere, quan es feia una reparació i hi havia algú que la pagava, l’obra no cotitzava. Ara, en canvi, si la reparació costa 600 €, per exemple, cal ingressar al bisbat el 34%. És a dir que cal tenir 900 € per cobrir l’obra. Aquest no és un exemple inventat, val a dir-ho, ja que a Bellaterra s’ha donat el cas. Si avui es fes una campanya de recapta per arreglar l’església, part dels donatius anirien d’anar al bisbat. Amb aquestes condicions és difícil sostenir una parròquia. De la conversa amb en Ribalta deduïm que se les veia i desitjava per quadrar números.
En els primers temps hi va haver la Junta d’Obres, després el Consell Econòmic i finalment el Consell Parroquial. En l’època de Mossèn Plàcid, la Junta d’Obres era una figura decorativa perquè el mossèn feia el que volia. En Santiago Vila Puig recorda que quan va ser al Consell Parroquial, el que deia en Toni també anava a missa, i mai millor dit. Per altra banda, l’actitud de la gent que ve a la parròquia ha canviat molt i, fins a un cert punt, li han perdut el respecte. L’Albert Cusidó n’és un testimoni de primera línia.
«La gent que fa servir l’església per batejos, comunions, bodes, etc., ni les gràcies! Ni tan sol per pagar a la Raquel que ve els dissabtes i diumenges a netejar. Quan la gent fa ús de l’església, no paga res. Vàrem parlar amb el Ribalta d’establir un preu, però no ho vàrem aplicar. En certa ocasió hi havia programat dos batejos i no s’hi van presentar. Jo li dic al pare Bayés que no ho havia vist mai, això i ell em diu que a Sant Cugat, fins i tot casaments! Es clar! La gent, per prevenció, fan reserves a diferents esglésies i després, se n’obliden.»
De l’esplendor d’aquells primers anys, quan els anomenats cacics de Bellaterra van construir aquella «ermita particular de uso público» molt ben proveïda, s’ha passat a un temps de certa decadència. L’església ha perdut protagonisme social dins el barri, limitant ara el seu servei a les misses preceptives. El GEB segueix ocupant les dependències dels baixos de la rectoria i d’altres annexes que mossèn Toni va fer bastir a peu del pati que dona al torrent. Però la seva vinculació amb l’església ja no és la mateixa que al principi. El mateix mossèn Toni va deixar la supervisió del GEB quan va considerar que els seus caps podien fer la feina sense la seva presència. Ell seguiria essent el seu valedor, però deixant de banda el protagonisme dels primers anys. Bellaterra, a les darreries del segle XX, va viure el que molts estudiosos del tema van anomenar «crisi de fe». Però, tanmateix, l’església, la parròquia, perviu per a acollir aquells que troben en la religió una resposta. Altres esperen que la seva presència dins la comunitat traspassi els límits de la devoció i s’impliqui en el dia a dia dels veïns. Si mes no, la parròquia, al llarg d’aquest setanta-cinc anys, tant si era parròquia com no, ha viscut frec a frec amb les inquietuds del barri i ha esdevingut una veu preeminent en la construcció d’una identitat que, amb més o menys transcendència, ha definit el tarannà d’un nucli urbà de característiques peculiars. I aquesta transcendència és la que pot fer despertar l’endormiscament social que ara viu la parròquia de Bellaterra.
Nota: Molts dels arxius i documents de la parròquia han desaparegut, cosa que ha dificultat el nostre treball d’investigació. Això ha representat un greu problema alhora de fer una crònica acurada. La memòria dels veïns ha suplert amb escreix aquesta mancança documental.
Font: Bellaterra TV, Ignasi Roda, L’Esquirol de Bellaterra
LA VANGUARDIA|El mort, veí de Rubí, ha quedat sepultat per la runa i els comerços adjacents han estat desallotjats per precaució
Marcat en vermell la peca de formigó caiguda al centre Comercial Via Sabadell📷 Albert Segura
Coloma Arenós ✍️ Fatal desenllaç al centre comercial Via Sabadell. Un home, veí de Rubí i de 74 anys, va morir després de quedar atrapat sota una gran planxa de formigó que es va desprendre de la façana del primer pis de Galerías del Tresillo. La dona del mort, que l’acompanyava en aquell moment, va resultar il·lesa, però, tot i així, va ser atesa pel SEM, molt afectada emocionalment. Aquest greu esfondrament va deixar, a més, un ferit de menor consideració.
