Estem acabant l’any 2020. Està clar que no ha estat molt bo i fins i tot alguns l’han anomenat “L’any que no va existir”. Però segurament que a cadascun de nosaltres ens ha passat una cosa bonica que ens pugui fer sentir que l’any va valer la pena.
Ricardo Ramos Rodriguez (Calataiud, 1992), escriptor i enginyer industrial per la Universitat de Saragossa. És autor de les novel·les Les ombres de l’Imperi (2015) i El ressò entre la boira (2017), i de la sèrie d’articles Bilbilitanos en la història (2016), totes elles publicades per Pregunta Edicions.
Vam acudir de la millor manera per desitjar Bon Nadal i un Millor any 2021, és d’agrair als que segueixen ocupant un espai en el nostre cor.
Ricardo, aquest jove aragonès de 27 anys ha publicat a XL Semanal una carta que resumeix la necessitat de no abaixar els braços i de no perdre mai de vista el més important de la vida.
La carta diu:
Gairebé tota la meva generació té una vivència infantil comú: els afartaments forçosos a casa dels avis. “Menja-te’l, que mai se sap quan pot venir una altra guerra” solia dir la meva àvia, encara que fos un sol cigró el que em deixava al plat. El trauma col·lectiu d’aquella generació va ser la fam, i per això atresoraven provisions, cada ocasió d’alimentar era com si fos l’última i veien en cada taula plena, un privilegi.
Mentrestant nosaltres, capaços de buidar sense remordiments mitjana nevera a les escombraries, vam créixer en una bombolla de presumpta seguretat en què, estàvem convençuts, mai passaria res. Ara rebem la nostra primera gran ferida: aquesta pandèmia és la nostra guerra, la nostra fam és de contacte, i creixen els nostres traumes d’aïllament i distància. Per això em pregunto si ens convertirem en previnguts atesoradores d’afecte i dedicarem als nostres néts frases com: “abraça’m, que mai se sap.”
Bellaterra. Cat dona les gràcies al veïnat de Bellaterra pel vostre escalf, tot desitjant que el més aviat posible podrem abraçar al nostres estimats i viure una vida normal.
Cuidem-nos força i salut!