Es van viure moments d’angoixa i desconcert per la rapidesa i l’impacte del succés i fins i tot es van produir alguns episodis de crisi d’ansietat, que van ser atesos pel personal sanitari. Els enderrocs també van afectar els establiments veïns i un petit parc infantil –en aquell moment buit–, davant de l’edifici.
La víctima, de 74 anys, anava acompanyada de la seva dona, que va resultar il·lesa
La consellera de Territori, Sílvia Paneque; l’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés; la delegada del Govern de la Generalitat a Barcelona, Pilar Díaz; i l’alcalde de Badia del Vallès, Jordi Martínez, es van desplaçar fins al centre comercial en conèixer la notícia. Tots van traslladar el dol a la família del difunt i van agrair la ràpida actuació dels serveis de seguretat i emergències. Farrés ha indicat que “s’està coordinant l’operatiu i fent l’avaluació del conjunt”.
Via Sabadell és un centre comercial inaugurat el 2012, ubicat al terme municipal de Sabadell confrontant amb Badia del Vallès, amb molt de moviment, especialment a la zona de restauració, a l’hora en què va passar el succés. Està format per set edificis, amb tres plantes d’alçada, que tenen una vintena de comerços, empreses, restaurants i gimnasos.
L’EMD de Bellaterra ha obert la convocatòria per al concurs del cartell de la Festa Major de Bellaterra 2025 que enguany serà el 12, 13 i 14 de setembre
Interessats/des, sigui de manera individual o col·lectiva, poden participar presentant una il·lustració relacionada amb la natura i Bellaterra, sense incloure text.
Les obres han de ser il·lustracions originals realitzades amb tècniques manuals/analògiques (llapis, aquarel·la, tinta, collage, etc.) o bé digitals (sense ajuda de la intel·ligència artificial) i han de tenir una mida de DIN A3, en format vertical.
El termini per lliurar les propostes finalitza el dilluns 7 de juliol a les 14 h, i s’han de presentar en mà al Centre Cívic de l’EMD de Bellaterra. El jurat, format per dues expertes en disseny gràfic/comunicació visual, un agent cultural de Bellaterra i dos representants del Consell de Cultura, atorgarà un premi de 200 € a l’obra guanyadora, que es farà pública l’11 de juliol, pels canals de comunicació oficials de l’EMD.
Per a més informació, podeu descarregar-vos les bases o contactar amb l’EMD de Bellaterra al telèfon 93 518 18 30 o a través del correu electrònic cultura@emdbellaterra.cat
Quines són les diferents espècies d’abelles? Com s’organitzen socialment? Quines són les seves formes de comunicació? Com s’orienten a l’espai?
Vol d’abelles 📷 France culture
Julie Carcaud , professora a la Universitat de París-Saclay al Laboratori d’Evolució, Genomes, Comportament i Ecologia Aurore Avargues-Weber , investigadora en etologia cognitiva i especialista en cognició d’abelles al Centre de Recerca en Cognició Animal de Tolosa
✍️ Imagineu una societat de diversos milers d’individus, cadascun confinat a un rol específic, que evoluciona segons la seva edat, responsables de construir el seu hàbitat, alimentar el seu líder, coordinar la recollida d’aliments, la reproducció i la defensa del col·lectiu, tot estant perfectament coordinats en tot moment. I cada individu té un cervell de només un milió de neurones, mentre que els humans en tenim més de 100.000 milions. Si a això hi afegiu el fet que aquestes empreses s’encarreguen de pol·linitzar les plantes amb flors i que també saben comptar, com no us poden fascinar les abelles?
L’abella està rondant. Aquest és el programa social que tenim per a la propera hora. Benvinguts al mètode científic.
I per desxifrar aquest títol misteriós, i sobretot per explicar-nos com s’organitzen, es comuniquen i viuen aquests fascinants himenòpters, tenim el plaer de donar la benvinguda a Julie Carcaud, professora a la Universitat de París-Saclay al laboratori d’Evolució, Genomes, Comportament, Ecologia, i a Aurore Avarguès-Weber, investigadora en etologia cognitiva i especialista en cognició de les abelles al Centre de Recerca en Cognició Animal de Tolosa.
L’informe d’avui
Reunió amb Hélène Legout , enginyera de recerca en tecnologies biològiques del CNRS, al laboratori Ecology Genome Behavior Ecology (EGCE) de l’institut IDEEV de Gif-sur-Yvette. La diversitat genètica de l’abella negra, una espècie endèmica de França, tendeix a homogeneïtzar-se a causa de l’aparellament amb altres subespècies. Com identificar marcadors genètics específics de l’abella negra? Com es desenvolupen les estratègies de conservació per a aquesta espècie?
Per Alexandra Delbot :
EL MÈTODE CIENTÍFIC – Informe:
20 mai, journée mondiale des abeilles. Quelles sont les différentes espèces ? Comment s’organisent-elles socialement ? Quels sont leurs modes de communication ? Comment se repèrent-elles dans l’espace ? Un #podcast à (ré)écouter par ici > tinyurl.com/28ljundc sur @franceculture.fr
Els partits a l’oposició de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra (GXB, ERC i la no adscrita Chus Cornellana) decideixen en bloc, fer pública la carta-instància enviada a Beatriz Ripol Carulla, (secretària interventora de l’EMD de Bellaterra), el dia 17 d’abril de 2025
Oposició de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra: GXB, ERC, I Chus Cornellana (no adscrita)
Bellaterra, 17 abril 2025
Hola Beatriz(*),
En nom dels vocals Chus Cornellana, Laura Batalla, Carles Triginer i jo mateix Guillem Nadal:
Acabem de rebre el decret de presidència, del qual discrepem. Les dates dels plens estan establertes i aprovades per la junta del veïnat a l’inici de mandat, que està per sobre del president.
Al ROM no consta que es puguin demorar els plens ordinaris perquè faltin credencials, i només menciona els motius de força major. Encara més, hi va haver l’alerta de la DANA a Catalunya i no va ser prou motiu per suspendre el ple de l’EMD de Bellaterra de Novembre 2024, tot i que vam insistir en el fet que s’ajornés. Que a més a més era el ple ordinari d’octubre, que es va també celebrar fora de les dates establertes.
S’han estat convocant plens en dates arbitràries de manera recurrent, amb justificació o no, durant els 3 últims plens.
El fet que un partit polític no tingui les credencials per atendre al ple no és prou motiu per no convocar els plens en les dates establertes, i no hauria d’afectar el normal funcionament de la institució.
No convocar un ple ordinari perquè no han arribat les credencials per la presa de possessió d’uns vocals el seu partit és un clar exemple de decisió arbitrària i desviació de poder. Un president no pot convocar plens ordinaris fora del que fixa el ROM.
Li sol·licitem un informe jurídic de la secretaria interventora on s’avalin aquestes actuacions, i on es justifiquin adequadament la força major.
Però volem insistir, no està a les atribucions del president determinar les dates dels plens ordinaris. Aquest decret no ve acompanyat de cap informe jurídic i ens reservem el dret de no participar-hi si així ho creiem convenient o impugnar-lo un cop realitzat.
Esperem una resposta en termini i forma.
Gràcies,
(*) Beatriz Ripol Carulla és la secretària interventora de l’EMD de Bellaterra
Un pernil lloat fins més enllà del que és raonable per reis, escriptors, nobles i gastrònoms. Entre ells es van explicar Richard Ford, Rossini i Ganivet. G. Monsegur, escrivia en el número 13 de l’Art Culinaire (París, 1901):Jambon de Trévelez. “Je n’ose en parler, car malhereusement il est près que introuvable dans le commerce“.
Pernil ibèric tallat a ganivet 📷 Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició
NO TOT ÉS GLA
La tradició i els amants del bon pernil vol que el gla sigui l’aliment bàsic de la dieta del porc ibèric, encara que la realitat s’allunya força. L’acceptat és que es cria en règim de pasturatge sota les alzines i que aquestes es varen sovint per facilitar la caiguda de les glans. No obstant això, només hi ha gla quatre mesos a l’any, per la qual cosa el porc es veu obligat a passar de la rastrejera a la deixalla de l’oliva per acabar menjant gla. Si es així, els pernils que es produeixen serán “de gla”
Hi ha animals que no aconsegueixen engreixar-se prou amb aquest règim i passen estabulats el darrer mes de la seva vida amb una alimentació a base de pinso. Els seus pernils són “d’encenall”. Altres s’alimenten exclusivament de pinso. Com que no tenen interès em nego a donar-los nom.
Les diferències són clares i fàcilment detectables. Vaig participar al maig a les jornades tècniques que van acompanyar la primera edició de la Fira Mediterrània de l’Alimentació (MEDAL 88), en què vam dedicar una tarda completa a un tast públic de pernils. Hi havia pernils procedents de Guijuelo, la Vall dels Pedroches, Origen Jabugo i Sánchez Romero Carvajal (aquestes dues últimes, de Jabugo, embrancades en un litigi del qual parlaré més endavant). Cada elaborador presentava una peça de gla i una altra d’enceball.
A la vista va quedar la diferència bàsica: el greix del porc belloter és fluït al tacte, d’un color groc vell gairebé transparent i desprèn una aroma forta i perfumada; característiques que es transformen quan el pernil és d’enceball : llavors el greix es torna blanquinós i les seves qualitats aromàtiques perden intensitat.
No hi ha normes fixes. Cada pernil és un món. Es donen anyades excepcionals davant de períodes de normalitat. Hi ha velles reserves amb peces joves. També hi ha categories en funció de la qualitat de cada animal del ramat i, ja està dit, del tipus d’alimentació que ha rebut. Si hi afegim les que marquen la zona de procedència del pernil (sistema de salat i curació), les diferències entre cada peça poden arribar a ser tremendament marcades.
Al principi, però, és igual per a tothom. Diuen que la matança bona és la de gener i febrer. El porc ibèric va dòcil a la mort. Sense xiscles. La primera operació és el dessagnat, que es realitza a mà i ha de ser absolut. Qualsevol coàgul que romangui a la pota donarà lloc a la putrefacció de la peça. A continuació es deixa reposar durant quaranta-vuit hores a zero graus. Amb el salat de la pota s’inicien les diferències, marcades de forma decisiva pel clima de la zona on s’elabora el pernil. Al voltant del Jabugo, El Repilado, Cortegana i Cumbres Mayores es conforma un microclima que facilita la curació i criança dels productes del porc i proporciona l’inconfusible aroma que els distingeix. Baix grau d’humitat, temperatures moderades i un nivell de pluges estable condicionen el sistema del salat. L’absència de baixes temperatures obliga que el salat, realitzat amb sal marina procedent d’Ayamonte, es prolongui durant dia i mig per cada quilo de pes del pernil.
L’altre senyal distintiu està en la lenta curació a l’aire de Sierra Morena, realitzada en un procés descendent, dels assecadors a l’aire (golfes i doblegats, on sua i pateix espectaculars minves de greix) als cellers, sovint subterrànies, on estarà entre divuit i trenta-sis mesos recollint els aromes. S’aconsegueixen així pernils aromàtics, amb un lleuger punt de sal.
El clima de Guijüelo, a Salamanca, és sec i més fred. Allí els pernils se salen a raó d’un dia per quilo de pes i la curació, per efecte del clima, és més ràpida. Els pernils obtinguts guanyen respecte als de Jabugo una tènue dolçor (s’hauria de traduir per un menor nivell de sal) a canvi del minvament en el seu potencial aromàtic.
Tot això va quedar palès al tast de Sevilla i, curiosament, els més de cinquanta pernilers assistents van acceptar sense dir ni piu els comentaris de la taula de tast, que va ponderar aferrissadament les peculiaritats dels pernils salmantins davant de les dels andalusos.
Però hi havia tensió. Era evident i s’esperava, com cada cop que coincideixen en públic els productes i els representants de Sánchez Romero Carvajal i d’Origen Jabugo, S.A. La història de la disputa és antiga.
Sánchez Romero Carvajal es funda el 1879, erigint-se en el primer gran celler de Jabugo. Amb el temps, l’empresa registra la firma Jabugo, SA, que incorpora els seus pernils, els quals distingeix, en funció de la seva qualitat i del període de criança, amb un nombre de jotes que n’arriba fins a cinc per als millors. Als seus cellers maduren més de mig milió de pernils.
A partir d’aquest moment, la identificació dels pernils de Jabugo amb els d’aquesta firma és tan gran que fa poc s’afirmava en una revista gastronòmica espanyola que Sánchez Romero és l’única empresa elaboradora de Jabugo. Però no és veritat. Només a Jabugo hi ha setze elaboradors de pernil que batallen des de fa dos anys per la consecució d’una Denominació d’Origen que els protegeixi del frau i ofereixi segell de garantia als seus productes, cosa impossible mentre una signatura comercial ostenti el nom genèric del mateix. La presència d’una empresa oficial, Tabacalera, entre els accionistes de Sánchez Romero Carvajal no ha servit per alleugerir les tensions i cercar vies d’acord.
Entre querella i querella, la resta dels elaboradors de Jabugo s’han agrupat en una associació anomenada Origen Jabugo, S.A. Al tast de Sevilla van assistir amb el seu advocat al capdavant, entestat a replicar i contestar la legitimitat de les peces presentades pel seu gran oponent.
Mentrestant, són molts els pernils de porc ibèric als quals se substitueix el precinte oferint-los amb el segell de Jabugo. Ho va patir Guijuelo i, sobretot, els pernils de Pozoblanco, al cordovès Valle dels Pedroches.
D’altra banda, en una tasca de filigrana, Guijuelo s’ha avançat constituint la seva Denominació d’Origen. A partir de setembre de 1988, tots els pernils de la zona arriben al mercat amb un precinte de garantia, numerat i avalat pel Consell Regulador, que recolza la qualitat del producte.
I així seguim, a l’espera de quedar-nos sense l’últim dels luxes que encara és exclusivament el nostre, a cavall entre els 3.481 metres del Veleta i el mar.
Un pernil lloat fins més enllà del que és raonable per reis, escriptors, nobles i gastrònoms. Entre ells es van explicar Richard Ford, Rossini i Ganivet. G. Monsegur, escrivia en el número 13 de l’Art Culinaire (París, 1901):Jambon de Trévelez. Je n’ose en parler, car malhereusement il est près que introuvable dans le commerce.» Pedro Antonio de Alarcón ho definia així en 1874: “L’excel·lència d’aquest pernil prové que es curen a la ventilació de la neu, que els difunts (em repugna dir porcs) es crien en els cingles de la serra la qual fa que la seva carn estigui molt treballada i eixuta, que les matances es perpetrin en joves de curta edat. Per això els seus pernils resulten tan dolços, tan magres i tan petits”.
Font: Los ritos del lujo, Edicions Temas de Hoy, Ignacio Medina, Primera edició de 1988.
Ignacio Medina 📷 7 Canibales
(*) IGNACIO MEDINA BAÑÓN comença a exercir el periodisme als diaris Hierro i Tribuna Vasca, a Bilbao. El 1983 entra a la revista Club de Gourmets com a redactor en cap i tres anys després obre la seva pròpia publicació, Gran Reserva, que dirigeix durant quatre anys. Des de llavors, es dedica exclusivament al periodisme gastronòmic.
Ha estat crític de restaurants als diaris El País, El Sol i El Mundo, i les revistes Panorama, Època i Guia de l’Oci de Madrid, a Espanya. Començo a treballar al Perú el 2007, com a crític de restaurants a Cosas i posteriorment a Poder. Des del 2013 al 2016 ha mantingut una columna d’opinió a Somos, la revista setmanal del diari El Comerç i des de novembre de 2014 publica una columna setmanal a l’Edició Amèrica i l’Edició Brasil del diari El País. També ha publicat una crítica setmanal de restaurants a Luces, el corp B del diari El Comercio fins al juliol del 2017. Viu a Lima des d’agost del 2011.
Ha publicat 80 llibres de cuina -dos dels últims al Perú, edén.pe i Mama, jo no vull ser Gastón i l’últim a Xile, Els sabors d’Antofagasta– i durant quinze anys va treballar en diverses emissores espanyoles de ràdio (Ser, Onda Zero) i. També va ser guionista del programa de Karlos Arguiñano, a la televisió i acaba de fer Cocinando los Orígenes (13 capítols) per a Teleamazonas Ecuador i Diners Club Ecuador.
El 1987 i el 2009 va rebre el Premi Nacional de Gastronomia, atorgat per l’Acadèmia Espanyola de Gastronomia.
Treballa professionalment com a consultor a través d’Ignacio Medina Consultores.
BELLATERRA.CAT 